sábado, 7 de diciembre de 2019

El gran trastocament


Immaculada 2019

Ens ha passat a tots: tenim un projecte que ens entusiasma. I el comuniquem a d’altres, a persones de confiança. I els altres ens escolten, ens animen a tirar-lo endavant, o el matisen, o potser ens posen tota mena de pegues reals o fictícies. Deia l’insigne historiador Jaume Vicens Vives que una característica dels catalans és posar pals a les rodes: “Vols dir? T’hi has pensat bé? És el moment?” Venies ple d’entusiasme i en surts decebut. Quantes accions positives s’han avortat d’aquesta manera subtil i fins i tot ben intencionada dels esgarriacries (aguafiestas)!
Doncs bé, el gran projecte de Déu és la humanitat plena en tots sentits, plenament feliç, una humanitat que haurà desenvolupat totes les seves potencialitats (quantes potencialitats, ens diuen els científics, que encara no hem desenvolupat!). Un somni, però, que des del principi, des de la gènesi, semblava que s’estavellés contra la realitat: la supèrbia de voler ésser com déus, l’egoisme, l’individualisme, la capacitat de fer mal i de fer-se mal, la mandra, el deteriorament de l’entorn, la crueltat, estan molt lluny d’aquesta plenitud... Allò que es preguntava Sant Pau: per què no faig el bé que voldria i faig el mal que no voldria, ja s’ho preguntava deu segles abans de Crist l’autor desconegut que va escriure el relat del Gènesi que hem escoltat: “Per què hi ha pecat en cada un de nosaltres? Per què tots tenim un costat fosc? Per què aquesta mà negra que tenyeix el món? Preguntes que molts encara ens fem avui. I la resposta la va trobar per inducció : si l’home i la dona pequen avui és que des del principi de la  història han estat capaços de fer-la i l’han fet i la fan i de vegades l’han fet i la fan –i la fem- molt grossa.
Però el projecte de Déu és tossut i s’obre pas enmig del fang de la història i trastoca aquesta realitat de pecat com la llum s’obre pas en la fosca: el veiem realitzat en Jesús i abans en la seva Mare, Maria: “L’Esperit Sant vindrà sobre tu, i la força de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”. Hi veiem una excepcional presència del Vent de Déu que es manifesta de manera senzilla i ferma, és l’acceptació, el “sí” de Maria al pla de Déu.  
I així la Immaculada Concepció és la solució teològica a una aporia, és a dir a un carreró sense sortida. Els teòlegs es preguntaven: com és possible que tota la humanitat porti la marca del pecat original i Maria que era una criatura humana com nosaltres no portés també aquest estigma i no pequés? I la solució la van trobar deduint que Maria tingué una posició especial per ser la Mare de Crist i sostenint que Déu, pels mèrits de Crist, la va preservar des del moment de la seva concepció de tota taca o efecte del pecat original que s’anava transmetent de generació en generació. Aquest és el principi i fonament de la santedat de Maria. Maria, la Dona, la Madona, és casa, és el centre on havia d’hostatjar-se el Verb fet carn. Maria té aquest privilegi per l’aplicació antecedent dels mèrits de Crist d’ésser immaculada. Sí: Maria és immaculada. aquesta es la base de tots els seus altres carismes, dons i característiques de la seva santedat. Encara que tots hem d’arribar a ser immaculats per la penitència, aquest caràcter d’immaculada és una bandera desplegada al vent típica de la dona. Les dones heu de ser les grans expertes, les mestres en aquest caràcter immaculat els homes n’hem d’aprendre.  Un privilegi de la que anava a ser la mare de Jesús que també és Déu. I totes les generacions, fins la nostra la felicitem per aquest privilegi singular. I encara l’expressió “plena de gràcia” continguda en la salutació de l’arcàngel que hem escoltat i que repetim a l’Ave Maria reforça aquest aspecte d’estar lliure de pecat pel gran do de Déu.
Per nosaltres, Maria, per la seva unió amb Jesús, és l’exemple vivent de la humanitat plena somniada per Déu, és la plena de gràcia que ens precedeix i que ens mostra el camí per arribar a on ella ha arribat que és l’escolta i l’acolliment de la Paraula de Déu, del projecte de Déu Pare que Jesús ens ha anunciat. 
Per tant, no deixem de projectar ni de somniar, però preguntem-nos: els nostres projectes i somnis, sintonitzen amb els de Déu? Potser que quan els altres ens posin dificultats tinguin la seva legítima raó, però que les dificultats si n’hi ha estiguin guiades per l’ànim constructiu. Només així aconseguirem consens en l’entusiasme. Sobre la nit del dolor i del desconcert del món, Maria brilla com l’estel del matí. I diem a poc a poc com Joan Maragall a “La nit de la Puríssima”
Quin cel mes blau aquesta nit!
sembla que es vegi l’infinit,
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
l´infinit sense vels,
més enllà dels estels.
la lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa,
que l´ànima s´encanta
enllà...
aquesta nit es bé una nit divina.
la puríssima, del cel
va baixant pel blau que ella il·lumina,
deixant més resplendors en cada estel.


