viernes, 29 de septiembre de 2017

En el 60è aniversari de professió de la Germana Malgalida Garcias


Residència Llegat Roca i Pi, 29 de setembre de 2017

Ahir un servidor celebrava 60 anys de vida i avui celebrem els 60 anys de professió de la Germana Margalida. Fa impressió pensar que en portes tants de lliurament als germans com jo en porto d’existència.  I que -dins de tot- has arribat tan bé a aquesta fita, encara plenament activa. És un motiu d’encoratjament.

Sabem que àngels és nom de missió, i de les missions més important se’n cuiden els arcàngels. Tu Margalida vas donar un sí a Déu i has estat enviada a diversos apostolats. Voldria subratllar el de la catequesi al qual vas dedicar tant d’esforç allí a Sant Francesc de Bufalà. Tractar amb els infants... i amb els pares. Déu n’hi do!

I ara amb els ancians aquí a la Residència... Cada dia és diferent. Si ho mirem només amb una mirada humana, veiem feblesa, xacres, demències... Si ho mirem amb una mirada de fe, darrera de cada rostre, de cada arruga, hi descobrim tresors de saviesa, històries de vida, l’empremta del temps. Demanem que el Senyor ens doni una mirada de fe.

Igualment en la vida comunitària, quan ens manca la mirada de fe, ens sembla que l’altre abans d’obrir la boca ja sabem què ens dirà i sense adonar-nos ens tanquem a la sorpresa de Déu... Mirada de fe també comunitària...

Sense aquesta mirada de fe, Margalida, no s’explicaria la teva alegria característica, ni la capacitat de suportar amb bon humor les adversitats i les malures.

Has tingut molt interès a que proclamessin aquesta primera lectura de Sant Joan, 4, 7-16 perquè només estimant podem conèixer Déu. I només estimant ens podem entendre entre nosaltres. Per tant només podem comprendre les persones ancianes, el personal, si els estimem de debò “Entenguem-nos per amor” deia el gran Ramon Llull, el teu paisà!  vosaltres germanes ens doneu cada dia un testimoni d’amor... En tota entitat perquè funcioni bé calen tres rols: el del professional, el del voluntari i el del consagrat.

Voldria subratllar també la importància de sentir-se coneguts per Déu. Nosaltres pensem que ens coneixem, però en realitat ens coneixem només en part, Déu ens coneix del tot. Si hem complert bé la nostra missió, hi haurà un dia que el Senyor ens reconeixerà.

La germana Margalida és una entusiasta de la història i sobretot de la història de Colom. D’ací uns dies, el 18 de novembre  presentarem un llibre sobre Colom i els seus enigmes, on l’autor el fa fill de Carles Príncep de Viana i d’una mallorquina, Margalida Colom. Hi ets convidada. Molts altres abans que Colom podrien haver arribat al Nou Món, però Colom va anar, va tornar i ho va explicar... En menys de cent anys es va recórrer el Nou Continent i es va circumnavegar el món. Amb la seva gesta començà l’evangelització del que s’ha anomenat “el Continent de l’Esperança”.

Acabo amb un sonet-pregària en el 60è aniversari de professió de la Germana Margalida Garcías i Caldés


Felicitats, Germana Margalida,
tant en tempesta com en bonança
has seguit la divina benaurança
i has lliurat bé pel Crist la teva vida.

Avui la comunitat agraïda
plena de joia i de gaubança
festeja aquesta fidel aliança
amb el Senyor, que a menjar ens convida.

O arcàngels que des de dalt la Glòria
ens inviteu a  la vostra missió:
grans mercès, amb molta emoció.

Quants sís han teixit la teva història
lluu en teus ulls de l’Illa la llum
de la salabror del mar el perfum



