domingo, 26 de noviembre de 2017

Elogi del viure


Homilia diumenge de Crist Rei 26/11/2017

Quan Miquel Àngel va pintar el Judici Final a la paret de fons de la Capella Sixtina es va inspirar en aquest passatge de l’evangeli que acabem de proclamar. És com si la paret hagués desaparegut i, de sobte, aparegués l’escena del darrer dia. És l’instant suprem en que Jesús Ressuscitat (porta les nafres de la Passió) fa un gest de reprovació amb el braç envers tots aquells que no han sabut reconèixer-lo en el germà més petit, en el pobre i el famolenc, en el malalt i el pres, en els seus enviats. D’aquesta composició grandiosa (hi ha prop de quatre-centes figures humanes) hi ha molts detalls que ens impressionen: Maria apareix com a arraulida al costat de Jesús, talment com Eva sorgida del costat d’Adam. I és que Jesús i Maria són el nou Adam i la nova Eva, els pares de la humanitat nova que va sorgint lentament enmig del dolor i que es manifestarà en plenitud el darrer dia. Miquel Àngel patia molt per aquell món tan corrupte com el que vivia, tenia contactes amb cercles prereformats i volia expressar plàsticament l’esperança d’una nova humanitat. També és ben curiós el detall d’aquella persona que per tal de no caure s’aferra en uns rosaris, que no són els nostres, sinó els que usen els musulmans.
El món nou només serà possible si ens estimem i si estimem allò que fem. Els manaments de Déu van molt més enllà dels preceptes humans, perquè neixen de l’amor i porten a l’amor. Tots ells es resumeixen en la caritat. Per això hem de fer-ho tot, fins les coses més petites de cada dia, pensant en la repercussió que poden tenir. Així ho escrivia Joan Maragall en el seu Elogi del viure:
“Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en que realment,
ets un entre els homes,
esforçat en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.”

Diu un proverbi xinès que “el moviment d’ales d’una papallona es pot sentir a l’altra costat del món i pot provocar un tsunami” és a dir que un petit canvi pot generar grans resultats, insospitats.
I això ho podem aprendre ja de petits...
En Josep Maria i la Maria Electa avui celebren els cinquanta anys de matrimoni i són per a tots nosaltres un estímul i un exemple. Hi ha una secret.: Consideren que un dels aspectes que més ha reforçat la seva unió i que els ha sostingut sempre és el respecte recíproc. Creuen que no l’han perdut mai ni tampoc als fills. Respecte és mirada atenta, és estar ben atent a l’altre, a la seva manera de fer, a les necessitats de l’altre, és deixar que decideixi, lliurement, responsablement, això vol dir “respectar”. Ells, dos floristes de professió, han guarnit aquest altar durant molts anys... Les flors amb la seva bellesa són les coses més boniques del món. Recordo una anciana del meu poble, la Margarida llarga li dèiem, perquè era molt alta, que deia que el que més li agradava del món era el sol i les flors. Les flors tenen el seu llenguatge, les flors parlen i ens parlen. La rosa parla d’estimació, la flor de l’ametller evoca del despertar, la margarida la innocència infantil, d’ací a pocs dies ens regalarem flors de Nadal i tots sabem que el crisantem evoca la mort...

Quan Maria va demanar a Juan Diego que desplegués la seva tilma, en van sorgir unes roses bellíssimes que havia collit quan no era el temps, i la pròpia imatge de Maria, la Verge de Guadalupe, que s’havia revelat a aquell pobre indiet, “el més petit dels seus fills” com l’anomenà. Que Ella ens atorgui una mirada atenta i respectuosa envers tots aquells petits que truquen a les nostres portes. Amén.

lunes, 20 de noviembre de 2017

Comentari a la tercera part del Magnificat de Martí Luter


Parròquia de Santa Maria de Badalona divendres 17 de novembre de 2017

La seva misericòrdia s'allarga de generació en generació/per a tots els seus fidels./Desplega la potència del seu braç,/i destrueix als homes de cor altiu./Desposseeix als grans del seu senyoriu,/i exalça els insignificants, als que no són res./Sadolla als qui tenen fam amb tota mena de béns,/i deixa als rics amb les mans buides./Acull al seu poble Israel, el seu servidor,/recordant-se de la seva misericòrdia/com ho havia promès als nostres pares/ a Abraham i la seva descendència per sempre.

