domingo, 29 de diciembre de 2019

Els nostres èxodes familiars


Homilia diumenge de la Sagrada Família.

Estimats germans i germanes:

Els sentiments dels quals parla Sant Pau en la carta als cristians de Colosses, cobren especial relleu en la família. Aquests dies de trobades familiars, no sempre plàcides, tenim més d’una ocasió de viure aquests sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència....de perdó i d’amor.  I també alguns poden viure el que hem escoltat a la lectura del llibre de Jesús fill de Sira: “fill meu acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment, sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força.” Paraules ben actuals que es poden estendre a totes les relacions intergeneracionals. Divendres un resident de Roca i Pi va fer cent anys. El seu fill el visita cada dia i ajuda no sols el seu progenitor si no que voluntàriament té cura  d’altres ancians. En ell i en tants es veu l’acompliment joiós d’aquestes paraules de l’escriptura.
A Barcelona tenim el temple dedicat a la Sagrada Família més gran del món. La seva construcció respon a l’impuls que va rebre, entre d’altres, del llibreter Josep Maria Bocabella i Verdaguer. En Josep Maria havia nascut el 1815 a Barcelona i fou batejat a Sant Cugat del Rec, es va quedar sense pare als dos anys.  Eren anys difícils : la mare es va haver de fer càrrec de la impremta familiar. Quan el nen tenia sis anys hi hagué la pesta groga que deixava centenars de morts cada dia i la mare per por al contagi va decidir portar el seu fill Josep Maria i la seva filla Caterina a la casa que els avis paterns tenien al Clot de la mel, en terme de Sant Martí de Provençals, en ell lloc on, ves per on, anys després Bocabella acabaria construint el temple de la Sagrada Família.  Josep Maria arribà a ser President de l’Associació de Devots de Sant Josep, l’any 1871, va anar a Roma i fou rebut en audiència pel Sant Pare l’avui beat Pius XI i li va regalar un grup en plata que representava la Sagrada Família sota una palmera en la seva fugida a Egipte. Però potser només en Josep Maria sabia que ell mateix havia tingut la seva petita “fugida a Egipte” i que la palmera dels avis l’havia protegit de la mort.
Anys després a la Sagrada Família, a la façana del Naixement, a la porta esquerra o de la fe, Gaudí hi feu posar també el grup de la fugida a Egipte. Es veu Maria dalt d’un burret, amb el Nen en braços i Sant Josep ben a prop. Al burret el guia un àngel, sense ales, com els solia representar Antoni Gaudí.  A l’altra banda, la matança dels innocents. 
A la Basílica de  Montserrat, en una capella lateral es pot veure una gran pintura de Josep Cusachs (1851-1908) de 1904 que representa la mateixa escena. És una composició de gust naturalista que interpreta les escenes religioses com si fossin de la vida quotidiana. La vida Cusachs també havia discorregut enmig de tensions polítiques i de guerres i ell mateix va lluitar com a soldat. Es veu que en un viatge a Amèrica, Cusachs es va trobar a Nova York amb una família espanyola que havia fet una promesa a la Mare de Déu de Montserrat i li va encarregar que realitzés aquest gran quadre i que el lliurés al monestir de Montserrat.  En aquest gran quadre el pintor es va autoretratar en la figura de sant Josep i va retratar també la seva dona com Maria, podem deduir el per què.
Aquesta escena que coneixem com la fugida a Egipte i que nosaltres tenim per un dels set dolors de Maria Santíssima, per a l’església copta naturalment és la de l’arribada a Egipte i és una festa joiosa molt celebrada en aquest país tan fascinant. Al CC de la setmana passada hi trobareu un reportatge molt interessant sobre aquest tema: Egipte ressuscita la ruta de la Sagrada Família.  L’any passat unes dues-centes mil persones van pelegrinar per l’itinerari que reconstrueix parcialment les passes de Maria amb Josep per aquell gran país i que segons la tradició va durar quatre anys. A la localitat de  Maadi hi ha una església consagrada a Maria. Es diu que és el lloc exacte on la sagrada família es va embarcar per continuar el seu viatge cap al Sud d’Egipte. És l’únic viatge intercontinental de Jesús de què tenim notícia.
L’històric viatge del papa Francesc l’any 2017 a Egipte va accelerar-ne el despertar. La ruta és tan precisa perquè el Papa Teòfil el patriarca d’Alexandria va deixar per escrit el pelegrinatge al segle IV. Potser algun de vosaltres algun dia tingueu la possibilitat de fer-lo, com heu pelegrinat fa pocs dies a Terra Santa i alguns també a Jordània.
Què ens diu avui tot plegat? Que la Sagrada Família no es va quedar estàtica, còmodament en una casa amb el seu taller a Natzaret. Que havia estat una família de desplaçats, primer a Betlem i després a Egipte. Que van haver de decidir sobre la marxa, com moltes famílies quins camins havien d’emprendre... que devien passar-ne de totes. La seva sort s’uniria a la dels milions de desplaçats que en el decurs de la història i avui mateix hi ha hagut en el món.
Avui els amics Francesc Serra i Maria Mayné celebren cinquanta-cinc anys de matrimoni. Ells en el decurs de la seva vida tampoc no ho han tingut fàcil, anys de resistència i privacions, persecucions i tibantos, però han sabut cultivar el seu interior i fer-nos partícips els altres amb el mestratge i el compromís.  I la fe els ha sostingut tothora.
Sonet als amics Maria Mayné Amat i Francesc Serra Sanmiquel en els seus cinquanta-cinc anys de matrimoni.
Santa Maria de Badalona 29 de desembre de 2019, festa de la Sagrada Família
Ja heu travessat el llindar daurat
i aneu a la recerca de l’or vell
s’acosta l’hora de la Veritat
i un dolç calfred us estremeix la pell.

Pel molt que tothora us heu estimat
el camí se us ha anat tornant més bell
i heu anat perfilant cada amistat
com qui l’esculpeix amb un cisell.

Heu fet créixer i madurar la fe en Déu:
quan el pas vacil·la i es torna més lent
Jesús ens pren del braç, amatent

res no es en va per aquell qui creu:
quan s’afebleix l’esguard exterior
s’aclareix la mirada interior.



