sábado, 8 de diciembre de 2018

Un context magre


Homilia diumenge 2 d’Advent
Qui són aquests personatges de què parla l’Evangeli d’avui?
Tiberi, de jove, un dels més grans generals de Roma que va ampliar els límits de l’Imperi. Després se’l va recordar com un governant  tenebrós que en realitat mai no va ser emperador. Plini el Vell el va definir com “el més trist dels homes”.
Ponç  Pilat és prou conegut pel protagonisme que pren en el relat de la Passió. En fem menció en el credo. D’ell s’ha dit que s’ha convertit en un símbol tradicional de la vilesa i de la submissió als baixos interessos de la política.
Herodes Antipas: governador de Perea i Galilea es va fer famós per la seva participació en els esdeveniment s que desembocarien en les morts de Joan Baptista i del mateix Jesús de Natzaret. Per cert amb la seva perversa muller Herodies,  fou desterrat a  un petit poble del Pirineu, avui Sant Bertran de Comenge a tan sols 30 quilòmetres de la Vall d’Aran.
Felip: A diferència dels seus germans fou un governant just. Lisànies: és un personatge poc conegut que governava a Abilena al nord de la muntanya de l’Hermon, frontera entre Israel, Líban i Síria, una zona avui tan castigada.
Anàs i Caifàs: van actuar junts en la captura i crucifixió de Jesús i en la posterior persecució dels deixebles. El fet de mencionar-los tots dos com a subjectes d’un únic pontificat reflecteix una situació anòmala: Anàs havia estat destituït pel governador romà, però va seguir exercint tota la vida una influència determinant encara que el seu gendre Caifàs ocupés el càrrec. A la Divina Comèdia Dant, amb la seva finor incisiva, els presenta castigats de la mateixa manera: crucificats al fossar dels hipòcrites i trepitjats pels altres condemnats.
Lluc, pintor de la realitat, situa la predicació de Joan doncs en aquest context gens fàcil: gairebé tots aquests noms evoquen corrupció. A més sincronitzar l’activitat de Joan amb el govern de Roma, centre polític del món vol dir situar el missatge de l’evangeli en l’horitzó de la història universal (I. Gomà).
Molts d’altres ascetes s’estaven com Joan en el desert de Judà. Però només ell va tenir l’audàcia de portar l’ànima del desert al cor de la ciutat anant a predicar per la terra baixa del Jordà a la comarca de Jericó.  El passatge d’Isaïes que cita l’evangelista en temps de Joan era el lema dels ascetes del desert que anaven a “preparar el camí del Senyor”. Fa referència als repatriats que creuen el desert sota la guia de Déu des de Babilònia a Palestina. Una altra imatge ben actual: avui hi ha més hi ha més de 65 milions de persones forçades a desplaçar-se del seu lloc d’origen... És un nombre que supera el de la segona guerra mundial... Els evangelistes a aquesta dura travessia li donen el sentit al·legòric de conversió. Allò que és tort s’adreça, allò que està enfonsat s’eleva, allò que és aspre es fa suau i allò altívol s’abaixa perquè pugui entrar Crist.
Fa pocs dies el bisbe Antoni Vadell ens deia als preveres i diaques de l’arxiprestat que que el Senyor ens convida a buscar-lo i a reconèixer-lo, dins la nostra realitat concreta, la que ens envolta, dins la vida quotidiana, en l’avui de la nostra vida.
Potser que estiguis passant un moment de dol, de decepció, de buidor espiritual, de desencís... Potser que estiguis sotmès a una forta pressió... pot ser que estiguis expectant, potser que estiguis emprenent una nova etapa en la teva vida. Sigui com sigui és el teu context real i és aquí on l’has de trobar. Que t’hi encoratgi el testimoni profètic de Joan.
Estimats germans i germanes, faig meva la certesa de Pau: “estic segur d’una cosa: Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist”.

