domingo, 10 de diciembre de 2017

Aplanar

Diumenge segon d'advent 10/12/2017

A l’oració col·lecta, a l’inici de la missa, hem demanat que “les preocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de córrer a l’encontre de Jesús”. Aquest és el sentit de l’Advent, no és solament que Déu ve a la nostra vida en cada ésser humà i en cada esdeveniment de la nostra història, sinó que som nosaltres els qui anem cap a ell. Com diu la cançó de Kairoi: “Tu ets qui ens crides, i en silenci venim”.
Però què passa? Que tots tenim moltes preocupacions i quan arriba aquest mes de desembre i s’acosten les festes nadalenques, sembla que encara en tinguem més. Sembla que la vida ordinària es paralitzi i que moltes coses s’hagin de deixar “passat festes” Hi ha unes paraules que aquests dies està en llavis de molts: “passat festes”. “Passat festes et trucaré”, “passat festes ens veurem”, “passat festes faré la gestió” “passat festes li respondré…”, “passat festes m’hi posaré”.  És cert que les festes són dies especials en els quals canviem el ritme ordinari, tenim àpats i trobades familiars, potser viatges i desplaçaments, però és que no és festa també trobar-se amb una persona amiga, visitar-la, telefonar-la, quedar, o emprendre un projecte?
És un recordatori que la gestió més important que hem de fer aquests dies és trobar-nos amb Jesús. Potser en una estona de silenci davant del pessebre, acompanyant un malalt, o a casa jugant amb la mainada... Em van explicar que una dona gran, treballadora, molt generosa, sortint de la clínica on havia estat ingressada, de retorn a casa, només repetia amb intensitat: "És que he de parlar, he de parlar." "I amb qui has de parlar? –li va preguntar una amiga. – "Amb Déu!" –li respongué ella. Parlar amb Déu és pregar, conversar, comunicar-nos en silenci, a la seva presència encarnada. Parlar amb Déu vol dir prioritzar.
Difícilment podrem parlar de Déu a les persones si no parlem amb Déu de les persones. Pregar és també un exercici de solidaritat. És deixar de pensar en nosaltres mateixos i obrir la ment i al cor als altres, especialment els pobres i els qui més pateixen.  La carta de Sant Pere ens ha dit: “nosaltres esperem un cel nou i una terra nova on regnarà la justícia”. Han passat dos mil anys i continuem esperant aquell mateix cel nou i aquella terra nova. Que no hem progressat? Sí en cert sentit: hi ha una consciència més fina dels drets humans, noves formes de comunicar-se i de treballar... En d’altres aspectes sembla que visquem una regressió.
Aquests dies amb motiu de la campanya electoral, escoltem moltes veus i moltes promeses d’un nou ordre... Però quin líder polític avui seria capaç de renunciar als seus seguidors, als seus militants, per dir-los que n’hi ha un altre que és més veraç, amb un projecte més sòlid? Doncs aquesta fou la renúncia de Joan Baptista. Va indicar als seus deixebles: “mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món.”  I ells el seguiren. Joan tenia ben clar el seu paper: “cal que jo minvi perquè ell creixi”. Qui és capaç avui de fer aquest exercici d’humilitat? Diuen que això, d’alguna manera, ho feu també el Cardenal Carlo Maria Martini quan en el conclave de 2005 va veure que els vots anaven cap a un altre cardenal -potser Joseph Ratzinger o potser cap a Jorge Mario Bergoglio. Martini estava delicat de salut i ell mateix va aconsellar als seus simpatitzants que no el votessin a ell, sinó a aquell altre. Quan l’arquebisbe de Milà va morir set anys després, va rebre en la seva capella ardent, l’homenatge d’unes dues-centes mil persones...
Tornem un moment a la pregària col·lecta: “les preocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de córrer a l’encontre de Jesús”. Córrer? És que no correm prou? Sí que hi ha persones que corren molt per no arribar enlloc. Però la persona que prega amb autenticitat, se li agusa la mirada, detecta les necessitats més urgents i s’hi aboca amb urgència.  
Per això Advent és un temps per a la reconciliació, per prendre consciència de les nostres omissions i faltes de prioritzar. Nosaltres la celebrarem comunitàriament d’ací a pocs dies. En la professió de fe que renovarem d’aquí un moment confessarem la nostra fe en un sol baptisme per la remissió dels pecats.

Que Joan Baptista, figura de l’Advent, ens faci humils, ens ajudi a aplanar les rutes als altres, a abaixar les muntanyes del nostre orgull i a convertir el terreny escabrós en una vall.

