domingo, 26 de mayo de 2019

Recorda


Diumenge VI de Pasqua

Qui perd els orígens perd la identitat. És una frase atribuïda a diversos autors, però és ben certa. De vegades sembla que visquem una mena d’amnèsia col·lectiva que ens faci oblidar la nostra història i especialment el testimoni dels qui ens han precedit. No hem aparegut del no res, venim d’un llarg camí, tenim molts deutes amb les generacions passades, el nostre món és com és gràcies a elles...Amb errors i marrades som fruit d’una història que és la que és. Diuen que la història es pot descriure, però no es pot tornar a escriure. El llibre dels fets dels Apòstols ens mostra la  desavinença i les discussions serioses amb els judaïtzants i els intents de resoldre-les. La vida de les primitives comunitats no era idíl·lica: hi havia problemes però es posaven els camins de solució per mitjà de la correspondència i del diàleg. Avui parlem molt de la fraternitat, però no sé si realment la vivim quan volem passar per sobre dels altres i actuar en clau de poder. La fraternitat només s’entén des de la filiació i la filiació s’alimenta amb la pregària i els sagraments.
D’altres vegades ens recordem més d’allò negatiu que ens ha passat que del molt positiu que vivim cada dia. Sembla que siguem injustos i selectius en els nostres records.  La missió de l’Esperit Sant és doble: fer-nos recordar de tot el que Jesús ens ha dit i fer-nos-ho entendre. 
Ahir a la nostra parròquia vam celebrar confirmacions presidides pel bisbe Sergi. Ens parlava del rastre de l’Esperit en aquests dotze adults i nois i noies que es confirmaven. Viure l’experiència de confirmació, quina bellesa! Un dels confirmats m’escrivia uns dies abans: “Em mou la necessitat d’establir una aliança, que des de la confiança, em connecti a l’església catòlica i m’ajudi a ser partícip d’aquesta comunitat, em guiï en l’enfortiment de la meva fe, en la meva ànsia de prestar un servei a la humanitat i a la causa de Nostre Senyor Jesucrist, i m’ajudi a tenir consol i fortalesa davant l’amargor que porta el pecat. Per mi aquesta confirmació és un acte per primera vegada conscient d’adhesió a una fe de la qual inicialment estigué molt llunyà. He recorregut un llarg camí per arribar fins aquí i el meu desig és fer bé les coses amb un profund sentit i compromís. Tinc tanta, però tanta set! Que realment necessito una companyia idònia i sòlida des de la nostra Església. Crec que és l’oportunitat d’anar-ho consolidant.”
Aquestes paraules sorgides del cor em van fer pensar en un llibre recent de José Tolentino Mendoça, titulat Elogio de la Sed, unes reflexions ofertes durant els exercicis espirituals que va adreçar la quaresma de l’any passat al papa Francesc.  És la set que ens fa moure, que es converteix en estímul per a un nou viatge existencial.
Amb motiu de les eleccions europees, els bisbes de la Comissió dels Episcopats de la Comunitat Europea han fet pública una Declaració en la qual fan una crida a tots els creients i a tota la gent de bé a votar, ja que “votar no és només un dret i una obligació sinó que és una oportunitat per afaiçonar concretament la construcció europea”. Votar en aquestes eleccions, significa assumir la responsabilitat del paper únic d’Europa a nivell mundial. Per exemple, la cura del medi ambient i el desenvolupament sostenible, no es poden limitar a les fronteres de la Unió Europea: els resultats electorals afectaran decisions que atenyen la totalitat de la humanitat.  El filòsof Habermas deia que hi ha una desproporció entre la influència profunda que la política europea té sobre les nostres vides i l’escassa atenció que se li presta a cada país. Procurem desmentir-la. Fa cinc cents anys del 5 al 7 de març de 1519, al cor de la Catedral de Barcelona es va celebrar el Capítol de l’Orde del Toisó d’Or, una assemblea europea a l’estil de l’època. En tots els collars d’aquest orde sobirà hi consta una inscripció que ve a dir: “Tal com actuïs en la lluita, brillarà en el futur la teva glòria”. Així hauria de ser també amb avui els diversos candidats siguin a les europees o a les municipals: tal com hauran actuat en la campanya, seran valorats pel poble. Perquè el sisè sentit de la gent no sol fallar.