I




miércoles, 25 de diciembre de 2019

Sant Esteve 2019


Estimats germans i germanes.
Sant Esteve és molt venerat a Catalunya: li dediquem tot un dia de festa, l’endemà de Nadal i ho celebrem molt en família. També fou venerat en aquesta parròquia Aquí mateix a Santa Maria, a l’església romànica, hi havia un antic retaule gòtic dedicat a Sant Joan i a Sant Esteve que actualment és al MNAC i del qual en tenim una còpia a la capella del Santíssim. Al centre hi ha els dos sants titulars, Sant Joan Baptista assenyalant l’anyell de Déu i Sant Esteve vestit amb dalmàtica i maniple, amb una palma i un llibre tancat amb dos segells. Al carrer de l’esquerra hi ha escenes de la vida de Sant Joan i als de la dreta de Sant Esteve. Concretament les escenes sobre aquest darrer són:  Esteve amb el colom de l’Esperit Sant voltat d’apòstols, la seva predicació a la sinagoga i la seva execució apedregat, fora la ciutat.  El retaule és d’un mestre anònim del segle XV.
Esteve significa “victoriós” i el relat del martiri d’aquest primer màrtir, que hem escoltat al llibre dels Fets dels Apòstols és realment impressionant. En primer lloc el trobem discutint amb alguns de la sinagoga anomenada dels lliberts. Qui són aquests lliberts? Probablement eren antics esclaus que foren alliberats i, després, es feren jueus.  També parla dels cireneus i dels alexandrins i dels de Cilícia i d’Àsia, o sigui que Déu n’hi do dels adversaris que Esteve tenia. Però Esteve seguia el consell de Jesús que hem escoltat a l’evangeli: “ a l’hora de parlar, Déu us donarà les paraules necessàries perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que parlarà amb vosaltres l’Esperit del vostre Pare.” El discurs d’Esteve posseïa dues característiques: la saviesa i la força de l’Esperit amb què parlava.
Avui la nostra fe entre en contradicció amb maneres de viure que no estan impel·lides per la fe. Més que adversaris ideològics, que també en tenim, hem de lluitar contra la fredor de la indiferència, de la superficialitat, de la frivolitat, dels fanatismes... Realment la nostra fe ha de ser una fe treballada i madura. Hem de saber donar raó de la nostra esperança. I això demana una formació permanent. La figura d’Esteve, diaca, il·lumina amb força els diaques que avui tenim a les nostres comunitats i el seu ministeri, tan preuat com necessari. Ministeri de la Paraula i de la caritat, del servei i de l’almoina.
Segons el llibre dels Fets dels Apòstols, després d’un llarg discurs, Esteve ple de l’Esperit Sant, fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i Jesús que s’estava a la dreta de Déu. Llavors va dir: -Veig obert el cel, i el Fill de l’home a la dreta de Déu. De fet aquest és un dels articles del credo que repetim cada diumenge : “seu a la dreta del Pare”. La dreta és el lloc d’honor, però Déu és incorpori, no té ni dreta ni esquerra, per tant seure a la dreta del Pare, segons Sant Agustí, fora gaudir de la felicitat del Pare.
Ells, cridant amb tota la força, es van tapar les orelles i s’abraonaren tots alhora contra ell, el tragueren fora de la ciutat i començaren a apedregar-lo. Els testimonis havien deixat els seus mantells als peus d’un jove que es deia Saule i que havia de continuar la seva persecució. Mentre l’apedregaven, Esteve pregava dient:  Jesús, Senyor, rep el meu esperit.  Després caigué de genolls i va cridar amb tota la força:   Senyor, no els tinguis en compte aquest pecat! I, havent dit això, va morir.
Esteve no ho va tenir gens fàcil, però va sortir victoriós del combat. Avui que en el món hi ha més màrtirs que en els primers segles de l’Església, ens dona forces tenir presents els màrtirs del món . I fer-ho en les nostres comunitats sovint “perseguides” per l’apatia i la indiferència quan no per l’agressivitat dels qui viuen només la lògica del poder.
Segons Joan Amades, Sant Esteve havia estat el patró dels fadrins de Catalunya. Per això en moltes de les poblacions on la confraria de Sant Esteve feia festa, els fadrins en tirar les monedes de l’almoina a la bacina, ho feien amb força per tal d’imitar l’escena de quan van apedregar-lo i honorar d’aquesta manera el sant.   





Danseu ruïnes de Jerusalem


Homilia en el dia de Nadal 2019

“Danseu ruïnes de Jerusalem” és una imatge sorprenent que avui ens proposa el profeta Isaïes. Us heu fixat que els pessebres antics sovint situen el naixement dins d’unes ruïnes? Ni una gruta, ni una cova, unes ruïnes. Així és també el pessebre que l’Eloi de Tera ha fet dins la nostra parròquia, entre ruïnes.  El bisbe de Roma, el Papa Francesc, en les seva carta apostòlica sobre el Pessebre -“El bonic signe del Pessebre-”, parla del paisatge del naixement de Jesús que sovint està representat per ruïnes de cases i de palaus antics, que en alguns casos substitueixen la gruta de Betlem i es converteixen en estada de la Sagrada Família. Diu que aquestes ruïnes semblen estar inspirades en la Llegenda Àuria, el llibre del dominic Santiago de la Voràgine del segle XIII que ha estat motiu d’inspiració per tants artistes, on es narra una creença pagana segons la qual el temple de la Pau a Roma s’esfondraria quan una Verge donés a llum.  I Francesc n’explica el sentit profund: “aquestes ruïnes són sobre tot el signe visible de la humanitat caiguda, de tot allò que està en ruïnes, que està corromput i deprimit. Aquest escenari diu que Jesús és la novetat enmig d’un món vell i que ha vingut a sanar i a reconstruir, a retornar-li a la nostra vida i al món la seva resplendor natural.” De vegades tenim la impressió d’estar vivint enmig de runes...
La lectura del pròleg de sant Joan que hem proclamat és talment un preludi de l’evangeli. En un preludi musical hi ha continguts breument tot allò que després es desenvoluparà en una simfonia. És una síntesi molt ben feta d’aquest món nou que ja ha començat.
En el principi existia el qui és la Paraula i la Paraula era amb Déu i la paraula era Déu... hi ha una identificació entre la comunicació i la divinitat. Nosaltres no creiem en un Déu que ha creat el món i que després se n’ha desentès, sinó que creiem en un Déu que es comunica, que ens parla i no amb paraules si no amb fets, amb gestos d’amor. I així ens hem de comunicar nosaltres.
Els primers versos d’aquest poema parlen de la bellesa del misteri de Déu. Quanta pluralitat avui: ateus, agnòstics, deistes, creients no practicants, creients practicants, no creients practicants... el creient diu jo crec que hi ha alguna cosa, el no creient diu: jo crec que no hi ha res, però ambdós es mouen en el terreny de la creença.  Ens és més fàcil dialogar amb un agnòstic humil, que amb un creient o un no creient fanàtic. Però sobre tot podem entendre’ns pel llenguatge de la bellesa que és l’amor.  Entenguem-nos per amor, proposava el gran Ramon Llull, entenguem-nos per amor. El llenguatge de l’amor veritable tothom el pot entendre.
I la gran poesia joànica aterra en una persona concreta: Déu envià un home que es deia Joan. En ell hi ha simbolitzats tots els profetes d’ahir i d’avui. És l’advent que hem culminat.
A Jesús el món no l’ha reconegut. Per Sant Joan el món és tot allò que s’oposa a Déu. En aquestes poques paraules hi ha tot el drama de la Passió. No se’l reconeix a ell i moltes vegades tampoc no es reconeix els seus seguidors. Per això avui hem de tenir presents en la nostra pregària aquells germans nostres que no poden viure la seva fe ni celebrar públicament el Nadal, en diversos països del món on l’Església està perseguida. La Passió de Crist avui continua en el món.
D’altra banda, des de Jesús Ressuscitat s’estableixen unes noves relacions entre les persones, ja no basades tant en lligams de sang, quant d’amistat. És la Pasqua. “Digues als meus germans que vagin a Galilea, que allí em veuran”, dirà Jesús a la Magdalena.
El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. És com el clímax del relat. És l’encarnació.  Ahir a Montserrat, en aquest moment solemne del credo, l’assemblea va deixar de cantar i se sentiren les veus blanques dels escolanets. No diu “es feu cristià” diu “es feu home”. Que bé que ens va una empenta de realisme...! és el temps de Nadal que ara celebrem.
De l’abundància de la seva plenitud tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia. Serà la Pentecosta, la florida dels carismes.
Estimats germans i germanes, la cara als hebreus parla d’aquests dies que són els darrers. Sí, amics meus, amb el naixement de Jesús acaba el món vell i comença un món nou basat en unes relacions noves de fraternitat i de filiació, basades en la caritat. En una altra manera de ser fills i germans.
Recordo quan amb una delegació de Ràdio Estel vam visitar Sarajevo, tot just acabada la guerra de Bòsnia. L’aterratge era en un aeroport bombardejat, sense llum, on només s’endevinaven ruïnes i més ruïnes... Ens van explicar que el Cardenal de Sarajevo, Vinko Puljić en el moment de sortir a celebrar la missa del Gall es va adonar que a l’església tothom estava plorant i va tenir ganes de plorar ell mateix.  Però de seguida va pensar, si jo també ploro, qui consolarà el meu poble? Aquesta és la nostra missió consolar i evitar que les pedres de les estructures anacròniques que s’enfonsen facin mal a algú en caure. Danseu ruïnes de Jerusalem, el projecte de Déu, la ciutat nova s’obre pas en cada home, en cada dona, en cada comunitat, capaç d’establir unes relacions noves. Bon Nadal!

