domingo, 24 de junio de 2018

S'ha de dir Joan


Estimats germans i germanes,

Potser un dels moments més entranyables de la preparació del baptisme és aquell de triar el nom que el nadó ha de portar. Avui com ahir aquest tema és motiu de diàleg i fins i tot de discussió a les famílies. L’altre dia parlant amb un grup de dones adultes em deien que totes elles porten el nom de pila de les seves àvies. La repetició de noms és molt freqüent en totes les nissagues. Avui això ja és poc sovintejat. Normalment es trien noms curts, fàcils de dir i els noms més tradicionals van quedant relegats. Es veu que en temps de Joan el Baptista el nom ja era important i els veïns i parents insistien que s’havia de dir com el pare; portar el nom del pare era seguir la tradició i també l’ofici sacerdotal que aleshores s’heretava. Però tant Elisabet com Zacaries sabien que aquell nen s’havia de dir Joan, el cel els ho havia dit... El nom és un missatge, Joan vol dir "Déu és bondadós"
I aquesta ruptura amb la tradició, amb el “sempre s’ha fet així”, revela una realitat més pregona: Joan no heretarà el ministeri sacerdotal del seu pare, no exercitarà el seu ministeri al temple, si no al desert, sota la volta immensa del cel; no l’il·luminaran les làmpades, sinó el sol, la lluna i els estels. Joan tampoc no anirà vestit com el seu pare - aleshores els sacerdots portaven uns pantalons de lli fins els genolls, una túnica feta de lli pur que els cobria des del coll fins els peus, un cinturó, un turbant també de lli - Joan vestirà una pell de camell.  Joan no prendrà menjars escollits sinó que s’alimentarà de llagostes silvestres i de mel boscana... Joan el Baptista no oferirà encens al Sant dels Sants, sinó que ell mateix farà de la seva vida una ofrena d’encens plaent. I predicarà amb força un baptisme de conversió. Joan no restarà mut, sinó que serà la veu...
L’església ortodoxa oriental commemora a sant Joan el Precursor en sis dies de festes diferents. A l’església catòlica són dues: la d’avui, el seu natalici, sis mesos abans del Nadal i la de la seva degollació el 29 d’agost; i l’evoquem cada dia en el Càntic del seu pare Zacaries a Laudes: “I a tu infant et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins, faràs saber el poble que li ve la Salvació, el perdó dels seus pecats.” Fins i tot a l’Alcorà tant Zacaries com Joan són reconeguts com a profetes.
Joan i Jesús, a més de cosins, foren grans amics- us heu fixat que els cosins també solem ser bons amics?- Jesús admet ser batejat per Joan, li dedica paraules d’elogi i viurà un dol quan s’assabenta que Joan és decapitat per ordre d’Herodes, un fet que marca l’inici de la seva predicació.
Molts porteu el nom de Joan o de Joana, o de Jan o Jana. Avui celebrava el seu onomàstic el bisbe Joan Carrera. Li plaïa celebrar-lo amb una eucaristia i amb un dinar de germanor amb persones que havia tractat en el decurs dels seus anys de ministeri. Explicava que ell va decidir fer-se sacerdot quan d’infant per la guerra, amb les esglésies fumejant, va sentir dir pel carrer que ja no hi tornarien a haver capellans... I el proper 11 de juliol a Montserrat, en el pelegrinatge dels Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, el recordarem especialment en l’aniversari de la seva ordenació
Estimats germans i germanes. Quan vegeu batejar els vostres fills o néts, penseu si us plau que la mà del Senyor és amb aquell infant i que vosaltres haureu de facilitar el somni que Déu té per a ell, que potser serà una ruptura fecunda amb allò “que sempre s’ha fet.”
Recordo el cas d’un badaloní: en Joaquim Torrents Lladó. De petit no era gaire bon estudiant. El mestre, home savi, el senyor Miquel Nolis, que molts recordem, deia els seus pares: “no l’obligueu a estudiar a aquest noi, que faci d’altres coses... no ho sé, que pinti”. Els pares li van fer cas. I en Joaquim Torrents va esdevenir el nostre millor retratista. Altres exemples: mossèn Cinto Verdaguer era un estudiant mediocre i va arribar a ser el millor poeta de la Renaixença, el més recitat i cantat. Antoni Gaudí també era un estudiant desigual i ha esdevingut un arquitecte de renom mundial...
Germans, a l’església oriental i també al romànic i al gòtic hi ha una representació iconogràfica a portalades, mosaics i pintures... que porta el nom de deèsi que, en grec. vol dir “pregària” o “súplica” representa Crist en Majestat o Crist Pantocràtor entronitzat flanquejat per la Verge Maria i Sant Joan Baptista que tenen els seus rostres mirant a Crist amb les seves mans en posició de súplica en nom de la humanitat. És la pregària que nosaltres avui continuem i actualitzem.