jueves, 7 de diciembre de 2017

Xarxa de mal, xarxa de bé

Solemnitat de la Immaculada Concepció 2017

El relat del pecat original -ple de simbolismes- indica una realitat profunda: que la dona, que l’home des dels orígens de la humanitat eren capaços de fer mal i de fer-se mal.  I que de fet se’n van fer i en van fer. Quan el poble jueu per allà al segle X abans de Crist reflexionava sobre la condició pecadora de la humanitat: la supèrbia, l’enveja, la mandra, les lluites malignes, els desequilibris socials, arribava a una conclusió: avui els homes pequen, perquè des del principi de la humanitat ja eren capaços de pecar i de fet van pecar. Però si us hi fixeu el pecat no és solitari: hi ha una xarxa còmplice de maldat. Déu interroga Adam, Adam dona la culpa a Eva i Eva li passa la pilota a la serp. De fet, tots són culpables, però tots s’espolsen les responsabilitats.
Un novel·la molt coneguda d’Agata Christie és “Assassinat a l’Orient Express”, que s’ha tornat a portar a la pantalla recentment. En aquesta obra es pot veure com en el món la culpa està ben repartida, com hi ha tota una conxorxa del mal. Perquè això, estimats germans i germanes és ben actual. Hi ha pecats col·lectius i pecats estructurals. Aquesta setmana em preguntava un amic, l’Enric, cristià compromès, que celebrava els seus 90 anys: “Com és que a les homilies no parleu de corrupció, quan n’hi ha tanta i Jesús mateix a l’evangeli la denuncia?”. Les màfies, el narcotràfic, la prostitució, l’explotació, són xarxes de maldat. Tenia raó. Potser pensem que ja han parlen prou els diaris, però com a cristians també tenim el deure de parlar-ne i de  plantejar alternatives.
El fet que Maria fos preservada del pecat original ens dóna la clau de la nostra missió: ella no va participar d’aquella tendència inscrita en la condició humana que ens porta a obrar malament i a fer-ho fins i tot de manera col·lectiva. Però aquest privilegi de Maria no l’hem de veure només en negatiu “sense pecat” sinó en positiu: “plena de gràcia”. La Mare de Jesús, veient que Déu li demanava de cooperar en l’obra de la Salvació, va tenir l’enginy d’organitzar una xarxa del bé. Fixeu-vos-hi. Des del primer moment de l’Anunciació no es guarda el secret, ja busca la sana complicitat de Josep, i després d’Elisabet i del seu espòs Zacaries, segurament de la seva germana, Maria Cleofàs i de tots aquells que formaven el que tècnicament s’anomena “la resta d’Israel”. A les noces de Canà, busca la sana complicitat dels criats quan els diu “feu tot el que Ell us digui”. Al peu de la creu Jesús propiciarà que faci una aliança amb Sant Joan, el deixeble estimat. I com que Maria és la única que manté clara la seva esperança busca és capaç de congregar els apòstols després de la Passió i mort de Jesucrist: Pentecosta.
Els sants són els qui en el decurs de la història han anat cercant i han trobat solucions als problemes. Sant Pau recorda aquesta elecció privilegiada: “perquè fóssim sants”. Elegits per viure la plenitud de l’amor. Per tant, elegits per cercar solucions, no en solitari, en grup, en equip...
Avui afortunadament també el bé usa les xarxes per treballar a favor del bé. L’economia social, el voluntariat... són accions que treballen en xarxa. Les noves generacions s’estan acostumant a treballar així.
Recordo de petit, allà al poble, quan la gent trucava a la porta deia: “Ah Maria!”. Era una reminiscència de l’”Ave Maria Puríssima”, que es responia des de dins amb un: “sense pecat fou concebuda.” Aquesta salutació en el món catòlic s’ha anat restringint a l’inici del sagrament de la reconciliació i encara no sempre. Però és bonica. És un recordatori de la nostra llarga tradició de devoció a la Immaculada. L’Ave Maria es troba inscrita en pedra en moltes llindes de les nostres pairalies.
Una cosa tan simple com entrar en una casa demana un cert ritual. No podem entrar als llocs de qualsevol manera. Un dia allà a Chiu-Chiu, a Calama, al nord de Xile, em trobava a l’església parroquial, blanquíssima, la més antiga d’aquell gran país. El sostre és fet amb fusta de cactus. Des de dalt del cor veia com uns turistes hi entraven amb una llauna de beguda a la mà, amb la mirada perduda, com si penetressin a un lloc qualsevol. Em van fer una certa compassió per la ignorància que aquella actitud revelava... És cert que pel cristià tot àmbit és sagrat, tota terra és santa, però hi ha indrets que tenen una major densitat de sentit i cal entrar-hi amb respecte, amb una mirada atenta i recollida.  I qui diu la casa de l’església diu qualsevol casa, per senzilla i humil que sigui.
És elegant i discret trucar la porta d’una estança abans d’entrar-hi. És elegant saber-se presentar. Fins i tot parlant per telèfon. Quan l’àngel va anunciar a Maria, la va saludar “Alegra’t!” i aquella salutació fou el primer motiu de la seva meditació: Maria es va preguntar perquè la saludava així. Però malgrat la torbació inicial va ser capaç de dir que sí. Déu l’havia preparada des de feia molt de temps. I aquell sí de Maria havia de canviar la història.




domingo, 3 de diciembre de 2017

Aunque es de noche


Primer diumenge d’Advent 2017


Cada Advent és el mateix, però cada any l’Advent té un color distint. Perquè distint és el nostre moment vital, les expectatives personals, les circumstàncies de la nostra comunitat i del nostre poble.  La nostra vida té dies i nits. I avui potser que personalment en la vida familiar o com a parròquia o com a poble estiguem vivint una nit, uns moments de foscor i de desconcert.

