sábado, 25 de agosto de 2018

Submissió i respecte 26/08/18


Submissió i respecte 

A la carta de Sant Pau als cristians d’Efes hi ha un concepte que ens sobta, que és el de la submissió.  En l’actual context on som tan sensibles als drets menystinguts de les dones i on encara en tants països del món estan marginades, oprimides i fins i tot decapitades o cremades, ens sobta i fins i tot ens molest, ens irrita, que Sant Pau, en un altre context certament, parli de submissió de les dones envers els homes. Com hem d’entendre avui aquest concepte? La paraula submissió és incòmoda, però té diversos sinònims, i un d’ells és el respecte. Mirem de substituir doncs “submissió” per “respecte”. I immediatament entendrem també el necessari respecte dels marits envers les mullers, perquè no podem oblidar com comença la lectura: “sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist” és a dir  “Respecteu-vos els uns als altres per reverència a Crist”. El respecte ha de ser recíproc. I hem de respectar tots i tothom, fins i tot aquells que potser no respecten ni el nostre repòs i ens importunen continuament. 

Però què és el respecte? El respecte és, etimològicament, la mirada atenta. El filòsof Josep Maria Esquirol li dedica un assaig. Respectar és contemplar atentament l’altra persona, mirar-li als ulls, estar-ne pendent, tenir-ne cura sol·lícita si cal. El respecte no és la tolerància, que és una actitud passiva, el respecte és ben actiu i es tradueix en obres. El respecte no és tampoc deixar fer l’altre, sense importar-nos poc ni molt el resultat de les seves accions... Respectar no vol dir desentendre’s.

Les persones grans solen dir: “quan es perd el respecte s’ha perdut tot”. A mi m’agrada dir-ho en positiu, quan es guanya el respecte s’ha guanyat tot. Quan preparem el casament amb els nuvis els demano quines són les tres paraules que conformen el seu lema matrimonial. Molts citen la paraula respecte, que és la base de tota relació.  Contemplar l’altre atentament, amb una mirada neta, com si ens el miréssim per primera vegada. Com si el descobríssim genuïnament. I el respecte és, en cert sentit, la sub-missió, la missió que està per sota, que sustenta tot capteniment humà digne.
Aquesta actitud s’ha de tenir en primer lloc en família. Per això ens unim i en aquesta eucaristia preguem per la trobada mundial de les famílies que s’està celebrant a Dublin i a la qual hi ha assistit entre molts d’altres el nostre amic calongí el bisbe Papito, auxiliar de Guatemala.

Aquells que abandonaren Jesús no tenien una mirada neta, primigènia, d’infants... Tenien una mirada carregada de prejudicis. Com la tenim potser nosaltres. Us recordeu d’un video que fa un temps va recórrer les xarxes? Una senyora va a un self service i s’agafa una sopa, la deixa a la taula, s’adona que s’ha descuidat la cullera, torna i es troba un noi d’aspecte estranger menjant-se la sopa. Enrabiada ella també fica la cullera i va compartint la “seva” sopa mentre, el noi somriu. Quan acaben, el noi li ofereix el segon plat i les postres. El noi s’aixeca i se’n va. Aleshores la dona s’adona que no té la bossa i es pensa que el mateix noi estranger l’ha robat. Quan ja anava a denunciar-ho s’adona que a la taula del costat hi ha la seva sopa freda. S’havia deixat portar pels prejudicis i s’havia equivocat.

La pregunta de Jesús als apòstols sembla té un deix de tristesa: “Vosaltres també em voleu deixar? És una pregunta que s’adreça avui a nosaltres, els qui encara practiquem, els qui encara venim a missa els diumenges, quan tantes persones que acudien a l’església han anat abandonant la praxi religiosa... No som millors ni pitjors, però evidentment quan un germà deixa de participar de l’eucaristia ens, dol, ens entristeix. Sobretot quan en sentim els motius: “Després d’escoltar aquest mossèn he estat a punt d’aixecar-me i marxar...” “Després d’anar a aquesta missa, em penso que no hi tornaré...” “A mi aquestes homilies no em diuen res...” Són comentaris que escoltem sovint. De debò anem a missa per estar una estona amb Jesús, reunits en comunitat? O fruit de la dispersió ens anem fixant en milers de coses secundàries i oblidem l’essencial. És clar que hem de preparar-nos tots bé per l’eucaristia! Però no oblidem l’essencial, que és invisible als ulls. Que ara quan renovem la professió de fe li diem de cor, com Simó, “nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.”

