Entradas

Mostrando entradas de enero, 2020

El clam de la terra

Estimats germans i germanes, Aquests dies la nostra terra ha estat assotada pel temporal Glòria que ha arrencat arbres, ha interceptat camins, se’ns ha emportat platges i fins un 30% del Delta de l’Ebre i ens ha fet viure amb l’ai al cor...Intentem llegir aquests esdeveniments en clau de fe. El papa Francesc, a la Laudato si , es refereix al clam de la terra i diu: “aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l'ús irresponsable i de l'abús dels béns que Déu ha posat en ella. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim a terra, a l'aigua, en l'aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre prop

En la eucaristía en acción de gracias por Hommod

Sant Jeroni de la Murtra, 19 de gener de 2020 Hem proclamat un fragment del capítol primer de l’evangeli de sant Joan, un capítol en el qual l’evangelista sabia que la cronologia, el dia a dia ordenat, era molt important, perquè pel mateix evangelista eren els dies de que Jesús el va cridar, en una hora precisa, les quatre de la tarda. Era, diríem, el temps fundacional del projecte de Jesús. Després al quart evangeli els esdeveniments ja no seguiran un ordre cronològic, si no teològic. “Mireu l’anyell de Déu”, és l’expressió que usa Joan Baptista, per indicar és ell i no jo.   I és que en el segle primer hi havia encara una secta que creien en Joan i no en Jesús. I Joan deia: no, no, mireu-lo a ell... però l’important és que és un mirar que és també un deixar-se mirar. Hoy Señor nos miras y ves que estamos consternados y tristes por la muerte de nuestro hermano Hommod que llegó a nuestra vida en abril de 2012. Han sido casi 8 años de convivencia cotidiana aquí en la Murt

Paraules introductòries exposició Cuba/Calonge

Paraules introductòries del president de Colonico Jaume Aymar i Ragolta a l’exposició exposició Cuba 1898. De colònia a nova república. La nostra gent també va fer les Amèriques Castell de Calonge, 17 de gener de 2020   Senyor Alcalde, Regidors, Junta del Colonico Representants de la Taula de Cultura Director dels Museus de Sant Cugat Amics de Calonge i Sant Antoni Senyores i senyors: Per tercera vegada el nostre municipi organitza una exposició sobre la relació de Cuba amb la vila. Però certament aquesta magna mostra –que té el seu origen a Sant Cugat del Vallès i que té un caràcter itinerant- és la de major envergadura i ocupa els baixos de l’edifici més emblemàtic del nostre municipi: el Castell. Precisament en un document de 1884, Josep Vilaret i Sabater, veí de l’Havana, reconeix la bona administració dels seus apoderats. Signa com a testimoni Emmanuel Casellas, un dels darrers propietaris d’aquest Castell. Els més grans recordem a la seva filla Llucieta,

Mirar i deixar-se mirar

Hem proclamat un fragment del capítol primer de l’evangeli de sant Joan, un capítol en el qual l’evangelista sabia que la cronologia, el dia a dia ordenat, era molt important, perquè pel mateix evangelista eren els dies de que Jesús el va cridar, en una hora precisa, les quatre de la tarda. Era, diríem, el temps fundacional del projecte de Jesús. Després al quart evangeli els esdeveniments ja no seguiran un ordre cronològic, si no teològic. “Mireu l’anyell de Déu”, és l’expressió que usa Joan Baptista, per indicar és ell i no jo.   I és que en el segle I hi havia encara una secta que creien en Joan i no en Jesús. I Joan deia: no, no, mireu-lo a ell... però l’important és que és un mirar que és també un deixar-se mirar. En la nostra cultura occidental, racionalista, estem més acostumats a mirar que a deixar-nos mirar. Mirem un quadre, un paisatge, una persona, escrutem amb la mirada, som nosaltres els protagonistes, som nosaltres els que mirem.   Però   ens sol inquietar o molest

