domingo, 18 de junio de 2017

Cos i Sang 2017

Avui és Corpus, la festa del Cos i la Sang de Crist. Abans només parlàvem del Cos, ara parlem del Cos i de la  Sang. Parlem d’un Cos que ha vessat la seva Sang per un acte d’amor abnegat envers els altres. Jesús ja ho havia manifestat: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida (la sang, en el context hebreu) pels amics”. Sí els cristians som un sol cos en Crist, també som  una sola sang amb la Sang de Crist. Ens ho ha recordat Sant Pau: “el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és comunió amb la sang de Crist?” Som cos i també som sang. Els cossos poden estar quiets, la sang mai no s’atura. Un cos sense sang, és un cos mort. La sang corre sempre per les nostres venes, no s’atura mai. Un cos del qual s’ha vessat tota la sang és un cos mort. La sang corre sempre per les nostres venes, ho vivifica tot (A. Rubio). Hem de ser doncs la sang mística de Crist que vivifica tot i a tots. Som vida, som amor. Si un cos el mutilem queda mutilat. Però si perdem sang la podem recuperar... Jesús a l’evangeli parla també del cos i de la sang: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell.” És convenient, cada vegada que sigui possible, combregar amb les dues espècies, els nostres germans baptistes, amb qui hem compartit aquesta setmana bíblica, ens han recordat que ells cada diumenge en el culte participen del pa i del vi.
Ahir, al Parc de Can Dragó de Barcelona, es va celebrar un acte commemoratiu del 30è aniversari de l’atemptat d’Hipercor, l’atac terrorista més important viscut a Catalunya, l’any 1987 que va provocar la mort de 21 persones (d’entre elles 4 infants) i en va ferir 45. El d’ahir va ser un acte sobri i molt emotiu, sense discursos, dirigit per l’Àngels Aymar. Hi havia música, dansa i poesia. Amb unes cadires buides, sobre les quals els familiars posaren objectes personals dels desapareguts... Els noms de les víctimes i les seves edats, eren escrits en els troncs dels arbres i en uns miralls. En el moment culminant, una irrupció de pètals vermells sortida del monument memorial, recordava la sang dels innocents vessada. Hi havia les primeres autoritats de la ciutat. En el moment d’enraonar amb els familiars, l’alcaldessa, Ada Colau i el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, tenien llàgrimes als ulls. Entre el públic una mare de família em deia “sóc de Lleida, no tinc cap relació amb les víctimes d’aquest atemptat, però avui sento un dolor com si fossin propis.” El cant ho recorda: “no sabies que a la terra tots els homes som germans, perquè dins les nostres venes corre la mateixa sang”.
Avui és el dia de la Caritat. De vegades fem sinònim caritat i amor. I no és el mateix. La caritat és l’amor de Déu. El nostre amor humà és limitat, l’amor de Déu, la caritat, no té límits, estima sempre i a tothora. I nosaltres estem cridats a estimar amb aquesta amor. L’amor es cansa, la caritat no es cansa mai. Ho deia Sant Joan de la Creu: “El alma que anda en amor, ni cansa, ni se cansa”.  
Dijous Sant és el dia de la Caritat, però en la intimitat del Cenacle. El Corpus és el mateix però proclamat pels carrers i les places. Jesús ho havia dit quan va fundar l’Eucaristia: “estimeu-vos els uns als altres –és amor fratern- com el Pare m’estima a mi i jo a vosaltres. No n’hi ha prou amb estimar els altres amb les curtes forces del nostre cor humà.
Dimarts farà cent-vint anys que Badalona fou declarada ciutat. Avui som la tercera ciutat de Catalunya. Cadascú de nosaltres estem cridats a ser testimonis personalment, però d’altra banda som la corporació de Crist enmig del món; per tant també cal també un testimoni comunitari, social. Testimoni de persones enmig de persones, i alhora d’institucions enmig d’institucions. La caritat estima els altres personalment, d’un a un... El missatge de la comissió episcopal de pastoral social porta per títol: “Cridats a ser comunitat” i ens convida a promoure camins de comunió amb els qui sofreixen.

