sábado, 25 de enero de 2020

El clam de la terra


Estimats germans i germanes,
Aquests dies la nostra terra ha estat assotada pel temporal Glòria que ha arrencat arbres, ha interceptat camins, se’ns ha emportat platges i fins un 30% del Delta de l’Ebre i ens ha fet viure amb l’ai al cor...Intentem llegir aquests esdeveniments en clau de fe.
El papa Francesc, a la Laudato si, es refereix al clam de la terra i diu: “aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l'ús irresponsable i de l'abús dels béns que Déu ha posat en ella. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim a terra, a l'aigua, en l'aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements de la planeta, el seu aire és el que ens dóna l'alè i la seva aigua ens vivifica i restaura.”
Escoltem doncs el clam de la terra i donem-li resposta canviant d’hàbits, però sobre tot canviant de cor, perquè els hàbits no canviaran si no hi ha una transformació interior.
Precisament el llibre d’Isaïes que hem proclamat, parla de la terra, la terra de Zabuló i de Neftalí –les tribus que encapçalaren dos fills de Jacob-, que el Senyor havia educat perquè visquessin la humiliat però que després havia omplert de glòria. I el poble que vivia en les tenebres va rebre una gran llum. La terra, l’espai vital, és un dels eixos fonamentals de la Bíblia, aquest llibre de llibres que avui en aquest Diumenge de la Paraula ocupa un lloc ben destacat en la nostra Assemblea.
 A l’evangeli que recull el mateix text d’Isaïes Jesús explica la cridar de Jesús els seus apòstols. A què els cridava? Doncs, entre d’altres, a que llegissin el llibre obert de la natura. Jesús en el diàleg amb els seus deixebles els invitava a reconèixer la relació paterna que déu té amb totes les criatures i els recordava com cada una d’elles és important als seus ulls: “no es venen cinc ocellets per dues monedes? Doncs bé Déu no n’oblida cap (Lc 12,6). O mireu els ocells del cel, no sembren ni recullen i no tenen graners, però el Pare celestial els alimenta (Mt 6,26).
Jesús vivia en harmonia plena amb la creació i els altres se sorprenien: ¿qui és aquest que fins i tot el vent i el mar l’obeeixen? (Mt 8,27).  Jesús, explica el papa Francesc, no apareixia com un asceta separat del món ni com un enemic de les coses agradables de la vida. Estava lluny de filosofies que menystenien el cos, la matèria i les coses d’aquest món.  Malgrat tot, aquests dualismes malsans van arribar a tenir una influència important en alguns pensadors en el decurs de la història i van desfigurar l’Evangeli.
Jesús treballava amb les seves mans. “Amb les mans ha treballat com fas tu i com faig jo” diu un cant ben popular. Crida l’atenció que la major part de la seva vida estigués consagrada a aquesta tasca, amb una existència senzilla que no despertava cap admiració, perquè la gent es preguntava: “aquest no és el fuster, el fill de Maria? (Mc 6,3)”.  Són dades aproximades o simbòliques però el cer és que el Senyor va viure 30 anys de vida discreta i només 3 de vida pública. Així va santificar el treball i li va atorgar un valor peculiar per la nostra maduració. Sant Joan Pau II ensenyava que, « suportant la fatiga del treball en unió amb crist crucificat, la persona humana col·labora amb el Fill de Déu en la Redempció de la humanitat.

domingo, 19 de enero de 2020

En la eucaristía en acción de gracias por Hommod


Sant Jeroni de la Murtra, 19 de gener de 2020

Hem proclamat un fragment del capítol primer de l’evangeli de sant Joan, un capítol en el qual l’evangelista sabia que la cronologia, el dia a dia ordenat, era molt important, perquè pel mateix evangelista eren els dies de que Jesús el va cridar, en una hora precisa, les quatre de la tarda. Era, diríem, el temps fundacional del projecte de Jesús. Després al quart evangeli els esdeveniments ja no seguiran un ordre cronològic, si no teològic.

“Mireu l’anyell de Déu”, és l’expressió que usa Joan Baptista, per indicar és ell i no jo.  I és que en el segle primer hi havia encara una secta que creien en Joan i no en Jesús. I Joan deia: no, no, mireu-lo a ell... però l’important és que és un mirar que és també un deixar-se mirar.

Hoy Señor nos miras y ves que estamos consternados y tristes por la muerte de nuestro hermano Hommod que llegó a nuestra vida en abril de 2012. Han sido casi 8 años de convivencia cotidiana aquí en la Murtra, haciendo excepción de algún periodo que vivió fuera. Hommod era muy peculiar, ya lo sabéis, pero había muchas personas que le queríamos, así como era. Si ibas con él por la calle, era inevitable que se detuviesen a saludarle. Muchas de sus amigos estáis hoy aquí, al lado de su hermano Ahmed du Bamba. Y muchas otras personas nos han hecho llegar su condolencia y su afecto. También los murtranos que están esparcidos por el mundo.

