Tornar a creure
Aquells dos deixebles se’n tornaven tristos cap al seu Emaús de cada dia: havien perdut l’esperança: “nosaltres esperàvem…” deien. Havien esperat i ja no esperaven. Quants cristians també viuen avui decebuts! Havien posat les seves esperances en l’Església, en el Concili Vaticà II, en aquella primavera eclesial, o potser en aquella comunitat, en aquell moviment, i després per moltes circumstàncies s’han sentit estafats i han abandonat la pràctica religiosa, o l’esperança, o la fe. I tot d’una un pelegrí es posa a fer camí al seu costat. Els renya suaument, amb arguments. Els parla de les Escriptures. Els explica la coherència interna entre l’Antic i el Nou testament. Entre la promesa i l’acompliment. I aquells dos deixebles se l’escolten amb atenció i senten que el desconegut els abrusa el cor. Aquella lliçó itinerant que devia durar un parell d’hores (onze quilòmetres, a bon pas) fa que es tornen a entusiasmar. Serem capaços nosaltres cristians de missa, de posar-nos a caminar al cost...