sábado, 18 de agosto de 2018

Renovar l'eucaristia


Diumenge XX de durant l'any
Estimats germans i germanes,
Un amic capellà m’explicava que fa poc va preparar uns nuvis. A l’hora de dissenyar la celebració va sorgir un petit inconvenient, aparentment perifèric, però per a ells important: no els agradaven les cadires que havien disposat pel casament. El mossèn no ho entenia però va admetre que en portessin unes altres. “Aquest matí les hi hem portades, les hi hem deixat darrera del mostrador”, va dir el nuvi. Es referia a l’altar. Hi ha persones que em pregunten on “dono” missa... No estan massa lluny del concepte d’altar/mostrador... Quanta ignorància hi ha al voltant de l’Església i de l’eucaristia! Tots hi devem tenir una part de responsabilitat. El Papa Francesc, conscient d’aquesta ignorància, ha fet un seguit de catequesis sobre l’eucaristia explicant-la pas a pas. De vegades he parlat amb joves que es pensen que l’eucaristia és una cosa per persones grans i per això diuen que no hi van. Tenen raó que per viure l’eucaristia cal maduresa, però certament un jove també hi ha de poder participar. El que passa és que un jove abans de celebrar la missa ha de saber què és allò que celebra i ha de tenir ganes de celebrar-h.
I en canvi que n’és d’important l’eucaristia! Deia mossèn Rovira Belloso, gran teòleg, que  l’eucaristia el més important del món. Sembla una exageració, però no ho és: és el testament de Jesús, és el seu llegat, és el Pa de Vida és l’àpat de l’amor. El cel i la terra es toquen. Però de vegades la tenim tan a l’abast que no li donem la importància que pertoca.  Vivim una gran dispersió. Són molt més atractives les imatges de la pantalla que el que podem veure en una església. Però ens pot omplir de sentit i d’esperança allò que experimentem en la missa que totes les pantalles.
Com fer-ho per renovar-la?
Una cosa molt senzilla és preparar-s’hi. Ens hi preparem llegint les lectures amb una lectura que esdevingui pregària, cercant les intencions de les persones per les quals volem pregar, o donar gràcies...
A l’eucaristia hi ha un crescendo: la solem començar dispersos, el celebrant perquè potser ve d’una altra eucaristia, els fidels perquè venen dels mil petits problemes del viure quotidià. Recordo amb admiració el bisbe Sebastià Taltavull: ja podia venir cansat o neguitós: quan es posava a celebrar ho feia amb unció, amb pau, ben situat davant les persones amb qui es trobava, cercant sempre la paraula oportuna.
L’eucaristia té un crescendo. No és el mateix quan arribem, potser  amb el temps just, que el silenci que guardem després de la comunió, molt més intens.
La Paraula de Déu ens ha de ressonar. De vegades una paraula que hem sentit mil vegades, és com si s’il·luminés per dins. Hi podem aplicar les paraules de Sant Pau: “fixeu-vos bé com viviu, no sigueu com gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present...”  
Hem de saber també fer abstracció del celebrant. Certament és important que el celebrant es prepari bé, celebri amb unció, faci una bona homilia... Però no ens quedem fixats en el qui celebra: l’acció de gràcies s’adreça a Déu Pare per Jesucrist, amb els germans. Deien amb cert humor que “a missa s’hi va per Déu, no per veure mossèn Andreu”.  Una altra manera de viure-la amb profit és donar gràcies acabada l’eucaristia. Em vaig fixar com el papa Francesc ho feia, amb simplicitat i unció a Santa Marta. Una altra és rumiar en aquella paraula que hem rebut. És comentar-la en família i amb els amics, en comunitat...
Hi ha persones que viuen l’eucaristia com un afer privat entre ells i Déu. Arriben, potser s’asseuen al darrer banc, combreguen, donen gràcies, se’n van... I és clar que l’eucaristia enforteix la nostra relació personal amb Déu, però no podem oblidar mai la dimensió comunitària... No es tracta solament de prendre la comunió sinó de voler viure en comunió amb els altres. De ser conscients que aquí s’hi fa present tota l’Església. Quantes vegades prego per les necessitats d’aquell o aquella que cada diumenge tinc al banc de davant? M’interesso sincerament per la seva persona? Quan dono la pau, ho faig de cor, o simplement compleixo un ritual?
A la parròquia procurem preparar les monicions, les lectures, els cants... Però tot això ha d’anar acompanyat d’un canvi d’actitud interior de cada un de nosaltres...
Els jueus es preguntaven com s’ho podia fer Jesús per donar-nos la seva carn per menjar. Em sembla que avui les dificultats no són tan d’entendre la doctrina sinó de viure-la. L’eucaristia ens ha de renovar per dins, ens ha de fer créixer, ens ha d’enviar al compromís i a la missió.
Així escrivia el P. Joan Baptista Bertran:
“Quiet i blanc me’n vinc a Tu, captiu;
I escolto i rapto en el sospir més lleu
-Hòstia divina de silenci i neu!-
Ta veu més fonda i el teu foc més viu

