domingo, 9 de agosto de 2020

L'oreig d'amable silenci


Diumenge XIX de durant l'any

La  lectura del primer llibre dels Reis que hem escoltat és preciosa: Déu no es revela a Elies en cap dels senyals que fins aleshores eren tradicionals a l’Antic Testament: ni en la ventada impetuosa, ni en el terratrèmol, ni en el foc. Sinó que en el so d’un aire suau, talment en  un oreig d’amable silenci. Elies sap descobrir aquesta presència silent i per això es cobreix la cara amb el mantell.
És veritat que hi ha hagut persones que s’han convertit a partir d’una forta sacsejada: la mort d’un ésser estimat, una malaltia, un daltabaix en la seva vida... però Déu ens parla habitualment de manera silenciosa. Tan de bo que les persones que acuden aquí a retirar-se en solitud i silenci, que cadascú de nosaltres, puguem oir la seva veu en aquest oreig d’amable silenci. El vent tornarà a tenir un protagonisme a l’evangeli, passa de ser contrari, violent a un vent que amaina.
El fragment de l’evangeli segons Sant Mateu que hem proclamat, se situa just després de la multiplicació dels pans i dels peixos davant d’aquella multitud. Mossèn Rius Camps, biblista, fa notar que en realitat aquells cinc mil homes de què parla l’Evangeli, havien volgut protagonitzar una revolta violenta per alliberar els jueus. Somniadors d’un messianisme davídic; aquesta no és la revolta que Jesús vol i per això commina els deixebles a pujar a la barca, a tornar a  la comunitat, a l’Església.
La temptació de la violència revolucionària ha estat –i està present- en molts moments de la història de l’Església. Recordo que mossèn Antoni Oriol Tataret, professor de moral, deia, parlant de Llatinoamèrica: si en un costat poso una situació d’injustícia i en un altre un text de l’Antic Testament, probablement no tindré altra opció que anar a les armes. Però és que entre l’Escriptura i la situació injusta, hi ha una instància intermèdia que és la comunitat, que m’ensenya a discernir. Tornar a la barca tindria aquest sentit.
El bisbe Pere Casaldàliga mai no va usar la violència destructiva, si no de l’amor. Tot i que ell va ser amenaçat de mort diverses vegades. Ell, ja des de jove, havia tingut el martiri a prop: el seu oncle mossèn Lluís Pla, els màrtirs claretians de Barbastre. I després a Llatinoamèrica, Òscar Romero, Ignacio Ellacuría i companys, el jesuïta P. João Bosco Penido Burnie. El bisbe afirmava: “he dit moltes vegades i recordo en aquests moments la paraula del màrtir i d’Amèrica Llatina, Mons. Romero: ‘Una església d’un poble perseguit, d’un poble màrtir, prohibit, necessàriament ha de ser també una Església perseguida. Altrament, del cert que no seria una Església coherent.’ Al bisbe el sostenia la seva comunitat claretiana i tants i tants amics, allí i arreu del món. Vivia en comunitat i feia comunitat.
En les onades del llac hi veig el moment actual: una realitat que ens supera i que no podem controlar. No podem fer gaire plans, degut a una realitat que ens depassa, hi ha persones que s’enfonsen perquè no poden controlar la realitat. El que passa és que sovint confonem l’actualitat (el que ens presenten els mitjans de comunicació) amb la realitat i la realitat sol ser molt més complexa que el que els mitjans de comunicació s’entesten a mostrar-nos.
I Jesús, unit al Pare (s’ha passat la nit pregant) es passeja sobre les aigües fosques del llac. Com Jahvé es passejava pel paradís. Tot un gest poètic, avui diríem una performance. I encara l’expressió: “No tingueu por, que sóc jo”, seria la pròpia de Jahvé a l’AT: “jo sóc” o “jo sóc el qui sóc”. Jesús es passeja per damunt de les aigües fosques del mal. Però els deixebles que estan enfadats per haver hagut de retornar a la barca, no el reconeixen. Els deixebles no havien après poesia. I Pere, cap de colla, per veure si és o no realment Jesús, “Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”. Senyor si ets aquí, si ets realment, fes que no m’enfonsi, que tiri endavant. Hi ha un to d’exigència comprensible, però que no ens acaba d’agradar. I fa unes passes cap a ell, però la mateixa por –mala consellera- fa que s’enfonsi. Pere Casaldàliga escrivia “La poesia em salva del dubte i de la por”
A la Saeta, Joan Manuel Serrat cantava, “no puedo cantar ni quiero/ a ese Jesús del madero/si no al que anduvo en la mar”.  Com comentava un bon amic ja traspassat, Paco Viñas, a qui plaïa molt aquesta saeta, és un cant a Jesús Ressuscitat, vencedor del mal i de la mort; és al qui cantem cada diumenge, tot esperant escoltar la seva veu en l’oreig d’amable silenci.
Pere Casaldàliga ha portat a plenitud la dimensió profètica que implica el baptisme cristià i la llibertat interior dels fills de Déu. Català universal, poeta, escriptor, sempre actiu, ha mostrat que es pot fer de bisbe amb un altre estil, sobri, evangèlic, creïble per a molts. Així acaba el seu poema “El nom novell”: “Si em bategeu un altre cop, un dia,/amb l’aigua dels sanglots i la memòria,/ amb el foc de la mort i de la Glòria…:/digueu a Déu i al món/que m’heu posat/el nom de Pere-Llibertat!”