Benvolguts,
En les dues sessions anteriors hem escoltat les reflexions de dos pastors Lorenzo González i Daniel Posse. Tots dos experts en Luter. Jo en aquest tema no els arribo ni a la sola de la sabata. Amb tot, vull agrair al Joan Rosàs i als congregants dels Dolors que en aquest cicle amb motiu dels 500 anys de la reforma protestant, m’hagin permès de llegir i comentar aquest text de Luter –que al seu torn és un comentari del Magnificat- perquè m’ha fet bé, molt de bé. Simplement l’he llegit i he deixat que ressonés en el meu cor, mirant d’actualitzar-lo i si pot ser que us faci bé a vosaltres.
Recordava que el Dr. Isidre Gomà, insigne biblista ens explicava una obra de teatre de Chouraqui, molt vigorosa, en la qual Maria recita el Magnificat. Aleshores s’aixeca d’entre el públic un exegeta catòlic (un actor) i diu: “és impossible que Maria hagués recitat un càntic com el Magnificat tan elaborat teològicament”. I poc després s’aixeca una velleta jueva i diu: “els exegetes catòlics no saben res, perquè jo sóc jueva, he tingut cinc fills, i després de cada naixement he recitat el magnificat.”
Per això he tingut al costat del text de Luter un llibret del Dr. Gomà que port per títol: “El Magníficat. Cántico de la salvación” (BAC minor, 1982)
En aquest llibret el Dr. Gomà diu que la paraula clau de tot el Magnificat, com del Benedictus, és misericòrdia. Per al lector de llengua grega és un sentiment de compassió activa “un amor que commogut davant del mal de l’altre, s’apressa a remeiar-lo” (p. 90). El misteri cristià té la seva darrera rel en l’amor salvífic amb que Déu mira al món necessitat de salvació. El cristià, doncs, és aquell que té una mirada amorosa sobre el món i sobre les coses perquè el món i les coses arribin a ser allò que han de ser.
Luter diu que Maria en aquests quatre versets enumera sis obres divines...
“Primera obra: Déu és misericordiós amb aquells que voluntàriament renuncien a la presumpció als seus drets, a la seva saviesa, a tots els béns espirituals i opten per romandre pobres en l’esperit.”  Realment hi ha una concordança entre aquesta obra de misericòrdia i la primera de les benaurances. Luter com a monjo agustí havia fet vot de pobresa. La majoria de nosaltres ni hem fet vot de pobresa ni segons Luter som veritablement pobres perquè habitualment reivindiquem els nostres drets, i ens enorgullim de la nostra saviesa. “Es presenten nusos davant de Déu i davant del món”. Aquesta afirmació m’ha fet pensar en Sant Francesc d’Assís que es va quedar nu davant del seu pare quan va decidir canviar de vida i m’ha fet pensar també en un jesuïta contemporani que es passeja descalç pels carrers de Barcelona, ho vau poder llegir a la Contra de la Vanguardia fa uns dies. Quina extravagància, dirien alguns! Quina comunió amb el seu entorn! Diríem uns altres.
I aquesta obra de misericòrdia s’estén (s’allarga) de generació en generació. Aquesta i no les altres, perquè la pobresa d’esperit travessa la història de la humanitat.
Segona obra: destrucció de l’orgull espiritual
La segona obra Luter l’anomena la destrucció de l’orgull espiritual. Luter diu que el braç de Déu és la seva potència, en virtut de la qual actua sense mediació de creatures, en silenci. Que bonic que Déu actuï en silenci! Jo diria que actua en silenci i en el silenci. Recordem el salm: “Mentre un silenci tranquil tot ho embolcallava i la nit tocava a la meitat de la seva carrera, la vostra Paraula totpoderosa es llançà del cel, dels trons reials” (Sa 18, 14-15).
Luter aborda el tema per a molts enigmàtic del mal. Fixeu-vos: “Quan Déu permet que els bons es vegin impotents fins el punt que tots pensin que es troben acabats, és quan amb major força es fa present en ells encara que tan ocult i tan amagat, que aquells que sofreixen en l’opressió no se n’adonen, només ho creuen. Evidentment aquí hi ha una ressonància paulina, “és quan sóc dèbil, quan realment sóc fort”. I una frase magnífica del reformador: “Quan l’opressió desapareix, irromp vigorosa tota la potència que bategava en la debilitat”. Una imatge meva: és com una molla que tinguéssim premuda, en deslliurar-la de la pressió, la molla es posa a saltar. Un amic definia perfectament la situació del secretari d’un gran personatge, quan aquest es va jubilar, em va dir “el secretari està passant una temporada de descompressió”, perfecte.
Luter diu: “tota la força, el braç sencer de Déu hi era present”. I ens convida que ens fixem en Crist en la creu que es trobava en una situació d’impotència i precisament aleshores fou quan va actuar amb més força en enderrocar el pecat, la mort, el món, l’infern, el diable, tot el mal. Luter explica també a partir d’aquí la victòria dels màrtirs. I cita Joel, que el dèbil digui: “Sóc un valent”.  
És també ben suggestiva la imatge de la bombolla, “quan la bombolla està més inflada, quan tothom creu que està molt amunt, que ha aconseguit la victòria, quan ells mateixos estan segurs d’haver assolit el que pretenien, aleshores Déu fa un forat a la bombolla i tot s’acaba. “Necis, no s’adonen que mentre ells s’encimbellen, es fortifiquen, Déu els va abandonant i privant de la força del seu braç”. Aquesta reflexió ens va molt bé per avui. També explica una cosa ben actual que és una de les perversions dels mitjans de comunicació: fan famoses a persones que no han fet res, i quan les han posat encimbellades, molt altes, les deixen caure. Luter creu que Déu vol que el coneguem per la fe i per això “hem de tancar els sentits i la raó”, diu que “l’ull de la raó ens escandalitza, per això hem d’arrencar-lo i llançar-lo lluny”. Aquesta consideració m’ajuda a entendre aquell passatge tan dur de Jesús: “si el teu ull t’escandalitza arrenca-te’l”. Ara ho entenc. Treu de tu una mirada merament racional i procura tenir una mirada de fe, una mirada amorosa i ho veuràs tot en una altra dimensió.” Realment això demana una conversió. Luter demana “tancar els sentits corporals” i això és molt propi del seu temps. Avui es parla fins i tot d’una teologia dels sentits [Tollentino] però en realitat el que vol el pare de la reforma que se’ns obri la mirada interior, l’oculata fidei, els ulls de la fe.
La destrucció dels superbs es produeix quan se senten els més intel·ligents de tots i pletòrics de la seva pròpia saviesa... i l’explicació és molt clara: si un està ple de si mateix, a dins ho hi cap la saviesa de Déu. En castellà hi ha dos expressions exactes que no sé si tenen el seu correlat en català “nadie les tose” i “más dura será la caída”. Luter ho diu ben clar, quan més amunt pugin, més profunda serà la caiguda.
Luter diu que la Mare de Déu quan s’enfronta als hipòcrites, no els mira els palmells de les mans, ni els escruta la nina dels ulls, sinó l’íntim del cor, i per això parla dels superbs de cor. “aquests savis i sants –diu Luter- no són superbs en els seus vestits, en els seus gests; resen molt, dejunen molt, prediquen i estudien molt; celebren missa, van amb el cap cot, no vesteixen  sumptuosament” (...) Ah, quin bon cor que tenen. Invoquen Déu, es compadeixen del pobre Jesús que actua injustament, orgullosament i que, per suposat, no és tan pietós com ells.” I una mica més avall: “aquests són els homes més venenosos, més nocius que trepitgen la faç de la terra. És aquest un orgull cordial, pregon, diabòlic, contra el qual no és possible el consell, per la senzilla raó que no escolten (...) Joan [Baptista] els anomena “cria d’escurçons” i el mateix passa amb Crist. Us confesso que aquest passatge m’ha tocat molt perquè tots coneixem persones així, és més nosaltres mateixos podem estar actuant així moltes vegades perquè la supèrbia és molt subtil, és subtilíssima! No ens hem de culpabilitzar, però sí que ens hem d’examinar i sí que ens hem de deixar corregir. Martí Luter arriba a dir que els rics en realitat són “enemics menors”, els poderosos, més de témer, però aquesta mena de savis, els sobrepassen a tots i sedueixen els altres. Paraules duríssimes: “els rics aniquilen la veritat en ells mateixos; els poderosos l’expulsen dels altres, però els savis –aquesta mena de savis- l’extirpen completament i la supleixen per les pròpies invencions del seu cor”.
Tercera obra: derroca els poderosos del soli
Déu aniquila  i desposseeix els poderosos i els grans amb la potència i autoritat que tanta confiança els mereix, els qui esgrimeixen la seva arrogància-diu- contra els súbdits pietosos i humils, que es veuen forçats a aguantar damnatges, tortura, mort, i tota classe de mals usos per part seva... Comento jo, és la manca de simetria a la qual estem assistint avui en el món i també en el nostre país.
I precisa no és que Maria diu que destrossi els trons, que els destrueixi, que els  trenqui, sinó que derroca d’ells els poderosos. Però Déu ho fa tot als seu temps, “fins que la potència toqui el punt culminant”. Quan això passa, ni Déu està disposat a continuar mantenint-ho ni ella pot sostenir-se amb les seves pròpies forces. És aleshores quan es desfà per ella mateixa, sense soroll, ni enrenou. La història mostra que les grans dictadures poden desaparèixer per una revolta, però el més freqüent és que es disgreguen interiorment.
Quarta obra: elevació dels petits
Luter diu que per petits aquí no s’ha d’entendre els humils sinó els que són insignificants, els qui no suposen res als ulls del món. O sigui els que Francesc anomenaria “els descartats”. I diu que és la mateixa paraula que Maria s’havia aplicat a ella mateixa: “S’ha fixat en la petitesa de la seva serventa.” Això no vol dir que els posi en el lloc dels savis, dels orgullosos, sinó que els concedeix una cosa millor que és “l’elevació en Déu i en esperit, així es converteixen aquí i en el més enllà, en judicis de trons, potestats i tota classe de coneixements ja que són més savis, que tots els savis i els potentats.”
Cinquena i sisena obra: “omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”
Paraules belles les de Luter: “abans acudiran tots els àngels a donar-li aliment, que permetre Déu que es mori de gana qui confia en ell.” I posa com a exemple Elies que fou alimentat per corbs i que durant una llarga temporada va menjar amb la vídua de Sarepta d’aquell grapat de farina”. És a dir Déu no pot abandonar a la seva sort els qui confien en ell.
Però per desgràcia la falta de fe obstrueix el camí, fa difícil que Déu realitzi aquesta obra en nosaltres. Per què? Luter diu perquè ens estimem més estar ben sadollats, ben proveïts de tot abans que haver-nos d’enfrontar a la fam. I una mica més endavant: “has de ficar-te en ell, t’has de submergir en ell, t’has de sentir privat de tots els auxilis perquè ningú que no sigui Déu no actuï.” Aquí hi trobo una ressonància clara de Sant Pau i també de Sant Francesc d’Assís i la perfecta alegria.
Continua: “perquè som cristians, posseïm l’evangeli, aquest evangeli que ni els dimonis ni Déu no poden sofrir, per tal que per mitjà d’ell arribem a la indigència i a l’abatiment i perquè Déu pugui realitzar en nosaltres les seves obres”.