martes, 24 de diciembre de 2019

De pessebres


Homilia en la Nit de Nadal 24 de desembre de 2019
Estimats germans i germanes, és Nadal! És la festa de l’Amor de Déu, felicitats!
Enguany el papa Francesc ens ha obsequiat amb una carta apostòlica molt tendra i documentada sobre el significat i el valor del pessebre. És breu. Val la pena de llegir-la. Entre d’altres coses explica el que va passar a Greccio, quinze dies abans de Nadal.  Francesc el d’Assís,  va cridar un home del lloc que es deia Joan i li va demanar que l’ajudés  a acomplir un desig: “Desitjo celebrar la memòria del Nen que va néixer a Betlem i vull contemplar d’alguna manera amb els meus ulls el que va patir en la seva invalidesa de nen, com fou reclinat en el pessebre i com fou col·locat sobre fenc entre el bou i l’ase.” Realment un infant és molt vulnerable. La Mercè m’ha passat un vídeo del seu nét, en Fèlix, d’un any. L’acaben d’operar a Sant Joan de Déu d’una operació llarga, ha anat bé però el Fèlix ha hagut d’estar uns dies intubat i de boca-terrosa... al vídeo es veu com gira la carona per somriure i com la mare li està donant el dinar i després de cada cullerada, en Fèlix diu alguna coseta amb aquell llenguatge que només entenen els infants...
Tornem a la història: el 25 de desembre d’aquell 1223 arribaren a Greccio molts frares de diversos indrets, així com homes i dones de les masies de la contrada que portaven flors i torxes per il·luminar aquella nit santa. Tothom estava molt content. Al pessebre no hi havia cap figureta, però un dels presents va veure reclinat al pessebre el Nen Jesús. Es devia emocionar molt. Després un capellà, davant del Naixement va celebrar solemnement l’eucaristia mostrant el vincle entre l’Encarnació del Fill de Déu i l’Eucaristia. Així els mantells de l’altar evoquen els bolquers i també el sudari que va embolcallar el Cos de Crist quan el davallaren de la Creu. És el que estem fent nosaltres avui, una missa davant del pessebre.
Com veieu avui el presbiteri està ple d’ocells blancs: evoca “El cant dels ocells” una cançó popular harmonitzada pel Mestre Pau Casals, autor també de la música de l’Oratori el Pessebre els textos dels qual han servit pel pessebre vivent de Santa Maria que diumenge passat vam representar per primera vegada al gran badiu de la Rectoria.
Us explico una mica la història d’aquest Oratori. És nascut del desig d’una nena. La Maria Alavedra, filla gran del poeta, quan tenia cinc anys, en atansar-se al Nadal, li va demanar al seu pare que escrivís un poema en el qual les figures del pessebre parlessin. Tot un repte: es tractava de fer parlar les figures en un llenguatge entenedor per a una nena: Què havien de dir? El sentir del pessebre, és a dir la transcendència del Naixement. Alavedra el posà en relació amb la Passió. Però Pau Casals li posà música mentre vivia la seva passió, a l’exili, lluny de casa a Prada de Conflent en una França ocupada pels nazis. Els exiliats eren a més presoners. A la tarda de la diada venien els amics que residien a Prada. Aquells que, durant tot l’any, havien dit “Aquest Nadal ja menjarem els torrons a casa!”. I veien una vegada més, allunyada la seva esperança. S’encabien a la cambreta del Mestre, tan plena d’objectes - el violoncel majestuosament estès sobre el llit -, s’atapeïen pel passadís, s’asseien per l'escala, fins a la porta. Aleshores, sota la direcció del Mestre i tocant ell el piano, començava el cant de El Pessebre, que era cada any - perquè cada any avançava i cada any era més punyent -, el seu cant de Nadal, l’evocació enyorada de la llar, dels familiars llunyans, de la pàtria. “Ara ve l’ària del Pescador!, cridava el Mestre. I tothom callava perquè sabien que li agradava entonar-la sol. Ara el cant del Bou, que és el Poeta de l’obra. I ara la Sardana patètica, la Sardana de la Passió...
El director del nostre pessebre, l’Albert López-Vivancos diu que un dels passatges del poema que més l’emociona és el de la vella que fila, quan diu als pastors que van a adorar:
“He de filar per a teixir-ne un drap
que guardarem amb herbes oloroses
fins que, un dia terrible, el que ara és nat,
passi les seves hores doloroses.
(...)
Digueu, doncs, a l’Infant, que aquesta vella
no va adorar-lo perquè està filant.
digueu-li-ho baix, que no ho senti la Verge,
pobra Mareta, que ha de patir tant...”

