jueves, 29 de marzo de 2018

Puigdemont

(comentari editorial a Ràdio Estel, 28 de març de 2018)

He tingut només dues ocasions per parlar amb el President Carles Puigdemont, quan encara era a Catalunya. En una d’elles –l’ampliació d’una residència d’ancians- vaig recordar que hi ha una pregària que sabia que coneixien perfectament dues persones presents en la sala. L’una –vaig dir- és el President, l’altra és la meva mare. És la pregària al Crist de la Tramuntana, que va escriure el poeta de Figueres Carles Fages de Climent i  que diu així: “Braços en creu damunt la pia fusta,/Senyor, empareu la closa i el sembrat,/doneu el verd exacte al nostre prat/i mesureu la tramuntana justa/que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.” Després em van dir que en recitar-la, el President s’havia emocionat.  De fet, ell va fer el seu discurs basant-se en aquesta bella oració que havia après del mestre Manel Costa-Pau quan d’estudiant es formava al  col·legi religiós de Santa Maria del Collell.  Va dir que no es tracta només que el vent faci endreça i netegi l’aire sinó que, per ser una tramuntanada de profit, ha de ser exacte com demana Fages a l’oració. Quan va acabar el seu parlament, em va dir “vull conèixer la seva mare” i la va saludar afectuosament. En aquests dies de Setmana Santa, pensant que Carles Puigdemont és pres, tornem a recitar amb la mare aquesta bella pregària a Crist perquè en aquests moments de la nostra història tots sapiguem trobem la tramuntana justa “que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.”


Diumenge de Rams 2018


A la plaça

Avui és una festa on els infants tenen gran protagonisme, com els nens d’Israel tingueren en aquella entrada solemne de Jesús a Jerusalem dalt d’un burret enmig d’aclamacions. Avui sou aquí pares i mares amb els vostres fills. També hi ha avis, tiets i padrins. És una festa molt de família. I ben mirat és també una manifestació no violenta, a l’estil de Jesús. Una manifestació en la qual brandem palmes i llorers. La palma és el símbol del testimoni i el llorer és el símbol de la victòria. Vol dir que allò que acaba vencent, és el testimoni.  Ho acabem d’escoltar  Jesús no va entrar a la Ciutat Santa al front d’un exèrcit muntat a cavall a l’estil dels homes de guerra sinó, pacífic, damunt d’un humil pollí fill de somera... I això ens parla de la importància de la no violència. És el que es diu No violència activa (NOVA), la tercera via de Jesús a les sortides clàssiques de l’acció-reacció o al silenci submís. Gràcies per ser aquí.

 A l’església.

“He parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrencaven la barba. No he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.” Són paraules fortes les del profeta Isaïes.  Però afegeix “El Senyor Déu m’ajuda, per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit. És la fermesa de la no violència activa. Aquella que va caracteritzar també Jesús durant tota la seva Passió que hem rememorat.
Quin silenci tan dens el de Jesús durant el seu injust procés! No respon l’ultratge amb l’ultratge. No amenaça. El silenci del qui és la Paraula va sorprendre fins i tot Ponç Pilat. Deia Sant Ignasi que la paraula és plata, però el silenci és or.  El silenci és eloqüent, el silenci parla, el silenci posa en evidència la flagrant injustícia: el just posat enmig dels malfactors.
Jesús roman en silenci, perquè se sap estimat pel Pare, aquí rau la seva fortalesa.
Avui és el pòrtic de la Setmana Santa. Cada any la mateixa i cada any diferent, perquè diferents són els moments que ens toca viure. En els moments de ràbia, d’impotència, de sentir-nos tractats injustament, contemplem aquest Jesús sofrent i mort per a la nostra salvació. Defugim tot esperit de revenja, de divisió, de discòrdia, tinguem la certesa que només l’amor acabarà triomfant. Aquest és el missatge pasqual, el secret de la nostra íntima alegria.
Que sapiguem tenir en aquests dies moments de silenci profund: davant l’eucaristia, davant la creu de Jesús, prop del sepulcre. Moments de silenci a prop dels qui estimem: dels de casa, dels malalts, dels malalts terminals. Tinguem estones de silenci com a escolta, com a capacitat transformadora, com a disciplina i com a ascètica.
I com deia una coneguda cançó de protesta: i no em sap cap greu tenir la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenci, paraules.