domingo, 1 de diciembre de 2019

Distrets


Diumenge I d’Advent
Estimats germans i germanes
Jesús proposa als qui l’escolten l’aventura de Noé. El problema del temps de Noé és que la gent no s’adonava del que passava, estaven distrets, vivien distrets. Es donava per suposat que Noé havia advertit els seus contemporanis i no li havien fet cas. I havia emprès l’aventura d’aquella arca salvadora. I en temps de Jesús també n’estaven de distrets... Jesús els avisa tots, el parla fort perquè vol que surtin del seu tancament i que no visquin més entotsolats i empren l’arca de l’Església un recinte per viure atents. En aquesta mateixa línia, la carta de Sant Pau als cristians de Roma  convida els seus coetanis a prendre consciència del món que vivim: “Ja és hora d’aixecar-nos...”. Foren les paraules que van decidir a un jove inquiet que es deia Agustí a convertir-se i ell esdevingué cristià, bisbe i pare de l’església occidental: sant Agustí.
Quantes persones avui viuen distretes, absents i una distracció, al volant per exemple o dalt d’una bastida pot ser mortal... Cadascun de nosaltres tenim també les nostres pròpies distraccions i sovint ens n’hem de penedir. Tots els educadors us adoneu com el contacte continu amb les pantalles, els xats i les xarxes, porta personalitats disperses...
Quin és el motiu de la distracció?
Mireu quan es parla d’ídols solem fer referència al poder, al diner, al plaer fàcil... però n’hi ha un altre d’ídol que oblidem i que és aquell que més adorem: és el líder del benestar. I el benestar sovint és just i necessari, fins i tot per a fer el bé cal un cert benestar, però no en podem fer un absolut del benestar i menys quan al voltant nostre hi ha persones que ho passen malament.
L’evangeli adverteix  que el risc del fracàs és transcendental. De dos que estiguin en idèntica situació externa de vida i feina, si un ha triat per dintre viure en actitud negativa davant de Déu –el pecat- patirà l’eterna manca de felicitat,
El temps d’Advent és un temps pedagògic per a prendre consciència que hem d’estar atents als signes del temps i per tant que si hem de sacrificar el nostre benestar per procurar el benestar dels altres ho hem de fer. Les grans figures d’Advent, Isaïes, Joan Baptista, Maria i Josep, ens ho recorden: són personatges que no han viscut entotsolats, reclosos, tancats en si mateixos, si no que s’han desvetllat, han mirat la realitat i s’han preocupat pels altres. Advent és reconèixer que Jesús ve a nosaltres en cada ésser humà i en cada esdeveniment, però si tenim el sentits embotats no el podem reconèixer. El doctor Jordi Gol solia dir que vivim en una societat anestesiada. Per tant, obrim els ulls, mirem cap endavant i cap enfora.
Us demano pregàries per l’operació fred. S’hi està treballant, però a hores d’ara, a la nostra ciutat, encara no s’ha posat en marxa i la gent que continua dormint a la intempèrie.  Som la quarta ciutat de Catalunya i no disposem ni d’un alberg perquè germans i germanes nostres que no han tingut sort puguin passar la nit...
L’Escriptura diu que vuit foren els salvats de les aigües: Noé, la seva esposa, els seus fills Sem, Cam y Jafet i les tres nores. Per això les tres religions abràhamiques el consideren pare de la humanitat. Diuen els experts que per això també les piles baptismals antigues simbòlicament eren octogonals, perquè de la mateixa manera que Noé i els seus foren salvat de les aigües, cada batejat és també tret de l’aigua. Pel baptisme ens incorporem a la mort i resurrecció de Jesús, con-morim amb ell, per con-ressuscitar amb ell.
I Advent ens ajuda a viure a fons la nostra condició de batejats, d’homes i dones que viuen la llibertat dels fills de Déu, i lliures per estimar, fan arca, fan grup i es lliuren als altres generosament.