domingo, 2 de agosto de 2020

Tothom té els ulls posats en Tu



Diumenge XVIII de durant l’any (2/08/2020)

Jesús volia viure el dol per la mort de Joan el Baptista, el precursor i amic, en un lloc despoblat, en la solitud i el silenci amb Déu Pare però la gent no li ho permet. Però el seu cor és tan gran, que no l’impedeix compadir-se d’aquella gentada i detectar les seves malalties. I encara més, això no l’impedeix de ser enginyós i de multiplicar els recursos.

Tots patim pèrdues i tots patim dols. I en aquest temps que estem travessant, més pèrdues i més dols. Qui més qui menys, tots hem patit la mort d’un familiar i un amic. I potser no l’hem pogut acomiadar  Però el dolor dels qui hem perdut no ens ha de fer oblidar de a viure també la compassió, és a dir el patir amb els altres, amb els presents, el fe nostres les seves mancances, el d’intentar donar respostes a les seves necessitats. Nosaltres som avui aquells deixebles de Jesús. No perdem el temps amb queixes ni planys, posem-nos amb serenor i llibertat d’esperit en acció.

Avui és la Mare de Déu dels Àngels, una festa d’arrel franciscana.  La tradició catòlica afirma que “àngel” és nom d’ofici. Quants “àngels” hem sentit i sentim propers en aquest temps de pandèmia. Penso en els sanitaris. Algú, de manera anònima els va dreçar una creu molt ben feta manualment, als peus de la Creu de Montigalà, amb la inscripció: “el meu aplaudiment i el meu homenatge per a tots els sanitaris, gràcies.” I penso també en el personal dels tanatoris. I en els voluntaris de les Càrites parroquials que s’han multiplicat.

Aquí mateix al claustre hi ha una clau de volta amb una imatge de Maria i dos àngels músics. I moltes d’altres imatges angèliques envolten les galeries. És una intuïció ben pregona.

