domingo, 18 de agosto de 2019

Situacions límit


Situacions límit
Diumenge XX de durant l’any

Estimats germans i germanes:
Que dura que és la situació del profeta Jeremies, llançat per intrigues en aquesta cisterna de Melquies, enfonsat en el fang! Quantes persones arriben aquesta situació de tocar a fons, de tocar el més baix i degradat...Tots en coneixem, i nosaltres mateixos potser hem viscut també alguna situació semblant. El salmista en canvi reconeix amb agraïment que el Senyor l’ha tret fora del fang, del llot on es moria. Que el rescat és possible.

M’ha arribat la memòria anual de 2018 de la fundació Acollida i Esperança de Can Banús. És bonic i impressionant de llegir testimonis concrets de persones que havien caigut en el fang i que n’han sortit. El rescat és possible! En Miquel, un noi cristià generós al principi de la Fundació, va acompanyar el P. Josep Costa a veure una amiga comuna, la Rosa, i li va dir que volia dedicar deu anys de la seva vida a aquesta obra d’ajudar a sortir persones del llot del SIDA. La Rosa li digué: “Si és la teva vocació hi dedicaràs molt més de deu anys”. I, efectivament, en Miquel en porta més de 25 ajudant amb tot un equip a persones concretes a sortir d’aquest fang.
No tinguem por, com diu la carta als hebreus: “ens envolta un núvol molt gran de testimonis” que ens ensenyen com hem de viure la fe. A ells tot el nostre reconeixement. Valdria la pena que dediquéssim ni que fos una estona a recordar els testimonis que ens han ajudat a créixer en el decurs de la vida. Aquells que hem admirat per la seva autenticitat, familiars o amics....Jo ho he fet i en pocs minuts me n’han sortit una quarantena, de “sants de la porta del costat” com diu el Papa, sense comptar els canonitzats.

Jesús parla amb realisme d’una altra situació límit: diu que ha vingut a portar a la divisió amb aquells que més estimem. Es evident que Ell no vol la divisió sinó tot el contrari, vol la unitat. Però en nom de Jesús, moltes famílies es dividien perquè avantposaven els seus interessos a la crida del Mestre que comportava un despreniment i una abnegació totals. En nom de Jesús hi continua havent incomprensions.

Ara penso que és precisament la manca de testimonis, de referents, la que ens pot portar a aquesta doble situació límit de l’enfonsament en el fang o de la ruptura amb els qui estimem. O totes dues coses a l’hora.

La prova del Baptisme és per a nosaltres la purificació de l’Esperit Sant.

Helena, la festa de la qual avui celebrem, fou proclamada santa per les esglésies catòlica, luterana i ortodoxa, és un testimoni ecumènic, d’unitat. Que ella, abraçada a la creu, ens ajudi a superar totes les situacions límit i que visquem tots els dons de l’Esperit Sant.

jueves, 15 de agosto de 2019

En la Solemnitat de l'Assumpta 2019


Benvolgut mossèn Richard Twagirimana, P. Agustí Borrell ocd, Mn. Ignasi Torrent i Mn. Esteve Espí, preveres concelebrants, Mn. Quim Sabater diaca i ministres de l’altar.
Membres de la nostra comunitat i d’altres comunitats de Badalona
Representants de la taula de religions
Alcaldessa en funcions i regidors
Geganters, grallers i bastoners
Germans i germanes

Estimats tots,

si un fill o un nét vostre o potser un veí us preguntés: com és  que avui vas a missa a santa Maria? Podríeu respondre: per tradició, perquè és la festa major i no hi falto cap any, perquè represento tal parròquia o comunitat, perquè fa anys que em vaig casar aquí, perquè vull veure ballar els gegants... però aquestes són raons més o menys superficials. Jo crec que n’hi ha una de més profunda que no gosem verbalitzar: i és que tots volem ser feliços però la nostra felicitat sovint ha de conviure amb els patiments físics o morals. I si hem vingut aquí es perquè intuïm que Maria, enmig de molts patiments -la Mare de Déu dels Dolors- fou feliç i no solament ho fou en el seu temps sinó que ho és ara plenament. Avui constatem que una vegada més la nostra generació li està dient “benaurada”, feliç tu, perquè has anat per bon camí, tal com tu mateixa va preveure en el Magnificat: “des d’ara totes les generacions em diran benaurada”. Però aquesta felicitat no és un pur estat d’ànim, és la felicitat que dóna estimar i sentir-se estimat en plenitud: “El Senyor obra en mi meravelles.” Amb la ma al cor: Déu obra meravelles en cada un de nosaltres: vivim, estimem i rebem amor, molts tenim família, tenim amics, tenim feina...I en canvi donem més importància a allò que ens manca o al que ens fa patir.
A l’himne final d’aquesta missa, al Madona Santa Maria, recordarem que juntament amb el cel i la terra el mar canta les lloances de Maria. Hi ha un lligam antiquíssim entre Maria i les aigües primordials. Entre Maria i el mar. De manera que moltes esglésies del litoral tenen per titular l’Assumpció de Maria com Santa Maria del Mar.  A Elx que aquests dies presenta el seu Misteri -patrimoni de la humanitat- hi ha viva la tradició que Maria va arribar-hi per mar. Avui al final de la celebració, el Francesc Lleal ens explicarà el per què de l’exvot Maria Assumpta que tenim a l’església en record del bergantí rodó badaloní que va portar el nom de la nostra parròquia arreu del món. Després el grup Cantaquetx cantarà la bellíssima havanera 'A la Maria Assumpta' lletra d’Enric Bayé i música d’Isabel Antequera. Gràcies a tots. I al final el beneirem.  Sobre del rètol del vaixell, com un contrast o un complement, hem posat una imatge singular presa per una fotògrafa badalonina d’una sèrie que ha estat premiada. És una dona musulmana que s’està banyant vestida a les aigües de la Mediterrània. Ha estès els seus braços com si volgués acollir els seus fills errants en les aigües del Mare Nostrum; aquesta dona ens ha fet pensar en Maria Assumpta, coberta també amb vel, que obre els seus braços per acollir tants fills cansats d’estar cansats. Avui és un badaloní Oscar Camps el qui amb el seu equip ha portat l’oenegé Proactiva Open Arms (braços oberts) al prestigi humanitari que la distingeix. Però em pregunto, si aquests refugiats poguessin finalment desembarcar i truquessin a les nostres portes, a les de Badalona, sabríem acollir-los? Senzillament crec que no, perquè avui dissortadament a la nostra ciutat no tenim encara resoltes les emergències socials. Per això avui llanço un prec a vosaltres les nostres autoritats locals perquè amb les aliances que calgui pugueu fer front a aquest dèficit. Em consta que és una preocupació que no tenim resolta.
Mossèn Richard: ara fa quasi deu anys que treballes pastoralment entre nosaltres, primer com a adscrit i després com a vicari al costat de l’enyorat mossèn Joaquim Vidal, de mossèn Ignasi Torrent i de mi mateix . La teva bondat i l’autenticitat de les teves conviccions han captivat a molts, adults, joves i infants... Permet que et digui que ets com un estendard de l’Àfrica a Dalt la Vila de Badalona. Has fet un gran esforç per fer teva la nostra cultura. Ara el nostre arquebisbe t’ha demanat que, sense deixar de ser vicari de Santa Maria, pasturis també la parròquia germana de la Mare de Deu de Montserrat al barri del Sant Crist. No sé com t’ho faràs...! En aquest nou ministeri, segueix el consell de l’apòstol a Timoteu: “sigues assenyat en tot, suporta els sofriments, fes obra d’evangelista, compleix bé el teu ministeri.”
No puc deixar de recordar avui mossèn Andreu Pascual, rector d’aquesta parròquia durant vint-i-cinc anys, des del 1984 fins al 2009, ell se’n va anar a la Casa del Pare el passat 9 de juny. Molts el recordeu per la seva bonhomia, el seu acompanyament sol·lícit i el seu humor transcendental. En el seu temps entraren per primera vegada els gegants a la parròquia tal dia com avui, però ara veiem que ell feu també amb discreció una obra gegantina.
Que Maria, Assumpta al Cel, ens regali un raig de la seva plenitud, i que les onades, desfent-se argentades, portin tothom a port segur.
“Maria Assumpta és per tu
per qui cantem la tonada,
una havanera que al vent
s’escamparà a banda i banda.
joiell de la nostra mar,
de les mars, la més gran dama,
la que amb el seu navegar
fa badar l’ona quan passa,
joiell de la nostra mar
avui en aigües estranyes:
sigui quin sigui el teu port
-pel cor no hi ha cap distància-
t’arribarà aquell cantar
i tu sabràs pel bagatge
que és Badalona qui sents
que és Badalona qui flaires
que és Badalona que veus
que és Badalona qui canta
la Badalona on la mar
va de bracet amb la Rambla”
(A la Maria Assumpta. Havanera. Lletra: Enric Bayé i música Isabel Antequera)