Sant Marc evoca les quatre vigílies nocturnes de l’horari romà: el vespre, la mitjanit, el cant del gall i la matinada. No hi ha una sola nit. I la nit pel cristià no ha de ser cau de malifetes. “ A la nit quan neva i plou i la ciutat es remou brillant d’insomnis i fúria “ (Maragall) Hem de recuperar la nit, perquè en la foscor pot esclatar la Llum. Era de nit quan Jesús va néixer en un estable (Oh fosca d'una Nit la de Nada/tu ens has portat la Llum", escrivia Joan Baptista Bertran; i era de matinada quan va ressuscitar. El cant del gall va fer adonar a Pere de la seva traïció.  Si vetllem, la nit potser esdevenir l’hora propícia. Escrivia Sant Joan de la Creu: “ qué bien sé yo la fonte que mane y corre,/ aunque es de noche./ Aquella eterna fonte está escondida,/que bien sé yo do tiene su manida,/aunque es de noche.

Què volem dir avui quan diem que Déu ve? Quan diem que Déu ve expressem un efecte de perspectiva. Som nosaltres els qui, moguts per Ell, anem cap a Ell. Enmig de les nits de les incerteses, de les frustracions i de les esquerdes de la nostra convivència quotidiana, la nostra vida s’aboca cap a un destí de plenitud que és el mateix Déu. Tota la vida és un pelegrinatge que té com a horitzó el Senyor. No caminem simplement per caminar, caminem per avançar, caminem cap al Cel Nou i la Terra nova que Ell ens ha promès. Però com que Déu no és llunyà, si no que se’ns ha fet tangible en Jesucrist, aquesta trobada definitiva s’ anticipa en la trobada amb cada persona i en cada esdeveniment de la nostra existència.

“Nosaltres som l’argila i vós el terrisser, tots som obra de les vostres mans” hem escoltat en el profeta Isaïes. Deixem fer a Déu. Que no ens arrossegui l’activisme de fer i de fer, deixem que Déu entri en nosaltres i ens ajudi a teixir el teixit de la nostra vida. Vetlleu. Vetllar vol dir mantenir despert l’esperit. Popularment diem: “mentre hi ha vida hi ha esperança”. El Doctor Jordi Gol, que s’autodefinia com “metge de persones” deia, és a l’irevés “mentre hi ha esperança, hi ha vida”.

Germans i germanes que la nostra nit esdevingui transparent, com escrivia bellament Carles Cardó. I ara, abans de celebrar l’àpat de l’amor, repetim amb el poeta i místic: “Aquesta viva fuente que deseo,/en este pan de vida yo la veo,/aunque es de noche.
 .

domingo, 26 de noviembre de 2017

Elogi del viure


Homilia diumenge de Crist Rei 26/11/2017

Quan Miquel Àngel va pintar el Judici Final a la paret de fons de la Capella Sixtina es va inspirar en aquest passatge de l’evangeli que acabem de proclamar. És com si la paret hagués desaparegut i, de sobte, aparegués l’escena del darrer dia. És l’instant suprem en que Jesús Ressuscitat (porta les nafres de la Passió) fa un gest de reprovació amb el braç envers tots aquells que no han sabut reconèixer-lo en el germà més petit, en el pobre i el famolenc, en el malalt i el pres, en els seus enviats. D’aquesta composició grandiosa (hi ha prop de quatre-centes figures humanes) hi ha molts detalls que ens impressionen: Maria apareix com a arraulida al costat de Jesús, talment com Eva sorgida del costat d’Adam. I és que Jesús i Maria són el nou Adam i la nova Eva, els pares de la humanitat nova que va sorgint lentament enmig del dolor i que es manifestarà en plenitud el darrer dia. Miquel Àngel patia molt per aquell món tan corrupte com el que vivia, tenia contactes amb cercles prereformats i volia expressar plàsticament l’esperança d’una nova humanitat. També és ben curiós el detall d’aquella persona que per tal de no caure s’aferra en uns rosaris, que no són els nostres, sinó els que usen els musulmans.
El món nou només serà possible si ens estimem i si estimem allò que fem. Els manaments de Déu van molt més enllà dels preceptes humans, perquè neixen de l’amor i porten a l’amor. Tots ells es resumeixen en la caritat. Per això hem de fer-ho tot, fins les coses més petites de cada dia, pensant en la repercussió que poden tenir. Així ho escrivia Joan Maragall en el seu Elogi del viure:
“Estima el teu ofici,
la teva vocació,
la teva estrella,
allò pel que serveixes,
allò en que realment,
ets un entre els homes,
esforçat en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.”