Caldrà dir que sí


Solemnitat de la Immaculada 2018

Estimats germans i germanes,

El llibre del Gènesis - el llibre dels orígens- ens explica que després d’haver creat el món, Déu se’l va mirar i va veure que era bo. En realitat la paraula bíblica és bo i bonic, però nosaltres en català no tenim un terme per dir conjuntament les dues coses i per això diem que se’l va mirar i va veure que era bo de debò. Quan veiem una acció positiva i generosa diem que és una obra bona, però quan una acció és especialment abnegada i generosa diem que és bonica. “És bonic el testimoni d’aquesta família que ha acollit...”, “és bonic com aquests avis s’estimen”, “és bonica la generositat d’aquell jove...” La bellesa designa un tipus de bondat més alta.
Aleshores ens preguntem: per què hi ha mal? Per què hi ha sofriment? Per què les notícies ens mostren cada dia el rostre més cru de la realitat? Perquè portem el tresor de la nostra llibertat en gerres de terrissa i, sovint, en fem un mal ús. I sí Déu ha fet la creació bona i bonica, Déu ens ha fet bons i bells però nosaltres sembla que li hàgim esguerrat la plana i no hem acceptat els nostres límits, no acceptem la malaltia ni la mort, ni l’arruga ni la pèrdua. Ens costa d’acceptar els nostres límits i volem saber més i més i volem acumular coneixements i sembla que no en tenim prou amb vint-i-quatre hores del dia i ens tornem insaciables. I ens anem allunyant de la natura i de la nostra humanitat.
Per això avui celebrem que Déu es va fixar en una noia bona i bonica d’un petit poble, amagat en un racó de la terra. Aquesta noia del poble estava cridada a ser la seva interlocutora. Déu va decidir establir amb ella una aliança eterna. Aquesta noia es deia Maria que entre altres coses vol dir l’estimada de Déu.
 Avui és la festa que ens convida a retornar a la simplicitat i la senzillesa del viure per poder tornar a conversar amb Déu a l’hora de l’oreig suau del matí. La pregària és el reconeixement humil de la nostra contingència. I en el clima de la pregària podem tornar a dir-li a Déu que sí. Com deia Helder Càmara –i ha citat el Cardenal Omella- el sí d’una petita noia en un petit poble va canviar la història. La història de la humanitat es va obrint pas amb força enmig d’un cúmul d’errors i despropòsits gràcies a aquells que com Maria tornen a dir sí a Déu en cada moment. En aquells que fidels a la seva consciència són capaços dels sacrificis més grans. Sigui l’entrega generosa en les perifèries, sigui un projecte que salvi vides, sigui un cant a la bellesa o sigui una meditada vaga de fam.
Déu va fer el món bell i bonic i nosaltres estem cridats a estendre la bondat i la bellesa amb molts “sís” quotidians.
Maria no estigué sola: tingué el suport de Jesús, de Josep, de les seves germanes, del seus pares, de la porció del poble escollit. I la fraternitat neix de saber-nos germans en l’existència.
I avui donem gràcies especialment per aquell sí de Natzaret preparat des de l’eternitat que havia de canviar la història. I demanem que la penitència, el perdó, la reconciliació, ens faci immaculats com Maria.


jueves, 6 de diciembre de 2018

Sonet a Mercè Porredon


Sonet en el comiat  de Mercè Porredon Auguets
6 de desembre de 2018

Mare de Mn. Jordi Cussó i Porredon
Any de la Mare de Déu de la Mercè, protectora de República Dominicana

En el jubileu de la teva patrona
et diem a reveure Mercè estimada
ben conscients que aquesta vegada
has marxat dormint amb Déu una estona.

Has estat per damunt de tot bona persona:
filla, esposa, mare i àvia venerada
has fet dreturer camí sens marrada
deixant-te bressar de l’Esperit l’ona.

Amb els Porredon parlaves de nit
amb veu pregona des del teu llit
-és que t’anhelaven ja més enllà.

