Jaume Aymar i Ragolta

Carta oberta a Òscar Martí nou director de Ràdio Estel  (embargada fins que es faci públic el nomenament) Benvolgut Òscar, el Patronat de la Fundació Missatge Humà i Cristià t’acaba de nomenar nou director de Ràdio Estel. La meva cordial enhorabona. La teva tasca al capdavant de Catalunya Cristiana en el decurs d’aquests mesos, et fa mereixedor i alhora, apte, d’aquesta nova responsabilitat al capdavant dels mitjans diocesans barcelonins amb vocació al territori.  La paràbola del gra de mostassa que arriba a convertir-se en un arbust esponerós, en el qual els ocells venen per ajocar-se a les seves branques, és un símbol tant de Ràdio Estel com del setmanari, en una societat on l’església sinodal es va convencent que és una minoria creativa. Ràdio Estel, nascuda de l’encàrrec de Joan Pau II al Doctor Jubany, ha estat coneguda aquests anys -fins i tot per la Generalitat- com la ràdio amable, és a dir, la ràdio que s’ha fet estimar perquè a la mateixa hora que les altres ràdi...

Homilia. Diumenge XXV de durant l’any Recordo un professor de batxillerat als jesuïtes de Casp, l’Alfons Banda, que opinava que tothom havia de percebre el mateix sou. Nosaltres, aleshores adolescents, ens hi enfadàvem i li dèiem que on quedava l’estímul de poder guanyar més... Però per a ell el sou era fins a cert punt secundari, l’important era la satisfacció de la feina feta. Amb els anys l’opinió d’aquest bon professor, ja traspassat, m’ha fet pensar en aquesta paràbola d’avui, per a molts paradoxal. El meu avi Jaume era un empresari català de tota la vida. El dia del seu enterrament l’església es va omplir de treballadors, no solament dels qui estaven en actiu, sinó també d’aquells que havien estat acomiadats: tot un signe d’estima i de respecte. L’avi Jaume era creient i practicant, però gairebé mai li havia sentit comentar cap evangeli, excepte aquest d’avui, el de la paràbola dels treballadors de la vinya amb la qual manifestava que estava plenament d’acord. Aquesta paràb...

Tanatori de la Ronda de Dalt d’Altima, 19 de setembre de 2020 Ens costa, però se’ns ha mort la Núria, una catalana, una santadreuenca, forta i afable que ha sabut sempre harmonitzar el seu compromís cívic, polític i social amb la seva fe cristiana i amb la seva pertinença a l’Església. Donem gràcies a Déu per la seva vida i el seu exemple. Als 14 anys ja feia voluntariat a una escola del barri de Can Tunis on ajudava a les religioses que atenien fills de mares solteres, de prostitutes i de famílies trencades. I després de 60 anys continuava el seu voluntariat a Braval (aquí avui hi sou una representació significativa). La Núria deia que el camí del voluntariat et porta allà on hi ha una persona que l’ofereix, et mou a la solidaritat que ajuda a la justícia, però la constitueix. La justícia és imperfecte i ha de ser compensada amb sentiments d’ajuda, d’amistat i de col · laboraci ó . Eren els sentiments que a ella la movien. Al costat d’ella et senties a prop de la mare i de la me...