Ha protegit Israel el seu servent
Maria, després d’haver cantat les obres que Déu ha fet en ella i en tots els homes, torna al principi i conclou el Magnificat amb el que Luter qualifica de l’obra mestra per excel·lència: l’encarnació dels fill de Déu.
“Ha protegit”, o “ha acollit”. El verb grec antilambánomai pot evocar el gest d’agafar amb la mà, com diu Isaïes 41, 13, per atraure i mantenir en seguretat aquell que estava en risc de perill, d’aflicció i d’abandonament.
Diu Luter que la paraula Israel té dues parts “Saar” que vol dir senyor, príncep i “el “ que vol dir Déu. Reunides ambdues partícules, com es fa en hebreu, neix l’expressió “Israel”. Per tant, Israel és un “senyor de Déu”, un nom elevat, sant, que entranya en ell mateix el miracle que un home, per parlar així i per gràcia divina s’iguali a Déu en potència de manera que Déu faci el que l’home vulgui. Aquest és l’Israel en el que Déu es complau. I aquet fou el motiu pel qual després d’haver lluitat Jacob amb l’àngel i haver aconseguit la victòria se li va dir “Et diràs Israel”, perquè si tens aquest poder amb Déu [que l’has vençut en la batalla] també seràs poderós amb als homes”. I afegeix encara Luter: “Hi hauria molt a dir, perquè Israel és un misteri rar i profund”.
Com ho havia promès als nostres pares. S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre
Luter comenta aquests versets dient “tot mèrit, tota presumpció es veuen ací tirats per terra, mentre que s’enalteix la pura gràcia i la misericòrdia de Déu. Perquè Déu no va acollir Israel pels seus mèrits, si  no en virtut de la seva pròpia promesa. Per pura gràcia ho va prometre, per pura gràcia ho ha acomplert.”
“Així s’explica –continua Luter- que sant Pau digui (Gàl. 3) que Déu es va comprometre amb Abraham quatre-cents anys abans de lliurar la llei a Moisès, perquè ningú no pugui gloriar-se i dir que havia merescut i aconseguit tal gràcia i tal promesa per la llei o per les obres de la llei. La mare de Déu lloa i enalteix aquesta promesa i atribueix l’obra de l’encarnació de Déu només a la promesa, divina, graciosa, gratuïta feta a Abraham”. Jo ací hi veig la humilitat de saber que som deutors d’una promesa feta en la història, ens ajuda a valorar els qui ens han precedit, sobretot els nostres pares en la fe. Fa pocs dies han premiat amb la creu Pro Ecclesia et Pontifice –la màxima distinció que el Papa dona a un laic- a l’assagista i escriptor castellà, José Jiménez Lozano que a la pregunta, “Cree en Dios?” del llibre de Gironella responia: “no creo en el Dios de los filósofos y los teólogos (...) sé de quien me he fiado como Abraham”.
Afegeix Luter que “ja se sap que un fill no cal que sigui natural”, s’entén per ser fill. I continua: “ha donat a Abraham la seva descendència, un fill natural, d’una verge pura, Maria, per mitjà de l’Esperit Sant, sense obra d’home. No ha estat un naixement natural, ni s’ha concebut sota maledicció que pogués afectar a aquesta descendència . I no obstant és una descendència d’Abraham tan veritable com la dels restants fills d’Abraham”. Bellíssima manera doncs d’entendre l’encarnació.
Diu Luter: “no hauríem portar-amb els jueus tan hostilment, ja que entre ells hi ha cristians futurs i diàriament es registren conversions. Són ells, i no nosaltres, els pagans, els receptors de la promesa en virtut de la qual sempre hi haurà cristians a la posteritat d'Abraham que reconeixeran a aquesta beneïda descendència. La nostra causa reposa només sobre la gràcia, no en cap promesa alguna. Qui sap com i quan? La forma ideal d'actuar consistiria en què visquéssim nosaltres com a cristians i els arrosseguéssim cap a Crist. “ Aquí hi veig una sentència que continua en ferm: “Qui estarà disposat a convertir-se al cristianisme, si veu que els cristians es comporten tan poc cristianament amb els altres? No, estimats cristians, no és aquesta la forma d’actuar. Digueu-los la veritat amb bones maneres; si no volen acceptar-la, que se'ls deixi tranquils. Quants cristians cal no aprecien a Crist, que no escolten les seves paraules, que són pitjors que els pagans i els jueus, i els deixem en pau; més encara, caiem rendits als seus peus i els adorem gairebé com a ídols.”
I conclou Luter i també concloc jo:
“Deixem això aquí de moment, i demanem a Déu que no s’acontenti amb il·luminar i parlar, sinó que inflami i que visqui en el cos i en l'ànima. Que Crist ens ho concedeixi per la intercessió i la voluntat de la seva estimada mare Maria.” Amén.




