domingo, 18 de agosto de 2019

Situacions límit


Situacions límit
Diumenge XX de durant l’any

Estimats germans i germanes:
Que dura que és la situació del profeta Jeremies, llançat per intrigues en aquesta cisterna de Melquies, enfonsat en el fang! Quantes persones arriben aquesta situació de tocar a fons, de tocar el més baix i degradat...Tots en coneixem, i nosaltres mateixos potser hem viscut també alguna situació semblant. El salmista en canvi reconeix amb agraïment que el Senyor l’ha tret fora del fang, del llot on es moria. Que el rescat és possible.

M’ha arribat la memòria anual de 2018 de la fundació Acollida i Esperança de Can Banús. És bonic i impressionant de llegir testimonis concrets de persones que havien caigut en el fang i que n’han sortit. El rescat és possible! En Miquel, un noi cristià generós al principi de la Fundació, va acompanyar el P. Josep Costa a veure una amiga comuna, la Rosa, i li va dir que volia dedicar deu anys de la seva vida a aquesta obra d’ajudar a sortir persones del llot del SIDA. La Rosa li digué: “Si és la teva vocació hi dedicaràs molt més de deu anys”. I, efectivament, en Miquel en porta més de 25 ajudant amb tot un equip a persones concretes a sortir d’aquest fang.
No tinguem por, com diu la carta als hebreus: “ens envolta un núvol molt gran de testimonis” que ens ensenyen com hem de viure la fe. A ells tot el nostre reconeixement. Valdria la pena que dediquéssim ni que fos una estona a recordar els testimonis que ens han ajudat a créixer en el decurs de la vida. Aquells que hem admirat per la seva autenticitat, familiars o amics....Jo ho he fet i en pocs minuts me n’han sortit una quarantena, de “sants de la porta del costat” com diu el Papa, sense comptar els canonitzats.

Jesús parla amb realisme d’una altra situació límit: diu que ha vingut a portar a la divisió amb aquells que més estimem. Es evident que Ell no vol la divisió sinó tot el contrari, vol la unitat. Però en nom de Jesús, moltes famílies es dividien perquè avantposaven els seus interessos a la crida del Mestre que comportava un despreniment i una abnegació totals. En nom de Jesús hi continua havent incomprensions.

Ara penso que és precisament la manca de testimonis, de referents, la que ens pot portar a aquesta doble situació límit de l’enfonsament en el fang o de la ruptura amb els qui estimem. O totes dues coses a l’hora.

La prova del Baptisme és per a nosaltres la purificació de l’Esperit Sant.

Helena, la festa de la qual avui celebrem, fou proclamada santa per les esglésies catòlica, luterana i ortodoxa, és un testimoni ecumènic, d’unitat. Que ella, abraçada a la creu, ens ajudi a superar totes les situacions límit i que visquem tots els dons de l’Esperit Sant.

jueves, 15 de agosto de 2019

En la Solemnitat de l'Assumpta 2019


Benvolgut mossèn Richard Twagirimana, P. Agustí Borrell ocd, Mn. Ignasi Torrent i Mn. Esteve Espí, preveres concelebrants, Mn. Quim Sabater diaca i ministres de l’altar.
Membres de la nostra comunitat i d’altres comunitats de Badalona
Representants de la taula de religions
Alcaldessa en funcions i regidors
Geganters, grallers i bastoners
Germans i germanes

