Jaume Aymar i Ragolta

Evangeli del Diumenge Ii II/B Estimats germans i germanes, Déu crida tothora.    De nit, com és el cas de Samuel, i de dia com és el cas d’Andreu i del deixeble estimat. La crida a la santedat -que és la plenitud de l’amor- és perpetua. Déu ens pot cridar a la infantesa -hi ha molts infants sants- o en l’ancianitat -hi ha molts vells canonitzats i moltíssims més que ja són sants als ulls de Déu, potser els nostres propis pares. El que passa és que en el decurs de la vida, la veu de Déu s’obre pas enmig de moltes altres veus i reclams que ens poden arribar a atordir. Als adults com Elí ens sembla impossible que Déu pugui cridar directament un noi com Samuel (cf. Jean Vimort). Amb el nostre racionalisme ens sembla que la vocació sempre ha de venir per la mediació d’un prevere o d’una persona consagrada o d’un laic compromès o d’un moviment d’espiritualitat. I és veritat que moltes vegades és així, però no sempre. Recordo les llàgrimes del bisbe Joan Carrera quan es va assabentar...

Homilia del diumenge XXV de durant l'any A l’evangeli hem vist la magnificència de Déu: és més important el treball a la vinya que el salari que es pugui percebre. Em venia a la ment la vella contalla d’aquells constructors que estaven bastint un mur. Un vianant i li pregunta a un: “què fas?” i ell li respon: “que no ho veus?: m’estic guanyant la vida”, li pregunta a un altre “què fas?” i li contesta: “que no ho veus: estic fent el meu ofici” i encara li pregunta a un tercer, “què fas?” i ell li diu sàviament: “Que no ho veus: estic construint una catedral!”. Els dos primers feien la feina perquè tocava, el tercer sabia que estava col•laborant en un gran projecte. La motivació és molt important. Aquells treballadors van anar a la vinya decidits perquè els convocaven. No hi van pel salari. Els que hi anaven només pel salari, mesquins, se sorprenen de la magnanimitat del Senyor. “Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus”, ens ha dit la primera lectu...