A Prada de Conflent hi havia un moment, que tots coneixien, que ja esperaven amb impressió, perquè, a desgrat d'ésser un cor que tots cantaven a l'uníson, sabien que el volia acabar-lo sol. Era en el Cor del Camells. Ell començava al piano les notes greus, pausades, que evoquen la marxa lenta dels camells pel desert, i picava ràpida, viva, precisa i evocadora, la nota alta que donava la sensació d'espai, de distància, d'infinit. Les veus de tothom, lentes, ritmades, en cor d'homes i dones, omplien, solemnement, tota la casa. I de sobte, el cap del Mestre feia un gest enèrgic, i tots emmudien a l'acte. Aleshores, sol, amb una veu fosca, trencada per l'emoció, cantava, mirant a banda i banda dels seus amics, amb els ulls entelats, i destacant l'al·lusió al llarg exili: “Quan s'acabarà tan llarg caminar per terres estranyes...” I després hi havia una pausa perquè, de moment, no podia continuar.

El bisbe de Roma, el papa Francesc, continua dient que “el cor del pessebre comença a bategar quan per Nadal col·loquem la imatge del Nen Jesús. Déu sens presenta així en un nen, per ser rebut en els nostres braços.” Si teniu un infant petit a prop, contempleu-lo avui o demà: quina tendresa! Jesús ens diu que si no ens fem com infants no entrarem al Regne de Déu. Que avui tinguem una estona per contemplar en silenci el pessebre. Si és possible seiem a la mateixa alçada de les figures. Ens sentirem probablement una figura més, evocarem la nostra infantesa  farem memòria agraïda de tantes persones que ja ens han passat al davant i demanarem  tenir un cor d’infant, encara que de vegades ens sentim com pelegrins en terra estranya. I potser les figures parlin com les del poema de Joan Alavedra. Que tingueu un bon Nadal.


viernes, 20 de diciembre de 2019

Reivindiquem a Josep


Diumenge IV d'Advent

Una vegada un amic prevere, mossèn Jordi Piquer, volia fer un recés sobre Sant Josep i li va demanar consell al Dr. Isidre Gomà. Aquest va respondre ràpid. Josep? Fe, esperança i caritat en silenci. Ja tinc l’esquema! Digué mossèn Jordi.

De fet el silenci de Josep és proverbial.  Que diferent que és tenir fe en silenci, d’anar fent pel món proclames. Que diferent que és esperar en silenci que encomanar esperances vanes. Que diferent és exercir la caritat en silenci, que voler sortir sempre a la foto.  Que a l’Escriptura no hi hagi paraules atribuïdes a Josep no vol dir que fos mut, almenys sabem que segur una paraula va dir: “Jesús”, quan va anar a inscriure’l. I malgrat aquest silenci Josep no era un home passiu, sinó que va haver de prendre diverses decisions delicades. Quan s’adona que Maria està encinta abans de conviure junts, decideix repudiar-la en privat i no lliurar-la al rigorós procés de la Llei que era la lapidació. Així ho diu el llibre del Deuteronomi (22, 20): “si l’acusació era certa i resultés que la noia ja no era verge, la trauran fora de la porta de la casa paterna, i els homes de la seva ciutat l’apedregaran fins que mori.” Però després d’haver pres aquesta decisió va rectificar i va prendre-la a Maria a casa com esposa. Signe de l’estimació que li professava. Mateu defineix Josep com a “just” però la seva justícia va més enllà de la justícia humana perquè si s’hagués limitat a fer el que la llei manava n’hagués tingut prou amb el repudi secret. La misericòrdia està per sobre de la llei. Josep era just perquè es va saber ajustar a la voluntat de Déu, expressada en somnis amb la veu del missatger del cel.

I novament Josep rectificarà quan davant de la persecució del mentider Herodes, decideix marxar temporalment a Egipte amb Maria i Jesús i no tornar de moment a Natzaret.

Estimats germans i germanes, viure vol dir també rectificar. Diuen que equivocar-se és de savis. Ai d’aquells que es pensen que no s’equivoquen mai!

Les imatges de Sant Josep han anat evolucionant segons les èpoques. En el romànic i en el gòtic ens el presentaven com un vell venerable, per subratllar així la virginitat de Maria. Santa Teresa de Jesús fou la gran propagadora de Josep, home jove, i els carmelites reformats els grans propagadors de la seva devoció, per això el poble senzill els anomenava “josepets”. I a poc a poc la gent es va acostumar a veure’l com un home jove, fins i tot fornit, però que sempre sol tenir un gest de tendresa envers l’infant Jesús.

A l’altar major de la cripta de la Sagrada Família hi ha una imatge molt original de Sant Josep, que no he vist enlloc més. Jesús està besant la ma del seu pare d’adopció, sota l’atenta mirada de Maria. I a l’església dels jesuïtes del carrer de Casp, un Jesús infant amb un somrís, assenyala el seu pare Josep, com dient, aneu a Josep.

Sant Josep és una de les quatre figures de l’Advent. Aprenguem d’ell a cultivar el silenci, a ésser justos i alhora compassius, a créixer en fe, esperança i caritat en silenci.

sábado, 14 de diciembre de 2019

Joioses paradoxes


Diumenge III d'Advent

Estimats germans i germanes.

