domingo, 23 de junio de 2019

Mirada neta al cos ferit


L’evangeli d’avui parla de cinc mil homes i a la intempèrie en un lloc despoblat. És una situació complicada i angoixant: una multitud nombrosa, no fàcil de gestionar. Els apòstols es veuen sobrepassats pel problema, no els poden alimentar i li demanen a Jesús una solució dràstica: que els acomiadi...
Quantes vegades la realitat ens depassa, la feina se’ns acumula, hem de donar resposta a moltes coses cada dia, hem de gestionar el nostre temps i,  veiem que el temps se’ns escapa de les mans i que els nostres recursos que solen ser migrats. Que hi ha una desproporció entre el que tenim i el que se’ns demana. Ens passa també a les Càritas parroquials. Els casos creixen; gairebé de manera diària hem de donar resposta a una o altra situació complexa. La solució fàcil pot ser tancar la carpeta: aquesta persona no es deixa ajudar, és inútil, és un cas que ens supera, el millor és acomiadar-la...  
Potser Jesús demana als deixebles que els donin de menjar ells mateixos. Humanament, impossible. Però el mateix Senyor els dóna el principi de solució: demana els deixebles que els facin seure en grups de cinquanta, grups de cent persones, colles a mesura més humana. Recordo que una missionera al Senegal, en una carta ens escrivia: “tinc molta feina, però quan me la miro per parts veig que potser no és tanta.” Quan un problema ens supera, cal mirar-se’l per parts. El problema no desapareix però la solució sembla més factible.
I després, a partir d’allò poc que tenen, el Senyor multiplica els recursos i sadolla la multitud. És el miracle de posar cada dia allò poc que tenim en mans de Déu i de deixar que ell faci la resta. Quantes vegades hem estat testimonis del miracle que representa el fet de compartir!
L’eucaristia, el sagrament de l’amistat, ens ha de fer lúcids i forts per acarar la vida que ens surt a l’encontre. I no parlem d’una resposta només material, l’evangeli ha començat dient que Jesús parlave
Enguany el lema de la Comissió Pastoral dels bisbes per aquesta festa és una frase del salm 103: “I renoves la faç de la terra”. Entre d’altres coses els nostres pastors diuen: “avui se’ns fa un gran do, un gran regal del cel a la terra que ens omple d’alegria i que no trobarem enlloc més. Avui hem de demanar amb insistència a la Trinitat que purifiqui la nostra mirada. ‘Feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu’ (Mt 5,8). Només així podem veure amb els ulls del cor, admirar-nos i custodiar la dignitat de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu. Els ulls de la fe són els que veuen el bell de cada persona i es meravellen davant la bellesa de la creació i l’amor sens límit del Creador (...)
Avui donem gràcies a Déu per les mans generoses al servei de la caritat que dediquen el seu temps i lliuren la seva persona al servei dels necessitats a Càritas i a d’altres institucions de l’Església. Aquesta mateixa setmana parlava amb una voluntària, i li preguntava amb estranyesa com era que no havia participat del funeral d’una persona molt estimada i ella em responia, “és que vam tenir tanta feina a Càritas vam quedar tan cansats que no ens vam veure en cor de res més.” Sé que no era una excusa i que aquesta havia estat una altra manera d’acomiadar l’amiga difunta que ho hauria entès perfectament.
Demanem a l’Esperit Sant que faci de la nostra vida una entrega creïble en tot moment als “ferits per la vida”: pobres, assedegats de Déu, transeünts, emigrants amb les seves adversitats: refugiats, famílies desestructurades; marginats; persones enxampades i esclavitzades per les drogues, l’alcohol o d’altres dependències; la tracta de dones en l’esclavatge de la prostitució; les estretors per les que passen els aturats; ancians sols; malalts mentals; necessitats de compassió.” Avui mirem amb amor el cos de Crist ferit i encara que les situacions sembla que ens depassin, no tanquem mai la porta a ningú.
En vosaltres, ministres extraordinaris de la comunió, quan repartiu el Cos i la Sang del mateix Crist, hi veiem la imatge de la generositat compartida que vol fer arribar a tots l’amor de Déu.


sábado, 15 de junio de 2019

El Joc de la Trinitat



Hem escoltat a la lectura del llibre dels Proverbis unes paraules molt belles i profundes: “jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència”. El joc, jugar és tota aquella activitat per la que emprem imaginació o eines per crear una situació, també emprem regles amb el fi de proporcionar entreteniment o diversió. Un savi, Schiller, escrivia que “la persona sols juga on és persona en ple significat de la paraula, i sols on juga és persona en plenitud.” El joc és una experiència de llibertat que s’associa amb la bellesa i constitueix un gran valor pedagògic. És el concepte del homo ludens, de la persona humana que juga amb llibertat. Fixeu-vos que nosaltres diem “tocar el piano”, però en anglès és  play the  piano i en francès  jouer du piano. Tocar és jugar creativament.
Escrivia Romano Guardini, sacerdot, pensador i escriptor, que la litúrgia és molt semblant a l’art i al joc. La litúrgia no és una activitat que intenta aconseguir alguna cosa, no és funcional. Més aviat, la litúrgia és una activitat que expressa significats i intencions... Està plena de propòsits, com l’art i els jocs. Com la pintura i el joc, la litúrgia és una cosa feta per si mateix i porta a terme una obertura de la realitat que, d’altra manera, trobaríem a faltar. El creient, en la celebració, és com l’artista "que no vol més que alliberar, traient-los a fora el seu ésser i el seu somni, no vol altra cosa que reflectir en l'exterior, en la forma, la veritat interior" .
Així també els creients es valen de la litúrgia per manifestar la veritat més profunda del cor de la creació: el misteri de Déu Tri i U. Les relacions de gratuïtat són a la Trinitat de manera eminent.
Els creients en la celebració són també com els nens que juguen. "No treballo, jugo. La íntima essència de la litúrgia és portar el seu joc davant Déu. No crear, sinó ser ella mateixa una obra d'art...” I Jesús també dirà, “si no us feu com a nens no entrareu al Regne del Cel.”
Un joc es pot desvirtuar quan es torna en excés competitiu o perillosament addictiu, però aquestes desviacions i ludopaties no ens han de fer oblidar la bellesa i la profunditat del joc en ell mateix. Deia Benet XVI que tot error conté un nucli de veritat i que quan més gran és l’error és el nucli de la veritat que conté. Chesterton escrivia que el món està ple de virtuts humanes que s’han tornat boges. La nostra tasca és descobrir allò que hi ha de veritable, de bo i de just, d’honest, darrera de cada error, la virtut que batega darrera cada vici.
Jesús diu: encara tinc moltes coses per dir-vos però ara serien per a vosaltres una càrrega massa pesada... Hi ha una pedagogia de Déu que va avançant en el decurs de la història que ens va mostrant poc a poc el sentit amagat de les nostres accions i de les circumstàncies que ens volten.
Diuen que tota persona per ser completa hauria de practicar també un esport. Quan un juga net aprèn a respectar els altres, quan un sap passar la pilota en el moment precís, aprèn a treballar en equip, quan el jugador de frontó encerta la pilota que li retorna el mur, sap encaixar les adversitats de la vida que de vegades li venen del lloc més impensat, quan el corredor fa l’espring final aprèn que hi ha moments que cal posar totes les energies per una causa noble...
L’eucaristia, joc diví, ens enforteix en el combat quotidià. Jesucrist ha parlat per confiar-nos una Esperança clara, més enllà de les expectatives humanes: l’esperança en Déu mateix. I per això necessitem que el Consol personal del Pare, l’Esperit Sant, habiti en nosaltres, visqui en el nostre interior. Crist mateix ens ho atorga.