Res del que has fet no ha estat en va
ara puja de pressa i estén la mà
que dalt del cel t’espera el Damià.


miércoles, 5 de diciembre de 2018

Exèquies de Josep Lluís Núñez i Clemente


Parròquia de la Bona Nova, 5 de desembre de 2018

Introducció

En Josep Lluís Núñez ha mort després d’una llarga lluita.  Amb una fortalesa que sorprenia fins i tot als metges, al final la mort ha guanyat la partida. Estem acomiadant un home de fe. La Maria Lluïsa, els fills i els néts ens han convocat per donar gràcies a Déu per la  vida llarga i fecunda d’en Josep Lluís. Saludo cordialment el rector d’aquesta parròquia, mossèn Carles Sauró per la seva càlida acollida, el diaca mossèn Ramon Vuyreus i a Biel Harpel, que acompanyant-nos al piano ens ajudarà a pregar. En atención a las persona que habéis venido de más lejos, y por petición expresa de la família, alternaremos el catalán y el castellano en esta celebración tan multitudinaria, que deseamos que sea también de consuelo y de esperanza


Homilia

La primera vegada que vaig veure Josep Núñez fa anys era al carrer de Barcelona, dalt d’un autocar, pel lateral de la Gran Via, tombant per Pau Claris. Ell anava al capdavant , radiant, abraçat a la copa, quan amb tots els jugadors baixava cap a la Basílica de la Mercè a oferir-la a la Mare de Déu.

La darrera vegada que el vaig veure va ser fa poc a la clínica, lluitant contra la malaltia, voltat del vostre afecte i de l’auxili dels metges i el personal sanitari.. Mig inconscient, en sentir-me encara em va estrènyer ben fort la mà. I vam pregar el parenostre unint les nostres mans. Feia poc que havia rebut la unció dels malalts.

Tal com l’home que havia construït la casa sobre la roca, de què parla l’evangeli, en Josep Lluís Núñez i la seva muller Maria Lluïsa Navarro, al capdavant d’una important empresa constructora, han bastit molts edificis de Barcelona. Els vostres blocs de pisos són característics i inconfusibles... Bastits amb la seva supervisió directa, calculant els riscs, tenint cura dels detalls... Com valorem  també la restauració de l’emblemàtica Masia! Quan en Josep Lluís repassava la seva trajectòria deia: “Nuestra empresa es la que quisimos mi família y yo que fuera. Es decir, eminentemente familiar (...) Hemos tenido unos col·laboradores maravillosos (...) mi sentimiento hacia todos ellos es de gratitud por su esfuerzo y lealtad”.

Però la construcció més important, d’en Josep Lluís, sens dubte, la seva passió fonamentada en la roca incommovible de la fe, ha estat la seva pròpia família, la que tots dos, Maria Lluïsa, vau fundar un 26 de setembre de 1956 a Montserrat. Maria Lluïsa: avui és un dia especialment trist per a tu.  En el decurs d’aquests 62 anys has estat al costat d’en Josep Lluís, com a esposa i com a interlocutora i col·laboradora directa. El buit que et queda humanament sembla difícil d’omplir, però et resta la teva fe, el consol i la tendresa dels teus fills i néts i l’exemple de la lluita incansable del teu estimat espòs. Sabem que continuaràs lluitant tal com ell ho va fer...

Per vosaltres els fills, Josep Lluís i Josep Maria, pels néts Patrícia, Pepe i Ana, avui és un dia trist però ple d’agraïment, car sabeu que sense la vida del vostre pare i avi, no hi hauria hagut la vostra vida. Quantes lliçons de proximitat, d’esforç, de superació que us ha donat! Us ha ensenyat la lliçó de crear equip i d’ell heu après a ser generosos. Tenia el somriure i, quan calia, les llàgrimes sempre a punt. No temia exterioritzar els seus sentiments. Era com un infant crescut. La família, la feina ben feta i el Barça han estat els seus hobbies i les seves grans passions.