Estimats tots,

si un fill o un nét vostre o potser un veí us preguntés: com és  que avui vas a missa a santa Maria? Podríeu respondre: per tradició, perquè és la festa major i no hi falto cap any, perquè represento tal parròquia o comunitat, perquè fa anys que em vaig casar aquí, perquè vull veure ballar els gegants... però aquestes són raons més o menys superficials. Jo crec que n’hi ha una de més profunda que no gosem verbalitzar: i és que tots volem ser feliços però la nostra felicitat sovint ha de conviure amb els patiments físics o morals. I si hem vingut aquí es perquè intuïm que Maria, enmig de molts patiments -la Mare de Déu dels Dolors- fou feliç i no solament ho fou en el seu temps sinó que ho és ara plenament. Avui constatem que una vegada més la nostra generació li està dient “benaurada”, feliç tu, perquè has anat per bon camí, tal com tu mateixa va preveure en el Magnificat: “des d’ara totes les generacions em diran benaurada”. Però aquesta felicitat no és un pur estat d’ànim, és la felicitat que dóna estimar i sentir-se estimat en plenitud: “El Senyor obra en mi meravelles.” Amb la ma al cor: Déu obra meravelles en cada un de nosaltres: vivim, estimem i rebem amor, molts tenim família, tenim amics, tenim feina...I en canvi donem més importància a allò que ens manca o al que ens fa patir.
A l’himne final d’aquesta missa, al Madona Santa Maria, recordarem que juntament amb el cel i la terra el mar canta les lloances de Maria. Hi ha un lligam antiquíssim entre Maria i les aigües primordials. Entre Maria i el mar. De manera que moltes esglésies del litoral tenen per titular l’Assumpció de Maria com Santa Maria del Mar.  A Elx que aquests dies presenta el seu Misteri -patrimoni de la humanitat- hi ha viva la tradició que Maria va arribar-hi per mar. Avui al final de la celebració, el Francesc Lleal ens explicarà el per què de l’exvot Maria Assumpta que tenim a l’església en record del bergantí rodó badaloní que va portar el nom de la nostra parròquia arreu del món. Després el grup Cantaquetx cantarà la bellíssima havanera 'A la Maria Assumpta' lletra d’Enric Bayé i música d’Isabel Antequera. Gràcies a tots. I al final el beneirem.  Sobre del rètol del vaixell, com un contrast o un complement, hem posat una imatge singular presa per una fotògrafa badalonina d’una sèrie que ha estat premiada. És una dona musulmana que s’està banyant vestida a les aigües de la Mediterrània. Ha estès els seus braços com si volgués acollir els seus fills errants en les aigües del Mare Nostrum; aquesta dona ens ha fet pensar en Maria Assumpta, coberta també amb vel, que obre els seus braços per acollir tants fills cansats d’estar cansats. Avui és un badaloní Oscar Camps el qui amb el seu equip ha portat l’oenegé Proactiva Open Arms (braços oberts) al prestigi humanitari que la distingeix. Però em pregunto, si aquests refugiats poguessin finalment desembarcar i truquessin a les nostres portes, a les de Badalona, sabríem acollir-los? Senzillament crec que no, perquè avui dissortadament a la nostra ciutat no tenim encara resoltes les emergències socials. Per això avui llanço un prec a vosaltres les nostres autoritats locals perquè amb les aliances que calgui pugueu fer front a aquest dèficit. Em consta que és una preocupació que no tenim resolta.
Mossèn Richard: ara fa quasi deu anys que treballes pastoralment entre nosaltres, primer com a adscrit i després com a vicari al costat de l’enyorat mossèn Joaquim Vidal, de mossèn Ignasi Torrent i de mi mateix . La teva bondat i l’autenticitat de les teves conviccions han captivat a molts, adults, joves i infants... Permet que et digui que ets com un estendard de l’Àfrica a Dalt la Vila de Badalona. Has fet un gran esforç per fer teva la nostra cultura. Ara el nostre arquebisbe t’ha demanat que, sense deixar de ser vicari de Santa Maria, pasturis també la parròquia germana de la Mare de Deu de Montserrat al barri del Sant Crist. No sé com t’ho faràs...! En aquest nou ministeri, segueix el consell de l’apòstol a Timoteu: “sigues assenyat en tot, suporta els sofriments, fes obra d’evangelista, compleix bé el teu ministeri.”
No puc deixar de recordar avui mossèn Andreu Pascual, rector d’aquesta parròquia durant vint-i-cinc anys, des del 1984 fins al 2009, ell se’n va anar a la Casa del Pare el passat 9 de juny. Molts el recordeu per la seva bonhomia, el seu acompanyament sol·lícit i el seu humor transcendental. En el seu temps entraren per primera vegada els gegants a la parròquia tal dia com avui, però ara veiem que ell feu també amb discreció una obra gegantina.
Que Maria, Assumpta al Cel, ens regali un raig de la seva plenitud, i que les onades, desfent-se argentades, portin tothom a port segur.
“Maria Assumpta és per tu
per qui cantem la tonada,
una havanera que al vent
s’escamparà a banda i banda.
joiell de la nostra mar,
de les mars, la més gran dama,
la que amb el seu navegar
fa badar l’ona quan passa,
joiell de la nostra mar
avui en aigües estranyes:
sigui quin sigui el teu port
-pel cor no hi ha cap distància-
t’arribarà aquell cantar
i tu sabràs pel bagatge
que és Badalona qui sents
que és Badalona qui flaires
que és Badalona que veus
que és Badalona qui canta
la Badalona on la mar
va de bracet amb la Rambla”
(A la Maria Assumpta. Havanera. Lletra: Enric Bayé i música Isabel Antequera)

