Solemnitat de Sant Anastasi 2019

Benvolgut Mn. Andreu Oller, vicari episcopal
P. Jesús Sans, arxiprest de Badalona-Nord
benvolguts preveres concelebrants,
diaca, seminarista, acòlits.
Sr. Alcalde i regidors, gràcies per ser aquí,
Confrares i confraresses de Sant Anastasi
Representants d'altres comunitats
Feligresos de Santa Maria

Estimats germans i germanes,

Em deia mossèn Andreu que el nostre presbiteri és internacional. Efectivament podeu veure que aquí, entre d'altres, hi ha un capellà d'Ucraïna, un de Cameroun, un altre de Burundi i un de l'Índia: Un reflex de la nostra societat...

La festivitat de sant Anastasi d’enguany té un to especial. És en la ment de tots que aquest ha estat i és un curs difícil, tant per l’Església com per la resta de la societat, com pel país. Molts hem patit i patim en silenci perquè no acabem de veure sortides justes ni equitatives a la nostra convivència ni al model de societat que desitjaríem. A molts ens dol la manca de testimonis cristians i encara més la falta general de testimonis. Recordo que quan vam preguntar a una noia badalonina que es volia confirmar, quin testimoni era el que més l’havia mogut i ella va respondre “més que els testimonis, el que m’ha mogut és la falta de testimonis”. El proper dia 24 aquí mateix es confirmarà un grup d’adults i de joves, que trobin en nosaltres referents.

I avui, una mica tristos i cansats, venim a l’església vestida de festa, cercant llum i consol. Estem assistint a una litúrgia que voldríem que fos el màximament cuidada, però sabem que la litúrgia, si no va acompanyada del testimoni, de l’autenticitat, és buida. I no em refereixo només a la missa solemne, també a la litúrgia popular de la crema del dimoni d’anit  o de la passada festiva d’aquesta tarda. Tota litúrgia, tot ritual, ha de formar part d’una vida coherent.

La  Paraula de Déu, escoltada atentament i amb serenor, ens parla. Sant Agustí dóna molta importància als llibres. Arriba a afirmar que “quan resem parlem amb Déu, però quan llegim és Déu qui ens parla. I així és. Però no ens enganyem el que busquem als llibres no és un saviesa nua i etèria, ens busquem a nosaltres mateixos, volem entendre qui som i perquè vivim. J.Otón, Búsqueda, 2019)

La lectura primera acaba amb una promesa de consolació: “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” i si nosaltres som fills, és a dir semblants a Déu, també ens toca i ens tocarà d’eixugar moltes llàgrimes. També és consoladora la lectura de l’Apòstol quan diu que res podrà separar-nos de l’amor de Déu que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima. Penso en aquella església que per tal de protegir una família de refugiats, va celebrant culte nit i dia per torns, per preservar la immunitat del lloc sagrat on han estat acollits.

No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.  Tingueu por dels qui poden perdre tan l’ànima com el cos, hem escoltat a l’evangeli, i en un altre lloc Jesús dirà que hi ha d’altres formes de matar que occir físicament algú. Es pot matar el bon nom d’una persona, la seva fama o la seva alegria.

Els màrtirs com Anastasi van trobar consol en la fe i per això van anar confiats al suplici. Segons la tradició, el nostre copatró va ser empresonat en una ergàstula llòbrega i humida molt a prop d’on ara ens trobem. La presó, la manca de llibertat, els qui són empresonats injustament o amb condemnes desproporcionades, quants interrogants susciten. Visitar-los és una obra de misericòrdia, com ho és atendre les seves famílies.

Celebrem sant Anastasi. Convé aclarir que en l’antiguitat cristiana, la paraula “sant" no tenia el sentit ètic que nosaltres li donem. Es considerava sant tot el que entrava en relació amb Déu. Per això el nou testament anomena sants els qui creuen en el senyor jesús i s’han incorporat a l’església mitjançant el baptisme.  No eren encara sants de peanya o de retaule, sinó pecadors com nosaltres que havent-se enamorat de crist intentaven, més o menys maldestrament seguir les seves passes. Si entenguéssim sant com ho fem nosaltres hauríem de dir que no eren sants, si no cridats a ser sants (1 Cor 1, 2) (L. González Carvajal, El credo explicado a los cristianos un poco escépticos. Y a los escépticos un poco cristianos, 2018). El poeta convers Paul Claudel deia  en l’avar més fred, en la prostituta i en el més brut dels embriacs hi ha una ànima immortal que està santament ocupada a respirar i que, exclosa del dia, practica l’adoració nocturna. Per explicar la comu.nió dels sants Pau i Tomàs d’Aquino, comparaven l’església amb un cos, Luter amb una ciutat: “en una ciutat tot ciutadà arriba a ser partícip del nom, de l’honra, de la llibertat, del comerç... però comparteix també tots els perills. Incendis, inundacions, enemics, pestes, danys, contribucions...” Avui els més joves no haurien recorregut a l’exemple del cos ni a la ciutat sinó al twitter i al facebook i ens dirien que la comunió dels sants és la més antiga i beneficiosa.

Enguany tenim ben present el nostre germà Joseph Maria Rojo, restaurador d’aquesta festa, que va morir el passat 27 d’abril, després de llarga malaltia als 53 anys. Ell va contribuir molt a restaurar la confraria, la missa solemne i també la passada d’aquesta tarda, en temps del benvolgut mossèn Andreu Pascual. Jo que aleshores era vicari d’aquesta parròquia, dono testimoni que res no va ser fàcil en aquell moment que es privilegiava més un cristianisme de mediació que no pas de presència. És a dir que les grans celebracions i les sortides de l’església al carrer estaven condicionades per les ferides que havien deixat els anys de nacionalcatolicisme.  Segurament començava tímidament un altre temps...Però reitero el que he dit abans, si us plau, busquem en tot l’autenticitat. Com cantem en els goigs –lletra de Joan Soler Amigó i música de Joseph Maria Rojo- Anastasi és nom de resurrecció, d’anàstasi, d’aixecament.

Germans i germanes, per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, encara que de vegades ens sentim sols, enmig de la multitud, recordem que no estem sols, els cristians no anem a déu en solitari sinó amb el suport de tots els germans en la fe. Com diu el papa Francesc: Formem una gran família en la qual tots els membres s’ajuden i es donen suport recíproc.  Els amics hem de vetllar els uns pels altres. Com vetllen des de la glòria per nosaltres aquells que ens han precedit.