domingo, 21 de octubre de 2018

A la dreta i a l'esquerra


Homilia diumenge XXIX de durant l'any
“Concediu-nos que el dia que sereu glorificat puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. L’Evangeli només tornarà a usar aquesta expressió unes pàgines més endavant quan parlarà dels dos crucificats al costat de Jesús, en el Calvari, l’un a la dreta i l’altra a l’esquerra i Jesús al centre, coronat d’espines i clavat a la creu, sota el rètol paradoxal: El rei dels jueus... Però sota aquesta petició agosarada de Jaume i Joan d’un llocs destacats a la glòria, batega un desig incondicional: estar sempre amb Ell. (Gomà)
Estimats germans i germanes, nosaltres també volem estar amb Jesús i per això volem ser fidels a la nostra vocació de batejats i per això hem pujat a l’església aquest diumenge.  Quan es va posar per escrit l’evangeli, les imatges de la copa i del calze i la imatge del bany o del baptisme, reflectien ja el sentit d’iniciació i d’educació martirial que tenen els sagraments del baptisme i de l’eucaristia. Ho repetim en acabar la consagració: “Anunciem la vostra mort/ confessem la vostra resurrecció/esperem el vostre retorn/Veniu Senyor Jesús”. Cada missa és l’anunci de la passió de Jesús en el calvari. És la confessió de la seva vida plena i és l’espera amatent de la seva vinguda final.
Però d’aquestes conviccions en donem testimoni sobre tot amb els fets: amb el servei abnegat i silenciós. De petits molts volien ser missioners i molts col·laboràvem en el Domund amb aquelles guardioles, pels carrers, de dos en dos... I tots pregàvem pels missioners i missioneres. De més gran n’hem conegut alguns i ens ha fascinat la seva vida de lliurament incondicional.
Avui el perfil del missioner ha variat molt. Catalunya Cristiana informa que hi ha més de 600 laics missioners enviats per les diòcesis espanyoles i d’aquests aproximadament la meitat són matrimonis, la majoria amb fills. Aquestes famílies missioneres poden pertànyer a diversos moviments i participar d’espiritualitats diverses, però sempre constitueixen un testimoni eloqüent, que interpel·la. Com podeu suposar, aquests laics missioners que porten l’evangeli a d’altres cultures sovint han de fer front a moltes dificultats com ara deixar la feina amb el risc de perdre-la. En ocasions, el fet que un matrimoni surti en missió vol dir també que s’ha de separar temporalment dels fills o confiar a d’altres la cura dels pares ancians, però sobre tot que ha de deixar l’entorn i començar a viure en un de nou. El Papa Francesc a la Gaudiu i Exulteu afirma que l’Església “no necessita tants buròcrates i funcionaris sinó missioners apassionats, devorats per l’entusiasme de comunicar la veritable vida” (n. 138). Els missioners volen que tothom pugui estar prop de Jesús.
Per això tota l’església es troba en estat de missió. Tots som enviats a les perifèries existencials. I alguns per raó d’edat o pel fet d’estar impedits s’uneixen a la missió amb la pregària i el pensament. Els qui ens escolteu ara per la ràdio perquè sou grans o perquè sou a l’hospital recordeu que un pot ser missioner sense necessitat de desplaçar-se a d’altres països, sense moure’s de casa. Santa Teresa de Lisieux,  no es va moure mai del convent i fou proclamada patrona de les missions, perquè sempre pregava pels missioners i sempre fou el seu desig ardent ser-ne fins als últims confins de la terra. El papa Francesc ha dit que “la vida del missioner sempre és desordenada”. Aquesta frase pot sobtar una mica, però si ens hi fixem bé, veurem que és ben bé així. Un missioner està sempre a la que salta, pendent de les necessitats que sorgeixen, amb molts fronts als quals ha de donar resposta, sovint amb pocs mitjans. Els missioners, sovint, han de recórrer llargues distàncies, no poden tenir horaris massa rígids, arriben tard, especialment els missioners laics han de conciliar la vida familiar amb els seus apostolats i, sobre tot, amb el conreu de la interioritat i la pregària. Perquè, afegeix el bisbe de Roma: el missioner “solament té una seguretat d’ordre: l’oració i amb l’oració va endavant.”
I em venia a la ment aquella escena de la pel·lícula “De Dioses y Hombres”, quan aquella bona dona s’oposa a que els trapencs hagin de marxar del seu país per la persecució religiosa i el monjo li diu: “nosaltres som com els ocells, que anem d’ací, d’allà” i ella li respon, sàviament: “no els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sosté.”
Com escrivia el filòsof Xavier Zubiri i cita també el Papa Francesc: “no és que la vida tingui una missió, és que tota ella és missió.”