domingo, 24 de noviembre de 2019

Rei sanador


Solemnitat de Jesucrist, Rei de tot el món
Estimats germans i germanes,
És important posar aquest passatge de l’evangeli que hem proclamat en el seu context: quan Sant Lluc redactava la història de la passió, anys després dels fets, tenia present el moment que estava vivint l’església naixent: alguns havien acusat els cristians de tenir per Rei a Jesús, en detriment de la sobirania del César. Aquí hi havia l’origen de les persecucions. I Lluc havia esbrinat que ja Jesús havia estat acusat davant de Ponç Pilat d’agitador, d’antagonista del César i de voler apropiar-se de la seva funció de rei. I sabia que el mateix Pilat, durant el procés, rebutjava aquesta acusació i que quatre vegades va afirmar que Jesús era innocent. No obstant, al final Jesús va ser condemnat per Rei (per tant enemic del César) i la sentència per voluntat de Pilat va ser escrita en el títol de la creu en les tres llengües que aleshores significaven universalitat, i en una fórmula que va resultar polèmica.    
A partir d’aquests materials històrics, l’escena que descriu Lluc - artista de la paraula- és una lliçó sobre Jesús Rei com a Salvador o com a Sanador que esclareix el sentit del que avui estem celebrant.
Fixeu-vos: el fons del quadre és negre com la nit de la tenebra: la mofa de les autoritats, dels soldats i fins i tot d’un dels criminals crucificats.  El tema de la mofa és el mateix: Jesús no és salvador, si no se salva a ell mateix.  I sobre aquest fons d’error, de vulgaritat i de mentida, s’alça lluminosa la fe confiada del bon lladre, que renya el seu company, perquè en la frontera suprema de la mort no pensa en Déu. El bon lladre comença declarant-se pecador. Qui no entengui que necessita ser sanat, no entendrà mai a Jesús. I li diu: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne”.
I Jesús trenca el silenci, perquè finalment algú ha entès la seva reialesa. Una ciència, la del patir, que només s’aprèn acceptant la creu. L’evangeli personifica en el bon lladre la fe de tants pecadors que han reconegut, potser en la darrera hora de la vida i gràcies al dolor  que el seu Salvador, Rei i amic és Jesús crucificat.  Sembla que estigui morint en el fracàs més gran i en realitat està naixent una infinita felicitat. Aquesta felicitat infinita en el llenguatge del poble, ahir i avui, es diu “paradís”. I no és el “paradís” perdut d’Adam i Eva, és el paradís d’estar- amb –Crist (Gomà). La lliçó de Lluc és clara: només qui cregui això podrà entendre que Jesucrist és rei. Crist institueix el Regne donant en la creu la seva pròpia Sang que és el nostre perdó i la nostra Pau.
També Lluc sabia que en la seva passió  Jesús havia explicat a Pilat en què consistia el seu Regne: “Jo sóc la Veritat” (Jn 14, 6) i aquest no l’havia entès. Al prefaci de la missa  proclamarem, entre d’altres coses,  que aquest regne és un regne de veritat i de vida. La nostra mentalitat racionalista separa veritat i vida, però els pares espirituals russos, savis, parlen de la veritat vivent: la veritat il·lumina la vida i la vida il·lumina la veritat, no s’entenen l’una sense l’altre. Així Pavel Florenskij, matemàtic i teòleg, mostra que no és la raó humana la que crea la Veritat, sinó que és la mateixa Veritat objectiva i vivent la que dona un sentir a la raó.
Estimats, en el context sovint fosc i agitat del nostre viure, hem vingut avui aquí a celebrar la veritat vivent, lluminosa que és el mateix Jesús ressuscitat i rei sanador. Que Santa Maria, reina de la pau, ens il·lumini i ens encoratgi a viure en aquest regne de la veritat vivent.