miércoles, 12 de junio de 2019

En el comiat de mossèn Andreu Pascual



En el comiat de mossèn Andreu Pasqual i Josa (*Barcelona, 26 de juliol de 1930- Tarragona, 9 de juny de 2019).
Benvolguts nebots, renebots i besnebots de mossèn Andreu,
feligresos de Santa Maria i d’altres parròquies,
membres del patronat de la Fundació Roca i Pi, religioses i treballadors,
senyor bisbe, vicaris episcopals, arxiprest , preveres i diaques que estem al vostre servei.
Germanes i germans:
Ens ha semblat que l’evangeli del rentament de peus –aquest quasi sagrament en l’Església primerenca- era el més apropiat per il·luminar la vida i l’obra d’un prevere com mossèn Andreu Pascual i Josa, rector d’aquesta parròquia durant vint-i-cinc anys, des del 1984 fins al 2009. I no sols perquè ell va tenir molts dijous sants per repetir-lo aquí en aquest mateix presbiteri, si no perquè aquesta actitud de servei silenciós i perenne el va acompanyar tots els anys del seu ministeri. A l’Andreu li agradava la reflexió que d’aquest text feia mossèn Jaume Serrano: “Jesús al Sant Sopar va fer tres coses: va rentar els peus als deixebles, va instituir l’Eucaristia i va proclamar el manament nou: estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat. Avui uns renten els peus però no van mai a missa, d’altres van molt a missa, però no renten mai els peus. L’amor per ser ple, ha de contemplar ambdues dimensions.”
Encara recordo quan mossèn Andreu va fer la seva entrada aquí mateix a Santa Maria, essent vicari episcopal mossèn Joaquim Brustenga, el 27 d’octubre de l’any 1984. Digué, seguint una síntesi de mossèn Rovira Belloso, que en tota comunitat hi ha dues dimensions: el culte a Déu i el testimoni. Aquí, deia, el culte el teniu molt bé, veig que teniu un orgue molt gran... ara això del testimoni, ja ho veurem, ja ho veurem. En el decurs dels 25 anys que fou rector d’aquesta parròquia, segurament  va tenir l’ocasió de palpar molts testimonis dels qui fóreu els seus feligresos i amics. Quan dissabte m’acomiadava d’ell al sociosanitari Santa Tecla-Llevant, de Tarragona, i li preguntava què volia que us digués als feligresos de Santa Maria, ell em responia, senzillament: “que els enyoro”.
Ell sí que va donar-nos testimoni de servei, de generositat i d’abnegació. Els infants disminuïts de l’Esplai i Catequesi Repic i els seus formadors que ja havia tractat a Terrassa, eren la seva joia. També els ancians de la Residència Llegat Roca i Pi, que va presidir. Però no descurava la seva atenció a tots els altres grups parroquials, ni als cristians d’altres confessions. Era profundament acollidor. Tot i que deia amb el seu gran i savi sentit de l’humor que ell quan tenia tres reunions a l’hora, se n’anava al cine. No li agradava celebrar dues vegades els dies de cada dia: “es com dinar dues vegades”, deia. “Diumenge és diferent, ja no et mous de l’altar...”
En aquest rentament de Jesús, previ al Sant Sopar, a la institució de l’Eucaristia i a la proclamació del Manament Nou, hi ha també una dimensió de purificació i de reconciliació expressada en el diàleg de Jesús i Pere: “si no et rento, no tindràs part en mi.”  I mossèn Andreu fou expert en el sagrament de la penitència i la seva necessària renovació. Llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i doctorat per la Facultat de Teologia de Catalunya, els seus coneixement es traslluïen en les seves homilies breus però encertades, en el grup Estel i, especialment, en la formació que durant uns anys feu dels diaques. El diaconat fou un fruit del Concili. El Cardenal Narcís Jubany va contribuir molt a recuperar-lo per l’Església Universal i mossèn Andreu tingué uns anys al costat mossèn Lluís Nadal, el primer diaca permanent de l’Estat ordenat aquí mateix l’any 1980. Ell creia en el diaconat i solia dir que els diaques eren els qui més a prop estaven de Jesucrist perquè encarnàveu el servei.
Tots els qui hem estat vicaris de mossèn Andreu, coincidim en el delicat respecte que ell va tenir amb cada un de nosaltres, de diferents sensibilitats i procedències. Ho deia ahir mateix, al tanatori, mossèn Rafael Méndez. Perquè ha respectat a tots, es mereix el respecte de tots. Personalment li he d’agrair que m’acompanyés en ser ordenat diaca i després prevere i en les primeres passes com a vicari i després com a rector, sempre disposat a col·laborar, sempre de bon humor i amb les paraules justes. Les noves generacions de preveres haurien de conèixer i imitar exemples de rectors com mossèn Andreu: molt més preocupats pel bé dels altres que pel propi lluïment, més inquiets pel diàleg amb la cultura i amb la resta de la societat, que pels rubricismes i les normes. Amics dels més pobres i vulnerables. Capaços d’avançar sinodalment, conjuntament amb religiosos i laics i de no aferrar-se a cap parcel·la de poder.
Mn. Andreu Pasqual podria subscriure allò que hem escoltat de l’Apòstol: “Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort.” L’Andreu ha viscut moltes pàgines de la història recent de l’Església a Catalunya. Sabia què fou el Concili, la caputxinada, la manifestació de capellans, les vagues, la presó, les porres de la policia... Va viure la bonica empresa de bastir una església en un barri obrer, la de sant Valentí de Terrassa, en l’altar de la qual es llegeix el que podria ser el seu lema: “Creiem, esperem, estimem.” I per un article del poeta i traductor Agustí Bartra, mossèn Andreu va decidir alçar-hi el campanar.
L’Andreu va conviure uns anys amb la seva germana Conxita, artista, que conreava la pintura i l’esmalt, tots dos van sintonitzar molt. Ella el va cuidar fins que la salut li ho va permetre. Després va ser ell el qui la va atendre, amb l’ajuda dels nebots. Aquests darrers anys els nebots i renebots de mossèn Andreu, l’heu cuidat admirablement i amb la màxima naturalitat. Heu trobat en ell un avi i un amic. Heu rigut i plorat amb ell. Heu pregat amb ell. L’heu acompanyat tan bé, tantes vegades! Fins i tot un besnebot de quatre anys es queixava que un dia haguessin deixat el tiet Andreu a la intempèrie. Que Déu us pagui la caritat. Tots dos van estar molt units a la Pilar, la vostra mare, àvia i besàvia, i a la Montserrat sortosament vivent, amb 92 anys, que avui a Mallorca s’uneix espiritualment a aquest comiat.
La Conxita va morir el dia de la Immaculada, el dia del seu sant, de 2009, fa deu anys, i l’Andreu el diumenge de Pentecosta. Tots dos amb vuitanta-vuit anys. Tot uns signes. Havíem fet broma que ell es cognominés Pascual i el diaca, Nadal. Només calia un que es cognominés Pentecostal i ja tindríem les tres solemnitats cristianes més preeminents. En morir l’Andreu precisament el diumenge de la Pentecosta, després d’haver seguit atentament encara la vigília per televisió l’ordenació del bisbe Joan Planella, ens estava dient com Jesús als seus apòstols “us convé que jo me’n vagi” i “quan vingui ell, l’Esperit de la Veritat us guiarà cap a la Veritat completa.” Andreu: gràcies pel teu testimoni, nosaltres també t’enyorem.

sábado, 8 de junio de 2019

L'abraçada



Avui és Pentecosta, la pasqua Granada, la pasqua de l’Esperit Sant. Ho acabem d’escoltar: Jesús va enviar el seu Esperit als apòstols després de reiterar-los, dues vegades, el seu desig de pau. Un desig que anava molt més enllà dels desitjos habituals, és un desig que es realitza, que es fa. Els deixebles queden plens d’aquesta Pau que no és pas com la pau mundana. I al seu torn, passen de la por a l’alegria immens. Per tant, és evident que aquí hi ha resumit tot un itinerari vital – o molts itineraris vitals- de la por a la pau, del recel a l’alegria immensa.

Molts avui busquen –busquem- la pau i l’alegria interiors i no la trobem en qualsevol lloc perquè la pau i la joia que Jesús ha vingut a portar-nos a diferència d’altres paus i d’altres joies que el món dóna, inclou el perdó i la reconciliació.  De la mateixa manera que quan Jesús explicà el parenostre es fixà només en el perdó, ara en alenar damunt d’ells els diu: “Rebeu l’Esperit Sant: a qui perdoneu els pecats els seran perdonats.” Els apòstols, que sentien el remordiment d’haver abandonat a Jesús en l’hora decisiva, ara experimenten la joia del perdó.

Els bisbes són els successors dels apòstols i ahir a la Catedral de Tarragona es va celebrar solemnement l’ordenació episcopal de Mons. Joan Planelles Barnusell, fins ara degà de la Facultat de Teologia de Catalunya com a Arquebisbe de Tarragona i primat. En les seves paraules finals, el nou bisbe va glossar el seu lema episcopal: “L’Esperit fa jove l’Església” i  va explicar que el Papa Francesc en la seva recent exhortació als joves afirma: “Ésser jove, més que una edat és un estat del cor. D’aquí que una institució tan antiga com l’Església pugui renovar-se i tornar a ser jove.” També va dir  que la mitra que li havien posat en el moment de l’ordenació era la del gran arquebisbe Josep Pont i Gol que estava convençut “que el Concili Vaticà II, tornant a l’Evangeli, havia de portar una nova primavera a l’Església.”

Em venien a la ment les paraules d’un altre predecessor seu a Tarragona, l’arquebisbe Ramon Torrella, que en un Aplec de l’Esperit va dir amb emoció: “Joves, aquesta és la millor Pentecosta de la meva vida!”

Germans, deixem que l’Esperit Sant actuï en nosaltres, l’Esperit que en néixer 
l’Església va donar a tots els pobles el coneixement de Déu i va unir totes les llengües en la confessió d’una sola fe...