Tothom té els ulls posats en Tu... Només Tu tens la sortida. Fem un acte de fe en el Senyor de la història. Però no un acte en abstracte: hi ha mediacions. I per això tenim els ulls posats en tots aquells que en aquests moments es desviuen pels altres. En els científics que busquen  la teràpia més eficient, en els qui treballen en les cures pal·liatives, en el personal sanitari i pastoral dels hospitals i les clíniques, en els equips de dol... Fa un temps el Papa Francesc, a la Plaça de Sant Pere del Vaticà va beneir una gran escultura de bronze que representa una barca amb emigrants i refugiats de tots els pobles i èpoques. L’autor de l'obra és l'artista canadenc Timothy Schmalz. La hi va encarregar l’Oficina de Migrants i Refugiats del Vaticà, però el mateix papa Francesc va supervisar la creació. L’escultura, segons va explicar el Pontífex, s'inspira en les paraules de la Carta als Hebreus: "No oblideu l'hospitalitat; alguns, practicant-la, han acollit àngels sense saber-ho ". I de fet, unes ales emergeixen del conjunt de figures.  Quants àngels tenim a prop, sense saber-ho?   

sábado, 25 de julio de 2020

Auscultar



El rei Salomó és una figura reconeguda en les tres religions monoteistes, car  és citat a la  Bíblia,  a la Torà i a l’Alcorà. Una figura embolcallada d’encís i de llegenda. Amb les seves llums i les seves ombres. Avui, però, la seva pregària la podríem fer nostra “feu el vostre servent la gràcia de saber escoltar perquè pugui fer justícia i destriar el bé del mal”. Saber escoltar.  Diuen que no és el mateix veure que mirar. Tampoc fora el mateix oir que escoltar. Escoltar és oir en profunditat. Escoltar s’assembla més a auscultar.  Diuen que els metges joves, encara que tinguin el fonendoscopi a la mà, sovint no saben auscultar. Que necessiten la proximitat d’un metge gran, que els ajudi realment a sentir els batecs del cor.  Diuen també que una de les causes del moment que estem vivint és que no hem sabut escoltar el clam de la terra... Que important és saber escoltar bé, que l’altra persona se senti realment escoltada, que percebi que el seu missatge ha arribat. El periodista britànic Mark Thompson explica com la sordesa de la vella política envers les preocupacions reals de la gent ha provocat la irrupció de nous actors en la vida pública que han canviat la retòrica pel tuit ocurrent i la reflexió per la frase impactant. També estem acostumats a veure debats que són discursos juxtaposats on no hi ha ni escolta ni voluntat d’escolta.
I quin és l’objectiu d’escoltar? Fer justícia, una justícia per al cristià va molt més enllà de la que regnava en temps del Rei Salomó, una justícia radicalment equitativa. Des de la perspectiva cristiana més específica, la justícia és la primera exigència de la caritat i el reconeixement dels drets i els deures de les persones. És entendre l’altra no sols com un ésser semblant, sinó com a proïsme i com a germà. És entendre la fraternitat existencial.
I això ens porta també a destriar el bé del mal, que sovint en la vida apareixen barrejats.  Comptant que sempre el bé supera el mal i que aquest mai no podrà ofegar-lo.
El Regne del Cel és un tresor amagat i que sovint ha de quedar amagat també perquè els qui obren mal no vinguin a robar-lo. Buscar el Regne té quelcom de recerca i d’aventura, que implica tot un itinerari vital, com el del comerciant de perles fines...
Avui fem memòria de Sant Joaquim i Santa Anna, els pares de Maria. Recordo que en un pelegrinatge a Terra Santa vam visitar l’església dedicada a Santa Anna, una construcció romànica situada al barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem, prop de la piscina de Bethseda. Allí, a l’eucaristia, vam convidar els pelegrins a fer memòria agraïda dels seus propis avis i àvies, la majoria dels quals ja havien traspassat feia anys. Fou un moment especialment emotiu de tot el pelegrinatge. Els nostres avis i àvies ens han ajudat, ens han acompanyat i ens han aconsellat de moltes maneres i potser en el seu moment no els ho vam saber agrair prou. Ells ens han ensenyat a auscultar la realitat, a discernir el bé i el mal, a cercar allò que realment val la pena... El propi Papa Francesc, cita sovint la seva àvia Nonna Rosa, una dona valenta, que va emigrar als 45 anys a l’Argentina, amb el seu marit i el seu fill Mario, que seria el pare del Papa Francesc. Una dona que, moltes vegades, va haver de començar de nou, sempre recolzada per la fe. Rosa Vassallo va ser fonamental per a la transmissió de la fe al seu nét, Jorge Mario, l’actual Papa Francesc. Fa un parell d’anys es va editar un llibre, amb finalitats solidàries, dedicat a aquesta gran àvia.
Fem avui memòria agraïda dels nostres avis i àvies. I els qui els tingueu encara amb vosaltres, honoreu-los, venereu-los i feliciteu-los en aquest dia que recordem els avis de Jesús.

