sábado, 18 de mayo de 2019

Divines paradoxes


Vè diumenge de Pasqua 19 de maig de 2019

Les paraules de Jesús a l’evangeli d’avui, se situen en el Sant Sopar, en el  moment que Judes ha abandonat el cenacle per anar a consumar la traïció. Cada any per Dijous Sant a la nit aquí a Badalona, es representa aquesta escena del sopar i la traïció a la porta mateixa de l’Església. És un moment tràgic. Però alhora és un moment que possibilita una estona d’intimitat amb els apòstols, un moment que Jesús diu quelcom que segurament no diria davant del traïdor: “Ara el fill de l’Home és glorificat.” Aquest “glorificar” és una paraula tècnica que pràcticament no solem emprar. Quins sinònims hi ha més usats de glorificar? Dignificar, celebrar, exalçar, exaltar, lloar, cantar, elogiar, alabar, ponderar i molts d’altres... En canvi els contraris són blasmar, ofendre, agreujar, avergonyir, degradar...
La meva àvia solia usar una expressió: “glorificat, tocat el bòlit”. Una expressió que volia dir segurament que una persona després de ser enaltida era menystinguda.  Jesús el diumenge de Rams fou exaltat, fou cantat, fou alabat... però molt poc després seria blasmat, ofès, agreujat, degradat... Per què doncs precisament en aquell moment del Sant Sopar que la traïció està a punt de consumar-se, Jesús parla de glorificació?  Ell serà glorificat i el Pare serà glorificat en ell.
Ningú no pot veure Déu mateix, però la seva glòria la seva resplendor ens el fa assequible. De la mateixa manera que el sol il·lumina i resplendeix, sobre la terra i aquesta resplendor retorna al mateix sol, Déu és la glòria de la persona i la persona és la glòria de Déu.
I la divina paradoxa és que en el moment de màxim abaixament començarà la màxima glorificació.
De vegades quan visito un malalt i veig aquell cos feble, postrat, em ve als llavis l’expressió de Sant Pau: “Quan sóc feble és quan sóc realment fort” (segona als Corintis).
La primera lectura dels Fets dels Apòstols, explica el retorn de la primera expedició missional de Sant Pau. Enlloc de prosseguir des de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, han de refer el camí invers, un itinerari esgotador i perillós de centenars de quilòmetres per anar a visitar les esglésies acabades de fundar. Sabien com n’és de fràgil la Fe si no es cultiva. La visita de Pau i Bernabé tenia dos objectius: conservar-los en la seva fidelitat o perseverança i designar en cada comunitat un equip de responsables, ancians o preveres. (Gomà). Devien arribar cansats, esgotats, però és en aquell moment de feblesa que resplendia la seva fortalesa...

El llibre de l’Apocalipsi o de la consolació ens ha presentat aquesta ciutat santa on Déu es trobarà amb les persones. Aquests dies que escoltem promeses de com organitzar millor la ciutat, aquests dies que se’ns demana decidir els candidats més propicis pels nostres ajuntaments, seria bo que penséssim llargament en quin model de ciutat o poble somniem.  Segurament si cadascú escrivís els seus desigs posaria una ciutat neta, una ciutat segura, una ciutat verda, una ciutat endreçada, una ciutat sense barreres, molts parlaríem de la justícia i de la pau i tot això és molt legítim... però no sé si ningú posaria com a denominador una ciutat que permeti la trobada de la persona amb Déu. Una ciutat amb espais de recolliment, de silenci i de solitud (com hi ha vagons de silenci i espais sense fum, no hi pot haver espais sense soroll?) i també de diàleg assossegat amb els altres.