Aquesta tarda sortirem en processó pels carrers i places de la nostra ciutat. Que aquest passeig sigui el símbol festiu que volem donar sigui testimoni d’un amor nou enmig de la nostra gent. 

domingo, 11 de junio de 2017

La mística a l'abast

Estimats germans i germanes,

Celebrem, avui la festa del Déu Trinitari o la festa del misteri de Déu. El fragment de la carta de Sant Pau que hem escoltat acaba amb una salutació trinitària que fem sovint en començar l’eucaristia: “Que la gràcia de Jesucrist el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres...”Dins del monoteisme, aquesta comprensió comunitària de Déu, u i tri, aporta una gran riquesa.
Un amic sacerdot, un gran pedagog, advertia que hi ha un lligam entre les tres persones de la Trinitat i les trets virtuts teologals: L’essència del Pare és l’Esperança, espera, per això engendra i perquè és Esperança crea. El fill és Fe en el Pare i per això es lliura, té fe en els homes. L’Esperit Sant és l’amor i estima a la humanitat. Benet XVI escrivia precisament que fórem salvats en esperança (Spes salvi).
L’octubre de l’any passat (2016) el papa Francesc va canonitzar la carmelita francesa sor Isabel de la Trinitat (1880-1906), una de les escriptores místiques més profundes i originals dels darrers segles. En la seva obra comparteix la seva experiència de vida i la il·lumina amb textos de l’apòstol sant Pau, de l’evangelista sant Joan i del místic Sant Joan de la Creu. Als 11 anys quan Isabel, orfe ja de pare, va fer la primera comunió la seva mare la va portar al Carmel. Allí la priora li va explicar a Isabel que el seu nom volia dir “Casa de Déu” i ella en va quedar molt impressionada... Per això, anys després escrivia: “Trinitat, heus aquí la nostra pròpia llar, la casa paterna de la qual mai no hem de sortir”.
La Isabel tocava molt bé el piano i el 1893 va rebre un primer premi. Deia “la meva amiga té un piano magnífic de cua que m’encisa. Toca meravellosament i estaria tocant hores interminables...”.  El 1901 en rebre l’hàbit carmelità va prendre el nom d’Isabel de la Trinitat. El 1905 va emmalaltir del mal d’Addison que aleshores no tenia cura. L’any següent va escriure una carta a la seva germana Margarita, el tema era com trobar el cel a la terra. Li diu “et deixo en herència la meva devoció als Tres, a l’Amor. Viu amb ells allà dins en el cel de la teva ànima. El Pare et cobrirà amb la seva ombra (...) i et guardarà del tot per a Si (...) El Verb imprimirà en la teva ànima com en un cristall, la imatge de la seva bellesa (...) l’Esperit Sant et transformarà en lira misteriosa (...) aleshores seràs lloança de la seva glòria. Sor Isabel de la Trinitat va morir el 9 de novembre de 1906, a les sis del matí, després del toc de l’Àngelus. Les seves darreres paraules foren: “Vaig a la trobada de la Llum, de l’Amor, de la Vida”, una altra invocació trinitària.
En un món assedegat d’espiritualitat, testimonis com el de sor Isabel són un estímul. Algú podria objectar que els místics són uns pocs escollits, que la seva espiritualitat no està a l’abast... Melquiades Andrés, historiador de la mística, deia que el místic és senzillament el cristià madur. És madura la nostra fe o no ha avançat al compàs de la meva persona?  Realment vivim un lligam entre fe i vida? La nostra vida comunitària reflecteix ni que sigui pàl·lidament la riquesa de la vida trinitària?
Ens alegra que el P.Josep Maria Canals hagi estat nomenat prior de la Cartoixa de Montalegre. És un home d’un gran cor, molt entregat i molt bon coneixedor de l’Orde. Ell va ser rector de la veïna parròquia de Pomar, per la seva vitalitat li deien “mossèn dinamita” i quan li va comunicar al Dr. Jubany que volia ingressar a la Cartoixa no li volia permetre. Però quan el mateix bisbe el va veure vestit amb l’hàbit blanc, es va posar a plorar. En la Jornada Pro Orantibus, preguem per ell i per tots els contemplatius. I acollim-nos també a les seves pregàries.