sábado, 18 de noviembre de 2017

El rostre de Déu


Homilia diumenge XXXIII (19/11)

La dona forta té un protagonisme gran en la primera lectura. També a la segona, Pau compara la segona vinguda del Senyor i el trasbals que suposarà amb els dolors de la mare quan infanta, que en el seu temps, eren molt més intensos i generalitzats. Però és una visió consoladora, entendre que els sofriments del món present són el signe d’un nou part...
I encara que explícitament a l’evangeli Jesús no parli de la dona, és evident que les dones per la seva mateixa naturalesa, solen ser molt bones administradores.
Però aquest evangeli dóna una lliçó encara més profunda. Ens ajuda a conèixer millor a tots, homes i dones, com és Déu, el rostre de Déu. El tercer  personatge de la paràbola, el que només havia rebut un milió, té una imatge distorsionada del seu senyor: “sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat.· I davant d’aquest Déu esdevé poruc. Probablement sí que aquell senyor era exigent, però no és veritat que no hagués sembrat: havia dipositat en mans dels seus súbdits unes quantitats de diners perquè les fessin rendir.
Per tant, segons sigui el rostre de Déu en què creiem, així serà el nostre capteniment. Si creiem en un Déu magnànim i magnificent, nosaltres mateixos serem emprenedors i generosos. Si ens hem forjat la imatge d’un déu tancat en ell mateix, mesquí, així actuarem nosaltres.
El bon administrador, a més, sap que allò que ha guanyat no és del tot d’ell. Que sobre tot benefici hi grava una hipoteca social. Ara ha fet un any, el 13 de novembre de 2016, en el moment de cloure l’Any de la Misericòrdia, el Papa Francesc deia: “quan parlem d'exclusió, vénen ràpid a la ment persones concretes; no coses inútils, sinó persones valuoses. La persona humana, col·locada per Déu a la cimera de la creació, és sovint descartada, perquè es prefereixen les coses que passen. I això és inacceptable, perquè l'home és el bé més valuós als ulls de Déu. I és greu que ens acostumem a aquest tipus de descart; és per preocupar-se, quan s’adorm la consciència i no es presta atenció al germà que pateix al costat de nosaltres o als greus problemes del món ...
Avui, a les catedrals i santuaris de tot el món –afegia el bisbe de Roma- es tanquen les Portes de la Misericòrdia. Demanem la gràcia de no apartar els ulls de Déu que ens mira i del proïsme que ens qüestiona ... especialment al germà oblidat i exclòs, al Llàtzer que jeu davant de la nostra porta. Cap a allí es dirigeix ​​la lent de l'Església. ... A la llum d'aquestes reflexions, voldria que avui fos la «Jornada dels pobres» "
Estimats germans i germanes, caldria que cadascú es preguntés: “I el meu Lllàtzer qui és?”. Potser no és un pidolaire de diners, potser és la persona que dins la meva mateixa família és cansada i és repetitiva, fa nosa...Qui és el més pobre de la meva família?
Avui l’arxidiòcesi de Barcelona acomiada al bisbe Sebastià Taltavull que se’n va a prendre possessió a la diòcesi de Mallorca.  Han estat vuit anys de ministeri episcopal a Barcelona, ha establert amb molts una sincera amistat. I el bisbe ha comentat els tres cicles evangèlics a la llum del pensament social de l’Església. A més, en aquests mesos d’administrador apostòlic a Mallorca, el bisbe Sebastià ja ha dut a terme diverses iniciatives pastorals: visites a parròquies i comunitats, visita als missioners diocesans, unificació de les Confirmacions a la Catedral, trobades amb els sacerdots que han abandonat el ministeri, amb periodistes... No li han mancat problemes però els ha afrontat amb seny i saviesa i sobretot amb una mirada amorosa i evangèlica de la realitat.
La seva presència a l’illa de la calma, reforça i encara podrà reforçar més els lligams entre les esglésies de Catalunya i les Balears, que en els darrers anys s’havien afeblit.
L’enhorabona bisbe Sebastià! El nostre record afectuós i la nostra pregària agraïda.







Paraules en la recepció del fons Chesterton

Facultat de Filosofia de Catalunya (URL)
Quarta hora de dimecres
15 de novembre de 2017. Sant Albert el Gran
Centre d’Estudis i Documentació G. K. Chesterton

Déu vos guard. Saludo cordialment la Dra. Anna Berga, Secretaria General de la Universitat Ramon Llull, el professor Josep Carbonell, donant del Fons Chesterton, la Dra. Sílvia Coll-Vinent, professora titular de la Facultat de Filosofia, el Sr. Marià Hispano, arxiver del fons Chesterton i el Sr. Daniel Gil, de la Biblioteca Episcopal del Seminari de Barcelona, que en serà la dipositària. Saludo cordialment el degà de la Facultat de Teologia, els professors i alumnes, i el distingit públic assistent.
Avui és la festivitat de Sant Albert el Gran, bisbe i doctor de l’Església, mestre de Sant Tomàs d’Aquino. Sobre ell escrivia Chesterton: “Albert el Gran fou el fundador de la ciència moderna. Va contribuir més que cap altra a preparar el procés que va convertir a l’alquimista en químic i a l’astròleg en astrònom.” [AYLLÓN, 2011: 83].
La Facultat de Filosofia s’honora de rebre formalment aquest importantíssim fons documental de Chesterton que ha aplegat pacientment durant anys el professor Carbonell -al qual vull expressar tot el nostre agraïment- i que serà dipositat a la Biblioteca Pública Episcopal i digitalitzat a l’abast de professors, d’alumnes, d’investigadors i del públic en general. Ja sabeu que Gilbert Keith Chesterton nascut a Londres el 1874 i mort a la ciutat del Tamèsis el 1936, fou un poeta i assagista prolífic, un pensador agut i incisiu i un dels grans escriptors del segle XX. Li van donar fama les novel·les policíaques del pare Brown, les polèmiques amb Bernad Shaw, les biografies de Sant Francesc d’Assís i Sant Tomàs d’Aquino i assaigs tan originals com  Ortodòxia i L’home etern. Chesterton  era un home corpulent i amb sentit de l’humor sabia riure’s d’ell mateix. Deia: “pel que fa al meu pes, ningú no l’ha calculat encara.” També deia que “el secret de la vida resideix en el riure i en la humilitat”.
En aquesta tria de textos de Gilbert Keith Chesterton que curosament ha aplegat la Dra. Coll-Vinent i que porta per títol Cristianisme, pensament social i literatura, que ha estat editada per Viena i la Fundació Joan Maragall, la podreu adquirir a la sortida, hi trobareu aquesta afirmació:  “Si un home veiés el món a l’inrevés, amb tots els arbres i torres penjats cap per avall, com es veu la superfície d’un estany, un dels efectes seria el fet de ressaltar la idea de dependència. Hi ha una relació llatina i literal, perquè el mateix mot: “dependència” només significa penjar” [COLL-VINENT, 2017:83]. M’he recordat d’una cita que en feia un chestertonià, mossèn Josep Maria Ballarín, que deia referint-se a aquesta idea que calia fer la figuereta i citant a Chesterton afirmava que quan Sant Pere va ser crucificat cap per avall va comprendre com era el món perquè va veure els núvols com muntanyes, els estels com flors,  i tots els homes penjant de la infinita misericòrdia de Déu”. En definitiva que la conversió –que tots necessitem- passa per canviar el nostre punt de vista de la realitat.

