Jaume Aymar i Ragolta

Evangeli del Diumenge Ii II/B Estimats germans i germanes, Déu crida tothora.    De nit, com és el cas de Samuel, i de dia com és el cas d’Andreu i del deixeble estimat. La crida a la santedat -que és la plenitud de l’amor- és perpetua. Déu ens pot cridar a la infantesa -hi ha molts infants sants- o en l’ancianitat -hi ha molts vells canonitzats i moltíssims més que ja són sants als ulls de Déu, potser els nostres propis pares. El que passa és que en el decurs de la vida, la veu de Déu s’obre pas enmig de moltes altres veus i reclams que ens poden arribar a atordir. Als adults com Elí ens sembla impossible que Déu pugui cridar directament un noi com Samuel (cf. Jean Vimort). Amb el nostre racionalisme ens sembla que la vocació sempre ha de venir per la mediació d’un prevere o d’una persona consagrada o d’un laic compromès o d’un moviment d’espiritualitat. I és veritat que moltes vegades és així, però no sempre. Recordo les llàgrimes del bisbe Joan Carrera quan es va assabentar...

Homilia diumenge II de durant l’Any 14/01/2018 Els moments que més romanen en la nostra memòria són aquells que hem conegut la persona o persones amb qui després hem compartit la vida. En podeu donar testimoni els esposos que seríeu capaços de descriure l’ambient exacte, fins i tot la manera com anava vestida, la persona que seria el vostre cònjuge i les paraules que us vàreu dir. Alguna cosa de semblant li degué passar a Sant Joan l’evangelista, quan anys després en ressenyar per escrit -ell o els seus deixebles la seva primera trobada amb Jesús- un encontre que li havia de canviar la vida, tenia clar que eren “vora les quatre de la tarda”. Una hora inesborrable en la seva biografia espiritual. Deia el capellà i sociòleg francès Jean Vimort, referint-se a aquest passatge que hem proclamat que Elí, necessita tres vegades per entendre que Déu es pot comunicar en directe amb el jove Samuel sense que calgui que ell, summe sacerdot i jutge d’Israel, en sigui l’intermediari. Aquesta...