Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XXI de durant l’any. Monestir de les Missioneres Servidores de la Paraula. San Bernardo. Santiago de Xile. Estimades Germanes, estimats germans, quan veiem o escoltem un debat televisiu o radiofònic d’actualitat, ens sembla que les intervencions dels contertulians, sovint, son parcials, però no són del tot desencertades. Deia Benet XVI que tot error conté un nucli de veritat i que quan més gran és l’error, més gran el nucli de veritat que conté. Així, a la pregunta de Jesús “Qui diu la gent que soc jo?”, les respostes de l’opinió pública d’aquell temps no anaven desencaminades del tot: és veritat objectivament que Jesús tenia trets que feien pensar en Joan el Baptista, però Jesús no era Joan. És veritat que s’assemblava als profetes i que la seva mort seria també violenta, però Jesús era més gran que els profetes. També la resposta de Pere era veritable, però, en aquell moment, el pioner dels apòstols estava lluny de confessar amb la seva vida allò que afirmava amb rotundi

Homilia diumenge XX de durant l’any Parròquia de San Saturnino. Barri de Yungay. Santiago. Xile. Estimats germans i germanes, de vegades quan estem a la terrassa d’un restaurant o d’un cafè, amb una persona amiga, en conversa animada, ve a importunar-nos un pidolaire. Tant si l’ajudem econòmicament com si no, experimentem una certa incomoditat. Si l’ajudem, pensem que potser malgastarà aquell diner. Si no l’ajudem, pensem que potser realment ho necessita. Aquest cert desconcert és com l’alcohol que quan desinfecta, cou. En el fons, aquella persona l’ha exclosa la nostra pròpia societat, el nostre sistema de vida. I això no és per a culpabilitzar-nos, si no per a obrir els ulls davant del món que estem creant entre tots. Un amic sacerdot del bisbat d’Urgell, Ricard Barba, va fer la seva tesi doctoral a la universitat de Barcelona sobre els sicaris. Va investigar el seu món, les seves manipulacions, les seves febleses, la seva curta vida, perquè aquests mateixos joves assassins a s

En la solemnitat de l’Assumpció de Maria Antofagasta, Xile,15 d’agost de 2023 Estimats, el Magnificat de Maria parteix d’una experiència senzilla i emotiva: la trobada de Maria amb la seva cosina Elisabet i de la commoció d’ambdues. Com sabia Elisabet que Maria era la mare del seu Senyor que venia a visitar-la? Qui li ho havia dit? El mateix Joan, dins de les seves entranyes, que salta d’entusiasme, és el qui li ho havia anunciat. I com a resposta a l’admiració d’Elisabet, Maria proclama el seu cant d’entusiasme, de joia pregona, el que en diem el Magnificat. El Magnificat parteix de la humilitat: Maria se sent mirada en la seva petitesa. I malgrat la seva petitesa, o precisament gràcies a ella,   el Senyor ha establert amb ella la nova aliança. Les aliances de l’Antic Testament eren amb homes: Noé, Abraham, Moisès... la del Nou Testament és amb una dona senzilla, amb una noia del poble. Aquests dies, hem sentit que Déu ens havia portat al desert, a travessar a aquestes distànc

  Hem proclamat un dels textos més bells de la sagrada escriptura. La manifestació del Senyor al profeta Elies davant de la cova, en un ventijol, talment una veu d’amable silenci. És un moment molt dur per al profeta, el poble ha donat l’esquena a Déu i ell mateix és perseguit, el volen matar. Però és en aquest moment precís que Déu li confia una nova missió. En la nostra vida de creients voldríem estar atents al que el Senyor ens demana encara que estem passant un moment de desolació... Però els missatges de part de Déu només els podem escoltar fent silenci en el nostre cor, encara que exteriorment no tinguem silenci. La Mare Teresa de Calcuta va escoltar la segona crida de Déu en un tren en marxa a Calcuta, ple de gent gairebé estibada. Allí, en aquell lloc tan poc poètic, ella va comprendre que el Senyor la cridava a lliurar la seva vida al servei dels més pobres entre els pobres. Però la Mare Teresa, que era una dona amb locucions místiques, ja gran va deixar de sentir-les sobtadam

Estimats,                 Una salutació ben cordial des de Santiago de Xile, on estic aquest mes convidat per COANIQUEM, corporació d’ajuda a nens cremats.   Hem proclamat a la primera lectura una visió del profeta Daniel, un personatge que visqué al segle VI abans de Crist, durant l’exili dels israelites a Babilònia. Les seves visions extraordinàries, descrites als capítols 7-12, en una època de mentalitat simbòlica, han estat motiu d’inspiració per als artistes en el decurs de la història. Així, la figura de l’ancià savi i venerable amb el vestit blanc com la neu i la cabellera blanquejada, pot haver inspirat des de les representacions barroques de Déu Pare que coronaven els retaules del segle XVIII i principis del XIX fins al mag Albus Percival de la sèrie Harry Potter que, aparentment, és un ancià paternal, savi i protector; passant pel druida Panoramix d’Astèrix que sap fabricar el beuratge més eficient. La bellesa del relat que hem proclamat a la primera lectura, però, és