La pel·lícula Penediment del georgià Tenguiz Abuladze acaba amb una escena altament simbòlica. Una dona retorna a la seva ciutat després de la revolució i pregunta en una botiga: aquest no era el carrer de tal Sant... no, li responen, això era abans de la revolució. I al final d’aquest carrer no hi havia una església? No, li diuen, ara hi ha una central elèctrica. I la dona es pregunta: I per què serveix un carrer si no porta a una església?


sábado, 11 de mayo de 2019

Persecucions i veu que conforta

Diumenge 4rt de Quaresma 12 de maig de 2019

Estimats germans i germanes,

Els apòstols no ho tingueren fàcil. Jesús ja havia predit que de la mateixa manera que el perseguirien a ell, també en el món sofririen persecució. Fou així i continua essent així. Hi  ha una persecució activa, directa i n’hi ha una altra d’indirecta, més subtil. Avui en el món hi ha comunitats cristianes directament perseguides. Segons Antonio Socci, periodista expert en temes d’Església, en el segle XX haurien estat assassinats uns 45,5 milions de cristians per les seves creences religioses, aproximadament el 65%  del total de cristians assassinats per la seva fe en dos mil·lennis. Encara avui els cristians són perseguits arreu, sobre tot a l’Àsia i a l’Àfrica, a l’Àsia en concret 1 de cada 3 cristians pateixen persecució a nivell alt, molt alt o extrem.. Encara estem esfereïts pels atemptats de Siri Lanka de la Setmana Santa passada...

I hi ha altres persecucions més silencioses, incruentes. La indiferència i el menyspreu poden ser una mena de persecucions passives. I les xarxes socials un canal privilegiat pels anònims que destrueixen la fama de les persones.

Enmig d’aquest context fosc, l’evangeli obre un porticó d’esperança. És una anècdota històrica. Un bisbe de Catalunya acompanyat per un metge amic, feien un itinerari per la muntanya. Anaven vestits d’excursionistes. Arribaren a una casa de pagès i els van convidar a esmorzar. Després d’una estona de conversa, el metge li va preguntar a l’avi de la casa que compartia taula: “Vostè no deu saber qui és aquest senyor que m’acompanya...”  Sí, va dir l’avi tranquil·lament: és el senyor bisbe”. “Com ho ha endevinat?” Li va preguntar el metge: “És que cada setmana l’escolto per ràdio.” L’anècdota me l’explicava un amic periodista i capellà, mossèn Jordi Piquer, i em deia: “És l’acompliment de la paraula de l’evangeli: les ovelles reconeixen el pastor per  la seva veu”.

La ràdio ha fet i fa un gran servei a la propagació de la fe. Arriba a persones grans, malaltes, impedides o que són a la presó. Arriba a persones allunyades o que se senten soles i que potser volen sentir simplement una veu que els parli de les coses de Déu.

Fa 25 anys que nasqué Ràdio Estel. Fou una iniciativa del papa Sant Joan Pau II. En una ocasió que el visità el Cardenal Jubany, quan va acabar l’audiència el Sant Pare li va preguntar: “Ja té una emissora diocesana?” “No” li feu el doctor Jubany. Doncs, si us plau, posi-la. L’Arquebisbe de Barcelona no sabia com es posava en marxa una emissora, però ajudat pel Dr. Josep Maria Aragonès i d’altres es va posar mans a l’obra i va néixer aquesta emissora. Fou un miracle, una cosa admirable. I ho continua essent. Donem suport als nostres mitjans d’Església. En aquest moment des de COPE-Catalunya estem difonent la Paraula de Déu, estem ajudant a pregar i a donar gràcies, segurament el més important que podem fer.

 

Solemnitat de Sant Anastasi 2019


Benvolgut Mn. Andreu Oller, vicari episcopal
P. Jesús Sans, arxiprest de Badalona-Nord
benvolguts preveres concelebrants,
diaca, seminarista, acòlits.
Sr. Alcalde i regidors, gràcies per ser aquí,
Confrares i confraresses de Sant Anastasi
Representants d'altres comunitats
Feligresos de Santa Maria
Estimats germans i germanes,
Em deia mossèn Andreu que el nostre presbiteri és internacional. Efectivament podeu veure que aquí, entre d'altres, hi ha un capellà d'Ucraïna, un de Cameroun, un altre de Burundi i un de l'Índia: Un reflex de la nostra societat...
La festivitat de sant Anastasi d’enguany té un to especial. És en la ment de tots que aquest ha estat i és un curs difícil, tant per l’Església com per la resta de la societat, com pel país. Molts hem patit i patim en silenci perquè no acabem de veure sortides justes ni equitatives a la nostra convivència ni al model de societat que desitjaríem. A molts ens dol la manca de testimonis cristians i encara més la falta general de testimonis. Recordo que quan vam preguntar a una noia badalonina que es volia confirmar, quin testimoni era el que més l’havia mogut i ella va respondre “més que els testimonis, el que m’ha mogut és la falta de testimonis”. El proper dia 24 aquí mateix es confirmarà un grup d’adults i de joves, que trobin en nosaltres referents.

