sábado, 11 de agosto de 2018

Com evitar entristir l'Esperit Sant



Estimats,

l’alta participació a la trobada mundial de les famílies que comença el proper dia 21 a Dublín, és un signe esperançador de l’interès que la temàtica familiar (tan àmplia, amb tantes modalitats i amb tantes ressonàncies per tothom...) suscita en parròquies, moviments i comunitats. Pràcticament tots tenim una família. Els temes familiars són sovint els que més ens alegren o els que més ens fan patir. El lema de la trobada és: “L’Evangeli de la Família: Alegria per al món”, i parteix d’una doble pregunta del Papa Francesc: “L’Evangeli continua essent alegria per al món? La família continua essent una bona notícia per al món d’avui? I ell mateix respon: “Sí! La família encara avui és una bona notícia (és a dir un evangeli). Però amb una mirada realista i amb un llenguatge proper, el bisbe de Roma també recorda la comuna experiència de fragilitat i debilitat que experimentem quotidianament i la necessitat d’una actitud humil que, en el si de les famílies, ens impulsi a reeducar-nos, a acompanyar, a discernir i a ajudar els altres...
I és que en l’oposat d’aquesta joia hi ha els exemples ben concrets del que l’apòstol expressivament anomena “entristir l’Esperit Sant” i que també es viuen –anava a dir sobre tot es viuen- en el si de la família, perquè és allà on més ens mostrem tal com som. Comença amb el malhumor i el mal geni. No és el mateix. El malhumor és temporal, el mal geni pot ser permanent.  Certament una convivència crispada. plena de mals humors no atrau a ningú.
I Pau afegeix encara, crits, injúries... A quantes cases no hi ha crits! Hi ha famílies en què gairebé no passen un sol dia sense crits. Quasi diríem que els crits són normals en la convivència...però no és així. Al nostre país tendim a cridar... No podem judicar ningú perquè de vegades un crit ve de molt lluny. Un exemple conegut: un matrimoni estan fent un viatge llarg. El marit condueix, l’esposa fa de copilot. Al cap de més d’una hora ella li pregunta: “Tens set?” I ell li respon, lacònicament: “No”. I la dona comença a pensar: “I ell no és capaç de preguntar-me si jo tinc set?” I comença a barrinar: tots els homes són uns egoistes, només pensen en ells mateixos, etc. I quan ell passada una estona li diu una cosa intranscendent, ella li respon aïradament, li fa un crit i l’home queda perplex perquè no entén d’on ve aquell crit i li sembla desproporcionat. I és que aquell crit s’ha estat covant molt de temps. Un crit inoportú pot ferir l’altre. I no diguem una injúria, que és una ofensa. Tot això “entristeix l’Esperit Sant”, com pot ser?
És una manera de dir, perquè l’Esperit Sant és font inesgotable d’alegria, és com si nosaltres ens privéssim voluntàriament d’aquesta alegria.
Pau dóna  també l’antídot: sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist. La bondat, la compassió i el perdó s’han de treballar. N’hauríem de parlar més, a casa i amb els nostres. N’hem d’aprendre.
L’Evangeli afegeix també un motiu de tristesa de l’Esperit Sant: la murmuració. Murmurar és malparlar d’una persona quan no hi és. Per què murmuraven de Jesús?  Perquè no entenien que si coneixien els seus pares ell digués “que venia de dalt”. Fins a cert punt és raonable, no hauríem fet el mateix nosaltres?  Però el Senyor explica el motiu de la murmuració: la falta de fe. Angelus Silesius -un home de fe excepcional- escrivia: “la fe com un granet de mostassa trasllada muntanyes al mar... i si fos una carbassa?”
Anem a compartir el pa de vida. Potser després de combregar continuarem posant-nos de malhumor o tenint cops de geni, o tornarem a murmurar... Som humans! L’important és que després de cada eucaristia creixin en nosaltres sentiments de bondat, de compassió i capacitat de perdó. I tan de bo la parròquia fos una família de famílies.

domingo, 29 de julio de 2018

El virus del poder


Homilia diumenge XVII de durant l'any

Estimats germans i germanes,

Davant del miracle dels pans i els peixos de l’evangeli d’avui, podria quedar una mica amagada una temptació que l’evangelista relata al final del text que hem llegit i que potser és la clau d’interpretació de tot el que hem escoltat: “Jesús sabent que anaven apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. Ho tenia molt fàcil: les masses l’aclamaven, era un bon líder, de paraula convincent, de gestos prodigiosos... però Jesús defuig aquesta temptació i se’n va tot sol, com solia fer quan pregava.

