domingo, 27 de octubre de 2019

Perdre el sentit de la realitat


Perdre el sentit de la realitat
Quan era vicari em molestava que la gent s’assegués al final de l’església, trobava que una assemblea dispersa, no és assemblea ni és missa. I ho mantinc. Però de vegades anava més enllà i feia un judici temerari, pensava que les persones que ocupen els darrers bancs, potser només venen per complir; fins que un dia una feligresa em va fer veure que havia de respectar tothom i no judicar ningú pel lloc que ocupa a l’assemblea. Avui penso que potser alguns d’aquests dels últims bancs són com el publicà de l’evangeli que ni gosen aixecar els ulls al cel. Recordo que el bisbe Carrera deia també que una persona a l’església no ha de ser jutjada per si canta o no, per si respon alt o no. Cadascú té la seva manera d’expressar la seva fe.
Tornant a l’evangeli, comenta mossèn Marcos Aceituno que el fariseu cercava l’exquisidesa espiritual i el publicà l’interès propi amb un ofici d’espoli dels altres. Certament cap dels dos no són comportament exemplars, però el publicà si més no reconeixia la seva condició i el fariseu s’escapava cap amunt, es comparava i s’anava omplint de supèrbia. Tanta, que havia perdut el sentit de la realitat. I això és de les coses més greus que ens poden passar, perdre el sentit de la realitat i fabricar-nos un món a part segons el que ens diuen uns o uns altres o sense escoltar ni a uns ni als altres. Perdem el sentit de la realitat quan ens considerem superiors als altres i que ja estem de tornada de tot. Perdem el sentit de la realitat quan minimitzem el que estem vivint. Perdem el sentit de la realitat quan creiem que els nostres actes no tenen repercussió política. Perdem el sentit de la realitat quan ens creiem acríticament un mitjà de comunicació, sense contrastar-lo. Perdem el sentit de la realitat quan no exercim bé el nostre ofici de pastors, quan mirem cap a una altra costat i no afrontem amb coratge ni valentia els problemes dels nostres conciutadans, aquells que ens toca de viure i de donar resposta ara i aquí. I parlem de coses genèriques que podríem comentar en qualsevol altra context.
El germà Lluís Serra a Catalunya Cristiana de fa quinze dies escrivia sobre el descuit de les coses evidents. Citant Clive Staples Lewis, professor de la Universitat d’Oxford, en el seu llibre  L’estratègia del dimoni, explica que un dimoni experimentat instrueix un dimoni jove per proporcionar-li maneres d’atraure els cristians al seu terreny. Li diu: “procura que s’interessin per les coses altes o per les més baixes... El resultat és el mateix. Assegura’t que no s’interessin mai pel que sembla evident.
El publicà es pot considerar amic de Déu perquè reconeix l’evidència de la seva pròpia realitat, la seva pobresa, la seva misèria, l’altre no,  i Jesús va dir que el qui s’enalteix serà humiliat.
A la carta de Sant Pau a Timoteu, l’apòstol constata amb un deix de tristor que durant la seva primera defensa davant del tribunal, ningú no li va fer costat: tothom l’abandonà. De vegades ens sentim així: som a primera línia de foc i ens sentim sols, molt sols. Penso en la solitud de tants preveres que heu d’atendre avui diumenge tantes comunitats en petits pobles de muntanya, que esteu celebrant en un lloc i ja pensen que després en vindrà un altre. Que heu de donar raó de la vostra esperança i que no us titllin d’una cosa o d’una altra. Recordeu que l’apòstol acaba també amb paraules d’abandó confiat: “el Senyor m’assisteix i em dóna força perquè acabi de proclamar el missatge de l’evangeli”.
Estem en un mes missioner. Una mare de família, l’Emília, s’acomiadava aquí mateix fa uns dies del seu fill Antonio, mort als 50 anys. Ho feia amb una lucidesa i una fortalesa excepcionals, al final de la celebració. Em deia després: “l’he plorat tant pensant per què Déu em privava dels anys que li quedaven... i finalment he demanat al Senyor que les meves llàgrimes serveixin perquè hi hagi en el món més missioners”.

sábado, 19 de octubre de 2019

Mans alçades


Les paràboles de Jesús tenen una lliçó bàsica. La d’aquest diumenge és ben clara, l’evangelista la diu des del principi: hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança.