Homilia en el meu 60è aniversari


I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia” És una peça, talment una reflexió filosòfica sobtada, que la Mercè Rodoreda introdueix com una pedra preciosa a la Plaça del Diamant. És d’alguna manera el meu sentir d’avui, que percebo d’una manera forta el pas del temps, el temps dintre de mi. Tinc la certesa que la majoria de vosaltres una o altra vegada us ha passat el mateix...Diuen que quan un és feliç el temps passa de pressa. I quan és desgraciat va molt a poc a poc. Dec ser molt feliç perquè a mi el temps m’ha passat d’una revolada. I quan més gran, més de pressa...
La paraula de Déu il·lumina cada moment de la nostra vida en la joia i en el dolor, en la quotidianitat... La lectura d’avui del profeta Ageu descriu un sentiment que ens esdevé sovint, a mi també: “sembreu molt i colliu poc, mengeu i us quedeu amb gana, beveu i no us poseu mai alegres, us abrigueu i no us passa el fred...” És a dir que hi ha una desproporció entre els mitjans que emprem i els resultats que obtenim.
Honestament penso que sí que he sembrat i que he plantat, però Déu ha estat sempre el que ha posat l’increment, com diu Sant Pau. Del catecumenat que vaig fer aquí a Santa Maria l’any 1996, quan era vicari, n’han sortit quatre persones que s’han consagrat a Déu i que perseveren. He pogut acompanyar al sacerdoci i al diaconat permanent més d’una vocació. He pogut presidir el matrimoni de molts amics i batejar els seus fills, i amb alguns celebrar fins i tot les noces d’argent. Avui m’ha emocionat que m’arribessin felicitacions d’arreu del món: d’Andalusia, d’Alemanya, de Bèlgica, de diversos indrets de Catalunya, de Costa Rica, de Colòmbia, de Cuba, de Mèxic, de Xile, de Taiwan, de la Xina... Són homes –molts d’ells ja casats i pares de família- que de joves vaig poder acompanyar. Ara són arquitectes, professors universitaris, músics, polítics, gent d’empresa...
Sempre he pensat que ser capellà és viure la situació privilegiada d’estar a prop de les persones en els moments crucials de la seva vida... Em va impressionar molt que un bon amic, l’Eduard, que morí jove de càncer, poques setmanes abans de morir, molt malalt, em vingués a donar les gràcies perquè feia anys al grup del MUEC l’havia ajudat a acceptar-se joiosament amb els paràmetres del que anomenem realisme existencial i que és el sentir que existim, havent no pogut existir.
He de donar les gràcies als pares que sou aquí, perquè m’heu dat la vida i l’educació, perquè heu respectat sempre les meves decisions i han mirat d’estar a prop sense estar a sobre. I als germans que m’heu fet costat. Els quatre germans vam tenir la sort de conèixer els quatre avis, el Jaume i la Pepita, el Pons i l’Angelita, tots ells ben diferents, cada un amb la saviesa d’haver viscut, amb un humor peculiar i que són encara un referent en la nostra vida.
Per mi també ha estat molt important tenir un equip de capellans i de laics que sou el meu referent actual. Un es fa capellà perquè troba capellans feliços. Deia el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir el dia que els capellans i les monges van deixar de somriure... Jo he trobat homes i dones feliços de creure. Alguns d’ells sou aquí. És molt important prendre les decisions de manera sinodal, ens ajuda a no ser avars de la llibertat. També ho experimentem ací a la parròquia.
El rei Herodes de qui parla l’Evangeli em fa commiseració perquè és un personatge que se l’emporta la riuada de la frivolitat i l’ambició i no obstant “té ganes de veure Jesús”. Quants Herodes que he conegut en la meva vida! Persones extravertides, xerraires, cregudes, però en el fons del seu cor  tenen ganes de veure Jesús. I això ni que sigui per curiositat, deu ser important.
A l’altra extrem del rei Herodes, el sobirà Venceslau –la festa del qual avui celebrem- que sempre va governar amb justícia i misericòrdia, que afavorí les arts i les ciències i que és Patró de Bohèmia i de tota Txèquia. Diu un coetani: “Fou veraç en les seves paraules i fidel en les seves promeses.” Com m’agradaria ésser així! Venceslau morí màrtir quan tenia la meitat dels anys que jo en faig avui: en tenia 30. Trenta només i va convertir les presons en hospitals i va fer la catedral de Sant Vito a Praga. Veig la seva vida i penso que no m’he d’enorgullir, que podria haver fet molt més... I dono gràcies a tots vosaltres que de, part de Déu, de tantes maneres m’heu ajudat en aquests anys.
Estem vivint uns moments estranys. Quan li deia a un amic cubà que mai no recordava haver viscut uns moments així ell em deia: i el franquisme? Sí aquests dies em venia a la ment quan a l’any 1974 vam entrar a la Universitat a fer la prova d’accés custodiat per les metralletes dels grisos. En aquells anys no sabíem mai si tindríem classe o no en tindríem i els passadissos cada dia apareixien empaperats de pancartes que els socials arrencaven després... però malgrat tot vam aprendre i vam fer amics, alguns encara ens trobem.
M’han regalat un llibre que es diu La matemàtica de la història, d’Alexandre Deulofeu un filòsof i polític que va patir l’exili i que al segle XX va afirmar que es podia historiar el futur amb força proximitat. Deulofeu va predir la durada dels imperis 550 anys aproximadament. Els anys quaranta va fer un seguit de prediccions:, “els imperis anglès i francès perdran algunes colònies; Iugoslàvia es dividirà; la Unió Soviètica es desintegrarà; Alemanya dominarà Europa, els Estats Units deixaran de ser una potència i entraran en crisi, a la Xina, hi hauria un règim mixt que, sense abandonar el marxisme, acceptarà les regles del mercat capitalista...” Totes aquestes profecies s’han anat acomplint inexorablement. Alexandre Deulofeu va morir el 1978. Tres anys abans la periodista Patricia Gabancho, en una cafeteria, li va preguntar encuriosida: i la independència de Catalunya per quan? Ell va agafar un tovalló de paper, i va fer el càlcul: l’Imperi Espanyol va començar l’any 1479 quan Ferran  fou coronat rei d’Aragó i Isabel fou coronada reina de Castella. Amb els Reis Catòlics culminava la unió dinàstica entre els dos regnes més poderosos de la península. Si cada imperi dura 550 anys la resposta és: el 2029. Cal dir que Deulofeu afirmava també que la matemàtica de la història no és una ciència exacta.
Tenim ganes que tot aquest enrenou s’acabi, com tenim ganes de despertar d’un malson. Us confesso que sóc un apassionat de l’Europa dels pobles, de les unitats naturals i que els estats els trobo artificials i caducs. No podem oblidar que el Magisteri recorda que el dret internacional “es basa sobre el principi de l'igual respecte, per part dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació en vista del bé comú superior de la humanitat” [ídem. 56.] i que “la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets l'home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.” [Cf. Joan Pau II, Discurs al Cos Diplomàtic (9 de gener de 1988), 7-8: AAS 80 (1988) 1139]. No és, doncs, una qüestió de gustos o d’opinions, sinó de drets.
Voldria que de tots se’n reconegués la plenitud jurídica, encara que la manera d’organitzar-nos fos diversa. I sobretot voldria que no ens dividíssim: algú em deia que aquests dies s’havia canviat de banc per no donar la pau a una persona que no pensava igual amb la independència: quin disbarat! Tots iguals no ho podem ser, però és molt més el que ens uneix que el que ens separa...
El temps roda, roda i tot ho relativitza, però com hem cantat demanem a Déu que la nostra història trobi en Ell la seva fi.

Acabo amb un sonet amb estrambot esperançat en el 60è aniversari de naixement

Gràcies Senyor per la seixantena
ja de ple entrat al capítol tercer
tu m’has posat el títol, ja ho sé,
fes-me un epíleg de joia plena.

Que cada jorn sigui una ofrena
per donar als qui lluiten recer
i així vencin amb amor l’acer
aquell bàlsam que la ferida embena.

M’acompanyen els pares i germans
amics feligresos d’ara i d’abans
I fins i tot gent de la llunyania.

Tots aquí als peus de Santa Maria
quin goig sentir-se de tants estimat
ben acompanyat, gairebé mimat...

