Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XVI de durant l’any 22 de juliol de 2018 Estimats germans i germanes, Ens és fàcil d’imaginar-nos els apòstols parlant amb Jesús de tot el que havia fet i ensenyat. De les vivències boniques que havien tingut, de la gent que havien conegut, de les persones que havien ajudat a posar dempeus, de les dificultats que s’havien trobat...I Jesús fent-los preguntes, i ensenyant-los... Els apòstols ens els imaginem gairebé sempre amb grup, o de dos en dos... difícilment solitaris. Recordo que de petit em va impressionar molt una pel·lícula. No recordo l’argument, però sí que recordo que eren uns capellans que vivien junts. Aleshores vestien de sotana, dinaven, conversaven... Mai m’ho hagués imaginat perquè en la meva ment d’infant, el capellà era una persona solitària. El rector del meu poble vivia amb els seus pares, però gairebé sempre el veia sol... Al Col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp podíem imaginar que els vivien en comunitat, però només els veiem a classe, o...

“Es feia tard”. Diumenge XVIII de durant l’any Jesús estava de dol per la mort del Baptista. I la gent no li deixa ni “elaborar el dol”, com avui diem i ell els acull amb paciència. “Es feia tard”. Els deixebles veien que es feia tard... I avui podem preguntar-nos: no és tard perquè la gent torni al temple? No és tard perquè les persones girin de nou els ulls cap a Déu? Som potser nosaltres els darrers cristians? Com és que hi ha tanta gent que renuncia a creure i viu lluny de Déu? Les paraules de Jesús tornen a ressonar a les oïdes del nostre cor: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!”. Quina responsabilitat! Si som pocs, si tenim pocs recursos econòmics, pocs catequistes, poques persones dedicades a Càritas, pocs acollidors de promesos. Quina responsabilitat, Senyor, si tenim tan poc temps! Però les paraules de Jesús tornen a ressonar fortes: Doneu-los menjar vosaltres mateixos! I aleshores nosaltres traiem forces de flaquesa, reunim allò poc que tenim, ho compartim... i Jesús torna ...