Entradas

Mostrando entradas de octubre, 2016

Amic de la vida

Amic de la vida Tots recordem la pàgina de l’evangeli anterior al relat de Zaqueu: sí, és aquella que Jesús diu que és més difícil que un ric entri en el Regne del Cel que no pas un camell passi pel forat d’una agulla. Però afegeix que “a Déu res no li és impossible.”  I avui veiem que no li és impossible: Lluc il·lumina aquesta afirmació de Jesús amb la conversió de Zaqueu (“el pur”).  En aquella ciutat de Jericó  aleshores opulenta, Zaqueu, alt funcionari, per tant home ric, es va deixar portar amb la senzillesa d’un nen per aquella atracció que sobre el poble exercia i exerceix Jesús. I el va voler veure. Ahir mateix jo era testimoni de la senzillesa d’uns  infants de catequesi de la parròquia de Sant Josep, amb els seus catequistes, a qui vaig ensenyar aquesta església, els seus retaules i els seus sants: quins ulls d’admiració, quines preguntes encertades, quines respostes tan profundes!  Quina catequesi que ens fan els nens i nenes! Zaqueu, sense por al ridícul, corre i s’e

Surt de la teva terra

Homilia Diumenge XXX de durant l’any Avui és el Domund, el diumenge mundial de les missions, una jornada que fa 90 anys que se celebra. El lema d’enguany és: “Surt de la teva terra” El testimoni de tants missioners i missioneres del món que donen la vida en d’altres cultures i en llocs de frontera, sol ser admirat fins i tot pels no creients i molt respectat pels periodistes i comunicadors. Així, la periodista Pilar Rahola, veïna de Badalona, en el pregó del Domund que va fer a la Sagrada Família deia amb encert: “¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons i aterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d'ànima han de tenir, dones i homes de fe, l'amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat! No imagino cap revol

Les mans alçades

Amics seguidors d'aquest blog. Disculpeu. Aquesta és l'homilia que toca avui. L'anterior que havia enviat, no del tot. Gràcies. Diumenge XXIX de durant l’any El text que hem escoltat del llibre de l’Èxode és pregonament simbòlic.  Els amalequites eren una tribu nòmada de beduïns que solien fer ràtzies, atacs sorpresa. La notícia d’un poble nombrós recentment emigrat d’Egipte va ser una bona ocasió perquè fessin la seva ràtzia anual, atacant-los ni que fos per la rereguarda. Moisès li demana al seu successor Josuè que els faci front. Però per a Moisès, imaginem que ja ancià,  la seva contribució a la lluita era pregar: quan Moisès tenia les mans ben altes guanyava Israel, quan les abaixava per reposar guanyaven els amalequites.  Quan ja li pesaven massa els braços el seu germà Aaron i Hur els hi aguantaven fins que els israelites van aconseguir la victòria. Què ens diu avui aquest text? Apliquem-ho a la lluita contra l’adversitat, contra la injustícia, contra la ma

De deu, un

De deu, un Diumenge XXVIII de durant l’any La germana Viqui Molins, religiosa que treballa al Raval, fa una distinció important entre el que és pobresa i el que és marginació. Quan va anar a Llatinoamèrica es va trobar amb la  pobresa econòmica i cultural, amb la insuficiència o la manca de recursos. Quan va venir a Barcelona, al Raval i als barris més desafavorits, en canvi, va descobrir la marginació. Ella  diu que els marginats són, literalment, aquells que molesten, aquells que ens fan nosa: pel seu aspecte, per la seva insistència, per la seva aparent inoportunitat... I es va sentir cridada a anar precisament a ells, als alcohòlics, als drogoaddictes, als transvestits, als transeünts... Als leprosos d’avui. N’ha conegut i n’ha ajudat molts. S’ha fet amiga d’ells. Els ha ajudat a posar dempeus com a persones. A alguns els ha incorporat a la societat i a l’Església. Aquesta setmana hem celebrat la festa de Sant Francesc d’Assís. Un dia que Francesc, ja en procés de conversió

Més fe

Diumenge XXVII de durant l'any A l’oració col·lecta del començament de la missa hem pregat perquè el Senyor ens concedeixi “allò que la pregaria no gosaria demanar”. M’he preguntat moltes vegades què és allò que no gosem a demanar en la pregària. Sovint hem estat i som molt agosarats en demanar coses al Senyor: salut, feina, que una persona canviï d’actitud, que en sortim bé d’una empresa complicada... Però potser no li hem demanat gaire de tenir més fe. Ens sembla que no cal, o que si en tenim més és perquè haurem de travessar encara més dificultats... i ens acontentem amb aquella fe que tenim que de vegades és minsa i escarransida, perquè busquem seguretats a d'altres llocs. L’epitafi que escriu el profeta Habacuc, seguint la inspiració del Senyor és modèlic i, alhora paradoxal, és a dir que va contra l’opinió comuna, que xoca: “L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut”. En aquell context històric, poc abans de la invasió de