I avui, una mica tristos i cansats, venim a l’església vestida de festa, cercant llum i consol. Estem assistint a una litúrgia que voldríem que fos el màximament cuidada, però sabem que la litúrgia, si no va acompanyada del testimoni, de l’autenticitat, és buida. I no em refereixo només a la missa solemne, també a la litúrgia popular de la crema del dimoni d’anit  o de la passada festiva d’aquesta tarda. Tota litúrgia, tot ritual, ha de formar part d’una vida coherent.

La  Paraula de Déu, escoltada atentament i amb serenor, ens parla. Sant Agustí dóna molta importància als llibres. Arriba a afirmar que “quan resem parlem amb Déu, però quan llegim és Déu qui ens parla. I així és. Però no ens enganyem el que busquem als llibres no és un saviesa nua i etèria, ens busquem a nosaltres mateixos, volem entendre qui som i perquè vivim. J.Otón, Búsqueda, 2019)

La lectura primera acaba amb una promesa de consolació: “Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” i si nosaltres som fills, és a dir semblants a Déu, també ens toca i ens tocarà d’eixugar moltes llàgrimes. També és consoladora la lectura de l’Apòstol quan diu que res podrà separar-nos de l’amor de Déu que en Jesucrist ens ha demostrat com ens estima. Penso en aquella església que per tal de protegir una família de refugiats, va celebrant culte nit i dia per torns, per preservar la immunitat del lloc sagrat on han estat acollits.

No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.  Tingueu por dels qui poden perdre tan l’ànima com el cos, hem escoltat a l’evangeli, i en un altre lloc Jesús dirà que hi ha d’altres formes de matar que occir físicament algú. Es pot matar el bon nom d’una persona, la seva fama o la seva alegria.

Els màrtirs com Anastasi van trobar consol en la fe i per això van anar confiats al suplici. Segons la tradició, el nostre copatró va ser empresonat en una ergàstula llòbrega i humida molt a prop d’on ara ens trobem. La presó, la manca de llibertat, els qui són empresonats injustament o amb condemnes desproporcionades, quants interrogants susciten. Visitar-los és una obra de misericòrdia, com ho és atendre les seves famílies.

Celebrem sant Anastasi. Convé aclarir que en l’antiguitat cristiana, la paraula “sant" no tenia el sentit ètic que nosaltres li donem. Es considerava sant tot el que entrava en relació amb Déu. Per això el nou testament anomena sants els qui creuen en el senyor jesús i s’han incorporat a l’església mitjançant el baptisme.  No eren encara sants de peanya o de retaule, sinó pecadors com nosaltres que havent-se enamorat de crist intentaven, més o menys maldestrament seguir les seves passes. Si entenguéssim sant com ho fem nosaltres hauríem de dir que no eren sants, si no cridats a ser sants (1 Cor 1, 2) (L. González Carvajal, El credo explicado a los cristianos un poco escépticos. Y a los escépticos un poco cristianos, 2018). El poeta convers Paul Claudel deia  en l’avar més fred, en la prostituta i en el més brut dels embriacs hi ha una ànima immortal que està santament ocupada a respirar i que, exclosa del dia, practica l’adoració nocturna. Per explicar la comu.nió dels sants Pau i Tomàs d’Aquino, comparaven l’església amb un cos, Luter amb una ciutat: “en una ciutat tot ciutadà arriba a ser partícip del nom, de l’honra, de la llibertat, del comerç... però comparteix també tots els perills. Incendis, inundacions, enemics, pestes, danys, contribucions...” Avui els més joves no haurien recorregut a l’exemple del cos ni a la ciutat sinó al twitter i al facebook i ens dirien que la comunió dels sants és la més antiga i beneficiosa.