sábado, 18 de mayo de 2019

Divines paradoxes


Vè diumenge de Pasqua 19 de maig de 2019

Les paraules de Jesús a l’evangeli d’avui, se situen en el Sant Sopar, en el  moment que Judes ha abandonat el cenacle per anar a consumar la traïció. Cada any per Dijous Sant a la nit aquí a Badalona, es representa aquesta escena del sopar i la traïció a la porta mateixa de l’Església. És un moment tràgic. Però alhora és un moment que possibilita una estona d’intimitat amb els apòstols, un moment que Jesús diu quelcom que segurament no diria davant del traïdor: “Ara el fill de l’Home és glorificat.” Aquest “glorificar” és una paraula tècnica que pràcticament no solem emprar. Quins sinònims hi ha més usats de glorificar? Dignificar, celebrar, exalçar, exaltar, lloar, cantar, elogiar, alabar, ponderar i molts d’altres... En canvi els contraris són blasmar, ofendre, agreujar, avergonyir, degradar...
La meva àvia solia usar una expressió: “glorificat, tocat el bòlit”. Una expressió que volia dir segurament que una persona després de ser enaltida era menystinguda.  Jesús el diumenge de Rams fou exaltat, fou cantat, fou alabat... però molt poc després seria blasmat, ofès, agreujat, degradat... Per què doncs precisament en aquell moment del Sant Sopar que la traïció està a punt de consumar-se, Jesús parla de glorificació?  Ell serà glorificat i el Pare serà glorificat en ell.
Ningú no pot veure Déu mateix, però la seva glòria la seva resplendor ens el fa assequible. De la mateixa manera que el sol il·lumina i resplendeix, sobre la terra i aquesta resplendor retorna al mateix sol, Déu és la glòria de la persona i la persona és la glòria de Déu.
I la divina paradoxa és que en el moment de màxim abaixament començarà la màxima glorificació.
De vegades quan visito un malalt i veig aquell cos feble, postrat, em ve als llavis l’expressió de Sant Pau: “Quan sóc feble és quan sóc realment fort” (segona als Corintis).
La primera lectura dels Fets dels Apòstols, explica el retorn de la primera expedició missional de Sant Pau. Enlloc de prosseguir des de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, han de refer el camí invers, un itinerari esgotador i perillós de centenars de quilòmetres per anar a visitar les esglésies acabades de fundar. Sabien com n’és de fràgil la Fe si no es cultiva. La visita de Pau i Bernabé tenia dos objectius: conservar-los en la seva fidelitat o perseverança i designar en cada comunitat un equip de responsables, ancians o preveres. (Gomà). Devien arribar cansats, esgotats, però és en aquell moment de feblesa que resplendia la seva fortalesa...

El llibre de l’Apocalipsi o de la consolació ens ha presentat aquesta ciutat santa on Déu es trobarà amb les persones. Aquests dies que escoltem promeses de com organitzar millor la ciutat, aquests dies que se’ns demana decidir els candidats més propicis pels nostres ajuntaments, seria bo que penséssim llargament en quin model de ciutat o poble somniem.  Segurament si cadascú escrivís els seus desigs posaria una ciutat neta, una ciutat segura, una ciutat verda, una ciutat endreçada, una ciutat sense barreres, molts parlaríem de la justícia i de la pau i tot això és molt legítim... però no sé si ningú posaria com a denominador una ciutat que permeti la trobada de la persona amb Déu. Una ciutat amb espais de recolliment, de silenci i de solitud (com hi ha vagons de silenci i espais sense fum, no hi pot haver espais sense soroll?) i també de diàleg assossegat amb els altres.