Confirmats en la llibertat

Homilia. Diumenge del baptisme del Senyor 2020 Quan en una comunitat es confirma una noia, un noi i sobre tot, un adult, és motiu de joia i de reflexió. El curs passat aquí vam viure unes confirmacions: fou una celebració intensa i emotiva.   No fou foc d’encenalls: em consta que alguns dels qui es confirmaren han continuat el seu itinerari cristià i es mantenen en contacte entre ells i amb la nostra comunitat.   La confirmació. Diuen els autors de la Missa de cada dia que en el baptisme del Jordà, Jesús és confirmat per la veu del Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut i el seu cosí Joan n’és testimoni i instrument.   Joan el convida a submergir-se en les aigües per evocar un nou naixement.   I aquest gest d’humilitat serveix d’escenari   a una teofania és a dir a una manifestació de la Trinitat: el Fill surt de l’aigua, l’Esperit baixa com un colom i el Pare parla per revelar l’autèntica identitat de Jesús. Per això tan el baptisme com la confirmaci

Tres regals, tres persones

Homilia Epifania 2020 Estimats germans i germanes, us imagineu que cada un dels tres dons que –segons l’evangelista- els mags van portar fossin per cada un dels membres de la Sagrada Família? Que a Jesús li portessin l’or, com a Rei, perquè àuries foren les seves paraules. Que a Maria li portessin l’encens, perquè la Mare perfuma la llar en el silenci de tants actes quotidians. I que a Josep, com a patró de la bona mort, la mort més bella, perquè va morir en braços de Jesús i Maria, li portessin la mirra.   En qualsevol cas, tots tres els devien compartir tota la vida aquells regals en la intimitat que va marcar tants anys de la vida oculta de Jesús, on es conjuntava el treball, la pregària i la cura del cos. I com contrasta el comportament d’aquests savis vinguts de lluny amb el d’Herodes! Ells venien de molt lluny, cercant i Herodes ja era allí i no sabia que havia nascut el Messies. Els mags sabien i buscaven i Herodes no sabia res ni buscava res perquè es pensava que ho

Signes d'encarnació

Estimats germans i germanes, L’antífona d’entrada de l’eucaristia d’avui, diumenge segon després de Nadal, és bellíssima: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit tocava la meitat de la seva carrera, la vostra paraula totpoderosa Senyor, vingué de cel deixant els trons reials”. Perquè ressoni la Paraula hi ha d’haver silenci. Paraula és comunicació, és expressió d’intimitat... Els qui treballem en mitjans de comunicació busquem de difondre aquesta Paraula, mitjançant moltes paraules que voldríem plenes de futur i de llibertat. Però la Paraula segons l’evangelista va haver de superar un seguit d’obstacles fins que va prendre forma humana: en primer lloc “la tenebra” que va intentar enxampar-la. Quanta “tenebra”, quantes coses es fan d’amagatotis, avui mateix, quants pactes secrets entre els poderosos! El segon obstacle fou “el món”, en el sentit negatiu que li dóna Sant Joan, el món que no va reconèixer la seva vinguda. A nosaltres ens pot passar com als co

Pastors meravellats

Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu Jornada Mundial de la Pau 2020 L’evangeli d’avui torna a fer referència als pastors. Diu que els pastors explicaven el que havien vist i tothom se’n meravellava. I ens podríem preguntar: “I de què es meravellaven si només havien vist un matrimoni jove que acabava de tenir un fillet?” I en un lloc tan humil... A banda que cada vida que comença és una meravella, els pastors devien parlar amb paraules de fe, en aquell naixement Déu parlava. Després diu que els pastors se’n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; que tot ho havien trobat com els ho havien anunciat. Jo crec que l’evangelista està parlant-nos a nosaltres, els pastors els que volem seguir les passes de Jesús Bon Pastor. Pensant en nosaltres com a mossens, realment som capaços de meravellar-nos? I encara més, d’encomanar aquesta capacitat als altres... Meravellar-nos d’una vida que neix, d’uns promesos que s’uneixen en matrimoni... meravellar-nos de l’es