domingo, 17 de junio de 2018

Créixer en silenci


Diumenge XI de durant l’any (17/06/2018)

Aquesta setmana han mort dos grans teòlegs catalans: mossèn Josep Maria Rovira Belloso i mossèn Manuel Claret. Tots dos professors de la Facultat de Teologia de Catalunya, tots dos pastors propers, tots dos amb una actitud d’escolta i de diàleg fecund amb la cultura contemporània.
Mossèn Rovira Belloso, en un llibre titulat Qui és Jesús de Natzaret. Una teologia per unir coneixement i vida (Barcelona, 2005) parla de les dues paràboles de l’evangeli d’avui i escriu sobre la llavor que creix tota sola: “Com n’és de silenciós l’apropament i el creixement del Regne de Déu en nosaltres. I sobre la paràbola del gra de mostassa: Vivim una gran esperança, com n’és de petita la llavor! Com n’és de frondós l’arbre que acull els ocells!”
Voldria aplicar aquestes dues paràboles a les famílies que tant va acompanyar mossèn Claret. I fer-ho en l’esguard de la trobada mundial que hi haurà a Dublín el proper mes d’agost.
Efectivament a la família és on vivim més de prop el creixement personal: el físic i l’interior. A la família aprenem l’art de conviure. A la família els diàlegs, les converses, les reunions, són importants... Però també ho son molt els silencis. Quantes persones grans ens diuen: “a casa amb una mirada del pare o de la mare ja en teníem prou.” Deia un amic que a casa les coses realment importants no s’han d’estar parlant sempre, perquè ja se saben. I de la mateixa manera que una planta no creix perquè se li estirin les tiges o les branques, també les persones creixem per dinamisme interior. I aprenem a ser pacients, com el pagès. Certament que hi ha vegades que hauríem d’explicitar més que ens estimem, però hi ha moltes coses que no cal dir-les, ja se saben. Esguardem els silencis de la Sagrada Família de Natzaret.
Ahir comentàvem amb els escoltes de l’Agrupament Jaume Ortíz com n’és d’important que els pares dels infants i els caps de l’agrupament es reuneixin sovint, com ho és que pares i mestres o pares i catequistes dialoguin sobre els infants. De petit em donava pau saber que els meus pares es reunien amb els professors del col·legi per parlar de la meva educació i la dels meus germans. Ens feia sentir importants. Sentíem que teníem un sostre ben travat.
A la família vivim els petits gestos d’amor quotidians que van construint el Regne de Déu. Els pares contemplen i s’alegren de la lenta maduració dels fills. Els fills veiem com els pares es van fent grans, advertim les seves complicitats, les seves topades i reconciliacions. És bonic que els avis parleu sovint dels vostres néts i sovint ells veuen com vosaltres “encara donen fruit a la vellesa, continuen plens d’ufana i de vigor”, com hem cantat en el salm. A la família aprenem a estimar, de vegades a cops de ferides i d’ensopegades. A la família aprenem a caminar al pas d’aquell que camina més lentament.
Que el Senyor de la vida doni el premi del seu treball a mossèn Rovira Belloso i a mossèn Claret i que nosaltres sapiguem aprofundir en el seu llegat.

