Passat, present i futur de Roca i Pi

Amb gran goig estem celebrant els cent cinquanta anys del llegat solidari Roca i Pi (1876-2026) amb diversos actes festius, religiosos, culturals i cívics Algunes dades del context ens poden ajudar millor a comprendre el sentit profund d’aquesta efemèrides.

Passat.

Vicent de Paül Roca i Pi (*Barcelona, 18 de juliol de 1780- + Badalona, 9 de juliol de 1852) senyor alodial i baró de Marmellar, cavaller de Calatrava i regidor honorari de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal, és l’únic personatge que té tres monuments a Badalona: el de la Rambla -desmuntat quan la guerra civil i tornat a muntar després- el de la xemeneia de l’antiga fàbrica Gusi, ara seu de la Residència i la font de Ca l’Arnús. Aquest triple honor cívic palesa la gratitud de Badalona en d’altre temps envers la figura d’un patrici emprenedor nascut fora de la Ciutat. En el seu testament hi ha un passatge -repetidament citat- adreçat als administradors de la seva causa pia: “invertiran en socors dels pobres malalts, les seves esposes i famílies de Badalona, pagant-los en la seva malaltia el metge o el facultatiu que ells escollissin, tota mena de medicines, amb bon brou de gallina i la dona o dones  necessàries perquè fossin ben atesos dia i de nit i en la seva convalescència se’ls subministrarà el que hagin de menester per a aconseguir el seu perfecte restabliment”.

Roca i Pi, va pensar que el que podria donar continuïtat al seu llegat seria la parròquia de Santa Maria i alguna família o famílies notables de la població, per això va disposar que els patrons fossin el rector i vicari de la parròquia esmentada, aleshores la única de la Ciutat i l’hereu de la família Rosés. El primer patronat del que tenim notícia és del 18 de juny de 1876. Havien transcorregut doncs vint-i-quatre anys de la mort de Vicenç Roca i Pi i feia només dos mesos que havia acabat la tercera guerra carlina. El rector de Santa Maria era aleshores Quirze Tintoré Roca, un capellà que havia hagut de fugir per cames de la parròquia d’Albinyana, Baix Penedès, amb motiu de la guerra, quatre anys abans. Feia ben poc, doncs, que havia aterrat a Badalona.  El capellà que feia les funcions de vicari era Magí Barrera Arenas que abans havia estat rector de la parròquia de la Trinitat de Vilafranca del Penedès i que, probablement, era també fugitiu de guerra. I el seglar escollit fou Joan Casals Rombouts, nascut a Badalona el 1843, que és el qui va substituir l’hereu Rosés de l’època, Francesc d’Assís Rosés Solà (1862-1941) que, aleshores, era encara menor perquè tenia 14 anys. Només Casals podia haver conegut i tractat Roca i Pi. Era fill d’un fabricant de llençols, Joaquim Casals Roses i vivia a Badalona al carrer Sant Sebastià cantonada carrer Barcelona. L’Ajuntament va cessar-lo l’any següent i va nomenar per substituir-lo Josep Busquets Folch, tutor de l’hereu Rosés. Però Casals no va acceptar el cessament per falta de justificació i va continuar en el càrrec fins a l’any 1882.

Per què Roca i Pi s’havia fixat, molts anys abans, en la benestant família Rosés del Turó? Segons tradició, arran de la crema de convents de Barcelona, el 1835, el senyor Rosés havia convidat Roca i Pi a venir a viure a Badalona, que era una ciutat més tranquil·la perquè no hi havia monestirs urbans que haguessin estat destruïts com a Barcelona. Però l’hereu de l’època Francesc d’Assís Rosés ja no va conèixer Roca i Pi i no es va incorporar al Patronat fins a 1892, quan ja tenia 30 anys i quan en aquest òrgan de govern hi havia set membres, entre ells l’alcalde, Enric Llobateras. Rosés s’hi va estar fins al 1905 que fou destituït com la resta de patrons.  La família Rosés no va tornar al Patronat fins al 1986, quan Josep Maria Rosés Marty va reivindicar públicament el càrrec.

Quant a la família Pujol, citada en diversos documents que es conserven a l’arxiu del Llegat, en Martí Pujol Planas (Badalona, 1859-1926) conegut popularment com a Martinet Pujol, que fou alcalde de Badalona i que donà nom a la principal Avinguda Nor-Sud de l’antiga Baetulo, tampoc no va poder conèixer personalment Roca i Pi i mai no va participar del Patronat. El qui el conegué fou el seu pare, veí de l’avinguda (la casa Pujol fou destruïda).

Roca i Pi fou enterrat de primer al cementiri de Sant Gervasi, però mercès a la insistencia de Manuel Bernadas, colaborador de mossèn Antoni Matabosch a la delegación d’economia de l’Arquebisbat de Barcelona, des de 2020, les despulles de Roca i Pi descansen en un nínxol del cementiri del Sant Crist, el cementiri històric de Badalona.

Present.

Avui la residència té 134 ancians, més un centenar de treballadors, més les religioses i els voluntaris, ens acostem a 250/300 persones. Avui a Catalunya hi ha 135 municipis que tenen menys d’aquest nombre d’habitants. La llar està ubicada en l’antiga fàbrica tèxtil de Can Gusi, amb unes naus fetes de maó amb columnes de ferro i encavallades de fusta que li donen una peculiar calidesa.

Ja Roca i Pi, en el seu testament, parlava de dones que tinguessin cura dels malalts beneficiaris del seu llegat, avui en la gestió de la residència les dones hi continuen tenint un paper rellevant, la directora de la residència, la treballadora social, la responsable de l’àrea social i la responsable dels servei religiós i espiritual, les quatre religioses vingudes de Burundi i de Tanzània.