Avui hi ha moltes persones que viuen amb les portes tancades, senzillament perquè 
tenen por. La por no és només patrimoni dels infants, també hi ha persones grans, persones ancianes, que tenen por. Vet aquí el petit relat recent d’una treballadora social membre de l’ACO, l’Acció Catòlica Obrera: “Que té por. Això és el que deia el comunicat que m’ha arribat de Teleassistència. Això és el que la senyora M els ha dit quan ha premut el botó que duu penjat al coll. Que té por. Tan simple i abismal alhora. Els que han atès la seva trucada, li han preguntat si havia caigut o si li feia mal alguna cosa. «No. Però tinc por.» Han dubtat si enviar un equip mèdic o què fer, i finalment han decidit comunicar-ho a la seva treballadora social referent, a mi. Decideixo anar-la a veure. Obro la porta i no cal que em digui res. Abraço els seus 89 anys, i sento la nena que s’espanta, la nena que de cop té por que tot acabi i no tenir la mare al seu costat. I mentre l’abraço, sóc la seva mare, la seva filla, la seva tendresa, la seva força, el seu present i el seu passat”. Estimats, he vist personificada en aquesta bona dona anciana les nostres pors i en aquesta abraçada de la treballadora social el do de l’Esperit. Que cada abraçada que ens donem sigui un signe de l’Esperit Sant, de l’Esperit que fa defugir totes les pors!

sábado, 1 de junio de 2019

Homilia Ascensió 2019


Ens cal temps

La festa de l’Ascensió ens parla de la paciència i la pedagogia de Déu amb nosaltres. Jesús no va cridar uns savis ni uns intel·lectuals del seu temps. Va cridar uns pescadors ignorants i en el decurs de tres anys els va anar formant. En una època en que mestres i deixebles convivien: és en la convivència que s’aprenen les coses realment importants. Però no n’hi hagué prou. 

Recordo que en una ocasió un grup de llatinoamericans que vivien a Barcelona es van trobar amb un bisbe també llatinoamericà, però d’un altre país i un jove li va dir: senyor bisbe, “és molt difícil ser cristià avui a llatinoamèrica”. I el bisbe li respongué: “mira, Jesús va tenir només dotze grans amics, dels dotze un el va trair, un altre el va negar, altres nou fugiren quan el prengueren, només Joan i unes poques dones van romandre fidels... vol dir que no ho va tenir difícil?”  Aquell noi no va saber què dir...
Després els deixebles passaren l’experiència de la resurrecció. No els fou fàcil al principi acceptar que Jesús era viu. No es creien el testimoni de les dones... Necessitaren el seu temps. Ara fins i tot aquella presència misteriosa desapareix. Jesús els promet l’Esperit, però per un temps han d’aprendre a estar sols, a tenir la responsabilitat de la seva fe en les seves mans, fins que arribi l’Esperit Sant que els doni la força per ser testimonis del Regne.

Procurem-ho aplicar-ho a nosaltres. Tots en la nostra fe passem dies i nits. És a dir, temporades de claror, de sentir la presència de Déu propera en els esdeveniment de cada dia i temporades de foscor.  De vegades més de foscor que de llum. Però l’Esperit de Déu omple l’Univers, encara que no el sapiguem percebre. Recordo, molts recordem, a Cristina Kaufmann, una dona suïssa molt bonica, educada en una família cristiana. Enllestits els estudis universitaris, coneixedora de cinc idiomes i apassionada per la cultura que mai deixà de cultivar, va ingressar a la comunitat del Carmel de la Immaculada Concepció de Mataró. Els darrers anys feu una vida eremítica sense deixar l’espiritualitat del Carmel. Va morir de càncer als 66 anys. Aquest any n’hagués fet 80, però -com diu el Dr. Gil- els morts no envelleixen. Molts creiem que mare Cristina era una mística. Molts recordem l’entrevista que li feu Mercedes Milà per televisió que fou repetida set vegades a petició dels espectadors. Allí va tenir la senzillesa de pregar davant de les càmeres.  Però recordo en una altra entrevista, de les moltes que li van fer, que deia que la fe sovint és no sentir. El bisbe Joan Carrera, havia acompanyada espiritualment la Mare Cristina i a Montserrat, va plorar la seva mort. Aquell dia una noia que l’escoltava, Montserrat Unterlöhner, es va plantejar la vida monàstica i després va ingressar al Monestir de Sant Benet... i persevera!

L’Ascensió és una absència temporal. Les categories de dalt i de baix eren molt importants en el pensament antic. Ara en tenim d’altres però tots sabem què volem dir quan parlem d’un projecte d’altes mires o d’una conversa d’alçada. Tots sabem què vol dir apujar nivells.
Avui és també la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials; el papa Francesc al seu missatge diu que “la metàfora de la xarxa, traslladada a la dimensió antropològica ens recorda la comunitat: Com més cohesionada i solidària és una comunitat, com més està animada per sentiments de confiança i persegueix objectius comuns, més gran és la seva força” “La imatge del cos i dels membres ens recorda que l'ús de les xarxes socials és complementari a la trobada en carn i ossos, que es dóna a través del cos, el cor, els ulls, la mirada, la respiració de l'altre. Si es fa servir la xarxa com a prolongació o com espera d'aquesta trobada, llavors no es traeix a si mateixa i segueix sent un recurs per a la comunió. Si una família fa servir la xarxa per estar més connectada i després es troba a la taula i es mira als ulls, llavors és un recurs. Si una comunitat eclesial coordina les seves activitats a través de la xarxa, per després celebrar l'Eucaristia junts, llavors és un recurs. Si la xarxa em proporciona l'ocasió per acostar-me a històries i experiències de bellesa o de sofriment físicament llunyanes de mi, per pregar junts i buscar junts el bé en el redescobriment del que ens uneix, llavors és un recurs.”
Estimats germans i germanes, preparem-nos aquesta setmana per la vinguda de l’Esperit Sant, ell enfortirà tota feblesa, ens farà el do de la fraternitat, ens ajudarà a reforçar els nostres lligams comunitaris.

domingo, 26 de mayo de 2019

Recorda


Diumenge VI de Pasqua

Qui perd els orígens perd la identitat. És una frase atribuïda a diversos autors, però és ben certa. De vegades sembla que visquem una mena d’amnèsia col·lectiva que ens faci oblidar la nostra història i especialment el testimoni dels qui ens han precedit. No hem aparegut del no res, venim d’un llarg camí, tenim molts deutes amb les generacions passades, el nostre món és com és gràcies a elles...Amb errors i marrades som fruit d’una història que és la que és. Diuen que la història es pot descriure, però no es pot tornar a escriure. El llibre dels fets dels Apòstols ens mostra la  desavinença i les discussions serioses amb els judaïtzants i els intents de resoldre-les. La vida de les primitives comunitats no era idíl·lica: hi havia problemes però es posaven els camins de solució per mitjà de la correspondència i del diàleg. Avui parlem molt de la fraternitat, però no sé si realment la vivim quan volem passar per sobre dels altres i actuar en clau de poder. La fraternitat només s’entén des de la filiació i la filiació s’alimenta amb la pregària i els sagraments.
D’altres vegades ens recordem més d’allò negatiu que ens ha passat que del molt positiu que vivim cada dia. Sembla que siguem injustos i selectius en els nostres records.  La missió de l’Esperit Sant és doble: fer-nos recordar de tot el que Jesús ens ha dit i fer-nos-ho entendre. 
Ahir a la nostra parròquia vam celebrar confirmacions presidides pel bisbe Sergi. Ens parlava del rastre de l’Esperit en aquests dotze adults i nois i noies que es confirmaven. Viure l’experiència de confirmació, quina bellesa! Un dels confirmats m’escrivia uns dies abans: “Em mou la necessitat d’establir una aliança, que des de la confiança, em connecti a l’església catòlica i m’ajudi a ser partícip d’aquesta comunitat, em guiï en l’enfortiment de la meva fe, en la meva ànsia de prestar un servei a la humanitat i a la causa de Nostre Senyor Jesucrist, i m’ajudi a tenir consol i fortalesa davant l’amargor que porta el pecat. Per mi aquesta confirmació és un acte per primera vegada conscient d’adhesió a una fe de la qual inicialment estigué molt llunyà. He recorregut un llarg camí per arribar fins aquí i el meu desig és fer bé les coses amb un profund sentit i compromís. Tinc tanta, però tanta set! Que realment necessito una companyia idònia i sòlida des de la nostra Església. Crec que és l’oportunitat d’anar-ho consolidant.”
Aquestes paraules sorgides del cor em van fer pensar en un llibre recent de José Tolentino Mendoça, titulat Elogio de la Sed, unes reflexions ofertes durant els exercicis espirituals que va adreçar la quaresma de l’any passat al papa Francesc.  És la set que ens fa moure, que es converteix en estímul per a un nou viatge existencial.
Amb motiu de les eleccions europees, els bisbes de la Comissió dels Episcopats de la Comunitat Europea han fet pública una Declaració en la qual fan una crida a tots els creients i a tota la gent de bé a votar, ja que “votar no és només un dret i una obligació sinó que és una oportunitat per afaiçonar concretament la construcció europea”. Votar en aquestes eleccions, significa assumir la responsabilitat del paper únic d’Europa a nivell mundial. Per exemple, la cura del medi ambient i el desenvolupament sostenible, no es poden limitar a les fronteres de la Unió Europea: els resultats electorals afectaran decisions que atenyen la totalitat de la humanitat.  El filòsof Habermas deia que hi ha una desproporció entre la influència profunda que la política europea té sobre les nostres vides i l’escassa atenció que se li presta a cada país. Procurem desmentir-la. Fa cinc cents anys del 5 al 7 de març de 1519, al cor de la Catedral de Barcelona es va celebrar el Capítol de l’Orde del Toisó d’Or, una assemblea europea a l’estil de l’època. En tots els collars d’aquest orde sobirà hi consta una inscripció que ve a dir: “Tal com actuïs en la lluita, brillarà en el futur la teva glòria”. Així hauria de ser també amb avui els diversos candidats siguin a les europees o a les municipals: tal com hauran actuat en la campanya, seran valorats pel poble. Perquè el sisè sentit de la gent no sol fallar.