domingo, 18 de marzo de 2018

Moments d'inflexió


Diumenge Vè de Quaresma (18/03/18)

Estimats germans i germanes,

De vegades ens imaginem la vida de Jesús com una trajectòria rectilínia que va des del naixement a Betlem fins a la mort i la resurrecció a Jerusalem. Però si llegim atentament els evangelis veurem que no és així. En la vida del Senyor hi ha-humanament parlant- moments d’inflexió.
Un d’ells és la mort del seu estimat cosí i precursor Joan el Baptista, en el moment de la seva frívola execució, Jesús, de dol, es vol retirar en un lloc apartat però les demandes de la gent fan que decideixi anar a anunciar-los el Regne i la conversió, prenent la torxa del Baptista i fent-la encara molt més lluminosa.
Un altre moment d’inflexió és el diàleg de Jesús amb la dona sirofenícia, aquella que li va dir que també els cadells menjaven de les engrunes que queien de la taula... Jesús elogia la seva fe perquè eixampla per dir-ho així l’horitzó de la seva missió. I de parlar d’una missió a les ovelles perdudes d’Israel, Jesús acabarà dient als seus: “Aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura!”
Un tercer moment  és el que acabem de proclamar. L’interès dels grecs per veure Jesús sembla insinuar que davant la pressió de les autoritats jueves, Jesús hauria pogut fer una fugida endavant i continuar la seva activitat entre les comunitats de la diàspora. Però el Senyor sap que ha arribat la seva hora, l’hora de plantar cara amb fermesa al mal i a la mort. (A. Cirer) No va ser una decisió fàcil, ho insinua la carta als cristians hebreus quan diu que “s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes”. Però alhora se sent recolzat pel Pare que el glorifica, que l’enalteix, que mostra davant del món la bellesa del seu gest suprem. I el seu sacrifici donarà fruit abundant.
Tampoc la nostra vida és una trajectòria rectilínia, ni una paràbola perfecta com la de la bala que surt  del canó. La nostra vida s’assembla més a una pilota de tenis que  hi ha moments que rebota per sortir cap a una altra direcció. Hi ha moments d’inflexió: la malaltia d’un ésser estimat, la seva mort, la pròpia malaltia, un canvi a la feina o de domicili... moments de tocar a fons que canvien la nostra trajectòria vital. No són moments fàcils. De vegades costen llàgrimes, però experimentar l’amor de Déu ens empeny a decidir.
Era bonic ahir al Saló de l’Ensenyament, veure tants i tants joves, informant-se dels estudis universitaris que voldran seguir en un futur. Alguns d’ells anaven acompanyats dels seus pares... Quina decisió important és per pares i fills els estudis més apropiats a les seves capacitats!
En el dia del Seminari preguem el Senyor que hi hagi sacerdots capaços d’acompanyar bé les persones en els seus processos de discerniment.  Els capellans tenim el privilegi d’acompanyar les famílies i les persones en moments estel·lars: la preparació al matrimoni, el naixement d’un fill,  la unció de l’avi ... I també en els processos de discerniment, de vegades llargs.  Cal que els novells sacerdots adquireixin, amb l’ajut de tots, aquesta maduresa. En una societat on hi ha un laïcat cada vegada més format, els nous preveres han de saber estar a l’altura. I tots hem d’aprendre la lliçó del “gra de blat.” Que ens hi ajudi la gloriosa intercessió del patriarca Sant Josep.