I que una bona colla dalt la Glòria

van coronant d’amor la nostra història.

domingo, 24 de septiembre de 2017

En què creia Josep Maria Gironella. Conferència

Conferència a l’Ajuntament de Darnius, 23 de setembre de 2017

Sr. Alcalde,
Josep Víctor Gay
Carme Gironella i familiars de l’escriptor
Amigues i amics:

Fa impressió parlar d’un homenot com Josep Maria Gironella en el seu poble nadiu, voltat de moltes persones que el vau conèixer i d’altres que teniu també dades de la seva vida. Confio en la vostra benvolença i agraeixo a l’Ajuntament aquesta oportunitat.
Vaig conèixer Josep Maria Gironella, en una entrevista que li vaig poder fer el 1984. M’hi va introduir el seu gran amic, en Joan Viñas Bona, del qual l’any vinent celebrarem també el centenari. L’entrevista va ser Arenys de Munt, amb un amic, en Francesc Bundó Mas, que després fou sacerdot i que morí jove. I en presència de la seva dona, del seu costat, de la seva íntima col·laboradora, Magda Castanyer. Recordo que tenien una casa lluminosa plena d’obres d’art que tractaven amb delicadesa i admiració. En Josep Maria tenia una personalitat fascinant. L’entrevista fou publicada al setmanari  Catalunya Cristiana.
Gironella tenia aleshores 67 anys i estava molt impressionat perquè, segons ens va explicar, feia ben poc un jove passant en moto li havia dit: “Viejo, muérete”. La mort el preocupava i de vegades l’arribava a obsessionar . Ell va escriure Carta a mi padre muerto (1977) –el seu pare va morir en el seguici d’un enterrament, “una mort gloriosa”, deia- i Carta a mi madre muerta (1978).
Una de les coses que més vaig retenir d’aquella entrevista és que Gironella estava convençut que la persona humana tornaria a descobrir la importància de la solitud. I així la vam titular.
Josep Maria Gironella i Pous havia nascut en aquest poble de Darnius, terra del suro, molt a prop de França, l’últim dia de l’any 1917. De família humil –el seu pare era taper, cinc germans. Era cosí germà d’un altre homenot, el jesuïta, filòsof i lul·lista Eusebi Colomer i Pous. Els dos cosins s’apreciaven mútuament, malgrat les seves discrepàncies. En Josep Maria va estudiar al  seminari entre els 10 i els 12 anys i aquesta empremta crec que el va acompanyar tota la vida. Ho explica així: “La meva mare va tenir una influència decisiva en la meva anada al seminari.” [La mare deia a les veïnes que el seu fill havia de ser bisbe]. Tenia nou anys li van rapar el cap i portava pantaló curt i mitges negres. Josep Maria diu que “va viure una terrible repressió. El director espiritual em va fer molt mal. Jo tenia 9, 10 anys i tenia somnis eròtics. Ell deia que me’ls provocava. Jo deia que no era veritat...”.. “Quan me n’anava a dormir, resava la Verge per no tenir aquells somnis de que ell em parlava i això va durar tres mesos. Em confessava. Ell em deia que un ésser humà que es provoqués aquells somnis estava irremeiablement condemnat a l’infern. Vaig aconseguir treure-me’ls però em va marcar per sempre: “estic condemnat, estic condemnat”, pensava. L’ambient de Girona aleshores era així. Vaig ser víctima de la repressió religiosa d’aleshores (...) “Era un concepte de la religió tètric, esgarrifós, tremend. Això va marcar una empremta en mi i des d’aleshores ha estat una constant: els enigmes interiors, com es resolen? Existeix l’infern, no existeix? Com serà Déu, realment seran tres en una sola essència o no (...) Mai no he aconseguit desvetllar aquestes incògnites. “Hi ha alguna cosa dins meu que sobreviu a la matèria, però aquesta cosa que és? I com és Déu, a Occident hem tingut la pretensió de dibuixar-lo, de quadricular-lo: un Pare etern assegut en un tron. Els orientals mai no han intentat definir Déu. Els Veda per exemple diuen Déu és allò que no és... On acaba el nostre coneixement allà comença Déu.”
Havent deixat el Seminari, Josep Maria Gironella va exercir diferents oficis (dependent de drogueria, obrer en una fàbrica de licors, empleat de banca, etc.). Autodidacta, no va tenir estudis bàsics. Anys després un savi francès li va dir: “sense estudis bàsics de llatí no es pot estudiar filosofia, però sí que es pot narrar”. I això és el que feu tota la vida, narrar.
Al principi de la guerra civil, amb dinou anys, Josep Maria Gironella fugí del territori republicà a França i entrà a la zona franquista per unir-se a l’exèrcit de Franco, concretament al terç carlí de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Anys després declarava: “havia sofert aquest drama cruent i absurd, que va durar tres anys...”.
El 1946 va contraure matrimoni amb Magdalena Castanyer, a qui havia conegut en un ball i publicà el seu primer llibre de poesia, Ha llegado el invierno y tú no estás aquí. Però l'èxit va arribar el 1946 amb la novel·la Un hombre, amb la que va rebre el Premi Nadal 1946; la va escriure en un mes i mig. Tenia 28 anys. Ell recorda com passejava cofoi pel carrer mirant els altres amb un cert aire de superioritat. Amb els anys va relativitzar aquells primers èxits literaris.

