sábado, 27 de julio de 2019

El regateig entre amics



Jesús, a petició dels seus deixebles, els ensenya una pregària: el parenostre. L’oració que a l’Església es resa de manera pública diverses vegades al dia, a laudes, a vespres i a l’eucaristia, diàriament. I també la que resem en gairebé tots els sagraments...fins i tot en la celebració de la reconciliació d’un sol penitent, si bé no hi és al ritual, se sol indicar com a obra penitencial. La pregària  que tantes vegades resem a soles o a casa. L’hem apresa dels nostres pares o dels nostres avis. Hi porta l’empremta de la primera persona que ens la va ensenyar. La resen fins i tot persones que no practiquen gaire. Aquella oració que veiem escrita en lletres de motllo a les portes de la Sagrada Família, aquelles portes de bronze de la façana de la glòria que va empènyer el Papa Benet aviat farà vint anys per inaugurar el nou temple i en una imatge molt bonica que va donar la volta al món. Allí, en aquelles portes,  seguint el disseny de Josep Maria Subirachs, el començament del parenostre està escrit en cinquanta-quatre llengües diferents. Es dóna un fenomen curiós: els visitants, de tot el món que acuden al Temple reconeixen de seguida la pròpia llengua. És com si estigués inscrita també en el fons de la seva ànima. El Senyor, doncs, ensenya el parenostre als seus amics i tot seguit els fa unes consideracions que glossen la pregària que acaba d’ensenyar i els mostra quan què i com cal demanar.
En primer lloc, els parla d’un amic que ens busca en una hora inoportuna. Per trobar-se amb un amic, com per trobar-se amb Déu, totes les hores són propícies. A la primera lectura hem escoltat com Abraham, anomenat “l’Amic de Déu”, sembla talment que estigui regatejant amb Déu, aquell regateig tan propi del món oriental... algun comentarista diu que si hagués insistit una mica més, el Senyor hauria salvat Sodoma encara que no s’haguessin trobat aquelles deu justos.  Perquè seguint el que ens diu Sant Pau a l’epístola, Déu perdona generosament totes les nostres culpes i cancel·la el compte desfavorable on constava el nostre deute.
En segon lloc els explica que sempre hi ha resposta, Déu s’hi posa sempre, no ens desatén. Recordo que una política molt emprenedora em va dir en una ocasió, abans de començar uns col·loquis on invitava sempre persones d’Església em va dir: “mossèn, és que Déu no se m’hi posa.” Després, vist l’èxit d’aquella jornada li vaig preguntar: “Déu, s’hi ha posat?” i em va respondre, amb humor, bé diguem que m’ha enviat un SMS...!”
En tercer lloc  hi ha una correspondència entre el que demana i allò que se li dóna. Pot ser que sembli que Déu no ens dóna exactament el que demanem ni en el moment que ho voldríem. Però en realitat sempre dóna resposta justa i apropiada a les nostres demandes.  Perquè ens dona no tant allò que ens sembla necessitar sinó el més convenient.
Ara al final de tot com, la guinda del pastís, ens diu el que li hem de demanar, l’Esperit Sant, amb tots els seus dons: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Aquest pack és més important que la salut el diner o les relacions amoroses, perquè si hem rebut aquests dons, no ens mancarà la salut global, ni la riquesa interior ni l’Amor perdurable.



jueves, 25 de julio de 2019

Homilia en la Solemnitat de Sant Jaume 2019



Enmig d’aquest estiu xardorós, torna la festa de Sant Jaume apòstol, pelegrí i primer màrtir entre els apòstols. Fa anys que aquesta festa tan nostra començava amb una revetlla, ara pràcticament ha desaparegut, com la revetlla de Sant Pere. Resta només la de Sant Joan.  Esperem que aquesta no es perdi.

Maria Salomé, la mare de Jaume i Joan, com totes les bones mares, volia el millor pels seus dos fills. A més com que es consideraven parents de Jesús, de la seva mateixa sang, la bona dona, també deixebla, creia que tenien uns drets que no tenien els altres apòstols. Per això li demana al Mestre uns llocs d’honor per a Jaume i Joan, al més enllà, a l’eternitat. I per això els altres apòstols s’empipen. Però Jesús sap que en el fons tots estan delerosos per destacar. Ell supera la consanguinitat amb l’amistat. Aquesta superació tots l’hem viscut. El que abans es deia “la crida de la sang”, avui es posa en qüestió. De vegades hi ha parelles que fan l’inversemblant per tenir un fill propi, de la seva mateixa sang... amb tot el respecte però potser valdria més la pena que dediquessin tots aquests esforços a l’adopció o a l’acollida.