És impressionant la imatge de Moisès i els seus dos ajudants Aharon i Hur ajudant-li a mantenir-les. A missa el mossèn també alça les mans. I alguns les alceu quan reseu el parenostre. També la imatge de Maria Assumpta que ens presideix té els palmells de la mà mirant el cel. La gran diferència dels cristians és que no hem de resar per guanyar cap batalla. Recordo que la pel·lícula  Waterloo, comença amb una escena en la qual el general vencedor Wellington, es veu cavalcant per un camp de batalla ple de morts i alguns ferits. La seva frase és: “Allò que més s’assembla a una batalla perduda, allò més trist, és una batalla guanyada”. Perquè en realitat el més trist és que hi hagi batalla, que hi hagi guerres o renyines. Nosaltres no hem de pregar perquè ningú guanyi o perdi si no perquè tots ens entenguem, perquè es reconeguin les nostres aspiracions legítimes, perquè no es judicalitzi la vida política. Ho diu el P. Abat de Montserrat al començament del seu comunicat amb motiu dels fets recents: “Lamento que s’hagi arribat a la vida judicial per una qüestió que s’hauria hagut de resoldre per la vida política”. I afegeixo, la vida política requereix temps, diàleg, negociació i, per tant, renúncia. I això requereix temps, dedicació i molta paciència. I si les mans se’ns cansen com Moisès ajudem-nos els uns als altres a mantenir-les alçades.

Ahir parlava amb una dona gran, badalonina, ens coneixíem de vista. És una mestressa de casa. Van ser uns instants d’espera. En parlar de la situació que estem vivint li queien, serenament, llàgrimes dels ulls... Ella com la immensa majoria de catalans, volem la pau. Per això em va agradar de veure en un balcó llençols blancs, que en aquest moment han d’estar per sobre de qualsevol ensenya.

Els bisbes de Catalunya en el seu comunicat diu que “la societat catalana ha de fer emergir les grans energies que posseeix de creativitat i d’innovació, de proximitat a aquells que venen de lluny, de foment de l’educació i del teixit cultural i associatiu que la caracteritza.” Nosaltres som societat catalana i per tant hem de ser creatius i innovadors i hem d’estar molt a prop d’aquells que ens visiten. No dispersem energies, perquè fer una societat més justa i integradora –Déu n’hi do com en som de justos i integradors, això ajuda a resoldre molts problemes.

Avui és el Domund, la Jornada Mundial per a l’evangelització dels pobles. El Juan David Escorcia és un periodista a qui el bisbe Sergi Gordo va confirmar en aquest altar el passat 24 de maig juntament mb d’altres joves. Aquests dies, el Juan David és a Roma, al Sínode de l’Amazones com a enviat especial de Catalunya Cristiana. En la seva crònica d’aquesta setmana, que podeu llegir, explica que a les sessions sinodals presidides pel papa Francesc s’han destacat les fotografies de líders que van perdre la vida per protegir l’Amazones. Entre ells assenyala el testimoni de la germana de Nostra Senyora de Namur, Dorothy Mae Stang, pel seu plantejament sobre la convivència pacífica entre el desenvolupament econòmic i la natura.  El 12 de febrer de 2005, la Germana es va llevar aviat per anar a una reunió de la comunitat per parlar sobre els drets de l’Amazones. En Ciero, un granger que la Germana Dorothy havia convidat a la reunió, anava una mica retardat i caminava dos minuts darrera d’ella però va poder veure-la i amagar-se dels dos homes armats que la seguien. La germana Dorothy fou interceptada per aquests individus que li van preguntar si portava armes i ella va dir que la seva única arma era la seva Bíblia. En Ciero va sentir com poc abans que la Germana caigués sota les bales, llegí als seus botxins un passatge de les benaurances: “Feliços els pobres en l’esperit”. El seu testimoni heroic s’uneix al de tants missioners i missioneres que han lliurat i encara avui lliuren la vida per Crist i el seu Evangeli. Que sigui un bon estímul per la Jornada Mundial de les Missions que avui celebrem.