domingo, 11 de agosto de 2019

Sense saber on aniria


Homilia diumenge 11 d’agost

Santa Clara d’Assís

Estimats germans i germanes,

La carta als hebreus que hem proclamat ens ha dit que Abraham sortí del seu país sense saber on aniria.  I Abraham és el pare dels creients! Realment ens sobta. Quan preparem les vacances sabem amb precisió on anirem, quan sortirem, quan tornarem, què visitarem, on ens allotjarem, què ens costarà... Si pot ser buscarem els blogs de persones que han fet aquell viatge abans que nosaltres. La previsió és bona... L’excessiva previsió, ofega. Potser sí que si hem fet un pelegrinatge a Santiago hi ha dies que queda obert allà on dinarem o a quin lloc farem nit...

I un pensa espontàniament en aquestes persones rescatades de les aigües pel vaixell Open Arms - braços oberts-, ara ja són 160 que han viscut i viuen la sotsobra de no saber a quin port recalaran.

Jesús li va dir a Pere, de jove tu mateix et cenyies i anaves on volies, de gran un altre et cenyirà i et portarà allà on no vols. Certament hi ha una referència al seu martiri, però oi que ens venen a la ment tantes persones grans, dependents de la voluntat dels fills, o dels cuidadors...? Arriba un moment en que les persones ja no podem decidir i d’altres decideixen  per nosaltres amb més o menys encert. Quina pobresa!

Recordo un bon amic prevere, molt ocupat, que solia fer l’agenda en un full de paper blanc, doblegat. S’hi apuntava els compromisos, les visites, les hores... però deixava espais en blanc.  Deia “aquí perquè Déu actuï”. Era un gran creient en la Providència. La Providència de què parla Jesús a l’evangeli, avui expressada amb aquestes tres paràboles: la del que torna del banquet de noces, la del lladre i la de l’amo.

Atenció és el mateix amo se cenyirà (actitud de servei), els farà seure a taula i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Espontàniament pensem en el Sant Sopar on abans i tot de seure a taula Jesús va rentar els peus d’un a un als seus deixebles. Servei personalitzat. Les mateixes guaricions de Jesús, segons l’evangeli, eren personals.

Un amic em deia “fixa’t que som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. I de la consciència que “som masovers”  es deriva també la promptitud. Així com el criat espera obrir la porta puntualment a l’amo, molt més encara l’amic ha d’estar punt d’obrir les portes a l’Amic. Hem d’estar sempre a punt de fer el bé.

Clara d’Assís es prengué seriosament aquest consell de Jesús que hem escoltat a l’Evangeli d’avui: “Veneu els vostres bens i distribuïu els diners entre els qui els necessiten”. Així, despresa de coses supèrflues, abraçada a la dama pobresa va ser exemple de fortalesa. Clara fou companya i amiga de Francesc. Els pobrissons no va confondre pobresa amb misèria: eren prou lliures, prou creatius, prou nous com per anar-se emmotllant cada dia a la voluntat de Déu i per lloar-lo en totes les coses creades. Per això Clara i Francesc eren capaços de viure la perfecta alegria fins i tot en les situacions de més mancança aparent. Déu era el seu tresor. No els calia res més,

sábado, 3 de agosto de 2019

Vanitat i més vanitat


Què és la vanitat?  Habitualment entenem la vanitat en la primera accepció de la paraula: l’orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents. Tots en major o menor grau patim d’aquest virus, a tots, en major o menor grau ens agrada que ens afalaguin. I de vegades és una temptació molt subtil, la de quedar bé sempre i a qualsevol preu. El Papa Francesc, enfront de la temptació de la vanitat que ens afecta tots, incloses les comunitats eclesials,  proposa un antídot,  la “santa vergonya”,
El llibre del Cohelet que acabem de proclamar,  però, parla de la vanitat de manera més genèrica, tot allò que és en va. I planteja dues situacions ben reals d’aquesta vanitat: la persona que s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia i, en canvi, el que li pren el relleu no s’hi esforça per res i aquella empresa se’n va en orris. És en va i a més és una gran dissort, comenta l’autor sagrat. Ben real. Quantes situacions coneixem de persones que s’han esforçat durant anys a tirar endavant una empresa i els seus successors l’han malbaratada.  Recordeu la novel·la l’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusinyol quan ens presenta l’Esteve com a model de botiguer i en l’ambient de prosperitat esclata el conflicte amb en Ramonet, el fill que vol ser artista i no vol heretar el negoci...
La segona situació del llibre sagrat descriu perfectament allò que avui denominem estrès: el que passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud i de nit el seu cor no descansa.  És una situació  semblant a la que proposa Jesús a l’evangeli, la de l’home ric que planeja ampliar els seus graners la vigília de la seva mort. I Déu li recorda que no s’emportarà res a l’altra vida.
En el fons ambdós sentits de la paraula vanitat tenen un denominador comú: l’egolatria, el culte el jo i el fet de menystenir els altres. La vanitat  és com les bombolles de sabó, molt aparents, però les toques i es queden en o res. Hi ha una revista que es diu precisament Vanity fair, on els protagonistes són els famosos. En ella es parla d’una urbanització madrilenya que és un veritable búnquer, amb centenars de càmeres, sensors de moviments, una doble  tanca i rondes de cotxes de seguretat perquè ni una mirada indiscreta entri en la urbanització. Allí la seguretat, la discreció i el luxe ha enganxat l’elit econòmica del país. En resum, una gàbia d’or. En els darreres vint-i-cinc anys al nostre país s’ha construït més que mai però aquest creixement no ha respòs ni a les necessitats ni a les demandes d’allotjament de la població. L’augment de la precarietat i el risc de la pobresa han fet desplomar-se la demanda, moltes llars han estat desnonades i els joves i els treballadors no poden accedir al mercat per manca de solvència. Quin contrast! Però el més greu és que aquest aïllament sigui la ignorància de tan patiment.
Ramon Llull deia que s’ha de conjuntar sempre “un amor virtuós i una intel·ligència sense vanitat”. Demanem aquest amor fort aquest aprendre a llegir entre línies amb humilitat. Jesús se’ns dóna del tot. Com canta el Pange lingua, : s’alimenten del Senyor els pobres, els servents, els humils.