sábado, 13 de octubre de 2018

Herència o do


Diumenge XXVII de durant l’Any

Fixem-nos en la pregunta que aquell home que corre fa a Jesús: “Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?”. En la versió en castellà “què he de fer per heretar la vida eterna?” És molt comprensible que una persona rica que potser ja havia heretat i que ben segur que posseïa, es plantegés la vida eterna com una mena de tresor que un posseeix o hereta.  Molts de nosaltres ja hem fet o estem a punt de fer testament. És útil i en la majoria de casos és necessari. Però la vida eterna ni la podem heretar ni la podem deixar en herència, per posseir-la després, perquè la vida eterna és un do. Per més obres bones que fem, doncs, no ens estem guanyant la vida eterna, no la comprem la vida eterna, senzillament la rebem gratuïtament.
Jesús, amb tot, com a bon Mestre no corregeix directament aquell home,  com sí que va corregir la mare de Jaume i Joan que li demanava prerrogatives de poder per al seus fills. A aquell home ric li fa repassar breument els manaments, avui diríem l’ètica de mínims, i quan l’altra li diu que ja els compleix li fa una proposta “de màxims”: “Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor guardat en el cel”. És la gran paradoxa del cristià: quan més donem, més rebem, que és el que li dirà després a Pere.
Hi ha un detall que no ens passa desapercebut, Jesús a aquell home se’l mirà amb afecte (en castellà “lo amó”). Abans de recordar a una persona què és el que ha de fer cal estimar-la. És ben cert, només des de l’estimació es poden demanar coses. És un bon exercici de pedagogia.
El P. Jaume Sidera, claretià, en el comentari del Full Dominical respon així la pregunta dels deixebles: “Llavors qui es pot salvar?” diu: “Ningú sense la gràcia de Déu. No és possible ser servidor de Déu i esclau de les coses. Què pot fer-hi Déu? Alliberar-te de la idolatria d’allò que consideres teu i ajudar-te a comprendre que ets administrador, no amo”. Un vell amic em deia “fixa’t que som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escriu: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”.
Avui a l’Església vivim el goig de la canonització de Pau VIè i d’Òscar Romero. Dos bisbes que es conegueren personalment i que es respectaren i s’estimaren. Visqueren en un mateix context històric i els uniren moltes preocupacions comunes. Pau VIè al final del Concili Vaticà II escriví un missatge als pobres, als malalts i als qui sofreixen... i Romero és conegut com l’arquebisbe dels pobres.
I aquesta pobresa no és solament personal, és també comunitària. Som un petit ramat. Una minoria creativa, com deia Benet XVI. Afortunadament no vivim ja en un règim de cristiandat on per ser ciutadà calia ser batejat, com recordava fa ben poc el P. Sosa, el general dels jesuïtes Avui els cristians som conscients que vivim en una societat plural i que la nostra veu és una de moltes.
I no obstant la nostra pobresa, el Pare ens ha donat el Regne, el tresor més gran. El Regne, el projecte de nova societat, d’un nou model de relacions humanes. Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. El que Jesús va confiar als seus deixebles. La civilització de l’amor.
A la Mare de Déu, en la seva advocació del Remei, la festa que avui també celebrem, se la representa amb una planta medicinal a les mans, que ella ens ajudi a enfortir la nostra salut en el cos i en l’esperit i ens faci viure ja des d’ara l’amor abnegat que porta sentors d’eternitat.

sábado, 6 de octubre de 2018

Amor més enllà de la mort


Homilia diumenge XXVI de durant l’any (7/10/18)