Precisamente hoy que el evangelio nos habla de Juan Bautista -el hombre del desierto, la palabra que clama- recordamos que Hommod nació en algún punto del desierto, hijo de un cuidador de camellos, no sabía exactamente cuándo ni en qué lugar. Ha sido un nómada, una persona itinerante, era difícil que encajase en esquema, era rebelde ante las normas… Su paso por Cuba durante quince años, le dio esta alegría de vivir. Aquello que es realmente eficaz para transformar las personas es el amor, es la experiencia de sentirse amados.  A Hommod le gustaba la fiesta y la danza. Y su voz reclamando justicia, era la voz del profeta del desierto…

Al lado de Hommod hemos estado estos años consagrados, profesionales y voluntarios. Hemos intentado ayudarle, pero no siempre lo hemos conseguido. Porque Hommod nos ha llevado al límite, de nuestra paciencia, de nuestras capacidades y de nuestros recursos… Llegar al límite es cansado, pero también nos educa, porque al fin y al cabo todos somos limitados, no somos dioses, y en el límite brilla el misterio de Dios. Y también hemos asistido al proceso de su crecimiento, de su ir aceptando la necesidad de hacer papeles, de regularizar su situación…

En estos días, Hommod presentía de alguna manera su muerte. Él que era un hombre tan vital. Así le recordaremos, lleno de vida. Cuidando amorosamente las plantas del claustro alto.  Cuidando el caballo de Nicola, que por poco se le lleva un dedo… Preparando cous-cous y haciendo la ceremonia del té con tanta destreza como rapidez. Bailando en la Romería del Rincón del Arte, brindando…Hommod era una persona cercana a los ancianos y a los niños, a quienes trataba con respeto y delicadeza. Pero presentía su muerte cercana, tal vez por qué no veía el horizonte claro. Dios sabe.

La madre de Dolors Clotas al saber la noticia de la muerte le preguntó a su hija: ¿y cuando ha muerto? Y al responderle que en viernes, dijo: "ah, así se ha ido derecho hacia el Cielo." Y es que para los cristianos el viernes es el día de la muerte de Jesucristo, pero también para los musulmanes el viernes es un día muy importante. Es más importante y beneficioso que cualquier otro día de la semana. Es el día en que los musulmanes se reúnen para rezar en congregación. Justo antes de la oración, escuchan un sermón elaborado para brindarles un conocimiento valioso sobre Dios y la religión del Islam. Es un día bendito que ha sido designado como tal por Dios Todopoderoso. Ningún otro día de la semana comparte sus virtudes.

Quiero subrayar la generosidad de la asociación de emigrantes saharauis, de todos los que residen aquí, incluso de los saharauis del resto de España, que harán aportaciones para cubrir los gastos de repatriarlo.  Pero toda la preparación del cadáver hemos de realizarla nosotros, por tanto dedicaremos la colecta de la misa de hoy para este fin. Tanto para la celebración como para el traslado. Gracias por vuestra generosidad!

Gracias Hommod por haberte dejado querer, por habernos dado la ocasión de servir a Cristo pobre y flagelado, en tu persona. Por todos tus actos de servicio cotidiano aquí. Por tu honradez.  Y gracias también a todos los que de tantos modos habéis velado por él. Los amigos de Santa Coloma, los hermanos murtranos, Abel y el taller ocupacional de sant Isidre, Josep Anton Caubet, Mercè Garcia y Roca i Pi, Montse García y Càritas Diocesana, salvador Martínez y Càritas de Santa María, Càritas de la agrupació parroquial de Sant Francesc y Montserrat Illa, el Rincón del Arte y de la Música. Y antes los que visitasteis los campamentos de refugiados, Iñaki, Judit, el hijo de Loli…y le conocíais de tantos años.