domingo, 11 de agosto de 2019

Sense saber on aniria


Homilia diumenge 11 d’agost

Santa Clara d’Assís

Estimats germans i germanes,

La carta als hebreus que hem proclamat ens ha dit que Abraham sortí del seu país sense saber on aniria.  I Abraham és el pare dels creients! Realment ens sobta. Quan preparem les vacances sabem amb precisió on anirem, quan sortirem, quan tornarem, què visitarem, on ens allotjarem, què ens costarà... Si pot ser buscarem els blogs de persones que han fet aquell viatge abans que nosaltres. La previsió és bona... L’excessiva previsió, ofega. Potser sí que si hem fet un pelegrinatge a Santiago hi ha dies que queda obert allà on dinarem o a quin lloc farem nit...

I un pensa espontàniament en aquestes persones rescatades de les aigües pel vaixell Open Arms - braços oberts-, ara ja són 160 que han viscut i viuen la sotsobra de no saber a quin port recalaran.

Jesús li va dir a Pere, de jove tu mateix et cenyies i anaves on volies, de gran un altre et cenyirà i et portarà allà on no vols. Certament hi ha una referència al seu martiri, però oi que ens venen a la ment tantes persones grans, dependents de la voluntat dels fills, o dels cuidadors...? Arriba un moment en que les persones ja no podem decidir i d’altres decideixen  per nosaltres amb més o menys encert. Quina pobresa!

Recordo un bon amic prevere, molt ocupat, que solia fer l’agenda en un full de paper blanc, doblegat. S’hi apuntava els compromisos, les visites, les hores... però deixava espais en blanc.  Deia “aquí perquè Déu actuï”. Era un gran creient en la Providència. La Providència de què parla Jesús a l’evangeli, avui expressada amb aquestes tres paràboles: la del que torna del banquet de noces, la del lladre i la de l’amo.

Atenció és el mateix amo se cenyirà (actitud de servei), els farà seure a taula i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Espontàniament pensem en el Sant Sopar on abans i tot de seure a taula Jesús va rentar els peus d’un a un als seus deixebles. Servei personalitzat. Les mateixes guaricions de Jesús, segons l’evangeli, eren personals.

Un amic em deia “fixa’t que som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. I de la consciència que “som masovers”  es deriva també la promptitud. Així com el criat espera obrir la porta puntualment a l’amo, molt més encara l’amic ha d’estar punt d’obrir les portes a l’Amic. Hem d’estar sempre a punt de fer el bé.

Clara d’Assís es prengué seriosament aquest consell de Jesús que hem escoltat a l’Evangeli d’avui: “Veneu els vostres bens i distribuïu els diners entre els qui els necessiten”. Així, despresa de coses supèrflues, abraçada a la dama pobresa va ser exemple de fortalesa. Clara fou companya i amiga de Francesc. Els pobrissons no va confondre pobresa amb misèria: eren prou lliures, prou creatius, prou nous com per anar-se emmotllant cada dia a la voluntat de Déu i per lloar-lo en totes les coses creades. Per això Clara i Francesc eren capaços de viure la perfecta alegria fins i tot en les situacions de més mancança aparent. Déu era el seu tresor. No els calia res més,