Recordo una vegada quan feia poc que m’havien ordenat de prevere estava preparant el casament d’uns familiars. Quan els vaig preguntar per què es volien casar per l’Església –una pregunta que ara no faig de manera tan directa- ell em va respondre de seguida i molt convençut: “perquè vull continuar estimant-la, més enllà de la mort”. Anys després Joan Rigol feu una tesi que porta precisament aquest títol: “Amor més enllà de la mort”. I és que hi ha contraents que no es plantegen “fins que la mort ens separi” sinó que saben que l’amor roman “fins l’eternitat”.
La indissolubilitat del matrimoni es troba avalada per aquest text de Jesús. Però per què diem que el matrimoni és indissoluble? Per què hi ha una relació prèvia que és l’amistat, i l’amistat quan és autèntica, no es pot dissoldre. Hi ha amics amb els quals potser fa anys que no ens veiem, però quan ens retrobem és com si ens haguéssim vist ahir mateix: és una amistat autèntica. És el “decíamos ayer” de fra Luís de León quan va reprendre les lliçons després de quatre anys de presó.
D’altra banda, en aquell context de discriminació de la dona, Jesús actua com a valedor i defensor seu. Una dona divorciada, com una vídua o una dona sola era encara més vulnerable. A aquells fariseus, tots homes per cert, només els interessava saber si el marit es podia divorciar de la dona.  O potser el que en realitat volien era posar a prova Jesús i veia si ratificava o no el que havia dit Moisès. Però el Senyor després de recordar la seva duresa de cor, tot seguit els recorda que Déu va crear l’home i la dona. En recordar-ho els posa a tots dos en el mateix nivell (cosa inaudita per l’època) els recorda la seva voluntat d’unitat i quan explica el divorci ho fa tant de l’home de la muller, com de la dona del marit.
Hi ha accions en la nostra vida que tenen voluntat d’eternitat. És un goig quan veus un matrimoni que es prepara amb maduresa per rebre el sagrament. Aquesta setmana mateix he preparat uns contraents ja grans, i em deien que ells creuen que hi ha tants fracassos matrimonials per la frivolitat, és a dir per no prendre’s prou seriosament l’altre. De vegades els pregunto quines experiències els han unit més com a parella i molt sovint parlen d’una malaltia o de la pèrdua d’un ésser estimat.
El papa Francesc a l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia recorda que a les persones divorciades que viuen una nova unió, és important fer-los sentir que són part de l'Església, que «no estan excomunicades» I no són tractades com a tals, perquè sempre integren la comunió eclesial. I ens recorda seguint el Sínode que aquestes situacions «exigeixen un atent discerniment i un acompanyament amb gran respecte, evitant tot llenguatge i actitud que les faci sentir discriminades, i promovent la seva participació en la vida de la comunitat. Per a la comunitat cristiana, fer-se càrrec d'ells no implica un debilitament de la seva fe i del seu testimoni sobre la indissolubilitat matrimonial, és més, en aquesta cura s’expressa precisament la seva caritat ».
Saber que hi ha moltes relacions que es trenquen no ens ha de fer oblidar que moltes romanen fidels. Hi ha molts matrimonis que han romàs units malgrat les dificultats o fins i tot gràcies a les dificultats. Aquesta setmana he tingut el goig de celebrar amb els meus pares el 62è aniversari del seu casament. Si hi sumem 6 anys de nuviatge són gairebé setanta anys de coneixença: i quanta saviesa en parlar de la seva relació! A ells i a tots els qui romanen units, malgrat les dificultats, s’escauen molt les paraules del salmista: “Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins (...)”. Germans que ens puguem continuar estimant més enllà de la mort.