Josep Lluís Núñez ha sido el presidente más longevo del Barça. Ha llevado a su equipo y a sus colores a hitos insospechados. Y situó al equipo en lo más encumbrado. Bajo su mandato el Barça creció exponencialmente, y este club, que es más que un club, ha dado renombre a Barcelona en todo el mundo. Lo han subrayado los periódicos: Josep Lluís Núñez ha sido un gran presidente. Sin embargo no lo ha tenido fácil, muchos lo sabéis. Recuerdo que hace años un renombrado jugador y un obispo sostenían un dialogo en una prestigiosa revista. Y el jugador le preguntaba : “señor obispo, por qué Dios nos enseña esas tarjetas amarillas en el camino de la vida?” Las tarjetas amarillas son las contrariedades, los fracasos... Pero las dificultades vividas desde la fe... también hacen crecer.


Cuantas lecciones extraemos del deporte! El deporte es, puede ser fuente de humanismo. Es la escuela donde se puede aprender el fair play, el juego limpio, el trabajo en equipo, la sana competitividad, la autosuperación... El deporte es la gran fiesta de los pueblos.  Cuantas veces un evento deportivo donde concurrern países rivales abre el camino a un mayor entendimiento!  La carta de San Pablo a los Tesalonicenses que hemos proclamado nos ha recordado la carrera del atleta para alcanzar la plenitud, esa carrera que todos a nuestro ritmo hemos de procurar seguir en nuestra existencia.

Permeteu-me que acabi amb  un

Sonet de comiat a Josep Lluís Núñez Clemente en el seu traspàs


Adéu-siau Josep Lluís president
sota un arc de banderes blaugranes
pel davant d’escairades façanes
te’n vas prest al repòs mes clement.

Amfitrió, encara congregues la gent
Mentre aquí branden a mort les campanes
te’n vas tramuntant les altes muntanyes
abraçat a una copa d’argent.

Avi, pare, espòs, amic sens parió
et diuen adéu equip i afició:
deixes a la verda herba una estela.

Desplegant ardit la blanca vela
la teva generositat resta esparsa:
viuràs eternament al cor del Barça.


sábado, 1 de diciembre de 2018

L'ai al cor


Estimats germans i germanes:

Quan escoltem l’evangeli d’avui és fàcil que pensem en un futur llunyà. I certament Jesús es refereix al final de la història. Però de la mateixa manera que es pot fer una lectura diacrònica, a través del temps, d’aquests esdeveniments dramàtics, l’evangeli també admet una lectura sincrònica: avui hi ha nacions que viuen amb l’ai al cor. Pensem només en Síria, en Iemen -un dels països més pobres del món- en Afganistan, en el Congo... En Ucraïna on hi ha cada dia un assassinat. Totes aquests conflictes armats produeixen que avui al món hi hagi milions de persones desplaçades i refugiades. Segons dades d’ACNUR hi ha més de 65 milions de persones forçades a desplaçar-se del seu lloc d’origen... És un nombre que supera el de la segona guerra mundial...Quantes d’aquestes persones germans nostres en l’existència en algun moment o sempre viuen amb l’ai al cor!
I tants d’altres més propers que truquen a les portes de les nostres comunitats... I nosaltres tindríem la gosadia de dir-los com Jesús als seus deixebles: “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats? Si nosaltres mateixos per coses molt menys importants caminem amb el cap cot!
L’advertiment que ens fa l’evangelista, amb certa ironia suau, d’estar atents sobre nosaltres, que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el nostre cor, continua essent plenament vigent. Fins i tot l’excés d’informació que rebem cada dia pot produir l’efecte invers i en lloc d’estar més atents, estem més dispersos o més distrets.
No desoïm la veu de Déu. Avui en culminar la setmana de la Bíblia pensem cada un de nosaltres en quin passatge de l’Escriptura ens ajuda més. Per alguns seran les benaurances, o un salm, o la paràbola del fill pròdig... Jo us en comparteixo un que sempre m’emociona: és un fragment del càntic d’Habacuc que es recita els dies feiners a laudes. Diu així:  “Cert que la figuera no fa fruit, ni tindrem la collita dels ceps; l’olivera no ha pensat a produir, i els camps no donen res per a menjar; no queda cap ovella als corrals ni cap bou a les estables...” I després de descriure aquesta situació tant dramàticament improductiva en una cultura rural, afegeix: “Però jo celebraré el Senyor, feliç de veure que Déu em salva. El Senyor sobirà m’ha fet valent i amb peus lleugers com els dels cérvols, m’encamina cap a cims invencibles.” És a dir per grans que semblin les dificultats que ens encerclen poden ser vençudes amb la resiliència de la fe. Encara que el panorama pugui ser desolador, Déu no ens deixa pas.
Ja mirem de fer el bé, però cada dia podem avançar una mica més, ens ho ha recorda la primera carta de Sant Pau als cristians de Tessalònica i ens ho hem de recordar també els uns als altres.
Comença el temps d’Advent. Al llarg de la nostra vida hi ha hagut esperances reeixides i esperances frustrades. També en el present n’hi ha. Però fins i tot una petita esperança pot esdevenir la guspira que encengui els cors...
L’Advent és un temps marià. Maria és la mare de l’amor més clar, de l’esperança més transparent. Presidint aquest presbiteri, amb les mans obertes puja cap aquells cims invencibles on l’aire és més pur i ens convida a tots a sumar-nos a aquesta ascensió.


sábado, 24 de noviembre de 2018

L'hora de la veritat


Crist Rei 2018
Estimats germans i germanes.