sábado, 10 de marzo de 2018

Transhumanisme


Homilia diumenge quart de Quaresma 11 de març de 2018

Dijous passat a la parròquia germana de la Mare de Déu de Montserrat vam tenir una conferència, per tot l’Arxiprestat, de Mn. Joan Costa, sobre el transhumanisme aquest moviment cultural i intel·lectual internacional que té com a objectiu final transformar la condició humana. Transformar-la mitjançant el desenvolupament  i la fabricació de tecnologia que millori les capacitats humanes, tant a nivell físic, com psicològic com intel·lectual. De manera coincident Antònia Cirer a missa dominical també fa referència implícita a aquest moviment: “quan ens  diuen que un dia la medicina guarirà tota malaltia, que deixarem d’envellir, que millorarem totes les capacitats humanes i que no morirem mai. Ens diuen que tenim la salvació a les nostres mans. ”Però afegeix la comentarista “una vida eterna en un món injust, entre gent que no sap estimar, no satisfà el meu desig de plenitud.”  Jo crec que dijous molts vam sortir de la conferència amb un aiguabarreig de sentiments: d’una banda esperançats que les innovacions tecnològiques puguin allargar la vida i sobretot la qualitat de vida, que es puguin reemplaçar òrgans i extremitats, que el coneixement dels gens permeti guarir malalties que en d’altre temps eren incurables, però de l’altra una espantats per la possible manipulació: ens esgarrifa que puguem arribar a ser cyborgs, barreges d’homes i màquines, per viure llargament però sense viure realment la plenitud que anhelem i que ens dóna estimar i sentir-nos estimats. Tots els avenços científics són fruit de la raó humana i la raó és posada per Déu. Però no hem de voler ser déus, defugint la nostra contingència. El transhumanisme només tindrà valor si va acompanyat d’un creixement de les virtuts, d’un veritable humanisme.

El diàleg nocturn de Jesús amb Nicodem m’ha fet pensar en el poder. Nicodem era mestre de la llei, era poderós, era notable, però alhora era humil i se sabia fer deixeble... anava a veure a Jesús de nit. I Jesús li explica que el poder polític, econòmic, científic, sovint treballa subterràniament. L’astúcia, l’estratègia treballen d’amagat. “Tothom qui obra malament té odi a la llum”. Nosaltres veiem a la pantalla líders polítics, tertulians de prestigi, empresaris poderosos, però tots tenim la percepció que darrere d’aquests famosos hi ha els que veritablement mouen els fils de la història. I els seus noms no solen sortir a la llum. És que  la llum les mataria. Romanen en l’anonimat: són com els tèrmits, la llum els mata...
Fou la conxorxa dels qui movien el poder la que va acabar condemnant i clavant en creu a Jesús. Jesús morí encara jove, humanament diríem que amb molta feina per endavant, amb uns seguidors dubitatius, amb un projecte no realitzat... El final, aparentment d’un fracassat. No obstant qui pot discutir que Jesús va viure en plenitud?Quina plenitud hi ha més gran que viure estimant, deixant-se estimar i fent-se estimar? No es tracta doncs de viure molts anys sinó de donar vida als anys que vivim.
Els missioners al llarg de la història han alçat la creu. També l’alcen els portants del Sant Crist. Les creus coronen els nostres campanars i els turons més alts... “El fill de l’home ha de ser enlairat”. Ho explicava Jesús a Nicodem. I la creu de Crist –instrument d’oprobi i de suplici- esdevé signe consolador, enfortiment davant del mal, penyora d’un Déu ric en amor que ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, com ha dit Sant Pau.
Per això, enmig del desert de la Quaresma, la consciència de saber-nos estimats per Déu, és font abundosa d’alegria i de lloança, és un oasi.
Enlairem la creu per contemplar-la. El Crist mort per amor es l’antídot poderós contra totes les serpents que ens emmetzinen. La dona cristiana, l’home cristià que es passen la vida servint amb amor prolonguen els braços de la creu i il·luminen els germans, com la creu de cinc braços que Antoni Gaudí va projectar per la torre del Salvador de la Sagrada Família, il·luminant els quatre punts cardinals de  la Ciutat Comtal, aquesta metròpolis germana que, com deia el poeta, “es remou enmig de somnis i fúria.” Que avui quan tracem el senyal de la creu sobre el pa i el vi i sobre la comunitat reunida, experimentem la força guaridora de la salvació.

