Jaume Aymar i Ragolta

Homilia Diumenge XXVIII de durant l’any Estimats germans i germanes. Jesús, camí de Jerusalem, s’ha posat a travessar la zona que hi ha entre Samaria i Galilea, unes regions que estaven enemistades, renyides, des de feia segles. I, de sobte, aquells deu leprosos prenen la iniciativa de sortir al seu encontre, altrament si el Mestre hagués entrat en la ciutat, s’hauria contaminat. No és un únic leprós, és tot un grup de descartats.   I es posen a fer l’únic que poden fer, cridar. Una imatge tràgica. M’ha vingut a la ment un quadre d’un pintor noruec, Munch, que es diu El crit , ben segur que el coneixeu. El mateix pintor, que tenia la vida marcada pel sofriment i la mort, l’explica, aquella tarda, passejant, va deixar anar un crit que el sobrepassava, “un udol infinit que penetrava tota la natura.” Aquells leprosos de l’evangeli també cridaven amb veu poderosa: rere el seu clam hi havia el sentiment del refús que aquells pobres intocables havien patit. Aquests dies ha estat...

Homilia diumenge quart de Pasqua  Estimats germans i germanes, L’evangeli d’aquest diumenge se situa en un lloc emblemàtic el pòrtic oriental del temple de Jerusalem, aquell que anomenaven  “pòrtic de Salomó.” Jesús s’hi havia aixoplugat perquè era l’hivern i devia fer fred. S’estava celebrant una festa jueva, la Hanukkà, anomenada també la festa de les llums... Una festa que commemorava una victòria militar: feia dos segles que Judes Macabeu havia vençut amb les armes els hel · lenistes idòlatres que havien profanat el Santuari del Temple. Aleshores, passats dos-cents anys, en el darrer any de vida pública de Jesús, els seus contemporanis esperaven un nou heroi, un cap o messies que expulsés de Jerusalem els altres idòlatres pagans, els romans. I en aquell context particularista, alguns, nerviosos sota el pòrtic li preguntaven si a Jesús si ell era o no el Messies. La mateixa pregunta inquisitiva que li feren en el Sanedrí la matinada del Divendres Sant. Es clar que ho era,...

Homilia   diumenge XXXI de durant l’any. Molts mossens, agents i voluntaris de Càritas, podríem donar testimoni que les persones amb escassos recursos són les que més aporteu a les col · lectes i a l’hora de fer donatius. Doneu de la vostra pobresa, amb una generositat que esborrona. Ho tenim present especialment avui, dia de Germanor per seguir el vostè exemple.   Les vídues, arquetipus bíblics de la pobresa al costat dels orfes, són protagonistes de la primera lectura, del salm i de l’evangeli d’aquest diumenge. Era temps de sequera. El profeta Elies, expulsat pel rei d’Israel buscava asil en terra estrangera. De primer prop del torrent de Kerit i quan aquest també estava sec, a Sarepta, actualment al Líban.   I és una mare vídua, reduïda a la darrera misèria que en aquell entorn eixut és l’encarregada per Déu d’alliberar el profeta emigrant de morir de fam. Acollir el profeta era un acte de fe en el mateix Déu i   tots sabem que acollir demana temps i dedica...

Estimats germans i germanes, Una de les mesures més segures per combatre la Covid-19 ha estat la de rentar-nos sovint les mans. Ens hem acostumat a fer-ho cada vegada que entrem en un lloc i diverses hores al dia, especialment abans de les reunions i dels àpats. És una mesura higiènica útil que probablement quedarà més enllà de la pandèmia.   Però ja entenem que Jesús a l’evangeli d’avui no parla solament d’una mesura higiènica sinó d’una tradició molt arrelada en el seu poble amb un significat religiós i que ha continuat present en el decurs de la història: la puresa ritual. Fa pocs dies, celebrant una eucaristia en una església de Barcelona, es va acostar un fidel a combregar portant a les mans un purificador perquè hi diposités a sobre l’eucaristia. I no era per portar-la a cap malalt, si no per sumir-la ell mateix. Potser aquell bon home tenia alguna nafra o ferida a la mà i per això se la tapava, però em va fer l’efecte que era un gest exterior de puresa ritual, del tot in...