domingo, 10 de junio de 2018

L'estratègia del mal


Estimats germans i germanes,

El que anomenem Mal amb majúscula és un misteri que ens embolcalla i ens interpel·la.  Cada dia en tenim experiència. I ens interroguem per les seves causes i les seves conseqüències. Ja s’ho preguntava fa anys l’autor del llibre del Gènesi i hi trobava respost amb imatges vives, altament simbòliques. El relat d’Adam i Eva i la serp que hem escoltat ens evoca una realitat molt humana, quotidiana: el mal se’ns presenta amb aparença de bé, ens tempta, hi caiem i sempre pensem que el culpable és un altre. El mal enterboleix la comprensió que tenim de nosaltres mateixos i dels altres: Adam s’avergonyeix de la seva nuesa i, arran del pecat, distorsiona la seva visió de la innocència.  Però a més hi ha en el text una intuïció pregona: el Mal no és la simple suma de les males accions que són conseqüència de la llibertat humana, sinó que és una realitat que ens depassa i ens supera. Per això es concreta en algú estrany a l’ésser humà: a l’Antic Testament representat en una serp, al Nou el mateix diable (diábolos), el calumniador, el qui llença mentides,  el qui esquinça i divideix, el temptador...
Jesús mateix va ser desacreditat. Deien que tenia un esperit maligne. Fins i tot seva mare i els seus germans el van a buscar perquè creien que havia perdut el seny. Això el fa reaccionar amb fermesa: el qui injuria l’Esperit Sant, és a dir el qui titlla d’esperit maligne al mateix Déu –i podríem dir al mateix ésser humà, temple de l’Esperit Sant- és un rebel i un mentider que fa confondre el bé amb el mal. Es tanca al perdó de Déu.
El Papa Francesc, a la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa (GE) diu que quan Jesús a l’Evangeli ens va deixar el parenostre ens va dir que demanéssim al Pare que ens deslliurés del mal. L’expressió utilitzada –diu- no es refereix al mal en abstracte, la seva traducció més precisa és “el Mal”, un ésser personal que ens assetja (GE, 160) i afegeix: “Com saber si alguna cosa ve de l’Esperit Sant o si en el seu origen hi ha l’esperit del món o l’esperit del diable? La única forma és el discerniment, que no suposa solament una bona capacitat de raonar o un seny: és també un do que cal demanar. Si ho demanem confiadament a l’Esperit Sant i alhora ens esforcem per desenvolupar-ho amb l’oració, la reflexió, la lectura i el bon consell, segurament podrem créixer en aquesta capacitat espiritual” (GE·, 166).
Avui fa anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer. Mossèn Cinto, un dels nostres grans poetes, el més cantat encara popularment, que va lluitar contra el maligne amb totes les seves forces. Els seus exorcisme que anotava curosament, eren l’expressió més crua de la seva lluita contra el mal. Segurament mancat de prudència o d’un apropiat discerniment (no podem jutjar) aquesta lluita fins al final el va portar a la incomprensió, al confinament fins a la seva suspensió “a divinis”, durant dos anys passats en solitud i amargor on no va deixar d’escriure. Però per fi rehabilitat i després d’uns anys de beneficiat a la parròquia de Betlem, a la Rambla, el seu enterrament fou una de les manifestacions de dol més multitudinàries de la història de Catalunya i fins i tot durant la guerra es va respectar el seu monument perquè el poble el sentia com a propi.
Alguns autors sostenen que el drama de mossèn Cinto, va afectar fortament el seu gran amic l’arquitecte Antoni Gaudí i el va portar a un dejuni rigorosíssim la Quaresma de 1894, del qual només el va fer sortir la paraula sàvia del doctor Torras i Bages. Curiosament avui mateix també fa anys de la mort del servent de Déu  Antoni Gaudí. A ells –que ja deuen gaudir de la felicitat perpètua- demanem que el Senyor ens faci el do del discerniment.

sábado, 2 de junio de 2018

Corpus 2018


Estimats germans i germanes:

La festa d’avui és una conseqüència lluminosa de l’Encarnació. Jesús menjava i bevia, 
caminava i reposava, deixava que el mullés la pluja i s’exposava al sol del seu país, les multituds l’empenyien per tot arreu... Jesús fou colpit en el seu cos amb crueltat i gloriós i tot es mostrà amb les seves nafres... Cada vegada que consagrem el pa i el vi, repetim el gest suprem del Senyor, diem “això és el meu Cos”, “aquesta és la meva Sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, sinó “el cos de Crist.”  El nostre sistema de creences es basa en la corporalitat.  No som àngels. Necessitem del cos quan caminem, quan pensem... Hem d’estimar el nostre cos de manera  benvolent. Hem de tenir-ne cura. En conseqüència també hem de respectar i tractar apropiadament el cos dels altres.
Per això tot abús- sexual, de poder o de consciència- és menyspreable. I l’Església està vivint en aquest sentit una gran purificació. El cas de Xile, pot repetir-se en d’altres indrets. Però per evitar d’arrel els abusos cal fer una gran feina de prevenció i la millor prevenció és en el si de la pròpia família. És allí on s’ha d’educar en la sana corporalitat, en la tendresa delicada, en el respecte amorós envers l’altre.
Les obres de misericòrdia de les quals parla Jesús a evangeli són obres corporals: donar de menjar al qui té fam, vestir el despullat, acollir el pelegrí, visitar el malalt i el pres... És un signe del temps la consciència cada vegada més clara que no es pot vulnerar la intimitat de l’altra, la seva integritat.
I cada vegada que alcem el calze és com si brindéssim per la salut, la salvació del món. Per això hem cantat al salm: “com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet? Invocant el seu nom alçaré el calze per celebrar la salvació
El Papa Francesc ens recorda que quan rebem Jesús en la comunió renovem la nostra aliança amb ell i li permetem que realitzi més i més la seva obra transformadora. Rebem doncs l’eucaristia amb unció i amb dignitat. Però rebre-la significa que ens hem d’anar transformant també en persones eucarístiques, és a dir persones que fan de la seva vida una constant acció de gràcies. Quan rebem Jesús en el nostre interior fem una estona de silenci sagrat i li donem gràcies. Potser aquest és el moment més intens de la celebració de la missa.
Jesús és present a l’altar i al sagrari, en la custòdia, però també en el llit del dolor, també en els qui dormen a la intempèrie... Per això avui és també el dia de la Caritat, perquè l’amor de Crist envers nosaltres l’hem de testimoniar en l’amor envers els germans, especialment els més necessitats i Càritas ens recorda, amb el lema de la campanya d’enguany, que hi ha moltes persones que viuen en la precarietat.
El nostre Corpus té una dimensió de bellesa i de festa. És bonic de veure avui l’animació de grans i petits que aquí Dalt la Vila, des de primera hora s’afanyen a fer les catifes de flors. Fa vint-i-cinc anys que els mateixos veïns va reprendre aquesta antiga tradició. És art efímer, però d’una gran bellesa. Cada any, prop de la Creu de Montigalà, apareix una catifa bellíssima que algú fa anònimament i que té el valor i el sabor d’una promesa.
Hi ha també una dimensió cívica en la solemnitat d’avui. Corporalitat i corporació són paraules germanes. Volem ser un poble que com explica el llibre de l’Èxode  “respongui a una sola veu.” El nostre país ha viscut en pocs dies un canvi polític vertiginós. Voldríem que el canvi fos també de llenguatge. Que el llenguatge barroer de la desqualificació, del ressentiment, de la prepotència, donés pas a un nou estil de fer política. La mateixa paraula “partit” ja evoca divisió... Potser no hi hauria d’haver tants “partits” i més plataformes cíviques unitàries... Voldríem una nova manera de fer i de viure la política, regenerada. El poble té un sisè sentit per ensumar els polítics que tenen de debò voluntat de servei i els que només són trepes. Com ens uniren les grans causes! Ho canta Marina Rossell a la pàtria: “Fes memòria del temps en que fórem un sol poble amb un sol estendard; i conforta'ns amb sàvies paraules en l'espera del nostre demà.”
 