Enguany tenim ben present el nostre germà Joseph Maria Rojo, restaurador d’aquesta festa, que va morir el passat 27 d’abril, després de llarga malaltia als 53 anys. Ell va contribuir molt a restaurar la confraria, la missa solemne i també la passada d’aquesta tarda, en temps del benvolgut mossèn Andreu Pascual. Jo que aleshores era vicari d’aquesta parròquia, dono testimoni que res no va ser fàcil en aquell moment que es privilegiava més un cristianisme de mediació que no pas de presència. És a dir que les grans celebracions i les sortides de l’església al carrer estaven condicionades per les ferides que havien deixat els anys de nacionalcatolicisme.  Segurament començava tímidament un altre temps...Però reitero el que he dit abans, si us plau, busquem en tot l’autenticitat. Com cantem en els goigs –lletra de Joan Soler Amigó i música de Joseph Maria Rojo- Anastasi és nom de resurrecció, d’anàstasi, d’aixecament.

Germans i germanes, per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, encara que de vegades ens sentim sols, enmig de la multitud, recordem que no estem sols, els cristians no anem a déu en solitari sinó amb el suport de tots els germans en la fe. Com diu el papa Francesc: Formem una gran família en la qual tots els membres s’ajuden i es donen suport recíproc.  Els amics hem de vetllar els uns pels altres. Com vetllen des de la glòria per nosaltres aquells que ens han precedit.

 

sábado, 4 de mayo de 2019

Els quatre perfils de l’empresa

diuen que perquè una empresa funcioni bé, calen quatre perfils: d’una banda el visionari, aquell que sap veure per endavant , el que proposa fites. D’altra banda l’executiu, el que es llança a l’acció, el que posa tots els mitjans per aconseguir els objectius proposats.En tercer lloc, el detallista, el que té cura de les petites coses de cada dia. I finalment, el sinèrgic, el que crea un bon “rotllo” com diuen els joves. Aquests perfils que són vàlids a l’empresa, també ho poden ser en els partits polítics que, al cap i a la fi són empreses de gestió.
Crec que en l’evangeli d’avui hi apareixen els correlats transcendents de tots aquests perfils. D’una banda, Sant Joan, el místic, que és capaç de reconèixer el Senyor. A continuació Sant Pere, que és el llançat, el que es tira a l’aigua després d’haver-se posat la roba que s’havia tret. Però la barca arribar a bon terme, gràcies els altres cinc apòstols que van remant i arrossegant els peixos.
Deia el doctor Isidre Gomà, que en aquestes tres figures hi ha resumida l’Església: els uns són místics, els altres són missioners, però la immensa majoria som cristians del dia a dia. 
Amb tot, em faltava el quart perfil, el del sinèrgic. I l’he trobat: És Jesús mateix que convida a esmorzar els apòstols i els demana sàviament que substitueixin el peix que estava rostint, pel peix fresc que han pescat.
Desitgem al bisbe preconitzat de Tarragona, Joan Planellas,que tingui encert en el govern de l’Arxidiòcesi primada. Ben segur que el tindrà si sap tenir cura de les comunitats contemplatives (Poblet, Vallbona...), dels missioners i missioneres tarragonins que hi ha pel món, dels laics en missió pastoral I també de tots aquells capellans i seglars que colze a colze porten el dia a dia d’aquesta gran arxidiòcesi. Ben segur que mossèn Joan, que és de natural pacífic i bonhomiós, sabrà crear bones sintonies entre tots. Que li sigui un estímul el testimoni de Fructuós i els seus diaques i també el del màrtir Marià Mullerat, recentment beatificat.