Diu un proverbi xinès que “el moviment d’ales d’una papallona es pot sentir a l’altra costat del món i pot provocar un tsunami” és a dir que un petit canvi pot generar grans resultats, insospitats.
I això ho podem aprendre ja de petits...
En Josep Maria i la Maria Electa avui celebren els cinquanta anys de matrimoni i són per a tots nosaltres un estímul i un exemple. Hi ha una secret.: Consideren que un dels aspectes que més ha reforçat la seva unió i que els ha sostingut sempre és el respecte recíproc. Creuen que no l’han perdut mai ni tampoc als fills. Respecte és mirada atenta, és estar ben atent a l’altre, a la seva manera de fer, a les necessitats de l’altre, és deixar que decideixi, lliurement, responsablement, això vol dir “respectar”. Ells, dos floristes de professió, han guarnit aquest altar durant molts anys... Les flors amb la seva bellesa són les coses més boniques del món. Recordo una anciana del meu poble, la Margarida llarga li dèiem, perquè era molt alta, que deia que el que més li agradava del món era el sol i les flors. Les flors tenen el seu llenguatge, les flors parlen i ens parlen. La rosa parla d’estimació, la flor de l’ametller evoca del despertar, la margarida la innocència infantil, d’ací a pocs dies ens regalarem flors de Nadal i tots sabem que el crisantem evoca la mort...

Quan Maria va demanar a Juan Diego que desplegués la seva tilma, en van sorgir unes roses bellíssimes que havia collit quan no era el temps, i la pròpia imatge de Maria, la Verge de Guadalupe, que s’havia revelat a aquell pobre indiet, “el més petit dels seus fills” com l’anomenà. Que Ella ens atorgui una mirada atenta i respectuosa envers tots aquells petits que truquen a les nostres portes. Amén.

lunes, 20 de noviembre de 2017

Comentari a la tercera part del Magnificat de Martí Luter


Parròquia de Santa Maria de Badalona divendres 17 de novembre de 2017

La seva misericòrdia s'allarga de generació en generació/per a tots els seus fidels./Desplega la potència del seu braç,/i destrueix als homes de cor altiu./Desposseeix als grans del seu senyoriu,/i exalça els insignificants, als que no són res./Sadolla als qui tenen fam amb tota mena de béns,/i deixa als rics amb les mans buides./Acull al seu poble Israel, el seu servidor,/recordant-se de la seva misericòrdia/com ho havia promès als nostres pares/ a Abraham i la seva descendència per sempre.