En la nostra cultura occidental, racionalista, estem més acostumats a mirar que a deixar-nos mirar. Mirem un quadre, un paisatge, una persona, escrutem amb la mirada, som nosaltres els protagonistes, som nosaltres els que mirem.  Però  ens sol inquietar o molestar que algú ens miri fixament o de reüll. A l’Orient,  és més important deixar-se mirar que mirar. Així  aquí mirem un quadre, els orientals es deixen mirar per una icona. Les icones són pintades per deixar-se mirar.  Per tant, “mirar l’anyell de Déu” implica deixar-se mirar per Déu mateix, deixar-se estimar per Déu. És el lema del Papa Francesc: miserando atque eligendo,  que vol dir, el va mirar amb misericòrdia i el va elegir. El Senyor, per mitjà de tots vosaltres, va mirar amb misericòrdia el Hommod

Hommod, no sabemos si tu deseo era volver algún día a tu país pero, mira por donde, tu cuerpo ahora ya está de regreso hacia él. Sea como fuere tu alma vivirá siempre entre nosotros, en este claustro y en este jardín que tú cuidabas y que se debe parecer un poco al paraíso en que creen también tus hermanos musulmanes. Sí según la creencia musulmana, todo lo que uno puede desear se encontrará allí, que hayas encontrado todo lo de bueno que deseabas. inshallah, ojalá, amen.

Paraules introductòries exposició Cuba/Calonge


Paraules introductòries del president de Colonico Jaume Aymar i Ragolta a l’exposició exposició Cuba 1898. De colònia a nova república. La nostra gent també va fer les Amèriques
Castell de Calonge, 17 de gener de 2020 

Senyor Alcalde,
Regidors,
Junta del Colonico
Representants de la Taula de Cultura
Director dels Museus de Sant Cugat
Amics de Calonge i Sant Antoni
Senyores i senyors:

Per tercera vegada el nostre municipi organitza una exposició sobre la relació de Cuba amb la vila. Però certament aquesta magna mostra –que té el seu origen a Sant Cugat del Vallès i que té un caràcter itinerant- és la de major envergadura i ocupa els baixos de l’edifici més emblemàtic del nostre municipi: el Castell. Precisament en un document de 1884, Josep Vilaret i Sabater, veí de l’Havana, reconeix la bona administració dels seus apoderats. Signa com a testimoni Emmanuel Casellas, un dels darrers propietaris d’aquest Castell. Els més grans recordem a la seva filla Llucieta, mare de les anomenades “Maneles”.

Diuen que el segle XIX la gran qüestió era la social, que al segle XX, fou la qüestió cultural i que el segle XXI serà el diàleg intercultural. A Calonge i Sant Antoni la diversitat cultural és un fet, ara cal intensificar el diàleg i la bona convivència.

El sucre i l’esclavitud

Al llarg del segle XIX Cuba va esdevenir la principal productora de sucre del món arran de la transformació de la majoria de cafetars en ingenis sucrers. La raó va ser l’enorme competència del Brasil principal productor de cafè d’Amèrica. El procés de treball del sucre comporta la necessitat de grans quantitats de mà d’obra barata i en conseqüència l’increment del tràfic d’esclaus: Cuba va ser una de les primeres colònies espanyoles d’Amèrica en rebre esclaus africans. L’enorme puixança de la indústria sucrera, posteriorment a la revolució haitiana de final del segle XVIII originà un veritable allau d’esclaus africans a Cuba. Alhora durant tot el segle XIX foren duts a l’illa un gran nombre de treballadors xinesos i del Iucatan, que treballaren en la indústria sucrera en condicions infrahumanes, pràcticament com a esclaus. Alhora es va crear fins i tot una aristocràcia del sucre anomenada sacarocràcia.
Els indians o americanos eren la denominació col·loquial dels emigrants espanyols a Amèrica que tornaven rics. Eren emigrants, principalment a Cuba, però també a daltres països del Carib- que després duna llarga estada a Amèrica, tornaven generalment a les poblacions on hi tenien els seus orígens, com Calonge i Sant Antoni. Molts eren d’extracció marinera o pagesa, que marxaven a Ultramar per fer fortuna. Sense possibilitats en el poble, on el germà gran, l’hereu, era l’encarregat de mantenir el patrimoni familiar, els fadristerns marxaven a fer fortuna a terres on, per notícies que arribaven, es podien guanyar diners. Alguns se’n van anar amb una carta de recomanació per algun català establert a Amèrica, d’altres foren cridats per algun familiar ja ben situat.