L'amistat


Seminari Menor de la Conreria, 23 de novembre de 2019,  festa  de Sant Climent

Com a professor de filosofia em veig gairebé obligat a remuntar-me als filòsofs grecs i en particular d’Aristòtil van tractar de l’amistat, com la relació més noble i més lliure que es poden establir entre dos éssers humans. La veritable amistat treu el millor de nosaltres i reforça les nostres afinitats i virtuts, afegint alegria a la vida. Però no sempre el que anomenem amistat és veritable amistat.  Segons Aristòtil hi ha tres tipus d'amistats. Els dos primers tipus són accidentals i un terç és més intencional.
El primer tipus és l’amistat d’utilitat. Les persones s’hi involucren (s’enrollen) no per afecte sinó perquè reben algun benefici. Aquesta amistat no és permanent, es desfà quan els beneficis s’esgoten. Son els típics coleguis o amics de classe, o coneguts dels quals creiem que en podem treure suc. És allò que diem: “por interés te quiero Andrés”.
El segon tipus d’amistat és la basada en el plaer, i, segons Aristòtil, és la més comuna entre els joves. Són els amics que juguen a futbol, o que van de festes, que beuen plegats... sol acabar quan el gust canvia o la persona madura. O om diríeu a Xile són els nois i noies que pololean, una expressió molt gràfica del festeig, prèvia a tot compromís. També l’usem quan diem que una persona té un amic o una amiga, en el sentit d’una parella sexual. Han quedat pràcticament arraconades paraules com amistançat o amistançada, que tenien més aquest èmfasi. El de l’ home o  la dona respecte a la persona amb qui té relacions sexuals habituals fora del matrimoni. I encara en dret penal  la dona que viu en amistançament amb un home sabent que és casat. I en realitat, també a l’inrevés.
El tercer tipus d’amistat és el que ell va anomenar l’amistat d’allò que és bo. En aquesta amistat es comparteix una apreciació d’allò que és bo i virtuós de la vida, i també d'allò que és dur i dificultós, i no es té una raó de treure profit. Aquestes relacions solen durar tota la vida sempre i quan la persona tingui un cert nivell de bondat, d’empatia, de capacitat de donar temps a una altra persona. Aquestes amistats són veritablement íntimes i pregones, però no tenen un “per què” realment, com tot allò bo i valuós, existeixen per elles mateixes, sense un fi ulterior.
Certament hi ha una correspondència amb l’amor, perquè amor i amistat són paraules que tenen una mateixa rel semàntica. Amor diuen els experts que ve de la rel amma, veu infantil per cridar la mare i or que és un sufix de resultat, com fervor, dolor, etc. Quant a l’amistat és una paraula d’origen més debatut, algú afirma que prové del llatí amicus (“amic”), que al seu torn derivava d’“amar”, en castellà o “aimar” en català, que ves per on és el meu cognom, en català antic s’usava l’expressió “aimador”). D’altres estudiosos afirmen que "amigo" és un vocable grec compost per sin i ego, és a dir “sense el meu jo”.
Aquí connectaria l’expressió que Jesús va dir als seus deixebles “Ja no us anomeno servents, si no amics”, perquè la va dir en una hora cabdal, en vigílies de la seva Passió, és a dir en vigílies que el seu jo, aquí la terra fos esborrat. Desapareixia ell i quedaven els amics.
Jo crec que aquesta és l’amistat que durant tants d’anys ha après l’Agustí. I per la qual hem vingut avui aquí: per ser l’amic dels seus amics i per fer-ho de manera tan desinteressada com generosa. I també prou humil com per saber que de vegades no ha estat amic amb desinterès, com tampoc no ho sabem ser molts de nosaltres.
Un amic comú de molts dels qui som aquí fou l’Alfred Rubio.  Ja sabeu que l’Alfred va escriure les deu condicions de l’amistat, que són molt sàvies i plenament vigents. Però de la mateixa manera que l’Alfred ens demanava posar els manaments de la llei de Déu en positiu, jo he fet la prova de posar en positiu les condicions de l’amistat, perquè 9 de les 10 estan escrites en negatiu i la darrera que les sintetitza totes en positiu. I  he vist que... funciona! I la darrera condició que està en positiu, girada com un mitjó, també funciona.
1.       No forçar, l’amistat i l’amor no poden ser obligatoris. O són lliures, o no són autèntics, per tant, alliberem!
2.       No enganyar: ser veraços i sincers és bàsic perquè hi hagi confiança. Si mentim sobre el que som no hi ha amistat. Per tant, diguem la veritat!
3.       No comprometre: no podem divulgar les confidències que l’altre ens fa, deixant-lo en evidència davant dels  altres. Per tant, siguem discrets!.
4.       No ésser egoista: aquell que només exigeix i rep, sense donar res, acaba quedant-se sol, per tant, siguem generosos!
5.       No comprar ni prostituir: L’altra persona, si se sent usada per altres fins, sentirà frustració. És important estimar l’altra pel que és i tal com és. Per tant, respectem!
6.       No il·lusionar vanament. Si prometem el que no podem complir, aviat desil·lusionarem laltre. Més val ser realistes. Per tant, siguem realistes!
7.       No ironitzem: Qui riu al costat de l’altre i el fa quedar en ridícul davant de si mateix o dels altres, serà temut però no estimat. Per tant, fem broma sana!
8.       No manem ni ens deixem manar: La relació d’amistat i d’amor autèntic són entre iguals. No hi cap la submissió ni el domini. Per tant, demanem i deixem que ens demanin!
9.       No caçar ni deixar-se caçar: les relacions possessives i tancades són aclaparadores i  acaben provocant molta frustració i agressivitat. Per tant, ajudem a emancipar!
10.     Estimar i deixar-se estimar: tan important com donar amor és rebre’l. Estimar i deixar-se estimar és d’una gran saviesa. Per tant, no odiem ni ens fem odiosos!