sábado, 18 de mayo de 2019

Divines paradoxes


Vè diumenge de Pasqua 19 de maig de 2019

Les paraules de Jesús a l’evangeli d’avui, se situen en el Sant Sopar, en el  moment que Judes ha abandonat el cenacle per anar a consumar la traïció. Cada any per Dijous Sant a la nit aquí a Badalona, es representa aquesta escena del sopar i la traïció a la porta mateixa de l’Església. És un moment tràgic. Però alhora és un moment que possibilita una estona d’intimitat amb els apòstols, un moment que Jesús diu quelcom que segurament no diria davant del traïdor: “Ara el fill de l’Home és glorificat.” Aquest “glorificar” és una paraula tècnica que pràcticament no solem emprar. Quins sinònims hi ha més usats de glorificar? Dignificar, celebrar, exalçar, exaltar, lloar, cantar, elogiar, alabar, ponderar i molts d’altres... En canvi els contraris són blasmar, ofendre, agreujar, avergonyir, degradar...
La meva àvia solia usar una expressió: “glorificat, tocat el bòlit”. Una expressió que volia dir segurament que una persona després de ser enaltida era menystinguda.  Jesús el diumenge de Rams fou exaltat, fou cantat, fou alabat... però molt poc després seria blasmat, ofès, agreujat, degradat... Per què doncs precisament en aquell moment del Sant Sopar que la traïció està a punt de consumar-se, Jesús parla de glorificació?  Ell serà glorificat i el Pare serà glorificat en ell.
Ningú no pot veure Déu mateix, però la seva glòria la seva resplendor ens el fa assequible. De la mateixa manera que el sol il·lumina i resplendeix, sobre la terra i aquesta resplendor retorna al mateix sol, Déu és la glòria de la persona i la persona és la glòria de Déu.
I la divina paradoxa és que en el moment de màxim abaixament començarà la màxima glorificació.
De vegades quan visito un malalt i veig aquell cos feble, postrat, em ve als llavis l’expressió de Sant Pau: “Quan sóc feble és quan sóc realment fort” (segona als Corintis).
La primera lectura dels Fets dels Apòstols, explica el retorn de la primera expedició missional de Sant Pau. Enlloc de prosseguir des de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, han de refer el camí invers, un itinerari esgotador i perillós de centenars de quilòmetres per anar a visitar les esglésies acabades de fundar. Sabien com n’és de fràgil la Fe si no es cultiva. La visita de Pau i Bernabé tenia dos objectius: conservar-los en la seva fidelitat o perseverança i designar en cada comunitat un equip de responsables, ancians o preveres. (Gomà). Devien arribar cansats, esgotats, però és en aquell moment de feblesa que resplendia la seva fortalesa...

El llibre de l’Apocalipsi o de la consolació ens ha presentat aquesta ciutat santa on Déu es trobarà amb les persones. Aquests dies que escoltem promeses de com organitzar millor la ciutat, aquests dies que se’ns demana decidir els candidats més propicis pels nostres ajuntaments, seria bo que penséssim llargament en quin model de ciutat o poble somniem.  Segurament si cadascú escrivís els seus desigs posaria una ciutat neta, una ciutat segura, una ciutat verda, una ciutat endreçada, una ciutat sense barreres, molts parlaríem de la justícia i de la pau i tot això és molt legítim... però no sé si ningú posaria com a denominador una ciutat que permeti la trobada de la persona amb Déu. Una ciutat amb espais de recolliment, de silenci i de solitud (com hi ha vagons de silenci i espais sense fum, no hi pot haver espais sense soroll?) i també de diàleg assossegat amb els altres.

La pel·lícula Penediment del georgià Tenguiz Abuladze acaba amb una escena altament simbòlica. Una dona retorna a la seva ciutat després de la revolució i pregunta en una botiga: aquest no era el carrer de tal Sant... no, li responen, això era abans de la revolució. I al final d’aquest carrer no hi havia una església? No, li diuen, ara hi ha una central elèctrica. I la dona es pregunta: I per què serveix un carrer si no porta a una església?


sábado, 11 de mayo de 2019

Persecucions i veu que conforta

Diumenge 4rt de Quaresma 12 de maig de 2019

Estimats germans i germanes,

Els apòstols no ho tingueren fàcil. Jesús ja havia predit que de la mateixa manera que el perseguirien a ell, també en el món sofririen persecució. Fou així i continua essent així. Hi  ha una persecució activa, directa i n’hi ha una altra d’indirecta, més subtil. Avui en el món hi ha comunitats cristianes directament perseguides. Segons Antonio Socci, periodista expert en temes d’Església, en el segle XX haurien estat assassinats uns 45,5 milions de cristians per les seves creences religioses, aproximadament el 65%  del total de cristians assassinats per la seva fe en dos mil·lennis. Encara avui els cristians són perseguits arreu, sobre tot a l’Àsia i a l’Àfrica, a l’Àsia en concret 1 de cada 3 cristians pateixen persecució a nivell alt, molt alt o extrem.. Encara estem esfereïts pels atemptats de Siri Lanka de la Setmana Santa passada...

I hi ha altres persecucions més silencioses, incruentes. La indiferència i el menyspreu poden ser una mena de persecucions passives. I les xarxes socials un canal privilegiat pels anònims que destrueixen la fama de les persones.

Enmig d’aquest context fosc, l’evangeli obre un porticó d’esperança. És una anècdota històrica. Un bisbe de Catalunya acompanyat per un metge amic, feien un itinerari per la muntanya. Anaven vestits d’excursionistes. Arribaren a una casa de pagès i els van convidar a esmorzar. Després d’una estona de conversa, el metge li va preguntar a l’avi de la casa que compartia taula: “Vostè no deu saber qui és aquest senyor que m’acompanya...”  Sí, va dir l’avi tranquil·lament: és el senyor bisbe”. “Com ho ha endevinat?” Li va preguntar el metge: “És que cada setmana l’escolto per ràdio.” L’anècdota me l’explicava un amic periodista i capellà, mossèn Jordi Piquer, i em deia: “És l’acompliment de la paraula de l’evangeli: les ovelles reconeixen el pastor per  la seva veu”.

La ràdio ha fet i fa un gran servei a la propagació de la fe. Arriba a persones grans, malaltes, impedides o que són a la presó. Arriba a persones allunyades o que se senten soles i que potser volen sentir simplement una veu que els parli de les coses de Déu.

Fa 25 anys que nasqué Ràdio Estel. Fou una iniciativa del papa Sant Joan Pau II. En una ocasió que el visità el Cardenal Jubany, quan va acabar l’audiència el Sant Pare li va preguntar: “Ja té una emissora diocesana?” “No” li feu el doctor Jubany. Doncs, si us plau, posi-la. L’Arquebisbe de Barcelona no sabia com es posava en marxa una emissora, però ajudat pel Dr. Josep Maria Aragonès i d’altres es va posar mans a l’obra i va néixer aquesta emissora. Fou un miracle, una cosa admirable. I ho continua essent. Donem suport als nostres mitjans d’Església. En aquest moment des de COPE-Catalunya estem difonent la Paraula de Déu, estem ajudant a pregar i a donar gràcies, segurament el més important que podem fer.

 

Solemnitat de Sant Anastasi 2019


Benvolgut Mn. Andreu Oller, vicari episcopal
P. Jesús Sans, arxiprest de Badalona-Nord
benvolguts preveres concelebrants,
diaca, seminarista, acòlits.
Sr. Alcalde i regidors, gràcies per ser aquí,
Confrares i confraresses de Sant Anastasi
Representants d'altres comunitats
Feligresos de Santa Maria
Estimats germans i germanes,
Em deia mossèn Andreu que el nostre presbiteri és internacional. Efectivament podeu veure que aquí, entre d'altres, hi ha un capellà d'Ucraïna, un de Cameroun, un altre de Burundi i un de l'Índia: Un reflex de la nostra societat...
La festivitat de sant Anastasi d’enguany té un to especial. És en la ment de tots que aquest ha estat i és un curs difícil, tant per l’Església com per la resta de la societat, com pel país. Molts hem patit i patim en silenci perquè no acabem de veure sortides justes ni equitatives a la nostra convivència ni al model de societat que desitjaríem. A molts ens dol la manca de testimonis cristians i encara més la falta general de testimonis. Recordo que quan vam preguntar a una noia badalonina que es volia confirmar, quin testimoni era el que més l’havia mogut i ella va respondre “més que els testimonis, el que m’ha mogut és la falta de testimonis”. El proper dia 24 aquí mateix es confirmarà un grup d’adults i de joves, que trobin en nosaltres referents.