domingo, 28 de abril de 2019

Decidir amb determinació



Segon diumenge de Pasqua

Diu l’evangeli que els deixebles eren a casa i que tenien les portes tancades per por als dirigents dels jueus. Tenir les portes tancades és una mesura de seguretat, però també pot simbolitzar una voluntat d’aïllament. Les portes obertes, en canvi, són signe de renovació i d’oreig, però poden portar corrents d’aire que facin emmalaltir.  Avui com ahir a la societat hi conviuen les dues posicions: la dels qui s’aferren sobretot a la seguretat i tendeixen a l’aïllament, i la  dels qui es llancen a l’aventura de la intempèrie amb voluntat de renovació però que poden esdevenir arrauxats. Ambdues posicions tenen un nucli de raó que sigui complementari: cal conservar i cal crear. El que no podem fer és sacrificar la persona ni en ares a la seguretat, ni en ares a ideologies.
La seguretat pot esdevenir un ídol. Recordem la cara que va posar el Papa Francesc quan Jordi Évole en aquella memorable entrevista televisiva li va ensenyar les perilloses concertines, el propòsit de les quals és enxampar i causar greus talls, lesions, amputacions i fins i tot la mort a les persones que intentin travessar-les o es vegin obligats a fer-ho.
D’altra banda la ciència política no es pot deixar endur per romanticismes: ha d’avançar amb rigor i respondre a les expectatives reals de la societat, ha de ser també científica i rigorosa.
Avui a l’hora d’emetre el nostre vot, tornem a trobar aquestes dues alternatives que, amb més o menys matisos s’arrengleren en una o altra posició. Els cristians tenim un tresor: l’evangeli ens recorda que Jesús irromp enmig dels deixebles des de dintre de casa, d’una manera sorprenent i els porta un missatge important: un missatge de pau, de missió, de consol de l’Esperit Sant, de perdó.  Davant l’actual panorama social i polític, doncs, l’evangeli i el pensament social de l’Església hi tenen molt a dir, són eines molt útils per prendre en consciència una o altra opció. Pot ser que no n’hi hagi cap que ens acabi de convèncer prou. Potser cap és del tot satisfactòria. Pot ser que dubtem. Però no deixem de complir el nostre deure cívic de votar. El vot és un desig i el desig és que aquells que escollim facin avançar la societat per camins de  justícia i de pau. Però sobretot  els cristians hem de seguir la tàctica de Jesús i hem d’esdevenir agents de pau i de perdó des de dintre. Que cada un de nosaltres amb les nostres opcions i en les nostres petites o grans parcel·les de decisió fem tothora allò que ens dicti la consciència. I encara que dubtem, com Tomàs, que el dubte purifiqui la nostra fe; però no ens instal·lem en el dubte: decidim en consciència amb determinació.
Els fets dels Apòstols conté una frase enigmàtica: diu que la gent treia els malalts i els deixava allà amb lliteres perquè quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. Almenys la seva ombra. Hi ha un llibre ja clàssic d’un japonès Jun'ichirō Tanizaki que porta per títol: Elogi de l’ombra. Experimentar el plaer de les ombres és d'una sensibilitat i una finesa que els occidentals ni ens plantegem. No estem educats per això. Aquí la bellesa i el coneixement van arribar amb la llum. El brillant. El fosc i opac es mira amb recel. Al Japó, al contrari, les ombres no carreguen amb aquesta connotació negativa, i es valora la discreció, el solatge, la profunditat, el misteri, en definitiva el que no és tan evident.
També és enigmàtic el llibre de l’Apocalipsi en la seva visió preparatòria que hem proclamat. Patmos és una petita illa situada davant les costes de l’Àsia Menor des de la qual es poden situar successivament, talment com una rosa dels vents, les set esglésies. El text parla de cartes a set comunitats de l’Àsia Menor, cartes que mostren la varietat de situacions ja a finals del segle I després de Crist. Si gran era la pluralitat ja aleshores, com ho serà en el temps present! Amb la imatge del gran crit, com el toc de corn, se subratlla que allò vist i escoltat pel vident supera les possibilitats del llenguatge humà. Germans, obrim-nos al misteri i prosternem-nos com el vident de l’Apocalipsi o com el dubitatiu Tomàs i repetim amb fe sorpresa i agraïda: “Senyor meu i Déu meu!”.

domingo, 21 de abril de 2019

Corporalitat.