La temptació del poder. Hi ha una novel·la històrica recent d’un capellà català que exerceix el seu ministeri a Colòmbia, Martí Colom. Es titula La Renúncia i fa referència a la renúncia històrica de Celestí Vè al papat perquè notava que li podia entrar el virus del poder.

Com ens aferrem a la nostra parcel.la de poder gran o petita! Ens imaginem que el poder és bo i que l’hem d’arrabassar per poder-lo exercir millor que els altres. I ens equivoquem. Es famós l’aforisme de Lord Acton: “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament” i cal afegir que quan aquest autor parla de poder, fa referència a tot tipus de bé com el diner que pot comportar la corrupció de l’ésser.
Prèviament el Senyor ens ha donat tres claus per no caure en aquesta temptació: en primer lloc organitzar-nos amb un gest tan senzill com seure damunt l’herba. Asseure’s. És completament diferent dir-nos les coses asseguts que dir-nos les a peu dret, en un passadís, a corre-cuita... Quan veig aquestes reunions incòmodes de veïns que es fan als replans de les escales, penso que és impossible que em pugui sortir cap conclusió positiva.

Asseure’s però no a qualsevol lloc. Asseure’s a l’herba. Aquí hi ha tot una entrada en contacte amb la naturalesa de la qual formem part.

Us convido si no ho heu fet ja que llegiu el testimoni impressionant de La Contra de La Vanguardia d’ahir. Una entrevista a Mussie Zerai un sacerdot de 43 anys d’Eritrea, un país situat al nordest de l’Àfrica fundador de l’associació Habeshia. Va ser nominat al Premi Nobel de la Pau, perquè es calcula que des de 2011 ha salvat 150.000 persones que creuen la Mediterrània. Don Barcone, com l’anomenen quan es presenta diu: “la meva idea política és estimar el proïsme com a tu mateix i el planeta...” Aquest “estimar el planeta” m’ha fet pensar de seguida en la Laudato Si de Francesc que parla també molt de la natura i el poder:  “Es trona indispensable crear un sistema normatiu (...) que asseguri la protecció dels ecosistemes, abans que les noves formes de poder (...) acabin arrasant no sols la política sinó també la llibertat i la justícia” (n. 53)
En segon lloc fer xarxa. Xarxa que serveix per compartir el poc que cadascú porta: comencen amb cinc pans i dos peixos que posats en mans de Jesús es multipliquen. També allò que nosaltres som o tenim si ho sabem compartir en xarxa i ho sabem posar en mans de Déu ho multipliquem. Ens diuen els experts que en les xarxes socials hi ha una manera de fer que contribueix a tots estar en un mateix pla. És una altra manera de dialogar. En tercer lloc i no el menys important saber agrair sincerament. El poderós sol ser desagraït perquè usa els altres només al servei de les seves ambicions.
Podríem dir que l’eucaristia ens salva del poder perquè ens fa seure plegats a escoltar la Paraula, ens estimula a fer xarxa de servei i és tota ella una acció de gràcies còsmica, com aquella missa sobre el món de què parlava el P. Teilhard de Chardin.


miércoles, 25 de julio de 2018

Homilia Sant Jaume 2018


Estimats germans i germanes,

Aquesta estola ha estat el present d’un amic guatemalenc que fa anys que viu i treballa entre nosaltres. Després de prop la podreu veure millor. És vermella, pròpia del martiri, amb unes aigües que evoquen la sang. En aquest moment no fàcil per Guatemala aquest ornament litúrgic ens convida a pregar per aquest país germà...Hi ha la creu de Santiago que és una creu espasa, però el dissenyador ha tingut cura de mostrar que és una espasa que no punxa, que no fa mal... Hi ha també el bordó de pelegrí, la carabassa, el barret d’ales amples, la vieira... De fet Jesús va donar molts consells als seus apòstols i deixebles per peregrinar... Recordem-ho. En aquell temps, “el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia: Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’”