sábado, 27 de julio de 2019

El regateig entre amics



Jesús, a petició dels seus deixebles, els ensenya una pregària: el parenostre. L’oració que a l’Església es resa de manera pública diverses vegades al dia, a laudes, a vespres i a l’eucaristia, diàriament. I també la que resem en gairebé tots els sagraments...fins i tot en la celebració de la reconciliació d’un sol penitent, si bé no hi és al ritual, se sol indicar com a obra penitencial. La pregària  que tantes vegades resem a soles o a casa. L’hem apresa dels nostres pares o dels nostres avis. Hi porta l’empremta de la primera persona que ens la va ensenyar. La resen fins i tot persones que no practiquen gaire. Aquella oració que veiem escrita en lletres de motllo a les portes de la Sagrada Família, aquelles portes de bronze de la façana de la glòria que va empènyer el Papa Benet aviat farà vint anys per inaugurar el nou temple i en una imatge molt bonica que va donar la volta al món. Allí, en aquelles portes,  seguint el disseny de Josep Maria Subirachs, el començament del parenostre està escrit en cinquanta-quatre llengües diferents. Es dóna un fenomen curiós: els visitants, de tot el món que acuden al Temple reconeixen de seguida la pròpia llengua. És com si estigués inscrita també en el fons de la seva ànima. El Senyor, doncs, ensenya el parenostre als seus amics i tot seguit els fa unes consideracions que glossen la pregària que acaba d’ensenyar i els mostra quan què i com cal demanar.
En primer lloc, els parla d’un amic que ens busca en una hora inoportuna. Per trobar-se amb un amic, com per trobar-se amb Déu, totes les hores són propícies. A la primera lectura hem escoltat com Abraham, anomenat “l’Amic de Déu”, sembla talment que estigui regatejant amb Déu, aquell regateig tan propi del món oriental... algun comentarista diu que si hagués insistit una mica més, el Senyor hauria salvat Sodoma encara que no s’haguessin trobat aquelles deu justos.  Perquè seguint el que ens diu Sant Pau a l’epístola, Déu perdona generosament totes les nostres culpes i cancel·la el compte desfavorable on constava el nostre deute.
En segon lloc els explica que sempre hi ha resposta, Déu s’hi posa sempre, no ens desatén. Recordo que una política molt emprenedora em va dir en una ocasió, abans de començar uns col·loquis on invitava sempre persones d’Església em va dir: “mossèn, és que Déu no se m’hi posa.” Després, vist l’èxit d’aquella jornada li vaig preguntar: “Déu, s’hi ha posat?” i em va respondre, amb humor, bé diguem que m’ha enviat un SMS...!”
En tercer lloc  hi ha una correspondència entre el que demana i allò que se li dóna. Pot ser que sembli que Déu no ens dóna exactament el que demanem ni en el moment que ho voldríem. Però en realitat sempre dóna resposta justa i apropiada a les nostres demandes.  Perquè ens dona no tant allò que ens sembla necessitar sinó el més convenient.
Ara al final de tot com, la guinda del pastís, ens diu el que li hem de demanar, l’Esperit Sant, amb tots els seus dons: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Aquest pack és més important que la salut el diner o les relacions amoroses, perquè si hem rebut aquests dons, no ens mancarà la salut global, ni la riquesa interior ni l’Amor perdurable.



jueves, 25 de julio de 2019

Homilia en la Solemnitat de Sant Jaume 2019



Enmig d’aquest estiu xardorós, torna la festa de Sant Jaume apòstol, pelegrí i primer màrtir entre els apòstols. Fa anys que aquesta festa tan nostra començava amb una revetlla, ara pràcticament ha desaparegut, com la revetlla de Sant Pere. Resta només la de Sant Joan.  Esperem que aquesta no es perdi.

Maria Salomé, la mare de Jaume i Joan, com totes les bones mares, volia el millor pels seus dos fills. A més com que es consideraven parents de Jesús, de la seva mateixa sang, la bona dona, també deixebla, creia que tenien uns drets que no tenien els altres apòstols. Per això li demana al Mestre uns llocs d’honor per a Jaume i Joan, al més enllà, a l’eternitat. I per això els altres apòstols s’empipen. Però Jesús sap que en el fons tots estan delerosos per destacar. Ell supera la consanguinitat amb l’amistat. Aquesta superació tots l’hem viscut. El que abans es deia “la crida de la sang”, avui es posa en qüestió. De vegades hi ha parelles que fan l’inversemblant per tenir un fill propi, de la seva mateixa sang... amb tot el respecte però potser valdria més la pena que dediquessin tots aquests esforços a l’adopció o a l’acollida.

A la pregunta de Jesús, podeu veure el calze que jo he de veure? Jaume i Joan, potser una mica incautes, potser sense saber què deien, responen immediatament que sí. Però ells com nosaltres eren fràgils. Es va veure a la Muntanya de la Transfiguració quan Jesús els va fer entendre que la Passió era necessària per entrar a la glòria. Ells com nosaltres portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat en gerres de terrissa. Avui els pecats de l’Església escandalitzen a molts. Cal restituir fins allà on sigui possible. I cal també perdonar. Perquè tots som Església.

Avui els poderosos estan en boca de tots. M’impressiona que Jesús no aprofiti l’ocasió per anar-hi en contra. En parla només de passada: “heu sentit dir que en totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. No els diu: “revolucioneu-vos contra ells, preneu el poder vosaltres...” simplement els ensenya “entre vosaltres no ha de ser pas així. I dissortadament avui veiem que en l’Església és així. Veiem que encara hi ha molts abusos de poder! No perdem el temps denunciant-lo, que entre nosaltres, comunitat cristiana de Santa Maria de Badalona no sigui pas així.

Sant Jaume el Major és venerat també com a pelegrí i molts segueixen les seves petjades lluminoses: Pensem que només durant el passat mes de juny en l’oficina de peregrinacions de Santiago de Compostela es van rebre gairebé cinquanta mil pelegrins.  El 2010, tot i que era Any Sant foren trenta-tres mil. Creixen els pelegrinatges a Santiago, per molts motius que ara no podem analitzar. Però el Camí és un símbol de la nostra vida, per això m’han agradat molt aquestes “benaurances del pelegrí”.

“Benaurat ets pelegrí, si descobreixes que el camí t’obre els ulls a allò que no es veu. Si en el camí et retrobes i et regales un temps sense pressa per no descurar el teu cor. Si la teva motxilla es va buidant de coses i el teu cor s’omple de tantes emocions. Si el que més et preocupa no és arribar, si no arribar amb els altres, si descobreixes que un pas enrere per ajudar l’altre val més que cent endavant sense mirar al teu costat; si busques la veritat i fas del teu camí una vida i un Camí en busca d’aquell que és Camí, Veritat i Vida, si descobreixes que el Camí té molt de silenci i el silenci d’oració i l’oració de trobada amb el Déu de l’Amor que t’espera. Benaurat quan contemples el camí i el descobreixes ple de noms i de sortides de sol, benaurat quan et falten paraules per agrair tot allò que et sorprèn en cada racó del camí, perquè has descobert que el veritable camí comença quan s’acaba”.