sábado, 3 de junio de 2017

Reunions fecundes


Homilia en la Solemnitat de Pentecosta 4/06/17

L’autor sagrat diu que es trobaven tots junts i en un mateix lloc. Les reunions per ser fructíferes cal preparar-les. No es poden improvisar. De vegades en les nostres reunions quedem encallats, sentim que no avancem i això és sovint perquè improvisem o potser perquè volem que la nostra opinió prevalgui per sobre del consens. Jesús havia convocat en aquells tres anys de vida pública moltes vegades els seus amics. Els ensenyava amb paciència i ells li feien preguntes, de vegades s’admiraven, d’altres li posaven entrebancs, però ben segur que prevalia la concòrdia. Eren amb Ell. D’algunes d’aquestes trobades en tenim constància als evangelis, però ben segur que n’hi hagué moltes d’altres, perquè els evangelis resumeixen. Aquelles reunions s’havien interromput de manera abrupta amb la Passió i mort del Senyor. I ara els deixebles es tornaven a reunir tot i que amb les portes tancades per por dels dirigents dels jueus.
La dels fets dels Apòstols és una reunió que ens fa pensar també en moltes reunions que en el decurs de la història s’han hagut de fer de manera clandestina .   Les persones més grans recordeu com en temps de guerra hi havia als pobles i ciutats culte clandestí. Però encara avui al món hi ha molts indrets on se celebrava de manera clandestina en un context difícil d’indiferència o persecució.
Els qui tenim la sort de gaudir de llibertat de culte potser no valorem prou el fet de tenir tantes misses a l’abast, en tantes parròquies i centres de culte, a tantes hores... I per això les nostres celebracions sovint són rutinàries, poc participades, si més no aparentment; no podem mai jutjar, perquè tothom viu la fe al seu estil... El que és segur és que la festa ens ha de portar al compromís, el compromís ens ha de dur a la festa.
Perquè el pitjor tancament no és el de les portes exteriors sinó el de la nostra interioritat. Tots sabem què vol dir un comportament tancat, obtús, inflexible i els mals que comporta...
La trobada amb Jesús Ressuscitat sempre és font de pau i d’alegria. Diu l’evangelista que els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Devien estar penedits d’haver abandonat el Mestre, en l’hora decisiva –tot i que Ell els havia deixat marxar lliurement. Per això mateix aquest veure’l amb una mirada interior va ser el preludi de la pau i l’alegria.
Estar en l’Esperit només és possible quan un es fa humil. L’Esperit davalla sobre els humils, per això l’anomenem “Pare dels pobres”.  La supèrbia és un obstacle per deixar fer l’Esperit Sant. Deia una ermitana ja gran, la Dolores Arriola, una dona excepcional que havia viscut el drama de la segona guerra mundial, que per la nostra manera de ser l’Esperit sovint ha d’entrar en la nostra vida com la llum del sol en un bosc, per escletxes... És una imatge exacta.

El Papa Francesc a la Laudato Si, fent-se ressò del magisteri de Sant Joan Pau II diu: “Déu que vol actuar amb nosaltres i comptar amb la nostra cooperació, també és capaç de treure algun bé dels mals que nosaltres realitzem, perquè l’Esperit Sant posseeix una inventiva infinita, pròpia de la ment divina, que proveeix a deslligar els nusos dels esdeveniments humans, fins i tot els més complexos i impenetrables.” Nosaltres doncs, temples de l’Esperit Sant no hem de tenir por a ser creatius, a viure l’enginy de la caritat. A confiar que Déu, amb el seu Sant Esperit pot treure béns dels mals... I això ens porta a deslligar els nusos de la nostra vida... Aquella advocació tan entranyable de la Mare de Déu que desfà nusos a la qual s’encomana sovint el Papa Francesc... Que l’Esperit Sant il·lumini les nostres trobades, ell que fins i tot de les qüestions més complicades en sap treure béns.