Tanatori de la Ronda de Dalt d’Altima, 19 de setembre de 2020 Ens costa, però se’ns ha mort la Núria, una catalana, una santadreuenca, forta i afable que ha sabut sempre harmonitzar el seu compromís cívic, polític i social amb la seva fe cristiana i amb la seva pertinença a l’Església. Donem gràcies a Déu per la seva vida i el seu exemple. Als 14 anys ja feia voluntariat a una escola del barri de Can Tunis on ajudava a les religioses que atenien fills de mares solteres, de prostitutes i de famílies trencades. I després de 60 anys continuava el seu voluntariat a Braval (aquí avui hi sou una representació significativa). La Núria deia que el camí del voluntariat et porta allà on hi ha una persona que l’ofereix, et mou a la solidaritat que ajuda a la justícia, però la constitueix. La justícia és imperfecte i ha de ser compensada amb sentiments d’ajuda, d’amistat i de col · laboraci ó . Eren els sentiments que a ella la movien. Al costat d’ella et senties a prop de la mare i de la me...

La veritat és que a tots aquest any la Setmana Santa ens ressonarà molt més: La resposta del salm “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” –el clam, tan humà de Jesús en la creu- no l’hem pensada o l’hem sentida tots aquests dies en algun moment? Jo l’he vista reflectida en el plor de l’esposa que té el marit ingressat greu i no s’hi pot comunicar, ni donar-li la mà. En els fills que no us heu pogut acomiadar de la mare o el pare com hauríeu volgut. En els qui esteu lluny dels vostres i els voldríeu abraçar...en els qui veieu disminuir els vostres ingressos i penseu en els qui depenen de vosaltres... Amics: aquests dies tots veiem retallada la nostra llibertat exterior –d’alguna manera com Jesús a la creu- però és en aquests moments que hem de ser conscients que tenim una llibertat interior que ningú no ens podrà prendre i hem de deixar-la aflorar. I aquesta llibertat no és per guardar-la gasivament, és per a l’amor. Fixeu-vos: Pilat, home astut, s’adona del veritable...

Homilia diumenge XXVI de durant l’any Aquesta que hem escoltat és la única paràbola de Jesús on hi ha un personatge que porta nom: Llàtzer, un nom que vol dir: “Déu és la meva ajuda”. I el ric?   Com fa notar Sant Jeroni, el ric no té nom encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló, que vol dir senzillament “el que menja molt”. La lliçó és que aquells que pels criteri de poder i de prestigi social es creuen els més importants són anònims davant de Déu i, en canvi aquells que són considerats insignificants i sense nom, són els que tenen valor pel Regne de Déu. Aquesta paràbola és també l’acompliment del Magnificat, quan Maria exulta perquè constata que Déu omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. També de les benaurances de Jesús: feliços els pobres, ai de vosaltres els rics, se situa en la mateixa línia. Deia mossèn Joan Ventosa, que fou delegat de Càritas, que ell fins a cert punt s’alegrava que avui es difonguessin les corrupcions dels famosos, per...

L’evangeli d’avui parla de cinc mil homes i a la intempèrie en un lloc despoblat. És una situació complicada i angoixant: una multitud nombrosa, no fàcil de gestionar. Els apòstols es veuen sobrepassats pel problema, no els poden alimentar i li demanen a Jesús una solució dràstica: que els acomiadi... Quantes vegades la realitat ens depassa, la feina se’ns acumula, hem de donar resposta a moltes coses cada dia, hem de gestionar el nostre temps i,   veiem que el temps se’ns escapa de les mans i que els nostres recursos que solen ser migrats. Que hi ha una desproporció entre el que tenim i el que se’ns demana. Ens passa també a les Càritas parroquials. Els casos creixen; gairebé de manera diària hem de donar resposta a una o altra situació complexa. La solució fàcil pot ser tancar la carpeta: aquesta persona no es deixa ajudar, és inútil, és un cas que ens supera, el millor és acomiadar-la...   Potser Jesús demana als deixebles que els donin de menjar ells mateixos. Human...