Oh si tots, pelegrins, poguéssim fer nostres aquestes paraules!

sábado, 20 de julio de 2019

Hostes que ens canvien


Estimats germans i germanes,

el fil d’or que uneix la primera lectura, el salm i l’evangeli d’aquest diumenge. L’hospitalitat és un principi sagrat a l’orient. Recordo que en una ocasió, pelegrinant amb un grup a Egipte i al Sinaí, vam entrar en una casa molt humil, molt pobra, el sòl era de terra i hi havia molt pocs elements. Una dona del país, amb una mirada clara, ens parlava entusiasmada. Ens van traduir el que deia: “des que vostès han vingut, la llum ha entrat en aquesta casa”. L’hospitalitat és també un principi clau de la vida monàstica. Els monjos veien en cada hoste la presència del mateix Crist.
Però és un do ut des, un donar per rebre. A la primera lectura, Abraham no solament acull els qui li demanen hospitalitat sinó que suplica aquells tres homes que es quedin a casa seva i que mengin a la seva taula. I aquella acollida tan generosa, descrita amb tan detall, serà recompensada, misteriosament, amb la maternitat de Sara, el nom de la qual significa “Déu em fa dansar d’alegria”. Podríem dir que aquella visita trastoca la vida d’aquells esposos ancians i trastoca la història.
Tan el que acull com el que és acollit han de tenir un capteniment digne. Diuen que el gran pecat de Sodoma, va ser abusar dels hostes. Va ser vulnerar un principi sagrat. Quantes menes d’abusos avui hi ha dels nouvinguts, des de la prostitució als sous indignes!
El salm posa també els requisits del qui és acollit: parla de la pràctica de la justícia, de les intencions lleials, de no calumniar, de no fer mal, de no difamar, de no acceptar suborn. Hi hauria tot un codi ètic d’uns i d’altres del qui acull i del que és acollit.
A l’evangeli, Marta i Maria acullen Jesús. Totes dues són acollidores. El que passa és que acullen de manera diferent: Marta preparant els aspectes domèstics i Maria escoltant la paraula, als peus del Mestre, com a deixebla. Ambdues coses són necessàries, però evidentment és millor esdevenir deixeble. Jesús subratlla que Maria ha escollit la part millor ha esdevingut deixeble, ha escoltat.
Penso en les àvies i els avis que un cop per setmana obriu les portes de casa als fills o a fills i néts i els convideu a dinar. En moltes famílies hi ha dies setmanals de portes obertes. “Quin goig, tots a taula!”, escrivia Josep Alegre un pare de família nombrosa. Per això és important la taula i la sobretaula.

Quan acollim una persona que ve de fora, sigui d’una manera transitòria sigui amb voluntat de quedar-se també ens hem de repartir les tasques. I una tasca molt important és l’escolta.  Aquests dies ens parlaven d’un noi que fou acollit a Mataró al centre socioeducatiu de Sant Pau per a africans, procedia de Gambia i era d’una família polígama. Aquí no s’adaptava, no acudia a l’escola, però alguns moments del dia apareixia en el centre de Sant Pau, allí hi trobava caliu. Ara ha tornat al seu país, al seu entorn, havent après què vol dir sentir-se acollit.
En aquests mesos d’estiu molts fem l’experiència d’acollir i de sentir-nos acollits. Deixem-nos enriquir per aquest recíproc intercanvi.
Anem a participar de la taula de l’eucaristia. Que ella ens doni forces per saber acollir bé per descobrir crist quan ens visita i per agrair de cor quan ens sentim acollits.





sábado, 13 de julio de 2019

L'herència


diumenge xv de durant l'any 13/07/19
Aquell mestre de la llei es pensava que la vida eterna s’heretava.  Tots sabem les dissensions que en el decurs de la història i encara avui hi ha en el si de les famílies per les herències, per reclamar allò que crec que em pertoca... Per tant en aquesta pregunta  s’intueix que aquest mestre de la llei reclamava un cert dret, es pensava com molts es pensen encara que la vida eterna s’assoleix com un dret.
Jesús va haver de recordar-li que la vida eterna no s’hereta, va recordar-li el mandat de l’amor que és genuïnament gratuïtat i compassió, és a dir abnegació, capacitat de patir amb els altres i de fer nostre el seu sofriment. Però encara, per fer-li entendre millor li  proposa la paràbola que coneixem com el bon samarità i que ésés tot un tractat per aprendre a resoldre allò que avui anomenem emergències socials...
En primer lloc avui continuen havent-hi persones que són al marge del camí. Son els qui la vida ha bastonejat, ha colpit. Són els descartats de què parla el papa Francesc. N’hi ha uns que es veuen molt: són els qui venen a les nostres Càritas, els qui trobem dormint al carrer, els qui pidolen a la porta de les esglésies...però n’hi ha d’altres que no es veuen tant: les persones que han vingut a menys, les famílies que no arriben a final de mes, els qui tenen una addicció potser no reconeguda, els pobres vergonyants... el primer que cal és tenir una mirada amorosa sobre aquestes persones.
A la mare Teresa de Calcuta li van proposar de presidir una gran fundació d’ajut als més pobres, ja tenien tota la infraestructura muntada, ja tenien els recursos... però ella sempre ho va refusar. I com a bona samaritana el seu lloc i el de les seves companyes era i és a prop dels qui morien al carrer.  Se’ls miraven amb un amor immens, si més no perquè sentissin que morien acompanyats. Personalment em va impressionar també de veure la mirada de bondat i el tracte exquisit que fa anys un bisbe de Barcelona va tenir amb un venedor ambulant a la mateixa porta de l’arquebisbat.
Després de mirar-los cal fer el que estigui en la nostra mà per atendre’ls. Aquest amorosir les ferides amb oli i vi. Quantes persones trobem ferides en el seu dedins. Les ferides de l’ànima són les que més costen de veure i de cicatritzar. La feina del bon samarità és escoltar aquella persona, deixar que verbalitzi el seu dolor, potser no donar-li gaire consells, senzillament que se senti escoltada i tractada com a persona.  .
Finalment el bon samarità va ser humil. Segurament sabia el que diu Moisès i que hem escoltat a la primera lectura: la Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast.  El bon samarità va fer el que estava al seu abast. Sabia que no tot depenia d’ell i per això va portar aquell home a l’hostal i va invertir uns recursos perquè l’hostaler s’ocupés d’ell. No som déus. No està en la nostra mà resoldre-ho tot. Ens hem de refiar d’institucions, de professionals. El diàleg entre professionals i voluntaris és sempre enriquidor i necessari.
Estimats: la vida eterna no s’hereta, no es guanya pels nostre mèrits. Però cada dia tenim alguna ocasió per fer nostre el sofriment de l’altre i de respondre, des de la nostra pobresa, a les seves demandes. En fer-ho, en estimar a fons perdut, començarem ja a percebre l’eternitat.  

sábado, 6 de julio de 2019

Organitzem-nos


Un dels temes més interessants i enigmàtics de la història és el de les dotze tribus d’Israel, 10 d’elles perdudes. Però no és hora d’entrar en aquest enigma. Sí de parlar un moment del concepte tribu que avui continua viu en moltes cultures. Un amic, molts anys missioner a l’Àfrica, diu que no es pot entendre el catolicisme en aquest continent, sense entendre el sistema tribal.  I posa com a exemple que una vocació al sacerdoci que ell va suscitar, abans d’acceptar de ser ordenat, va haver d’anar a demanar permís al cap de la tribu. Igual podríem dir del món musulmà o del món gitano. Entendre el paper del cap de la tribu, entendre les relacions que s’estableixen, fins i tot els enfrontaments entre tribus diverses. Amb totes les ambigüitats el sistema tribal continua viu i pot il·luminar molt el diàleg intercultural i interreligiós.