Sonet en la mort de Jordi Lligonya


Sonet amb estrambot de descoberta a Jordi Lligonya Asensio en la seva mort, tenint la Imma i els seus al costat
Parròquia del Sant Crist de Canyet, 23 de novembre de 2019

Has marxat de pressa, Jordi benvolgut,
pels camins de Canyet a la pau infinita
deu ser que ja abastaves la fita
del teu viure bell que ens ha commogut.

Has viscut lliure, com has volgut:
pare, avi i l’amic que sempre invita
el qui afronta el conflicte, no l’evita;
junts hem pregat, hem plorat i hem rigut.

Al diaconat sentires la crida:
missatger de la santa Paraula
servent dels servents a l’única taula.

I quasi al final de la teva vida
ens vas dir amb ironia suau:
“Germans, aneu-vos-en en pau!”

Però eres tu qui anava ràpidament
a retrobar la Paquita eternament.

Presències catalanes a Roma


Presentació pública del llibre del P. Benítez: Presències culturals catalanes a Roma
Sala Pere Casaldàliga 21 de novembre de 2019. Festa de la Presentació de Maria

Aquest llibre és un petit joiell, un recull d’articles del P. Josep Maria Benítez Riera, anteriorment publicats per l’Associació Catalans a Roma –de la qual ell fou cofundador i president- en nou volums sempre bilingües (català-italià) formant la col·lecció Set Turons Romans, que recull els actes culturals promoguts per Catalunya en l’àmbit italià. Us articles que probablement haurien quedat dispersos sense la voluntat de l’autor i la complicitat d’Edimurtra. Aquell volum recull també la dilatada bibliografia del P.Benítez, amb 293 entrades, entre obres pròpies, obres col·lectives, recensions i articles diversos.
En raó de brevetat, vull destacar tres punts de l’autor i la seva obra:
Mestratge admirable. És un aval molt important del seu mestratge el fet que el P. Benítez, jesuïta, catedràtic emèrit d’història moderna i exdegà de la Facultat d’història de la Pontificia Università Gregoriana de Roma, hagi mantingut fins al dia d’avui relació amb molts dels seus antics alumnes, fins i tot els del COU dels jesuïtes del Carrer de Casp, curs que ell va inaugurar, ben a prop d’aquí i entre els quals tinc l’honor de comptar-m’hi. El seu mètode de partir sempre del text, per posar-lo en context i poder abastar així el meta text, continua plenament vigent i esdevé una potent hermenèutica que posa en evidència aquells que el desconeixen. Perquè “un text, fora de context, esdevé un pretext”.  En aquesta línia, a la pàgina 94, nota 21 diu: “els documents, oficials o no, cal que siguin llegits amb sentit crític i contextualitzats, altrament podrien originar falsedats que molt sovint es perpetuen, basades en el supòsit que són una afirmació ben documentada i feta per un personatge rellevant”. El mètode històrico-crític i la recerca pacient li va permetre de localitzar, per exemple l’exemplar biblingüe de l’Atlàntida, el màxim poema èpic escrit en català per mossèn Cinto Verdaguer i ofrenat al papa Lleó XIII, per cert, també poeta. Ni l’eximi Cardenal Albareda, prefecte de la biblioteca Vaticana i considerat un dels homes més savis del seu temps, no l’havia sabut localitzar.
