Comunicació i tacte
L’evangeli d’avui planteja una primera qüestió de fons que tots ens hem formulat alguna vegada: com és que hi ha sords, muts, paralítics, discapacitats psíquics o físics...? És que Déu no ha fet bé les coses? És que Jesús ha vingut a esmenar-li la plana i a arreglar amb els miracles allò que Déu Pare havia fet malament? Aquest error ha portat al llarg de la història de l’Església molts desencerts guiats sens dubte per la bona fe, però fruit d’una visió deformada de la divinitat i de la seva relació amb la persona humana. Com s’entén doncs l’expressió “tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”? És una posició molt simple culpar d’allò que jutgem un mal a Déu Creador que ha impulsat el món i les seves lleis, que són autònomes. La limitació, la malaltia, la mort són pròpies de la condició humana i tenim un mirall extraordinari que és la naturalesa –on tot neix creix, emmalalteix i mor- per comprendre-ho. Jesús no ha vingut a esmenar la pl...