Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge IV de Pasqua 2021 Jesús a l’evangeli es presenta per dues vegades com a bon pastor. I marca la diferència respecte dels qui treballen només a jornal. Es veu que ja en temps del Senyor, hi havia pastors mercenaris a qui no els importava gens les ovelles: només les volien per destinar-les als sacrificis pasquals. Això ens pot passar en tots els àmbits. En el de les relacions familiars quan instrumentalitzem l’altre per al nostre profit. En l’escola, quan el professors es desentenen de les demandes justificades dels alumnes o dels seus mateixos col · legues. En els polítics que sembla que tant els faci el bé comú i sembla que només es moguin per interessos partidistes o personals, buscant vots. O en el si de la mateixa comunitat cristiana. Tots podem ser còmplices d’una mena de despotisme il · lustrat: dir que ho fem tot per al poble, però en realitat, fer-ho sense el poble.   Quan les mesures es dissenyen a la taula d’un despatx, sense trepitjar el territori, fàcilment es pot

Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021) Podem imaginar l’esglai i l’alegria dels apòstols quan veieren el Ressuscitat. Què ens passaria a nosaltres si una persona estimada morta, tornés a la vida? Quedaríem estupefactes i amb una alegria que no ens podem imaginar. Aquell Jesús Ressuscitat és corpori, no és un esperit. És aquell que havien vist morir, té carn i ossos, demana que el palpin, menja a gust un tall de peix, com havien fet tantes vegades... El centre de la nostra fe és un cos viu. Sant Pau usa a bastament la imatge del cos i els membres i d’aquí a unes setmanes celebrarem el Corpus, la festa del Cos i la Sang de Crist. Però ja des del principi, hi havia comunitats docetes que afirmaven que el Salvador tenia un cos aparent, purament espiritual. Aquest docetisme ha travessat la història i, en formes diverses, ha arribat fins als nostres dies. Tots recordem aquell magnífic grup escultòric, el Davallament de Sant Joan de les Abadesses, també conegut com el Santíssim Mis

Diumenge de l'octava de Pasqua Escoltant aquesta descripció que el llibre dels Fets dels Apòstols fa sobre la multitud dels creients: que tenien un sol cor i una sola ànima, que tenien els béns en comú i per això no tenien pobres, que no hi havia ningú que visqués en la indigència... podem pensar, d’una banda, que lluny que estem d’aquest estil de viure tan autèntic dels primers cristians. I també ens podem consolar pensant que aquesta descripció està idealitzada, que en realitat no era ben bé així... D’una banda els evangelis ens permeten afirmar que ja des de temps apostòlics hi havia resistències a l’acció de l’Esperit Sant i rivalitats. N’hi havia, com Tomàs, que es negaven a creure en el testimoni de la comunitat reunida quan li deia: “Hem vist el Senyor”. I segurament n’hi havia més que també dubtaven, ho diuen les Escriptures a l’hora de parlar de l’Ascensió: “Alguns d’ells dubtaren...” En qualsevol cas, si el comportament de la primitiva comunitat cristiana no fou així en m

  Diumenge de Pasqua 2021 Pocs anys abans de Jesús havia començat a regnar la pau de l’Emperador August. La Pax romana estava representada per l’ara pacis , l’altar de la Pau. Però aquesta Pau estava fundada en les victòries militars. En endavant la història de la humanitat no es comptaria a partir del naixement d’August. La raó n’era de pes. Ell, August havia estat “Bona Notícia” per a tothom perquè havia dut la pau introduint al món un ordre nou, però un ordre fundat en les armes. Què són les grans calçades romanes sinó avingudes perquè passin els exèrcits... Però hi ha un gran contrast entre la Pau d’August i la Pau Cristiana, entre el monumental altar de la pau i l’humil pessebre de Betlem.   A partir de la Resurrecció la bona notícia ja no és August, si no Jesús. Per això l’evangeli de Marc que anem proclamant tot aquest any es titula: “Bona Notícia de Jesús, el Messies, el Fill de Déu” i per això al seu evangeli, el manament final del Ressuscitat és aquest: “Aneu per tot el mó

Jesús havia previst seriosament la possibilitat d’una mort violenta. De fet, els evangelis ens expliquen que en vàries ocasions havien intentat apedregar-lo o estimbar-lo. S’imaginava perfectament la reacció que la seva actuació provocava en els sectors més poderosos del judaisme i de l’imperi romà. Des de la resurrecció de Llàtzer dels saduceus havien maquinat la manera d'enxampar a Jesús i condemnar-lo. Aquests, juntament amb el bàndol dels fariseus, eren les dues forces politicoreligioses que pugnaven pel poder jueu a Palestina. Caifàs, el gran sacerdot, en l'exercici de les seves funcions, estava envoltat d'una cort d'ajudants: levites, sacrificadors, liturgistes, tresorers, músics i porters.  El procurador Valeri Grat havia confirmat Caifàs en el càrrec; perquè era el gendre d’ Anàs, que el va precedir en el lloc. Segons l'historiador Flavi Josep: "Ningú més astut que Anàs per enriquir-se". Els dos intrigants vivien en el mateix palau, tot just separ

  Homilia Dijous Sant 2021 Avui, primer d’abril fa 82 anys del final oficial de la guerra civil espanyola, un dels temes que més llibres ha produït i continua produint. Un d’ells, ben recent, parla de La increïble història del bisbe Irurita, de Josep Maria Ràfols.   Més enllà de la figura del qui fou bisbe nostre, de Barcelona, i la seva enigmàtica desaparició, crec que el valor d’aquesta obra és que mostra la complexitat d’aquesta guerra civil.. A molts ens ho han explicat, i alguns, els més grans de tot, encara se’n recorden: durant la guerra hi hagué morts, ferits, dificultats econòmiques, no es podien fer plans a llarg termini ni a mig, ni gairebé a curt. Molts lluitaven al front, però molts més eren a la rereguarda, intentant portar una vida més o menys normal, amb l’esperança que aquell malson acabés. I al matí quan s’acomiadaven, ho feien com aquells que ja no es veuran més. Però també hi havia molts interessos creats, pactes subterranis, maniobres dels serveis secrets, intent