Jaume Aymar i Ragolta

Homilia Diumenge XXI de durant l’any Normalment sempre ens estem afirmant. Hi ha persones que enraonen o criden o s’enfaden, o fan broma, o envien missatges de watsapp cada dia, només per afirmar-se, per dir-nos “ep! sóc aquí”, estic viu. Cal respectar-los. Sovint procurem salvar la cara de les situacions adverses i si de cas, la culpa que les coses no vagin bé sempre les té algú altra. I Jesús avui ens parla d’abnegació, és a dir de negar-nos a nosaltres mateixos. I la paraula i el concepte ens costen perquè semblen precisament és el contrari d’allò que la nostra naturalesa ens demana que és afirmar-nos, refermar-nos... Afirmar-nos o negar-nos, aquest és el dilema. El diccionari ens diu que l'abnegació   és un tipus de virtut moral   que consisteix en el sacrifici espontani o per mitjà de la voluntat dels propis interessos, desitjos i fins i tot de la mateixa vida en favor d'altres o de tots. D’entrada per tant, l’abnegació no ens resulta simpàtica. No volem senti...

Diumenge XXII de durant l'any  Que humana que és la situació de Jeremies: parlar de Déu li és motiu d'escarnis i de burles. No parlar-ne li crema els ossos.  Això el cansava. No obstant la grandesa d'aquest profeta va  perdurar en el temps, de manera que la gent el comparava a Jesús. Avui quasi no parlem de Déu, o només amb uns pocs. En certa mesura vivim un cristianisme vergonyant. Santa Teresa de Jesús deia: " hermanos, una de dos: o no hablar, o hablar de Dios ".  Es pot parlar de Déu de moltes maneres: amb les paraules i amb els silencis, amb les obres i amb el testimoni. Amb una alegria pregona. Amb el tracte respectuós i delicat. En una societat on tenim set de sentit i d'esperança, és molt important parlar de les coses que ens porten a Déu. Una manera de parlar-ne  ens l'ha indicada Sant Pau: "transformar-nos renovellant la nostra manera de veure les coses". Cadascú pot intuir com. I si no pot demanar ajuda. El diàleg ens ajuda ...

Homilia diumenge   XII de durant l’any 19/06/2016 L’evangeli d’avui ens presenta Jesús pregant en un lloc apartat. Els deixebles eren a prop. Aquest no era un fet aïllat: Jesús pregava així sovint, en solitud i en silenci. I ens preguntem: tenia necessitat de pregar? per qui pregava el Senyor? Sant Cebrià un de un dels grans personatges de l'església llatina dels primers segles, ens dóna una resposta: pregava no per a ell si no per nosaltres i els nostres mancaments.  I no sols per nosaltres, Cebrià ens recorda que el mateix Jesús diu “no prego només per a ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula.” O sigui que Jesús, en pregar, compta també amb cada un de nosaltres. Es refia de nosaltres. Ens dóna confiança que la nostra oració autèntica està cridada a  ser sostenible en el temps i que d’altres vénen i vindran després de nosaltres. I l’horitzó d’aquesta pregària missionera és la unitat: “que siguin u...” Aquesta manera de pregar del Senyor i...