sábado, 27 de mayo de 2017

Eixamplar horitzons

Homilia l’Ascensió del Senyor 28/05/2017

Fixeu-vos que a moltes sobretaules, a moltes converses, acabem parlant dels mitjans de comunicació: sigui d'una presentadora, d'una entrevista, d'un programa, d'una sèrie o d'un article... Sovint ens queixem dels mitjans de comunicació: Ja no es pot veure la tele, ja no es pot llegir el diari... diem. Però és que els mitjans no s'inventen la realitat, la donen a conèixer, potser de vegades la deformen, però no l'inventen. Si hi ha mal al món, si a Egipte hi ha una matança de cristians coptes poques setmanes després de la visita del Sant Pare amb aquella estela d'esperança que va deixar, la cruesa de la realitat ens fueteja i ens diu que la pau s'ha de construir cada dia. La realitat per trista que sigui no la podem amagar...  Avui, diumenge de l’Ascensió, som convidats a reflexionar en el paper dels mitjans de comunicació perquè l’Església celebra la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. Enguany el títol del missatge del Papa Francesc és la frase que Isaïes posa en llavis de  Déu Pare: “No tinguis por, que jo sóc amb tu!” (Is 43, 5) i el subtítol: “comunicar esperança i confiança en els nostres temps.” Comunicar esperança i confiança. Una característica d’aquesta esperança és que quan està fundada en la bona notícia que és el mateix Jesús, ens fa aixecar la mirada i ens impulsa a contemplar-lo. És el missatge de la festa de l’Ascensió: encara que el Senyor s’allunyi de nosaltres, en realitat s’eixamplen els horitzons de l’esperança.
Humanament parlant Jesús, ha fracassat com a Messies d'Israel.  Els dotze que l'havien de representar s'han convertit en onze. Però el Senyor fa que fins i tot el fracàs esdevingui una ocasió i als apòstols els confereix una nova missió universal: feu deixebles sense cap mena de frontera. La llengua vehicular a partir d'ara serà el grec, no l'arameu. La pertinença al nou grup serà segellada pel baptisme i no ja per la circumcissió... És una realitat sorprenent però esperançadora i nosaltres en som deutors. Els apòstols no es planyeran, aniran per tot el món proclamant la bona notícia.
Els qui treballem en els mitjans de comunicació hauríem de preguntar-nos si amb les notícies que difonem, si amb les entrevistes que fem,  som capaços de provocar als nostres receptors  una mirada ample, capaç de mirar cap amunt, veritablement esperançada... Com diu el cant “pensament sempre amunt, sempre enlaire”... Amb una mirada ampla i generosa, tot pren un altre relleu. Diu l’evangelista que en el moment de l’Ascensió alguns es prosternaren i d’altres dubtaren. I això continua essent així en la vida de molts: hi ha moment de reconeixement agraït i d’altres moments de dubte. I és que el dubte també purifica. No ens hi podem instal·lar en el dubte, però raonar ajuda a creure i creure ajudar a ben raonar i també a enraonar.
Sovint ens queixem dels mitjans de comunicació i tenim raó, però també és convenient que per mitjà de les xarxes socials o senzillament comentant-ho amb els amics, difonguem aquells programes i espais que hem vist o escoltat i que realment ens han ajudat a créixer com a persones. Que també n’hi ha.