El cop de maça
La nit de Nadal de  l’any 1952, Josep Maria Gironella i tota la seva família eren a la Catedral de Girona, a la missa del Gall. “En aixecar-me de combregar vaig sentir com un cop de maça al clatell, com un llamp, com si sentís que alguna cosa s’havia esquinçat en el meu interior, vaig pensar que la mort era propera.” En realitat era un vertigen que el va portar a caure en una profunda depressió. “Tot allò que es sofreix es transforma en llibre” i va néixer Los fantasmas de mi cerebro on plasma les seves experiències després dels electró shocks a que el sotmetien i que li donaren una lucidesa i una força mental que arribà a espantar-lo.
Josep Maria i Magda viatgen a París on ell deia que “s’ho va replantejar tot” i que es va sentir talment “un pigmeu intel·lectual”. Allí va escriure la seva principal obra, la trilogia sobre la guerra civil, formada per Los cipreses creen en Dios (1953), Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966). Los cipreses... va trigar tres anys a escriure’l i el va refer cinc vegades. La trilogia va obtenir un èxit molt notable, tot i que alguns el van titllar de roig i d’altres de feixista.  De Los Cipreses creen en Dios en va vendre més de 12 milions d’exemplars en tot el món. Tota la trilogia—traduïda al català i a d’altres idiomes— formà un ambiciós cicle novel·lístic amb el qual aquest prolífic autor de l’Alt Empordà pretengué reflectir amb objectivitat l’ambient social i polític des de la Segona República Espanyola fins a la postguerra. Concretament aquesta dada del milió de morts, que avui no resisteix la crítica històrica, va estendre’s per tot el món com un tòpic i encara avui algú l’ha defensat.
Publicà altres novel·les, com La marea (1949), Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962), Todos somos fugitivos (1966), Condenados a vivir (premi Planeta, 1971), Cita en el cementerio (1983) i El apocalipsis (2002), entre d’altres.
Com que La marea, la va publicar a Revista de Occidente, Gironella va tenir l'ocasió de conèixer a Ortega i Gasset, “que em va recomanar que viatgés molt. Em va explicar la seva teoria que els espanyols viatjaven poc. Amb els llibres no vaig tenir cap èxit. Del primer vaig vendre, tot i ser premi Nadal, uns 800 exemplars, i del segon, no vaig passar de 1.000. Vaig pensar que alguna cosa fallava en mi. Així que en l'any 49 li vaig fer cas a Ortega i me'n vaig anar amb la meva dona a París. No tenia un duro a la butxaca. Va ser llavors quan vaig dissenyar una trilogia sobre la Guerra Civil. Durant quatre anys vaig fer cinc versions de Los cipreses creen en Dios, que després es va convertir en un bestseller a tot el món.”
Escriví doncs llibres de viatges com Personas, Ideas, mares (1963), El Japón y su duende (1964), En Asia se muere bajo las estrellas(1968), El escándalo de Tierra Santa (1977), d’enquesta, com Cien españoles y Dios (1969) i Cien españoles y Franco (1979) en col·laboració amb Rafael Borràs, de reportatge, Don Juan de Borbón (1968).
Va publicar també els reculls d’articles Gritos del mar (1967) i Gritos de la tierra (1970).
Josep Maria Gironella morí a causa d'una embòlia cerebral el 3 de gener del 2003, tres dies després del seu 85è aniversari, a la seva casa d'Arenys de Mar, on s'havia retirat. Havia demanat a la seva esposa que a l’hora de la mort avisés un sacerdot: no hi arribà a temps perquè la mort fou pràcticament instantània. Fou enterrat catòlicament al cementiri d'Arenys de Munt.
En què creia
Una de les grans preocupacions de l’itinerari interior de Josep Maria Gironella fou la qüestió religiosa. “Una inquietud  que em sembla normal- deia- perquè ens hi juguem l’eternitat. Tot l’altre és temporal i caduc.”
No m’és possible explicar la fe de Gironella per mitjà de les seves novel·les, no les conec prou. Però sí que intentaré fer-ho a partir dels seus dos llibres enquesta Cien Españoles y Dios (Ed. Nauta, 1969) i Nuevos 100 españoles y Dios (Ed. Planeta, 1994). Entre ambdós llibres hi ha una distància de 25 anys.  El llibre me’l va fer descobrir el P. Ignasi Velasco jesuïta, professor de religió als jesuïtes de Casp. I recordo que es va fixar en el testimoni d’un teòleg castellà, encara vivent, José Jiménez Lozano i que el vam analitzar.
La sola elecció d’aquest tema ja revela una preocupació. Ell mateix ho explica: “En un moment donat, vaig estar set anys sense resar, sense voler entrar en una església, amb agressivitat, fins i tot buscant en els evangelis errors per tant de demostrar-me a mi mateix. I, de sobte, vaig pensar a veure què expliquen els altres i se’m va acudir de fer aquest tes, aquest qüestionari a cent persones, a veure que expliquen els altres i se’m va acudir de fer aquest test, aquest qüestionari a cent persones rellevants i fou una rica experiència en molt aspectes.
A més un pot pensar que fer un llibre a partir d’entrevistes és la cosa més fàcil del món. De cap manera. Cal pensar bé les preguntes. Cal elegir bé les persones que respondran. Cal estar disposat a rebre negatives o silencis. Gironella explica que gairebé va trigar un any. Que va començar el maig del 68. Precisament el maig del 68 que commemorarem amb un congrés l’any vinent que en farà cinquanta.
Em permetran que faci les citacions de Gironella en castellà, perquè tot i que tinc la certesa que ell pensava en català, sempre va escriure en castellà.
A la introducció de Cien Españoles y Dios (Ed. Nauta, 1969) llegim: “Se trata de un test, de una encuesta. En ella me propuse formularle a unos cuantos hombres una serie de preguntes recabando de su generosidad que se desnudaran, que se despellejaran, precisamente respecto a aquello que en todo tiempo ha sido considerado como lo más arcano e inalienable de la persona humana: las relaciones de ésta con Dios.
Les pregunta que planteja a la primera edició són:
1.- ¿Cree usted en Dios?
2-  ¿Cree usted que hay en nosotros algo que sobrevive a la muerte corporal?
3.- ¿Cree usted que Cristo era Dios?
4.- ¿Cree usted que el Concilio Vaticano II ha sido eficaz?
5.- ¿ A qué atribuye usted el hecho de que la Iglesia española se vea periódicamente perseguida por el pueblo de forma cruenta?
6.- ¿En qué sentido cree usted que la Ciencia, la Técnia y la Intercomunicación de los pueblos influiran sobre el tradicional sentimiento religioso español?
7.- ¿Ha experimentado usted alguna vivència que haya influido sobre su actual actitud religiosa?
 A l’edició dels Nuevos 100 españoles...canviava la pregunta quarta per aquesta i li unia la sisena: “Se afirma que en la actualidad las religiones, a excepción del islam, sufren una crisis progresivamente grave. ¿Cree usted que ello es cierto? En caso afirmativo, a que atribuiria usted tal fenómeno que contrastaria con la proliferación de las sectas?
¿Podrían influir los incesantes avances de la ciencia, de la técnica y de la intercomunicación de los pueblos?
I n’afegia una setena: ¿Qué opinión le merece a usted la personalidad de Juan Pablo II? Se afirma que su gestión es polèmica y contradictòria, avanzada en lo social, retrógrada en el campo moralista y doctrinal. ¿Qué explicación puede tener que en sus viajes congregue multitudes, lo mismo en los países desarrollados que en el Tercer Mundo?
És interessant que ell en el proemi, comentant les respostes dels seus interrogats ell mateix es defineix, va descrivint el seu propi procés de fe. Així davant dels creients diu:
¡Envidiable actitud! La he vivido, compartido, durante muchos años y la sé envidiable. He llegado a sentir físicamente la presencia de Dios y la seguridad que Él me infundía y el placer que de Él se derivaba no admiten parangón. Ahora el espectro de la duda ronda mi cerebro... –y en la alta noche a veces penetra en mi interior- y el resultado es el escalofrío ante quienes persistent en tan fàustica situación. Los astros radicales tampoco parecen tenir problemes. Dios no existe –es una invención del hombre- y Nadie nos contempla desde la otra orilla. El Universo està ahí, autocreando sus leyes. Son el producto de miles y miles de actos desconocidos, quizá fortuitos y su evolución es ciega. La vida es un Absurdo y resulta vano buscarle significado. Las pasiones son cáusticos entretenimientos de la naturaleza. El amor es tan ridículo como el odio, y entre una piedra, una anguila y un ser pensante no hay diferencia sustancial. Todo es bioquímica. Nacer, pre-agonizar, al morir el jadeo acaba  y nuestra materia se transforma y lo que convencionalmente llamamos espíritu desemboca en la nada. La gran farsa de ser termina en el momento que el cerebro deja de recibir información, deja de recibir sangre. La inmortalidad es otro deseo trivial del hombre, empeñado en levantarse una estatua Superior. Admitir un Dios inteligente constituye una agresión contra ese mismo Dios el cual, caso de existir, hubiera creado seres perfectos o invulnerables. Preocuparse del más allá es una resonancia atávica, pueril. El sonido de las campanas es idéntico al de los tambores en la selva.”