  

jueves, 16 de noviembre de 2017

Paraules en la recepció del Premi Carles Cardó


En el moment de rebre el Premi Carles Cardó, vull expressar la meva gratitud envers els qui heu tingut l’amabilitat de concedir-me’l, convençut que és un guardó extensiu a tot l’equip que fem possible Catalunya Cristiana i Ràdio Estel. Em ve a la ment la figura de l’estimat bisbe Joan Carrera, pioner dels nostres mitjans de comunicació, que  va admirar tant el sacerdot Carles Cardó, pensador i promotor del cristianisme social i un dels homes d’Església que més ha incidit en el nostre país en el decurs del segle XX.
La vostra fundació -que porta el nom del recordat Joaquim Xicoy- té dos eixos: Persona i democràcia.
El personalisme ha marcat la filosofia contemporània. Subratllar la unicitat i la centralitat de la persona, la seva capacitat de diàleg, la importància que  no quedi mai reduïda a un instrument. Els postulats filosòfics del personalisme alimenten el Concili Vaticà II. Ja sabeu també que a Europa el personalisme ha estat una font d’inspiració de la democràcia cristiana. En aquest context, us anuncio que d’ací a pocs dies el proper 29 de novembre, tot celebrant la festivitat del beat Ramon Llull, la Facultat de Filosofia de Catalunya honorarà un gran personalista el Dr. Josep Maria Coll i Alemany, fill del molt honorable Miquel Coll i Alentorn, historiador i president del Parlament de Catalunya.
L’altra eix és democràcia. Aquests dies convulsos hem tornat a veure i escoltar l’emotiu discurs de Pau Casals davant les Nacions Unides, des del seu ambó de director d’orquestra en el moment de rebre la medalla de la pau. Ens recordava que som una de les democràcies vigents més antigues del món. En aquesta hora difícil per Catalunya és important de tenir-ho. I aprofito aquesta oportunitat que em doneu per reivindicar la necessitat d’un memorial que perpetuï davant les noves generacions l’antiguitat del nostre sistema parlamentari.
Escrivia Carles Cardó:  “que Catalunya sigui per endavant reconeguda com una nacionalitat o que no ho sigui, té poca importància [...] Essent intensament ho serà més que afirmant-ho entusiastament». Des dels nostres mitjans –Ràdio Estel i Catalunya Cristiana- aquesta és la nostra voluntat: “ésser intensament” esdevenir canals de comunicació i, per tant, de comunió servir les persones, donar-los elements que els ajudin a forjar l’opinió, contribuir a la formació de les noves generacions en una sana catalanitat, oberta a l’universal.

A tots els organitzadors, grans mercès.

miércoles, 15 de noviembre de 2017

En la mort de Paco Viñas

En la mort de Paco Viñas 14/11/2017 

Déu vos guard.

L’últim projecte d’en Paco Viñas era preparar un homenatge al seu pare, el comunicador i mestre de comunicadors Joan Viñas Bona, que el proper mes de gener hauria fet cent anys. La mort de la seva mare, Anna Rexach, el passat 18 d’octubre, unida al seu delicat estat de salut, el van fer desistir. Però en Paco admirava molt el seu pare, l’acompanyava en la Campanya Benèfica, va col·laborar-hi estretament molts anys i en va escriure una biografia: “Joan Viñas Bona: El goig de viure”.
Nascut a Barcelona el 22 d’octubre de 1955, Paco Viñas va estudiar enginyeria industrial a la Universitat Politècnica. Es va especialitzar en motivació en l’empresa. Vocació tardana, va voler seguir les passes del seu germà Agustí, prevere i va ingressar a la Casa de Santiago. Deixeble i admirador d’Alfred Rubio de Castarlenas, amb ell va posar en marxa els Sopars Hora Europea, amb un format original: es tractava de dialogar mentre se sopava, d’una manera distesa, sobre temes d’actualitat, aportant un punt de vista realista existencial i pacificador. Els Sopars, organitzats per l’Àmbit Maria Corral,  han arribat aquest mes a la seva edició 227.
Vinculat familiarment a Calonge del Baix Empordà, on el seus pares hi tenia una segona llar, en Paco Viñas fou nomenat secretari executiu del SERTAL, el servei de Ràdio i Televisió de l’Església a l’Amèrica Llatina, un organisme depenent del CELAM, el Consell Episcopal llatinoamericà amb seu a Colòmbia. Aquest càrrec el va portar a viatjar per diversos països de llatinoamèrica i a tenir contacte amb grans homes d’Església com el cardenal Darío Castrillon que després fou prefecte de la Congregació per al Clergat o Gregorio Rosa Chávez, avui també Cardenal, auxiliar del bisbe Óscar Romero, els sacerdots Enrique Castillo, Pacho Tamayo, Ramón de la Rosa o Trino Valera, aquests dos nomenats posteriorment bisbes i molts i molts d’altres que li van donar un esguard de l’Església veritablement universal i un gran coneixement de la riquesa cultural i també de la pobresa de molts pobles d’Amèrica.
Havent estudiat a la Facultat de Teologia de Sant Pacià, el 10 de maig de 1987 fou ordenat de prevere pel Cardenal Narcís Jubany a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià. Exercí de vicari a Santa Maria de Badalona. El 1994, a petició meva, va assumir la direcció de Ràdio Estel, l’emissora amable de l’Església catalana que el seu pare havia contribuït a fundar. A la Ràdio va viure els moments inicials, difícils però bonics, al costat de Ramon Fraxedas i Maria Figueras, ja traspassats, i de molts altres que hi treballem des dels inicis.
Un temps després d’ haver deixat el ministeri ordenat, en Paco va contraure matrimoni amb la Fina Casas. Van tenir dues filles. Va treballar com a gerent a Òptica Hispano de Badalona i després a Oncolliga la fundació que ofereix suport psicosocial a persones amb càncer i els seus familiars.  Arreu ha deixat una estela de simpatia i eficiència professional.  Ha continuat servint a l’Església presidint litúrgies de la Paraula a Ullastret, al Baix Empordà, el poble de la seva esposa.
Descansa en pau, amic Paco.