A la pregunta de Jesús, podeu veure el calze que jo he de veure? Jaume i Joan, potser una mica incautes, potser sense saber què deien, responen immediatament que sí. Però ells com nosaltres eren fràgils. Es va veure a la Muntanya de la Transfiguració quan Jesús els va fer entendre que la Passió era necessària per entrar a la glòria. Ells com nosaltres portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat en gerres de terrissa. Avui els pecats de l’Església escandalitzen a molts. Cal restituir fins allà on sigui possible. I cal també perdonar. Perquè tots som Església.

Avui els poderosos estan en boca de tots. M’impressiona que Jesús no aprofiti l’ocasió per anar-hi en contra. En parla només de passada: “heu sentit dir que en totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. No els diu: “revolucioneu-vos contra ells, preneu el poder vosaltres...” simplement els ensenya “entre vosaltres no ha de ser pas així. I dissortadament avui veiem que en l’Església és així. Veiem que encara hi ha molts abusos de poder! No perdem el temps denunciant-lo, que entre nosaltres, comunitat cristiana de Santa Maria de Badalona no sigui pas així.

Sant Jaume el Major és venerat també com a pelegrí i molts segueixen les seves petjades lluminoses: Pensem que només durant el passat mes de juny en l’oficina de peregrinacions de Santiago de Compostela es van rebre gairebé cinquanta mil pelegrins.  El 2010, tot i que era Any Sant foren trenta-tres mil. Creixen els pelegrinatges a Santiago, per molts motius que ara no podem analitzar. Però el Camí és un símbol de la nostra vida, per això m’han agradat molt aquestes “benaurances del pelegrí”.

“Benaurat ets pelegrí, si descobreixes que el camí t’obre els ulls a allò que no es veu. Si en el camí et retrobes i et regales un temps sense pressa per no descurar el teu cor. Si la teva motxilla es va buidant de coses i el teu cor s’omple de tantes emocions. Si el que més et preocupa no és arribar, si no arribar amb els altres, si descobreixes que un pas enrere per ajudar l’altre val més que cent endavant sense mirar al teu costat; si busques la veritat i fas del teu camí una vida i un Camí en busca d’aquell que és Camí, Veritat i Vida, si descobreixes que el Camí té molt de silenci i el silenci d’oració i l’oració de trobada amb el Déu de l’Amor que t’espera. Benaurat quan contemples el camí i el descobreixes ple de noms i de sortides de sol, benaurat quan et falten paraules per agrair tot allò que et sorprèn en cada racó del camí, perquè has descobert que el veritable camí comença quan s’acaba”.

Oh si tots, pelegrins, poguéssim fer nostres aquestes paraules!

sábado, 20 de julio de 2019

Hostes que ens canvien


Estimats germans i germanes,

el fil d’or que uneix la primera lectura, el salm i l’evangeli d’aquest diumenge. L’hospitalitat és un principi sagrat a l’orient. Recordo que en una ocasió, pelegrinant amb un grup a Egipte i al Sinaí, vam entrar en una casa molt humil, molt pobra, el sòl era de terra i hi havia molt pocs elements. Una dona del país, amb una mirada clara, ens parlava entusiasmada. Ens van traduir el que deia: “des que vostès han vingut, la llum ha entrat en aquesta casa”. L’hospitalitat és també un principi clau de la vida monàstica. Els monjos veien en cada hoste la presència del mateix Crist.
Però és un do ut des, un donar per rebre. A la primera lectura, Abraham no solament acull els qui li demanen hospitalitat sinó que suplica aquells tres homes que es quedin a casa seva i que mengin a la seva taula. I aquella acollida tan generosa, descrita amb tan detall, serà recompensada, misteriosament, amb la maternitat de Sara, el nom de la qual significa “Déu em fa dansar d’alegria”. Podríem dir que aquella visita trastoca la vida d’aquells esposos ancians i trastoca la història.
Tan el que acull com el que és acollit han de tenir un capteniment digne. Diuen que el gran pecat de Sodoma, va ser abusar dels hostes. Va ser vulnerar un principi sagrat. Quantes menes d’abusos avui hi ha dels nouvinguts, des de la prostitució als sous indignes!
El salm posa també els requisits del qui és acollit: parla de la pràctica de la justícia, de les intencions lleials, de no calumniar, de no fer mal, de no difamar, de no acceptar suborn. Hi hauria tot un codi ètic d’uns i d’altres del qui acull i del que és acollit.
A l’evangeli, Marta i Maria acullen Jesús. Totes dues són acollidores. El que passa és que acullen de manera diferent: Marta preparant els aspectes domèstics i Maria escoltant la paraula, als peus del Mestre, com a deixebla. Ambdues coses són necessàries, però evidentment és millor esdevenir deixeble. Jesús subratlla que Maria ha escollit la part millor ha esdevingut deixeble, ha escoltat.
Penso en les àvies i els avis que un cop per setmana obriu les portes de casa als fills o a fills i néts i els convideu a dinar. En moltes famílies hi ha dies setmanals de portes obertes. “Quin goig, tots a taula!”, escrivia Josep Alegre un pare de família nombrosa. Per això és important la taula i la sobretaula.