Estimats germans i germanes: La festa d’avui és una conseqüència lluminosa de l’Encarnació. Jesús menjava i bevia,  caminava i reposava, deixava que el mullés la pluja i s’exposava al sol del seu país, les multituds l’empenyien per tot arreu... Jesús fou colpit en el seu cos amb crueltat i gloriós i tot es mostrà amb les seves nafres... Cada vegada que consagrem el pa i el vi, repetim el gest suprem del Senyor, diem “això és el meu Cos”, “aquesta és la meva Sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, sinó “el cos de Crist.”   El nostre sistema de creences es basa en la corporalitat.   No som àngels. Necessitem del cos quan caminem, quan pensem... Hem d’estimar el nostre cos de manera   benvolent. Hem de tenir-ne cura. En conseqüència també hem de respectar i tractar apropiadament el cos dels altres. Per això tot abús- sexual, de poder o de consciència- és menyspreable. I l’Església està vivint en aquest sentit una gran pu...

Estimats germans i germanes, Un dels moments més impressionants dels pelegrinatges a Lourdes és la benedicció dels malalts amb el Santíssim. En recordo una de fa anys: Jesús sagramentat desfilava enmig d’un silenci impressionant davant dels malalts posats a la gran esplanada, molts d’ells en cadires de rodes i lliteres mentre les veus, en diverses llengües, per la megafonia, anaven clamant peticions evangèliques: “Senyor fes que hi vegi”, “Senyor fes que hi senti”, “Fill de David, tingues compassió de mi”... Preguem avui per l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, una associació que va néixer fa més de cent anys per acompanyar a Lourdes de França a tots aquells que, per motius de salut o econòmics, no podien fer sols aquell llarg viatge. Badalona té una llarga tradició de pelegrinatges amb alguns miracles memorables. Però el miracle permanent de Lourdes, el signe més admirable, ahir i avui, és la fe de les persones que hi acuden...

Homilia Corpus Christi 2016 Estimats, Arriba el Corpus, la festa eucarística més popular. D’altres sagraments es refereixen al naixement, a l’amor, al perdó... L’eucaristia és el sagrament de l’amistat. Una amistat que avui volsuperar el clos dels temples i surt  als carrers i a les places. Una amistat que quan és sincera és indissoluble i té vocació d’eternitat. Quan ens atansem a prendre la comunió parem la ma, talment com el pobre demana una almoina. L’eucaristia és també l’aliment dels pobres, dels humils, dels captaires d’amor, d’aquells que saben que tot és do. « Panis Angelicus » (Pan Angelical) és un dels cinc himnes escrits per Sant Tomàs d’Aquino, el gran teòleg de l’Església, per a la festa del Corpus Christi. Cantar és exultar. El 1872 César Franck el va arreglar per tenor, orgue, arpa, violoncel i contrabaix. La lletra, molt profunda i alhora molt senzilla, l’hem sentit cantar moltes vegades, però potser no ens hem fixat prou en el seu sentit diu: “El pa ...

Corpus 2015 “Seguiu aquell home que duu una gerra d’aigua...”: és evident que aquella primera eucaristia es va celebrar en un context de persecució. Pensem quantes eucaristies avui en el món encara s’han de celebrar així:   en pisos, en locals, llocs amagats, amb molta simplicitat, amb molta sobrietat, perquè el context també és de persecució... Quan Jesús diu “això és el meu Cos”, “això és la meva Sang”, és evident que darrera d’aquest “això” hi ha molt més que un bocí de pa, o d’un glop de vi: hi ha tota la vida, tota l’amistat, tots els ensenyaments que ell va impartir als seus apòstols en el decurs d’aquells anys de vida pública, sobre tot en el mandat de l’amor nou. [Quan un membre del cos pateix, tot el cos pateix. Avui administrarem el sagrament de la unció dels malalts a uns germans i germanes nostres ancians malalts. Unim-nos a la seva oració, unim-nos a l’oració de l’Església, perquè tots nosaltres som també candidats a la malaltia. Aquest sagrament confereix...