Pasqua de Resurrecció 2019

El cristianisme és encarnació i, per tant, és corporalitat. Fixeu-vos que Jesús a l’instant suprem, en instituir l’Eucaristia digué, “això és el meu cos, aquesta és la meva sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, diem “el cos de Crist”. Sant Pau agafà com a metàfora de l’Església el cos humà i la imprescindible interrelació dels seus membres.
Si Jesús hagués ressuscitat en un context grec, n’hi hauria hagut prou en afirmar que havia ressuscitat la seva ànima. En canvi, com que ressuscita en un context jueu, la desaparició del cos és un indici molt important. Acabem d’escoltar com la troballa del sepulcre buit és el que permet que Pere i el deixeble estimat, per fi, creguin. El discurs de Pere en els fets dels Apòstols està amarat d’aquesta fe. Certament que no es tracta d’un reviure biològic, la resurrecció va molt més enllà...
Nosaltres afirmem que creiem en la resurrecció de la carn. I és una afirmació que sembla estranya en una societat on les ciències avancen tant. Però el nostre coneixement és limitat. Poso un exemple: podem donar un cop de puny a la taula i dir que allò és matèria tocant i sonant, però els científics ens parlaran que gran part d’aquesta taula és matèria obscura. La realitat és molt més complexa de com la percebem, i aquesta  progressiva complexificació de la matèria és el que feia afirmar al neuròleg Paul Chauchard -que va dedicar trenta anys a l’estudi del desenvolupament i el funcionament del cervell humà- la seva fe en Déu. El cos humà és d’una gran i meravellosa complexitat.
Podem parlar de la llar, de la comunitat, del barri, de la ciutat... Però si anem a l’origen, la nostra primera casa és el cos. La societat tendeix a dividir la ment i el cos, la corporeïtat els identifica com un tot indissociable.
Hem de tenir consciència del nostre cos. I n’hem de tenir cura. Una anciana badalonina deia: “la salut del nostre cos/ que de joves la regalem a l’engròs/quan l’hem perduda/l’hem de comprar a la menuda.
El meu pare fa 90 anys i a casa n’estem contents. Dijous Sant que -era el dia- ens vam reunir a casa els fills i els néts.  Hi ha persones que no els agrada que les felicitin pel seu aniversari perquè consideren que no té cap mèrit anar passant els fulls del calendari, però s’obliden que poder passar full cada dia també és un do de Déu. El pare nasqué a Barcelona el 18 d’abril de 1929- l’any de l’Exposició Universal. El seu pare, el meu avi, Jaume, era industrial, va tenir diversos negocis i fou molt estimat pels treballadors: en sóc testimoni. El pare va treballar molts anys al seu costat, cada dia era el primer en obrir la porta de l’empresa. La seva mare, l’àvia Pepita, era mestressa de casa, però havia fet la carrera de piano i va conservar sempre l’estima per la música. El pare es va formar a l’Institut Balmes i a l’Escola Industrial de Barcelona. Va tenir molt bons professors, entre ells Guillermo Díaz Plaja i el Dr. Cipriano Montserrat. El seu director espiritual fou Mn. Francesc Miquel Rosell, que va treballar a la biblioteca universitària de Barcelona; ell va presidir el casament dels pares i em va batejar a mi i a la meva germana Àngels. Un dia el pare em va explicar que de jove li va passar pel cap ser monjo. Recordo que li vaig preguntar: “Per ser l’abat i manar molt?” I ell em va dir: “encara que hagués estat el més humil dels monjos”. Afortunadament per mi i els meus germans no et vas fer monjo. Fa gairebé 70 anys que vas conèixer la mare continueu feliçment units. Heu tingut quatre fills i nou néts. Besnéts, encara no, però  tot arribarà. Pare avui et felicitem de cor. Gràcies a tu i a la mare tenim aquest cos que ens permet viure.
Celebrem doncs, amb molta alegria la Pasqua florida que es prolongarà demà. Ahir un amic badaloní m’explicava perquè a Catalunya fem dos dies de festa per Nadal, Pasqua de Resurrecció i Pasqua de Pentecosta. Perquè és així a Catalunya i no a la resta d’Espanya. Ve ja dels temps de Carlemany, quan les persones havien de desplaçar-se per celebrar la Pasqua, se’ls facilitava que tinguessin tres dies no laborables –dissabte, diumenge i dilluns. A França aquest saludable costum s’ha perdut, però a Alemanya que formà part de l’Imperi Carolingi, també es manté.
La fotografia de portada de Catalunya Cristiana d’aquesta setmana és molt eloqüent. La va fer la Teresa Biayna: És una flor preciosa, rosada, que surt del tronc del prunus del del seu badiu.  Jo la trobo molt simbòlica perquè tenint darrere un teló de fons aspre, el del tronc, la flor apareix encara més bella i delicada. Quan ens anem fent grans el nostre cos és va debilitant, però com deia el bisbe Carrera no és l’hivern, cada vegada estem més a prop de la primavera. Mossèn Miquel el dia del casament dels meus pares els va dir: “que la vostra llar sigui un niu d’ocells en primavera eterna i un trosset de Cel aquí a la terra.” Un bon desig. Per difícils i dolorosos que siguin els moments que ens toca viure, pensem que la natura sempre reneix amb molta força i que van naixent flors a cada instant.
Germans i germanes, que tinguem la consciència i la cura justa i sol·lícita del nostre cos i del cos dels altres. Bona Pasqua de Resurrecció!