Benvolguts,
En les dues sessions anteriors hem escoltat les reflexions de dos pastors Lorenzo González i Daniel Posse. Tots dos experts en Luter. Jo en aquest tema no els arribo ni a la sola de la sabata. Amb tot, vull agrair al Joan Rosàs i als congregants dels Dolors que en aquest cicle amb motiu dels 500 anys de la reforma protestant, m’hagin permès de llegir i comentar aquest text de Luter –que al seu torn és un comentari del Magnificat- perquè m’ha fet bé, molt de bé. Simplement l’he llegit i he deixat que ressonés en el meu cor, mirant d’actualitzar-lo i si pot ser que us faci bé a vosaltres.
Recordava que el Dr. Isidre Gomà, insigne biblista ens explicava una obra de teatre de Chouraqui, molt vigorosa, en la qual Maria recita el Magnificat. Aleshores s’aixeca d’entre el públic un exegeta catòlic (un actor) i diu: “és impossible que Maria hagués recitat un càntic com el Magnificat tan elaborat teològicament”. I poc després s’aixeca una velleta jueva i diu: “els exegetes catòlics no saben res, perquè jo sóc jueva, he tingut cinc fills, i després de cada naixement he recitat el magnificat.”
Per això he tingut al costat del text de Luter un llibret del Dr. Gomà que port per títol: “El Magníficat. Cántico de la salvación” (BAC minor, 1982)
En aquest llibret el Dr. Gomà diu que la paraula clau de tot el Magnificat, com del Benedictus, és misericòrdia. Per al lector de llengua grega és un sentiment de compassió activa “un amor que commogut davant del mal de l’altre, s’apressa a remeiar-lo” (p. 90). El misteri cristià té la seva darrera rel en l’amor salvífic amb que Déu mira al món necessitat de salvació. El cristià, doncs, és aquell que té una mirada amorosa sobre el món i sobre les coses perquè el món i les coses arribin a ser allò que han de ser.
Luter diu que Maria en aquests quatre versets enumera sis obres divines...
“Primera obra: Déu és misericordiós amb aquells que voluntàriament renuncien a la presumpció als seus drets, a la seva saviesa, a tots els béns espirituals i opten per romandre pobres en l’esperit.”  Realment hi ha una concordança entre aquesta obra de misericòrdia i la primera de les benaurances. Luter com a monjo agustí havia fet vot de pobresa. La majoria de nosaltres ni hem fet vot de pobresa ni segons Luter som veritablement pobres perquè habitualment reivindiquem els nostres drets, i ens enorgullim de la nostra saviesa. “Es presenten nusos davant de Déu i davant del món”. Aquesta afirmació m’ha fet pensar en Sant Francesc d’Assís que es va quedar nu davant del seu pare quan va decidir canviar de vida i m’ha fet pensar també en un jesuïta contemporani que es passeja descalç pels carrers de Barcelona, ho vau poder llegir a la Contra de la Vanguardia fa uns dies. Quina extravagància, dirien alguns! Quina comunió amb el seu entorn! Diríem uns altres.
I aquesta obra de misericòrdia s’estén (s’allarga) de generació en generació. Aquesta i no les altres, perquè la pobresa d’esperit travessa la història de la humanitat.
Segona obra: destrucció de l’orgull espiritual
La segona obra Luter l’anomena la destrucció de l’orgull espiritual. Luter diu que el braç de Déu és la seva potència, en virtut de la qual actua sense mediació de creatures, en silenci. Que bonic que Déu actuï en silenci! Jo diria que actua en silenci i en el silenci. Recordem el salm: “Mentre un silenci tranquil tot ho embolcallava i la nit tocava a la meitat de la seva carrera, la vostra Paraula totpoderosa es llançà del cel, dels trons reials” (Sa 18, 14-15).
Luter aborda el tema per a molts enigmàtic del mal. Fixeu-vos: “Quan Déu permet que els bons es vegin impotents fins el punt que tots pensin que es troben acabats, és quan amb major força es fa present en ells encara que tan ocult i tan amagat, que aquells que sofreixen en l’opressió no se n’adonen, només ho creuen. Evidentment aquí hi ha una ressonància paulina, “és quan sóc dèbil, quan realment sóc fort”. I una frase magnífica del reformador: “Quan l’opressió desapareix, irromp vigorosa tota la potència que bategava en la debilitat”. Una imatge meva: és com una molla que tinguéssim premuda, en deslliurar-la de la pressió, la molla es posa a saltar. Un amic definia perfectament la situació del secretari d’un gran personatge, quan aquest es va jubilar, em va dir “el secretari està passant una temporada de descompressió”, perfecte.
Luter diu: “tota la força, el braç sencer de Déu hi era present”. I ens convida que ens fixem en Crist en la creu que es trobava en una situació d’impotència i precisament aleshores fou quan va actuar amb més força en enderrocar el pecat, la mort, el món, l’infern, el diable, tot el mal. Luter explica també a partir d’aquí la victòria dels màrtirs. I cita Joel, que el dèbil digui: “Sóc un valent”.  
És també ben suggestiva la imatge de la bombolla, “quan la bombolla està més inflada, quan tothom creu que està molt amunt, que ha aconseguit la victòria, quan ells mateixos estan segurs d’haver assolit el que pretenien, aleshores Déu fa un forat a la bombolla i tot s’acaba. “Necis, no s’adonen que mentre ells s’encimbellen, es fortifiquen, Déu els va abandonant i privant de la força del seu braç”. Aquesta reflexió ens va molt bé per avui. També explica una cosa ben actual que és una de les perversions dels mitjans de comunicació: fan famoses a persones que no han fet res, i quan les han posat encimbellades, molt altes, les deixen caure. Luter creu que Déu vol que el coneguem per la fe i per això “hem de tancar els sentits i la raó”, diu que “l’ull de la raó ens escandalitza, per això hem d’arrencar-lo i llançar-lo lluny”. Aquesta consideració m’ajuda a entendre aquell passatge tan dur de Jesús: “si el teu ull t’escandalitza arrenca-te’l”. Ara ho entenc. Treu de tu una mirada merament racional i procura tenir una mirada de fe, una mirada amorosa i ho veuràs tot en una altra dimensió.” Realment això demana una conversió. Luter demana “tancar els sentits corporals” i això és molt propi del seu temps. Avui es parla fins i tot d’una teologia dels sentits [Tollentino] però en realitat el que vol el pare de la reforma que se’ns obri la mirada interior, l’oculata fidei, els ulls de la fe.
La destrucció dels superbs es produeix quan se senten els més intel·ligents de tots i pletòrics de la seva pròpia saviesa... i l’explicació és molt clara: si un està ple de si mateix, a dins ho hi cap la saviesa de Déu. En castellà hi ha dos expressions exactes que no sé si tenen el seu correlat en català “nadie les tose” i “más dura será la caída”. Luter ho diu ben clar, quan més amunt pugin, més profunda serà la caiguda.
Luter diu que la Mare de Déu quan s’enfronta als hipòcrites, no els mira els palmells de les mans, ni els escruta la nina dels ulls, sinó l’íntim del cor, i per això parla dels superbs de cor. “aquests savis i sants –diu Luter- no són superbs en els seus vestits, en els seus gests; resen molt, dejunen molt, prediquen i estudien molt; celebren missa, van amb el cap cot, no vesteixen  sumptuosament” (...) Ah, quin bon cor que tenen. Invoquen Déu, es compadeixen del pobre Jesús que actua injustament, orgullosament i que, per suposat, no és tan pietós com ells.” I una mica més avall: “aquests són els homes més venenosos, més nocius que trepitgen la faç de la terra. És aquest un orgull cordial, pregon, diabòlic, contra el qual no és possible el consell, per la senzilla raó que no escolten (...) Joan [Baptista] els anomena “cria d’escurçons” i el mateix passa amb Crist. Us confesso que aquest passatge m’ha tocat molt perquè tots coneixem persones així, és més nosaltres mateixos podem estar actuant així moltes vegades perquè la supèrbia és molt subtil, és subtilíssima! No ens hem de culpabilitzar, però sí que ens hem d’examinar i sí que ens hem de deixar corregir. Martí Luter arriba a dir que els rics en realitat són “enemics menors”, els poderosos, més de témer, però aquesta mena de savis, els sobrepassen a tots i sedueixen els altres. Paraules duríssimes: “els rics aniquilen la veritat en ells mateixos; els poderosos l’expulsen dels altres, però els savis –aquesta mena de savis- l’extirpen completament i la supleixen per les pròpies invencions del seu cor”.
Tercera obra: derroca els poderosos del soli
Déu aniquila  i desposseeix els poderosos i els grans amb la potència i autoritat que tanta confiança els mereix, els qui esgrimeixen la seva arrogància-diu- contra els súbdits pietosos i humils, que es veuen forçats a aguantar damnatges, tortura, mort, i tota classe de mals usos per part seva... Comento jo, és la manca de simetria a la qual estem assistint avui en el món i també en el nostre país.
I precisa no és que Maria diu que destrossi els trons, que els destrueixi, que els  trenqui, sinó que derroca d’ells els poderosos. Però Déu ho fa tot als seu temps, “fins que la potència toqui el punt culminant”. Quan això passa, ni Déu està disposat a continuar mantenint-ho ni ella pot sostenir-se amb les seves pròpies forces. És aleshores quan es desfà per ella mateixa, sense soroll, ni enrenou. La història mostra que les grans dictadures poden desaparèixer per una revolta, però el més freqüent és que es disgreguen interiorment.
Quarta obra: elevació dels petits
Luter diu que per petits aquí no s’ha d’entendre els humils sinó els que són insignificants, els qui no suposen res als ulls del món. O sigui els que Francesc anomenaria “els descartats”. I diu que és la mateixa paraula que Maria s’havia aplicat a ella mateixa: “S’ha fixat en la petitesa de la seva serventa.” Això no vol dir que els posi en el lloc dels savis, dels orgullosos, sinó que els concedeix una cosa millor que és “l’elevació en Déu i en esperit, així es converteixen aquí i en el més enllà, en judicis de trons, potestats i tota classe de coneixements ja que són més savis, que tots els savis i els potentats.”
Cinquena i sisena obra: “omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”
Paraules belles les de Luter: “abans acudiran tots els àngels a donar-li aliment, que permetre Déu que es mori de gana qui confia en ell.” I posa com a exemple Elies que fou alimentat per corbs i que durant una llarga temporada va menjar amb la vídua de Sarepta d’aquell grapat de farina”. És a dir Déu no pot abandonar a la seva sort els qui confien en ell.
Però per desgràcia la falta de fe obstrueix el camí, fa difícil que Déu realitzi aquesta obra en nosaltres. Per què? Luter diu perquè ens estimem més estar ben sadollats, ben proveïts de tot abans que haver-nos d’enfrontar a la fam. I una mica més endavant: “has de ficar-te en ell, t’has de submergir en ell, t’has de sentir privat de tots els auxilis perquè ningú que no sigui Déu no actuï.” Aquí hi trobo una ressonància clara de Sant Pau i també de Sant Francesc d’Assís i la perfecta alegria.
Continua: “perquè som cristians, posseïm l’evangeli, aquest evangeli que ni els dimonis ni Déu no poden sofrir, per tal que per mitjà d’ell arribem a la indigència i a l’abatiment i perquè Déu pugui realitzar en nosaltres les seves obres”.



