Entradas

Mostrando entradas de noviembre, 2015

La petita esperança

Homilia diumenge primer d’Advent C Torna l’Advent, un temps intens de preparació per al Nadal, un temps per refer l’esperança, potser enterbolida o debilitada per les circumstàncies que estem vivint. Però com escrivia bellament Charles Péguy: “La meva petita esperança/és aquella que es lleva cada matí./La meva petita esperança/és aquella que diu bon dia al pobre i a l'orfe./La meva petita esperança/és aquella que s'acotxa cada vespre/ es lleva cada matí/i passa, en veritat, molt bones nits.” Torna l’Advent: enmig de tots els entrebancs, les contradiccions i els aparents carrerons sense sortida, anem cap a Déu perquè Déu ve cap a nosaltres: aquesta és la font de la nostra esperança vigilant. Torna l’Advent, i només serem sembradors d’esperança si primer la vivim al nostre cor. I hem de posar la nostra esperança en les promeses de Crist: que no ens deixarà orfes, que serà sempre amb nosaltres, que ens envia contínuament el seu Esperit Sant. Hem proclamat l’evangeli de S

La Veritat realitat plena

Solemnitat de Crist Rei 22/11/15 Al Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, a ambdós costats del cap de Crist, hi apareixen les lletres Alfa i Omega, és a dir la primera i la darrera de l’alfabet grec, indicant –com diem a la Vetlla Pasqual a l’hora de beneir el ciri- que Crist és el principi i el fi de totes les coses. Per a moltes persones que vivien en l’edat mitjana a Taül i que contemplaven aquell Pantocràtor ple de color, entre la llum rutilant dels ciris, probablement aquestes lletres, si no els les explicaven, no els deien res i avui –si no se’ls explica- tampoc no diuen res a moltes persones que visiten aquesta bellíssima església romànica o veuen les pintures originals al MNAC. Què vol dir que Crist és principi i final? Per la mentalitat antiga posar una paraula al principi i al final vol dir que tot el que hi ha en l’interior queda ple d’aquell concepte. Aquesta eucaristia la comencem en el seu nom i l’acabem també en el seu nom. I en una oració de la missa diem: “Senyo

Aprendre de les catàstrofes

Homilia diumenge XXXIII de durant l’any 15/11/15 L’any litúrgic s’acosta a la seva fi.   I en aquest moment dens se’ns convida un any més a reflexionar en perspectiva de fe sobre la fi del món present i sobre la caducitat de les coses terrenals. La Paraula de Déu il·lumina les nostres circumstàncies concretes: cap on va la història? Cap on anem?   Què ens està passant? Molts ens trobem desconcertats davant de les circumstàncies que travessa el món, el nostre país, fins i tot l’Església. Hi ha moltes coses que no acabem d’entendre o que pensem que caldria fer-les d’una altra manera. Ens costa de pair l’afany de poder d’uns i d’altres, la manca de diàleg, els dogmatismes, els comportaments despòtics dels qui estan cridats a servir. I a més som conscients que veiem només la punta de l’iceberg i que hi ha en el fons moltes aliances ocultes, interessos creats, moviments que se’ns escapen... Sembla que estiguem molt informats, però en realitat sempre ens falten peces per completar el t

Comunicació davant del relleu a l'Arquebisbat

Comunicació del director de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel en rebre la noticia del nomenament del nou Arquebisbe de Barcelona 6/11/2015 Benvolguts radiooients, El Papa Francesc ha acceptat la renúncia de l’Arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Lluís Martínez Sistach. El succeirà el bisbe de Calahorra i La Calzada-Logroño, Juan José Omella. Ja hi haurà temps per fer valoracions del pontificat del Cardenal Lluís a l’Arxidiòcesi Metropolitana de Barcelona. Permeteu que ara, simplement, evoqui alguns records personals. Lluís Martínez Sistach és fill de Barcelona. Ha estat, després de molts anys, el primer bisbe nascut a   la Ciutat Comtal. L’anterior bisbe barceloní de naixença va ser el Cardenal Casañas que va morir l’any 1908, fa més de cent anys. Aquest origen i el seu treball parroquial i docent fa que molts l’hàgim conegut de jove. Personalment el recordo com a professor de Dret Canònic a la Facultat de Teologia de Sant Pacià, avui Facultat de Teologia de Catalunya,

Elogi de la vídua

Diumenge XXXII de durant l'any (8/11/2015) Quantes viudes coneixem? Certament més que vidus, perquè les dones solen adaptar-se més a les pèrdues i a les circumstàncies i tirar endavant, malgrat tot. La vídua de Sarepta es troba en una situació límit: no sola ha perdut el marit i la hisenda, sinó que està disposada fins i tot a perdre la pròpia vida i la del seu fill. Quantes dones hi ha avui al món en aquestes tràgiques circumstàncies: mares que es desviuen perquè no morin de fam els seus fills, mares que han de cuinar fins el que no es veu; mares que tenen els seus fills malalts i el remei no arriba, mares soles que diuen: “Ja no puc més!.” I tot d’una apareix en escena el profeta que sembla que encara forci més la situació quan li demana a la vídua que doni de la seva pròpia pobresa. I la dona, dòcil contra tota lògica, fa el que li demana i es produeix el miracle. Quantes vegades també a les nostres comunitats cristianes que hem patit tantes pèrdues ens veiem obliga