Joan Pallimonjo

Joan Pallimonjo Dausà, des de molt jove es va caracteritzar pel seu esperit emprenedor i les seves ànsies de prosperar en els negocis, la qual cosa el va portar a decidir-se, com molts altres joves del Baix Empordà, a viatjar a Amèrica, continent on esperava obtenir prestigi i riqueses. Pallimonjo va fundar en 1825 a Lagunillas una botiga mixta o celler, nom amb el qual eren més coneguts aquests establiments a Cuba, la qual assortia d'aliments, eines de conreu i mercaderies dels més diversos gèneres i procedències als veïns de el nou poblat. Així mateix, va sol·licitar i obtenir del Comte de Lagunillas diversos solars en usdefruit, els quals li van reportar durant anys excel·lents dividends.
Entre 1828 i 1830 va adquirir també diversos solars, durant les operacions de delimitació i repartiment que es van realitzar dels terrenys adquirits per la Reial Hisenda per fundar, el 8 de març de 1828, el poblat de San Juan de Dios de Cárdenas. En un d'ells, situat a la cantonada conformada per la Calçada de Vives (actual Avinguda de Gespes) i el carrer de Bisbe, Pallimonjo hi va edificar un magatzem destinat a protegir els productes portats pels veïns comarcans per ser embarcats pel port. Aquesta edificació era, cap a 1833, una de les poques construccions (8 en total) amb les que encara comptava el nou poble.
En el decurs del segle XIX membres de les famílies calongines o vinculades a Calonge i Sant Antoni, els Isern, Jovell, Molla, Moní, Pagès, Pallimonjo, Ragolta, Ribas, Sabater, Vilanova, Vilaret... i d’altres anaren a Cuba. Alguns feren fortuna, d’altres “perderen la maleta a l’estret.” Molts es dedicaren al comerç. El sector que aplegà més catalana fou el comerç i per això eren freqüents denominacions com “el catalán de la esquina”.Fou emblemàtica La Catalana, un obrador i establiment comercial de fleca i pastisseria creat el 1895 al carrer de l’Estrella de l’Havana pels germans Joan i Francesc Molla i Presas.
El 1840 es va crear a l’Havana la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, que fou la primera societat catalana i espanyola de socors mutus al país i l’entitat catalana més antiga d’Amèrica. Va promoure la construcció de l’ermita de Montserrat, coneguda com “la ermita de los catalanes.” Un dels seus presidents fou el calongí Josep Vilar Puig, casat amb Dominga Iglesias Patxot .

De colònia a nova república

El desenvolupament experimentat per Cuba durant les primeres dècades del segle XIX accentuà les diferències d’interessos amb la metròpoli. A les inequívoques manifestacions d’una nacionalitat catalana emergent li succeïren diverses tendències polítiques que proposaran solucions divergents als problemes de l’illa: el reformisme, l’annexionisme (que proposava l’annexió als Estats Units), el liberalisme i l’independentisme són alguns dels corrents polítics que es manifestaran amb força en aquest període.
Del 1868 al 1878 hi hagué la primera guerra d’Independència de Cuba, iniciada per Carlos Manuel de Céspedes, pare de la pàtria cubana. Cal citar el Batalló de Voluntaris Catalans que va sortí de Cadis el 19 d’abril de 1869 i que s’incorporà a l’exèrcit espanyol per tal de reprimir els moviments nacionalistes i independentistes cubans. L’ús de la barretina era el tret que els distingia de la resta de soldats. També en el  bàndol contrari trobem catalans i entre les baixes de l’exèrcit d’alliberament de Cuba hi ha més de tres-cents catalans. En aquesta primera guerra hi lluità el calongí Pere Ragolta Salvador, capità de la 2a Compañía Movilizada del Batallón de Jesús del Monte. La segona guerra fou l’anomenada Guerra Chiquita perquè va durar només un any (1879-1880). La tercera guerra d’Independència fou liderada per José Martí, heroi nacional de Cuba. El cementiri de l’Havana encara avui porta el nom de Cristòfol Colom.
Josep Miró i Argenter, brigadier, fou cap de l’estat major d’Antonio Maceo i autor de Crónica de guerra, que relata la guerra de la independència de Cuba i el seu fill José Miró Cardona fou primer ministre ja amb Fidel Castro. Josep Conangla i Fontanilles fou el redactor de la Constitució Provisional de la República Catalana aprovada per l’Assemblea Constituent del Separatisme català a l’Havana el 1928 sota la presidència de Francesc Macià. 
Enrique Trujillo, escriptor i patriota cubà del segle XIX escrivia: “Los hijos de España que al vivir en la isla de Cuba se han esforzado más por el progreso del país y han contribuído a las ideas liberales han sido los catalanes.”  Aquesta afirmació ve confirmada per la quarteta popular cubana “en el fondo de un barranco, canta un negro con afán: Dios mío quien fuera blanco aunque fuera catalán” denota que molts dels nostres avantpassats no tingueren sort.