Mossèn Rius Camps explica que Jesús, com havia fet amb els Dotze, d’ètnia jueva, quan els elegí perquè representessin les dotze tribus d’Israel, confereix ara als deixebles d’ètnia samaritana que se li han adherit una configuració pròpia, que no sols els reintegri a Israel. I recorda que setanta-dos és un múltiple de 12. Dotze multiplicat per sis.

I aquí una primera reflexió: l’organització és necessària, també a l’Església d’avui. No tot pot quedar a la pura improvisació. El voluntariat a l’Església és molt fecund, fins i tot hi ha qui diu que tota l’Església és un gran voluntariat. Però amb el voluntariat no n’hi ha prou. Perquè una comunitat o una entitat d’Església rutllin cal un trípode: els consagrats (ministres, o religiosos), els professionals (remunerats) i els voluntaris. Si falla una d’aquestes tres potes, tot falla. ... I això vol dir dedicar recursos, l’evangelització necessita instruments i els instruments costen diners. Sempre es clar amb una economia de comunió.  Perquè les persones som molt importants, si falla el subjecte tot falla, però també són molt importants les institucions, les universitats, les fundacions, les associacions, els moviments d’Església.

Tornem a l’Evangeli. Notem que és diferent com portaren la missió els dotze jueus i els setanta-dos samaritans.  Els Dotze tornaren molt contents però són parcs. En canvi els 72 expliquen el motiu: “fins els dimonis se’ns sotmeten invocant el teu nom.” Jesús, està convençut que la lluita contra el Maligne és de les primeres missions del deixeble, però els fa veure que sobretot s’han d’alegrar “perquè els seus noms estan escrits en el cel”, és a dir per la gratuïtat del seu lliurament. No estan escrits en l’arena que s’emporta l’aigua marina, sinó com cisellats en pedra, més enllà. “L’únic que val és que hàgim estat creats de nou”, dirà Sant Pau.

Avui hem de continuar lluitant contra el mal: al laboratori, a l’aula, als fòrums democràtics... Però els cristians amb una visió gratuïta de la nostra acció. Treballant com si tot depengués de nosaltres i confiant com si tot depengués de Déu.

El profeta Isaïes anima el poble recordant-los que “a Jerusalem sereu consolats”. En el projecte de ciutat i de poble que els recents consistoris estan cridats a construir, hem d’obrir espais de repòs, de retrobament, de reconciliació, de reflexió, on es puguin cicatritzar tantes ferides obertes en els darrers temps al nostre context social. Serem capaços entre tots de fer-ho?

domingo, 30 de junio de 2019

Déu de vius 30/06/19


“Deixa que els morts enterri els seus morts”. Ens sembla una expressió dura i paradoxal. En la mentalitat semita els conceptes de mort i de vida no són iguals que els nostres. Per important que fos el seguiment de Jesús, com és que sembla que sigui un obstacle el d’exercir l’obra de misericòrdia d’enterrar el propi pare?
Com concebia Jesús de Natzaret la mort i la vida? Qui són per a ell els morts i qui són els vius? Jesús ens diu que la filla de Jaire “no és morta sinó que dorm” (Mt 9, 24), també diu semblant expressió del seu amic Llàtzer: “el nostre amic s’ha adormit, però vaig a despertar-lo” (Jn, 11,11). Igualment  el fill pròdig “era mort, però ha tornat a la vida” (Lc 15, 32).  I davant de les preguntes inquisitives dels saduceus, Jesús anuncia un “Déu de vius i no de morts” (Lc 20, 39).
En la manera d’entendre el món semita, més enllà de les aparences hi ha gent que creiem que està morta i és viva. A l’Alcorà dels que moren per una causa noble figura diu “no digueu que són morts sinó que viuen” (Alcorà 3, 169).
També aquesta és la nostra experiència: hi ha morts que són vius, hi ha vius que són morts. Hi ha persones finades que perviuen amb força en el nostre record, que les sentim quotidianament properes fins i tot que, en certa manera, es continuen comunicant amb nosaltres. Perduda l’aparença física, roman el seu testimoni lluminós. Són morts vivents. Sobre tot els sants, que ens ajuden amb la seva intercessió, són el millor testimoni de la vitalitat de l’Església.
Hi ha en canvi,  persones infecundes, aïllades, pessimistes, amargades, que són talment morts en vida. Fins i tot en català quan una cosa és molt feixuga i difícil de moure diem “quin mort!”.
Per tant, deixar que els morts enterrin els seus morts i anunciar el Regne, és deixar tot allò que porta a l’esterilitat, a la incomunicació, a la mort en vida i anunciar en canvi un Déu que ens és vida, un regne de veritat i de vida, de justícia, d’amor i de pau.
Però per fer-ho cal allunyar la temptació del fonamentalista: “Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i que els consumeixi?”. No és aquest el foc que Jesús ha vingut portar, sinó el que ve de l’Esperit Sant.
Davant del nostre món hi ha comportaments apocalíptics, hi ha profetes de desgràcies, fins i tot hi ha persones que s’autoimmolen per uns determinats ideals. Terrible.  El camí de la paciència, de la comprensió, del respecte al ritme de cada persona, sobretot d’aquella que camina amb el pas més lent, és un camí llarg i abnegat però, a la llarga, més efectiu.
Hem llegit aquests dies que l’Església s’obre a la possibilitat d’ordenar homes casats. El document de treball del Sínode per l’Amazonia, que se celebrarà el proper octubre, tot afirmant que el celibat és un regal per a l’Església, demana que, per a les zones més remotes de la regió, es tingui en consideració la possibilitat d’ordenació sacerdotal per a les persones grans, preferentment indígenes, respectades i acceptades per la seva comunitat, encara que ja tinguin un família constituïda i estable, per tal d'assegurar els sagraments que acompanyen i sostenen la vida cristiana” (n. 129.2). És un signe d’esperança per una església de vius, encara que clamin els apocalíptics.