sábado, 11 de agosto de 2018

Com evitar entristir l'Esperit Sant



Estimats,

l’alta participació a la trobada mundial de les famílies que comença el proper dia 21 a Dublín, és un signe esperançador de l’interès que la temàtica familiar (tan àmplia, amb tantes modalitats i amb tantes ressonàncies per tothom...) suscita en parròquies, moviments i comunitats. Pràcticament tots tenim una família. Els temes familiars són sovint els que més ens alegren o els que més ens fan patir. El lema de la trobada és: “L’Evangeli de la Família: Alegria per al món”, i parteix d’una doble pregunta del Papa Francesc: “L’Evangeli continua essent alegria per al món? La família continua essent una bona notícia per al món d’avui? I ell mateix respon: “Sí! La família encara avui és una bona notícia (és a dir un evangeli). Però amb una mirada realista i amb un llenguatge proper, el bisbe de Roma també recorda la comuna experiència de fragilitat i debilitat que experimentem quotidianament i la necessitat d’una actitud humil que, en el si de les famílies, ens impulsi a reeducar-nos, a acompanyar, a discernir i a ajudar els altres...
I és que en l’oposat d’aquesta joia hi ha els exemples ben concrets del que l’apòstol expressivament anomena “entristir l’Esperit Sant” i que també es viuen –anava a dir sobre tot es viuen- en el si de la família, perquè és allà on més ens mostrem tal com som. Comença amb el malhumor i el mal geni. No és el mateix. El malhumor és temporal, el mal geni pot ser permanent.  Certament una convivència crispada. plena de mals humors no atrau a ningú.
I Pau afegeix encara, crits, injúries... A quantes cases no hi ha crits! Hi ha famílies en què gairebé no passen un sol dia sense crits. Quasi diríem que els crits són normals en la convivència...però no és així. Al nostre país tendim a cridar... No podem judicar ningú perquè de vegades un crit ve de molt lluny. Un exemple conegut: un matrimoni estan fent un viatge llarg. El marit condueix, l’esposa fa de copilot. Al cap de més d’una hora ella li pregunta: “Tens set?” I ell li respon, lacònicament: “No”. I la dona comença a pensar: “I ell no és capaç de preguntar-me si jo tinc set?” I comença a barrinar: tots els homes són uns egoistes, només pensen en ells mateixos, etc. I quan ell passada una estona li diu una cosa intranscendent, ella li respon aïradament, li fa un crit i l’home queda perplex perquè no entén d’on ve aquell crit i li sembla desproporcionat. I és que aquell crit s’ha estat covant molt de temps. Un crit inoportú pot ferir l’altre. I no diguem una injúria, que és una ofensa. Tot això “entristeix l’Esperit Sant”, com pot ser?
És una manera de dir, perquè l’Esperit Sant és font inesgotable d’alegria, és com si nosaltres ens privéssim voluntàriament d’aquesta alegria.
Pau dóna  també l’antídot: sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist. La bondat, la compassió i el perdó s’han de treballar. N’hauríem de parlar més, a casa i amb els nostres. N’hem d’aprendre.
L’Evangeli afegeix també un motiu de tristesa de l’Esperit Sant: la murmuració. Murmurar és malparlar d’una persona quan no hi és. Per què murmuraven de Jesús?  Perquè no entenien que si coneixien els seus pares ell digués “que venia de dalt”. Fins a cert punt és raonable, no hauríem fet el mateix nosaltres?  Però el Senyor explica el motiu de la murmuració: la falta de fe. Angelus Silesius -un home de fe excepcional- escrivia: “la fe com un granet de mostassa trasllada muntanyes al mar... i si fos una carbassa?”
Anem a compartir el pa de vida. Potser després de combregar continuarem posant-nos de malhumor o tenint cops de geni, o tornarem a murmurar... Som humans! L’important és que després de cada eucaristia creixin en nosaltres sentiments de bondat, de compassió i capacitat de perdó. I tan de bo la parròquia fos una família de famílies.