Sonet amb estrambot trinitari en el comiat d’en Paco Viñas, que ha mort l’onze de novembre de 2017, festivitat de Sant Martí de Tours, monjo i bisbe, patró de Calonge, mentre les campanes tocaven a festa i els seus el ploràvem amb llàgrimes d’esperança
El teu temps, Paco, ha arribat a la fi
De sobte t’has tornat un ancià
-oh prematura icona del demà!-
ja no cal lluitar, has dit que sí.

Cobert amb la capa de sant Martí
te’n vas somrient al més enllà
avui et tornem a besar la mà
recordant que Crist te la va ungir.

Enginyer enginyós del món novell
ferm comunicador com el teu pare
has marxat prest rere la bona mare.

Duies Colòmbia impresa en la pell.
no oblidarem aquella Pentecosta:
el teu testimoni és llum sense posta.

El llegat - o trinitat femenina!-

la Maria, la Karen i la Fina.

domingo, 12 de noviembre de 2017

La justa mesura

Ahir va morir a Barcelona en Paco Viñas Rexach. Tenia 62 anys. Va servir aquesta parròquia com a vicari, va ser secretari executi del SERTAL, el servei de ràdio i televisió de l’Església a l’Amèrica Llatina del CELAM i fou director de Ràdio Estel. En aquesta eucaristia l’encomanem a la infinita misericòrdia de Déu i li donem gràcies pel seu fecund ministeri primer com a sacerdot i després com a espòs i com a pare.


L’evangeli de les deu noies, que es preparaven per la festa de noces, i en l’hora decisiva cinc es troben migrades de recursos, esdevé una pregunta punyent de Jesús als seus deixebles: “i vosaltres què faríeu?” Què faríeu quan és l’hora i no teniu recursos, què faríeu quan la vostra participació en la festa és inexcusable i no us hi podeu presentar perquè us falten elements, què faríeu quan us trobeu secs interiorment sense oli a les vostres llànties?
I és alhora un crida a tots a ser previsors. De les deu noies cinc eren assenyades i cinc no. Cinc eren prudents i les altres cinc eren fades. Cinc eren previsores i altres cinc beneitones. El cinquanta per cent. Un es pregunta si la humanitat també és així, si hi ha una part (la meitat?) que és responsable i una altra que viu a la inòpia.  I uns i altres hem de conviure fins que ens arribi l’hora de la mort. El dolç son de la mort. I la veu de Déu ens desvetlli. Entretant ambdues realitats conviuen... Com conviu el bon blat i el jull.  També, en el fons, dins de cada un de nosaltres hi ha –no sabem el percentatge- una dimensió previsora i una altra descurada, una assenyada i una altra que no ho és. Moments de veure més enllà i moments que sembla que siguem curts de mires. Vol d’alçada i vol ras. Cada dia en tenim experiència i cada vespre és una bona ocasió per examinar si hem pecat per excés o per defecte.
Hem de preveure perquè no sabem el dia ni l’hora i no sabem el dia ni l’hora perquè no som déus: som humans, tanmateix. Diuen que la prudència és posar tots els recursos necessaris al servei d’una bona acció. Deia el beat Ramon Llull: “la prudència et donarà el coneixement de tu mateix.”
Hem de fer provisió de saviesa. “La saviesa és resplendent i no s’apaga mai,” hem escoltat a la primera lectura. La saviesa és a l’abast: “si algú matinejava per sortir a buscar-la, no s’hi haurà de cansar, la trobarà asseguda a les portes de casa.” De vegades cerquem a fora allò que ja tenim dintre. Ahir conversàvem amb un jove que se sent seduït per aquests rituals d’altres cultures que no són la pròpia on s’arriben a consumir substàncies buscant un alliberament que esdevé alienació. Intentàvem dir-li que es capbussés en la seva pròpia cultura i ben segur que trobaria tresors. Quants fills o néts vostres busquen la felicitat allí on no hi és. Costa molt de convèncer-los si veuen que nosaltres tenim d’altres tipus d’addiccions. Ahir a “La contra” de La Vanguardia un enamorat del sufisme, Sérgio Veleda quan li preguntaven sobre què postula un bon sufí deia: “No posseir. No ser posseït. Llibertat. Lliure albir.”
Es tracta de trobar la justa mesura de totes les coses. Per exemple, durant anys la humanitat ha anat emmagatzemant armes de destrucció massiva. El Papa Francesc ha dit que no hi ha raons per a aquesta acumulació. Els seus predecessors en general donaven per bo l’argument que un arsenal nuclear es justificava moralment per l’efecte dissuasiu. Francesc ha dit que no.  
Cal ser també molt previsors per construir una bona convivència. Les darreres bastonejades que hem patit com a poble ens han fet desvetllar. Cal regenerar la política. Cal tenir projecte de poble, de nació, d’estat. Cal ésser enginyosos a l’hora de dissenyar -o redissenyar- el futur. No podem ser maximalistes, cal creativitat per articular bé la convivència.
La nostra fe es posa a prova davant la mort. No parlem gaire de resurrecció. Davant d’una mort, responem massa com tothom: “És llei de vida....”, “No ha patit...”, “Ja se sap, de vell no es passa...” Se’ns ha de notar més la nostra fe com ens ha recordat l’apòstol: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús els qui han mort en ell”. Cada eucaristia actualitza la mort i la resurrecció de Jesús, el convit de noces, l’hora decisiva, el crit: “L’espòs és aquí, sortiu a rebre’l!”

Que a l’hora que Jesús ens cridi ens presentem davant d’ell amb tots els recursos, amb els fruits de les bones obres i amb una fe viva com una llàntia encesa.

domingo, 5 de noviembre de 2017

Coherència


Coherència (Diumenge XXXI, 5 de novembre de 2017)