Celebrem aquest diumenge del goig, assaborint ja la immediata vinguda de Jesús en les nostres vides, en aquest Nadal que ja s’apropa.  Hem escoltat com Isaïes, profeta i poeta, ha començat amb una paradoxa: “la terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engalana i crida de goig.” Els deserts són àrids, durs, pedregosos o sorrencs... i a les estepes -vastes planures – només s’hi fan herbes. Que floreixi el desert, que jo sàpiga, només passa de tant en tant al nord de Xile en una florida espectacular... però no és freqüent.  Què ens diu aquest passatge?  A mi em fa pensar en les persones ancianes. Les veiem vulnerables, arrugades, seques, passives, però sovint el seu interior és un pou de saviesa, la saviesa d’haver viscut, el coneixement profund, la joia serena i encomanadissa de mirar-ho tot des d’una altra perspectiva...
També em fa pensar en el context mundial que estem vivint, aspre i dur com el desert, quasi estèril com l’estepa... l’hem de conèixer, i l’hem de conèixer a fons, però no ens hem d’alarmar, hem de seguir el consell d’Isaïes: digueu als cors alarmats: sigueu valents no tingueu por! Aquesta valentia no és inconsciència ni temeritat, la proximitat de Déu que experimentem entre d’altres en l’estimació dels amics, en les noves iniciatives que sorgeixen, en les bones notícies que també ens porta la vida, ens fa sentir que la justícia i la salvació són properes.  Hi ha un vídeo que corre per les xarxes:  una família prepara el pessebre, els petits contemplen les figuretes, i tot d’una es veuen imatges de la vida de Jesús, d’ensenyament, de guarició, de tendresa, que es van alternant amb altres imatges actuals  de residències i hospitals, imatges de solidaritat i de tendresa envers els petits, els ancians, els malalts, els exclosos...
Parlant del pessebre, el Papa Francesc ha escrit una carta apostòlica parlant-ne, que val la pena de llegir.  Evoca un dels primers pessebres de la història, el que va disposar Sant Francesc d’Assís a Greccio. El papa subratlla un fet poc conegut que és que allí a Greccio, quinze dies abans de Nadal no hi havia d’altres figures que el bou i la mula prop del fenc. Les figuretes vivents eren les pròpies persones que l’anaven a contemplar. Si aquests dies hem fet o fem el pessebre tinguem present que el pessebre demana una estona de contemplació, si pot ser al mateix nivell, arran de les figures, perquè cada un de nosaltres esdevingui una figura vivent i tots –com diu el periodista Jordi Sánchez a Catalunya Cristiana- siguem capaços de fer el nostre pessebre interior.
Les profecies d’Isaïes d’alguna manera, es continuen actualitzant, avui es desclouen els ulls dels cecs, s’obren les orelles dels sords, el coix salta com un cérvol i la llengua del mut crida de goig. Els avenços científics, d’alguna manera ja fan possibles aquests miracles... hi ha persones que tornen a caminar fins i tot amb dues cames ortopèdiques... però també hi ha miracles que no es veuen, hi ha persones que acompanyen a d’altres perquè hi vegin més clar,  perquè recobrin l’alegria de viure,  perquè converteixin el seu clam en cant.
Joan era a la presó. A una persona mancada de llibertat exterior, les hores se li deuen fer molt llargues. I la pregunta que li fan arribar els emissaris (sou vós el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?), reflexa una impaciència justificada. Però la resposta de Jesús és alliberadora, als emissaris no els fa discursos, els mostra evidències, les evidències de persones alliberades. Ja en Jesús s’acompleix aquest trastocament que predicava vuit segles abans el profeta.  
En temps de Jesús hi havia molts camins que semblaven barrats. Com avui. La nostra missió és obrir-los, o si més no, preparar el terreny, com feia Joan, perquè d’altres hi puguin avançar. En aquest sentit, preparar el terreny, donar testimoni, educar, prevenir, formar en els valors i les virtuts, en definitiva, preevangelitzar, ja és començar a evangelitzar.
Ésser cristià és creure en aquest trastocament dels que parla avui la primera lectura, el salm i l’evangeli. Però cal seguir els dos consells de Sant Jaume, que hem escoltat a la segona lectura: cultivar la virtut de la paciència (la paciència del pagès) i evitar les crítiques destructives que deterioren la bona convivència i l’arriben a paralitzar. Serem capaços de viure-les? Demanem-ho en aquesta eucaristia.


sábado, 7 de diciembre de 2019

El gran trastocament


Immaculada 2019

Ens ha passat a tots: tenim un projecte que ens entusiasma. I el comuniquem a d’altres, a persones de confiança. I els altres ens escolten, ens animen a tirar-lo endavant, o el matisen, o potser ens posen tota mena de pegues reals o fictícies. Deia l’insigne historiador Jaume Vicens Vives que una característica dels catalans és posar pals a les rodes: “Vols dir? T’hi has pensat bé? És el moment?” Venies ple d’entusiasme i en surts decebut. Quantes accions positives s’han avortat d’aquesta manera subtil i fins i tot ben intencionada dels esgarriacries (aguafiestas)!
Doncs bé, el gran projecte de Déu és la humanitat plena en tots sentits, plenament feliç, una humanitat que haurà desenvolupat totes les seves potencialitats (quantes potencialitats, ens diuen els científics, que encara no hem desenvolupat!). Un somni, però, que des del principi, des de la gènesi, semblava que s’estavellés contra la realitat: la supèrbia de voler ésser com déus, l’egoisme, l’individualisme, la capacitat de fer mal i de fer-se mal, la mandra, el deteriorament de l’entorn, la crueltat, estan molt lluny d’aquesta plenitud... Allò que es preguntava Sant Pau: per què no faig el bé que voldria i faig el mal que no voldria, ja s’ho preguntava deu segles abans de Crist l’autor desconegut que va escriure el relat del Gènesi que hem escoltat: “Per què hi ha pecat en cada un de nosaltres? Per què tots tenim un costat fosc? Per què aquesta mà negra que tenyeix el món? Preguntes que molts encara ens fem avui. I la resposta la va trobar per inducció : si l’home i la dona pequen avui és que des del principi de la  història han estat capaços de fer-la i l’han fet i la fan i de vegades l’han fet i la fan –i la fem- molt grossa.
Però el projecte de Déu és tossut i s’obre pas enmig del fang de la història i trastoca aquesta realitat de pecat com la llum s’obre pas en la fosca: el veiem realitzat en Jesús i abans en la seva Mare, Maria: “L’Esperit Sant vindrà sobre tu, i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”. Hi veiem una excepcional presència del Vent de Déu que es manifesta de manera senzilla i ferma, és l’acceptació, el “sí” de Maria al pla de Déu.  
I així la Immaculada Concepció és la solució teològica a una aporia, és a dir a un carreró sense sortida. Els teòlegs es preguntaven: com és possible que tota la humanitat porti la marca del pecat original i Maria que era una criatura humana com nosaltres no portés també aquest estigma i no pequés? I la solució la van trobar deduint que Maria tingué una posició especial per ser la Mare de Crist i sostenint que Déu, pels mèrits de Crist, la va preservar des del moment de la seva concepció de tota taca o efecte del pecat original que s’anava transmetent de generació en generació. Aquest és el principi i fonament de la santedat de Maria. Maria, la Dona, la Madona, és casa, és el centre on havia d’hostatjar-se el Verb fet carn. Maria té aquest privilegi per l’aplicació antecedent dels mèrits de Crist d’ésser immaculada. Sí: Maria és immaculada. aquesta es la base de tots els seus altres carismes, dons i característiques de la seva santedat. Encara que tots hem d’arribar a ser immaculats per la penitència, aquest caràcter d’immaculada és una bandera desplegada al vent típica de la dona. Les dones heu de ser les grans expertes, les mestres en aquest caràcter immaculat els homes n’hem d’aprendre.  Un privilegi de la que anava a ser la mare de Jesús que també és Déu. I totes les generacions, fins la nostra la felicitem per aquest privilegi singular. I encara l’expressió “plena de gràcia” continguda en la salutació de l’arcàngel que hem escoltat i que repetim a l’Ave Maria reforça aquest aspecte d’estar lliure de pecat pel gran do de Déu.
Per nosaltres, Maria, per la seva unió amb Jesús, és l’exemple vivent de la humanitat plena somniada per Déu, és la plena de gràcia que ens precedeix i que ens mostra el camí per arribar a on ella ha arribat que és l’escolta i l’acolliment de la Paraula de Déu, del projecte de Déu Pare que Jesús ens ha anunciat. 
Per tant, no deixem de projectar ni de somniar, però preguntem-nos: els nostres projectes i somnis, sintonitzen amb els de Déu? Potser que quan els altres ens posin dificultats tinguin la seva legítima raó, però que les dificultats si n’hi ha estiguin guiades per l’ànim constructiu. Només així aconseguirem consens en l’entusiasme. Sobre la nit del dolor i del desconcert del món, Maria brilla com l’estel del matí. I diem a poc a poc com Joan Maragall a “La nit de la Puríssima”
Quin cel mes blau aquesta nit!
sembla que es vegi l’infinit,
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
l´infinit sense vels,
més enllà dels estels.
la lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa,
que l´ànima s´encanta
enllà...
aquesta nit es bé una nit divina.
la puríssima, del cel
va baixant pel blau que ella il·lumina,
deixant més resplendors en cada estel.


