Jaume Aymar i Ragolta

Ahir celebràvem la festa d’un sant poc conegut, Alonso Rodríguez Goméz. Era vidu. Se li va morir un fill. Jesuïta, fou porter del convent de Monti-si on de Palma de Mallorca . Va ser ell el qui va animar Pere Claver a anar a les Índies. Allí, Pere i el seus companys es calcula que van evangelitzar més de tres-cents mil esclaus negres, la qual cosa representava també alliberar-los de l’esclavatge. Alonso no va brillar, però va il · luminar. I és un sant que fa un altre sant. El beat Manuel Domingo Sol deia: «no sabem si estem destinats a ser riu cabalós o si ens hem d’assemblar a la gota de rosada que envia Déu al desert a la planta desconeguda. Però més brillant o més humil, la nostra vocació és certa: no estem destinats a salvar-nos sols». A Sant Alonso el representen amb les claus del convent a les mans. És un model de porter. En un col · legi, en un hospital, en un centre públic, és molt important el porter, el conserge, el qui rep, el qui atén el telèfon, el qui orienta, el qui sov...

Ens cal temps La festa de l’Ascensió ens parla de la paciència i la pedagogia de Déu amb nosaltres. Jesús no va cridar uns savis ni uns intel·lectuals del seu temps. Va cridar uns pescadors ignorants i en el decurs de tres anys els va anar formant. En una època en que mestres i deixebles convivien: és en la convivència que s’aprenen les coses realment importants. Però no n’hi hagué prou.   Recordo que en una ocasió un grup de llatinoamericans que vivien a Barcelona es van trobar amb un bisbe també llatinoamericà, però d’un altre país i un jove li va dir: senyor bisbe, “és molt difícil ser cristià avui a llatinoamèrica”. I el bisbe li respongué: “mira, Jesús va tenir només dotze grans amics, dels dotze un el va trair, un altre el va negar, altres nou fugiren quan el prengueren, només Joan i unes poques dones van romandre fidels... vol dir que no ho va tenir difícil?”   Aquell noi no va saber què dir... Després els deixebles passaren l’experiència de la resurrecció....