La pel·lícula Penediment del georgià Tenguiz Abuladze acaba amb una escena altament simbòlica. Una dona retorna a la seva ciutat després de la revolució i pregunta en una botiga: aquest no era el carrer de tal Sant... no, li responen, això era abans de la revolució. I al final d’aquest carrer no hi havia una església? No, li diuen, ara hi ha una central elèctrica. I la dona es pregunta: I per què serveix un carrer si no porta a una església?


sábado, 11 de mayo de 2019

Persecucions i veu que conforta

Diumenge 4rt de Quaresma 12 de maig de 2019

Estimats germans i germanes,

Els apòstols no ho tingueren fàcil. Jesús ja havia predit que de la mateixa manera que el perseguirien a ell, també en el món sofririen persecució. Fou així i continua essent així. Hi  ha una persecució activa, directa i n’hi ha una altra d’indirecta, més subtil. Avui en el món hi ha comunitats cristianes directament perseguides. Segons Antonio Socci, periodista expert en temes d’Església, en el segle XX haurien estat assassinats uns 45,5 milions de cristians per les seves creences religioses, aproximadament el 65%  del total de cristians assassinats per la seva fe en dos mil·lennis. Encara avui els cristians són perseguits arreu, sobre tot a l’Àsia i a l’Àfrica, a l’Àsia en concret 1 de cada 3 cristians pateixen persecució a nivell alt, molt alt o extrem.. Encara estem esfereïts pels atemptats de Siri Lanka de la Setmana Santa passada...

I hi ha altres persecucions més silencioses, incruentes. La indiferència i el menyspreu poden ser una mena de persecucions passives. I les xarxes socials un canal privilegiat pels anònims que destrueixen la fama de les persones.

Enmig d’aquest context fosc, l’evangeli obre un porticó d’esperança. És una anècdota històrica. Un bisbe de Catalunya acompanyat per un metge amic, feien un itinerari per la muntanya. Anaven vestits d’excursionistes. Arribaren a una casa de pagès i els van convidar a esmorzar. Després d’una estona de conversa, el metge li va preguntar a l’avi de la casa que compartia taula: “Vostè no deu saber qui és aquest senyor que m’acompanya...”  Sí, va dir l’avi tranquil·lament: és el senyor bisbe”. “Com ho ha endevinat?” Li va preguntar el metge: “És que cada setmana l’escolto per ràdio.” L’anècdota me l’explicava un amic periodista i capellà, mossèn Jordi Piquer, i em deia: “És l’acompliment de la paraula de l’evangeli: les ovelles reconeixen el pastor per  la seva veu”.

La ràdio ha fet i fa un gran servei a la propagació de la fe. Arriba a persones grans, malaltes, impedides o que són a la presó. Arriba a persones allunyades o que se senten soles i que potser volen sentir simplement una veu que els parli de les coses de Déu.

Fa 25 anys que nasqué Ràdio Estel. Fou una iniciativa del papa Sant Joan Pau II. En una ocasió que el visità el Cardenal Jubany, quan va acabar l’audiència el Sant Pare li va preguntar: “Ja té una emissora diocesana?” “No” li feu el doctor Jubany. Doncs, si us plau, posi-la. L’Arquebisbe de Barcelona no sabia com es posava en marxa una emissora, però ajudat pel Dr. Josep Maria Aragonès i d’altres es va posar mans a l’obra i va néixer aquesta emissora. Fou un miracle, una cosa admirable. I ho continua essent. Donem suport als nostres mitjans d’Església. En aquest moment des de COPE-Catalunya estem difonent la Paraula de Déu, estem ajudant a pregar i a donar gràcies, segurament el més important que podem fer.

 