domingo, 20 de mayo de 2018

El geni femení


El geni femení

Fa molts anys que aquests dies la nostra parròquia pelegrina a Montserrat amb motiu de la Pentecosta. Saludo avui per mitjà de la ràdio els feligresos que sou a la muntanya santa. Us tenim ben presents en aquesta eucaristia, com sabem que vosaltres també ens recordeu i pregueu als qui som aquí a Santa Maria. Alguns ens anirem incorporant a la romeria en les properes hores, avui a la pregària de Vespres i la conferència del P. Manel Gasch i demà a la missa al cambril i al dinar de germanor. D’altres, malalts o impedits no podreu fer-ho, però tots us portarem al cor.
Els Fets dels Apòstols explica que es trobaven tots junt en un mateix lloc, quan de sobte se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, forta, que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. També  Sant Joan diu  que els deixebles eren a casa quan Jesús Ressuscitat es feu el gran do de l’Esperit Sant. Per dues vegades, doncs, se’ns parla de la paraula “casa”. La casa és el lloc de la intimitat i el recolliment. De la convivència i de la família. Els apòstols tornaven a estar junts amb Maria i les dones després dels dies de la Passió i la dispersió. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia preguem que el Pare que “reuneixi els fills dispersos pel món.” I en aquesta reunió ecumènica les dones hi teniu un gran protagonisme.
Fixeu-vos: per parlar d’Esperit l’Escriptura usa una paraula femenina, el “ruah”. L’Esperit Sant expressar allò que és inexpressable, podríem dir la dimensió més femenina de la Santíssima Trinitat: les entranyes de misericòrdia de Déu. L’Esperit Sant havia cobert Maria amb la seva ombra, Maria és anomenada “esposa de l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant l’havia impulsat a pujar a la Muntanya a trobar-se amb la seva cosina i la seva intuïció a detectar les necessitats dels germans. I foren Maria i les dones, els primers testimonis de la resurrecció, els qui aconseguiren aquest re agrupament dels deixebles. Per això Maria és la Mare de l’Església. És el rostre femení de l’Església.
El Papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa destaca que “el geni femení” es manifesta en diversos estils de santedat que diu que són indispensables per reflectir la santedat de Déu en aquest món. I diu també que precisament, fins i tot en les èpoques que les dones foren més relegades l’Esperit Sant va suscitar santes... i en cita algunes. Però al bisbe de Roma li interessa també recordar a tantes dones desconegudes o oblidades que cadascuna a la seva manera han sostingut i han transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoni.
Quin paper tan gran que fan les dones avui a l’Església, ocupant cada vegada més llocs de responsabilitat –n’haurien d’ocupar encara més- i sovint de manera abnegada i discreta. De la mateixa manera que les mares, les àvies, feu tant per mantenir les famílies unides, també moltes ajudeu a aglutinar parròquies, comunitats i moviments!
Diu també el Papa que li agrada de veure la santedat en el poble de Déu pacient, en els homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts i en les religioses ancianes que continuen somrient (7).  I encara posa un altre exemple femení en la senyora que va al mercat, troba una veïna i comencen a parlar i venen les crítiques. Però aquesta dona diu en el seu interior: “No, no parlaré malament de ningú”. Aquest és un pas per la santedat. Després a casa el seu fill li demana conversar de les seves fantasies, i encara que està cansada s’asseu al seu costat i l’escolta amb paciència i afecte. I després viu un moment d’angoixa, però recorda l’amor de la Verge Maria, pren el rosari i resa amb fe. Aquest és un altre camí de santedat. Després va pel carrer troba un pobre i s’hi atura a parlar amb ell amb afecte. Aquest és un altre pas.
Avui és també el Dia de l’Apostolat Seglar. Avui se us recorda el paper insubstituïble que els laics –homes i dones- teniu en l’evangelització dels diversos ambients. “animadors de la comunitat” i “responsables de sectors pastorals”, i tot “per poder posar en marxa les noves unitats pastorals amb què poder servir des d’ara més i millor.” (Cardenal Omella)
Avui reunits aquí o a Montserrat, als peus de Maria, demanem que l’Esperit Sant vessi sobre nosaltres els seus set dons:  l’enteniment, la saviesa, el consell, la fortalesa, la ciència, la pietat i el  temor de Déu
Bona Pentecosta!