domingo, 23 de junio de 2019

Mirada neta al cos ferit


L’evangeli d’avui parla de cinc mil homes i a la intempèrie en un lloc despoblat. És una situació complicada i angoixant: una multitud nombrosa, no fàcil de gestionar. Els apòstols es veuen sobrepassats pel problema, no els poden alimentar i li demanen a Jesús una solució dràstica: que els acomiadi...
Quantes vegades la realitat ens depassa, la feina se’ns acumula, hem de donar resposta a moltes coses cada dia, hem de gestionar el nostre temps i,  veiem que el temps se’ns escapa de les mans i que els nostres recursos que solen ser migrats. Que hi ha una desproporció entre el que tenim i el que se’ns demana. Ens passa també a les Càritas parroquials. Els casos creixen; gairebé de manera diària hem de donar resposta a una o altra situació complexa. La solució fàcil pot ser tancar la carpeta: aquesta persona no es deixa ajudar, és inútil, és un cas que ens supera, el millor és acomiadar-la...  
Potser Jesús demana als deixebles que els donin de menjar ells mateixos. Humanament, impossible. Però el mateix Senyor els dóna el principi de solució: demana els deixebles que els facin seure en grups de cinquanta, grups de cent persones, colles a mesura més humana. Recordo que una missionera al Senegal, en una carta ens escrivia: “tinc molta feina, però quan me la miro per parts veig que potser no és tanta.” Quan un problema ens supera, cal mirar-se’l per parts. El problema no desapareix però la solució sembla més factible.
I després, a partir d’allò poc que tenen, el Senyor multiplica els recursos i sadolla la multitud. És el miracle de posar cada dia allò poc que tenim en mans de Déu i de deixar que ell faci la resta. Quantes vegades hem estat testimonis del miracle que representa el fet de compartir!
L’eucaristia, el sagrament de l’amistat, ens ha de fer lúcids i forts per acarar la vida que ens surt a l’encontre. I no parlem d’una resposta només material, l’evangeli ha començat dient que Jesús parlave
Enguany el lema de la Comissió Pastoral dels bisbes per aquesta festa és una frase del salm 103: “I renoves la faç de la terra”. Entre d’altres coses els nostres pastors diuen: “avui se’ns fa un gran do, un gran regal del cel a la terra que ens omple d’alegria i que no trobarem enlloc més. Avui hem de demanar amb insistència a la Trinitat que purifiqui la nostra mirada. ‘Feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu’ (Mt 5,8). Només així podem veure amb els ulls del cor, admirar-nos i custodiar la dignitat de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu. Els ulls de la fe són els que veuen el bell de cada persona i es meravellen davant la bellesa de la creació i l’amor sens límit del Creador (...)
Avui donem gràcies a Déu per les mans generoses al servei de la caritat que dediquen el seu temps i lliuren la seva persona al servei dels necessitats a Càritas i a d’altres institucions de l’Església. Aquesta mateixa setmana parlava amb una voluntària, i li preguntava amb estranyesa com era que no havia participat del funeral d’una persona molt estimada i ella em responia, “és que vam tenir tanta feina a Càritas vam quedar tan cansats que no ens vam veure en cor de res més.” Sé que no era una excusa i que aquesta havia estat una altra manera d’acomiadar l’amiga difunta que ho hauria entès perfectament.
Demanem a l’Esperit Sant que faci de la nostra vida una entrega creïble en tot moment als “ferits per la vida”: pobres, assedegats de Déu, transeünts, emigrants amb les seves adversitats: refugiats, famílies desestructurades; marginats; persones enxampades i esclavitzades per les drogues, l’alcohol o d’altres dependències; la tracta de dones en l’esclavatge de la prostitució; les estretors per les que passen els aturats; ancians sols; malalts mentals; necessitats de compassió.” Avui mirem amb amor el cos de Crist ferit i encara que les situacions sembla que ens depassin, no tanquem mai la porta a ningú.
En vosaltres, ministres extraordinaris de la comunió, quan repartiu el Cos i la Sang del mateix Crist, hi veiem la imatge de la generositat compartida que vol fer arribar a tots l’amor de Déu.


sábado, 15 de junio de 2019

El Joc de la Trinitat



Hem escoltat a la lectura del llibre dels Proverbis unes paraules molt belles i profundes: “jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència”. El joc, jugar és tota aquella activitat per la que emprem imaginació o eines per crear una situació, també emprem regles amb el fi de proporcionar entreteniment o diversió. Un savi, Schiller, escrivia que “la persona sols juga on és persona en ple significat de la paraula, i sols on juga és persona en plenitud.” El joc és una experiència de llibertat que s’associa amb la bellesa i constitueix un gran valor pedagògic. És el concepte del homo ludens, de la persona humana que juga amb llibertat. Fixeu-vos que nosaltres diem “tocar el piano”, però en anglès és  play the  piano i en francès  jouer du piano. Tocar és jugar creativament.
Escrivia Romano Guardini, sacerdot, pensador i escriptor, que la litúrgia és molt semblant a l’art i al joc. La litúrgia no és una activitat que intenta aconseguir alguna cosa, no és funcional. Més aviat, la litúrgia és una activitat que expressa significats i intencions... Està plena de propòsits, com l’art i els jocs. Com la pintura i el joc, la litúrgia és una cosa feta per si mateix i porta a terme una obertura de la realitat que, d’altra manera, trobaríem a faltar. El creient, en la celebració, és com l’artista "que no vol més que alliberar, traient-los a fora el seu ésser i el seu somni, no vol altra cosa que reflectir en l'exterior, en la forma, la veritat interior" .
Així també els creients es valen de la litúrgia per manifestar la veritat més profunda del cor de la creació: el misteri de Déu Tri i U. Les relacions de gratuïtat són a la Trinitat de manera eminent.
Els creients en la celebració són també com els nens que juguen. "No treballo, jugo. La íntima essència de la litúrgia és portar el seu joc davant Déu. No crear, sinó ser ella mateixa una obra d'art...” I Jesús també dirà, “si no us feu com a nens no entrareu al Regne del Cel.”
Un joc es pot desvirtuar quan es torna en excés competitiu o perillosament addictiu, però aquestes desviacions i ludopaties no ens han de fer oblidar la bellesa i la profunditat del joc en ell mateix. Deia Benet XVI que tot error conté un nucli de veritat i que quan més gran és l’error és el nucli de la veritat que conté. Chesterton escrivia que el món està ple de virtuts humanes que s’han tornat boges. La nostra tasca és descobrir allò que hi ha de veritable, de bo i de just, d’honest, darrera de cada error, la virtut que batega darrera cada vici.
Jesús diu: encara tinc moltes coses per dir-vos però ara serien per a vosaltres una càrrega massa pesada... Hi ha una pedagogia de Déu que va avançant en el decurs de la història que ens va mostrant poc a poc el sentit amagat de les nostres accions i de les circumstàncies que ens volten.
Diuen que tota persona per ser completa hauria de practicar també un esport. Quan un juga net aprèn a respectar els altres, quan un sap passar la pilota en el moment precís, aprèn a treballar en equip, quan el jugador de frontó encerta la pilota que li retorna el mur, sap encaixar les adversitats de la vida que de vegades li venen del lloc més impensat, quan el corredor fa l’espring final aprèn que hi ha moments que cal posar totes les energies per una causa noble...
L’eucaristia, joc diví, ens enforteix en el combat quotidià. Jesucrist ha parlat per confiar-nos una Esperança clara, més enllà de les expectatives humanes: l’esperança en Déu mateix. I per això necessitem que el Consol personal del Pare, l’Esperit Sant, habiti en nosaltres, visqui en el nostre interior. Crist mateix ens ho atorga.