Davant dels ateus diu:
Toda mi persona se niega a aceptar sin más semejante planteamiento. No comprendo la caída de Luzbel, tampoco el Dolor, tampoco el vandálico asalto de las concupiscencias. No comprendo la raquitiquez de nuestra columna vertebral [aquesta raquitiquesa el preocupava especialment, perquè es trova en d’altres textos]. Estamos aquí por decisión ajena y no veo claro nuestro grado de responsabilidad. Pero la autocreación del Universo rebasa mis entendederas y el enigma resultante se me antoja más nuboso que el enigma de un Dios eterno, sin origen, creador. La frialdad del ateísmo militante y despectivo me desazona. Y la Nada se me hace inconcebible como el Todo, y como la inmortalidad. Mi fe se tambalea, más aún mi esperanza en el Conocimiento evolutivo.”
Y segueix una pinzellada del que podríem anomenar un cristianisme cultural.
“Nací en el Mediterráneo y nadie consigue arrancarme el azul del alma. Campanas y tambores se funden en mí, y me temo que así llegaré hasta el final. En el instante en que murió mi padre me rebelé contra la fría muerte, pero al propio tiempo rechacé la idea de orfandad definitiva. “Dios no es esto, ni lo otro, ni lo de más allá. Dios es lo que no es”, afirman los Vedas. Que los ateos me permitan, cuando menos meditar… También me dan escalofrío y probablemente de modo más próximo, más afin, quienes porfían en vano, a la manera de Unamuno, para palpar con los dedos la Verdad.
I segueix un parràgraf que considero antològic:
“Las abundantes respuestas tocadas de esa incertidumbre salpican el libro con una dignidad que me ha conmovido. Dios existe, pero su Rostro se nos oculta como al despertar se nos oculta el sueño cierto, feliz. Sabemos que está en algún sitio –en lo más alto- pero ignoramos si conoce nuestro nombre, si lo pronuncia, si escucha nuestra voz. Aceptamos la posibilidad de que su Omnipotencia se haya desentendido de nuestra pequeñez; no aceptamos que se haya desentendido de ella su Misericorda. De  pronto Le descubrimos en el arcoíris, en un arrebato, al contemplar un objeto que nos pertenece o al encontrarnos ante un paisaje solitario; poco después nos huye y Su ausencia desasosiega nuestra respiración. Jugamos al escondite con Él, sospechamos que Él se ríe de nosotros. Sufrimos por esta causa, pero intuimos que nos ama. Lo que ocurre es que no sabemos lo que es el amor. Vivimos cabrioleando, dando bandazos. ¿Por qué eres Difícil? ¿Por qué le exigiste un tan grande sacrificio a Abraham? ¿Por qué se mueren los niños y hay perros tristes? Estaba en tus manos evitar la locura, no crear el invierno, hacer innecesaria la prostitución. Biafra me impide adorarte. El Vietname me impide adorarte. Te responsabilizamos de los campos de concentración y de la leucemia. Pero Te adoramos porque creaste la primavera, y porque nos diste una esposa, y dos ojos para mirar. Te creas recreando y en Nagasaki hiciste brotar luego espigas ubérrimas. ¿No comprendes que los árboles son profecías de ataúd? ¿Qué significa el Apocalipsis? ¿De verdad nos esperas al otro lado de la zozobra?”
I continua parlant dels teistes, dels que necessiten creure en Déu però no poden creure en un Déu personal:
Escalofrío. Flotar entre dos absurdos.  A la izquierda el desierto y a la derecha el mar. A quien muere en el desierto la arena se lo come, a quien muere en el mar se lo bebe el agua. ¿Resucitaremos? Entonces, ¿por qué la muerte? ¿Moriremos? Entonces ¿por qué la resurrección? Hay perros tristes, terremotos. Pero también hay amor. Y ojos para mirar. “La verdadera duda se levanta sobre la inocencia de Dios”. Camus escribió: “Si Sartre lleva razón, el único problema serio de la filosofía es el suicidio.”
Conmueve también el respeto que inspira la figura de Jesús de Nazareth. Incluso quienes niegan su divinidad hablan de Él con pasmo admirativo. Una de las respuestas podría resumir semejante apreciación: “Si no fuere Dios, merecería serlo”. Muy pocos ponen en duda su existencia histórica, o admiten la posibilidad de que con su revolucionaria doctrina no pretendiera mejorar, salvar, mediante el amor, al género humano, sino que fuera un líder “nacionalista”.
Cristo está en el centro de las respuestas de este libro, el conjunto de las cuales se me antoja que siluetea asimismo una cruz. El palo vertical serían los creyentes. El palo horizontal, los agnósticos y los dubitativos. Los ateos podrían estar representados por la “hora nona”, por ese momento en que coincidiendo con la expiración de Cristo “obscurecióse el sol y el velo del templo se rasgó por medio”.
Explica Gironella que quan van arribar més respostes al seu qüestionari va ser per Nadal. Un dels sobres posava: “Pau als homes que volen obligar al proïsme a definir a Déu”.
Fent un balanç del llibre diu: “el primer que vaig descobrir (...) és la gran ignorància religiosa des del punt de vista intel·lectual que hi ha en el país, perquè en les cent respostes no es parla del protestantisme, no es parla del budisme, de l’hinduisme, del sintoisme, com si no existís. És una religió local, totalment folklòrica. Jo que he viscut a l’Àsia i m’havien fascinat (he viscut a la meva vida un abans i un després) descobrir la mentalitat oriental em va desconcentrar que a Espanya no se’n parla en tot el llibre. Fou el primer resultat.”
“De vegades eren més interessants respostes com les de la Marisol que de filòsofs actius a Alemanya, que feien respostes intel·lectualitzades, els ecos dels ecos, com se sol dir. En canvi, Marisol em va dir ‘és que jo estic enamorada físicament de Crist. Crist m’apassiona i voldria ser d’ell’.
Juntament amb les respostes, va rebre un seguit de cartes. Hi havia gent que es pensava que era atea i en haver d’argumentar la resposta van descobrir que tenien una fe ignorada. Amb d’altres passava el contrari, estaven convençudes de tenir una fe molt arrelada, que “creien en Déu abans de néixer” –“una frase immortal” deia Gironella- i en haver-ho d’argumentar, se sentien nusos, indefensos i descobrien que eren incrèduls o agnòstics.
“Aquest llibre va reforçar la teva fe?” li va preguntar Joaquín Soler Serrano en una entrevista a televisió l’any 1977. “No –li va respondre l’escriptor- al contrari, em va destrossar perquè era el resultat d’una fe folklòrica que no omplia el buit de la meva ànima”.
I afegia: “m’agradaria fer-li una entrevista a Del Arco [que ja havia mort] ell que m’havia fet tantes entrevistes. Ell  deia que no creia en res i jo crec que creia en tot perquè era un home de cor pur.
L’escàndol de Terra Santa
“Terra Santa –deia Gironella- és un enclavament on coincideixen les tres religions monoteistes i que et connecta amb el més enllà constantment”. Els cinc mesos que Gironella va passar a Terra Santa, foren l’experiència més decisiva de la seva vida: “Jerusalem em va provocar tal impacte que li vaig dir a la meva dona ‘jo em quedo aquí’, perquè si en un lloc puc esclarir els dubtes que em torturen des del seminari és Jerusalem, perquè vaig sentir la presència de Jesús quasi palpable. Quan hi portava un mes em pensava que Jesús passava pel carrers. Els evangelis a Terra Santa adquireixen una estranya versemblança, un s’adona que les dades geogràfiques, topogràfiques, el córrer de les estacions, les costums que es narren als evangelis aquí ens semblen llunyans i allí veus que responen a una autèntica realitat.”
A la muntanya del  Sinaí hi anà acompanyat de dos franciscans que li feren conèixer els secrets del desert (un d’ells era geòleg). “Em vaig cansar tant que em vaig pensar que em moriria”
En el decurs d’aquells cinc mesos, Josep Maria Gironella estigué voltat de savis jueus: dos professors de la Universitat de Jerusalem, dos franciscans custodis i un musulmà. “Cinc grans amics que van intentar esclarir les meves incògnites.
En el capítol final diu: “he arribat a sentir la immortalitat de l’ànima amb tal evidència que vaig sentir que hi ha alguna cosa en nosaltres que sobreviu a la matèria, a la mort corporal. Ho vaig sentir amb tal evidència que això em durarà per sempre (...) Hi ha un sol Pare, una sola Església, totes les esglésies són veritables perquè és veritable la fe de cada home, de manera que qualsevol religió excloent que digui “les altres no són autèntiques, el famós ‘fora de l’Església no hi ha salut’ [salvació] em semblava una aberració. La fe de cada home es porta a dins. Les religions occidentals solen ser excloents, les orientals són molt més flexibles.”
En què creia Gironella? Si en el decurs d’aquesta conferència els he aportat alguns elements per atansar-nos a la seva fe em donaré per servit.
Moltes gràcies.