domingo, 13 de mayo de 2018

Retrat de la comunitat


Homilia diumenge de l’Ascensió 2018
Estimats germans i germanes.
Avui és la solemnitat de l’Ascensió. Marc evangelista, breu i concís, la resumeix d’una tacada: que “Jesús el Senyor després de parlar-los fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.” Paraules denses i misterioses. El Senyor se’n va en silenci i es mostra al mateix nivell de Déu Pare. Aquesta absència física anirà acompanyada d’una nova presència en esperit i en veritat. Podria semblar que l’Ascensió és la festa del Déu que puja al cel, que s’allunya. Així ho viuen els apòstols en un primer moment. Es queden mirant el firmament i els àngels els han de fer reaccionar. Però diu un company prevere, que en realitat en aquest moment que Jesús “puja” per estar amb el Pare es produeix alguna cosa diferent: és el cel que baixa fins a la terra per mitjà de l’Església. El Pare sempre present, el Fill en el pa i el vi de l’eucaristia i allò on dos o més ens reunim en el seu nom i l’Esperit Sant que tot ho omple amb la seva gràcia i ens don la força d’estimar. L’Ascensió és en realitat la festa que culmina el descens de Déu en el món. Gràcies a ella el cel –la felicitat, la plenitud- és al nostre abast d’una manera molt propera i quotidiana.
Per Maria, les dones i els deixebles és el final d’una etapa i el començament d’una de nova: és l’hora de l’Església, de la comunitat de batejats. I la resposta al do de Déu és la fe, si la tenim ho veiem tot des d’un altre prisma, som capaços de muntanyes, quan ens falta estem condemnats a viure en la desorientació i la perplexitat.
I quin ha de ser el perfil dels qui formen aquesta Església? Pau des de la presó, privat de llibertat exterior per les seves conviccions, però amb una gran llibertat interior, ens el dissenya detallant com és la vocació del cristià:
Humilitat, mansuetud, paciència, suport recíproc, treball per a la unitat i per la pau. Aquest fora el denominador comú dels apòstols, dels profetes, dels evangelistes, dels pastors o dels mestres. Podem actualitzar cada un d’aquests noms i en el lloc dels apòstols posar els bisbes que són els seus successors i els preveres i els diaques que som els seus immediats col·laboradors. En el lloc dels profetes –tots tenim una missió profètica pel nostre baptisme- posem-hi els qui treballen en llocs de frontera, els missioners els qui es lliuren als altres abnegadament... En el lloc dels pastors els qui acompanyen a d’altres persones en el seu discerniment, els consiliaris, directors espirituals... els mestres avui continuen sent els qui tenen la meravellosa missió de transmetre els coneixements i les vivències... Cal que tots ens preguntem: sóc humil, sóc dòcil, sóc planer, treballo per la unitat i per la pau? Amb el cor a la mà, moltes vegades no és així. Ens entra la supèrbia, la rigidesa, la crítica clerical, la desunió, l’enfrontament...
Encara Jesús a l’evangeli complementa aquest retrat. Els creients farem obres admirables, eradicarem el mal, parlarem llenguatges nous (no solament verbals), serem immunes al mal, serem capaços de guarir. Si no estem fent res d’això és que potser no estem del tot ben arrelats en Ell.
Avui celebrem la setantena Jornada Mundial de las Comunicacions Socials. El papa Francesc ha triat per aquesta ocasió el lema, “«La veritat us farà lliures» (Jn 8, 32). Fake news i periodisme de pau”. I en el seu missatge vol oferir una aportació a l’esforç comú per tal de prevenir la difusió de les notícies falses i per redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cadascú en la comunicació de la veritat. Un periodisme entès com a servei a tots –en aquest moment estem fent un servei a les persones grans, malaltes o impedides que ens escolten per ràdio. “Un servei especialment a aquells –i són la majoria en el món- que no tenen veu; un periodisme que no cremi les notícies sinó que s’esforci a cercar les causes reals dels conflictes per afavorir la comprensió de les seves arrels i la seva superació...un periodisme obstinat en indicar solucions alternatives a l’escalada del clamor i de la violència verbal”
Paraules ben oportunes, també per al nostre context actual, després d’escoltar els debats parlamentaris.
Que amb una mirada de fe sapiguem descobrir les xàldigues, les espurnes lluminoses, d’aquest cel a la terra.  La setmana que avui comença és òptima per preparar-nos personalment i comunitària per la vinguda de l’Esperit Sant, que com a parròquia celebrarem diumenge vinent a Montserrat. Que ens trobi units en oració.