Ha protegit Israel el seu servent
Maria, després d’haver cantat les obres que Déu ha fet en ella i en tots els homes, torna al principi i conclou el Magnificat amb el que Luter qualifica de l’obra mestra per excel·lència: l’encarnació dels fill de Déu.
“Ha protegit”, o “ha acollit”. El verb grec antilambánomai pot evocar el gest d’agafar amb la mà, com diu Isaïes 41, 13, per atraure i mantenir en seguretat aquell que estava en risc de perill, d’aflicció i d’abandonament.
Diu Luter que la paraula Israel té dues parts “Saar” que vol dir senyor, príncep i “el “ que vol dir Déu. Reunides ambdues partícules, com es fa en hebreu, neix l’expressió “Israel”. Per tant, Israel és un “senyor de Déu”, un nom elevat, sant, que entranya en ell mateix el miracle que un home, per parlar així i per gràcia divina s’iguali a Déu en potència de manera que Déu faci el que l’home vulgui. Aquest és l’Israel en el que Déu es complau. I aquet fou el motiu pel qual després d’haver lluitat Jacob amb l’àngel i haver aconseguit la victòria se li va dir “Et diràs Israel”, perquè si tens aquest poder amb Déu [que l’has vençut en la batalla] també seràs poderós amb als homes”. I afegeix encara Luter: “Hi hauria molt a dir, perquè Israel és un misteri rar i profund”.
Com ho havia promès als nostres pares. S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre
Luter comenta aquests versets dient “tot mèrit, tota presumpció es veuen ací tirats per terra, mentre que s’enalteix la pura gràcia i la misericòrdia de Déu. Perquè Déu no va acollir Israel pels seus mèrits, si  no en virtut de la seva pròpia promesa. Per pura gràcia ho va prometre, per pura gràcia ho ha acomplert.”
“Així s’explica –continua Luter- que sant Pau digui (Gàl. 3) que Déu es va comprometre amb Abraham quatre-cents anys abans de lliurar la llei a Moisès, perquè ningú no pugui gloriar-se i dir que havia merescut i aconseguit tal gràcia i tal promesa per la llei o per les obres de la llei. La mare de Déu lloa i enalteix aquesta promesa i atribueix l’obra de l’encarnació de Déu només a la promesa, divina, graciosa, gratuïta feta a Abraham”. Jo ací hi veig la humilitat de saber que som deutors d’una promesa feta en la història, ens ajuda a valorar els qui ens han precedit, sobretot els nostres pares en la fe. Fa pocs dies han premiat amb la creu Pro Ecclesia et Pontifice –la màxima distinció que el Papa dona a un laic- a l’assagista i escriptor castellà, José Jiménez Lozano que a la pregunta, “Cree en Dios?” del llibre de Gironella responia: “no creo en el Dios de los filósofos y los teólogos (...) sé de quien me he fiado como Abraham”.
Afegeix Luter que “ja se sap que un fill no cal que sigui natural”, s’entén per ser fill. I continua: “ha donat a Abraham la seva descendència, un fill natural, d’una verge pura, Maria, per mitjà de l’Esperit Sant, sense obra d’home. No ha estat un naixement natural, ni s’ha concebut sota maledicció que pogués afectar a aquesta descendència . I no obstant és una descendència d’Abraham tan veritable com la dels restants fills d’Abraham”. Bellíssima manera doncs d’entendre l’encarnació.
Diu Luter: “no hauríem portar-amb els jueus tan hostilment, ja que entre ells hi ha cristians futurs i diàriament es registren conversions. Són ells, i no nosaltres, els pagans, els receptors de la promesa en virtut de la qual sempre hi haurà cristians a la posteritat d'Abraham que reconeixeran a aquesta beneïda descendència. La nostra causa reposa només sobre la gràcia, no en cap promesa alguna. Qui sap com i quan? La forma ideal d'actuar consistiria en què visquéssim nosaltres com a cristians i els arrosseguéssim cap a Crist. “ Aquí hi veig una sentència que continua en ferm: “Qui estarà disposat a convertir-se al cristianisme, si veu que els cristians es comporten tan poc cristianament amb els altres? No, estimats cristians, no és aquesta la forma d’actuar. Digueu-los la veritat amb bones maneres; si no volen acceptar-la, que se'ls deixi tranquils. Quants cristians cal no aprecien a Crist, que no escolten les seves paraules, que són pitjors que els pagans i els jueus, i els deixem en pau; més encara, caiem rendits als seus peus i els adorem gairebé com a ídols.”
I conclou Luter i també concloc jo:
“Deixem això aquí de moment, i demanem a Déu que no s’acontenti amb il·luminar i parlar, sinó que inflami i que visqui en el cos i en l'ànima. Que Crist ens ho concedeixi per la intercessió i la voluntat de la seva estimada mare Maria.” Amén.