sábado, 3 de agosto de 2019

Vanitat i més vanitat


Què és la vanitat?  Habitualment entenem la vanitat en la primera accepció de la paraula: l’orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents. Tots en major o menor grau patim d’aquest virus, a tots, en major o menor grau ens agrada que ens afalaguin. I de vegades és una temptació molt subtil, la de quedar bé sempre i a qualsevol preu. El Papa Francesc, enfront de la temptació de la vanitat que ens afecta tots, incloses les comunitats eclesials,  proposa un antídot,  la “santa vergonya”,
El llibre del Cohelet que acabem de proclamar,  però, parla de la vanitat de manera més genèrica, tot allò que és en va. I planteja dues situacions ben reals d’aquesta vanitat: la persona que s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia i, en canvi, el que li pren el relleu no s’hi esforça per res i aquella empresa se’n va en orris. És en va i a més és una gran dissort, comenta l’autor sagrat. Ben real. Quantes situacions coneixem de persones que s’han esforçat durant anys a tirar endavant una empresa i els seus successors l’han malbaratada.  Recordeu la novel·la l’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusinyol quan ens presenta l’Esteve com a model de botiguer i en l’ambient de prosperitat esclata el conflicte amb en Ramonet, el fill que vol ser artista i no vol heretar el negoci...
La segona situació del llibre sagrat descriu perfectament allò que avui denominem estrès: el que passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud i de nit el seu cor no descansa.  És una situació  semblant a la que proposa Jesús a l’evangeli, la de l’home ric que planeja ampliar els seus graners la vigília de la seva mort. I Déu li recorda que no s’emportarà res a l’altra vida.
En el fons ambdós sentits de la paraula vanitat tenen un denominador comú: l’egolatria, el culte el jo i el fet de menystenir els altres. La vanitat  és com les bombolles de sabó, molt aparents, però les toques i es queden en o res. Hi ha una revista que es diu precisament Vanity fair, on els protagonistes són els famosos. En ella es parla d’una urbanització madrilenya que és un veritable búnquer, amb centenars de càmeres, sensors de moviments, una doble  tanca i rondes de cotxes de seguretat perquè ni una mirada indiscreta entri en la urbanització. Allí la seguretat, la discreció i el luxe ha enganxat l’elit econòmica del país. En resum, una gàbia d’or. En els darreres vint-i-cinc anys al nostre país s’ha construït més que mai però aquest creixement no ha respòs ni a les necessitats ni a les demandes d’allotjament de la població. L’augment de la precarietat i el risc de la pobresa han fet desplomar-se la demanda, moltes llars han estat desnonades i els joves i els treballadors no poden accedir al mercat per manca de solvència. Quin contrast! Però el més greu és que aquest aïllament sigui la ignorància de tan patiment.
Ramon Llull deia que s’ha de conjuntar sempre “un amor virtuós i una intel·ligència sense vanitat”. Demanem aquest amor fort aquest aprendre a llegir entre línies amb humilitat. Jesús se’ns dóna del tot. Com canta el Pange lingua, : s’alimenten del Senyor els pobres, els servents, els humils.

sábado, 27 de julio de 2019

El regateig entre amics



Jesús, a petició dels seus deixebles, els ensenya una pregària: el parenostre. L’oració que a l’Església es resa de manera pública diverses vegades al dia, a laudes, a vespres i a l’eucaristia, diàriament. I també la que resem en gairebé tots els sagraments...fins i tot en la celebració de la reconciliació d’un sol penitent, si bé no hi és al ritual, se sol indicar com a obra penitencial. La pregària  que tantes vegades resem a soles o a casa. L’hem apresa dels nostres pares o dels nostres avis. Hi porta l’empremta de la primera persona que ens la va ensenyar. La resen fins i tot persones que no practiquen gaire. Aquella oració que veiem escrita en lletres de motllo a les portes de la Sagrada Família, aquelles portes de bronze de la façana de la glòria que va empènyer el Papa Benet aviat farà vint anys per inaugurar el nou temple i en una imatge molt bonica que va donar la volta al món. Allí, en aquelles portes,  seguint el disseny de Josep Maria Subirachs, el començament del parenostre està escrit en cinquanta-quatre llengües diferents. Es dóna un fenomen curiós: els visitants, de tot el món que acuden al Temple reconeixen de seguida la pròpia llengua. És com si estigués inscrita també en el fons de la seva ànima. El Senyor, doncs, ensenya el parenostre als seus amics i tot seguit els fa unes consideracions que glossen la pregària que acaba d’ensenyar i els mostra quan què i com cal demanar.
En primer lloc, els parla d’un amic que ens busca en una hora inoportuna. Per trobar-se amb un amic, com per trobar-se amb Déu, totes les hores són propícies. A la primera lectura hem escoltat com Abraham, anomenat “l’Amic de Déu”, sembla talment que estigui regatejant amb Déu, aquell regateig tan propi del món oriental... algun comentarista diu que si hagués insistit una mica més, el Senyor hauria salvat Sodoma encara que no s’haguessin trobat aquelles deu justos.  Perquè seguint el que ens diu Sant Pau a l’epístola, Déu perdona generosament totes les nostres culpes i cancel·la el compte desfavorable on constava el nostre deute.
En segon lloc els explica que sempre hi ha resposta, Déu s’hi posa sempre, no ens desatén. Recordo que una política molt emprenedora em va dir en una ocasió, abans de començar uns col·loquis on invitava sempre persones d’Església em va dir: “mossèn, és que Déu no se m’hi posa.” Després, vist l’èxit d’aquella jornada li vaig preguntar: “Déu, s’hi ha posat?” i em va respondre, amb humor, bé diguem que m’ha enviat un SMS...!”
En tercer lloc  hi ha una correspondència entre el que demana i allò que se li dóna. Pot ser que sembli que Déu no ens dóna exactament el que demanem ni en el moment que ho voldríem. Però en realitat sempre dóna resposta justa i apropiada a les nostres demandes.  Perquè ens dona no tant allò que ens sembla necessitar sinó el més convenient.
Ara al final de tot com, la guinda del pastís, ens diu el que li hem de demanar, l’Esperit Sant, amb tots els seus dons: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Aquest pack és més important que la salut el diner o les relacions amoroses, perquè si hem rebut aquests dons, no ens mancarà la salut global, ni la riquesa interior ni l’Amor perdurable.