La tradició diu que Sant Jaume no pelegrinava sol sinó amb dos deixebles, Atanasi i Teodor que estan representats també a la façana de l’Obradoiro. És un bon testimoni pelegrinar en grup, evangelitzar en grup. Un testimoni d’unitat i de fraternitat. Avui alguns pelegrinen sols, d’altres ho fan en grup, és diferent, però dues modalitats són vàlides i belles... Quantes vivències als camins de Sant Jaume... Quantes persones ens diuen “jo he fet el camí”, “jo tinc ganes de fer-lo”, “jo n’he fet un tram però tinc ganes d’acabar-lo”, “jo el vaig fer caminant, pel Camí Vell”, “jo per la ruta de la plata”, “jo el vaig fer amb bici...” Per què les persones pelegrinen? Pelegrinar vol dir estar moltes hores a la intempèrie, vol dir canviar d’escenari cada dia, vol dir estar en contacte amb la natura, trobar-se sol, sentir el cansament, agrair un glop d’aigua, pelegrinar vol dir relativitzar, tenir ganes de tornar, refer l’esperança, posar-se una mica a prova, començar una nova vida...També he tingut l’oportunitat de parlar amb persones que han fet la bonica tasca d’acollir i de  servir els pelegrins...

És bell que el Camino acabi amb una abraçada a l’apòstol, amb una pregària prop de les seves despulles en aquesta magnífica Catedral que té l’excepcional pòrtic de la Glòria on el qui rep, fi i educat, és l’apòstol al mainell... Durant molts segles a la Catedral de Santiago no hi havia portes perquè els pelegrins arribaven a qualsevol hora del dia o de la nit...

La lliçó del poder que hem escoltat a l’evangeli d’avui és clara. Però sí que voldria subratllar que Jaume i Joan van aprendre la lliçó. Notem-ho, la tradició diu que Jaume va anar fins al Finisterre, és a dir el lloc més allunyat de l’Imperi Romà, podríem dir va anar a les perifèries del territori. No al centre, on es concentra el poder, si no a la perifèria, al lloc dels últims, dels desplaçats... Podríem dir va prendre la condició d’exiliat, com d’altres que eren confinats al final de l’Imperi... I després va morir màrtir, va donar testimoni de la seva vida amb la sang.

Encomanem-li avui la sort de tants pròfugs, de tants desplaçats... Que Sant Jaume ens doni enginy i creativitat per saber acollir-los bé.

Santa Maria ocupa un lloc important en la vida de Sant Jaume. La tieta que encara vivia es fa present al seu nebot i l’encoratja, recordant-li que és pilar de fortalesa. La primera capella de Saragossa es feu amb tàpia, és a dir amb fang de vegades barrejada amb palla, assecada al sol... una tècnica constructiva molt antiga.

 

  

domingo, 22 de julio de 2018

Pastors que conviuen


Diumenge XVI de durant l’any
22 de juliol de 2018

Estimats germans i germanes,
Ens és fàcil d’imaginar-nos els apòstols parlant amb Jesús de tot el que havia fet i ensenyat. De les vivències boniques que havien tingut, de la gent que havien conegut, de les persones que havien ajudat a posar dempeus, de les dificultats que s’havien trobat...I Jesús fent-los preguntes, i ensenyant-los... Els apòstols ens els imaginem gairebé sempre amb grup, o de dos en dos... difícilment solitaris.
Recordo que de petit em va impressionar molt una pel·lícula. No recordo l’argument, però sí que recordo que eren uns capellans que vivien junts. Aleshores vestien de sotana, dinaven, conversaven... Mai m’ho hagués imaginat perquè en la meva ment d’infant, el capellà era una persona solitària. El rector del meu poble vivia amb els seus pares, però gairebé sempre el veia sol... Al Col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp podíem imaginar que els vivien en comunitat, però només els veiem a classe, o pels passadissos o al pati, rara vegada junts, mai asseguts junts a taula compartint un àpat... Per això aquella pel·lícula em va impressionar molt: era possible ser capellà i viure amb altres capellans... i avui dono gràcies a Déu perquè setmanalment des de fa molts anys em reuneixo amb amics capellans a sopar, de vegades a dinar, sempre a conversar, a somniar, a donar gràcies i també a doldre’ns del que l’Església no va bé, procurant no caure mai en el pessimisme ni en la crítica destructiva.
Jo sento que els laics us alegreu quan sabeu que els capellans ens hem trobat per fer un dinar o una sortida. I que us dol la solitud de molts sacerdots... Tant de bo avancem cap a espais creatius de convivència.
El llibre de Jeremies comença amb un plany: “ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat..!” Un pensa que el ramat es dispersa quan els sacerdots no donem prou testimoni d’unitat. Fa uns dies vam celebrar unes exèquies aquí a la parròquia d'en Francesc Giol, un laic molt compromès i estimat: van venir moltes persones conegudes de Badalona que fa anys que no freqüenten la missa ni la vida parroquial. Certament les causes d’aquesta desafecció deuen ser complexes, però ben segur que aquesta n’és una: la nostra manca de testimoni.