sábado, 18 de noviembre de 2017

El rostre de Déu


Homilia diumenge XXXIII (19/11)

La dona forta té un protagonisme gran en la primera lectura. També a la segona, Pau compara la segona vinguda del Senyor i el trasbals que suposarà amb els dolors de la mare quan infanta, que en el seu temps, eren molt més intensos i generalitzats. Però és una visió consoladora, entendre que els sofriments del món present són el signe d’un nou part...
I encara que explícitament a l’evangeli Jesús no parli de la dona, és evident que les dones per la seva mateixa naturalesa, solen ser molt bones administradores.
Però aquest evangeli dóna una lliçó encara més profunda. Ens ajuda a conèixer millor a tots, homes i dones, com és Déu, el rostre de Déu. El tercer  personatge de la paràbola, el que només havia rebut un milió, té una imatge distorsionada del seu senyor: “sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat.· I davant d’aquest Déu esdevé poruc. Probablement sí que aquell senyor era exigent, però no és veritat que no hagués sembrat: havia dipositat en mans dels seus súbdits unes quantitats de diners perquè les fessin rendir.
Per tant, segons sigui el rostre de Déu en què creiem, així serà el nostre capteniment. Si creiem en un Déu magnànim i magnificent, nosaltres mateixos serem emprenedors i generosos. Si ens hem forjat la imatge d’un déu tancat en ell mateix, mesquí, així actuarem nosaltres.
El bon administrador, a més, sap que allò que ha guanyat no és del tot d’ell. Que sobre tot benefici hi grava una hipoteca social. Ara ha fet un any, el 13 de novembre de 2016, en el moment de cloure l’Any de la Misericòrdia, el Papa Francesc deia: “quan parlem d'exclusió, vénen ràpid a la ment persones concretes; no coses inútils, sinó persones valuoses. La persona humana, col·locada per Déu a la cimera de la creació, és sovint descartada, perquè es prefereixen les coses que passen. I això és inacceptable, perquè l'home és el bé més valuós als ulls de Déu. I és greu que ens acostumem a aquest tipus de descart; és per preocupar-se, quan s’adorm la consciència i no es presta atenció al germà que pateix al costat de nosaltres o als greus problemes del món ...
Avui, a les catedrals i santuaris de tot el món –afegia el bisbe de Roma- es tanquen les Portes de la Misericòrdia. Demanem la gràcia de no apartar els ulls de Déu que ens mira i del proïsme que ens qüestiona ... especialment al germà oblidat i exclòs, al Llàtzer que jeu davant de la nostra porta. Cap a allí es dirigeix ​​la lent de l'Església. ... A la llum d'aquestes reflexions, voldria que avui fos la «Jornada dels pobres» "
Estimats germans i germanes, caldria que cadascú es preguntés: “I el meu Lllàtzer qui és?”. Potser no és un pidolaire de diners, potser és la persona que dins la meva mateixa família és cansada i és repetitiva, fa nosa...Qui és el més pobre de la meva família?
Avui l’arxidiòcesi de Barcelona acomiada al bisbe Sebastià Taltavull que se’n va a prendre possessió a la diòcesi de Mallorca.  Han estat vuit anys de ministeri episcopal a Barcelona, ha establert amb molts una sincera amistat. I el bisbe ha comentat els tres cicles evangèlics a la llum del pensament social de l’Església. A més, en aquests mesos d’administrador apostòlic a Mallorca, el bisbe Sebastià ja ha dut a terme diverses iniciatives pastorals: visites a parròquies i comunitats, visita als missioners diocesans, unificació de les Confirmacions a la Catedral, trobades amb els sacerdots que han abandonat el ministeri, amb periodistes... No li han mancat problemes però els ha afrontat amb seny i saviesa i sobretot amb una mirada amorosa i evangèlica de la realitat.
La seva presència a l’illa de la calma, reforça i encara podrà reforçar més els lligams entre les esglésies de Catalunya i les Balears, que en els darrers anys s’havien afeblit.
L’enhorabona bisbe Sebastià! El nostre record afectuós i la nostra pregària agraïda.







