Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge de la Sagrada Família 2025 A tota família hi ha ancians, hi ha adults i hi ha infants. Jesús diu que si no ens fem com infants no entrarem en el Regne del cel (Mateu 18,3). Des d’una lectura racionalista, aquesta és una afirmació paradoxal, perquè tots pensem que som o voldríem ser adults madurs i responsables i sembla que fer-se infant sigui fer una regressió.   Però evidentment aquest no és el sentit de les paraules de Jesús. A Catalunya ja diem que “infants naixem i infants tornem”. I és ben bé així i potser no està tan allunyat del que diu el Senyor, que fou mediterrani com nosaltres. Les persones quan ens fem grans ens anem tornant més necessitades d’afecte, com els nens i nenes, estem més en el nostre mon, sovint fantasiós, ens entotsolem com els nens quan juguen sols, fins i tot, físicament, ens anem reduint. Aquesta és una manera natural de fer-se infant. I, en cert sentit, pot ser també sobrenatural. Durant la missa del dia de Nadal, una anciana de la residè...

Mireu! Homilia diumenge II de durant l’any i Jornada Mundial de les Migracions A cada eucaristia abans de combregar, solem repetir la mateixa invitació del Baptista: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món...” Convé que analitzem aquesta frase enigmàtica. El “mireu” del baptisme té la força del profeta que ens fa sortir de l’entotsolament. “Mireu!”, Deia el poeta que la persona adulta és aquella que mira cap endavant i cap enfora... Posat a l’inrevés s’entén encara millor, és una immaduresa quedar-se mirant cap enrere i cap endins... I què vol dir “anyell de Déu”? Entre els jueus era la imatge simbòlica que millor podia suscitar una ressonància profunda d’emocions i d’evocacions. Els recordava aquell anyell que sacrificaven cada any per Pasqua, memòria de la sortida de l’esclavatge d’Egipte i signe esperançador d’alliberament. Parlar de l’anyell, és parlar doncs d’una profunda experiència d’alliberament. És com dir, “mireu el qui allibera”. Avui de què ens hem...

Diumenge XXVII de durant l’any (4/10/2015) Recordo que en una ocasió, parlant amb uns nuvis que es preparaven pel matrimoni, els vaig preguntar per què es volien casar “per l’Església” i ell em va contestar de seguida, “perquè vull continuar estimant-la més enllà de la mort.” Aquesta resposta, tan profunda em va sorprendre: sempre havia sentit dir: “fins que la mort ens separi” però aquell home intuïa que l’amor del matrimoni té vocació d’eternitat. Certament que no posseïm el futur, i ens poden passar moltes coses, però els nuvis es diuen tres vegades davant del ministre “sí ho vull”, expressen la seva voluntat que allò sigui per sempre, per la eternitat. L’evangeli d’avui diumenge que comença a Roma el Sínode sobre la família, ens parla precisament del divorci. En aquell context de controvèrsia i de duresa de cor, Jesús, davant la pregunta maliciosa dels fariseus, que se sabien de memòria la resposta, els recorda una cosa molt bonica: que els esposos estan cridats a viure u...

Homilia diumenge XXV de durant l'any (20/09/15) Els evangelis presenten tres vegades Jesús anunciant als deixebles els patiments i la mort que li espera.   Avui n’hem escoltat una. Jesús anava al suplici amb llibertat conscient. Els deixebles no ho entenien. Diumenge passat escoltàvem com renya Pere. Avui amb paciència, a casa, s’asseu amb els deixebles i els instrueix, perquè tampoc no ho han entès.   D’aquí uns diumenges instruirà, en el mateix sentit a Jaume i a Joan.   Jesús contraposa   a la lògica del poder, la del servei. Moltes vegades el Papa Francesc   -aquests dies de viatge apostòlic a Cuba- ha parlat públicament   del poder, ha blasmat les actituds principesques i ha dit que el veritable “poder” és el servei. Però ens fem els sords i molts, mentre critiquem els polítics, ens aferrem a les nostres parcel·les de poder, més o menys petites.   I tot això per què?   Ho explica molt bé Sant Jaume les gelosies i les rivalitats, neixen...