Homilia Sant Jaume 2020


Estimats germans i germanes,

L’apòstol Jaume, juntament amb Pere i Joan, va ser testimoni de dos moments de la vida de Jesús, en aparença, radicalment diferents: la transfiguració i l’agonia de Getsemaní.  En el primer cas, experimenta la glòria del Senyor, el veu en el col·loqui amb Moisès i Elies, veu transparentar la seva resplendor divina. En laltre es troba de cara amb la sofrença i la humiliació, veu amb els seus propis ulls, com el Fill de lHome shumilia i es fa obedient fins a la mort. El papa emèrit Benet XVI  (Gli Apostoli. Libreria Editrice Vaticana, 2008, 91- 92) comenta que aquesta segona experiència constitueix l’ocasió d’una maduració en la fe, serveix per corregir la interpretació unilateral, triomfalista de la primera. La glòria de Crist es realitza a la Creu, en la participació de les nostres sofrences.
I aquesta maduració de la fe fou portada a acompliment per l’Esperit Sant a la Pentecosta, tant que Jaume, quan vingué el moment del testimoni suprem, no es va tirar enrere. Als inicis dels anys 40 del segle I, el rei Herodes Agripa, nebot d’Herodes el Gran, començà a perseguir alguns membres de l’Església i feu occir amb l’espasa Jaume, germà de Joan, ho hem escoltat als Fets dels Apòstols.
I nosaltres avui, davant d’aquest temps de pandèmia, amb tantes persones conegudes que han mort pel coronavirus, o potser com a resultat del confinament... amb tantes restriccions, amb tants plans trastocats... Ben segur que aquest temps de sofrença i d’humiliació també ens està fent madurar en la fe.
Però no ens ha de replegar en nosaltres mateixos: el Papa Francesc ha escrit a mà una carta a un jove de Màlaga, de quinze anys, Alvaro Calvente, que pateix discapacitat intel·lectual i que malgrat les dificultats, juntament amb el seu pare i un amic de la família, fa uns dies va emprendre el camí de Santiago des de Sarria, a Lugo: “Enmig de la pandèmia que vivim, amb la teva sinceritat, alegria i senzillesa, has aconseguit posar en marxa l'esperança de molta gent": aquestes paraules valen més que la "Compostel·la", el document que certifica el pelegrinatge realitzat, perquè venen directament del Sant Pare.
Personalment per a mi, és un Sant Jaume diferent. És el primer Sant Jaume sense el meu pare que també se’n deia i que li tenia especial devoció, tanta que va voler posar al costat de la porta de casa un plafó de ceràmica amb la imatge de l’apòstol vestit de pelegrí i que va propiciar que el 1971, any Xacobeu, tota la família pelegrinéssim a Santiago de Compostela.
Tinc també l’ocasió d’experimentar en carn pròpia una malaltia, que ha estat l’ocasió de palpar la vostra estimació i la seguretat de les vostres pregàries.
Agraeixo al Miquel Gonzàlez que interpreti a l’orgue l’himne de Sant Jaume que vaig adaptar i la lletra del qual diu:

Sant Jaume apòstol, pescador i pelegrí
amic del bon Jesús
defensa els teus deixebles estimats
i guarda’ls de tot mal!