domingo, 30 de septiembre de 2018

El sermó del petit servent


Homilia diumenge XXVI de durant l’any

El fragment de l’evangeli que avui hem llegit ve de seguida del que vam proclamar diumenge passat i que ha estat anomenat “el sermó del petit servent” (Cf. Rius Camps). Jesús i els seus estan reunits a la caseta de Cafarnaüm, el centre de la missió. El Mestre, posant aquell noi, aquell petit servent en el centre, continua donant lliçons d’actitud apostòlica, d’esperit comprensiu, d’atenció als dèbils, d’horror a l’escàndol (Gomà)
“N’hem vist un que es valia del vostre nom  per treure dimonis”.  Treure dimonis per Marc l’evangelista és una manera de significar l’eficiència de la missió cristiana: és allunyar el mal i tot allò que impedeix la comunió.  Joan reconeix que aquell exorcista actuava en nom de Jesús, però afegia:  “no és dels nostres”.  Encara li faltava  l’esperit de comprensió: confon els qui estan substancialment a favor o en contra de la causa de Crist, amb el zel de marginar els qui actuen dins de la gran comunió eclesial però no pertanyen al nostre grup. “No és dels nostres”, una frase que avui continuem escoltant i que ens fa mal a les orelles. Per raons doctrinals i històriques els cristians ens hem dividit en diverses esglésies i comunitats. Malgrat les pregàries, els fòrum de diàleg i alguns acords doctrinals , costa molt de recuperar la unitat perduda. Però en la pràctica del bé podem actuar plenament units. És l’ecumenisme de la solidaritat. Jesús beneeix el qui ofereix un vas d’aigua a tot aquell que treballi per ell i la seva causa.
Una altra lliçó d’aquest evangeli és sobre l’escàndol. Escandalitzar vol dir ser causa culpable que un altre perdi la fe.  En l’ànima dels petitons, dels senzills, dels nens, la Fe és un tresor diví que demana respecte, mirada atenta i cura sol·lícita. No els podem encomanar la corrupció.
Jesús no proposa l’auto mutilació de membres, que sempre l’Església ha prohibit. Com hem d’entendre doncs aquest tallar-se un membre o treure’s un ull? És un hebraisme per indicar que si tu mateix hi ha algú o alguna cosa que posa en perill la teva fidelitat a Déu, aparta’l de tu encara que et sigui tan proper com les teves mans, els teus peus o els teus ulls. Ressona amb força la imatge de formar part d’un mateix cos.
El desig de Moisès en la primera lectura: “Tant de bo tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots el seu esperit”, s’acompleix en la vida cristiana. Quan som ungits pels crisma ens incorporem al seu poble per ser “sempre membres de Crist sacerdot, profeta i rei, per a la vida eterna”
El P. Arturo Sosa, general de la Companyia de Jesús, ha visitat Barcelona. Ha parlat amb esperit profètic del món, de l’Església i de la Companyia de Jesús avui. Va recomanar prendre’s seriosament totes les dimensions ignasianes, partint d’un examen que s’ha de fer des de l’acció de gràcies; va dir que perquè hi hagi fraternitat, cal la justícia i la reconciliació. La  Companyia de Jesús avui cada vegada es refia més dels laics que al costat dels jesuïtes formen un cos apostòlic: avui hi ha 10.000 persones laiques que col·laboren estretament amb la Companyia.  També va dir que ja ha passat la cristiandat, que no era gaire cristiana; ara el món secular ens allibera de ser cristians automàticament. Avui ser cristià només pot ser fruit d’una elecció lliure. Som col·laboradors d’una missió que no és nostra i tots estem cridats a fer-la allí on som. El Pare Sosa es va referir també a la pobresa, que és fruit de la injustícia i  a la pobresa escollida dels religiosos, en canvi, és fruit de la llibertat.
Avui és Sant Jeroni, pare de l’Església. Jeroni Emilià home culte, estudiós i traductor de la Bíblia no va escriure cap regla, perquè ell mateix era la regla vivent. Renuncià a una vida d’honors i dòcil a l’Esperit es retirà en la pobresa de la gruta de Betlem on nasqué Jesús, per aprofundir en la lliçó de la Bíblia el llibre dels llibres. Que ell beneeix el badaloní Monestir de la Murtra –avui lloc de silenci i de pau- i en faci cada vegada més un far d’espiritualitat per la nostra ciutat.

