Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge II de Quaresma. 25 de febrer de 2024 Estimats germans i germanes, el científic i poeta catòlic David Jou, diu que l’episodi d’Abraham i el sacrifici d’Isaac que hem proclamat a la primera lectura és ben problemàtic: «Jo no creuré mai en un Déu que m’exigeixi el sacrifici d’un fill, diuen molts. Però molts d’ells han renunciat a tenir fills per la seva comoditat, o van tenir fills i no se’n van ocupar, o van tenir fills i els van enviar a la guerra, o van avortar, però diuen que no creurien en un Déu que exigeixi el sacrifici dels fills.» Quina contradicció! Jove, des que comences a treballar, o acabada la teva carrera universitària, has de produir i pagar impostos per poder-te sostenir-te tu mateix i la societat en el context del qual vius, has de sostenir l’estat, amb totes les seves tremendes càrregues i has de sostenir un nombre cada vegada més gran de primerencs jubilats. I això ho fas amb greu minvament del teu temps i de les teves energies per conèixer el món, pe

Homilia en el monestir de Sant Benet de Montserrat. 20 de febrer de 2024 Estimades germanes benetes, chères sœurs de Bene Mariya L’evangeli d’avui posa en relleu que la pregària cristiana personal, per excel · l è ncia és una pregària en solitud i en silenci. Ho vam escoltar el dimecres de cendra: «Tu quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. »      I avui el Senyor rebla el clau: Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar. Abans que nosaltres li demanem res, ell ja ho sap. La pregària autènticament cristiana té tres condicions: la solitud, el silenci i la porta tancada. Aleshores la solitud esdevé una solitud poblada, el silenci s’omple de ressonàncies i deixem el món tancat a fora. Recordo que aquí dalt a l’hostatgeria del Monestir de Montserrat hi havia un rètol que deia: «si us quedeu tancats a fora, passeu per l

Diumenge primer de Quaresma 18 de febrer de 2024 Estimats germans i germanes, veure l’arc de Sant Martí, és una visió que sempre té un punt d’emoció. El llibre del Gènesi explica que és el signe de l’aliança de Déu amb el seu poble, el final del diluvi i el pacte amb tota la Creació.   La bella aliança de Déu amb Noé és una aliança en primer lloc amb els éssers humans i els seus descendents, però és també una aliança amb tota la creació: els altres éssers animats, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Cal que tinguem una justa relació amb els animals, també són creatures de Déu, els hem de respectar i podem aprendre d’ells moltes coses, la fidelitat, la tenacitat, la tendresa... sense caure ni en la ideologia animalista ni en la supèrbia de creure’ns el reis de la Creació. El Papa Francesc a la Laudato si denuncia que cada any desapareixen milers d’espècies vegetals i animals que ja no podrem conèixer, que els nostres fills ja

Diumenge 6è/B de durant l’any 11 de febrer de 2024 Estimats germans i germanes, Jesús es va compadir d’aquell leprós. Vol dir que va patir amb ell. La compassió és el denominador comú de gairebé totes les religions, fins i tot en tradicions religioses aparentment allunyades de la nostra com el budisme. És un sentiment  veritablement transversal. Dos amics em deien recentment i per separat, que ells, tot i ser d’un determinat grup d’Església,  fundat els anys vint del segle passat, se senten alhora molt transversals, tan de bo, però caldrà veure-ho: pels seus fruits els coneixereu. Però tornem a la compassió. Tots l’hem experimentat alguna vegada. i hem dit «aquesta persona em fa pena ». Però un entén que no ens podem commoure ni compadir només per la pena. A més, la pena pot anar barrejada amb d’altres sentiments.  La Roser, religiosa dominica al servei de la parròquia de Sant Francesc d’Assís, que va morir fa uns anys, em deia parlant d’una feligresa molt generosa de la parròquia, una

Homilia diumenge cinquè de durant l’any. 4/02/24 Estimats germans i germanes, hi ha persones que a les nits els costa dormir, com Job. Passen les nits en blanc.Algunes aprofiten les hores nocturnes per llegir o per escriure, o per escoltar la ràdio. D’altres rumien, d’altres romanen en silenci.    D’altres es dediquen a pensar les solucions. La meva àvia Pepita em deia de vegades: “aquesta nit, quantes coses he arreglat!” I no s’havia mogut del llit, senzillament havia rumiat les solucions. Les causes de l’insomni són diverses. En el cas de Job, era l’angoixa que no el deixaven dormir…”a mi m'ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc: Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada.” M’ho deia ahir mateix una mare que va ser processada per una causa menor…se’n va sortir però va passar quinze dies sense poder aclucar l’ull. La història de Job és bona per meditar en temps