domingo, 1 de diciembre de 2019

Distrets


Diumenge I d’Advent
Estimats germans i germanes
Jesús proposa als qui l’escolten l’aventura de Noé. El problema del temps de Noé és que la gent no s’adonava del que passava, estaven distrets, vivien distrets. Es donava per suposat que Noé havia advertit els seus contemporanis i no li havien fet cas. I havia emprès l’aventura d’aquella arca salvadora. I en temps de Jesús també n’estaven de distrets... Jesús els avisa tots, el parla fort perquè vol que surtin del seu tancament i que no visquin més entotsolats i empren l’arca de l’Església un recinte per viure atents. En aquesta mateixa línia, la carta de Sant Pau als cristians de Roma  convida els seus coetanis a prendre consciència del món que vivim: “Ja és hora d’aixecar-nos...”. Foren les paraules que van decidir a un jove inquiet que es deia Agustí a convertir-se i ell esdevingué cristià, bisbe i pare de l’església occidental: sant Agustí.
Quantes persones avui viuen distretes, absents i una distracció, al volant per exemple o dalt d’una bastida pot ser mortal... Cadascun de nosaltres tenim també les nostres pròpies distraccions i sovint ens n’hem de penedir. Tots els educadors us adoneu com el contacte continu amb les pantalles, els xats i les xarxes, porta personalitats disperses...
Quin és el motiu de la distracció?
Mireu quan es parla d’ídols solem fer referència al poder, al diner, al plaer fàcil... però n’hi ha un altre d’ídol que oblidem i que és aquell que més adorem: és el líder del benestar. I el benestar sovint és just i necessari, fins i tot per a fer el bé cal un cert benestar, però no en podem fer un absolut del benestar i menys quan al voltant nostre hi ha persones que ho passen malament.
L’evangeli adverteix  que el risc del fracàs és transcendental. De dos que estiguin en idèntica situació externa de vida i feina, si un ha triat per dintre viure en actitud negativa davant de Déu –el pecat- patirà l’eterna manca de felicitat,
El temps d’Advent és un temps pedagògic per a prendre consciència que hem d’estar atents als signes del temps i per tant que si hem de sacrificar el nostre benestar per procurar el benestar dels altres ho hem de fer. Les grans figures d’Advent, Isaïes, Joan Baptista, Maria i Josep, ens ho recorden: són personatges que no han viscut entotsolats, reclosos, tancats en si mateixos, si no que s’han desvetllat, han mirat la realitat i s’han preocupat pels altres. Advent és reconèixer que Jesús ve a nosaltres en cada ésser humà i en cada esdeveniment, però si tenim el sentits embotats no el podem reconèixer. El doctor Jordi Gol solia dir que vivim en una societat anestesiada. Per tant, obrim els ulls, mirem cap endavant i cap enfora.
Us demano pregàries per l’operació fred. S’hi està treballant, però a hores d’ara, a la nostra ciutat, encara no s’ha posat en marxa i la gent que continua dormint a la intempèrie.  Som la quarta ciutat de Catalunya i no disposem ni d’un alberg perquè germans i germanes nostres que no han tingut sort puguin passar la nit...
L’Escriptura diu que vuit foren els salvats de les aigües: Noé, la seva esposa, els seus fills Sem, Cam y Jafet i les tres nores. Per això les tres religions abràhamiques el consideren pare de la humanitat. Diuen els experts que per això també les piles baptismals antigues simbòlicament eren octogonals, perquè de la mateixa manera que Noé i els seus foren salvat de les aigües, cada batejat és també tret de l’aigua. Pel baptisme ens incorporem a la mort i resurrecció de Jesús, con-morim amb ell, per con-ressuscitar amb ell.
I Advent ens ajuda a viure a fons la nostra condició de batejats, d’homes i dones que viuen la llibertat dels fills de Déu, i lliures per estimar, fan arca, fan grup i es lliuren als altres generosament.

domingo, 24 de noviembre de 2019

Rei sanador


Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món
Estimats germans i germanes,
És important posar aquest passatge de l’evangeli que hem proclamat en el seu context: quan Sant Lluc redactava la història de la passió, anys després dels fets, tenia present el moment que estava vivint l’església naixent: alguns havien acusat els cristians de tenir per Rei a Jesús, en detriment de la sobirania del César. Aquí hi havia l’origen de les persecucions. I Lluc havia esbrinat que ja Jesús havia estat acusat davant de Ponç Pilat d’agitador, d’antagonista del César i de voler apropiar-se de la seva funció de rei. I sabia que el mateix Pilat, durant el procés, rebutjava aquesta acusació i que quatre vegades va afirmar que Jesús era innocent. No obstant, al final Jesús va ser condemnat per Rei (per tant enemic del César) i la sentència per voluntat de Pilat va ser escrita en el títol de la creu en les tres llengües que aleshores significaven universalitat, i en una fórmula que va resultar polèmica.    
A partir d’aquests materials històrics, l’escena que descriu Lluc - artista de la paraula- és una lliçó sobre Jesús Rei com a Salvador o com a Sanador que esclareix el sentit del que avui estem celebrant.
Fixeu-vos: el fons del quadre és negre com la nit de la tenebra: la mofa de les autoritats, dels soldats i fins i tot d’un dels criminals crucificats.  El tema de la mofa és el mateix: Jesús no és salvador, si no se salva a ell mateix.  I sobre aquest fons d’error, de vulgaritat i de mentida, s’alça lluminosa la fe confiada del bon lladre, que renya el seu company, perquè en la frontera suprema de la mort no pensa en Déu. El bon lladre comença declarant-se pecador. Qui no entengui que necessita ser sanat, no entendrà mai a Jesús. I li diu: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne”.
I Jesús trenca el silenci, perquè finalment algú ha entès la seva reialesa. Una ciència, la del patir, que només s’aprèn acceptant la creu. L’evangeli personifica en el bon lladre la fe de tants pecadors que han reconegut, potser en la darrera hora de la vida i gràcies al dolor  que el seu Salvador, Rei i amic és Jesús crucificat.  Sembla que estigui morint en el fracàs més gran i en realitat està naixent una infinita felicitat. Aquesta felicitat infinita en el llenguatge del poble, ahir i avui, es diu “paradís”. I no és el “paradís” perdut d’Adam i Eva, és el paradís d’estar- amb –Crist (Gomà). La lliçó de Lluc és clara: només qui cregui això podrà entendre que Jesucrist és rei. Crist institueix el Regne donant en la creu la seva pròpia Sang que és el nostre perdó i la nostra Pau.
També Lluc sabia que en la seva passió  Jesús havia explicat a Pilat en què consistia el seu Regne: “Jo sóc la Veritat” (Jn 14, 6) i aquest no l’havia entès. Al prefaci de la missa  proclamarem, entre d’altres coses,  que aquest regne és un regne de veritat i de vida. La nostra mentalitat racionalista separa veritat i vida, però els pares espirituals russos, savis, parlen de la veritat vivent: la veritat il·lumina la vida i la vida il·lumina la veritat, no s’entenen l’una sense l’altre. Així Pavel Florenskij, matemàtic i teòleg, mostra que no és la raó humana la que crea la Veritat, sinó que és la mateixa Veritat objectiva i vivent la que dona un sentir a la raó.
Estimats, en el context sovint fosc i agitat del nostre viure, hem vingut avui aquí a celebrar la veritat vivent, lluminosa que és el mateix Jesús ressuscitat i rei sanador. Que Santa Maria, reina de la pau, ens il·lumini i ens encoratgi a viure en aquest regne de la veritat vivent.