L’empremta a Calonge

Cuba ha deixat petjada a Calonge, fins i tot al seu sky line. El campanar de l’església de Sant Martí fou cobert i reformat el 1885 per un grup de calongins residents a L’Havana. El mestre de cases fou en Josep Ferrer i Bataller conegut com “Es Bonic” de Palafrugell. I la torre de Can Vilanova de Cabanyes, fou construïda l’any següent, potser per ell mateix. Can Rusques de la carretera pogué ser construïda gràcies a l’herència d’un indiano, Ponç Ragolta Lloret i Can Pagès mercès a una cubana, Dominga Iglesias Font i el seu marit Joan Pagès, figura que està estudiant la Montserrat Darnaculleta. Ací tenim exposats dos magnífics vestits seus. Gràcies a Dominga que intercedí a la seva parenta Dominga Juera de Sant Feliu de Guíxols vingueren a Calonge els Germans de la Salle i les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna, les dues úniques escoles religioses a la vila, que han format generacions de calongins. Dominga Juera feu el llegat en memòria del seu marit, el calongí Josep Vilar  Puig, ja esmentat. El mateix edifici que ara ocupa l’Ajuntament és l’antic col·legi de Sant Martí dels Germans de la Salle, com recorda una placa commemorativa.
Algunes famílies calongines conserven la correspondència d’avantpassats que emigraren a Cuba. Ha treballat aquest tema en Jordi Bautista Parra. Aquesta correspondència és molt interessant per estudiar el català que parlaven els emigrants calongins, amb influències cubanes, com va estudiar el professor Rafael Cala.

Els darrers temps

Al número de gener-febrer de 1920 de la Nova Catalunya aparegué reproduïda per primer cop la bandera estelada catalana, a imitació de la cubana. L’estelada simbolitza el procés independentista. Si mai s’assolís la independència, el triangle i l’estrella hi haurien de ser llevats, deixant només la senyera.
Com podeu veure per aquests expositors l’Havana Vella compta amb un valuós fons construït, mostra de l'evolució històrica de la ciutat. Uns 500 dels més de 3 000 immobles es consideren d’alt valor patrimonial. Es calcula que aproximadament dues terceres parts de el fons total van ser edificats en les primeres dècades de segle XX, majoritàriament de dues i tres plantes d'alts puntals, amb façanes que es destaquen pels seus balcons, cornises i variats elements decoratius. La majoria d'ells es correspon amb immobles de tipologia domèstica, si bé hi ha també un valuós conjunt de béns de tipus religiós i militar. L’estat constructiu de el fons existent està lluny de ser satisfactori, donada per múltiples causes, entre les quals destaca la seva antiguitat, l'ús intensiu a què ha estat sotmès i la manca de conservació i manteniment sistemàtic han fet que molts d’aquests edificis esperin restauració.
La música cubana tan rica, variada i sincrètica, també és molt popular entre nosaltres, especialment les havaneres. I aquí evoquem el nom de Ricard Viladesau i Caner (Calonge, 1918 – Barcelona, 2005)  músic i compositor, especialment de sardanes i havaneres, fou un dels millors instrumentistes de tenora de Catalunya.
El 2007 hi havia 29 cubans residents a Calonge i Sant Antoni. En el nostre ADN tots som una mica cubans.

[I ara un capítol d’agraïments:
A Neus Vall Clara i Francesca Ríos de Colonico
Als Ajuntaments de Sant Cugat del Vallès, de Calonge i Sant Antoni, en particular a l’arxivera Montse Pérez.
A la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra i en especial a Francesc Cruellas i a Ernesto Álvarez Blanco, estudiós de la presència catalana a Cuba.
A Pere Vidal i l’associació d’antigues alumnes de les Carmelites
A l’Àngels Aymar, l’Albert Vilar, la Montserrat Darnaculleta, en Jordi Bautista i tots els qui prepareu activitats properes en el marc de l’exposició.
A totes i a tots, moltes gràcies de cor.*