sábado, 22 de septiembre de 2018

Els set secrets de la saviesa


De petits llegíem les enginyoses obres d’Enyd Bliton que parlaven d’un grup de petits detectius que s’anomenaven Set secrets. Sant Jaume descriu la saviesa que ve de dalt i li dóna precisament set qualificatius. Podríem dir que són els sets secrets per adquirir-la i per demanar-la. Diu que els qui cultiven aquesta saviesa que ve de dalt i que és un do del cel seran: pacífics, moderats, dòcils, compassius, plens de bons fruits, imparcials i sincers.  A tots ens plauria ser així. Però no ho som, o no ho som prou i necessitem estímuls que il·luminin el nostre camí.
Dijous passat al Monestir de la Divina Providència en una eucaristia entranyable presidida pel Cardenal Omella, vam celebrar la declaració de venerable de Sor Francesca de les Llagues de Jesús -la badalonina Coloma Antònia Martí i Valls- monja del Monestir de la Divina Providència de la nostra ciutat. L’abadessa ha pregat i ha treballat molt perquè arribés aquest dia. La Coloma fou batejada aquí a Santa Maria. Nascuda al carrer de Sant Pere, els seus pares i la seva àvia eren congregants de la congregació de la Mare de Déu dels Dolors i, abans d’ingressar al Monestir, ella venia cada dia a missa aquí mateix a Santa Maria que, aleshores com ara, se celebrava a la capella dels Dolors. Impressiona pensar que en aquesta mateixa nau i entrant per la mateixa porta que avui heu entrat, va celebrar la seva fe una dona tan enamorada de Jesucrist. En ella s’acomplien totes aquestes virtuts de què parla Sant Jaume i llegint la seva biografia veiem que fou pacífica, moderada, dòcil, compassiva, plena de bons fruits, imparcial i sincera. Però que ho fou en un context no fàcil: de sofrença i de dolor provocat primer pel seu pare i després per les seves pròpies germanes de comunitat.
La humilitat d’aquesta monja la fa una icona vivent d’aquell noi que Jesús posà enmig del ròdol d’uns apòstols que es barallaven per quotes de poder.
Donem gràcies a Déu per la presència de les clarisses al cor de la ciutat. Ens encomanem i ens unim a les pregàries, aquells que avui formem part de la comunitat nadiua de Sor Francesca de les Llagues de Jesús.
El camí de la ultimitat és també el que han seguit durant vuit segles els mercedaris i mercedàries que exposaren i que exposen les seves vides per redimir als captius. Avui mateix ho celebren amb una eucaristia a la Catedral de Barcelona.
L’orde de la Mercè fou fundat a la nostra Catedral el 1218. Sis-cents anys més tard, el 21 d'octubre de 1888 –l’any de l’Exposició Universal- també a la Catedral es va celebrar la solemne festa de la coronació canònica de la imatge. La corona fou oferta pel batlle Francesc de P. Rius i Taulet, en nom de la ciutat i li fou imposada a la imatge gòtica pel bisbe Jaume Català i Albosa, amb aquestes emotives paraules: “Així com per aquestes mans sou coronada a la terra, puguem merèixer que per les vostres siguem coronats al Cel.” Cent anys després, el 1988, l’arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Narcís Jubany, escriví una pastoral titulada “Una nova corona per a la Mare de Déu de la Mercè” on opinava que la corona que calia oferir-li aleshores a la Verge era la de la solidaritat. Passejar avui, trenta anys després, pels carrers adjacents de la Basílica (en especial la Plaça Orwell) és tota una lliçó de vida. La Mercè o barri de Mar, té ben poc a veure amb aquell indret aristocràtic del segle XIX amb palaus i residències senyorials. També el panorama ha canviat força des de 1988, quan tot just començava la immigració magrebina. Mossèn Jordi Garcia-Die que fou rector de la Basílica, arribà a afirmar que el problema allí no era parlar català o castellà, sinó parlar o no l’àrab.  I mossèn Joan Galtés, en el seu llibre de meditacions marianes “Per vostra Mercè” (2010) tot citant el decret sobre l’Apostolat dels laics, diu que “Maria visqué en aquest món, una vida com la de tothom, plena d’atencions familiars i de treball. I comenta: “vol dir que no vivia ‘a la lluna’ (...) Més aviat ella habità en el món alhora bonic i tràgic de la vida de cada dia” (p. 71).
Quins seran els fruits de l’Any de la Mercè que estem celebrant? Quina nova corona oferirem a la Mare de Déu?  És prou reconeguda la tasca dels mercedaris en el món de les presons. I mai com ara la presó “preventiva” havia estat tan present en l’opinió pública catalana. Més enllà de consideracions polítiques, visitar els presos és una obra de misericòrdia corporal de la qual els mercedaris són particularment experts. I també prendre consciència de les pròpies captivitats és un exercici sa per a la maduresa humana i cristiana. Que la Mare de Déu de la Mercè, redemptora de captius, icona del seny català i patrona de Barcelona i la seva província eclesiàstica, sigui un estímul perenne per tocar de peus a terra. 

