Jaume Aymar i Ragolta

  Diumenge, XI de durant l'any Estimats germans i germanes, El P. Miquel Estradé, savi monjo de Montserrat, parlant de l’esperança escrivia: “Un dia que tenia ganes de caminar per anar a Can Massana, on m’esperaven uns amics, vaig baixar fins a Collbató per seguir cap a la Vinya Nova. Vaig entrar en una masia a preguntar el camí “Seguiu que no teniu pèrdua, és tot dret”. No feia gaire que caminava i aquell camí que havia de ser tot dret es partia en dos. No em tocava altre remei que triar-ne un. A la una m’esperaven a Can Massana, i eren ja més de les dotze; jo no sabia cap on tirar... em va venir angúnia. Ni caminant l’angúnia no em passava. Un moment vaig descobrir de lluny Can Massana, però no sabia com ni per on anar; i l’angúnia se’m tornà pànic. Incapaç de raonar em vaig sentir perdut. Avançant d’esma, vaig trobar davant meu un gran pi, alt, magnífic; tan gruixut que jo sol no l’hauria pogut abraçar. El pànic em feia sentir com flotant. En aquell moment no tenia ni fe ni es...

 Diumenge VIII del temps ordinari.  3 de març de 2019 Estimats: Els arbres són ben presents en les lectures d’aquest diumenge. El P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat, explicava la seva vivència d’un pi. Un dia que tenia ganes de caminar va aprofitar per anar a peu a Can Massana on l’esperaven uns amics, es va perdre. A la una m’esperaven a Can Massana, deia eren ja més de les dotze i no sabia cap on tirar. Ni caminant l’angúnia no em passava. Un moment vaig descobrir de lluny Can Massana, però no sabia ni com ni per on anar. Em trobava ben fora del camí marcat i l’angúnia se’m tornà pànic.. Avançant d’esma, vaig trobar davant meu un gran pi, alt, magnífic, tan gruixut que jo sol no l’hauria pas pogut abraçar. Era abans dels focs del 1986. El pànic em feia sentir com flotant. En aquell moment no tenia ni fe ni esperança. No sé per quina mena d’instint i em vaig abraçar amb força al pi i vaig començar a respirar pausadament. El contacte material amb el pi em féu davall...