sábado, 20 de mayo de 2017

Promeses

Homilia diumenge 6è de Pasqua

De vegades les persones ens fem promeses. De vegades les complim i altres vegades no. Però tots sabem des de petits que una promesa és seriosa i si no la podem complir normalment ens sap greu. Prometre una cosa als petits i no complir-la és anti-pedagògic. La saviesa popular diu: “a sants i a minyons, no prometis si no en dons”. Les persones malfien de les promeses d’alguns polítics. Potser perquè com deia Homer, “les moltes promeses disminueixen la confiança”. El temps els donarà o no la raó. De promesa ve compromís. I encara avui molts nuvis recorden amb emoció el dia que es van comprometre, és a dir que es van prometre recíprocament. M’ha arribat una capseta de cartró. Era d’un amic sacerdot que va morir. En el seu interior hi ha unes targetes, potser una cinquantena. A cada una hi ha una promesa de Jesús a l’evangeli. Aquestes no fallen. A l'evangeli d’avui n'hi ha almenys sis. Primera: “pregaré el pare que us donarà un altre Defensor l'esperit de la veritat.” Segona: “no us deixaré orfes, tornaré a venir.” Tercera: “em veureu encara que el món no em vegi.” Quarta: “viureu.” Cinquena: “sabreu que jo estic en el meu Pare i vosaltres en mi.” Sisena: “al qui m’estimi, l'estimaré.” Es pot fer un estudi bíblic molt interessant sobre les promeses de Jesús. Si més no, quan llegim un passatge de l’Escriptura, podríem subratllar-les. Quedaríem sorpresos. l’evangeli també és de futur. Perquè les promeses sempre apunten a accions futures.
Valdria la pena que aquestes d’avui les rellegíssim i les apliquéssim a la nostra vida. Preguntem-nos: ens sentim defensats pel Protector? Aleshores per què tan sovint tenim por? Ens sentim orfes (de pares, de mestres, de referents...) o experimentem que sempre hi ha un sostre que ens protegeix, si més no la volta immensa del Cel? Avui hi ha molts cristians el món que exposen la seva vida de manera conscient. No tenen por de viure la lògica del martiri. La segona part de la promesa és “tornaré a venir”. Creiem en la segona vinguda de Jesús que proclamem en cada credo? Potser no l'acabem d'entendre, potser molts ja en tenen prou creient en la primera, però d'aquesta segona vinguda en tenim moltes anticipacions, perquè amb una mirada de fe Jesús ve en cada home i en cada esdeveniment, com diem en un prefaci de la missa. Jesús diu també que el veurem. Parla evidentment d'una mirada interior. Aquesta setmana he participat d'un col·loqui on una bona historiadora de l'art juntament amb tot un grup de recerca intueixen, a través de les obres d'art, la mirada interior de molts artistes, que és en el fons una experiència mística. Format com molts en el racionalisme universitari, em sobta positivament sentir parlar a acadèmics, no necessàriament creients, de místics i visionaris sense cap menyspreu.
Quarta: viureu. Nosaltres tendim a fer sinònims la resurrecció i la vida, però Jesús se'ns ha presentat com les dues coses: algun matís diferencial hi ha. Cinquena: la podríem titular la permanència: Jesús roman en el Pare i nosaltres romanem en Jesús. Avui es parla molt d'accions consolidades. Quina satisfacció dóna veure que una obra es consolida en el temps, que una persona troba el nord de la seva vida!
I sisena: “al qui m’estimi, l’estimaré”. Cal explicar-la. No és un “et dono perquè em donis” és que la dinàmica de l’amor provoca més amor encara. la correspondència d’amor amb Déu trinitari provoca més estimació. Però, alerta, la primera iniciativa mai no és nostra. Déu ha estat el primer d'estimar-nos i ens ha fet capaços d'amor. Per tant estimar és la millor resposta a la seva amor, com es deia antigament en femení potser perquè l'amor que més s’assembla a Déu és el de la mare.
En un esmorzar vaig deixar la capseta a un company africà, catòlic. Espontàniament es va aixecar i invitava que cadascú tragués una targeta de la capsa. Era la manera de dir cada promesa és per a tu.

Com diu el salm: “La vostra promesa fa llum als meus passos/ és la claror que em guarda el camí”