Les paraules de Jesús que recull l’evangeli d’avui, van ser pronunciades al Temple, dos dies abans de la Passió, per tant en un context difícil de persecució . Jesús destaca la responsabilitat que tenen al capdavant del Poble de Déu aquells que exerceixen algun ministeri, alguna guia. En la mateixa línia de la profecia de Malaquies que hem escoltat a la primera lectura:  parla dels sacerdots pecadors que estaven al servei del Temple al seu retorn de la deportació, ja cinc segles abans de Crist.
En la primera part de l’evangeli es descriu com són els escribes i fariseus. Jesús afirma la seva responsabilitat però alhora els acusa d’inconseqüència, d’egocentrisme i de vanaglòria. Jesús reconeixia la seva autoritat. Els doctors o escribes eren els responsables del magisteri religiós a Israel i per tant representaven legalment la continuïtat de la càtedra de Moisès. Jesús desautoritzava algunes de les seves opinions personals, però no encara el seu ofici d’ensenyar al Poble la llei i els profetes. Per això diu feu el que ells us diuen però no imiteu la seva conducta perquè diuen i no fan. El valor de la Paraula de Déu no està condicionada a la virtut del missatger (Gomà). Però els que la proclamem i no la complim som motiu d’escàndol. Jesús ens demana coherència. Diu José Antonio Pagola, comentant aquest evangeli que “el nostre exemple de vida més evangèlica canviaria el clima a moltes comunitats cristianes”. Igualment els polítics que invoquen la llei i són còmplices d’una xarxa de corrupció. O parlen de democràcia i usen mètodes dictatorials. Fixeu-vos que els joves estan molt atents al que fem els adults, i quan un adult és coherent amb el seu comportament, encara que no hi estiguin d’acord, diu: "és autèntic".
Jesús, al Sant Sopar proposa una relació excel·lent entre les persones: l’amistat. En aquesta clau cal entendre les seves paraules d’avui. No digueu a ningú “mestre” ni “pare” sobre la terra perquè de pare només en teniu el del cel i tots vosaltres sou germans. Recordo que un missioner català a Xile, ens deia que un dia amb molta paciència, explicava a un grup de persones humilis aquest passatge de de l’evangeli. Allí és molt freqüent que als capellans ens diguin “padre”. “No llaméis padre vuestro a nadie en la tierra, porqueu no solo es vuestro padre el del cielo” I després d’explicar-ho de diverses maneres els preguntà: “Lo habéis entendido?” “I tots van respondre alhora “Sí padre!” La inèrcia no es ven fàcilment.
La Carta de Sant Pau a la comunitat de Tessalònica es manifesta el desinterès, l’amor i l’esperit de servei de l’Apòstol envers les seves comunitats. Així apareixia davant d’ells com a fidel missatger, transparència sense ombra del Senyor.
Aquests darrers dies, he vist plorar diverses persones per la situació que estem travessant al nostre país. Algunes plorant de tristesa i decepció, d’altres, també, de ràbia i d’impotència.  Fa poc, el Cardenal Omella deia: “En aquest moment com a pastor de Barcelona comparteixo el dolor i el sofriment de la gent. El meu cor plora amb ells. Jo desitjo i demano el Senyor que ens ajudi a superar la confrontació i a construir un futur en pau”.
Recordava que la nit de Nadal de l’any 1992, quan ja feia uns mesos que havia començat la guerra a Bòsnia, a Sarajevo, el cardenal Vinko Puljic, un home profundament compromès per la pau i els drets humans, es disposava a sortir a l’altar. Explicava que quan va començar la celebració , es va adonar que tothom plorava. El Cardenal Puljic va sentir també moltes ganes de plorar, però es va controlar perquè va pensar: “si jo també ploro, qui consolarà el meu poble?”. Plorar és natural. Deia Concepción Arenal que el plor és la manera d’expressar les coses que no es poden dir en paraules. I pels cristians el do de llàgrimes és una gràcia que Déu concedeix a alguns perquè vessant-les el seu cor es renovi sense parar.
Però certament no ens podem quedar en les llàgrimes. “Si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles” deia Rabindranath Tagore. Cal estar molt atents als esdeveniments. Cal procurar que la raó de la força doni pas a la força de la raó. Cal mantenir la dignitat. Cal solidaritzar-se amb els que més pateixen. Cal asserenar i cal consolar. Cal refer la pau trencada. I cal que es formin noves generacions de polítics amb vocació de servei.
Aquests dies un matemàtic em parlava de la llei de l’entropia: una funció creix en el transcurs d’un procés que es dóna la forma natural i l’entropia descriu allò que és irreversible en els sistemes termodinàmics. Ras i curt quan un procés arriba a determinat estat ja no té aturador. El llenguatge popular ho sintetitza: “Déu nos en guard d’un ja està fet”
Per trobar aquesta necessària pau interior, val la pena rellegir reposadament el salm d’avui: “Em mantinc en una pau tranquil·la,/com un nen a la falda de la mare,/ tot esperant els vostres dons.”


Homilia Antiguas Alumnas de Jesús y María

Homilía a las Antiguas Alumnas de Jesús y María en el bicentenario de la Congregación.

Colegio de Jesús María de Sant Gervasi, 4 de noviembre de 2017
Malaquias 1,14-2,2b.8-10
Sal 130,1.2.3
1a de San Pablo a las Tesalonicenses
29,7b-9.13
Mateo 23,1-12

Queridas hermanas y hermanos,
Un saludo especial a las Hermanas de Jesús-María. También a todos lo que habéis venido de otros colegios de la Congregación de toda España para uniros en esta fiesta. Y a la Coral de padres de Jesús-María que nos acompañan tan bellamente con sus cantos.
¡Qué alegría estar celebrando este bicentenario de Jesús María! Nos reunimos hoy aquí en esta capilla tan hermosa, que a muchas os trae tantos recuerdos, para dar gracias a Dios por sus dones en estos dos siglos de historia!
Aquí está la imagen de Santa Claudina Thévenet. Nacida en Lión, fue una mujer fuerte y a la vez dócil porque se dejó guiar por el espíritu Santo. Su principal objetivo fue la educación de los niños y de los jóvenes, especialmente los más desfavorecidos. Su pedagogía, inspirada en el evangelio, se basaba en la bondad, en la atención personalizada, en el espíritu de familia. Principios vigentes hoy en la educación. La noche del 5 al 6 de octubre de 1818, Claudina se instaló en una en una humilde casa, apenas amueblada. Con una obrera, una huérfana y un telar de seda, Claudina acaba de fundar la Congregación de las Religiosas de Jesús-María “Me parecía haberme lanzado a una empresa loca sin ninguna garantía de éxito”. Tuvo éxito: y aquí en esta Iglesia hay una prueba más. Las obras de Dios suelen comenzar con pocos medios pero son como el grano de mostaza o la levadura dentro de la masa.
Hoy damos gracias a Dios, en concreto por tanto que habéis recibido las antiguas y antiguos alumnos de este y de tantos colegios de la Congregación. Eran los primeros años de vuestras vidas, en que se moldeaban vuestros comportamientos, vuestra manera de entender la vida, el discernimiento de vuestra vocación. Por otra parte, cuanto ha ido cambiando la Congregación en estos años, seguramente con vacilaciones y con errores, pero siempre intentando ser más fieles al evangelio.
“No hacen lo que dicen” hemos escuchado en el evangelio. Jesús nos pide coherencia, nos pide que vivamos aquello que predicamos. Dice José Antonio Pagola, comentando este evangelio que “nuestro ejemplo de vida más evangélica cambiaría el clima en muchas comunidades cristianas.” Fijaros por favor que los jóvenes están muy atentos a lo que hacemos los adultos, y cuando un adulto es coherente con su comportamiento dice: “es auténtico”.
No llaméis “padre” vuestro a nadie en la tierra porque uno solo es vuestro Padre del cielo, dice Jesús. Recuerdo una anécdota, un misionero catalán activo en Latinoamérica, recordaba a un grupo de gente humilde estas palabras de Jesús. Allí suele usarse mucho el tratamiento de padre a los sacerdotes. Al final les preguntó, lo habéis entendido? Y todos al unísono respondieron: “¡sí padre!” Jesús nos dice que Dios es el único padre y que todos somos hermanos.
La fiesta, la celebración, ha de ir unida al compromiso. Y todos tenemos una misión a cumplir. Como padres de familia, como abuelos, como hijos, como sacerdotes, como religiosas… También como antiguas/antiguos alumnos tenéis unos compromisos.
“Los gozos y las esperanzas, las tristezas y las angustias de los hombres de nuestro tiempo, sobre todo de los pobres y de cuantos sufren, son a la vez gozos y esperanzas, tristezas y angustias de los discípulos de Cristo. Nada hay verdaderamente humano que no encuentre eco en su corazón” palabras de la encíclica Gaudium et Spes del Concilio Vaticano II. No podemos dejar de hacer referencia a los delicados momentos que estamos viviendo hoy en Catalunya. Pidamos en esta eucaristía por la paz y pidamos también que muchos laicos cristianos se formen y se comprometan en política para servir y contribuir a la causa de la paz sin confrontaciones ni descalificaciones.
Quisiera tener un recuerdo hacia la Madre Cecilia fallecida recientemente y a quien pude conocer en Roma. Nació hace más de 115 años en Manchester, New Hampshire. Cuando tenía 21 años el Señor la llamó a Jesús-María y ella respondió alegremente; como respondió un día que le preguntaron cuál había sido el día más feliz de su vida, sin titubear o dudar respondió inmediatamente, ‘el día de mi profesión religiosa’. Durante los 92 años de su profesión religiosa vivió una vida plena de amor y fidelidad al Señor. Su vida y su disponibilidad es hoy para nosotros un ejemplo y un estímulo.