sábado, 12 de octubre de 2019

La lepra ignorada


Diumenge 28 de durant l’any

Estimats germans i germanes,
aquest evangeli d’avui –altament simbòlic- se situa camí de Jerusalem. Jesús va cap a la Ciutat Santa però sap que allí s’haurà d’enfrontar a la institució jueva que el portarà a la mort. Entre tant està vorejant la frontera de dues regions enemistades: Samaria i Galilea. Quantes vegades nosaltres avui hem de passar també a prop i fins i tot hem de conviure amb persones enemistades potser per raons polítiques o per interessos o per lluites de poder. Tots hem patit la fredor d’una situació tensa, aquell silenci que es pot tallar, quan no l’enfrontament obert...  És com estar conduint un utilitari entre dos camions grossos que en qualsevol moment ens poden aixafar.

I en aquell context d’enemistat apareixen els deu leprosos. Mossèn Rius Camps, biblista, opina i ho fonamenta que aquells leprosos en realitat eren sediciosos que la institució central havia avortat titllant-los de leprosos, és a dir d’impurs. I és que en temps de Jesús, els leprosos eren menystinguts no sols pel fet d’estar malalts -i malalts contagiosos- sinó perquè se’ls considerava impurs, els tenien per maleïts de Déu. És la manera d’ignorar l’altre: etiquetar-lo i posar-lo fora del sistema, silenciant les seves raons. Jesús no creu en la Llei del pur i de l’impur i vol que també els deu leprosos siguin conscients que ningú no els pot marginar per motius legals. També avui, enmig de les tensions polítiques, dels estires i afluixes, no podem menystenir ningú per les seves idees ni pel seu capteniment, considerant-lo un empestat, ni podem caure en el parany d’aquells que així ho formulen.

Només el samarità, l’estranger, reacciona i Jesús finalment el reincorpora al grup de deixebles. Aquest és el preludi del que li passarà a Jesús, a Jerusalem amb els apòstols: de dotze, un el va trair, un altre el va negar, nou van fugir: només un Joan romangué fidel.
Encara que gairebé no se’n parli avui la lepra continua al món. Es calcula que cada any se’n produeixen prop de 220.000 nous casos de lepra. Però això no és el més greu, a l’Índia, per exemple la lepra està eradicada oficialment, però no realment, de manera que les persones que la pateixen no existeixen ni en informes, ni en registres, explica el P. Fernando Cordero, missioner dels Sagrats Cors. Com que teòricament no hi són, tampoc no arriben els recursos estatals.  El poder esborra aquell que li fa nosa, com si no existís. A Catalunya Cristiana d’aquesta setmana es recull el testimoni d’una dona índia la Basanti Maharana, que participa amb d’altres companyes en un teler al poble de Ghandipalli on la majoria dels habitants estan malalts de lepra. Basanti l’ha superat, però les articulacions li han quedat afeblides i malgrat tot diu: “Mentre tingui forces continuaré lluitant”, diu.  Una dona leprosa viu encara una situació més dolorosa i excloent. Són les més invisibles.
En parlar de leprosos cal recordar especialment el Pare Damià (1840-1889) que va viure i va morir al costat d’ells a Molokai. Declarat Sant avui és el patró espiritual dels leprosos, dels marginats, incloent-hi els malalts de sida. Gandhi va dir d’ell que havia estat una inspiració per les campanyes socials a l’Índia, assolint la llibertat del poble i assegurant l’ajut pels necessitats.
I cal tenir també present l’Associació d’Amics dels Leprosos Raul Follereau (1903-1977) que lluita contra la lepra des de fa 67 anys. Porta el nom d’aquest noble periodista francès que va deixar la feina per dedicar-se a vetllar pels malalts del tercer món, especialment a les persones leproses. Gràcies al seu esforç s’han creat nombrosos hospitals d'infecciosos en aquests països. I juntament amb aquesta epidèmia en podríem parlar de moltes d’altres...però aquest no és el tema, sinó el rebuig dels poderosos.
Germans, Jesús és capaç de fer que la lepra o la causa d’exclusió social i religiosa, esdevingui un factor d’acollida del de fora. Jesús converteix el desafiament en oportunitat.
Amb ulls de fe, els deu leprosos simbolitzen aquells que viuen oberts a la guarició. Tenen consciència de la pròpia misèria, creuen i confien en la força guaridora de Jesús i l’expressen amb la veu de la fe.
Per això mateix nosaltres venim aquí a l’església: sabem que no som purs, ni perfectes, però confiem que Jesús ens sanarà. Ho direm abans de combregar: “Digueu-ho només de paraula i la meva ànima quedarà salva”. Que el Senyor ens sani també de qualsevol exclusivisme infecund.