Les obres solidàries dels cristians
venim a presentar,
prop del sepulcre antic i venerable
del teu devot altar.
Ferma i segura
com aquella columna
que et va lliurar la Mare de Jesús.
A Catalunya
roman la fe cristiana
bé celestial que vas donar-nos Tu. (bis)
Glòria a Sant Jaume
patró insigne.
Tots els teus fills
ara et beneeixen.
Tots als teus peus retuts t’oferim
la penyora cordial del nostre amor.
Defensa els teus deixebles estimats
I guarda’ls de tot mal,
i guarda’ls de tot mal!



sábado, 18 de julio de 2020

De bons i dolents


Homilia diumenge XVI de durant l’any 19 072020

De petits apreníem que hi ha gent bona i gent dolenta. Com a les pel·lícules. No teníem dubte de qui era el bo i qui el dolent.  Avui tot ha canviat. A les pel·lícules –a algunes poques encara- no hi sol haver bons i dolents, si no que tothom té llums i ombres. I ens identifiquem amb els protagonistes. També hi ha pel·lícules en què un personatge apareix primer com a odiós i en el decurs de la peli es va transformant fins a atraure’ns per les seves virtuts. I hi ha personatges encara que semblen encisadors i amables, després esdevenen pèrfids i traïdors. Reals, com la vida mateixa.

De petits teníem clar que hi havia persones bones i dolentes, quan vam créixer vam aprendre a matisar. Avui, des de la maduresa, veiem persones que són bones de soca-rel i d’altres que són malèvoles, que tenen mala intenció, que sembla que vagin de mala fe, que són tortuoses, que menteixen o deformen la realitat a la seva conveniència.... No les podem pas judicar. De l’interior només judica Déu. Però sí que ens n’hem de guardar. Sí que ens n’hem d’allunyar i si són ells que s’allunyen per si sols, els hem de posar tot els mitjans perquè ho facin amb prestesa i diligència. El Gran Capitán, Gonzalo Fernández de Córdoba, usava una dita com a màxima militar: “ A enemigo que huye, puente de plata”.

Als contes que apreníem de petits hi havia la madrastra, que era inevitablement dolenta. Recordo que un nen que havia llegit encara aquests contes, tan poc pedagògics,  li va dir amb sorpresa a la seva mare, per cert també mestra, “a classe ve fulanet, que té madrastra i és bona...” D’adolescent em van regalar un llibre de contes (101 cuentos por las buenas) on els padrastres, les madrastres, els germanastres, les bruixes tots eren bons... i els tingut per “bons” potser no ho eren tant.
Es el realisme de Jesús a l’Evangeli en la paràbola del blat i el jull.  Recordo que mossèn Pere Farnés, que predicava molt bé, ens feia veure el següent, Jesús presenta el Regne del cel com una barreja de blat i de jull i nosaltres diem “no pot ser!”. Al Regne del cel tothom és bo! I ell deia, és que confonem el Regne del cel amb el Regne de Déu. I el Regne del cel és l’església i en ella  hi ha encara bons i dolents. Ho hem vist en el decurs de la història i ho podem veure ara. I persones que tenen  un costat bo i un costat opac evident. De vegades per malaltia o malformació.  No sempre els podem separar i hem de tenir paciència com l’amo de la paràbola, però no una paciència com a actitud passiva, sinó una paciència activa que ens faci trobar el millor camí per ajudar aquest germà i si no la drecera més curta perquè s’allunyi o perquè ens n’allunyem.

