La gran paràbola de l'educació

 

Homilia diumenge XV de durant l’any

Intencions.

Difunts: Jordi Torra (Canyet), Verònica

Malalts: Jordi Cussó, Joan Salvador

Memòria històrica de les Llars Anna Gironella de Mundet.

Estimats germans,

A a paràbola d’avui, per mitjà del sembrador, Jesús ens parla en llenguatge simbòlic,  de l’educació. Tots nosaltres n’hem rebut i moltes de nosaltres hem mirat d’educar els altres. Els pares -els avis, els educadors- van invertir en nosaltres molts recursos com abundosa i generosa és la sembra del sembrador de la paràbola. Però tots som conscients també que no sempre hem sabut aprofitar bé aquests recursos i l’evangeli n’assenyala possibles motius.

En la llavor caiguda arran del camí hi ha els  fracassos. La nostra vida està teixida d’èxits i de fracassos, i de tots n’aprenem. Ni ens hem de vantar pels èxits ni ens hem de plànyer pels fracassos.  

D’altres vegades hem estat també frívols, és a dir no ens hem pres seriosament aquelles vivències o aquelles experiències que els altres ens volien transmetre. Déu ens parla per mitjà dels esdeveniments, però no sempre captem els seus missatges.  Per això és tan important el silenci i la interiorització. Escriu Pablo D’Ors. “El silenci és l’àmbit en que escoltem i som escoltats, en que mirem i som mirats. El silenci és estructuralment humil.”

D’altres vegades ens hem dispersat en coses secundàries i hem oblidat l’essencial. Vivim en una societat dispersa i distreta. És hora d’afavorir la concentració i atenció.

D’altres encara ben segur que hem donat fruit abundós, segons les nostres possibilitats. Deixem de banda la manca d’autoestima i demanem el Senyor de reconèixer amb humilitat allò que fem bé.

I tots sembrem sense adonar-nos-en. Recordo la mort per accident dos joves a Santa Perpètua de la Mogoda. En Cinto i en Mango –com eren coneguts pels amics- eren dos muntanyencs experts, que quan esperaven veure sortir el sol al Canal de l’Ordiguer, una de les ascensions clàssiques i més espectaculars d'esquí de muntanya i alpinisme a la cara nord de la Serra del Cadí, van ser sepultats per un allau. En sortir, de les exèquies de l’església, entre la gent, vaig poder abraçar la mare d’una de les víctimes. Les seves paraules em van emocionar: “em sembla que avui hem sembrat”. Quina mare tan forta! No parlava del seu dol immens, es referia al testimoni de serenor i esperança d’uns pares i germans que han posat tota la seva esperança en Jesús Ressuscitat. I això, en uns moments com aquells, arriba a creients i a no creients.

Ahir vam celebrar els cinquanta anys de matrimoni del Josep i la Conxita. En Josep és diaca permanent i sempre ha rebut molt de suport de la seva dona, ara malalta, va assistir a la celebració en cadira de rodes. Quan ell estava malalt, ella feia el cor fort. Ara han canviat les tornes. Però malgrat tot no han deixat de celebrar l’esdeveniment. Tinc la certesa que ahir en Josep i la Conxita també van sembrar, que van donar testimoni de fe i d’alegria.  

Ahir un company va ingressar a l’Hospital de Vall d’Hebron, per a uns dies de tractament llarg. Des del principi que li van diagnosticar la malaltia n’ha parlat amb normalitat, ha acceptat la seva malaltia i n’ha parlat amb serenor i esperança. També està sembrant.

Jesús sempre educava: en les paràboles que transmetia, en els paisatges que escollia per ensenyar. Ell és el Mestre per excel·lència. Nosaltres participem d’aquest diví mestratge. Siguem-ne responsables.