Quan acollim una persona que ve de fora, sigui d’una manera transitòria sigui amb voluntat de quedar-se també ens hem de repartir les tasques. I una tasca molt important és l’escolta.  Aquests dies ens parlaven d’un noi que fou acollit a Mataró al centre socioeducatiu de Sant Pau per a africans, procedia de Gambia i era d’una família polígama. Aquí no s’adaptava, no acudia a l’escola, però alguns moments del dia apareixia en el centre de Sant Pau, allí hi trobava caliu. Ara ha tornat al seu país, al seu entorn, havent après què vol dir sentir-se acollit.
En aquests mesos d’estiu molts fem l’experiència d’acollir i de sentir-nos acollits. Deixem-nos enriquir per aquest recíproc intercanvi.
Anem a participar de la taula de l’eucaristia. Que ella ens doni forces per saber acollir bé per descobrir crist quan ens visita i per agrair de cor quan ens sentim acollits.





sábado, 13 de julio de 2019

L'herència


diumenge xv de durant l'any 13/07/19
Aquell mestre de la llei es pensava que la vida eterna s’heretava.  Tots sabem les dissensions que en el decurs de la història i encara avui hi ha en el si de les famílies per les herències, per reclamar allò que crec que em pertoca... Per tant en aquesta pregunta  s’intueix que aquest mestre de la llei reclamava un cert dret, es pensava com molts es pensen encara que la vida eterna s’assoleix com un dret.
Jesús va haver de recordar-li que la vida eterna no s’hereta, va recordar-li el mandat de l’amor que és genuïnament gratuïtat i compassió, és a dir abnegació, capacitat de patir amb els altres i de fer nostre el seu sofriment. Però encara, per fer-li entendre millor li  proposa la paràbola que coneixem com el bon samarità i que ésés tot un tractat per aprendre a resoldre allò que avui anomenem emergències socials...
En primer lloc avui continuen havent-hi persones que són al marge del camí. Son els qui la vida ha bastonejat, ha colpit. Són els descartats de què parla el papa Francesc. N’hi ha uns que es veuen molt: són els qui venen a les nostres Càritas, els qui trobem dormint al carrer, els qui pidolen a la porta de les esglésies...però n’hi ha d’altres que no es veuen tant: les persones que han vingut a menys, les famílies que no arriben a final de mes, els qui tenen una addicció potser no reconeguda, els pobres vergonyants... el primer que cal és tenir una mirada amorosa sobre aquestes persones.
A la mare Teresa de Calcuta li van proposar de presidir una gran fundació d’ajut als més pobres, ja tenien tota la infraestructura muntada, ja tenien els recursos... però ella sempre ho va refusar. I com a bona samaritana el seu lloc i el de les seves companyes era i és a prop dels qui morien al carrer.  Se’ls miraven amb un amor immens, si més no perquè sentissin que morien acompanyats. Personalment em va impressionar també de veure la mirada de bondat i el tracte exquisit que fa anys un bisbe de Barcelona va tenir amb un venedor ambulant a la mateixa porta de l’arquebisbat.
Després de mirar-los cal fer el que estigui en la nostra mà per atendre’ls. Aquest amorosir les ferides amb oli i vi. Quantes persones trobem ferides en el seu dedins. Les ferides de l’ànima són les que més costen de veure i de cicatritzar. La feina del bon samarità és escoltar aquella persona, deixar que verbalitzi el seu dolor, potser no donar-li gaire consells, senzillament que se senti escoltada i tractada com a persona.  .
Finalment el bon samarità va ser humil. Segurament sabia el que diu Moisès i que hem escoltat a la primera lectura: la Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast.  El bon samarità va fer el que estava al seu abast. Sabia que no tot depenia d’ell i per això va portar aquell home a l’hostal i va invertir uns recursos perquè l’hostaler s’ocupés d’ell. No som déus. No està en la nostra mà resoldre-ho tot. Ens hem de refiar d’institucions, de professionals. El diàleg entre professionals i voluntaris és sempre enriquidor i necessari.
Estimats: la vida eterna no s’hereta, no es guanya pels nostre mèrits. Però cada dia tenim alguna ocasió per fer nostre el sofriment de l’altre i de respondre, des de la nostra pobresa, a les seves demandes. En fer-ho, en estimar a fons perdut, començarem ja a percebre l’eternitat.  