Paraules en la recepció del fons Chesterton

Facultat de Filosofia de Catalunya (URL)
Quarta hora de dimecres
15 de novembre de 2017. Sant Albert el Gran
Centre d’Estudis i Documentació G. K. Chesterton

Déu vos guard. Saludo cordialment la Dra. Anna Berga, Secretaria General de la Universitat Ramon Llull, el professor Josep Carbonell, donant del Fons Chesterton, la Dra. Sílvia Coll-Vinent, professora titular de la Facultat de Filosofia, el Sr. Marià Hispano, arxiver del fons Chesterton i el Sr. Daniel Gil, de la Biblioteca Episcopal del Seminari de Barcelona, que en serà la dipositària. Saludo cordialment el degà de la Facultat de Teologia, els professors i alumnes, i el distingit públic assistent.
Avui és la festivitat de Sant Albert el Gran, bisbe i doctor de l’Església, mestre de Sant Tomàs d’Aquino. Sobre ell escrivia Chesterton: “Albert el Gran fou el fundador de la ciència moderna. Va contribuir més que cap altra a preparar el procés que va convertir a l’alquimista en químic i a l’astròleg en astrònom.” [AYLLÓN, 2011: 83].
La Facultat de Filosofia s’honora de rebre formalment aquest importantíssim fons documental de Chesterton que ha aplegat pacientment durant anys el professor Carbonell -al qual vull expressar tot el nostre agraïment- i que serà dipositat a la Biblioteca Pública Episcopal i digitalitzat a l’abast de professors, d’alumnes, d’investigadors i del públic en general. Ja sabeu que Gilbert Keith Chesterton nascut a Londres el 1874 i mort a la ciutat del Tamèsis el 1936, fou un poeta i assagista prolífic, un pensador agut i incisiu i un dels grans escriptors del segle XX. Li van donar fama les novel·les policíaques del pare Brown, les polèmiques amb Bernad Shaw, les biografies de Sant Francesc d’Assís i Sant Tomàs d’Aquino i assaigs tan originals com  Ortodòxia i L’home etern. Chesterton  era un home corpulent i amb sentit de l’humor sabia riure’s d’ell mateix. Deia: “pel que fa al meu pes, ningú no l’ha calculat encara.” També deia que “el secret de la vida resideix en el riure i en la humilitat”.
En aquesta tria de textos de Gilbert Keith Chesterton que curosament ha aplegat la Dra. Coll-Vinent i que porta per títol Cristianisme, pensament social i literatura, que ha estat editada per Viena i la Fundació Joan Maragall, la podreu adquirir a la sortida, hi trobareu aquesta afirmació:  “Si un home veiés el món a l’inrevés, amb tots els arbres i torres penjats cap per avall, com es veu la superfície d’un estany, un dels efectes seria el fet de ressaltar la idea de dependència. Hi ha una relació llatina i literal, perquè el mateix mot: “dependència” només significa penjar” [COLL-VINENT, 2017:83]. M’he recordat d’una cita que en feia un chestertonià, mossèn Josep Maria Ballarín, que deia referint-se a aquesta idea que calia fer la figuereta i citant a Chesterton afirmava que quan Sant Pere va ser crucificat cap per avall va comprendre com era el món perquè va veure els núvols com muntanyes, els estels com flors,  i tots els homes penjant de la infinita misericòrdia de Déu”. En definitiva que la conversió –que tots necessitem- passa per canviar el nostre punt de vista de la realitat.