viernes, 11 de mayo de 2018

En la festivitat de Sant Anastasi 2018


Arxiprest i preveres concelebrants. Diaca.
Alcaldessa i autoritats.
Representants d’altres confessions i tradicions religioses. Representants d’altres comunitats de Badalona.
Confrares i confraresses de la Confraria de Sant Anastasi
Membres de la Coral “La Badalonense” en el vostre 160è aniversari.


Benvolguts germans i germanes,

Celebrem  avui la festa d’un màrtir, més encara d’un conjunt de màrtirs, perquè la tradició diu que Anastasi fou martiritzat juntament amb els 73 soldats també cristians de la seva centúria. La santedat no és sols personal, és també comunitària. I així com parlem dels màrtirs del Japó, o dels màrtirs d’Uganda, també podríem parlar dels màrtirs de Badalona.
El Papa Francesc en la seva recent exhortació apostòlica “Alegreu-vos i feu festa” sobre la crida a la santedat (l’amor viscut en plenitud) diu que aquesta, la santedat, és el rostre més bonic de l’Església i recorda que “el testimoni ofert a Crist fins al vessament de sang s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants” (Sant Joan Pau II). En la impressionant commemoració ecumènica que Sant Joan Pau II va voler celebrar en el Coliseu durant el Jubileu de l’any 2000 va sostenir que els màrtirs són “una herència que parla amb una veu més forta que els factors de divisió” (n. 9)
Anastasi i els seus companys van resistir els turments. No eren uns il·lusos ni uns il·luminats. Eren homes de fe sincera, disciplinats, valents, que tenien molt presents les paraules de Sant Pau als cristians de Roma que hem escoltat: “¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist que tant ens estima? ¿Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? (...) Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que en Jesucrist, nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.” Quan els moments que ens toca viure són difícils, serem capaços de repetir en el nostre cor, la tornada de la cançó, “res no ens podrà separar, res no ens podrà separar... de l’amor de Déu”.
El martiri cruent no és una cosa del passat. Recordeu que avui hi ha més màrtirs que en els primers temps del cristianisme. I el martiri incruent continua. Aquesta mateixa setmana m’ha visitat, acompanyat d’un amic comú, pare de família, un home d’un país asiàtic de majoria no cristiana. Porta 12 anys aquí, treballant, té papers. Però com que és cristià i els comerços que hi ha aquí dels seus paisans no ho són, quan se n’assabenten de la seva condició el fan fora. És just això? Certament que no, però és real. 
Canviem de tema. Aquest any, la nostra comunitat viu el goig de la primera celebració solemne de Sant Anastasi amb un nou diaca permanent, mossèn Joaquim Sabater, ordenat diumenge passat a la Catedral juntament amb dos companys. T’augurem un bon ministeri al servei de la comunitat cristiana. Badalona fou pionera en el diaconat a nivell de tot l’Estat. Tant de bo aquesta vocació en porti d’altres. Demà dissabte a la missa vespertina celebrarem aquí a la parròquia el goig d’aquesta ordenació.
Unes paraules envers vosaltres, estimats confrares i confraresses de Sant Anastasi:
Molts no ho saben, però com cada any vosaltres heu anat a la Cartoixa a buscar la relíquia del Sant. Vau poder anar-hi el vostre administrador en cap, en Ricard Molina, amb dos altres administradors, els quals mai havien estat en aquest bell monestir. Vau poder visitar gran part de les dependències, el claustre, la cel·la del prior, la sala on exposen els reliquiaris, etc. Per a vosaltres va ser una gran experiència. Vàreu fer partícip a la Comunitat, donant-los un dels programes d’actes de la Confraria. Anys enrere ja els vàreu regalar un àlbum de fotografies on s’exposaven els actes: Ofrena a les monges Clarisses, la missa solemne, la Passada i el Cant dels Goigs, i on es veia la relíquia que ells acullen. Que bonic que els monjos sàpiguen que uns joves com vosaltres dediquin tants esforços a mantenir viu el culte al Sant. Avui, en aquesta eucaristia, tenim ben present la comunitat de la Cartoixa. Tan de bo vosaltres confrares i tots aprenguéssim a “fer cartoixa”, és a dir viure la solitud i el silenci a la nostra vida.