La festa d’avui té gust de culminació, de plenitud, de cim. Avui culminem l’any litúrgic amb la festivitat de Crist Rei. Any rere any tenim l’oportunitat d’assaborir un final grandiós que és de plenitud. Podríem dir que anticipem l’hora de la veritat que a tots ens arribarà un dia o un altre. “L’hora de la veritat”, és una expressió sovintejada en la nostra parla, tots entenem què vol dir: és l’hora d’enfrontar-se en la realitat, l’hora de no voler amagar més el cap sota l’ala, l’hora de prendre decisions, d’esmerçar recursos... Ai dels qui es fan enrere a l’hora de la veritat. El Papa Benet XVI diu que la qüestió de la veritat és la qüestió essencial de la fe cristiana però, en canvi sembla que allò que regeixi el món sigui el temor a la veritat: les fake news ens embolcallen i distorsionen la realitat. I sembla que per a molts els és més còmode viure en a l’aixopluc del gran engany que no sortir a la intempèrie de la veritat.
Pilat interrogava Jesús en nom del César. I Jesús sentia que el seu temps en aquest món s’acaba. Notem que és un diàleg que es mou a dos nivells diferents: Jesús parla en clau de servei, Pilat en clau de poder. L’ús que ambdós fan de la paraula rei és divers. Segurament Pilat tenia en ment l’emperador Tiberi, anomenat per Plini el Vell “el més trist dels homes” i es preguntaria si Jesús pretenia, absurdament, ser el seu competidor. El poder va deixant les persones soles i les entristeix...
Pilat insisteix amb ironia en la pregunta. L’admira que un pobre jueu humiliat s’atreveixi a parlar del seu Regne. “La meva reialesa no cosa és d’aquest món”, li diu Jesús i li argüeix la raó que més podia impressionar a un oficial de l’exèrcit Romà: els addictes de Jesús no havien recorregut a la violència. Certament havien estat temptats per l’espasa, però Jesús l’havia exclosa completament. La definició de Jesús de “reialesa”, Pilat no està en condicions d’entendre-la: “Jo sóc rei. He vingut a donar testimoni de la Veritat”. La Paraula s’ha fet home perquè ja vingut al nostre món per donar testimoniatge als homes i dones del que ell ha vist i ha viscut sempre en el cor de Déu: aquesta és la seva única Veritat. Ha vingut al món per revelar o comunicar aquesta experiència als seus germans i germanes. El Papa Francesc, a l’inici de la constitució apostòlica “L’alegria de la Veritat” (Veritatis Gaudium) diu que la veritat no és pas una idea abstracta, sinó que és el mateix Jesús, el Verb de Déu.
Israel esperava en el Regne de Déu. Ho somniaven tots, però cadascú a la seva manera. El fill de Déu Crist Jesús, ha vingut a fer present aquest Regne en la seva persona.
Pilat continua sense entendre i el rètol “Rei dels Jueus” (que va fer escriure amb to de sarcasme vol dir a ulls de la Fe que el veritable Regne de Déu ja és aquí, com cantem en la cançó. Ésser de la Veritat vol dir tenir el pensament, el cor i la vida en harmonia amb ella.
Al capvespre de la Història serem judicats segons el Manament de l’Amor. Pilat no va voler entendre-ho i en nom del César va manar crucificar la Veritat. Però des d’aleshores la Veritat regna en els cors lliures des de la Creu. La Veritat de Crist està per sobre de la de qualsevol César (I. Gomà).
El cor de l’home i de la dona –escriu Francesc- experimenten ja des d’ara, en el clarobscur de la història la llum i la festa sense posta de la unió amb Déu i de la unitat amb els germans i germanes en la casa comuna de la creació. En la unitat, hi ha el secret de l’alegria. Fixeu-vos: Tiberi i Pilat personifiquen la tristesa del poder. Jesús en canvi és la icona de l’alegria del servei.
La festa d’avui m’ha portat a reflexionar sobre el temps i l’ús que en fem. Aquests dies corre per les xarxes el vídeo d’un espot publicitari que, probablement, és o serà viral. Segurament molts l’heu vist. Parelles de diversa edat, gènere i condició, es troben davant de la càmera: representa que a totes els uneix una gran amistat. Estan contents de retrobar-se. Però s’explica que en els darrers anys l’ús del mòbil s’ha triplicat i el contacte amb la gent que realment ens importa s’està traslladant a les xarxes socials. Com a conseqüència cada vegada passem menys temps amb els nostres éssers estimats i més temps utilitzant les pantalles. El conductor de l’espot, explica que mentre nosaltres afirmem que  els éssers estimats són el més importants, no obstant la distribució del nostre temps no ho demostra així. Estem programats per evitar pensar el temps que ens queda per viure. Així tenim la sensació que sempre tindrem l’oportunitat de fer les coses que ens fan feliços... Amb un senzill càlcul estadístic ens podem adonar que és possible esbrinar quant de temps passarem encara amb els nostres éssers estimats. Els protagonistes de l’espot es queden molt sorpresos i fins i tot amb llàgrimes els ulls, quan els comuniquen el resultat: els sembla impossible, esperaven anys i en realitat són dies...Preguntem-nos amb quina freqüència ens veiem amb els nostres millors amics, quantes hores representen a l’any, a mes o a la setmana  i, segons l’edat que tinguem, podrem calcular fàcilment el temps que ens queda per passar junts. I segur que ens semblarà, poc molt poc. I és que tenim una sola vida, l’amistat s’ha de cultivar cada dia i hem de dejunar molt més de pantalles: hem de ser coherents en l’ús del nostre temps.
I així l’hora del trobament podrà ser de debó l’hora de la veritat.

domingo, 18 de noviembre de 2018

Quan el sol s'enfosqueix



Homilia diumenge XXXIII de durant l’any

Estimats germans i germanes:

Avui a l’Església celebrem la II Jornada Mundial dels Pobres instituïda pel Papa Francesc. El bisbe de Roma ens anima a celebrar-la a les nostres parròquies i comunitats per prendre consciència de la situació de pobresa que viuen molts germans i germanes nostres. I hi ha tantes menes de pobresa!