miércoles, 12 de junio de 2019

En el comiat de mossèn Andreu Pascual



En el comiat de mossèn Andreu Pasqual i Josa (*Barcelona, 26 de juliol de 1930- Tarragona, 9 de juny de 2019).
Benvolguts nebots, renebots i besnebots de mossèn Andreu,
feligresos de Santa Maria i d’altres parròquies,
membres del patronat de la Fundació Roca i Pi, religioses i treballadors,
senyor bisbe, vicaris episcopals, arxiprest , preveres i diaques que estem al vostre servei.
Germanes i germans:
Ens ha semblat que l’evangeli del rentament de peus –aquest quasi sagrament en l’Església primerenca- era el més apropiat per il·luminar la vida i l’obra d’un prevere com mossèn Andreu Pascual i Josa, rector d’aquesta parròquia durant vint-i-cinc anys, des del 1984 fins al 2009. I no sols perquè ell va tenir molts dijous sants per repetir-lo aquí en aquest mateix presbiteri, si no perquè aquesta actitud de servei silenciós i perenne el va acompanyar tots els anys del seu ministeri. A l’Andreu li agradava la reflexió que d’aquest text feia mossèn Jaume Serrano: “Jesús al Sant Sopar va fer tres coses: va rentar els peus als deixebles, va instituir l’Eucaristia i va proclamar el manament nou: estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat. Avui uns renten els peus però no van mai a missa, d’altres van molt a missa, però no renten mai els peus. L’amor per ser ple, ha de contemplar ambdues dimensions.”
Encara recordo quan mossèn Andreu va fer la seva entrada aquí mateix a Santa Maria, essent vicari episcopal mossèn Joaquim Brustenga, el 27 d’octubre de l’any 1984. Digué, seguint una síntesi de mossèn Rovira Belloso, que en tota comunitat hi ha dues dimensions: el culte a Déu i el testimoni. Aquí, deia, el culte el teniu molt bé, veig que teniu un orgue molt gran... ara això del testimoni, ja ho veurem, ja ho veurem. En el decurs dels 25 anys que fou rector d’aquesta parròquia, segurament  va tenir l’ocasió de palpar molts testimonis dels qui fóreu els seus feligresos i amics. Quan dissabte m’acomiadava d’ell al sociosanitari Santa Tecla-Llevant, de Tarragona, i li preguntava què volia que us digués als feligresos de Santa Maria, ell em responia, senzillament: “que els enyoro”.
Ell sí que va donar-nos testimoni de servei, de generositat i d’abnegació. Els infants disminuïts de l’Esplai i Catequesi Repic i els seus formadors que ja havia tractat a Terrassa, eren la seva joia. També els ancians de la Residència Llegat Roca i Pi, que va presidir. Però no descurava la seva atenció a tots els altres grups parroquials, ni als cristians d’altres confessions. Era profundament acollidor. Tot i que deia amb el seu gran i savi sentit de l’humor que ell quan tenia tres reunions a l’hora, se n’anava al cine. No li agradava celebrar dues vegades els dies de cada dia: “es com dinar dues vegades”, deia. “Diumenge és diferent, ja no et mous de l’altar...”
En aquest rentament de Jesús, previ al Sant Sopar, a la institució de l’Eucaristia i a la proclamació del Manament Nou, hi ha també una dimensió de purificació i de reconciliació expressada en el diàleg de Jesús i Pere: “si no et rento, no tindràs part en mi.”  I mossèn Andreu fou expert en el sagrament de la penitència i la seva necessària renovació. Llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i doctorat per la Facultat de Teologia de Catalunya, els seus coneixement es traslluïen en les seves homilies breus però encertades, en el grup Estel i, especialment, en la formació que durant uns anys feu dels diaques. El diaconat fou un fruit del Concili. El Cardenal Narcís Jubany va contribuir molt a recuperar-lo per l’Església Universal i mossèn Andreu tingué uns anys al costat mossèn Lluís Nadal, el primer diaca permanent de l’Estat ordenat aquí mateix l’any 1980. Ell creia en el diaconat i solia dir que els diaques eren els qui més a prop estaven de Jesucrist perquè encarnàveu el servei.
Tots els qui hem estat vicaris de mossèn Andreu, coincidim en el delicat respecte que ell va tenir amb cada un de nosaltres, de diferents sensibilitats i procedències. Ho deia ahir mateix, al tanatori, mossèn Rafael Méndez. Perquè ha respectat a tots, es mereix el respecte de tots. Personalment li he d’agrair que m’acompanyés en ser ordenat diaca i després prevere i en les primeres passes com a vicari i després com a rector, sempre disposat a col·laborar, sempre de bon humor i amb les paraules justes. Les noves generacions de preveres haurien de conèixer i imitar exemples de rectors com mossèn Andreu: molt més preocupats pel bé dels altres que pel propi lluïment, més inquiets pel diàleg amb la cultura i amb la resta de la societat, que pels rubricismes i les normes. Amics dels més pobres i vulnerables. Capaços d’avançar sinodalment, conjuntament amb religiosos i laics i de no aferrar-se a cap parcel·la de poder.
Mn. Andreu Pasqual podria subscriure allò que hem escoltat de l’Apòstol: “Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort.” L’Andreu ha viscut moltes pàgines de la història recent de l’Església a Catalunya. Sabia què fou el Concili, la caputxinada, la manifestació de capellans, les vagues, la presó, les porres de la policia... Va viure la bonica empresa de bastir una església en un barri obrer, la de sant Valentí de Terrassa, en l’altar de la qual es llegeix el que podria ser el seu lema: “Creiem, esperem, estimem.” I per un article del poeta i traductor Agustí Bartra, mossèn Andreu va decidir alçar-hi el campanar.
L’Andreu va conviure uns anys amb la seva germana Conxita, artista, que conreava la pintura i l’esmalt, tots dos van sintonitzar molt. Ella el va cuidar fins que la salut li ho va permetre. Després va ser ell el qui la va atendre, amb l’ajuda dels nebots. Aquests darrers anys els nebots i renebots de mossèn Andreu, l’heu cuidat admirablement i amb la màxima naturalitat. Heu trobat en ell un avi i un amic. Heu rigut i plorat amb ell. Heu pregat amb ell. L’heu acompanyat tan bé, tantes vegades! Fins i tot un besnebot de quatre anys es queixava que un dia haguessin deixat el tiet Andreu a la intempèrie. Que Déu us pagui la caritat. Tots dos van estar molt units a la Pilar, la vostra mare, àvia i besàvia, i a la Montserrat sortosament vivent, amb 92 anys, que avui a Mallorca s’uneix espiritualment a aquest comiat.
La Conxita va morir el dia de la Immaculada, el dia del seu sant, de 2009, fa deu anys, i l’Andreu el diumenge de Pentecosta. Tots dos amb vuitanta-vuit anys. Tot uns signes. Havíem fet broma que ell es cognominés Pascual i el diaca, Nadal. Només calia un que es cognominés Pentecostal i ja tindríem les tres solemnitats cristianes més preeminents. En morir l’Andreu precisament el diumenge de la Pentecosta, després d’haver seguit atentament encara la vigília per televisió l’ordenació del bisbe Joan Planella, ens estava dient com Jesús als seus apòstols “us convé que jo me’n vagi” i “quan vingui ell, l’Esperit de la Veritat us guiarà cap a la Veritat completa.” Andreu: gràcies pel teu testimoni, nosaltres també t’enyorem.

sábado, 8 de junio de 2019

L'abraçada



Avui és Pentecosta, la pasqua Granada, la pasqua de l’Esperit Sant. Ho acabem d’escoltar: Jesús va enviar el seu Esperit als apòstols després de reiterar-los, dues vegades, el seu desig de pau. Un desig que anava molt més enllà dels desitjos habituals, és un desig que es realitza, que es fa. Els deixebles queden plens d’aquesta Pau que no és pas com la pau mundana. I al seu torn, passen de la por a l’alegria immens. Per tant, és evident que aquí hi ha resumit tot un itinerari vital – o molts itineraris vitals- de la por a la pau, del recel a l’alegria immensa.

Molts avui busquen –busquem- la pau i l’alegria interiors i no la trobem en qualsevol lloc perquè la pau i la joia que Jesús ha vingut a portar-nos a diferència d’altres paus i d’altres joies que el món dóna, inclou el perdó i la reconciliació.  De la mateixa manera que quan Jesús explicà el parenostre es fixà només en el perdó, ara en alenar damunt d’ells els diu: “Rebeu l’Esperit Sant: a qui perdoneu els pecats els seran perdonats.” Els apòstols, que sentien el remordiment d’haver abandonat a Jesús en l’hora decisiva, ara experimenten la joia del perdó.