L'amistat


Seminari Menor de la Conreria, 23 de novembre de 2019,  festa  de Sant Climent

Com a professor de filosofia em veig gairebé obligat a remuntar-me als filòsofs grecs i en particular d’Aristòtil van tractar de l’amistat, com la relació més noble i més lliure que es poden establir entre dos éssers humans. La veritable amistat treu el millor de nosaltres i reforça les nostres afinitats i virtuts, afegint alegria a la vida. Però no sempre el que anomenem amistat és veritable amistat.  Segons Aristòtil hi ha tres tipus d'amistats. Els dos primers tipus són accidentals i un terç és més intencional.
El primer tipus és l’amistat d’utilitat. Les persones s’hi involucren (s’enrollen) no per afecte sinó perquè reben algun benefici. Aquesta amistat no és permanent, es desfà quan els beneficis s’esgoten. Son els típics coleguis o amics de classe, o coneguts dels quals creiem que en podem treure suc. És allò que diem: “por interés te quiero Andrés”.
El segon tipus d’amistat és la basada en el plaer, i, segons Aristòtil, és la més comuna entre els joves. Són els amics que juguen a futbol, o que van de festes, que beuen plegats... sol acabar quan el gust canvia o la persona madura. O om diríeu a Xile són els nois i noies que pololean, una expressió molt gràfica del festeig, prèvia a tot compromís. També l’usem quan diem que una persona té un amic o una amiga, en el sentit d’una parella sexual. Han quedat pràcticament arraconades paraules com amistançat o amistançada, que tenien més aquest èmfasi. El de l’ home o  la dona respecte a la persona amb qui té relacions sexuals habituals fora del matrimoni. I encara en dret penal  la dona que viu en amistançament amb un home sabent que és casat. I en realitat, també a l’inrevés.
El tercer tipus d’amistat és el que ell va anomenar l’amistat d’allò que és bo. En aquesta amistat es comparteix una apreciació d’allò que és bo i virtuós de la vida, i també d'allò que és dur i dificultós, i no es té una raó de treure profit. Aquestes relacions solen durar tota la vida sempre i quan la persona tingui un cert nivell de bondat, d’empatia, de capacitat de donar temps a una altra persona. Aquestes amistats són veritablement íntimes i pregones, però no tenen un “per què” realment, com tot allò bo i valuós, existeixen per elles mateixes, sense un fi ulterior.
Certament hi ha una correspondència amb l’amor, perquè amor i amistat són paraules que tenen una mateixa rel semàntica. Amor diuen els experts que ve de la rel amma, veu infantil per cridar la mare i or que és un sufix de resultat, com fervor, dolor, etc. Quant a l’amistat és una paraula d’origen més debatut, algú afirma que prové del llatí amicus (“amic”), que al seu torn derivava d’“amar”, en castellà o “aimar” en català, que ves per on és el meu cognom, en català antic s’usava l’expressió “aimador”). D’altres estudiosos afirmen que "amigo" és un vocable grec compost per sin i ego, és a dir “sense el meu jo”.
Aquí connectaria l’expressió que Jesús va dir als seus deixebles “Ja no us anomeno servents, si no amics”, perquè la va dir en una hora cabdal, en vigílies de la seva Passió, és a dir en vigílies que el seu jo, aquí la terra fos esborrat. Desapareixia ell i quedaven els amics.
Jo crec que aquesta és l’amistat que durant tants d’anys ha après l’Agustí. I per la qual hem vingut avui aquí: per ser l’amic dels seus amics i per fer-ho de manera tan desinteressada com generosa. I també prou humil com per saber que de vegades no ha estat amic amb desinterès, com tampoc no ho sabem ser molts de nosaltres.
Un amic comú de molts dels qui som aquí fou l’Alfred Rubio.  Ja sabeu que l’Alfred va escriure les deu condicions de l’amistat, que són molt sàvies i plenament vigents. Però de la mateixa manera que l’Alfred ens demanava posar els manaments de la llei de Déu en positiu, jo he fet la prova de posar en positiu les condicions de l’amistat, perquè 9 de les 10 estan escrites en negatiu i la darrera que les sintetitza totes en positiu. I  he vist que... funciona! I la darrera condició que està en positiu, girada com un mitjó, també funciona.
1.       No forçar, l’amistat i l’amor no poden ser obligatoris. O són lliures, o no són autèntics, per tant, alliberem!
2.       No enganyar: ser veraços i sincers és bàsic perquè hi hagi confiança. Si mentim sobre el que som no hi ha amistat. Per tant, diguem la veritat!
3.       No comprometre: no podem divulgar les confidències que l’altre ens fa, deixant-lo en evidència davant dels  altres. Per tant, siguem discrets!.
4.       No ésser egoista: aquell que només exigeix i rep, sense donar res, acaba quedant-se sol, per tant, siguem generosos!
5.       No comprar ni prostituir: L’altra persona, si se sent usada per altres fins, sentirà frustració. És important estimar l’altra pel que és i tal com és. Per tant, respectem!
6.       No il·lusionar vanament. Si prometem el que no podem complir, aviat desil·lusionarem laltre. Més val ser realistes. Per tant, siguem realistes!
7.       No ironitzem: Qui riu al costat de l’altre i el fa quedar en ridícul davant de si mateix o dels altres, serà temut però no estimat. Per tant, fem broma sana!
8.       No manem ni ens deixem manar: La relació d’amistat i d’amor autèntic són entre iguals. No hi cap la submissió ni el domini. Per tant, demanem i deixem que ens demanin!
9.       No caçar ni deixar-se caçar: les relacions possessives i tancades són aclaparadores i  acaben provocant molta frustració i agressivitat. Per tant, ajudem a emancipar!
10.     Estimar i deixar-se estimar: tan important com donar amor és rebre’l. Estimar i deixar-se estimar és d’una gran saviesa. Per tant, no odiem ni ens fem odiosos!