És un goig la flexibilitat d’horari de les visites dels familiars dels ancians acollits. I veure’ls pel pati de les Moreres o a tocar de la gruta de Lourdes. Però cal no oblidar que de 134 residents aproximadament només 6 van a casa dels seus familiars per Nadal.

En els darrers anys, l’obra social s’ha desenvolupat molt i a més de l’acompanyament a persones vulnerables que truquen a la porta,  dona suport a una trentena d’entitats del territori. Treballa per a la integració i cura de les persones en situació de vulnerabilitat a Badalona i els seus voltants i proporciona una àmplia gamma de serveis per donar suport a la comunitat, que van des de l’acompanyament a persones sense llar i habitatge social fins a aliances quant a formació i ocupació.

Entre els residents d’avui cal remarcar la presència de dos monjos cartoixans d’hàbits blancs que quotidianament reben la visita d’un altre monjo. Són tot un testimoni.  Cada dia de dilluns a divendres, a la capella, s’hi celebra l’eucaristia a les 10 del matí. Llevat del dissabte que se celebra la missa de vigília a les 17, 30 i la presideix un bisbe. Totes les misses són públiques i obertes als barris de Badalona, en especial Bufalà, Bonavista i Canyet. Es procuren celebrar religiosament i cultural tots els actes del calendari litúrgic i del folklòric. És un signe del temps que avui (2026), l'Arquebisbat de Tarragona i  també al Bisbat de Girona hi ha dones laiques que assumeixen la responsabilitat de tirar endavant diverses comunitats parroquials. Tot i que legalment no són rectores (ja que la firma jurídica i la direcció última depenen d'un capellà moderador, com marca el cànon 517 § 2), a la pràctica reben el títol oficial de Laiques amb Missió Pastoral o coordinadores. A Tarragona hi ha 7 dones laiques amb aquesta missió pastoral expressa encomanada per l'arquebisbe. Algunes de les pioneres que han assumit aquestes tasques en pobles de l'interior i del Camp de Tarragona són noms coneguts en l'àmbit diocesà. A Roca i Pi hi ha també com deia, una laica que porta el servei religiós i que  es coordina amb el bisbe, el capellà i les religioses.

Futur

S’estima que l’any 2050, la població espanyola major de 65 anys, representarà més del 30% del total, degut a l’envelliment de la piràmide poblacional. És veritat que l’esperança d’una vida longeva amb bona qualitat ha augmentat, però també hi ha persones que arriben a edats avançades amb malalties cròniques o rares. Davant la fragilitat i la dependència derivada de la cronicitat de les malalties, caldrà una atenció sanitària multidisciplinar i el desenvolupament d’un model d’atenció integrada.

En aquest sentit, cal desitjar que ben aviat pugem tenir un calendari de la implementació d’un nou model de residència, compartimentada en unitats de convivència menors que l’actual Rambla, i ja projectada.

D’altra banda avui també ha canviat el rostre de la pobresa. Les darreres onades migratòries, per exemple, mostren un rostre més jove i amb projectes de llarga estada, amb problemes d’habitatge i de regularització. És un gran desafiament no sols social, si no també cultural que demana uns plantejaments més integradors i responsables i menys sotmesos als interessos de la política partidista. Cal confiar que en un futur immediat es desenvolupi l’anomenat enginy de la caritat que afavoreixi nous models d’acolliment i d’integració.

La residència Roca i Pi -encara molt desconeguda per a molts badalonins-  en un futur proper podria formar part d’una ruta cultural urbana que inclogués també  els Jardins Torrents Lladó on hi s’havia alçat l’antiga casa neoclàssica de la família Gusi, que estava edificada al centre dels jardins Torrents Lladó annexos a la Residència. Caldria que hi hagués un centre d’interpretació de l’antiga fàbrica tèxtil que comprengués el pavelló institucional, el pati de les Moreres, amb la xemeneia i la Moreneta de majòlica, la gruta de Lourdes, la capella amb l’encavallada atribuïda a Joan Amigó Barriga i la campana, Dolors-Eulàlia, fosa a la casa Dencausse i que branda cada dia. Les visites guiades i organitzades per la pròpia Residència podrien ser en petit grup, en uns horaris que no s’interferís la vida dels residents. Ben segur que seria un enriquiment per a la Residència i per a l’Obra Social.  

Probablement els òrgans de govern de la Fundació també canviaran. Un patronat ha de vetllar per a l’acompliment dels objectius fundacionals, no es pot confondre amb un consell d’administració (encara que tingui funcions administratives) ni amb la junta d’una associació (encara que es debatin temes). En el decurs de la història han exercit la funció de patrons vicaris de Roca i Pi preveres que pertanyien a d’altres parròquies de Badalona. En un futur podrien ser laics o laiques amb missió pastoral  a qui el bisbe encomanés aquesta funció vicarial, és a dir, d’”estar en lloc de”. Tampoc  sembla que la voluntat del fundador fos perpetuar el cognom d’una família que en el seu dia fou escollida per la seva probitat. No és una qüestió de noblesa de sang, si no de noblesa de capteniment.  

Per saber-ne més:

Sílvia ROSÉS; Mayte RODRÍGUEZ; Joseph Maria ROJO (+),  Joan Andreu PARRA LECINA  (coordinador), Roca i Pi, un llegat solidari per a Badalona. Història de la Fundació Privada Llegat Roca i Pi (1876-2020). Fundació Llegat Roca i Pi, Catalunya Cristiana, CPL, 2021. 224 pàgines amb il·lustracions.