I avui, una mica tristos i cansats, venim a l’església vestida de festa, cercant llum i consol. Estem assistint a una litúrgia que voldríem que fos el màximament cuidada, però sabem que la litúrgia, si no va acompanyada del testimoni, de l’autenticitat, és buida. I no em refereixo només a la missa solemne, també a la litúrgia popular de la crema del dimoni d’anit  o de la passada festiva d’aquesta tarda. Tota litúrgia, tot ritual, ha de formar part d’una vida coherent.

La  Paraula de Déu, escoltada atentament i amb serenor, ens parla. Sant Agustí dóna molta importància als llibres. Arriba a afirmar que “quan resem parlem amb Déu, però quan llegim és Déu qui ens parla. I així és. Però no ens enganyem el que busquem als llibres no és un saviesa nua i etèria, ens busquem a nosaltres mateixos, volem entendre qui som i perquè vivim. J.Otón, Búsqueda, 2019)

La lectura primera acaba amb una promesa de consolació: “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” i si nosaltres som fills, és a dir semblants a Déu, també ens toca i ens tocarà d’eixugar moltes llàgrimes. També és consoladora la lectura de l’Apòstol quan diu que res podrà separar-nos de l’amor de Déu que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima. Penso en aquella església que per tal de protegir una família de refugiats, va celebrant culte nit i dia per torns, per preservar la immunitat del lloc sagrat on han estat acollits.

No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.  Tingueu por dels qui poden perdre tan l’ànima com el cos, hem escoltat a l’evangeli, i en un altre lloc Jesús dirà que hi ha d’altres formes de matar que occir físicament algú. Es pot matar el bon nom d’una persona, la seva fama o la seva alegria.

Els màrtirs com Anastasi van trobar consol en la fe i per això van anar confiats al suplici. Segons la tradició, el nostre copatró va ser empresonat en una ergàstula llòbrega i humida molt a prop d’on ara ens trobem. La presó, la manca de llibertat, els qui són empresonats injustament o amb condemnes desproporcionades, quants interrogants susciten. Visitar-los és una obra de misericòrdia, com ho és atendre les seves famílies.

Celebrem sant Anastasi. Convé aclarir que en l’antiguitat cristiana, la paraula “sant" no tenia el sentit ètic que nosaltres li donem. Es considerava sant tot el que entrava en relació amb Déu. Per això el nou testament anomena sants els qui creuen en el senyor jesús i s’han incorporat a l’església mitjançant el baptisme.  No eren encara sants de peanya o de retaule, sinó pecadors com nosaltres que havent-se enamorat de crist intentaven, més o menys maldestrament seguir les seves passes. Si entenguéssim sant com ho fem nosaltres hauríem de dir que no eren sants, si no cridats a ser sants (1 Cor 1, 2) (L. González Carvajal, El credo explicado a los cristianos un poco escépticos. Y a los escépticos un poco cristianos, 2018). El poeta convers Paul Claudel deia  en l’avar més fred, en la prostituta i en el més brut dels embriacs hi ha una ànima immortal que està santament ocupada a respirar i que, exclosa del dia, practica l’adoració nocturna. Per explicar la comu.nió dels sants Pau i Tomàs d’Aquino, comparaven l’església amb un cos, Luter amb una ciutat: “en una ciutat tot ciutadà arriba a ser partícip del nom, de l’honra, de la llibertat, del comerç... però comparteix també tots els perills. Incendis, inundacions, enemics, pestes, danys, contribucions...” Avui els més joves no haurien recorregut a l’exemple del cos ni a la ciutat sinó al twitter i al facebook i ens dirien que la comunió dels sants és la més antiga i beneficiosa.

Enguany tenim ben present el nostre germà Joseph Maria Rojo, restaurador d’aquesta festa, que va morir el passat 27 d’abril, després de llarga malaltia als 53 anys. Ell va contribuir molt a restaurar la confraria, la missa solemne i també la passada d’aquesta tarda, en temps del benvolgut mossèn Andreu Pascual. Jo que aleshores era vicari d’aquesta parròquia, dono testimoni que res no va ser fàcil en aquell moment que es privilegiava més un cristianisme de mediació que no pas de presència. És a dir que les grans celebracions i les sortides de l’església al carrer estaven condicionades per les ferides que havien deixat els anys de nacionalcatolicisme.  Segurament començava tímidament un altre temps...Però reitero el que he dit abans, si us plau, busquem en tot l’autenticitat. Com cantem en els goigs –lletra de Joan Soler Amigó i música de Joseph Maria Rojo- Anastasi és nom de resurrecció, d’anàstasi, d’aixecament.

Germans i germanes, per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, encara que de vegades ens sentim sols, enmig de la multitud, recordem que no estem sols, els cristians no anem a déu en solitari sinó amb el suport de tots els germans en la fe. Com diu el papa Francesc: Formem una gran família en la qual tots els membres s’ajuden i es donen suport recíproc.  Els amics hem de vetllar els uns pels altres. Com vetllen des de la glòria per nosaltres aquells que ens han precedit.

 

sábado, 4 de mayo de 2019

Els quatre perfils de l'empresa

Els quatre perfils de l’empresa

diuen que perquè una empresa funcioni bé, calen quatre perfils: d’una banda el visionari, aquell que sap veure per endavant , el que proposa fites. D’altra banda l’executiu, el que es llança a l’acció, el que posa tots els mitjans per aconseguir els objectius proposats.En tercer lloc, el detallista, el que té cura de les petites coses de cada dia. I finalment, el sinèrgic, el que crea un bon “rotllo” com diuen els joves. Aquests perfils que són vàlids a l’empresa, també ho poden ser en els partits polítics que, al cap i a la fi són empreses de gestió.
Crec que en l’evangeli d’avui hi apareixen els correlats transcendents de tots aquests perfils. D’una banda, Sant Joan, el místic, que és capaç de reconèixer el Senyor. A continuació Sant Pere, que és el llançat, el que es tira a l’aigua després d’haver-se posat la roba que s’havia tret. Però la barca arribar a bon terme, gràcies els altres cinc apòstols que van remant i arrossegant els peixos.
Deia el doctor Isidre Gomà, que en aquestes tres figures hi ha resumida l’Església: els uns són místics, els altres són missioners, però la immensa majoria som cristians del dia a dia. 
Amb tot, em faltava el quart perfil, el del sinèrgic. I l’he trobat: És Jesús mateix que convida a esmorzar els apòstols i els demana sàviament que substitueixin el peix que estava rostint, pel peix fresc que han pescat.
Desitgem al bisbe preconitzat de Tarragona, Joan Planellas,que tingui encert en el govern de l’Arxidiòcesi primada. Ben segur que el tindrà si sap tenir cura de les comunitats contemplatives (Poblet, Vallbona...), dels missioners i missioneres tarragonins que hi ha pel món, dels laics en missió pastoral I també de tots aquells capellans i seglars que colze a colze porten el dia a dia d’aquesta gran arxidiòcesi. Ben segur que mossèn Joan, que és de natural pacífic i bonhomiós, sabrà crear bones sintonies entre tots. Que li sigui un estímul el testimoni de Fructuós i els seus diaques i també el del màrtir Marià Mullerat, recentment beatificat.

