Jaume Aymar i Ragolta

Una vegada arribant a l’estació de Badalona, se’m va acostar un senyor ancià, amb un cabell blanquíssim, però encara autònom. Em comentava que feia pocs dies, una amiga meva havia anat a les aules d’extensió universitària a fer-los una conferència. La meva amiga és d’un tarannà una mica infantil i, encara que benintencionada, era de les que tendia a fer una cosa que no s’ha de fer mai, que és tractar els ancians com si fossin nens petits. «Com va anar la conferència? », li vaig preguntar. I ell em va respondre: «miri mossèn, quan ens parlin als ancians, recordin que ens han de dir coses dures i madures, m’entén? dures i madures.» Aquest consell -del vell el consell, solem dir-m’ha ajudat per sempre, encara que potser algunes vegades me n’hagi oblidat. La frase en català de la qual procedeix és prou coneguda, hem d’estar a les dures i a les madures, però l’aplicació que en feia aquest savi ancià, era memorable.  Dic això perquè hem escoltat que els deixebles de murmuraven i s’escand...

Diumenge XXVII de durant l'any Després d’escoltar aquest evangeli, és inevitable que molts pensem en les parelles que s’han trencat, amb totes les conseqüències negatives que se’n deriven, sobretot quan hi ha fills petits. I més en aquest temps que s’uneix la crisi familiar a la crisi econòmica. Quantes situacions dramàtiques! Hi ha parelles que es veuen obligades a conviure sota el mateix sostre, havent deixat d’estimar-se, purament perquè estan lligades per qüestions econòmiques. Quantes vegades els avis fan un gran paper de suport moral i econòmic, suplint l’educació que aquell matrimoni trencat no pot donar. El matrimoni no es pot basar en un simple enamorament, perquè pot ser una il·lusió. El matrimoni ha de fonamentar-se en l’amistat veritable. Perquè l’amistat ens fa iguals, en ella no hi ha jerarquies. I tots tenim experiència que l’amistat, si és debò, mai no es trenca. L’amistat fa que siguem una sola cosa, que anem tenint una mateixa voluntat i una sola llibert...

Diumenge XIII de durant l’any Jesús guaria els malalts d’un a un. L’evangeli d’avui ens presenta dos miracles: el de la resurrecció de la filla de Jaire, i el de la dona que patia pèrdues de sang des de feia anys. Jesús anava a fer una cosa important i urgent: visitar la filla del cap de la sinagoga que s’estava morint, i pel camí en fa una altra també important i que no sembla tan urgent, guareix una dona que tenia una constant menstruació i que com a tal era considerada impura i marginada de la societat. Aquest miracle hagués pogut quedar en el secret: només l’haurien sabut Jesús i la dona. Però Jesús s’atura, s’entreté i vol que tot quedi en relleu a la llum pública. El que fa aquella dona, a ulls humans, sembla un gest supersticiós - tocar-li la vora del mantell- però és impressionant la resposta de Jesús: “la teva fe t’ha salvat, queda lliure de la teva malaltia i ves-te’n en pau”. No li diu “la teva superstició”, “la teva pietat popular que ha de ser purificada”, li diu “la ...