sábado, 6 de julio de 2019

Organitzem-nos


Un dels temes més interessants i enigmàtics de la història és el de les dotze tribus d’Israel, 10 d’elles perdudes. Però no és hora d’entrar en aquest enigma. Sí de parlar un moment del concepte tribu que avui continua viu en moltes cultures. Un amic, molts anys missioner a l’Àfrica, diu que no es pot entendre el catolicisme en aquest continent, sense entendre el sistema tribal.  I posa com a exemple que una vocació al sacerdoci que ell va suscitar, abans d’acceptar de ser ordenat, va haver d’anar a demanar permís al cap de la tribu. Igual podríem dir del món musulmà o del món gitano. Entendre el paper del cap de la tribu, entendre les relacions que s’estableixen, fins i tot els enfrontaments entre tribus diverses. Amb totes les ambigüitats el sistema tribal continua viu i pot il·luminar molt el diàleg intercultural i interreligiós.

Mossèn Rius Camps explica que Jesús, com havia fet amb els Dotze, d’ètnia jueva, quan els elegí perquè representessin les dotze tribus d’Israel, confereix ara als deixebles d’ètnia samaritana que se li han adherit una configuració pròpia, que no sols els reintegri a Israel. I recorda que setanta-dos és un múltiple de 12. Dotze multiplicat per sis.

I aquí una primera reflexió: l’organització és necessària, també a l’Església d’avui. No tot pot quedar a la pura improvisació. El voluntariat a l’Església és molt fecund, fins i tot hi ha qui diu que tota l’Església és un gran voluntariat. Però amb el voluntariat no n’hi ha prou. Perquè una comunitat o una entitat d’Església rutllin cal un trípode: els consagrats (ministres, o religiosos), els professionals (remunerats) i els voluntaris. Si falla una d’aquestes tres potes, tot falla. ... I això vol dir dedicar recursos, l’evangelització necessita instruments i els instruments costen diners. Sempre es clar amb una economia de comunió.  Perquè les persones som molt importants, si falla el subjecte tot falla, però també són molt importants les institucions, les universitats, les fundacions, les associacions, els moviments d’Església.

Tornem a l’Evangeli. Notem que és diferent com portaren la missió els dotze jueus i els setanta-dos samaritans.  Els Dotze tornaren molt contents però són parcs. En canvi els 72 expliquen el motiu: “fins els dimonis se’ns sotmeten invocant el teu nom.” Jesús, està convençut que la lluita contra el Maligne és de les primeres missions del deixeble, però els fa veure que sobretot s’han d’alegrar “perquè els seus noms estan escrits en el cel”, és a dir per la gratuïtat del seu lliurament. No estan escrits en l’arena que s’emporta l’aigua marina, sinó com cisellats en pedra, més enllà. “L’únic que val és que hàgim estat creats de nou”, dirà Sant Pau.

Avui hem de continuar lluitant contra el mal: al laboratori, a l’aula, als fòrums democràtics... Però els cristians amb una visió gratuïta de la nostra acció. Treballant com si tot depengués de nosaltres i confiant com si tot depengués de Déu.

El profeta Isaïes anima el poble recordant-los que “a Jerusalem sereu consolats”. En el projecte de ciutat i de poble que els recents consistoris estan cridats a construir, hem d’obrir espais de repòs, de retrobament, de reconciliació, de reflexió, on es puguin cicatritzar tantes ferides obertes en els darrers temps al nostre context social. Serem capaços entre tots de fer-ho?