domingo, 14 de mayo de 2017

Serenor

Homilia diumenge V de Pasqua

“Que els vostres cors s’asserenin”, “que no es torbi el vostre cor”, són expressions de Jesús, que en moments difícils ahir i avui ens donen confiança. Però la serenor és també activa.  Sant Pere diu “estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte.” Santa Teresa de Jesús deia, “si en medio de las adversidades persevera el corazón con serenidad, con gozo y con paz, esto es amor”.
Què és la serenor? El primer sentit de la paraula s’aplica al cel: un cel serè és un cel clar, net, blavíssim, lliure de núvols i de boira, com l’hem pogut veure aquests dies, alguns moments... Una inscripció que llegim en alguns antics rellotges de sol resa: “només marco les hores serenes”. “Aixeca els ulls de la terra i veuràs un cel serè”, canta Kairoi. Ja d’antic, la serenor, la tranquil·litat de l’ànim, és fruit de la saviesa. Confuci sis segles abans de Crist deia que “un home no s’emmiralla en l’aigua que corre, sinó en l’aigua tranquil·la, perquè només allò que en si és tranquil, pot donar tranquil·litat als altres”.  Jesús fa un pas més, fa de la serenor un fruit de la confiança en Déu i en Ell mateix, dieu: “confieu en Déu, confieu també en mi”. El que passa és que és fàcil dir “confio en Déu” a qui no veig i no em refio del germà que sí que veig. Era la situació dels deixebles, expressada ingènuament per Felip: “Senyor mostreu-nos el Pare i no ens cal res més”. Felip no sabia encara que Jesús és la transparència del Pare. No s’havia adonat que el qui entra en comunió amb Ell, no sols va cap a Déu, sinó que ja és en Déu.
Jesús ens precedeix, ens passa al davant, ell ens va a preparar un estatge, ell vol que visquem a casa seva. Quina “casa”? La casa a l’evangeli és la intimitat eterna amb Déu. Per això les nostres cases, les nostres llars,  han de ser reflex d’aquella Casa cap on caminem. Josep Maria Esquirol diu que la casa sempre és el símbol de la intimitat descansada. La casa és assentament, repòs, detenció. La casa com a centre fa el món no sigui caos ni total dispersió, fins i tot que la casa és la condició perquè hi hagi món. Per això hem de ser molt sensibles a aquells que han perdut la casa. Mossèn Manuel Tort escrivia: “benaurats els qui saben que és la llar, la casa benaurada dels seus pares.” El badaloní Francesc Costa, membra de la lleva del biberó, en les seves Notes d’un soldat explica emotivament el seu retorn a casa mesos després d’acabada la guerra : “Finalment havia assolit el meu gran i únic desig: A casa! Amb la pau i l’escalf de la família, valorat només quan es perd. Llavors però no podia imaginar que em quedaven més de quatre anys de “mili”. Més, per a mi, gràcies a Déu, aquell dia [el dia que havia pogut tornar a abraçar els seus pares i germà] s’acabava la guerra!.”
Els fets dels apòstols  recorden la primera crisi de concòrdia en la història de l’Església. Els apòstols, d’acord amb la comunitat, van intentar d’encaminar-la amb realisme i amb prudència, amb serenor... Aleshores la comunitat cristiana era integrada pels jueus de llengua hebrea residents a Palestina i pels jueus de parla grega residents fora de Palestina, que no sabien l’hebreu i tenien sinagogues particulars. L’element jueu era el més important i era natural que els auxiliars dels apòstols fossin hebreus. Però com que la comunitat creixia, les vídues dels grecs no eren prou ateses perquè els jueus atenien les seves pròpies vídues. Ja hi havia diaques que servien la comunitat, ara decideixen d’afegir-ne més de grecs. Que importants que són els ministeris dins de la comunitat. I que importants són i estan cridats a ser els nostres diaques! Els diaques són homes que han rebut el primer grau del sagrament de l’orde sacerdotal per la imposició de mans del bisbe després d’un període d’intensa formació. Des del seu sacerdoci baptismal, la seva missió és la diakonia, el servei: col·laborar estretament amb el presbiteri diocesà: serveixen l'altar, proclamen l'evangeli, prediquen i ajuden els preveres en les funcions pròpies que els han estat encomanades. Poden administrar també els sagraments del baptisme i el matrimoni, distribuir la comunió, presidir els funerals i dur a terme els sagramentals, però també els diaques són en molts apostolats de frontera. La litúrgia, sempre ha d’anar unida al testimoni.

“Qui creu en mi també farà les obres que jo faig i fins en farà de més grans.” diu Jesús amb humilitat i saviesa. Els sants en el decurs dels segles en són la prova. Ahir van ser beatificats dos dels tres vidents de Fàtima. Francesc va pregar així: “Feu que seguim l’exemple dels beats Francisco i Jacinta i de tots els que es lliuren a l’anunci de l’Evangeli. Així recorrerem totes les rutes, serem pelegrins de tots els camins, enderrocarem tots els murs i superarem les fronteres, anant a les perifèries per revelar la justícia i la pau de Déu.” Fem-ho amb la serenor d’aquell que sap que tot és do.