Vetlla Pasqual 2015 Vetllar vol dir tenir cura, estar atents, vigilar. Aquesta nit de la Vetlla Pasqual, a les lectures, hem anat resseguint la història de la Salvació: el Gènesi, l’Èxode, els profetes, la carta de l’apòstol, fins a l’Evangeli. Són textos de gran profunditat, que tot i que els escoltem cada any sempre poden suggerir-nos noves perspectives. Personalment m’agrada molt aquesta expressió del llibre del Gènesi: Déu veié tot el que havia fet, i veié que “era bo de debò”. Diuen els experts que la traducció literal d’aquest passatge és que Déu va veure que tot era “bo i bell”, a la vegada.   Saber contemplar la bellesa de la Creació i encara saber gaudir de la bellesa de la nova creació! La bellesa abunda en la realitat i la bellesa és la manifestació més pura de Déu. Quan una acció és bona la qualifiquem de tal, però quan és molt bona, la qualifiquem de bonica. Gràcies també a tants artistes que continuen obsequiant-nos amb “epifanies de bellesa”. L’evangeli ...

Diumenge XVIII de durant l’any ( 3 d'agost de 2014) Jesús està de dol per la mort de Joan Baptista, el seu cosí i admirat amic, el seu precursor.   Però quan arriba allí, en aquell lloc que es pensava que era despoblat, que era un desert com el que fou l’habitacle de Joan, hi troba una gran gentada que el busca: “que inoportuns” podríem pensar. I malgrat el dol i la tristor, Jesús no es queda centrat en el seu dolor, no s’allunya d’aquella gentada, si no que posa en primer lloc el dolor dels altres, “se’n compadí”, va fer seu el sofriment dels altres i encara es va   posar a fer una cosa admirable: guarir els seus malalts.   L’actitud d’abnegació total del Mestre contrasta amb la dels deixebles, pràctica, expeditiva, que li aconsellen que acomiadi la gent... Cal fer el bé sempre i tothora. “Haz bien y no mires a quien”, diem en castellà. Deia Sant Vicenç de Paul: “si deixeu l’oració per atendre un pobre, sigui qui sigui, recordeu-vos que aquest servei l’heu pres...

Homilía diumenge XV de durant l'any Hi ha una paraula, un concepte que és comú en les grans religions monoteistes i també en el budisme: compassió. Compadir-nos és fer nostres els patiments de l’altre. El dolor és intransferible: és impossible que pateixi com pateix el meu germà, però sí que me’n puc fer càrrec del seu patir. Això és la compassió ajudar-lo a portar el seu sofriment. I la prova que aquest concepte és clau. Les sectes satàniques –que també n’hi ha- el que han combatut sempre és la compassió. La compassió requereix temps. El sacerdot i el levita no podrien perdre temps. El samarità sí: va perdre el temps perquè va veure i es va compadir. Va reconèixer en aquell home nu i malferit un germà en l’existència. No li importava ni qui era ni d’on venia ni com pensava. Quan el juny del 1926 Antoni Gaudí fou atropellat pel tramvia diversos cotxes van passar de llarg. Potser per no tancar de sang la tapisseria del seus cotxes. Finalment   fou una bona gent que el...

Diumenge XXIX de durant l'any   Ahir a Barcelona hi va haver la trobada de voluntaris de Càritas de Catalunya. Va ser una trobada molt nombrosa, joiosa i participada. Tenia com a lema “Portadors d’Esperança” i realment és esperançador comprovar que quan més creix la necessitat més creix també la solidaritat. El convidat d’honor i ponent era el Cardenal-Arquebisbe de Tegucigalpa (Hondures) Òscar Madariaga, president de Càritas internacional. És un home franc i cordial, considerat per a molts com a papable. A l’eucaristia, celebrada a la Sagrada Família –plena de gom a gom, com poques vegades- comentant l’evangeli d’avui, el Cardenal va contraposar el servei a l’ambició de poder. Aquells dos germans Zebedeus li demanen a Jesús que els concedeixi un favor abans que li demanin: li demanen poder. Com que eren anomenats “fills del tro”, devien ser més impetuosos que els altres i es van avançar, però en el fons tots els apòstols demanaven poder. I Jesús els dóna la lliçó del servei:...