Solemnitat de Sant Anastasi 2019


Benvolgut Mn. Andreu Oller, vicari episcopal
P. Jesús Sans, arxiprest de Badalona-Nord
benvolguts preveres concelebrants,
diaca, seminarista, acòlits.
Sr. Alcalde i regidors, gràcies per ser aquí,
Confrares i confraresses de Sant Anastasi
Representants d'altres comunitats
Feligresos de Santa Maria
Estimats germans i germanes,
Em deia mossèn Andreu que el nostre presbiteri és internacional. Efectivament podeu veure que aquí, entre d'altres, hi ha un capellà d'Ucraïna, un de Cameroun, un altre de Burundi i un de l'Índia: Un reflex de la nostra societat...
La festivitat de sant Anastasi d’enguany té un to especial. És en la ment de tots que aquest ha estat i és un curs difícil, tant per l’Església com per la resta de la societat, com pel país. Molts hem patit i patim en silenci perquè no acabem de veure sortides justes ni equitatives a la nostra convivència ni al model de societat que desitjaríem. A molts ens dol la manca de testimonis cristians i encara més la falta general de testimonis. Recordo que quan vam preguntar a una noia badalonina que es volia confirmar, quin testimoni era el que més l’havia mogut i ella va respondre “més que els testimonis, el que m’ha mogut és la falta de testimonis”. El proper dia 24 aquí mateix es confirmarà un grup d’adults i de joves, que trobin en nosaltres referents.

I avui, una mica tristos i cansats, venim a l’església vestida de festa, cercant llum i consol. Estem assistint a una litúrgia que voldríem que fos el màximament cuidada, però sabem que la litúrgia, si no va acompanyada del testimoni, de l’autenticitat, és buida. I no em refereixo només a la missa solemne, també a la litúrgia popular de la crema del dimoni d’anit  o de la passada festiva d’aquesta tarda. Tota litúrgia, tot ritual, ha de formar part d’una vida coherent.

La  Paraula de Déu, escoltada atentament i amb serenor, ens parla. Sant Agustí dóna molta importància als llibres. Arriba a afirmar que “quan resem parlem amb Déu, però quan llegim és Déu qui ens parla. I així és. Però no ens enganyem el que busquem als llibres no és un saviesa nua i etèria, ens busquem a nosaltres mateixos, volem entendre qui som i perquè vivim. J.Otón, Búsqueda, 2019)

La lectura primera acaba amb una promesa de consolació: “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” i si nosaltres som fills, és a dir semblants a Déu, també ens toca i ens tocarà d’eixugar moltes llàgrimes. També és consoladora la lectura de l’Apòstol quan diu que res podrà separar-nos de l’amor de Déu que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima. Penso en aquella església que per tal de protegir una família de refugiats, va celebrant culte nit i dia per torns, per preservar la immunitat del lloc sagrat on han estat acollits.

No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.  Tingueu por dels qui poden perdre tan l’ànima com el cos, hem escoltat a l’evangeli, i en un altre lloc Jesús dirà que hi ha d’altres formes de matar que occir físicament algú. Es pot matar el bon nom d’una persona, la seva fama o la seva alegria.

Els màrtirs com Anastasi van trobar consol en la fe i per això van anar confiats al suplici. Segons la tradició, el nostre copatró va ser empresonat en una ergàstula llòbrega i humida molt a prop d’on ara ens trobem. La presó, la manca de llibertat, els qui són empresonats injustament o amb condemnes desproporcionades, quants interrogants susciten. Visitar-los és una obra de misericòrdia, com ho és atendre les seves famílies.

Celebrem sant Anastasi. Convé aclarir que en l’antiguitat cristiana, la paraula “sant" no tenia el sentit ètic que nosaltres li donem. Es considerava sant tot el que entrava en relació amb Déu. Per això el nou testament anomena sants els qui creuen en el senyor jesús i s’han incorporat a l’església mitjançant el baptisme.  No eren encara sants de peanya o de retaule, sinó pecadors com nosaltres que havent-se enamorat de crist intentaven, més o menys maldestrament seguir les seves passes. Si entenguéssim sant com ho fem nosaltres hauríem de dir que no eren sants, si no cridats a ser sants (1 Cor 1, 2) (L. González Carvajal, El credo explicado a los cristianos un poco escépticos. Y a los escépticos un poco cristianos, 2018). El poeta convers Paul Claudel deia  en l’avar més fred, en la prostituta i en el més brut dels embriacs hi ha una ànima immortal que està santament ocupada a respirar i que, exclosa del dia, practica l’adoració nocturna. Per explicar la comu.nió dels sants Pau i Tomàs d’Aquino, comparaven l’església amb un cos, Luter amb una ciutat: “en una ciutat tot ciutadà arriba a ser partícip del nom, de l’honra, de la llibertat, del comerç... però comparteix també tots els perills. Incendis, inundacions, enemics, pestes, danys, contribucions...” Avui els més joves no haurien recorregut a l’exemple del cos ni a la ciutat sinó al twitter i al facebook i ens dirien que la comunió dels sants és la més antiga i beneficiosa.