La paciència que Déu té amb nosaltres no la solem tenir amb els nostres germans. De vegades és el mateix Senyor –com hem escoltat al llibre de la Saviesa- el qui humilia els arrogants.
Aquests dies tots ens preocupen els rebrots del coronavirus. Tots hi estem exposats. I també les nostres persones estimades. Però també ens han de preocupar les causes: aquests dies la proliferació de botellones i festes privades, les aglomeracions en zones de bars i la celebració de victòries esportives han posat en guàrdia ajuntaments i governs autonòmics. Comportaments irresponsables i insensats. Deia Einstein que només hi ha dues coses que no tenen límit, l’Univers i l’estupidesa humana. I afegia amb humor: “i de l’Univers no n’estic segur”. Noteu com ha baixat l’edat de contagi. Es posa en relleu que després dels mesos de confinament, hi ha joves i no tan joves que es llancen al risc insensatament. No és un blasme, però sí una constatació. Recordo que ja fa anys em va impressionar saber que hi havia nois i noies a les comarques de Lleida que els caps de setmana es passaven 8 i 10 hores a les discoteques. Vivien en pobles petits i aquesta era la seva única forma de lleure... Quin món els hi hem construït? Els hem ensenyat a fer festa? Ara les discoteques naturalment tenen també els seus protocols... però es respecten? Cada vegada més es fa palesa la bondat de les mesures preventives, especialment la mascareta, respectar la distància de seguretat, rentar-se les mans, si més no durant 20 segons.

El tractament i la vacuna, avancen lentament, però les mesures de prevenció estan a l’abast de 
tothom. Observem-les, respectem-les, i convidem als que no ho fan que les respectin també. El virus també el podem vèncer amb responsabilitat i coresponsabilitat

sábado, 27 de junio de 2020

Baraka. Diumenge XIII de durant l'any


Estimats germans i germanes,

Gairebé ningú no estem disposats a perdre res. Aquesta és la veritat. Ni a renunciar. Però la mateixa vida ens va portant petites o grans pèrdues i renúncies. I un s’adona que quan les viu amb amor, aquelles pèrdues esdevenen guanys i les renúncies, ofrenes d’un mateix. I que, a poc a poc, sense esperar-ho, sense saber com, va essent recompensat.

Aquella dona sunamita, d’acord amb el seu marit, li regala a Eliseu una ermita o, avui diríem, un petit apartament a la terrassa. Una habitació amb el més indispensable: un llit, una taula, una cadira i un llum per trobar-se còmode! No cal gaire més. És el sentit profund d’hospitalitat que tenen els orientals, però encara més aquella dona reconeix en el profeta Eliseu un “home de Déu”. Quants gests semblants de generositat en el decurs de la història! I Eliseu no ho refusa, i li retornarà a aquella dona el cent per u, i li promet que passat un any, amanyagarà un fill.

“No avantposeu res a l’amor de Crist,” escrivia Sant Benet, a la claror d’aquestes paraules de l’Evangeli que hem proclamat. I que també ens consten, perquè pensem ¿com puc estimar més a Crist que no veig, que a la mare, al marit, a l’esposa, al fill o a la filla, a l’amic... que sí que veig i que tinc al costat mateix? El sentit és clar i paral·lel al de deixar pare i mare. Els he de deixar sempre que aquests puguin ser un obstacle per seguir Crist, aleshores l’amor de Déu, guanya. Però la mare i el pare són els qui més ens expliquen amb la seva estimació com és l’amor de Déu. Són instruments d’aquest amor.

Baraka és una paraula àrab que significa “el secret d’Alà” en les coses. Però baraka no és una entelèquia, sinó un secret que es materialitza. És fàcilment relacionable amb la fecunditat. Per això, per als musulmans creients, la baraka és per davant de tot i per sobre de tot l’aigua (de la pluja, dels fontanes, dels rius, del llacs...) L’aigua ocupa també un lloc molt important en el cristianisme. Recordem quan Jesús a l’evangeli crida: “qui tingui set que vingui a mi i begui!” (Jn 7, 37). Recordem que del seu costat traspassat brolla sang i aigua. Aquest vas d’aigua que donem als més petits del que parla l’Evangeli d’avui no és solament un gest de bona educació... és el símbol de la vida. De la vida que estem cridats a compartir.