domingo, 16 de septiembre de 2018

Aprendre tot caminant


Setmana XXIV de durant l’any (16/09/18)
Jesús parla amb els seus deixebles tot fent camí. Com les passejades dels filòsofs i els seus deixebles. La gran diferència entre el mestre i el deixeble i el professor i l’alumne, és que mestres i deixebles convivien. No s’anaven a buscar títols o màsters, no es buscava acumular coneixements per ostentar un càrrec: s’aprenia conjuntament, vitalment, en el llibre obert de la Naturalesa, s’aprenia la saviesa del cor, de manera itinerant...
I als poblets de Cesarea Jesús fa una pregunta als seus deixebles:Qui diu la gent que sóc jo?”  Podríem preguntar-nos, és que el Senyor no ho sabia, no escoltava el que deia la gent com ho escoltaven els deixebles? Era una pregunta merament retòrica per veure com es posicionaven els seus amics?
Les respostes que donava la gent eren parcialment veritables: Jesús no era Joan Baptista, però hi tenia molt en comú, Jesús no era Elies ni Jeremies, però era profeta i hauria de tenir el final tràgic dels profetes... Avui molta gent admira Jesús, nosaltres mateixos... però en fem aproximacions parcials., teòrics, el nostre coneixement ha d’anar més enllà, ha de ser un coneixement vital, com el del mestre i el deixeble.
I vosaltres qui dieu que sóc? La confessió de fe de Pere, contundent impetuosa, generosa ens impressiona: “Vos sou el Messies”. Potser era la primera vegada que ho formulava clarament. Però Pere només acceptava també un messies parcial, gloriós, no el que havia d’assumir la creu. I així com en Sant Mateu hi ha tot un elogi de Jesús a l’acte de fe de Pere, en Sant Marc hi ha allò que els biblistes coneixen com a “secret messiànic”. Els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Per què Jesús imposa silenci als seus deixebles, els diu que no parlin de la seva condició divina? Era una professió de fe que s’havia de fer en el moment oportú. I que no es feia solament en paraules sinó amb la donació de la vida... La filiació divina es mostraria en la creu, en l’acte suprem de donar la vida. I la fe s’ha de traduir en obres. Tota sola és morta, diu Sant Jaume.
Per això Jesús renya Pere fortament. Li diu “Satanàs” paraula que no usa ni pels escribes ni pels fariseus... Per què? Perquè Pere, pensant fer-li un favor, vol dissuadir-lo de la seva missió. L’adversari s’amaga subtilment darrera de tot allò que ens fa tenir una mirada superficial centrada només en el més ençà. Quan no mirem les coses des de Déu sinó que es miren des de terra.
Perquè la conseqüència de la professió de fe és donar la vida: que és l’abnegació. Mossèn Rius Camps un biblista que ha estudiat molt la figura de Sant Pere ens recorda que quan Jesús i Simó dialoguen prop del llac, amb aquelles tres preguntes.... m’estimes? al final Jesús li diu “segueix-me!” Això vol dir que encara no el seguia. I havien passat tres anys convivint! Però encara no el seguia...
I nosaltres que el seguim? El salm hem cantat és també una humil professió  humil: “continuarem caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor.” La fe és un camí, és un itinerari, és un procés. Acollint la pròpia creu, les pròpies ferides, les circumstàncies que ens toquen viure, els goigs i els encerts de cada dia. Com aquells primers deixebles l’eucaristia ens fa sentir que Jesús camina al costat nostre.
Sí Senyor, continuarem caminant amb vos.

lunes, 10 de septiembre de 2018

Presentació del Concert de Sant Ramon 2018



Bona tarda, buenas tardes, good evening.