Sonet en la mort de Jordi Lligonya


Sonet amb estrambot de descoberta a Jordi Lligonya Asensio en la seva mort, tenint la Imma i els seus al costat
Parròquia del Sant Crist de Canyet, 23 de novembre de 2019

Has marxat de pressa, Jordi benvolgut,
pels camins de Canyet a la pau infinita
deu ser que ja abastaves la fita
del teu viure bell que ens ha commogut.

Has viscut lliure, com has volgut:
pare, avi i l’amic que sempre invita
el qui afronta el conflicte, no l’evita;
junts hem pregat, hem plorat i hem rigut.

Al diaconat sentires la crida:
missatger de la santa Paraula
servent dels servents a l’única taula.

I quasi al final de la teva vida
ens vas dir amb ironia suau:
“Germans, aneu-vos-en en pau!”

Però eres tu qui anava ràpidament
a retrobar la Paquita eternament.

Presències catalanes a Roma


Presentació pública del llibre del P. Benítez: Presències culturals catalanes a Roma
Sala Pere Casaldàliga 21 de novembre de 2019. Festa de la Presentació de Maria

Aquest llibre és un petit joiell, un recull d’articles del P. Josep Maria Benítez Riera, anteriorment publicats per l’Associació Catalans a Roma –de la qual ell fou cofundador i president- en nou volums sempre bilingües (català-italià) formant la col·lecció Set Turons Romans, que recull els actes culturals promoguts per Catalunya en l’àmbit italià. Us articles que probablement haurien quedat dispersos sense la voluntat de l’autor i la complicitat d’Edimurtra. Aquell volum recull també la dilatada bibliografia del P.Benítez, amb 293 entrades, entre obres pròpies, obres col·lectives, recensions i articles diversos.
En raó de brevetat, vull destacar tres punts de l’autor i la seva obra:
Mestratge admirable. És un aval molt important del seu mestratge el fet que el P. Benítez, jesuïta, catedràtic emèrit d’història moderna i exdegà de la Facultat d’història de la Pontificia Università Gregoriana de Roma, hagi mantingut fins al dia d’avui relació amb molts dels seus antics alumnes, fins i tot els del COU dels jesuïtes del Carrer de Casp, curs que ell va inaugurar, ben a prop d’aquí i entre els quals tinc l’honor de comptar-m’hi. El seu mètode de partir sempre del text, per posar-lo en context i poder abastar així el meta text, continua plenament vigent i esdevé una potent hermenèutica que posa en evidència aquells que el desconeixen. Perquè “un text, fora de context, esdevé un pretext”.  En aquesta línia, a la pàgina 94, nota 21 diu: “els documents, oficials o no, cal que siguin llegits amb sentit crític i contextualitzats, altrament podrien originar falsedats que molt sovint es perpetuen, basades en el supòsit que són una afirmació ben documentada i feta per un personatge rellevant”. El mètode històrico-crític i la recerca pacient li va permetre de localitzar, per exemple l’exemplar biblingüe de l’Atlàntida, el màxim poema èpic escrit en català per mossèn Cinto Verdaguer i ofrenat al papa Lleó XIII, per cert, també poeta. Ni l’eximi Cardenal Albareda, prefecte de la biblioteca Vaticana i considerat un dels homes més savis del seu temps, no l’havia sabut localitzar.
Jo vull agrair-li al P. Benítez les seves lliçons que avui continuen periòdicament convertides llargues converses normalment al Casal Borja de les quals (i en això hem coincidit plenament amb l’editora, la Margarida Carbonell), sempre en surts amb el sentiment que has après, has gaudit i has rigut.
Historiador de la cultura. El P. Benítez és historiador de la cultura com ho fou el  P. Ignasi Casanovas, S.I  filòsof, i especialment com ho fou també el benvolgut P. Miquel Batllori Munné de qui Benítez és admirador, seguidor i divulgador. El mateix P. Benítez fa seva la definició de “cultura” de Batllori: “Ací el prenem com el progrés de l’home en el camp de les ciències i de les arts, i, encara considerat des d’un punt de vista superior al de la història de sengles ciències i arts”.  La història de la cultura és una disciplina avui pràcticament desapareguda de les nostres universitats –no de totes- però que, pel seu caràcter interdisciplinari, caldria recuperar amb urgència. Oi més quan la constitució apostòlica Veritatis Gaudium sobre les Universitats i Facultats Eclesiàstiques del Papa Francesc en el seu n. 66 afirma: “La col·laboració entre Facultats [...] ha de ser promoguda diligentment. En efecte, això fora de gran ajuda per fomentar la investigació científica dels professors i la millor formació dels alumnes així com per aconseguir l’anomenada comunament “relació interdisciplinària” que es fa cada vegada més necessària: igualment per desenvolupar la “complementarietat” entre les distintes Facultats; en general per assolir la penetració de la saviesa cristiana a tota la cultura”.
Humorisme transcendental. El P. Benítez cultiva també aquest humorisme transcendental que caracteritzava el P. Batllori i que l’ajuda a relativitzar moltes coses. Enmig de la dramàtica supressió de la Companyia de Jesús i de les conseqüències que comportà, un dels articles d’aquest recull un fet que si més no fa somriure.  Ho explica a la pàgina 51. Hi hagué dues falles en l’execució de l’ordre d’expulsió de Carles III. Als col·legis de Manresa i de Cervera no fou dut a terme aquest dispositiu.  Expliquem la primera: “a Madrid van equivocar els destins dels plecs oficials (...) i el plec destinat a Manresa, hom l’havia enviat a un destí fora d’Espanya, això és a l’illa de Menorca, que en aquella època pertanyia a l’imperi anglès i on no hi havia un sol jesuïta. És que a Madrid havien confós Manresa amb Menorca perquè ambdues en llatí duen el nom de Minorisa...” Mercès a aquest error, Manresa, un indret tan emblemàtic per Ignasi de Loiola, com per la Companyia, com per l’espiritualitat, no arribà la supressió.
I, curiosament també Mossèn Cinto Verdaguer a qui l’autor dedica un article molt interessant i de qui publica hològrafa la seva lletra al nunci Cretoni, fou tingut erròniament per la Santa Seu com un capellà de Menorca, perquè el nostre poeta havia demanat al bisbe menorquí que l’ajudés a trametre els seus llibres al papa. Avui caldrà enviar-li un exemplar de Presències de cultura catalana a Roma al benvolgut bisbe Sebastià Taltavull, aquest sí menorquí i tan estimat a Barcelona.
Moltes gràcies benvolgut Josep Maria i gràcies a tots per la vostra atenció.