Amistat tothora


Homilia diumenge XX de durant l'any (24/09/17)
La primera lectura ens ha parlat de conversió. El bisbe Antoni Vadell, nou auxiliar de Barcelona, en la primera entrevista que li férem a Rdio Estel, deia que el primer que s'havia de convertir, el primer que havia de canviar era ell mateix. És un estímul. La nostra conversió té com a nord portar una vida digna de l'evangeli de Crist. Ens ho ha recordat Sant Pau en la segona lectura. I què vol dir "una vida digna de l'evangeli de Crist"? Vol dir que el nostre criteri d'actuació, sigui a casa, a la feina o al carrer, ha d'estar d'acord amb la bona notícia de Jesús i això, ho reitero, demana una conversió constant.
Recordo que al meu avi, tota la vida empresari, l'impressionava aquest evangeli que hem proclamat i jo em preguntava per què. Amb els anys he entès que el comportament d'un empresari té poc a veure amb el de l'empresari de la paràbola que sembla injust als ulls del món perquè no es guia per les hores treballades si no per una altra cosa. Potser és la que l’avi intuïa, hi ha una paraula clau: "company". L’amo tracta el treballador de la primera hora de company. Els companys són els qui comparteixen el pa a taula. I és que aquest evangeli en el fons està parlant de la relació nova que proposa Jesús a l'evangeli: l’amistat. En l'amistat el temps no importa: tan amics podem arribar a ser d'una persona que fa anys que coneixem, com d'una altra que hem conegut a darrera hora. Un pot tenir vells amics, companys de la infantesa o del col·legi i amics de darrera hora i l’amistat pot ser igualment intensa sense importar la seva durada.
Avui és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i de tota la seva província. Anem en rumb de celebrar l’any vinent el vuitè centenari de la fundació de l’Orde posat sota el seu patrocini (1218-2018) que des de Barcelona s’expandí a tot el món. És una de les grans aportacions catalanes al món.  Ja sabeu que tenia com a finalitat la redempció dels cristians captius en terres de l’Islam. Els religiosos pronunciaven un vot peculiar: quedar-se com a ostatges en el lloc dels captius fins donar la pròpia vida per ells si calgués. Milers de captius foren rescatats. Quan arribaven al port de Barcelona tothom volia saber si entre els alliberats hi havia algun dels seus familiars i es podien presenciar escenes emocionants. Els cristians alliberats anaven tot seguit als peus de la Mare de Déu de la Mercè, tot oferint-li les cadenes, signes de tants sofriments i d’esclavatge. Per tal de redimir-los havia calgut un diàleg civilitzat, una transacció pacífica. Preguem a la Mare de Déu que aquest esperit de diàleg i de pacte prevalgui en tot moment entre nosaltres. Els bisbes de Catalunya, dimecres passat, en la nota que van fer pública en el moment que les concentracions al carrer eren més nombroses, ens van animar a tots, especialment als laics cristians “a ser responsables i compromesos en la vida pública, per avançar en el camí  del diàleg i de l’entesa, del respecte als drets i les institucions i de la no confrontació, ajudant que la nostra societat sigui un espai de germanor, de llibertat i de pau.”
Que així sigui.