Jo vull agrair-li al P. Benítez les seves lliçons que avui continuen periòdicament convertides llargues converses normalment al Casal Borja de les quals (i en això hem coincidit plenament amb l’editora, la Margarida Carbonell), sempre en surts amb el sentiment que has après, has gaudit i has rigut.
Historiador de la cultura. El P. Benítez és historiador de la cultura com ho fou el  P. Ignasi Casanovas, S.I  filòsof, i especialment com ho fou també el benvolgut P. Miquel Batllori Munné de qui Benítez és admirador, seguidor i divulgador. El mateix P. Benítez fa seva la definició de “cultura” de Batllori: “Ací el prenem com el progrés de l’home en el camp de les ciències i de les arts, i, encara considerat des d’un punt de vista superior al de la història de sengles ciències i arts”.  La història de la cultura és una disciplina avui pràcticament desapareguda de les nostres universitats –no de totes- però que, pel seu caràcter interdisciplinari, caldria recuperar amb urgència. Oi més quan la constitució apostòlica Veritatis Gaudium sobre les Universitats i Facultats Eclesiàstiques del Papa Francesc en el seu n. 66 afirma: “La col·laboració entre Facultats [...] ha de ser promoguda diligentment. En efecte, això fora de gran ajuda per fomentar la investigació científica dels professors i la millor formació dels alumnes així com per aconseguir l’anomenada comunament “relació interdisciplinària” que es fa cada vegada més necessària: igualment per desenvolupar la “complementarietat” entre les distintes Facultats; en general per assolir la penetració de la saviesa cristiana a tota la cultura”.
Humorisme transcendental. El P. Benítez cultiva també aquest humorisme transcendental que caracteritzava el P. Batllori i que l’ajuda a relativitzar moltes coses. Enmig de la dramàtica supressió de la Companyia de Jesús i de les conseqüències que comportà, un dels articles d’aquest recull un fet que si més no fa somriure.  Ho explica a la pàgina 51. Hi hagué dues falles en l’execució de l’ordre d’expulsió de Carles III. Als col·legis de Manresa i de Cervera no fou dut a terme aquest dispositiu.  Expliquem la primera: “a Madrid van equivocar els destins dels plecs oficials (...) i el plec destinat a Manresa, hom l’havia enviat a un destí fora d’Espanya, això és a l’illa de Menorca, que en aquella època pertanyia a l’imperi anglès i on no hi havia un sol jesuïta. És que a Madrid havien confós Manresa amb Menorca perquè ambdues en llatí duen el nom de Minorisa...” Mercès a aquest error, Manresa, un indret tan emblemàtic per Ignasi de Loiola, com per la Companyia, com per l’espiritualitat, no arribà la supressió.
I, curiosament també Mossèn Cinto Verdaguer a qui l’autor dedica un article molt interessant i de qui publica hològrafa la seva lletra al nunci Cretoni, fou tingut erròniament per la Santa Seu com un capellà de Menorca, perquè el nostre poeta havia demanat al bisbe menorquí que l’ajudés a trametre els seus llibres al papa. Avui caldrà enviar-li un exemplar de Presències de cultura catalana a Roma al benvolgut bisbe Sebastià Taltavull, aquest sí menorquí i tan estimat a Barcelona.
Moltes gràcies benvolgut Josep Maria i gràcies a tots per la vostra atenció.