Benvinguts a la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra que regeix aquest espai del monestir dedicat a presentar les relacions entre Catalunya i el Nou Món des de 1493 fins als nostres dies.  És a dir, a partir de la rebuda que els Reis Catòlics tributaren a Colom i la marxa de Fra Ramon Pané a Amèrica, en el seu segon viatge. Pané fou el primer etnòleg i missioner de les Índies.
Quan l’any 1989 buscàvem una persona que pogués liderar aquest projecte no vam tenir cap dubte que María Teresa Rosés Magnoni era l’adequada: era filla de pare català i de mare xilena d’ascendència italiana; havia viscut a Xile, als Estats Units i els darrers anys a Badalona. La vaig conèixer en una festa d’acció de gràcies que tant li plaïa celebrar: era una dona molt culta a la que tot interessava: la geografia, la història, l’art, la cultura, la política... Res d’humà no li era aliè. Amb tants anys com la vaig conèixer, mai no va repetir un sol tema. Maria Teresa fou la primera presidenta de la Fundació. La vam acomiadar el diumenge 8 de juliol, fa tots justs dos mesos. Que en pau reposi.
Aquestes sales que després podreu visitar estaven en molt pitjors condicions. I a ella no li va importar posar-se el xandall per desbrossar, netejar i fer les millores que calgués.
Maria Teresa també feu bona amistat amb Emília Xargay, que fou l’autora del monument a fra Ramon Pané. I aquí mateix va poder saludar els Reis el novembre de 1993, amb motiu del cinquè centenari del retorn de Colom.
L’encisava una paraula catalana: “germanor”. Germanor entre les persones i els pobles.
I ella fou la iniciadora d’aquests concerts de Sant Ramon que ja han arribat a la vint-i-setena edició. Va insistir molt que fossin concerts de guitarra. Avui en tenim un d’arpa: també és un instrument de corda...!
Avui aquí hi ha dos records materials de Maria Teresa: un vitrall emplomat fet per al Monestir i una rajola escrita per ella amb unes paraules d’Alfred Rubio (aquí hi ha també les seves nebodes) que ben segur que l’havien confortat. Encara en els darrers moments, quan s’acomiadava, va fer esment de l’Alfred a qui havia admirat i estimat.
Diuen així:
“Señor, porque te amo, no te temo/y por saberte a Tí mi defensor/tampoco temo al mundo/ni al dolor/ ni al que me venga a atacar, blasfemo.”
Avui és també Sant Pere Claver. És una gran figura Catalunya-Amèrica. Natural de Verdú, ell i els seus companys jesuïtes, a Cartagena de Indias, atengueren amb gran sol·licitud a 300.000 esclaus negres.
El concert de Sant Ramon d’enguany porta per títol: Harmonies llatinoamericanes i és a càrrec de  Rubén Darío González (arpa de Paraguai), li donem la benvinguda.
Rubén Darío nasqué a Asunción el 1979. El seu pare ja era guitarrista, i el seu germà gran concertista de guitarra clàssica. Va començar a estudiar amb 7 anys amb un oncle seu, Ignacio Zárate, arpista i es va anar formant amb diversos mestres. Va completar la seva formació a Asunción. Estudià composició i teoria musical a San Francisco. Ha actuat a festivals musicals d’Argentina i Brasil i en el seu Paraguai nadiu. El proper gener farà set anys que arribà a Barcelona. És casat amb Sorkunde i pare d’una nena de tres anys. Ell mateix anirà explicant les peces que interpretarà.
L’escoltem de bon grat.
[en acabar el concert:]
Soneto con estrambote trascendente a Rubén Darío González y a su arpa
Gracias, Rubén Darío por tu arpa
la pulsas con dulzura y con unción
¡que honda y palpitante emoción
oírla bajo esta azulada carpa!

Hoy desde acá nuestra nave zarpa
hasta avistar tu nativa Asunción
llevando allí una anunciación
esculpida a martillo y a escarpa:

Somos una sola y misma gente
acá y acullá del gran Oceáno
volvamos aquí hoy a darnos la mano.

Un pensamiento surgió de repente
al escuchar guaranía y bolero:
la música abraza al mundo entero.

Y desde el cielo nuestra María Teresa
de corazón te agradece y te besa.