sábado, 18 de enero de 2020

Mirar i deixar-se mirar


Hem proclamat un fragment del capítol primer de l’evangeli de sant Joan, un capítol en el qual l’evangelista sabia que la cronologia, el dia a dia ordenat, era molt important, perquè pel mateix evangelista eren els dies de que Jesús el va cridar, en una hora precisa, les quatre de la tarda. Era, diríem, el temps fundacional del projecte de Jesús. Després al quart evangeli els esdeveniments ja no seguiran un ordre cronològic, si no teològic.
“Mireu l’anyell de Déu”, és l’expressió que usa Joan Baptista, per indicar és ell i no jo.  I és que en el segle I hi havia encara una secta que creien en Joan i no en Jesús. I Joan deia: no, no, mireu-lo a ell... però l’important és que és un mirar que és també un deixar-se mirar.
En la nostra cultura occidental, racionalista, estem més acostumats a mirar que a deixar-nos mirar. Mirem un quadre, un paisatge, una persona, escrutem amb la mirada, som nosaltres els protagonistes, som nosaltres els que mirem.  Però  ens sol inquietar o molestar que algú ens miri fixament o de reüll. A l’Orient,  és més important deixar-se mirar que mirar. Així  aquí mirem un quadre, els orientals es deixen mirar per una icona. Les icones són pintades per deixar-se mirar.  Per tant, “mirar l’anyell de Déu” implica deixar-se mirar per Déu mateix, deixar-se estimar per Déu. És el lema del Papa Francesc: miserando atque eligendo,  que vol dir, el va mirar amb misericòrdia i el va elegir.
L’anyell de Déu, l’anyell que és el mateix Déu. Abraham, el nostre pare en la fe, en substitució del seu fill Isaac, va sacrificar un carner un mascle d’ovella que hi havia entre les xarxes. En canvi, al calvari no hi hagué substitució i fou Jesús mateix l’anyell sacrificat per tots. Per tant, si gran fou la fe d’Abraham, més gran encara ho fou la fe de Maria que veié morir el seu fill clavat en creu.
El que passa és que la paraula “sacrifici” avui està desprestigiada. I també el seu contingut. Els més grans així ho diuen... Però el qui estima de debò sap que l’amor porta a la renúncia i a l’abnegació. Estimar, sobre tot estimar bé, costa. Deixar-se estimar encara és molt més difícil, implica humilitat. I fer-se estimar, guanyar-se l’estima dels altres, implica una vida..
La segona lectura, presa de la primera de Corintis, ens dóna avui una clau per a comprendre la Paraula de Déu. Ens diu Pau que escriu la seva carta “als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist”. Això és exactament el que ha fet de nosaltres el baptisme: un poble sant, un poble de consagrats. Un poble que mira i es deixa mirar. Un poble on som cridats a estimar i a deixar-nos estimar, amb reciprocitat. L’expressió “treure el pecat del món” –posar sobre seu el pecat del món- comença el desenvolupament del tema salvífic de la mort redemptora i expiatòria de Jesús seguida de la seva resurrecció  que es basa en d’altres proclames com “veritablement aquest és el salvador del món” pronunciada pels samaritans.
Avui acomiadarem el Hommud, un amic del Sàhara que portava sis anys vivint a Sant Jeroni de la Murtra i que va morir divendres el matí. Era un home encara jove, nascut al desert, amb una vida de nòmada que, degut a la seva discapacitat i a les seves mancances, va haver de rebre molt d’ajut de professionals, voluntaris i consagrats. En Hommud va viure situacions límit i ens va portar a tots fins al límit de no saber com ajudar-lo millor. Però el límit és també el llindar pressentit del Misteri. I en Hommud estimava, tenia cura dels petits detalls i vivia una sintonia especial amb els ancians i amb els infants, i era recíproca. Preguem pel seu etern repòs.
Avui, abans de la comunió, repetirem el “mireu l’anyell de Déu”, deixem-nos mirar per Ell, pel Senyor, experimentem el seu esguard misericordiós, i així també nosaltres mirarem els germans i el món d’una altra manera.