jueves, 25 de julio de 2019

Homilia en la Solemnitat de Sant Jaume 2019



Enmig d’aquest estiu xardorós, torna la festa de Sant Jaume apòstol, pelegrí i primer màrtir entre els apòstols. Fa anys que aquesta festa tan nostra començava amb una revetlla, ara pràcticament ha desaparegut, com la revetlla de Sant Pere. Resta només la de Sant Joan.  Esperem que aquesta no es perdi.

Maria Salomé, la mare de Jaume i Joan, com totes les bones mares, volia el millor pels seus dos fills. A més com que es consideraven parents de Jesús, de la seva mateixa sang, la bona dona, també deixebla, creia que tenien uns drets que no tenien els altres apòstols. Per això li demana al Mestre uns llocs d’honor per a Jaume i Joan, al més enllà, a l’eternitat. I per això els altres apòstols s’empipen. Però Jesús sap que en el fons tots estan delerosos per destacar. Ell supera la consanguinitat amb l’amistat. Aquesta superació tots l’hem viscut. El que abans es deia “la crida de la sang”, avui es posa en qüestió. De vegades hi ha parelles que fan l’inversemblant per tenir un fill propi, de la seva mateixa sang... amb tot el respecte però potser valdria més la pena que dediquessin tots aquests esforços a l’adopció o a l’acollida.

A la pregunta de Jesús, podeu veure el calze que jo he de veure? Jaume i Joan, potser una mica incautes, potser sense saber què deien, responen immediatament que sí. Però ells com nosaltres eren fràgils. Es va veure a la Muntanya de la Transfiguració quan Jesús els va fer entendre que la Passió era necessària per entrar a la glòria. Ells com nosaltres portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat en gerres de terrissa. Avui els pecats de l’Església escandalitzen a molts. Cal restituir fins allà on sigui possible. I cal també perdonar. Perquè tots som Església.

Avui els poderosos estan en boca de tots. M’impressiona que Jesús no aprofiti l’ocasió per anar-hi en contra. En parla només de passada: “heu sentit dir que en totes les nacions, els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. No els diu: “revolucioneu-vos contra ells, preneu el poder vosaltres...” simplement els ensenya “entre vosaltres no ha de ser pas així. I dissortadament avui veiem que en l’Església és així. Veiem que encara hi ha molts abusos de poder! No perdem el temps denunciant-lo, que entre nosaltres, comunitat cristiana de Santa Maria de Badalona no sigui pas així.

Sant Jaume el Major és venerat també com a pelegrí i molts segueixen les seves petjades lluminoses: Pensem que només durant el passat mes de juny en l’oficina de peregrinacions de Santiago de Compostela es van rebre gairebé cinquanta mil pelegrins.  El 2010, tot i que era Any Sant foren trenta-tres mil. Creixen els pelegrinatges a Santiago, per molts motius que ara no podem analitzar. Però el Camí és un símbol de la nostra vida, per això m’han agradat molt aquestes “benaurances del pelegrí”.