Verge del Pilar 2019


Verge del Pilar 2019
[homilia dita en castellà i català]


Reina,President i membres del Centro Aragonés de Badalona
Regidores
Germanes i germans,

avui celebrem l’aparició mariana més antiga reconeguda per l’Església, als anys 40 del segle I. Encara que molts pensen que la patrona d’Espanya és la Verge del Pilar no és així. La patrona és la Immaculada Concepció de Maria. Fou al segle XVIII quan es va declarar la Verge del Pilar patrona de tots els pobles hispanoamericans. Saludo per tant cordialment a tots els hispanoamericans que sou aquí.

L’Apòstol Sant Jaume, desanimat per les grans dificultats que estava travessant per evangelitzar va demanar un senyal; va ser llavors quan se li va aparèixer la Mare de Déu qui el va animar a seguir endavant i li va fer la promesa, que encara es manté, per la qual mentre estigués aquest pilar en peu, hauria veritables deixebles del seu Fill a Hispania.

Aquesta grandíssima devoció es recolza en la tradició perquè no hi ha documents escrits d'aquesta aparició mariana, que a més té la particularitat que quan la Mare de Déu se li apareix a l'Apòstol Sant Jaume, ella encara està viva, però a Terra Santa. Santiago i els seus deixebles van recollir el regal de la Mare de Déu, van guardar aquesta columna que es va convertir en el centre religiós d'aquesta petita comunitat a Saragossa.

Aquella dona senzilla, una dona del poble, no en sabem el nom, va dir una floreta a la mare de Jesús i al propi Jesucrist. Avui gairebé no es diuen floretes. Si un home diu una floreta a una dona se li diu masclista. Si una dona diu una floreta al seu marit potser estigui pensi: “alguna cosa voldrà”. I tant poc que costa dir paraules amables i elogioses als altres! Partim d'una pedagogia negativa que durant molts anys pares i mestres i nosaltres mateixos hem fet servir: no cal dir-li a un nen o a una nena el que fa bé, només el que fa malament. Quin error! Només quan li dic a una persona el que fa bé, estaré en condicions d'indicar-li en què em sembla que s'equivoca.

Avui hem vingut aquí a Santa Maria per dir-li alguns floretes a la verge Maria en la seva educació del Pilar, a la Pilarica, aquest diminutiu afectuós. Dir-li una floreta, a cantar-i a ballar jotes. I això està bé. Hi ha alguna cosa de les jotes que m'agrada molt, quan una jota està dedicada, és enginyosa, s'aplica a una persona en concret. Què bonic!

Recordo un casament on hi havia catalans, andalusos i aragonesos. Els catalans menjaven i callaven. Els andalusos cridaven: que es facin un petó que es besin. Els aragonesos cantaven jotes: amb molta força i dedicades a les persones concretes del casament. Crec que era la manera més bella de participar de l'alegria d'aquells nuvis i dels seus pares. Però fixem-nos que Jesús dóna la volta: la floreta Maria no només és feliç amb haver-li tingut a ell, per haver-lo parit i alletat (passat) sinó per haver escoltat la seva paraula d'una manera sostenible en el temps i ésser deixeble (present). Avui que tot ha de ser sostenible em pregunto si també ho és la nostra fe. Si només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Estic segur que la majoria de vosaltres reseu cada dia...