Recordo que la Montserrat, molt activa a Càritas de Sant Francesc d’Assís de Bufalà diu que la principal pobresa és al cap... Quantes persones víctimes de la marginació acaben amb trastorns de personalitat. Aquesta setmana una cristiana compromesa de la nostra parròquia, mare de família, em parlava d’una noia veïna seva que viu al centre de la ciutat. Una noia que havia estat bonica, sana, elegant, que fins i tot havia estat actriu i ara, en canvi, camina embrutida, deixada, sense esma, pels carrers de Badalona. No sembla la mateixa. Fa pocs dies va trucar a la nostra porta un noi culte que havia estat actor en diverses sèries televisives i que ara viu un període molt difícil, vagant sense nord, pidolant d’ací, d’allà... Per a ells i per tants és com si el sol s’hagués enfosquit, la lluna no fes claror, els estels trontollessin. És cert que la dinàmica dels mitjans de comunicació de masses té un punt de perversitat quan una persona és pujada a la fama i tot d’una és llançada des de dalt de tot. Hi ha famosos que han acabat els seus dies en l’oblit.

Quants camins condueixen també avui a formes de precarietat! La falta de mitjans bàsics de subsistència, la marginació quan ja no es gaudeix de la plena capacitat laboral, les diverses formes d’esclavitud social, malgrat els progressos realitzats per la humanitat... Com Bartimeu, quants pobres són avui a la vora del camí a la recerca d’un sentit per a la seva condició! Quants es qüestionen sobre el perquè van haver de toca el fons d’aquest abisme i sobre la manera de sortir-ne! Esperen que algú se’ls acosti i els digui: “Ànim i vine, que et crida” .

I també amb realisme el Papa Francesc reconeix que llastimosament sovint hi ha persones que tenen fòbia envers els pobres perquè els consideren com a gent portadora d’inseguretat, d’inestabilitat, de desordre per a les rutines quotidianes i per tant, mereixedores de rebuig i d’apartament. És el que avui es coneix com aporofòbia, la fòbia a persones pobres o desfavorides. Es tendeix a crear distància entre ells i el propi jo, sense adonar-se que així es produeix l’allunyament del Senyor Jesús, qui no els rebutja mai, sinó que els crida i els consola: “els meus designis són designis de pau i no de desventura” diu l’antífona d’entrada de la celebració d’aquest diumenge.

També en el missatge d’aquesta Jornada, Francesc diu que el salmista té experiència directa de pobresa i no obstant això la transforma en un cant de lloança i d’acció de gràcies al Senyor. També es pot fer festa amb els pobres. En moltes diòcesis del món l’any passat, la celebració d’un banquet per als més pobres va enriquir aquesta Jornada Mundial.

Mossèn Richard Twagirimana, fa vuit anys que treballa pastoralment entre nosaltres com a vicari. Ell a Burundi ha tingut també experiència directa de pobresa. En una entrevista a El Periódico de Catalunya, dimecres passat, explica que a casa seva eren deu germans i que la seva mare els ensenyava a compartir allò poc que tenien. De vegades Richard i els seus germans compartien una panotxa de blat de moro entre els deu. El periodista Alvar Monge li pregunta com es pot compartir una panotxa entre deu. “Els grans de la panotxa, diu, formen unes línies i cada germà triava una línia per torn, sense queixes”. Realment la fam prem l’enteniment!

Un feligrès m’ha escrit: “Quin bon home que tenim entre nosaltres”. I un altre “un bon detall compartir una panotxa entre deu germans” i afegeix: “Diumenge Jornada Mundial de la Pobresa”.

Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó diu Jesús quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Benaurats els pobres que malgrat tot són capaços de somriure!