“Benaurat ets pelegrí, si descobreixes que el camí t’obre els ulls a allò que no es veu. Si en el camí et retrobes i et regales un temps sense pressa per no descurar el teu cor. Si la teva motxilla es va buidant de coses i el teu cor s’omple de tantes emocions. Si el que més et preocupa no és arribar, si no arribar amb els altres, si descobreixes que un pas enrere per ajudar l’altre val més que cent endavant sense mirar al teu costat; si busques la veritat i fas del teu camí una vida i un Camí en busca d’aquell que és Camí, Veritat i Vida, si descobreixes que el Camí té molt de silenci i el silenci d’oració i l’oració de trobada amb el Déu de l’Amor que t’espera. Benaurat quan contemples el camí i el descobreixes ple de noms i de sortides de sol, benaurat quan et falten paraules per agrair tot allò que et sorprèn en cada racó del camí, perquè has descobert que el veritable camí comença quan s’acaba”.

Oh si tots, pelegrins, poguéssim fer nostres aquestes paraules!

sábado, 20 de julio de 2019

Hostes que ens canvien


Estimats germans i germanes,

el fil d’or que uneix la primera lectura, el salm i l’evangeli d’aquest diumenge. L’hospitalitat és un principi sagrat a l’orient. Recordo que en una ocasió, pelegrinant amb un grup a Egipte i al Sinaí, vam entrar en una casa molt humil, molt pobra, el sòl era de terra i hi havia molt pocs elements. Una dona del país, amb una mirada clara, ens parlava entusiasmada. Ens van traduir el que deia: “des que vostès han vingut, la llum ha entrat en aquesta casa”. L’hospitalitat és també un principi clau de la vida monàstica. Els monjos veien en cada hoste la presència del mateix Crist.
Però és un do ut des, un donar per rebre. A la primera lectura, Abraham no solament acull els qui li demanen hospitalitat sinó que suplica aquells tres homes que es quedin a casa seva i que mengin a la seva taula. I aquella acollida tan generosa, descrita amb tan detall, serà recompensada, misteriosament, amb la maternitat de Sara, el nom de la qual significa “Déu em fa dansar d’alegria”. Podríem dir que aquella visita trastoca la vida d’aquells esposos ancians i trastoca la història.
Tan el que acull com el que és acollit han de tenir un capteniment digne. Diuen que el gran pecat de Sodoma, va ser abusar dels hostes. Va ser vulnerar un principi sagrat. Quantes menes d’abusos avui hi ha dels nouvinguts, des de la prostitució als sous indignes!
El salm posa també els requisits del qui és acollit: parla de la pràctica de la justícia, de les intencions lleials, de no calumniar, de no fer mal, de no difamar, de no acceptar suborn. Hi hauria tot un codi ètic d’uns i d’altres del qui acull i del que és acollit.
A l’evangeli, Marta i Maria acullen Jesús. Totes dues són acollidores. El que passa és que acullen de manera diferent: Marta preparant els aspectes domèstics i Maria escoltant la paraula, als peus del Mestre, com a deixebla. Ambdues coses són necessàries, però evidentment és millor esdevenir deixeble. Jesús subratlla que Maria ha escollit la part millor ha esdevingut deixeble, ha escoltat.
Penso en les àvies i els avis que un cop per setmana obriu les portes de casa als fills o a fills i néts i els convideu a dinar. En moltes famílies hi ha dies setmanals de portes obertes. “Quin goig, tots a taula!”, escrivia Josep Alegre un pare de família nombrosa. Per això és important la taula i la sobretaula.

Quan acollim una persona que ve de fora, sigui d’una manera transitòria sigui amb voluntat de quedar-se també ens hem de repartir les tasques. I una tasca molt important és l’escolta.  Aquests dies ens parlaven d’un noi que fou acollit a Mataró al centre socioeducatiu de Sant Pau per a africans, procedia de Gambia i era d’una família polígama. Aquí no s’adaptava, no acudia a l’escola, però alguns moments del dia apareixia en el centre de Sant Pau, allí hi trobava caliu. Ara ha tornat al seu país, al seu entorn, havent après què vol dir sentir-se acollit.
En aquests mesos d’estiu molts fem l’experiència d’acollir i de sentir-nos acollits. Deixem-nos enriquir per aquest recíproc intercanvi.
Anem a participar de la taula de l’eucaristia. Que ella ens doni forces per saber acollir bé per descobrir crist quan ens visita i per agrair de cor quan ens sentim acollits.