Jesús i els apòstols gairebé no podien reposar. La gent els anava a trobar de tot arreu i Jesús se’n compadí, diu l’evangeli perquè “eren com ovelles sense pastor”. Quantes persones trobem així, desorientades, faltades de nord, que esperen una paraula que els doni futur i esperança. Penso en tants joves que de la nit n’han fet dia, especialment els caps de setmana i encara mateix ara a l’estiu. Ahir mateix quatre moriren a Vidreres, a la carretera per excés de velocitat, segons sembla...
Avui celebrem el desè aniversari de la benedicció del nou temple de Sant Francesc d’Assís de Badalona, en una eucaristia presidida pel bisbe Toni Vadell. Recordo que aquell dia posàvem de relleu que el més important som les persones, pedres vives. Preguem per aquesta comunitat germana, ara que tindrà uns nous pastors: mossèn Josep Teixidó i mossèn Iurii Stasiuk, ucraïnès, que rejoveneixen el nostre arxiprestat i als quals desitgem un ministeri ben fecund.
L’estiu representa per a molts un canvi de marxa. Molts encara fem vacances més o menys curtes i sortim del nostre escenari habitual cap a d’altres indrets. També els qui romaneu a la ciutat sabeu com aquí el ritme canvia, sobre tot al mes d’agost.  Sigui com sigui cal fer una aturada i no caure en la temptació de l’activisme. L’estiu és un temps propici per al silenci i la interiorització, per a la lectura pausada, per al contacte amb la natura, per a l’esport, per a la trobada familiar i amical, per a la creativitat...
Fer silenci exterior és relativament senzill. Cercar el silenci interior requereix tot un aprenentatge. Distanciar-nos d’una dificultat greu ens ajuda a veure-la en el seu context i ens permet de relativitzar-la i de posar les condicions de superar-la. L’escriptor Josep Maria Puigjaner, defensava que el temps lliure mai no vindria, que l’hauríem de cercar amb una mirada contemplativa de la realitat que ens envolta. Més que de temps lliure hauríem de parlar d’un temps tot ell viscut amb llibertat. Les vacances són un dret i l’estiu és un temps imprescindible per recobrar forces, però la mirada serena i contemplativa ha d’esdevenir quotidiana.

domingo, 15 de julio de 2018

Francesc Giol ha entrat en el Gran Silenci


En les exèquies del Francesc Giol i Castelltort
Parròquia de Santa Maria, 15 de juliol de 2018
Introducció

El Francesc en els darrers anys ha fet tot un procés d’interiorització i de silenci, podem dir que ara ja ha entrat en el gran silenci. I és allí on el trobarem, en el silenci, allí on ens continuarem comunicant amb ell. El so del gong que escoltarem ens ho recorda i ens convida a fer un moment de recolliment.

Homilia
Moltes gràcies en nom de la Rosa als mossens que avui ens acompanyen, mossèn Andreu Oller, vicari episcopal i rector de Sant Josep, l’Agustí Viñas que és la persona que més anys ha acompanyat en Francesc des de la Conreria fins ara, el P. Jesús Renau, jesuïta, que no sols ha estat un autor que ell havia llegit, sinó un amic que ha tingut a prop. Els dos diaques mossèn Lluís Cortada i mossèn Quim Sabater, l’acòlit, Josep Giralt i en Joan Fornaguera que amb el ministeri del cant ens ha acompanyat en tants moments importants. I a tots vosaltres germans i germanes que ompliu a vessar aquesta església.
 L’evangeli d’aquest diumenge, dia de la Resurrecció, ens ha dit que Jesús va enviar els apòstols de dos en dos, per mostrar-nos com dos poden ser u, com han de ser u. I en Francesc i la Rosa ens heu donat un gran testimoni d’unitat. El dia del vostre casament, el 15 d’abril de 1978, ja fa quaranta anys, l’Agustí us deia: “en aquesta festa voleu comunicar la presència de Déu que teniu, heu fet de la vostra un treballar per estendre el Regne de Déu aquí a la terra, d’una manera pobra, d’una manera senzilla, d’una manera joiosa, d’una manera compromesa... sentint-vos comunitat.” Així ha estat.

I vosaltres reblàveu els vostres compromisos matrimonials cantant només vosaltres dos, “Fent camí per la vida” dels Esquirols Sí aquests anys us ha tocat de fer camí, us ha tocat menjar la pols, però no heu dubtat del compromís ni mai no heu tingut un no... i sempre heu dit: “Endavant...”