Pidamos por su intercesión más vocaciones a la vida religiosa y en concreto a la congregación de Jesús María. Algunos dicen, ya hace años que pedimos y no llegan. No es cierto, no llegan aquí, pero sí a otros países del mundo. Dios no deja de llamar, aunque nosotros a veces nos hagamos un poco los sordos. Que no nos cansemos de responder a su llamado. Y que “por siempre sean benditos y alabados los nombres santos de Jesús y de María.”

miércoles, 1 de noviembre de 2017

La gran tribulació

Tots sants 2017
“Aquests són els qui venen de la gran tribulació”. Ho hem escoltat en el llibre de l’Apocalipsi. Què és la tribulació? Aquesta paraula avui no s’usa gaire. Abans s’emprava molt més, “estic atribolat, et veig atribolat, atribolada, no t’atribolis...” tenia un sentit d’aflicció i d’intensa preocupació.
Hi ha una manera de llegir la Bíblia que concep l’Apocalipsi  no com un llibre profètic, com ho era el llibre de Daniel, sinó que presenta les visions de Joan en el seu temps, quan la tribulació  estava essent viscuda pels precursors del cristianisme. Quan els apòstols i els altres deixebles eren perseguits i martiritzats...
A l’Església sostenim que tot aquest llenguatge apocalíptic anuncia la aflicció personal individual del cristià. Recordem el fill pròdig, en el moment que toca a fons com a persona, reconeix que hi ha una crida a tornar al pare. Així la tribulació esdevindria més aviat una oportunitat que es dóna quan hi ha crisi, una ocasió de creixement: tornar al Pare, gràcies a la sacsejada de l'aflicció, com va dir Jesucrist: "Us dic això perquè trobeu la pau en mi. Al món haureu de patir, però tingueu valor: jo he vençut el món "(Joan 16,33). D'aquesta manera el catolicisme afirma que els missatges sobre la gran tribulació es refereixen a etapes de grans dificultats personals (segrestos, dols, abusos, fallida econòmica o laboral, presó..) que esdevenen oportunitats que tenen un lapse definit en el temps de Déu mentre perfecciona l’ésser humà 'com l'or es purifica amb el foc'. Ho diu ja el llibre de Job, model de paciència enmig de les adversitats: "No obstant això, ell sap en quin camí estic: si em prova en el meu gresol, sortiré pur com l'or" (Job 23:10).
Quin dubte hi ha que avui al nostre país, a la nostra ciutat, molts estem atribolats, seriosament afligits i preocupats. Aquesta setmana m’he trobat en diversos ambients persones que ploraven o que m’han dit que havien plorat. Uns decebuts, altres angoixats, d’altres indignats, molts atribolats... Jo em pregunto: i si és que hem tocat a fons i tot això que estem vivint és una ocasió per créixer personalment i comunitària?
Les benaurances dibuixen el rostre de Jesucrist i descriuen la seva caritat, expressen la vocació dels fidels associats a la glòria de la passió i de la Resurrecció: il·luminen les accions i les actituds característiques de la vida cristiana, són les promeses paradoxals que sostenen l’esperança cristiana enmig de les tribulacions, anuncien les benediccions i les recompenses anticipades als deixebles. (Catecisme de l’Església Catòlica, 1717)
Les benaurances han estat inaugurades en la vida de la Verge Maria i de tots els sants. En ells tenim els models concrets per viure la benaurança, la santedat que és la plenitud de l’amor.  No obstant avui contemplem els sants no individualment sinó com a grup. Formen un gran tapís de vius colors. N’hi ha tants en el decurs de la història que no caben en el calendari. Han estat dones i homes pecadors com nosaltres i que no obstant han procurat viure la plenitud de l’amor.
Enmig dels problemes del seu moment històric concret, els sants van cercar i van trobar la solució. Preguntem-nos si som persones dels qui plantegen problemes o dels qui ajuden a trobar les solucions...
 Sabem que personalment i també com a poble, som pacífics. La Pau i Treva de Déu de l’Abat Oliba, fou una institució que va ajudar a pacificar la societat. Avui estem cridats a ser pacificadors i enginyosos. Però els sants no són figures de passat. Nosaltres creiem que en la comunió entre les persones santes, és a dir, entre els qui per la gràcia estem units a Crist mort i ressuscitat. Uns vivim encara pelegrins en aquest món. Altres, ja difunts, es purifiquen, ajudats també per les nostres pregàries. Altres, finalment, gaudeixen ja de la glòria de Déu i intercedeixen per nosaltres. Tots junts formen a Crist una sola família, l'Església, a lloança i glòria de la Trinitat. Amen.