Els bisbes són els successors dels apòstols i ahir a la Catedral de Tarragona es va celebrar solemnement l’ordenació episcopal de Mons. Joan Planelles Barnusell, fins ara degà de la Facultat de Teologia de Catalunya com a Arquebisbe de Tarragona i primat. En les seves paraules finals, el nou bisbe va glossar el seu lema episcopal: “L’Esperit fa jove l’Església” i  va explicar que el Papa Francesc en la seva recent exhortació als joves afirma: “Ésser jove, més que una edat és un estat del cor. D’aquí que una institució tan antiga com l’Església pugui renovar-se i tornar a ser jove.” També va dir  que la mitra que li havien posat en el moment de l’ordenació era la del gran arquebisbe Josep Pont i Gol que estava convençut “que el Concili Vaticà II, tornant a l’Evangeli, havia de portar una nova primavera a l’Església.”

Em venien a la ment les paraules d’un altre predecessor seu a Tarragona, l’arquebisbe Ramon Torrella, que en un Aplec de l’Esperit va dir amb emoció: “Joves, aquesta és la millor Pentecosta de la meva vida!”

Germans, deixem que l’Esperit Sant actuï en nosaltres, l’Esperit que en néixer 
l’Església va donar a tots els pobles el coneixement de Déu i va unir totes les llengües en la confessió d’una sola fe...

Avui hi ha moltes persones que viuen amb les portes tancades, senzillament perquè 
tenen por. La por no és només patrimoni dels infants, també hi ha persones grans, persones ancianes, que tenen por. Vet aquí el petit relat recent d’una treballadora social membre de l’ACO, l’Acció Catòlica Obrera: “Que té por. Això és el que deia el comunicat que m’ha arribat de Teleassistència. Això és el que la senyora M els ha dit quan ha premut el botó que duu penjat al coll. Que té por. Tan simple i abismal alhora. Els que han atès la seva trucada, li han preguntat si havia caigut o si li feia mal alguna cosa. «No. Però tinc por.» Han dubtat si enviar un equip mèdic o què fer, i finalment han decidit comunicar-ho a la seva treballadora social referent, a mi. Decideixo anar-la a veure. Obro la porta i no cal que em digui res. Abraço els seus 89 anys, i sento la nena que s’espanta, la nena que de cop té por que tot acabi i no tenir la mare al seu costat. I mentre l’abraço, sóc la seva mare, la seva filla, la seva tendresa, la seva força, el seu present i el seu passat”. Estimats, he vist personificada en aquesta bona dona anciana les nostres pors i en aquesta abraçada de la treballadora social el do de l’Esperit. Que cada abraçada que ens donem sigui un signe de l’Esperit Sant, de l’Esperit que fa defugir totes les pors!

sábado, 1 de junio de 2019

Homilia Ascensió 2019


Ens cal temps

La festa de l’Ascensió ens parla de la paciència i la pedagogia de Déu amb nosaltres. Jesús no va cridar uns savis ni uns intel·lectuals del seu temps. Va cridar uns pescadors ignorants i en el decurs de tres anys els va anar formant. En una època en que mestres i deixebles convivien: és en la convivència que s’aprenen les coses realment importants. Però no n’hi hagué prou. 

Recordo que en una ocasió un grup de llatinoamericans que vivien a Barcelona es van trobar amb un bisbe també llatinoamericà, però d’un altre país i un jove li va dir: senyor bisbe, “és molt difícil ser cristià avui a llatinoamèrica”. I el bisbe li respongué: “mira, Jesús va tenir només dotze grans amics, dels dotze un el va trair, un altre el va negar, altres nou fugiren quan el prengueren, només Joan i unes poques dones van romandre fidels... vol dir que no ho va tenir difícil?”  Aquell noi no va saber què dir...
Després els deixebles passaren l’experiència de la resurrecció. No els fou fàcil al principi acceptar que Jesús era viu. No es creien el testimoni de les dones... Necessitaren el seu temps. Ara fins i tot aquella presència misteriosa desapareix. Jesús els promet l’Esperit, però per un temps han d’aprendre a estar sols, a tenir la responsabilitat de la seva fe en les seves mans, fins que arribi l’Esperit Sant que els doni la força per ser testimonis del Regne.

Procurem-ho aplicar-ho a nosaltres. Tots en la nostra fe passem dies i nits. És a dir, temporades de claror, de sentir la presència de Déu propera en els esdeveniment de cada dia i temporades de foscor.  De vegades més de foscor que de llum. Però l’Esperit de Déu omple l’Univers, encara que no el sapiguem percebre. Recordo, molts recordem, a Cristina Kaufmann, una dona suïssa molt bonica, educada en una família cristiana. Enllestits els estudis universitaris, coneixedora de cinc idiomes i apassionada per la cultura que mai deixà de cultivar, va ingressar a la comunitat del Carmel de la Immaculada Concepció de Mataró. Els darrers anys feu una vida eremítica sense deixar l’espiritualitat del Carmel. Va morir de càncer als 66 anys. Aquest any n’hagués fet 80, però -com diu el Dr. Gil- els morts no envelleixen. Molts creiem que mare Cristina era una mística. Molts recordem l’entrevista que li feu Mercedes Milà per televisió que fou repetida set vegades a petició dels espectadors. Allí va tenir la senzillesa de pregar davant de les càmeres.  Però recordo en una altra entrevista, de les moltes que li van fer, que deia que la fe sovint és no sentir. El bisbe Joan Carrera, havia acompanyada espiritualment la Mare Cristina i a Montserrat, va plorar la seva mort. Aquell dia una noia que l’escoltava, Montserrat Unterlöhner, es va plantejar la vida monàstica i després va ingressar al Monestir de Sant Benet... i persevera!

L’Ascensió és una absència temporal. Les categories de dalt i de baix eren molt importants en el pensament antic. Ara en tenim d’altres però tots sabem què volem dir quan parlem d’un projecte d’altes mires o d’una conversa d’alçada. Tots sabem què vol dir apujar nivells.
Avui és també la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials; el papa Francesc al seu missatge diu que “la metàfora de la xarxa, traslladada a la dimensió antropològica ens recorda la comunitat: Com més cohesionada i solidària és una comunitat, com més està animada per sentiments de confiança i persegueix objectius comuns, més gran és la seva força” “La imatge del cos i dels membres ens recorda que l'ús de les xarxes socials és complementari a la trobada en carn i ossos, que es dóna a través del cos, el cor, els ulls, la mirada, la respiració de l'altre. Si es fa servir la xarxa com a prolongació o com espera d'aquesta trobada, llavors no es traeix a si mateixa i segueix sent un recurs per a la comunió. Si una família fa servir la xarxa per estar més connectada i després es troba a la taula i es mira als ulls, llavors és un recurs. Si una comunitat eclesial coordina les seves activitats a través de la xarxa, per després celebrar l'Eucaristia junts, llavors és un recurs. Si la xarxa em proporciona l'ocasió per acostar-me a històries i experiències de bellesa o de sofriment físicament llunyanes de mi, per pregar junts i buscar junts el bé en el redescobriment del que ens uneix, llavors és un recurs.”
Estimats germans i germanes, preparem-nos aquesta setmana per la vinguda de l’Esperit Sant, ell enfortirà tota feblesa, ens farà el do de la fraternitat, ens ajudarà a reforçar els nostres lligams comunitaris.