Quantes lliçons de vida i d’unitat ens has donat aquests dies, Rosa! Estant el costat del Francesc tothora, dialogant-hi, pregant, plorant serenament... Quin testimoni d'unitat i de pau! I quin goig dins del dolor de morir a casa on les parets ens parlen de tantes vivències. I els fills en Bernat, la Clara i en Joan, l’Adrià... fent pinya al costat vostre. I la petita Jana, que va ser una de les darreres paraules que va poder articular el Francesc.

En Genís de Tera ens deia en un watsapp: “la seva mare Maria Àngels demanava plorant que es curés i que se l’emportés a ella. Però afegia que Jesús el volia ja”. Maria Àngels, Maria Carme, gràcies pel vostre testimoni, estem al vostre costat.

El Francesc i la Rosa heu estat i sou uns amics fidels. Recordo que alguns que som aquí quan us vaig conèixer en aquell pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la el 1975.  I recordem els llargs anys de presidència del Francesc a l’Associació que porta el nom  d’Amics de Sant Jeroni. Quantes amigues, quants amics que teniu. Quants han passat aquests dies per casa seva, quants omplen de gom a gom aquesta església de Santa Maria que és casa vostra! Molts de vosaltres ens podríeu dir alguna vivència de la relació amb el Francesc, però el vostre silenci és eloqüent.

En Francesc va néixer en un poble, en un bany de llibertat. I ha estat un home d’església. El Seminari Menor de la Conreria, el Grup dels 30, Sant Jeroni de la Murtra, les comunitats de base de Badalona i Sant Adrià de Besós, la xarxa de laics de Badalona, laicat XXI, la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre... I durant un temps també la comunitat mundial per a la meditació cristiana(WCCM). Sor Pilar, Clarissa de la Divina Providència, m’ha fet arribar un missatge de condolença on recorda la serenor amb que el Francesc, la Rosa, la mare i tots heu portat aquest temps. Amb la seva pèrdua i la del Llorenç Casanovas, la xarxa s’ha esquinçat una mica i ens tocarà de sorgir-la com feien els pescadors a la platja.

Sempre amb aquesta visió: aprofundir i donar a conèixer la vocació i la missió dels laics i també de les persones que han quedat al marge de la vida –els descartats del Papa Francesc- i que no troben el seu lloc.  Per la seva condició de psicòleg ha pogut conèixer l’ànima humana...

Sant Francesc d’Assís era un referent lluminós i darrerament Sant Ignasi de Loiola. En Francesc va fer els exercicis espirituals en la vida ordinària i es va formar per acompanyar laics que els volguessin fer. També Santa Teresa d’Àvila.

Avui aquí omplint aquesta església sou una icona vivent d’aquella visió d’Església que té el papa Francesc: una piràmide invertida, amb una immensa majoria de laics i una petita minoria de ministres al vostre servei.

Ahir al tanatori hi havia alguns companys de feina. Vosaltres sabeu que davant dels conflictes en Francesc ha sabut donar-li mitja volta més. Aquest pas més interpel·lava i quan el veieu entrar dèieu: “Hi ha en Francesc, avui us entendreu”.

Quan va saber la gravetat de la malaltia en Francesc va dir: “em disposo a afrontar-la passa a passa i a posar-me en mans dels metges i de Déu.” I així ha estat.
Avui tots tenim els ulls posats en la Rosa, la Rosa els té posats en el Francesc i el Francesc els té posat en Déu.

Abans de l’aspersió

En Francesc va ser batejat de petitó i ha viscut aquesta condició de batejat i ha ajudat a viure-la a molts d’altres, fins ara als 62 anys. Ens pot semblar massa aviat, però voleu dir que amb tot el que hem escoltat, no ha estat una vida molt i molt plena?

Lleugers d'equipatge


Diumenge XV de durant l'any 

Estimats germans i germanes:

Hi ha persones que quan viatgen tendeixen a anar molt carregades amb maletes grosses i pesades. Segurament pensen en un si de cas o potser volen canviar-se cada dia de roba. Les persones que tenen més experiència tendeixen a alleugerir l’equipatge i si van amb avió no l’han ni de facturar. Sempre recordo un bon amic d’Estats Units que travessava l’Atlàntic amb una maleta petita amb el més imprescindible. Deia que anava a cases d’amics i que no li mancaria res i si li mancava quelcom s’ho compraria.
Jesús aconsella els seus apòstols que viatgin lleugers d’equipatge. Si confien en la Providència no els ha de mancar res. Jo em pregunto si hi creiem prou en la Providència. És important calcular i preveure però permetent sempre que Déu intervingui. És important recordar, és a dir, tornar a passar pel cor, aquells moments de la vida personal o de la història de l’Església que la Providència de Déu ha intervingut.
Els pelegrins que han fet el Camí de Sant Jaume saben prou que les motxilles han de ser lleugeres i sovint es van desprenent de coses pel camí. La nostra vida és un pelegrinatge en el decurs del qual hem anat acumulant. Quan s’ha de desfer un pis ens adonem de la quantitat de coses i coses sobreres que hem anat acumulant en el decurs dels anys. I ens costa de desprendre’ns. Així com sol ser sa aprimar-se també ho és de tant en tant fer neteja pensant en un mateix i en els altres. La pobresa de l’indispensable ens fa lleugers. I ens fa més sensibles a les necessitats alienes i a donar-hi resposta.

Les persones que arriben a les nostres costes, els refugiats que demanen asil, han de viatjar amb ben poc, l’elemental. Però la seva pobresa ens interpel.la. Com deia aquesta mateixa setmana l’alcaldessa de Barcelona, en un acte al costat del Cardenal Omella, nosaltres podem salvar els pròfugs de les aigües, però ells ens salven de la misèria moral.

Divendres va morir en Francesc Giol, probablement un dels laics més actius i compromesos de l’església que fa camí a Badalona. Ha estat impressionant de veure com ha estat acompanyat en tota la seva malaltia i especialment en aquestes darreres setmanes. Home de diàleg i d’entesa ha fet de Sant Francesc d’Assís, el pobrissó, un dels referents de la seva vida. Que ell vetlli pels qui encara som aquí i perquè com ell, quan hàgim de marxar, ho fem també lleugers d’equipatge.

jueves, 12 de julio de 2018

Salutació en el pelegrinatge a Montserrat



Moltes gràcies P. Bernat Juliol, responsable de comunicació de l'Abadia, per acollir-nos.

Avui festivitat de Sant Benet , pare d’Europa, els amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel pelegrinem a Montserrat, en un pelegrinatge organitzat pel Club+Amics i el memorial bisbe Joan Carrera. Hi ha un motiu entranyable per fer-ho enguany en aquesta data: avui fa 64 anys que en aquesta basílica de Santa Maria de Montserrat va ser ordenat  Joan Carrera i Planas, després bisbe,  tan vinculat als nostres mitjans de comunicació,  del qual commemorem el desè aniversari del seu traspàs. Era l’11 de juliol de 1954. S’ordenaven 22 nous preveres del Seminari de Barcelona entre ells Josep Maria Canals Lamiel, actual prior de la Cartoixa de Montalegre, Manuel Tort Martí, acreditat poeta, Joan Benito, jutge i també delegat d’economia a l’Arquebisbat de Barcelona, Frederic Bassó, expert en catequesi i d’altres. Joan Carrera que aleshores tenia vint-i-quatre anys havia de ser bisbe auxiliar de Barcelona.  S’ordenaren també 6 benedictins, quatre conventuals, un escolapi i un religiós de Sant Pere ad Víncula, en total 34. Va presidir l’acte i va conferí el presbiterat el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra Ramon Iglesias Navarri, per delegació del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que es trobava a Lisieux, el bressol de Santa Teresa de l’Infant Jesús.

El fet de celebrar l’ordenació a Montserrat, era que 1954 havia estat convocat pel Papa Pius XII com any marià amb motiu del centenari de la proclamació del Dogma de la Immaculada Concepció.

Entre els cantaires de l’Escolania hi havia un escolanet de 10 anys, Ramon Dalmau i Ribalta, fill d’Igualada. Es veu que aquella celebració tan solemne i nombrosa en la qual aquells  joves  donaven un pas endavant en l’entrega de les seves vides, li va desvetllar la vocació. Amb els anys Ramon seria monjo i canviaria el seu nom pel de Bernabé  El P. Bernabé Dalmau serà el qui avui ens parlarà de la trajectòria vital del bisbe Joan Carrera, un bisbe del poble, com el qualificaren els seus biògrafs Joaquim Ferrer i Francesc Teruel, ambdós també traspassats.

Voldria recordar també especialment mossèn Francesc Malgosa, cofundador de Catalunya Cristiana que acaba de morir. A la missa conventual pregarem especialment per ell. Que continuï vetllant pel setmanari que tant va estimar.