Parlàvem de pèrdues, l’Agustina Cantó, consogra de Mn. Joaquim Vidal, que fou rector d’aquesta parròquia, va morir el passat dia 13 de juny; el seu fill deia “vas néixer per estimar” i ella, l’Agustina, ens va deixar aquests versos:

Que poca cosa som! Tanta follia
per tot el que deixarem,
en un no res i qualsevol dia,
en res en pols ens quedarem.
No som res direm en darrera hora
quan tot el nostre món ja ha finit
però ara, mentre aquesta vida plora
retrobarem la grandesa de l’esperit!

sábado, 20 de junio de 2020

De quina por parlem


Estimats germans i germanes,
Gràcies a tots els que aquests dies us heu interessat per la meva salut i m’heu enviat les mostres de les vostres pregàries i del vostre afecte. Estic patint encara les seqüeles de la pancreatitis. El diagnòstic és clar. I potser fins que no m’operin continuaré tenint molèsties. Entre tant, com diuen “tranquil·litat i bons aliments”. És tot una experiència aquesta d’estar malalt. Molts l’heu viscuda o la viviu. Tots som aprenents de la “ciència del patir”, la última pastoral del venerable doctor Torras i Bages.
No tingueu por, repeteix Jesús tres vegades, i jo em pregunto quina és la por que no hem de tenir? Perquè la por és un sentiment bàsic de l’ésser humà. “La por guarda la vinya” diem en català i, també “la persona covarda de molts mals es guarda.” Una vegada acabada a la missa a sant Francesc m’acomiadava a la porta dels feligresos com tenia per costum. Havia predicat sobre la importància de no tenir por. I una senyora prement-me les mans fort em va dir: “molt bé mossèn, però sap? jo continuo tenint por”. Tenim por a la malaltia o a la mort pròpia o dels éssers estimats, tenim por al futur, por al desconegut... És una por legítima, fruit de la nostra limitació. Ich have angst, jo tinc por. Aquesta expressió en alemany, escrita en lletres negres sobre fons blanc, va ser la pintura convencional que una pintora alemanya va fer per l’església de Sant Pere de Colònia. Un feligrès, esfereït, va anar a trobar el rector i li va dir: “senyor rector, jo vinc aquí l’església perquè tot l’any tinc por i vostè encara m’ho recorda amb aquestes lletres negres.”  Va ser una ocasió perquè el rector, el P. Mennekes, teòleg i educador en l’art, li expliqués que Jesús com a home a Getsemaní, també va tenir por, una angoixa com de mort... la por doncs és humana.
Aquest fragment de la carta de Sant Pau als cristians de Roma, comença amb una expressió que ha motivat cursos sencers: “Per obra d’un sol home entrà el pecat en el món i amb el pecat hi entrà la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.” Podríem pensar que la mort és un càstig pel pecat. De fet molts en el decurs de la història ho han pensat i molts encara ho pensen. Jesús essent just va tenir la mort dels injustos. En tot cas hauríem de parlar de la mort espiritual, no de la física.
Ara, la por té moltes cares: hi ha pors patològiques, pors gratuïtes, pors justificades i pors injustificades. Una cosa es deriva del capteniment de Jesús a l’Evangeli, ell no es va refrenar per por però tampoc fou un incaute. Jesús ens dirà de qui hem de tenir por. No dels que maten el cos, sinó el cos i l’ànima –la interioritat de la persona i portar-la a la perdició. I la por tampoc no ens pot separar de l’amor de Déu demostrat per Jesucrist. I rebla Sant Pau en un altre punt de la carta als Romans 2, 38-39: “N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders,  ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.”
L’eucaristia és el memorial del seu amor. Deixem que aquesta amor esvaeixi les nostres pors.