Jaume Aymar i Ragolta

Corpus 2020 Importància del nostre cos. I d’escoltar el nostre cos. N’estic fent experiència aquests dies de malaltia, que són com un confinament dins d’un confinament. Des de fa milers d’anys es va relacionar el cos humà amb el cos social per tant, de la mateixa manera que escoltar el nostre cos ens ajuda a entendre en profunditat el temps que estem vivint, també escoltar el cos social, el nostre entorn, ens ha d’ajudar a comprendre el temps que estem vivint. Moisès explica al poble el sentit amagat del llarg camí que ha fet pel desert: “per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments.” I no és veritat que nosaltres hem viscut aquests dies una prova?   L’aflicció, la privació de moltes coses sobre tot de veure i poder abraçar els éssers estimats... Un temps de conèixer els nostres sentiments, un temps de dubte... Tot això no és perquè sí. Deu tenir un sentit amagat. Deu tenir un per a què.  ...

Què és la vanitat?  Habitualment entenem la vanitat en la primera accepció de la paraula: l’orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents. Tots en major o menor grau patim d’aquest virus, a tots, en major o menor grau ens agrada que ens afalaguin. I de vegades és una temptació molt subtil, la de quedar bé sempre i a qualsevol preu. El Papa Francesc, enfront de la temptació de la vanitat que ens afecta tots, incloses les comunitats eclesials,  proposa un antídot,  la “santa vergonya”, El llibre del Cohelet que acabem de proclamar,   però, parla de la vanitat de manera més genèrica, tot allò que és en va. I planteja dues situacions ben reals d’aquesta vanitat: la persona que s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia i, en canvi, el que li pren el relleu no s’hi esforça per res i aquella empresa se’n va en orris. És en va i a més és una gran dissort, coment...

Diumenge XVIII de durant l’any 2/08/15   El poble de Déu rondinava perquè enyorava les olles de carn i el pa d’Egipte. Preferien aquella situació d’esclavatge a aquella altra de la llibertat... S’estimaven més viure sota el flagell del faraó, que sota la volta immensa del cel, a la intempèrie. Déu escolta les seves murmuracions i els sacia amb el mannà, que és un aliment que els proporciona la mateixa naturalesa. Però ni aquell pa no saben reconèixer d’antuvi... Jesús a l’evangeli fa un salt qualitatiu. Els deixebles que el busquen, no pels senyals prodigiosos que han vist sinó perquè han menjat tant de pa com han volgut. S’han quedat en un nivell merament terrenal,no han estat cap capaços d’anar més enllà. S’han quedat en la pell, en la superfície, però no han aprofundit en el missatge. Amb tot també en els deixebles hi ha un progrés: Què hem de fer per obrar com Déu vol? La resposta de Jesús és clara: L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat. ...

Dijous Sant 2015 “A vosaltres us he dit amics”. Avui és un dia per aprofundir l’amistat. L’amistat que es tradueix en servei. En l’amistat no hi ha jerarquies: ens fa a tots iguals. Em deia una mare jove, que acabat de perdre un amic malalt de càncer, el seu fill petit li va preguntar: “mare és veritat que un amic és un tresor”? Sí, fill meu i jo acabo de perdre un tresor.” Jesús tenia un petit cercle d’amics. I a aquests amics els ensenya la lliçó del servei. El rentament de peus en origen una feina pròpia dels esclaus, però Jesús és un home lliure i renta els peus als qui vol, perquè vol. El rentament dels peus era un signe tan important que en l’església primitiva es considerava quasi un sagrament. En el rentament dels peus hi ha d’alguna manera inclosos els sagraments del baptisme (bany regenerador) i de la penitència (renovació del baptisme). Tots, com Pere, correm el perill de no acceptar que tenim la necessitat del perdó, que els nostres peus estan bruts. Tots tenim...