domingo, 28 de abril de 2019

Decidir amb determinació



Segon diumenge de Pasqua

Diu l’evangeli que els deixebles eren a casa i que tenien les portes tancades per por als dirigents dels jueus. Tenir les portes tancades és una mesura de seguretat, però també pot simbolitzar una voluntat d’aïllament. Les portes obertes, en canvi, són signe de renovació i d’oreig, però poden portar corrents d’aire que facin emmalaltir.  Avui com ahir a la societat hi conviuen les dues posicions: la dels qui s’aferren sobretot a la seguretat i tendeixen a l’aïllament, i la  dels qui es llancen a l’aventura de la intempèrie amb voluntat de renovació però que poden esdevenir arrauxats. Ambdues posicions tenen un nucli de raó que sigui complementari: cal conservar i cal crear. El que no podem fer és sacrificar la persona ni en ares a la seguretat, ni en ares a ideologies.
La seguretat pot esdevenir un ídol. Recordem la cara que va posar el Papa Francesc quan Jordi Évole en aquella memorable entrevista televisiva li va ensenyar les perilloses concertines, el propòsit de les quals és enxampar i causar greus talls, lesions, amputacions i fins i tot la mort a les persones que intentin travessar-les o es vegin obligats a fer-ho.
D’altra banda la ciència política no es pot deixar endur per romanticismes: ha d’avançar amb rigor i respondre a les expectatives reals de la societat, ha de ser també científica i rigorosa.
Avui a l’hora d’emetre el nostre vot, tornem a trobar aquestes dues alternatives que, amb més o menys matisos s’arrengleren en una o altra posició. Els cristians tenim un tresor: l’evangeli ens recorda que Jesús irromp enmig dels deixebles des de dintre de casa, d’una manera sorprenent i els porta un missatge important: un missatge de pau, de missió, de consol de l’Esperit Sant, de perdó.  Davant l’actual panorama social i polític, doncs, l’evangeli i el pensament social de l’Església hi tenen molt a dir, són eines molt útils per prendre en consciència una o altra opció. Pot ser que no n’hi hagi cap que ens acabi de convèncer prou. Potser cap és del tot satisfactòria. Pot ser que dubtem. Però no deixem de complir el nostre deure cívic de votar. El vot és un desig i el desig és que aquells que escollim facin avançar la societat per camins de  justícia i de pau. Però sobretot  els cristians hem de seguir la tàctica de Jesús i hem d’esdevenir agents de pau i de perdó des de dintre. Que cada un de nosaltres amb les nostres opcions i en les nostres petites o grans parcel·les de decisió fem tothora allò que ens dicti la consciència. I encara que dubtem, com Tomàs, que el dubte purifiqui la nostra fe; però no ens instal·lem en el dubte: decidim en consciència amb determinació.
Els fets dels Apòstols conté una frase enigmàtica: diu que la gent treia els malalts i els deixava allà amb lliteres perquè quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. Almenys la seva ombra. Hi ha un llibre ja clàssic d’un japonès Jun'ichirō Tanizaki que porta per títol: Elogi de l’ombra. Experimentar el plaer de les ombres és d'una sensibilitat i una finesa que els occidentals ni ens plantegem. No estem educats per això. Aquí la bellesa i el coneixement van arribar amb la llum. El brillant. El fosc i opac es mira amb recel. Al Japó, al contrari, les ombres no carreguen amb aquesta connotació negativa, i es valora la discreció, el solatge, la profunditat, el misteri, en definitiva el que no és tan evident.
També és enigmàtic el llibre de l’Apocalipsi en la seva visió preparatòria que hem proclamat. Patmos és una petita illa situada davant les costes de l’Àsia Menor des de la qual es poden situar successivament, talment com una rosa dels vents, les set esglésies. El text parla de cartes a set comunitats de l’Àsia Menor, cartes que mostren la varietat de situacions ja a finals del segle I després de Crist. Si gran era la pluralitat ja aleshores, com ho serà en el temps present! Amb la imatge del gran crit, com el toc de corn, se subratlla que allò vist i escoltat pel vident supera les possibilitats del llenguatge humà. Germans, obrim-nos al misteri i prosternem-nos com el vident de l’Apocalipsi o com el dubitatiu Tomàs i repetim amb fe sorpresa i agraïda: “Senyor meu i Déu meu!”.

domingo, 21 de abril de 2019

Corporalitat.


Pasqua de Resurrecció 2019

El cristianisme és encarnació i, per tant, és corporalitat. Fixeu-vos que Jesús a l’instant suprem, en instituir l’Eucaristia digué, “això és el meu cos, aquesta és la meva sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, diem “el cos de Crist”. Sant Pau agafà com a metàfora de l’Església el cos humà i la imprescindible interrelació dels seus membres.
Si Jesús hagués ressuscitat en un context grec, n’hi hauria hagut prou en afirmar que havia ressuscitat la seva ànima. En canvi, com que ressuscita en un context jueu, la desaparició del cos és un indici molt important. Acabem d’escoltar com la troballa del sepulcre buit és el que permet que Pere i el deixeble estimat, per fi, creguin. El discurs de Pere en els fets dels Apòstols està amarat d’aquesta fe. Certament que no es tracta d’un reviure biològic, la resurrecció va molt més enllà...
Nosaltres afirmem que creiem en la resurrecció de la carn. I és una afirmació que sembla estranya en una societat on les ciències avancen tant. Però el nostre coneixement és limitat. Poso un exemple: podem donar un cop de puny a la taula i dir que allò és matèria tocant i sonant, però els científics ens parlaran que gran part d’aquesta taula és matèria obscura. La realitat és molt més complexa de com la percebem, i aquesta  progressiva complexificació de la matèria és el que feia afirmar al neuròleg Paul Chauchard -que va dedicar trenta anys a l’estudi del desenvolupament i el funcionament del cervell humà- la seva fe en Déu. El cos humà és d’una gran i meravellosa complexitat.
Podem parlar de la llar, de la comunitat, del barri, de la ciutat... Però si anem a l’origen, la nostra primera casa és el cos. La societat tendeix a dividir la ment i el cos, la corporeïtat els identifica com un tot indissociable.
Hem de tenir consciència del nostre cos. I n’hem de tenir cura. Una anciana badalonina deia: “la salut del nostre cos/ que de joves la regalem a l’engròs/quan l’hem perduda/l’hem de comprar a la menuda.
El meu pare fa 90 anys i a casa n’estem contents. Dijous Sant que -era el dia- ens vam reunir a casa els fills i els néts.  Hi ha persones que no els agrada que les felicitin pel seu aniversari perquè consideren que no té cap mèrit anar passant els fulls del calendari, però s’obliden que poder passar full cada dia també és un do de Déu. El pare nasqué a Barcelona el 18 d’abril de 1929- l’any de l’Exposició Universal. El seu pare, el meu avi, Jaume, era industrial, va tenir diversos negocis i fou molt estimat pels treballadors: en sóc testimoni. El pare va treballar molts anys al seu costat, cada dia era el primer en obrir la porta de l’empresa. La seva mare, l’àvia Pepita, era mestressa de casa, però havia fet la carrera de piano i va conservar sempre l’estima per la música. El pare es va formar a l’Institut Balmes i a l’Escola Industrial de Barcelona. Va tenir molt bons professors, entre ells Guillermo Díaz Plaja i el Dr. Cipriano Montserrat. El seu director espiritual fou Mn. Francesc Miquel Rosell, que va treballar a la biblioteca universitària de Barcelona; ell va presidir el casament dels pares i em va batejar a mi i a la meva germana Àngels. Un dia el pare em va explicar que de jove li va passar pel cap ser monjo. Recordo que li vaig preguntar: “Per ser l’abat i manar molt?” I ell em va dir: “encara que hagués estat el més humil dels monjos”. Afortunadament per mi i els meus germans no et vas fer monjo. Fa gairebé 70 anys que vas conèixer la mare continueu feliçment units. Heu tingut quatre fills i nou néts. Besnéts, encara no, però  tot arribarà. Pare avui et felicitem de cor. Gràcies a tu i a la mare tenim aquest cos que ens permet viure.
Celebrem doncs, amb molta alegria la Pasqua florida que es prolongarà demà. Ahir un amic badaloní m’explicava perquè a Catalunya fem dos dies de festa per Nadal, Pasqua de Resurrecció i Pasqua de Pentecosta. Perquè és així a Catalunya i no a la resta d’Espanya. Ve ja dels temps de Carlemany, quan les persones havien de desplaçar-se per celebrar la Pasqua, se’ls facilitava que tinguessin tres dies no laborables –dissabte, diumenge i dilluns. A França aquest saludable costum s’ha perdut, però a Alemanya que formà part de l’Imperi Carolingi, també es manté.
La fotografia de portada de Catalunya Cristiana d’aquesta setmana és molt eloqüent. La va fer la Teresa Biayna: És una flor preciosa, rosada, que surt del tronc del prunus del del seu badiu.  Jo la trobo molt simbòlica perquè tenint darrere un teló de fons aspre, el del tronc, la flor apareix encara més bella i delicada. Quan ens anem fent grans el nostre cos és va debilitant, però com deia el bisbe Carrera no és l’hivern, cada vegada estem més a prop de la primavera. Mossèn Miquel el dia del casament dels meus pares els va dir: “que la vostra llar sigui un niu d’ocells en primavera eterna i un trosset de Cel aquí a la terra.” Un bon desig. Per difícils i dolorosos que siguin els moments que ens toca viure, pensem que la natura sempre reneix amb molta força i que van naixent flors a cada instant.
Germans i germanes, que tinguem la consciència i la cura justa i sol·lícita del nostre cos i del cos dels altres. Bona Pasqua de Resurrecció!