jueves, 11 de mayo de 2017

La unió fa la força

Homilia en la festa de Sant Anastasi 2017
Sr. Arxiprest, preveres concelebrants, diaques, ministres
Pastor de l’Església Evangèlica Baptista de Badalona
Sra. Alcaldessa, regidors
Confrares i confraresses  de Sant Anastasi
Germanes i germans,
La unió fa la força. Novament el temple de Santa Maria s’omple per celebrar amb pau i alegria la festa de Sant Anastasi, màrtir i copatró de Badalona. Diuen que el nom d’Anastasi es deriva de l’hebreu Hannah que vol dir “compassió”, misericòrdia... Tot i aquesta arrel hebrea, Anastasi és una paraula grega que significa “fer aixecar” i que té alhora el simbolisme cristià de resurrecció. A la resurrecció de Crist els grecs l’anomenen Anastasin “el que ressuscita”, que esdevé tanmateix una bonica salutació pasqual: als països de l’Est d’Europa, els cristians en temps de pasqua se saluden així un diu: “Crist ha ressuscitat!” I l’altra respon: “Veritablement ha ressuscitat!” És una salutació molt popular que fins i tot substitueix el bon dia o el bona tarda: Jesús és la força que ens uneix. Anastasi és, doncs, una paraula que té un significat ple de referències pasquals. La festa de Sant Anastasi s’esdevé sempre en el temps litúrgic de la Pasqua de Resurrecció. Prop de la imatge del sant, “el sant xic”, crema el ciri pasqual. Els màrtirs creien fermament en la resurrecció, per això anaven serens al suplici, fins i tot hi anaven cantant... S’havien pres seriosament les paraules de Crist a l’evangeli: “no tingueu por dels qui maten el cos...” i això els enfortia. I han estat molts en el decurs de la història, una multitud que ningú podria comptar...  Sabem que avui continuen havent-hi màrtirs al món, més encara que els del primers segles del cristianisme. Aquesta Quaresma hem tingut el testimoni impressionant de l’Ajuda a l’Església que sofreix... El Papa Francesc ha dit que la força més gran de l’església avui es troba en les petites esglésies perseguides...
El papa emèrit Benet, que fa pocs dies va complir 90 anys, ha dit que la millor defensa de l’església és la litúrgia ben celebrada i el testimoni dels sants, és a dir, el martiri. De què ens servirien unes celebracions molt cuidades, si allò que celebrem no anés acompanyat del gest de donar la vida? La litúrgia esdevindria buida i inútil. Igualment un teixit social i associatiu tan viu i tan ric com el de Badalona, ha de remetre a un compromís ciutadà de totes les entitats amb els més necessitats. La unió fa la força.
La devoció de Sant Anastasi a la nostra ciutat que ens agermana amb la de Lleida està relacionada amb la família Pocurull.  Al segle XVII, el notari barceloní Josep Pocurull, establert a Lleida i amant de la historiografia local tenia dos germans canonges de la Seu de Barcelona, mossèn Pere i mossèn Andreu que era també rector d’aquesta parròquia i que va fer bastir un altar en honor del sant l’any 1635.
Enguany l’església evangèlica baptista de Badalona, celebra els 60 anys del seu temple del carrer Sagunt. Tampoc no ho han tingut fàcil els nostres germans evangèlics. Ells també han conegut la presó i el martiri. Quan es va inaugurar el temple del carrer Sagunt, va caldre un subterfugi, altrament no els haurien donat permís. La mateixa església catòlica durant anys ha estat molt contrària als evangèlics. Crec que cal demanar-ne perdó i una manera de fer-ho és continuar en la línia d’obrir els nostres cors i els nostres temples als germans d’altres religions, fins i tot d’altres tradicions religioses. Del 13 al 16 de juny, aquí mateix a la parròquia tindrem una setmana bíblica amb exposició i conferències. Ens alegra molt de comptar avui amb la presència del pastor baptista José Antonio Cuenca. El 31 d'octubre de 2017 se celebraran 500 anys des que Martí Luter va clavar les seves 95 tesis contra la venda d'indulgències a la porta de l'església de Wittenberg (Alemanya), origen de la reforma protestant i de diverses esglésies amb milions de fidels. Avui som també en temps de reformes a l’església i a la societat.
En el moment de l’ofertori entraran a l’església els gegants Maria i Anastasi i dansaran davant de l’altar. Joan Maragall cantava així les seves nobles figures: “ells passen alts i serens,/balançant-se tot fent via/entre florida alegria.../i els aires en resten plens”
Els gegants tenen un simbolisme variat. Permeteu-me que avui subratlli el de representar la força col·lectiva i que reiteri el missatge d’enguany: la unió fa la força. L’eucaristia és la força que ens uneix entre nosaltres i també amb totes les dones i els homes del món que busquen enfortir les seves conviccions i també amb tots aquells que ens han precedit.
Als cristians evangèlics i catòlics ens plau cantar aquell coral de Bach: “Vos sou Senyor ma fortalesa/ma roca viva sou Senyor/en vos descansa ma feblesa/ que sou el Crist mon salvador./Retut d'angoixa us he cridat,/i vós, clement, m'heu escoltat.