domingo, 17 de septiembre de 2017

Testimonis de perdó

Testimonis de perdó
Homilia Diumenge XXIV de durant l’any 17/09/17
“És odiós irritar-se i guardar rancúnia” hem escoltat en la primera lectura. No obstant nosaltres sovint ens irritem i som rancuniosos. I ens costa perdonar. Quan en el nostre context trobem posicions que semblen inamovibles, ens fa ràbia. Quan ens han fet o ens fan mal, sentim rancúnia... Sembla molt humà irritar-se i sentir rancúnia, però aquestes emocions bàsiques, primàries, també es poden treballar i s’han de treballar, pel bé de nosaltres mateixos, perquè si no és com si anéssim carregats amb una motxilla plena de pedres a l’esquena. Arribaria un moment que no podríem caminar.  Per això és molt útil verbalitzar allò que ens ha fet mal o que ens fa mal, amb la intenció de sanar-ho.
Antoine Leiris de 35 anys va perdre la seva dona a la sala de concerts Bataclan de París. Aleshores va escriure un missatge en el facebook on despullava el seu dolor i la seva reacció a la pèrdua. Sense proposar-s’ho les seves paraules van tenir un impacte universal. A partir d’aquí va sortir un diari, un llibret que porta per títol: “No tindreu el meu odi.” El seu missatge comença així: “Divendres a la nit li vau robar la vida a un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no tindreu el meu odi (...) no us faré el regal d’odiar-vos. I això que us ho heu buscat a consciència però respondre a l’odi amb la còlera suposaria cedir a la mateixa ignorància que us ha convertit en el que sou. Voleu que tingui por, que miri els meus conciutadans amb ulls desconfiats, que sacrifiqui la meva llibertat en ares de la seguretat. Heu perdut.”
Quantes vegades he de perdonar el meu germà el mal que m’ha fet? Preguntava Pere a Jesús. Aquesta pregunta ens la podem aplicar en concret: quantes vegades he de perdonar aquella persona que potser m’està fent mal una i altra vegada... quantes? La resposta ahir com avui, per al cristià és sempre. Deia la Mare Teresa de Calcuta: “si de debò volem estimar, hem d’aprendre a perdonar”. I el Mahatma Gandhi “només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”
Aleshores el perdó cobra una dimensió social. Sant Joan Pau II deia: no hi ha pau sense justícia, i no hi ha justícia sense perdó i deia també l’espiral de la violència només la frena el miracle del perdó.
El Papa Francesc, en el seu darrer viatge a Colòmbia va escoltar alguns testimonis colpidors i els va voler contestar un a un. Un dels que més el va impressionar –a ell i a molts- fou el de Pastora Mira Garcia, vídua i, en diverses ocasions, víctima de la violència. “Quan tenia 6 anys –va dir- la guerrilla i els paramilitars no havien arribat encara al meu poble: Sant Carles, Antioquia. Van matar el meu pare.  Anys més tard, vaig poder cuidar el seu assassí, qui, en aquest moment, havia emmalaltit, era ja ancià i estava abandonat. Quan la meva filla tenia només 2 mesos, van matar al meu primer marit. De seguida, vaig entrar a treballar en la inspecció de policia, però vaig haver de renunciar per les amenaces de la guerrilla i els paramilitars, que s'havien instal·lat a la zona. Amb molts esforços vaig aconseguir muntar una botiga de joguines, però la guerrilla va començar a cobrar-me, per la qual cosa vaig acabar regalant les mercaderies.

El 2001, els paramilitars van fer desaparèixer la meva filla Sandra Paola; vaig emprendre la seva recerca, però vaig trobar el cadàver només després d'haver-la plorat  7 anys. Tot aquest patiment m'ha fet més sensible al dolor aliè i, a partir de 2004, treballo amb les famílies de les víctimes de desaparició forçada i amb els desplaçats. Però no tot estava encara complert! El 2005, el Bloc Herois de Granada, dels paramilitars, va assassinar a Jorge Aníbal, el meu fill petit. Tres dies després d'haver-lo sepultat, vaig atendre, ferit, a un jovenet i el vaig posar a descansar al mateix llit que havia pertangut a Jorge Aníbal. En sortir de la casa, el jove va veure les seves fotos i em va explicar que era un dels seus assassins i com l'havien torturat abans de matar-lo. Dono gràcies a Déu que, amb l'ajuda de Marona Maria, em va donar la força de servir sense causar-li dany, malgrat el meu dolor fora mida.”  Francesc, commogut, li va respondre: “Pastora Mira, tu ho has dit molt bé: Vols posar tot el teu dolor, i el de milers de víctimes, als peus de Jesús Crucificat, perquè s'uneixi al d'Ell i així sigui transformat en benedicció i capacitat de perdó per trencar el cicle de violència que ha imperat a Colòmbia. I tens raó: la violència engendra violència, l'odi engendra més odi, i la mort més mort. Hem de trencar aquesta cadena que es presenta com ineludible, i això només és possible amb el perdó i la reconciliació concreta. I tu, estimada Pastora, i tants altres com tu, ens han demostrat que això és possible. Amb l'ajuda de Crist, de Crist viu enmig de la comunitat és possible vèncer l'odi, és possible vèncer la mort, és possible començar de nou i donar a llum una Colòmbia nova.”

sábado, 9 de septiembre de 2017

Pobresa comunitària

Diumenge XXIII de durant l'any 10/11/2017
  
Conten que a una abadessa una periodista li va preguntar encuriosida: “i vostès fan vot de pobresa?” “Sí”- li va respondre aquesta, però sap quina és la pobresa més gran? La vida comunitària.  Sovint, quan en una comunitat hi ha problemes penso la resposta sàvia d’aquesta monja. Perquè conviure, de vegades anys, amb unes persones que un no ha escollit, amb les seves limitacions, és una pobresa. En tota comunitat tard o d’hora sorgeixen problemes. Els problemes s’han de saber afrontar, perquè poden esdevenir també oportunitats... Jean Vanier, filòsof i fundador de les Comunitats de l’Arca, té un llibre que porta per títol La comunidad, lugar de perdón y de fiesta, on presenta la vida comunitària com una aventura quotidiana, on errors i fracassos s’alternen amb moments de profunda unitat. L’experiència, la vida mateixa, fa de la comunitat un lloc de perdó i de festa, aquell àmbit on es confronta tot ideal, tota il·lusió amb la única realitat. I l’eucaristia, font i cimall de la vida comunitària, és també lloc de perdó i de festa.