sábado, 20 de abril de 2019

Homilia en la Vetlla Pasqual de 2019


L’estil de Déu i la responsabilitat

Després d’aquests dies de silenci, dijous a la tarda, tot divendres, avui dissabte fins la tarda, al moment del Glòria en molts indrets han tornat a tocar les campanes, anunciant la Resurrecció de Jesús. Molts en el decurs de la història s’han preguntat, com és que al Gòlgota, al calvari hi havia aquell silenci? Per què Déu callava? Com és que aquella pregunta de Jesús a la Creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” aparentment queda sense resposta. L’ateu diu: “Déu calla perquè no existeix”; el deista –el que creu que Déu ha creat el món, però després se n’ha desentès- diu: “Déu calla perquè no intervé en la història”. El cristià diu: Déu calla perquè plora i sofreix amb el mal del món (JM. Esquirol) Déu Pare no és impassible, és compassiu, pateix amb el seu Fill Unigènit, i en la fosca d’aquesta nit, dóna resposta a la mort injusta i cruel amb la resurrecció. Sí la Resurrecció és la gran resposta de Déu Pare davant la mort del seu Fill. És el gran repic de campanes.
I nosaltres? També pensem sovint que Déu triga a donar resposta a les nostres legítimes aspiracions, al que és objecte de les nostres pregàries.  Aparentment Déu calla o no respon a les nostres legítimes expectatives. Benet XVI escrivia “és propi del misteri de Déu actuar de manera discreta. Només a poc a poc va construint la seva història en la gran història de la humanitat. Es fa home però de tal manera que pot ser ignorat pels seus contemporanis. Pateix i mor i com a ressuscitat vol arribar a la humanitat només per mitjà de la fe en els seus. No deixa de trucar amb suavitat a les portes del nostre cor i si li obrim, ens fa lentament, capaços de veure”. I arriba un dia que ens adonem que Déu respon d’una manera sorprenent i sobreabundant.
Responsabilitat és capacitat de donar resposta, respondre, correspondre a allò promès. Per tant, viure com a ressuscitats és també ésser responsables i coresponsables.
Preguntem-nos si ara, avui i aquí som responsables. A la família, en l’educació dels fills, a la feina, a l’escena política. Quantes vegades negligim de les nostres responsabilitats per peresa o comoditat personal i no afrontem els problemes.
En l’evangeli d’avui hem tornat a escoltar les diferents reaccions de les dones i els homes davant d’un mateix esdeveniment. Les dones són tres, una tríada, un equip Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. Aquestes dones en primer lloc anaven a treballar, anaven al sepulcre amb les espècies aromàtiques que havien preparat prèviament, volien ungir novament el cos de Jesús, pensant potser que en el moment d’enterrar-lo s’havia fet una mica a corre-cuita i ho volien fer bé. Eren responsables. Pere, el cap dels apòstols no va al sepulcre a fer cap feina, només a tafanejar i a comprovar si el que havien dit les dones era veritat. Era irresponsable.
Diu Sant Lluc que les dones “es recordaren”, és a dir, tornaren a passar pel cor allò que Jesús els havia dit. Igualment feia Maria que rumiava, que recordava, que meditava. En canvi Pere, que representa els apòstols només fa que preguntar-se amb estranyesa què havia passat: és a dir no se’n recorda de les vegades que Jesús els havia anunciat la Resurrecció.
Les dones esdevenen apòstols dels apòstols. Tornen als onze i els anuncien allò que els havia passat. Als apòstols en canvi, tot això els sembla una quimera. Realment les dones en aquestes i en moltes d’altres coses ens passen al davant, són pioneres, tenen una mirada més àmplia i més lúcida. Són més creients.
El passat 23 de març a Tarragona fou beatificat Mariano Mullerat, pare de família i metge de professió que va morir el 13 d’agost de 1936 a El Pla, prop d’Arbeca per odi a la fe.  La seva voluntat fou sempre servir el poble i treballar en favor de la convivència pacífica. Fou alcalde d’Arbeca i activista cultural. Com a metge, va arribar a curar un dels seus botxins d’una ferida que es va causar a si mateix en disparar-se-li l’arma homicida que portava i encara va fer una recepta per al fill malalt d’un dels que l’assetjaven. Pujat ja al camió que el conduiria al lloc triat per a l’assassinat, va recordar els seus pacients. Va demanar llapis i paper i va escriure-hi els noms dels que esperaven la seva visita professional. Després va pregar a algú del seu entorn que fes arribar aquella llista a un altre metge del poble, perquè ell mantingués sota la seva cura als qui ell ja mai no podria atendre. Quin sentit de la responsabilitat, fins al darrer moment!
Estimats germans i germanes, siguem responsables, bona Pasqua de Resurrecció.



viernes, 19 de abril de 2019

Caure a terra


Homilia Divendres Sant 2019

Hem començat aquesta celebració postrats a terra. És un gest que impressiona. Quin sentit té aquesta postració profunda? Avui és un signe d’adoració davant de la mort del Senyor i alhora és deixar que el nostre cos entri en contacte amb la terra, a la terra a la qual un dia retornarem. També és un dir “sóc aquí”.  En el decurs de la Bíblia trobem molts moments de postració Abraham es postra a terra davant els àngels que el visiten (Gen 18,2). El mateix fa el seu nét Lot, "front a terra" (Gn 19,1). El servent d'Abraham, en senyal d'agraïment per haver trobat una dona al fill del patró, "es deixà caure a terra davant el Senyor" (Gn 24,52); Jacob, acostant al seu germà Esaú, "es deixà caure a terra set vegades" (Gen 33,3). Jacob rebutja humiliar d'aquesta forma davant el germà menor (Gen 37,10) però davant Josep s’han de prostrar tots els seus germans (Gn 42,6). I així successivament: no hi ha dubte que aquesta és la posició del cos adoptada per qui vol manifestar plena submissió a la voluntat del que és més gran que ell.
Ho hem escoltat també  al relat de la Passió. Així que Jesús diu: “sóc jo” retrocediren i caigueren per terra.
Aquest gest el veiem també en les ordenacions episcopals, presbiterals i diaconals. És un dels moments més emocionants de la celebració, no sols pel qui s’ordena, que va sentint la força de la terra i la lletania orant de la comunitat, si no també pels seus éssers més estimats, els pares, l’esposa en el cas dels diaques... Els pares pensen: l’hem fet nosaltres i ara es dóna a tots. Ahir el papa, els bisbes, els preveres i diaques ens vam agenollar davant dels nostres germans per rentar-los els peus. Avui no sols ens agenollem, sinó que ens rendim als peus de tots. Jesús camí del calvari va caure també tres vegades, segons la tradició. Tres vegades va caure sota el pes de la creu i altres tres es va redreçar.
Quan ha de durar aquesta postració? Diuen que la durada és la d’un parenostre, on demanem que es faci la seva voluntat, on demanem perdó... sigui com sigui, és un gest breu però que commou per la seva força simbòlica.
Germans i germanes, avui fem nostres algunes de les paraules de Jesús a la Creu que hem escoltat a la Passió d’avui: “Mare aquí tens el teu fill”, “Fill aquí tens la teva mare”. La relació de la mare amb el fill, és la relació que més parla de l’amor de Déu. L’amor de les mares és l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu... el símbol dels cristians, a més de la creu, és una dona amb el seu fill en braços.
“Tinc set”. En tinc molta, en tenim molta: de sentit, d’esperança, d’estimació, de pau, de concòrdia. José Tolentino Mendoça, gran teòleg i pastor, en les reflexions que va oferir en uns exercicis al Papa i a la Cúria la Quaresma de l’any passat va parlar de la veritable set. La set del qui es mor, la set que és el dolor de l’ànima, la vulnerabilitat extrema d’una vida que no troba sortida. És la set d’estar sempre insatisfets, presoners del mercantilisme del desig, però és també la set que ens fa moure, que es converteix en estímul per a un nou viatge existencial. Al migdia Jesús s’havia adreçat a una dona samaritana i li havia dit: “dóna’m aigua”. Jesús desfà la teranyina de rutines, de càlculs i de prohibicions, romp amb la nostra previsibilitat somnàmbula de les nostres anades i vingudes i ens diu “dona’m aigua”. Dóna’m el millor de tu mateix. Potser encara no hem descobert que el nostre pou interior pugui servir per això.
“Tot s’ha complert”, avui podríem dir, “missió acomplerta”. Quan se’ns en va una persona molt estimada, quan sentim que una etapa de la nostra vida s’ha acabat i en comença una altra. Tan de bo la puguem dir a l’hora de la nostra mort.