viernes, 9 de marzo de 2018

Presentació del llibre del bisbe Sebastià Brots de vida


Barcelona, 6 de març de 2018
Bisbe Sebastià,
senyors  bisbes,   
amic Xavier Solà
junta de la Sagrada Família
representants de l’editorial Claret
senyores i senyors,
amics tots.
El passat dia 19 de novembre de 2017, el bisbe Sebastià Taltavull presidia una eucaristia a l’altar major de la Sagrada Família que culminava el seu ministeri episcopal a Barcelona, exercit durant vuit anys. Se n’anava a prendre possessió de la diòcesi de Mallorca que ja havia administrat des del 8 de setembre de 2016. Molts sentíem al cor un aiguabarreig: tristesa per la partença, gratitud pels anys de servei compartit, joia per la nova responsabilitat: perquè el que molts desitgem als bisbes auxiliars és que un dia esdevinguin residencials i puguin exercir en plenitud el seu ministeri... Alguns també vam poder acompanyar-lo a l’inici del ministeri episcopal a la Catedral de Palma el dia 25 de novembre, en una cerimònia impecable on flotava un sentiment de joia serena. Esdevenia el 67è bisbe titular de Mallorca des de la restauració de la diòcesi al segle XIII. Donant la volta a la cançó de Maria del Mar Bonet, de l’any 1971, dedicada a la seva mare “Mercè, Palma més llunyana”, escrivíem a Catalunya Cristiana: “Palma més propera.”
Vull subratllar el fet que la presentació d’aquest llibre sigui aquí mateix a la Sagrada Família, perquè sé que al bisbe Sebastià li plau molt aquest temple i la simbologia que conté. Més d’una vegada ens havia dir que el cor se li anava per poder explicar llargament als turistes la bellesa de la Trinitat celestial i la terrena i altres detalls de la simbologia de l’obra gaudiniana com el vitrall de la Resurrecció, només visible des de dintre, perquè la Pasqua només es pot entendre amb una mirada de fe. Perquè és cert que a la Sagrada Família hom hi entra com a turista i en surt com a pelegrí, però és més cert encara quan algú ens hi acompanya. Recordem que també la Seu de Mallorca va ser reformada per Antoni Gaudí, a qui unia una gran amistat amb el bisbe Pere Joan Campins i Barceló (Palma, 1859 - 1915) que regí la diòcesi de Mallorca de 1898-1915 i que es caracteritzà per l’arrelament de l’església de Mallorca en la cultura i llengua de l’illa. Un arrelament que també –n’estic segur- cerca el bisbe Sebastià. 
Els dies 10, 11 i 12 d’abril de 2017 el bisbe Sebastià narrava les dotze escenes del Camí de la Passió, amb motiu de la inauguració de la il·luminació de la façana. Aquella que Gaudí va planejar convalescent de les febres de Malta i reflexionant en la mort que havia tingut tan a prop. També fou aquí a la Sagrada Família, concretament a la cripta, que el 2015 el bisbe va presidir una emotiva missa en acció de gràcies per la vida del seu germà Enric, professional dels mitjans de comunicació. Ben segur que el testimoni d’enteresa d’Enric Taltavull davant la malaltia i el comiat l’ha enfortit a l’hora de comparèixer davant de les càmeres i dels periodistes.
Fa uns anys que li vam demanar al bisbe Sebastià de col·laborar setmanalment a Catalunya Cristiana. I ens va escoltar i ens va fer cas Recordo que el títol de la seva secció ens el va suggerir el poema de Salvador Espriu:
Al mateix cor de la nit/un nou càntic començava/perquè us acompanyi el pas/al llindar de l'esperança.
I el bisbe el va acabar d’arrodonir proposant “Un nou llindar”.
Com a director de Catalunya Cristiana tinc alguns remordiments perquè sé que en obligar al bisbe a un compromís setmanal li estava llevant unes hores de son. I a més quan ell una vegada ens recordava un consell familiar: “no te’n vagis a dormir mai el mateix dia que et llevaràs”. Indicant que és prudent d’allitar-se abans de mitjanit.
I encara més hem d’agrair-li que ara que ja té una altra responsabilitat ministerial, continuï puntualment complint el seu compromís eclesial. Quan ens va preguntar humilment si podria continuar escrivint li vam dir que naturalment, perquè no escriu tant per raó de càrrec, com per la seva persona.
Brots de vida és un recull de vivències i reflexions que mostren com des de l’Evangeli es pot fer una lectura encoratjadora de la realitat i prendre compromisos “quan el món que se’ns mostra al telenotícies i a les xarxes socials és més un escenari de decepcions que no pas una alenada de coratge”. Els qui hem col·laborat d’una o altra manera amb el bisbe Sebastià hem sentit aquesta alenada de coratge, hem après a superar la decepció.