sábado, 11 de enero de 2020

Confirmats en la llibertat


Homilia. Diumenge del baptisme del Senyor 2020
Quan en una comunitat es confirma una noia, un noi i sobre tot, un adult, és motiu de joia i de reflexió. El curs passat aquí vam viure unes confirmacions: fou una celebració intensa i emotiva.  No fou foc d’encenalls: em consta que alguns dels qui es confirmaren han continuat el seu itinerari cristià i es mantenen en contacte entre ells i amb la nostra comunitat.  La confirmació. Diuen els autors de la Missa de cada dia que en el baptisme del Jordà, Jesús és confirmat per la veu del Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut i el seu cosí Joan n’és testimoni i instrument.  Joan el convida a submergir-se en les aigües per evocar un nou naixement.  I aquest gest d’humilitat serveix d’escenari  a una teofania és a dir a una manifestació de la Trinitat: el Fill surt de l’aigua, l’Esperit baixa com un colom i el Pare parla per revelar l’autèntica identitat de Jesús. Per això tan el baptisme com la confirmació es fan en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Per això són icones vivents del Déu trinitari.
El profeta Isaïes descriu el servent de Jahvè que és figura anticipada de Jesús. I com contrasta amb el ciutadà del nostre temps: en un temps de cridòria, on el silenci s’esvaeix dels espais públics, ell “no crida ni alça la veu”, en l’època de les fotos de cara a la galeria “no es fa sentir pels carrers”; davant d’un tarannà pragmàtic on busquem solucions immediates per tot, sense estar atents als processos, ell “no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil.la”;  en el temps que drets humans són tràgicament conculcats en molts països, “porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra...”
I és que el baptisme és font de llibertat interior. M’hi ha fet pensar una entrevista que he llegit al setmanari Alfa y Omega a un home jove, Lorent Saleh, que té 32 anys i és veneçolà. Casat i pare d’un nadó. Fa tres anys en Lorent fou distingit amb el premi Sájarov però no el va poder recollir perquè romania en el seu país on defensava els drets humans. En Lorent, en el decurs dels quatre anys que va passar a la presó, va ser sotmès a diferents tortures i va escoltar, esgarrifat, com torturaven a d’altres persones. Com ha explicat, mentre estava a la presó de primer s’ho qüestionava tot, però després va  sentir Déu al seu costat i va mantenir un diàleg constant amb Ell.  Diu: “per a mi fou molt més important el procés espiritual que el polític (...): a la presó vaig aprendre el valor dels records, l’essencial de tantes coses invisibles i que la meva lluita no era una qüestió de bons contra dolents. Vaig aprendre que el qui et tortura no és un robot, és un ésser tan humà com tu mateix i mereix el mateix respecte als seus drets. Quan vaig estar completament en pau i en llibertat interior i amb sintonia amb Déu, se’m va donar la llibertat exterior.” Aquesta història actual del Lorent, m’ha fet pensar que, per grans que puguin ser els condicionants que visquem, la llibertat interior, la deu d’aigua interior que neix del nostre baptisme, és la llibertat dels fills de Déu i res ni ningú no ens la podrà condicionar ni arrabassar.
I podríem establir aquest contrast també amb el discurs de Pere: en una societat que etiqueta i classifica, Déu no fa diferències a favor d’un o de l’altra. En un moment que tanquem les portes o barrem els ports a gent d’altres nacionalitats, Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui... en un món on la pau és posada en perill pels deliris de grandesa d’alguns poderosos, ell anuncia la nova feliç, la pau de Jesucrist, que és Senyor d’aquest món i portador d’una pau diversa de la que el món dóna.
A l’oració col·lecta d’avui, la breu, demanem a Déu que mereixem de ser interiorment reformats per Ell. És que ni ho mereixem, la reforma és per pur do. Demanem-ho amb fervor en aquesta eucaristia. Reformats fins que Déu Pare pugui dir de cada un de nosaltres: “aquest és el meu fill, la meva filla, el meu estimat, la meva estimada, en qui m’he complagut”. Germans que reprenguem el nostre camí amb el coratge dels qui lliurement han demanat de ser confirmats.


lunes, 6 de enero de 2020

Tres regals, tres persones


Homilia Epifania 2020

Estimats germans i germanes,
us imagineu que cada un dels tres dons que –segons l’evangelista- els mags van portar fossin per cada un dels membres de la Sagrada Família? Que a Jesús li portessin l’or, com a Rei, perquè àuries foren les seves paraules. Que a Maria li portessin l’encens, perquè la Mare perfuma la llar en el silenci de tants actes quotidians. I que a Josep, com a patró de la bona mort, la mort més bella, perquè va morir en braços de Jesús i Maria, li portessin la mirra.  En qualsevol cas, tots tres els devien compartir tota la vida aquells regals en la intimitat que va marcar tants anys de la vida oculta de Jesús, on es conjuntava el treball, la pregària i la cura del cos.
I com contrasta el comportament d’aquests savis vinguts de lluny amb el d’Herodes! Ells venien de molt lluny, cercant i Herodes ja era allí i no sabia que havia nascut el Messies. Els mags sabien i buscaven i Herodes no sabia res ni buscava res perquè es pensava que ho tenia tot.  Els mags volien oferir els seus dons a l’Infant i el monarca llevar-li la vida.  Ells eren homes que cercaven la veritat i el monarca cruel, en canvi, mentia: no volia adorar l’Infant si no eliminar-lo. Fixeu-vos, la mentida és una arma dels poderosos. Els poderosos menteixen per portar a terme els seus objectius. És famosa la frase de Nicolau Maquiavel: la fi justifica els mitjans i molts poderosos en el decurs de la història i avui mateix l’han posat en pràctica. I alguns canvien de discurs quan els convé, només per assolir el poder.
De petit pensàvem que a la vida hi havia bons i dolents, com a les pel·lícules. Amb els anys vam anar entenent que tots érem alhora bons i dolents. Avui constatem que això és veritat –tots tenim un costat fosc- però que hi ha persones dolentes, que es fan mal i que fan mal. No podem judicar el seu interior, però sí els seus fruits, i Jesús mateix va dir que l’arbre bo dona fruits bons i l’arbre dolent en dona de dolents. I els fruits d’Herodes, entre d’altres foren una massacre, una gran matança d’innocents.
El papa sant Joan Pau II va dedicar la seva carta als artistes (1999) a tots aquells que amb apassionat lliurament busquen noves “epifanies” de la bellesa per oferir-la al món per mitjà de la creació artística. M’agrada que triés aquesta expressió “epifanies” de la bellesa, perquè en el fons tots som artistes, uns de les arts plàstiques, d’altres de les arts visuals, d’altres de la paraula, d’altres encara de la convivència...
Que avui quan veieu la il·lusió dels qui desemboliquen els regals, penseu que el millor do que ens podem fer els uns als altres és el de la pròpia vida. Com en va fer aquell Diví Infantó de la seva, a la creu, prop de la seva marona recordant sens dubte aquells savis vinguts d’Orient, que un dia de la seva infantesa havien vingut a adorar-lo, sota la presència atenta i emocionada dels seus pares.