L’evangeli d’aquest diumenge és tota una pedagogia per mirar de resoldre els problemes comunitaris importants. Primer nivell: si el teu germà peca (i s’entén un escàndol greu i permanent), ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Fixeu-vos: “vés a trobar-lo”, és a dir pren tu la iniciativa i parleu-ne a soles. L’evangeli és realista: “si te’n fa fas t’hauràs guanyat un germà, si no te’n fa cas (segon pas), crida uns testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parlen amb la comunitat reunida (tercer pas) i si ni tan sols de la comunitat no vol fer cas, considera’l com un pagà o un publicà (quart pas). No diu que el menyspreïs, si no que hi tinguis un tracte diferent, peculiar. Jesús va tractar molt bé alguns pagans (pensem en el centurió o en la dona estrangera) i va arribar a dir que els publicans ens precedirien en el Regne.

La profecia d’Ezequiel recorda la paraula del Senyor: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble...”. És el que va viure amb goig ahir la nostra Església local, amb una jornada de festa: l’ordenació de dos bisbes auxiliars, de dos sentinelles que han de vetllar per les comunitats, mossèn Sergi Gordo i mossèn Antoni Vadell. Tots dos en els seus lemes episcopals parlen de l’alegria: “Serviu al Senyor amb alegria” i “Alegreu-vos sempre en el Senyor”. Ells mateixos, en la salutació final, a la Sagrada Família, explicaven de quina alegria es tracta: “no és l’alegria provocada per circumstàncies favorables, o per un tarannà optimista. És l’alegria que neix del cor del qui lloa el Senyor, perquè viu el goig de ser seu, tot seu.” El Papa Francesc, adreçant-se dijous passat als bisbes de Colòmbia els deia amb veritat i bellesa: “Us animo a no cansar-vos de fer de les vostres Esglésies un ventre de llum, capaç de generar, tot i patint pobresa, les noves creatures que aquesta terra necessita. Hostatgeu-vos en la humilitat de la seva gent, per adonar-vos dels seus secrets recursos humans i de fe, escolteu quan la seva despullada humanitat brama per la dignitat que només el Ressuscitat pot conferir”.

Per la meva amistat amb el bisbe Sergi, i la nostra col·laboració a la Facultat de Filosofia, li he dedicat aquest sonet:

Sonet amb estrambot pastoral al nou bisbe Sergi Gordo Rodríguez

Avui Sergi  baixes prest les escales
que et duen a un servei de més altura
o paradoxa d'amor del qui té cura
sentint de l'Esperi batre les ales.

Enmig dels ornaments i de les gales
passa la gràcia de Déu més pura
i et dóna un impuls que no s'atura.
Tot i que alguns no ho saben, la regales.

Enrere les classes, els estudiants
i aquelles lliçons de filosofia
dedins del diàleg, la poesia.

Les coses ja no seran com abans:
assoliràs vetllant la saviesa
remant mar endins, pescant a l'encesa.

I el teu gaiató, obrint-nos drecera
ens ha de portar  la Llum vertadera.




domingo, 3 de septiembre de 2017

Abnegació alegra

Diumenge XXII de durant l'any


 Que humana que és la situació de Jeremies: parlar de Déu li és motiu d'escarnis i de burles. No parlar-ne li crema els ossos.  Això el cansava. No obstant la grandesa d'aquest profeta va  perdurar en el temps, de manera que la gent el comparava a Jesús. Avui quasi no parlem de Déu, o només amb uns pocs. En certa mesura vivim un cristianisme vergonyant. Santa Teresa de Jesús deia: "hermanos, una de dos: o no hablar, o hablar de Dios". 
Es pot parlar de Déu de moltes maneres: amb les paraules i amb els silencis, amb les obres i amb el testimoni. Amb una alegria pregona. Amb el tracte respectuós i delicat.
En una societat on tenim set de sentit i d'esperança, és molt important parlar de les coses que ens porten a Déu. Una manera de parlar-ne  ens l'ha indicada Sant Pau: "transformar-nos renovellant la nostra manera de veure les coses". Cadascú pot intuir com. I si no pot demanar ajuda.
El diàleg ens ajuda a aquesta transformació. I també les equivocacions. De vegades "pensant fer un favor" com Pere a Jesús, amb la millor intenció, ens equivoquem de mig a mig. Recordo que el recordat bisbe Jaume Camprodon explicava que en una ocasió havia anat a veure una malalta greu i a portar-li els sagraments. La dona va deixar caure una llàgrima. El mossèn pensant que plorava de tristor, va intentar consolar-la i animar-la dient que no tot estava perdut, que potser es curaria...i ella mirant-se'l li va dir: "ploro d'alegria perquè me'n vaig a veure el Senyor", deixant mossèn Jaume ben confós.
Una manera de parlar de Déu és l'abnegació, això és negar-se a un mateix. L'abnegació és una virtut que consisteix a sacrificar els interessos, els desigs, la pròpia vida,en favor dels altres o de tots sempre amb l'esguard del Bé suprem. Tots en coneixem de persones abnegades. Em ve a la ment una dona, la Mercè, que va tenir cura a casa seva un nebot paraplègic, en Manel.Tan ella com el nebot estaven sempre alegres. O l'Àlex que es presenta com a no creient i dedica hores i hores a tenir cura del seu pare ingressat en una residència i d'altres ancians...O en Francesc, que durant més de cinquanta anys va atendre la seva esposa, malalta mental, i que quan va morir i jo li vaig insinuar que aleshores viuria un cert alliberament, em va respondre "mossèn és que un s'acostuma fins i tot al dolor"...
 Una persona abnegada em parla de Déu sense paraules Ara,l'abnegació no s'improvisa, s'aprèn i s'ha d'anar conreant tota la vida. Podríem dir que és la culminació de l'itinerari vital del cristià.´´´´