sábado, 16 de noviembre de 2019

El Temple i els pobres




Homilia diumenge XXXIII de durant l'any

Estimats germans i germanes,
Molts de nosaltres som sensibles al patrimoni que ens han llegat les generacions precedents. Molts fan llargs viatges per visitar monuments a d’altres països. Jesús el Senyor també n’era sensible. Probablement ell, al costat de Sant Josep, havia  exercit l’ofici de la construcció. I sabia que el que ha estat fruit d’anys de feina se’n pot anar en orris en unes hores. Per això dirà que del Temple magnificent i les seves ofrenes no en quedarà “pedra sobre pedra”, com efectivament va passar quaranta anys després. Dissortadament en el decurs de la història recent hi ha hagut revoltes iconoclastes que han ferit la nostra sensibilitat i que s’han emportat en dies o en hores tresors centenaris o fins i tot mil·lenaris. I tots tenim present les imatges del mur de les lamentacions, que és encara avui el lloc més sagrat del judaisme, on els nostres germans grans, preguen des de fa mil·lennis, davant del testimoni mut d’aquella destrucció.
Però Jesús era més que el Temple, que el lloc sagrat, per això en un altre lloc dirà: destruïu aquest Temple i jo el reconstruiré en tres dies, referint-se al santuari del seu cos. Tots nosaltres som temples de l’Esperit Sant, per això si som sensibles al patrimoni material, ho hem de ser molt més encara davant la vida humana. I avui diumenge celebrem la Jornada Mundial dels Pobres. Aquesta setmana, a l’Ateneu Sant Pacià, hem celebrat un Congrés sobre les aportacions del Papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església. Una de les ponències, la del Dr. Armand Puig, biblista, portava per títol: ”Una Església pobra per als pobres: els pobres com a dada teològica. I entre d’altres coses deia: “Els pobres són, en molts casos, anònims i invisibles. No tenen nom i queden com diluïts dins els molts paisatges urbans que formen les nostres ciutats. No tenen veu ni mitjans per a fer-se escoltar en una societat que es vanta de ser la societat de la comunicació. No són coneguts sinó més aviat jutjats en un món on el qui més té menys ha de justificar les seves decisions. No són valorats sinó més aviat ignorats i apartats com una nosa incòmoda. Provoquen incomoditat i rebuig, i fins i tot sovint se’ls nega una almoina  amb arguments que no s’apliquen a altres persones que, puntualment, es troben en la necessitat. Per això, amb una expressió sovint usada pel papa Francesc, els pobres són un «descart» (scarto), persones que no compten, ciutadans de les perifèries d’una ciutat que els encapsula, a molt estirar, en els respectius serveis socials municipals o en altres institucions –la més coneguda de les quals és Càritas, la gran institució de l’Església destinada a la solidaritat i l’atenció dels més necessitats”. Al seu torn, el professor Carlos Maria Galli animava els sacerdots joves (i fins i tot als bisbes) a anar a confessar una vegada al mes a les parròquies més humils del seu entorn, perquè va dir: “Això és el que ens permet tocar al cor de la realitat.”
Jesús pren la destrucció de Jerusalem, la Ciutat Santa, com a símbol de la destrucció del món vell. Aquesta societat egoista que descarta els pobres, està condemnada a enfonsar-se. Tots ho estem veient. I enmig d’aquesta ensulsiada, Jesús consola els seus deixebles: “sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”. Dimecres passat va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona Maria Bori Soucheiron, una catalana molt activa durant  més de vint anys a Santiago de Xile. La Maria dirigia a Xile “Casa abierta”, una llar oberta a les mares i els infants cremats atesos per Coaniquem, la corporació d’ajuda als nens cremats fundada fa quaranta anys pel doctor Jorge Rojas Zeglers que avui s’ha estès per diversos països de llatinoamèrica. Nens cremats, és a dir persones vulnerables dins de la vulnerabilitat. Els nens cremats, necessiten tractaments llargs i és l’ocasió per formar a les mares perquè previnguin aquests accidents domèstics i els ajudin a créixer harmònicament. Això és el que la Maria i el seu equip feien i fan a Casa Abierta, amb molta joia i amb maduresa. Aquesta proximitat amb el sofriment a la Maria li va fer entendre que del solatge de la sofrença en pot emergir una nova vida. I per això enmig de Coaniquem hi ha el santuari del Crist Flagel·lat, una imatge del Senyor plena de nafres, però alhora de dignitat. Per això, Maria, es va anar fent experta de la ciència del patir. Fins que a ella mateixa el sofriment l’ha visitat fins a consumir-li la vida, encara jove. Testimonis com el de Maria Bori ens ajuden a creure que l’esperança encara és possible.
Estimats germans i germanes, quan ens visiti el dolor, físic o moral, o fins i tot absurd, no ens desesperem, mirem de pal·liar-lo tot el que sigui possible, elaborem-lo i llegim-lo com l’ocasió per emprendre una nova etapa vida. I encara que com diu el salm, bramuli el mar, el món i tots els qui l’habiten, aplaudim al Senyor que ve a judicar la terra.