Jaume Aymar i Ragolta

Estimats germans i germanes, Per les xarxes ha corregut un vídeo que mostra la porta estreta del monestir el d’Alcobaça, a Portugal, que fa només 32 centímetres d’amplada, de manera que només s’hi pot passar de perfil i encara amb molta dificultat. La llegenda, que és el perfum de la història, explica   que aquest monestir tenia una de les cuines més grans del món, i fins i tot hi havien construït un canal que desviava el riu perquè passés directament per la cuina, i així els monjos podien pescar els peixos directament de l’aigua... El fet és que molts d’aquests monjos estaven força grossos i la golafreria és un pecat capital. Per evitar, doncs, que els seus monjos hi caiguessin, l’abat va decidir construir aquesta porta tan estreta per no deixar passar els grossos. La intuïció és bona. És una manera de complir al peu de la lletra aquest “entreu per la porta estreta”. Els pelegrins que fan el camí de Sant Jaume aprenen a caminar lleugers d’equipatge, a molts, havent caminat uns...

Homilia diumenge XXXI de durant l’any   Zaqueu volia veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista. De vegades penso que avui hi ha molta gent que vol veure Jesús, però que potser nosaltres mateixos, “els de tota la vida” els privem la vista, perquè amb el nostre comportament, amb les nostres incoherències, amb les actituds de cada dia no el deixem transparentar prou.   Vetllem sobre la nostra manera de fer: de vegades, sense voler, som un tap. El gest coratjós de Zaqueu fa que Jesús gosi auto invitar-se a casa seva. Una invitació que ens recorda a aquelles paraules del darrer llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi:   “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi. (Apocalipsi 3,20.)”. Jesús és a la porta del cor i truca, però nosaltres eixordats amb la remor de cada dia no el sentim o no el volem sentir. És aquell sonet de Lope de Vega de tantes ressonàncies agustinianes:...