Jaume Aymar i Ragolta

  Parròquia de Sant Martí de Calonge, 28 de març de 2023 Estimats amics, una vegada en la paret del despatx del doctor Jubany - que fou bisbe de Girona i després arquebisbe de Barcelona i que és qui em va ordenar- vaig veure penjat un poema manuscrit de Joaquim Ruyra que em va agradar molt i que és una bona meditació:   Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu i enamorat segueixo sa doctrina no vull saber la causa ni el motiu de res que hagi dictat sa veu divina. Vull creure refiat cluca la nina el cor rendit, l’enteniment passiu Senyor soc un infant aquí em teniu sols vostre mà de Pare m’encamina.   Estem de dol per la mort de la Montserrat, no per esperada menys dolorosa. Ha estat gairebé dos anys molt limitada a l’hora d’expressar-se, però els qui hi heu estat més a prop -el Joan, les nebodes, les cuidadores...- sabíeu que us sentia i heu fet tot el possible perquè anés seguint quotidianament, amb serenor, la marxa de la família, de Colonico i de...

Homilia de la setmana XXIV de durant l'any (11/09/16) En aquest Any de la Misericòrdia, l'Evangeli d'avui és un elogi de l’amor misericordiós de Déu capaç de posar els ulls i el cor en la misèria humana. D’un Déu que surt a l’encontre, apassionadament, de cada ésser humà i busca amb zel aquell que s’ha perdut perquè se l’estima. La paràbola del pastor que ha retrobat l’ovella perduda i la de la mestressa de casa pobra que ha trobat la dracma extraviada, il·luminen molt bé aquesta manera de fer de Déu.  Ja no és l'home que busca Déu: és Déu que surt a l'encontre de l'home, de cada un de nosaltres. L’alegria del pastor i l’alegria de la mestressa de casa, és l’alegria de Déu i dels seus àngels.  Per això Jesús s’atansava als cobradors d’impostos –moltes vegades corruptes- i altres pecadors i menjava amb ells. Jesús vol menjar també amb cada un de nosaltres, això és l’Eucaristia: “mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, ...

Homilia de diumenge XXVII de durant l’any (5/10/14) Aquesta paràbola de la vinya d’una banda m’entristeix i d’una altra m’interpel·la. M’entristeix perquè et poses en el lloc d’aquell propietari que amb tant d’esforç havia plantat la vinya, l’havia voltat d’una tanca, hi havia cavat un cup, hi havia construït una torre de guàrdia i l’havia confiada a uns vinyaters... Avui podríem dir havia posat en marxa una empresa, amb dedicació, amb entusiasme.  I els qui l’havien d’administrar n’havien de donar comptes no van respondre i fins i tot van cometre un crim. Quina tristesa! Però és la dinàmica humana, uns aixequen obres, empreses, institucions i d’altres les administren malament i les enfonsen. Certament Jesús està parlant de la seva gran empresa: el Regne de Déu. Però un pensa: quants projectes humans se n’han anat en orris perquè han estat mal administrats, mal gestionats! Ha primat l’ambició i el benefici d’uns quants per davant del bé comú. Aquesta paràbola m’interpel·la ...

Església i poble Teatre Fontova de Calonge, 26 de desembre de 2012   Il·lm. Sr. Alcalde i amic Jordi Soler Senyora. i senyors regidors President i junta del Centre d’Estudis Calongins Colonico pares, germans i nebots, cosins companys de Sant Jeroni de la Murtra i de Badalona amigues i amics,   Agraeixo de tot cor a l’Ajuntament de Calonge l’honor que em fa d’afillar-me: per a mi és una distinció extraordinària i immerescuda però que accepto amb humilitat i amb naturalitat. De fet des de petit que m’he sentit calongí. De Calonge prové la meva família materna: els Ragolta; a Calonge hi van festejar els meus pares fa seixanta anys, jo vaig venir ja de molt petit amb ells a passar els estius a Can Rusques. La tia Felícia, germana del meu avi Pons i la Carmen i el Miquel, el maño amb la seva filla Maribel, esposa de l’actual alcalde, eren referents quotidians. Aquí vaig començar les meves recerques històriques de la mà del recordat Pere Caner...

Homilia diumenge XXIV de durant l’any La paraula “amor” pot esdevenir una paraula buida si no va acompanyada del perdó. El perdó és la prova de l’amor. No estimo veritablement una persona si no sóc capaç de demanar-li perdó o de perdonar-la. El perdó és la prova de l’amor, el seu segell. A molts ens irrita el comportament d’aquest ministre de la paràbola de l’evangeli que havent estat perdonat d’un deute tan gran no sigui capaç de perdonar el seu col•lega. Però de fet, no obrem moltes vegades nosaltres mateixos així? Déu és pacient amb nosaltres, nosaltres som impacients amb els germans. “És odiós irritar-se i guardar rancúnia”, ens ho ha dit un llibre sapiencial el llibre de Jesús fill de Sira. “L’home que s’irrita contra un altre home (...) ¿ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?” Perdonar és el més savi. Demanem el Senyor que ens ajudi a demanar perdó i a perdonar. Aquest diumenge fa deu anys de l’onze de setembre de l’any 2001. Aquell dia fatídic, al matí, uns terroristes...