Una cosa és llegir els articles setmana rere setmana i l’altra fer-ne una lectura seguida en un llibre. Hi ha tot un estil pastoral, un estil evangèlic de saviesa, de proximitat, d’atenció a les persones...
El llibre parla de la realitat seca que hi ha al nostre voltant: de l’ increment de la violència, de desfeta familiar, de la desconfiança institucional, del desemparament social, de la vulnerabilitat dels més pobres, de la pèrdua de sentit del sagrat i del respecte a les persones, de les ferides de l’ambient social, de les disfuncions de l’economia... és a dir de tot allò que  configura la sequera personal, social i ambiental que ens preocupa... Davant de tot això trobar els “brots de vida”: hi ha molt de bo i de positiu (...) hi ha una vida que pot rebrotar i recuperar la confiança de veure que de l’arbre sec, com de la creu de Jesús apareixen fulles i es preveuen fruits (6)
El del bisbe Sebastià no és un optimisme ingenu. Ell pensa que la realitat que ens ha tocat viure és òptima perquè  és la única que tenim.
Per això la seva humanitat, el seu cristianisme, el seu sacerdoci, el seu episcopat, està projectat de cara enfora. Defuig el narcisisme espiritual i aquell clericalisme de mirar només cap endins. El llibre mira cap al món i cap enfora amb una mirada respectuosa i amorosa de la realitat.
 El bisbe Taltavull posa en pràctica el que afirma el papa Francesc en l’Evangelii Gaudium: “Cada dia en el món reneix la bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestes de la història”. I ens mostra que quan “no veiem aquests brots, ens fa falta una certesa interior, i és la convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig d’aparents fracassos”. “Crist ressuscitat és la font de totes les raons que tenim per creure que la vida és més forta que la mort i que en la feblesa hi trobem la nostra força. Aquesta és la nostra fe! El testimoniatge creient encomanadís del papa Francesc ens ajuda a entendre-ho i a viure-ho”.
Sabeu que aquesta basílica encara està mancada de la façana principal, la façana de la Glòria que s’ha d’anar construint en els propers anys. Aquesta temporal orfandat pot esdevenir un símbol del que sosté el llibre: “ens falta resurrecció”: sí ens falta vida, ens falta la convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància i també enmig de fracassos aparents.
Francesc en la felicitació que ens va adreçar amb motiu del número 2000 del setmanari ens demanava que continuéssim “treballant amb esperit de comunió eclesial i la il·lusió de contribuir cada vegada més a la difusió de l’alegria de l’evangeli, única missió de l’Església.” És una expressió que ens plau i ens sobta una mica “la única missió”: no es tracta sols de viure l’evangeli i d’anunciar-ho si no de fer-ho amb alegria. “Si som evangelitzadors –diu el llibre- és perquè comuniquem l’alegria de l’Evangeli, la fem expansiva, la contagiem amb les nostres paraules i els nostres gestos edificants.”
“Només si deixem que l’Esperit actuï en nosaltres i a través nostre, si som confiats, arriscats, imaginatius, creatius, apassionats, podem dissenyar una nova forma de relacionar-nos i projectar-nos cap a Déu.”
I ara cinc brots de vida, o cinc actituds per descobrir-los que travessen tot el llibre:
Una nova mirada
“Una mirada contemplativa, una mirada de fe, aquesta mirada és la que ens mou a pregar, a celebrar i a viure els sagraments i, en els compromisos que se’n deriven, tot el nostre actuar cristià. No és potser aquesta «nova mirada» la que necessitem per arribar a copsar millor tantes realitats que no percebem de manera immediata i són un reclam per ser descobertes? No és aquesta la «mirada sacramental» que tanta falta ens fa per entendre i viure els misteris de la nostra fe?”aixecar el cor a Déu i detectar la seva mirada d’amor sobre el món dóna prou clarividència per detectar també de forma immediata que hi ha infinitat de situacions d’injustícia” “estimem aquest món i volem mirar-lo amb la mirada amorosa i confiada de Déu, que veiem aquesta societat que ens toca viure com una nova oportunitat per donar testimoni de la radicalitat de l’amor de Déu per a cada home i dona i, especialment, per als més pobres, que si perdem privilegis com a Església guanyem en radicalitat evangèlica...” «hi ha moments en els quals d’una manera molt més intensa estem cridats a tenir la mirada fixa en la misericòrdia per poder ser també nosaltres mateixos signe eficaç de l’obrar del Pare”