Aquella dona del poble mirava al passat Jesús la convida a mirar al present i al futur.
Avui que vivim moments d'incertesa, amb tants lluites de poder, pensem en el que em deia aquest mateix matí un amic: Déu és Totpoderós per crear i per tenir control sobre les coses, però va renunciar al poder en donar-nos la llibertat. Només li queda una cosa, l'Amor, el seu infinit amor. Tan sols es resta una infinita força, la d'atracció de la seva incommensurable amor. Respectar la llibertat és perdre el poder. Els que volen poder, per això mateix, esclavitzen. Germans: que siguem sempre servidors com Maria.

viernes, 4 de octubre de 2019

Obrir l'enteniment



Aquesta setmana, el Papa Francesc ens ha obsequiat amb un document que porta per títol “Els obrí [l’enteniment]” Aperuit illis “(referida al passatge d’Emaús “Els obrí l’enteniment per comprendre les Escriptures” (Lc 24,45). En aquesta carta cita expressament Sant Jeroni quan diu que “ignorar les Escriptures és ignorar Crist” i fixa, entre d’altres coses, que a partir d’ara el Diumenge de la Paraula sigui el tercer diumenge del temps ordinari, dia que a les parròquies i comunitats entronitzarem solemnement la Bíblia.
Però el nostre contacte amb la Bíblia sovint es redueix a les lectures que escoltem a missa. No hauria de ser així, però aprofitem l’avinentesa i seguim avui el mètode de la lliçó orant de l’evangeli, preguntem-nos:
Primer pas: Què diu aquest text?  L’hem de situar en el seu context i el biblista ens hi ajuda: Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, acaba d’advertir als seus deixebles amb imatges d’una duresa extrema sobre el gravíssim perill dels escàndols i d’instruir-los sobre el perdó del germà que no coneix límits i ells, potser espantats reaccionen demanant-li que els augmenti la fe. Els apòstols són d’aquells que fan les coses perquè l’amo els ho ha ordenat. Estan disposats a obeir cegament, però no a entendre. I també ens ha de venir a la ment aquell moment solemne del Sant Sopar que Jesús diu als seus apòstols, ja no us anomeno servents, si no amics.
Segon pas: Què em diu? Que avui a l’Església i al món continua havent-hi escàndols gravíssims, de l’escàndol me n’he d’adonar, n’he de ser conscient (potser jo mateix, sense saber-ho estic escandalitzant un altre per la meva manca de testimoni). Deia Henri Fielding que el més escandalós que té l’escàndol és que ens un s’hi acostuma... Alhora el text em diu que he de perdonar sense límits, fins i tot a aquell que m’escandalitza.
Tercer pas: Què li vull dir jo a Déu en aquest text? Que m’agradaria no obeir a ulls clucs sinó col·laborar joiosament amb Ell. Que voldria tenir una fe madura. I que com he escoltat a Sant Pau, voldria “revifar la flama del do de Déu”.
I finalment, què fer com a resultat d’aquesta pregària? No sentir-me inútil perquè no tinc capacitats, si no posar més aquelles capacitats que Déu m’ha donat per tal de posar-les al seu servei. I no tracta ningú d’inútil.
Aquest any Sant Bru cau avui diumenge. Avui, a primera hora del matí, un bon grup de laics procedents de Badalona i d’altres poblacions han pujat a la Cartoixa de Montalegre a celebrar el seu patró i fundador de l’orde cartoixà. Els altres ens podem unir espiritualment a aquesta commemoració en l’eucaristia i en la pregària personal. Preguem especialment pels monjos i pels treballadors col·laboradors i amics de la Cartoixa. Bru: Un nom curt, per designar un gran sant. Bru va escriure:  “El profit i l’alegria que donen la solitud i el silenci de l’ermita a aquells que l’estimen, només els saben els qui l’han experimentat”.
Tots nosaltres podem cultivar la solitud i el silenci. Molts ja ho fem o ho intentem fer.  Pablo d’Ors, prevere, escriptor i conseller cultural del Vaticà, per designació del Papa Francesc, en el seu llibre Biografia del silenci –que us recomano- escriu: “N’hi ha prou amb un any de meditació perseverant, o fins i tot amb mig per adonar-nos que podem viure d’una altra manera. La meditació ens concentra, ens torna a casa, ens ensenya a conviure amb el nostre ésser...”