domingo, 5 de enero de 2020

Signes d'encarnació


Estimats germans i germanes,
L’antífona d’entrada de l’eucaristia d’avui, diumenge segon després de Nadal, és bellíssima: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit tocava la meitat de la seva carrera, la vostra paraula totpoderosa Senyor, vingué de cel deixant els trons reials”.
Perquè ressoni la Paraula hi ha d’haver silenci. Paraula és comunicació, és expressió d’intimitat... Els qui treballem en mitjans de comunicació busquem de difondre aquesta Paraula, mitjançant moltes paraules que voldríem plenes de futur i de llibertat.
Però la Paraula segons l’evangelista va haver de superar un seguit d’obstacles fins que va prendre forma humana: en primer lloc “la tenebra” que va intentar enxampar-la. Quanta “tenebra”, quantes coses es fan d’amagatotis, avui mateix, quants pactes secrets entre els poderosos!
El segon obstacle fou “el món”, en el sentit negatiu que li dóna Sant Joan, el món que no va reconèixer la seva vinguda. A nosaltres ens pot passar com als coetanis de Jesús que no van saber reconèixer en aquell infant el fill de Déu.  Finalment el tercer obstacle foren els seus el poble d’Israel escollit entre setanta nacions el que no van acollir-lo... però Déu mai no es fa enrere en els seus plans:
El centre de l’himne proclama l’Encarnació.  Escrivia el doctor Gomà, insigne biblista, que els homes no sabien reconèixer la veu del Verb en el missatge de l’Univers i que el verb se’ls feu company de pelegrinatge. I plantà entre nosaltres el seu tabernacle. Per als israelites el tabernacle era un element fonamental en la seva vida cultual, però també en la seva experiència diària. Era el lloc de la presència de Déu mentre els acompanyava en la seva peregrinació pel desert.
Ja fa uns anys que a la Gran Via de Barcelona es pengen unes lluminàries que recorden amb enginy tots els sorolls de Nadal: les copes dringant, el so dels qui mengen i beuen... el fum fum fum. Potser a la fi, tot és fum, que passa i s’acaben les festes i tot resta més o menys com abans. I l’únic que queda són els gestos d’amor que hem fet i que hem rebut en aquestes festes. I sobre tot els gestos d’amor generós. Em deia Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant Egidio que 1200 persones vulnerables van participar dels dinars comunitaris de Nadal que organitza la Comunita, bàsicament en esglésies. Dijous passat a la nostra ciutat es va posar en marxa l’operació hivern per atendre els qui dormen a la intempèrie. Són ocasions privilegiades per tocar la realitat, per tocar la carn de Crist sofrent i per mobilitzar un voluntariat.  Ahir mateix a l’Auditori se celebrà un concert a benefici de Projecte Home aquesta entitat que des de 1995 treballa pel tractament, la prevenció i la sensibilització davant les addiccions. Deia el seu director que hi havia tantes persones omplint la sala -1400- com les persones que havia atès aquesta oenegè que té el seu origen en la tasca abnegada de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.
 Les lectures de les misses del Nadal –la popular del Pollet i la del Gall són senzilles i de fàcil comprensió. En canvi la del dia de Nadal i la d’aquest segon diumenge és la del pròleg de l’Evangeli segons Sant Joan, tan  teològic. Té forma d’himne i un himne és un símbol, una manifestació visible d’una realitat invisible. Si tenim ocasió meditem-lo, potser davant del pessebre o potser pensant en aquelles persones més pobres que sense buscar-les tenim al nostre costat. I fem-ho en el nostre silenci interior.