Enguany tenim ben present el nostre germà Joseph Maria Rojo, restaurador d’aquesta festa, que va morir el passat 27 d’abril, després de llarga malaltia als 53 anys. Ell va contribuir molt a restaurar la confraria, la missa solemne i també la passada d’aquesta tarda, en temps del benvolgut mossèn Andreu Pascual. Jo que aleshores era vicari d’aquesta parròquia, dono testimoni que res no va ser fàcil en aquell moment que es privilegiava més un cristianisme de mediació que no pas de presència. És a dir que les grans celebracions i les sortides de l’església al carrer estaven condicionades per les ferides que havien deixat els anys de nacionalcatolicisme.  Segurament començava tímidament un altre temps...Però reitero el que he dit abans, si us plau, busquem en tot l’autenticitat. Com cantem en els goigs –lletra de Joan Soler Amigó i música de Joseph Maria Rojo- Anastasi és nom de resurrecció, d’anàstasi, d’aixecament.

Germans i germanes, per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, encara que de vegades ens sentim sols, enmig de la multitud, recordem que no estem sols, els cristians no anem a déu en solitari sinó amb el suport de tots els germans en la fe. Com diu el papa Francesc: Formem una gran família en la qual tots els membres s’ajuden i es donen suport recíproc.  Els amics hem de vetllar els uns pels altres. Com vetllen des de la glòria per nosaltres aquells que ens han precedit.

 

sábado, 4 de mayo de 2019

Els quatre perfils de l'empresa

Els quatre perfils de l’empresa

diuen que perquè una empresa funcioni bé, calen quatre perfils: d’una banda el visionari, aquell que sap veure per endavant , el que proposa fites. D’altra banda l’executiu, el que es llança a l’acció, el que posa tots els mitjans per aconseguir els objectius proposats.En tercer lloc, el detallista, el que té cura de les petites coses de cada dia. I finalment, el sinèrgic, el que crea un bon “rotllo” com diuen els joves. Aquests perfils que són vàlids a l’empresa, també ho poden ser en els partits polítics que, al cap i a la fi són empreses de gestió.
Crec que en l’evangeli d’avui hi apareixen els correlats transcendents de tots aquests perfils. D’una banda, Sant Joan, el místic, que és capaç de reconèixer el Senyor. A continuació Sant Pere, que és el llançat, el que es tira a l’aigua després d’haver-se posat la roba que s’havia tret. Però la barca arribar a bon terme, gràcies els altres cinc apòstols que van remant i arrossegant els peixos.
Deia el doctor Isidre Gomà, que en aquestes tres figures hi ha resumida l’Església: els uns són místics, els altres són missioners, però la immensa majoria som cristians del dia a dia. 
Amb tot, em faltava el quart perfil, el del sinèrgic. I l’he trobat: És Jesús mateix que convida a esmorzar els apòstols i els demana sàviament que substitueixin el peix que estava rostint, pel peix fresc que han pescat.
Desitgem al bisbe preconitzat de Tarragona, Joan Planellas,que tingui encert en el govern de l’Arxidiòcesi primada. Ben segur que el tindrà si sap tenir cura de les comunitats contemplatives (Poblet, Vallbona...), dels missioners i missioneres tarragonins que hi ha pel món, dels laics en missió pastoral I també de tots aquells capellans i seglars que colze a colze porten el dia a dia d’aquesta gran arxidiòcesi. Ben segur que mossèn Joan, que és de natural pacífic i bonhomiós, sabrà crear bones sintonies entre tots. Que li sigui un estímul el testimoni de Fructuós i els seus diaques i també el del màrtir Marià Mullerat, recentment beatificat.