jueves, 18 de abril de 2019

El sagrament de l'amistat. Dijous Sant 2019


Avui és Dijous Sant, dia de l’amor fratern, dia eucarístic i sacerdotal

Allò que a l’Església anomenem “sagraments”, signes sagrats, es corresponen a realitats naturals: el baptisme al naixement, la confirmació a la maduresa, el matrimoni a la unió de dos que s’estimen, la unció dels malalts a la fragilitat del cos... Però a quina realitat humana es correspon  l’eucaristia? A l’amistat. L’eucaristia és el sagrament de l’amistat. Jesús anomena “amics” els seus seguidors. Els posa en peu d’igualtat, perquè en l’amistat no hi ha jerarquies. (Per això a tots ens colpeix la traïció que és el més contrari a l’amistat).
L’amistat es tradueix en el servei sol·lícit, expressat a la litúrgia d’avui en el rentament amorós dels peus. Enguany el Papa Francesc celebrarà la Missa de la Cena del Senyor en el Centre Penitenciari de Velletri, a 60 quilòmetres del Vaticà. Allí rentarà els peus a dotze reclusos.
Que aquest Dijous Sant, en veure novament aquesta obra de misericòrdia (“era a la presó i vinguéreu a veure’m”) pensem també quin gest amorós podem fer envers aquells que viuen privats de llibertat. La pastoral penitenciària compta amb voluntariat: naturalment és un voluntariat que demana una preparació específica. Però si a molts no els és a l’abast visitar les presons. També es pot treballar amb les famílies dels presos i, en qualsevol cas, sempre podem tenir els reclusos presents en l’oració personal i comunitària. O com deia el mateix Papa Francesc al seu entrevistador Jordi Évole: si creu pregui per mi i si no creu “envíeme una buena onda”.
Encara estem colpits per l’incendi de Notre-Dame de París, patrimoni mundial i paradigma de tantes catedrals gòtiques. El Cardenal Joan Josep Omella dimarts, en la sobretaula del dinar sacerdotal que va seguir la missa crismal, s’hi va referir davant de molts capellans i diaques. Va exposar un contrast: el de Notre Dame cremant-se, com a símbol d’una Europa envellida amb pèrdues importants i alhora el fet que en aquells  moments molts dels qui contemplaven les flames paoroses estiguessin pregant. Mentre queia l’agulla que va dissenyar Viollet-le-duc, se n’anava dreçant al cel una altra invisible però real feta de pregàries i cants sagrats. L’Arquebisbe de Barcelona hi veia el símbol esperançat d’una nova Europa que pot renéixer. El Papa Francesc demana una Església en sortida, atenta a les necessitats de les dones i els homes d’avui. Una processó és un símbol d’aquesta Església que surt dels temples i recorre els carrers de la ciutat. Caminem units i a la intempèrie. Passem davant la gent per portals i establiments. El vent ens porta la remor del Mare Nostrum.  Aquest llarg seguici en uns suscita devoció i en d’altres curiositat;  el repetim any rere any, seguint la tradició, honorant la memòria dels nostres avantpassats i ensenyant-lo a les noves generacions.
Atents a les orientacions de la pastoral diocesana, aquest any treballem l’eix de la fraternitat. I la Processó del Silenci que celebrarem aquest vespre és una gran experiència de fraternitat. Ens hi trobem tots homes i dones, grans i petits, de la terra i nouvinguts. Ens uneix un mateix esperit solidari: es manifesta en la preparació dels misteris, en guarnir els carrers,  en empènyer els passos, en portar la imatge del Sant Crist, en cantar el Record i Memòria. Tots trepitgem un mateix terra i a tots ens aixopluga un mateix cel. Tots som germans i germanes en la vida i en la mort.
Avui que a l’Església estem vivint un gran procés de purificació, recordem i revivim que  ja la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist fou un abús de poder: el just posat en mans dels malfactors; l’innocent blasmat i ridiculitzat; el Messies sofrent; el Baró de Dolors. I contemplem també Maria, Mare del Dolor. I en ella totes les mares que sofreixen per la sort dels seus fills, especialment aquells que són injustament empresonats, maltractats i occits.
Que a tots ens agermani el convenciment que la mort no és el final del camí, que encara que morim no som carn d’un dur destí.  Refermem la nostra fe que Ell és viu i que tots estem cridats a viure aquesta plenitud.

sábado, 13 de abril de 2019

Entre el menyspreu i el consol


Homilia abans de la benedicció

La festa d’avui és  molt popular. Els nens i nenes porteu palmes i palmons a beneir, els més grans, branques de llorer. Commemorem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Triomfal no vol dir triomfalista, perquè Jesús va muntat dalt d’un humil pollí i entra a la Ciutat Santa amb to de pau i festa. Avui, a les places dels nostres pobles i ciutats, molts brandem oliveres, llorer i palmes; les branques d’olivera, de llorer i de palma, són el signe per excel·lència de la renovació de fe en Déu. L’olivera és símbol de pau, perquè Jesús és el Príncep de la Pau; el primer d’una pau diferent a la que el món dóna, perquè és una pau que inclou el perdó i exclou la revenja. Per tant aquesta d’avui, és una manifestació pacífica.
El llorer, des de l’antiguitat, s’associa a l’alegria i a l’eternitat, les seves branques són sempre verdes, les corones de llorer cenyeixen el cap dels poetes i els vencedors.
Quant a la palma, la branca de la palmera, és un símbol del triomf sobre la mort. Jesús, després de la Passió i Crucifixió venç la mort; als màrtirs se’ls representa amb una palma a les mans, perquè també han vençut la mort. En brandar branques d’olivera, de llorer i palmes, estem dient sense paraules que volem la pau per la nostra terra, que apostem per les belles paraules capaces de donar futur i llibertat i per una cultura de la Vida en majúscules.

Homilia en la missa de la Passió

Fixem-nos quatre dels personatges que apareixen a la Passió segons Sant Lluc i mirem d’actualitzar-los.
D’una banda tenim dos grans menyspreadors:
Ponç Pilat menyspreava els jueus, menyspreava la terra on governava perquè la considerava una província menor de l’Imperi romà. Menyspreava aquell poble perquè el considerava fanàtic i supersticiós. Avui hi ha governants al món que menystenen els seus súbdits perquè no els interessa res més que mantenir-se en el seu lloc de poder.
Herodes Antipas participà tant en l’execució de Joan Baptista com la de Jesús. En el fons els admirava, però era dèbil. Irritat pel seu silenci, menyspreà Jesús, se’n mofà i el va enviar de nou a Pilat. Hi veig la imatge dels poderosos intrigants i ambiciosos humanament dèbils que es dediquen tota la vida a conspirar.
 A l’altra banda hi tenim dos testimonis que atenen:
Simó de Cirena o el Cirineu. La seva ciutat d’origen, Cirena, estava situada al nord d’Àfrica. Segons la tradició els seus fills Alexandre i Rufus es feren missioners. El sol fet que s’esmentin els seu noms suggereix que pogueren ser personatges rellevants en el cristianisme primitiu. Simó era doncs un estranger, un estranger que va ajudar Jesús a portar la creu. Avui quants Cirineus hi ha! Quantes persones grans acaben els seus dies acompanyades de persones d’altres països!
L’altre testimoni que atén, és el bon lladre que la tradició ha denominat Dimes. És molt bell el diàleg del bon lladre i el Mestre. Dimes s’adreça a Jesús pel seu nom, com ho han fet pocs personatges de l’evangeli: “Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” i és impressionant la resposta de Jesús: “T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís”.  És a dir el Senyor identifica el Regne amb el paradís. En el bon lladre hi són representats tots aquells que a darrera hora es rendeixen a l’amor benvolent.
I enmig de tots hi tenim Jesús. Aquest Jesús que calla davant dels seus acusadors, però en canvi les paraules més extenses que escoltem del Mestre en el relat de la Passió les adreça a les dones. Sí, en aquell divendres de primavera, en el camí que portava al Gólgota hi havia un grup de dones que potser pertanyien a una confraria dedicada al consol i a la lamentació ritual pels condemnats a mort. Jesús superant convencions i prejudicis, en la seva vida pública s’havia voltat de dones i hi havia conversat escoltant els seus drames petits i grans. «No ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres i pels vostres fills ».  Estava a punt d’esclatar un incendi sobre el poble i sobre la Ciutat Santa. Serà el judici diví sobre el mal, sobre la injustícia, sobre l’odi que alimenta aquest foc. Crist es commou pel dolor d’aquestes mares quan irrompi en la història la intervenció justa de Déu. Però les seves estremidores paraules no indiquen un desenllaç desesperat, perquè la seva veu és la veu dels profetes, una veu que engendra conversió i vida.
Nosaltres, avui ens imaginem que estan també al costat de Jesús totes les dones humiliades i violentades, les marginades i sotmeses a pràctiques tribals indignes, les dones amb crisis i soles davant la seva maternitat, les mares jueves i palestines, i les de totes les terres en guerra, les vídues i les ancianes oblidades pels seus fills ... És una llarga llista de dones que testimonien davant un món àrid i cruel el do de la tendresa i de la commoció, com van fer pel fill de Maria al final d’aquella matí de Jerusalem. Aquestes dones ens ensenyen la bellesa dels sentiments: no hem d’avergonyir-nos que el nostre cor acceleri els seus batecs per la compassió, que de vegades llisquin les llàgrimes per les nostres galtes, que sentim la necessitat d’una carícia i d’un consol (Via Crucis de Roma). I amb elles repetim: “Us adorem o Crist i us beneïm, perquè per la vostra santa creu heu redimit el món.”