A la tarda vàreu poder fer (durant la finestra de bon temps que vàrem tenir) l’acte de l’ofrena de la cistella d’ous, d’una altra Comunitat estimada, la de les monges Clarisses de la Divina Providència. En Quim Sabater, malgrat estar en plens preparatius per la seva ordenació, va presidir i va acompanyar l’acte en tot moment. 
A l’Ofrena dels Ous a les Clarisses, des de Santa Maria us va acompanyar el regidor Francesc Duran  i al monestir de la Divina Providència us esperava l’Alcaldessa, que venia d’un altre acte. Amb representants de les colles i colles infantils de les entitats de cultura popular: Badalona Bèsties de Foc, Diables de Badalona, Esbart Sant Jordi, Típic Ball dels Bastoners de Canyet, Círcol Catòlic, Castellers, Satanasis i Confraria, vàreu anar cap a la Providència, a participar a les vespres. Tant amb les pregàries de Sor Pilar, com amb la vostra monició, vau tenir unes pinzellades reivindicatives, pels moments que estem vivint. Vàreu fer balls infantils i el ball de la Bandera a dins de l’església de la Providència i l'acte va quedar molt simple, però molt acollidor.
Durant aquest mesos heu aconseguit involucrar a la festa una vintena de comerços de Badalona, encapçalats per l’Òptica Hispano, que col·laboren amb l’acte, i també de forma significativa, finalment l’Ajuntament. Sé que no arribeu a cobrir les despeses que preveieu, però que avui demanareu donatius als ciutadans per les consumicions de coca i xocolata durant el berenar. Així podrem compensar el cost de l’acte. Siguem generosos amb aquests confrares!
La cultura popular i la religiositat popular s’agermanen. El Papa Francesc és seguidor de l’anomenada “teologia del poble” entesa a partir de la unitat plural d’una cultura comuna, arrelada en una història comuna i projectada cap a un bé comú compartit. Quan fou elegit per la seu de Pere, ara fa cinc anys, recordeu que va cridar l’atenció el gest de fer-se beneir pel poble en ser presentat al públic. Francesc es va inclinar davant la multitud que omplia la plaça de Sant Pere. Les càmeres no ho van mostrar, però en aquell moment, tots els qui estaven a la Plaça el van beneir, els bisbes i capellans fent el senyal de la creu i els pares de família estenen la mà com ho solen fer amb els seus fillets.
Una de les aproximacions més riques del Papa sobre la religió del poble la va pronunciar a Rio de Janeiro davant del CELAM quan la va presentar com a “creativitat, sana autonomia i llibertat laïcal”, en el context de la seva crítica a la temptació de clericalisme en l’Església. La va reconèixer com una manifestació del “catòlic com a poble” en el seu caràcter comunitari i adult en la fe i va recomanar organismes característics de l’Amèrica Llatina com els grups bíblics i les comunitats de base. “Les expressions de pietat popular, per qui sigui capaç de llegir-les són el lloc teològic al que hem d’estar atents quan pensem en la nova evangelització” (EG,126).
Qui vulgui conèixer el nostre poble, que vagi aquesta tarda a la passada de Sant Anastasi. És un dels actes més cívics, festius i populars de Badalona: Sant Anastasi, portat pels administradors de la confraria es passeja pels nostres carrers voltat de tota mena de manifestacions de joia de grans i petits. Déu també hi és present. El sant ens mira i ens somriu. Que sant Anastasi gloriós pregui per nosaltres i pels nostres conciutadans que més pateixen. Que tingueu, tots, tots, una bona festa major.