Llibertat vertadera
La identitat «religiosa» d’una persona és precisament la seva forma gratuïta d’estimar i la llibertat de fer sempre el bé a tothom
El profetisme autèntic porta sempre el segell inconfusible del buidament d’un mateix, acceptat amb llibertat i viscut amb la joia que dóna la plena confiança en Déu. Pobres per ser lliures, però mai lliures per atropellar la llibertat de l’altre, sinó per fer el bé des del respecte, l’estimació i el reconeixement, dels seus drets. La vertadera llibertat és aquella que admet els seus límits i reconeix la llibertat de l’altre, perquè respecta la seva dignitat i defensa els seus drets.
Amistat entranyable
És al seu lema episcopal: “A vosaltres us he dit amics”.
Al llibre parla de “Déu que s’apropa cada dia a tots i cadascun de nosaltres perquè participem de la seva amistat, de la seva mateixa vida.” “¿No és, el Crist, l’amic suprem i, al mateix temps, la font de tota amistat autèntica? Ens trobem davant d’encontres que tenen lloc en la vida de cada dia i adquireixen els tons entranyables de l’amistat, de la proximitat.” Sempre he pensat que evangelitzar és sobretot oferir amistat. El camí és crear amistat social perquè construeix.
Tendresa
“Aprenguem a reposar en la tendresa dels braços del Pare enmig del lliurament creatiu i generós.” A l’escola de Jesús aprenem com fer més bells l’afecte i la tendresa. Jesús no sols ho ha dit, sinó que ens ho ha mostrat cada vegada que s’apropa a algú per a acollir-lo i mostrar-li la tendresa de Déu. Aleshores, és quan Francesc diu que Jesús posa en el cor una intenció bona: «Estimar sense posseir», estimar l’altre deixant-lo lliure, superant la temptació de contaminar l’afecte amb la pretensió, de posseir, de dominar. Vet aquí el secret de la tendresa: «Interessar-se per l’altra persona vol dir respectar-la, protegir-la, aquesta és la manifestació de la tendresa i de l’amor». Amb l’actitud de la «misericòrdia», el que proposa és un estil de fer i un estil de dir, fruit d’una nova manera de ser. Des d’aquesta dimensió, és possible la revolució de la tendresa, un antídot capaç de desfer qualsevol brot de violència i de duresa de cor.
Sinodalitat
“Sensibilitat eclesial que esdevindrà sensibilitat pastoral per la necessitat d’evitar un afebliment difós de la sinodalitat que, si no s’hi posa remei, impedeix una acció evangelitzadora mínimament eficaç.” “No és sols un desig, sinó una exigència que neix de l’Evangeli i que fem nostra per poder anunciar Jesús a la gent del nostre temps amb coherència i credibilitat.” El camí de la “sinodalitat” és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni». En les relacions entre uns i altres, la «sinodalitat» fa que l’exercici de l’autoritat sigui el servei, i l’únic poder sigui el de la creu. I, amb aquest esperit, arribar a fer possible que tots els organismes de l’Església esdevinguin «organismes de comunió», ocasió d’escolta i participació.
Gràcies, bisbe Sebastià, per aquest nou recull que ens ajuda a escurçar distàncies, a tenir-lo més proper, perquè com escriu Carme Riera, de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys distància que de ciutat a ciutat.


sábado, 3 de marzo de 2018

Aïrada esperança



Diumenge tercer de Quaresma
Estimats germans i germanes,
recordo la primera vegada que, de petit, vaig contemplar un gravat on es veia Jesús expulsant els mercaders del Temple, amb el fuet a la mà, les taules bolcades i les monedes escampades... Em semblava impossible que Ell que em semblava tot bondat, mansuet i pacífic, pogués tenir una actitud així, aïrada i a ulls d’un infant, violenta. És Jesús? Preguntava als grans i ells em deien que sí, que l’era... Amb els anys he anat entenent aquest passatge...
El fet deu ser important perquè el relaten els tres evangelis sinòptics, Marc, Mateu i Lluc. José Antonio Pagola diu que atacar el temple era atacar el cor del poble jueu, el símbol al voltant del qual girava tot l’altre, el centre de la vida religiosa, social i política (...) Ningú no dubtava de la bellesa i l’esplendor del nou temple, però quina havia estat la intenció real del rei Herodes? Volia aixecar una casa al Déu d’Israel o bé engrandir la seva imatge d’Imperi? Per què havia construït aquell gegantí “pati dels gentils” (...) per acollir els pelegrins fidels a l’Aliança o per atraure els viatgers pagans perquè admiressin el seu poder?
Un es pregunta avui, les grans obres públiques -les piseries,  els aeroports, els trens d’alta velocitat- estan guiats per una voluntat de servei, o només volen enaltir el prestigi dels qui els han promogut? De vegades construïm grans lleres perquè hi passi poca aigua. Ens molesta la manca de sentit de realitat.
Els sacerdots, molt molestos, van exigir a Jesús que donés comptes del seus actes que ells consideraven vandàlics, amb una pregunta temorosa, perquè temien la reacció del poble: “I tu, amb quina autoritat fas el que fas?” (Marc, 11, 27-33). Quin era l’abast que devia tenir el gest profètic de Jesús?  Alguns diuen que l’avalot no degué ser tan important –de fet no consta que la guàrdia del temple intervingués. D’altres pensen que va ser un fet decisiu que va precipitar la mort de Jesús. El gest de Jesús és més radical i total. Encara amb el dol de la mort del seu estimat Joan el Baptista, Jesús anuncia el judici de Déu no contra aquell edifici sinó contra un sistema econòmic, polític i religiós que no podia agradar a Déu. El temple s’havia convertit en símbol de tot allò que podia oprimir el poble. A la casa de Déu s’hi acumulava la riquesa, en les aldees dels seus fills creixia la pobresa i l’endeutament (Pagola, 361)
Si el temple és simbòlic del cos de Jesús, Sant Pau deia que el nostre cos, el de cada un de nosaltres és temple de l’Esperit Sant. Quan veiem que algú profana un cos, quan es viola la intimitat, quan hi ha abusos, quan algú sotmet als altres a feines feixugues per sobre de les seves forces, hauríem d’experimentar una indignació semblant a la que va experimentar Jesús al temple de Jerusalem, i reaccionar.
“Aïrada esperança” és el títol d’una obra del bisbe Pere Casaldàliga, el bisbe claretià de Mato Grosso, que acaba de fer 90 anys. De vegades vivim un cristianisme tou i acomodatici i oblidem que hi ha una santa ira: la que provoca la injustícia i davant de la qual és legítim rebel·lar-se. Sí: la denúncia profètica forma part de la nostra condició de batejats. I no ens podem assimilar a un sistema excloent. Que l’eucaristia ens enforteixi per lluitar proporcionadament i amb fermesa contra el mal que tenyeix el món.