sábado, 20 de abril de 2019

Homilia en la Vetlla Pasqual de 2019


L’estil de Déu i la responsabilitat

Després d’aquests dies de silenci, dijous a la tarda, tot divendres, avui dissabte fins la tarda, al moment del Glòria en molts indrets han tornat a tocar les campanes, anunciant la Resurrecció de Jesús. Molts en el decurs de la història s’han preguntat, com és que al Gòlgota, al calvari hi havia aquell silenci? Per què Déu callava? Com és que aquella pregunta de Jesús a la Creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” aparentment queda sense resposta. L’ateu diu: “Déu calla perquè no existeix”; el deista –el que creu que Déu ha creat el món, però després se n’ha desentès- diu: “Déu calla perquè no intervé en la història”. El cristià diu: Déu calla perquè plora i sofreix amb el mal del món (JM. Esquirol) Déu Pare no és impassible, és compassiu, pateix amb el seu Fill Unigènit, i en la fosca d’aquesta nit, dóna resposta a la mort injusta i cruel amb la resurrecció. Sí la Resurrecció és la gran resposta de Déu Pare davant la mort del seu Fill. És el gran repic de campanes.
I nosaltres? També pensem sovint que Déu triga a donar resposta a les nostres legítimes aspiracions, al que és objecte de les nostres pregàries.  Aparentment Déu calla o no respon a les nostres legítimes expectatives. Benet XVI escrivia “és propi del misteri de Déu actuar de manera discreta. Només a poc a poc va construint la seva història en la gran història de la humanitat. Es fa home però de tal manera que pot ser ignorat pels seus contemporanis. Pateix i mor i com a ressuscitat vol arribar a la humanitat només per mitjà de la fe en els seus. No deixa de trucar amb suavitat a les portes del nostre cor i si li obrim, ens fa lentament, capaços de veure”. I arriba un dia que ens adonem que Déu respon d’una manera sorprenent i sobreabundant.
Responsabilitat és capacitat de donar resposta, respondre, correspondre a allò promès. Per tant, viure com a ressuscitats és també ésser responsables i coresponsables.
Preguntem-nos si ara, avui i aquí som responsables. A la família, en l’educació dels fills, a la feina, a l’escena política. Quantes vegades negligim de les nostres responsabilitats per peresa o comoditat personal i no afrontem els problemes.
En l’evangeli d’avui hem tornat a escoltar les diferents reaccions de les dones i els homes davant d’un mateix esdeveniment. Les dones són tres, una tríada, un equip Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. Aquestes dones en primer lloc anaven a treballar, anaven al sepulcre amb les espècies aromàtiques que havien preparat prèviament, volien ungir novament el cos de Jesús, pensant potser que en el moment d’enterrar-lo s’havia fet una mica a corre-cuita i ho volien fer bé. Eren responsables. Pere, el cap dels apòstols no va al sepulcre a fer cap feina, només a tafanejar i a comprovar si el que havien dit les dones era veritat. Era irresponsable.
Diu Sant Lluc que les dones “es recordaren”, és a dir, tornaren a passar pel cor allò que Jesús els havia dit. Igualment feia Maria que rumiava, que recordava, que meditava. En canvi Pere, que representa els apòstols només fa que preguntar-se amb estranyesa què havia passat: és a dir no se’n recorda de les vegades que Jesús els havia anunciat la Resurrecció.
Les dones esdevenen apòstols dels apòstols. Tornen als onze i els anuncien allò que els havia passat. Als apòstols en canvi, tot això els sembla una quimera. Realment les dones en aquestes i en moltes d’altres coses ens passen al davant, són pioneres, tenen una mirada més àmplia i més lúcida. Són més creients.
El passat 23 de març a Tarragona fou beatificat Mariano Mullerat, pare de família i metge de professió que va morir el 13 d’agost de 1936 a El Pla, prop d’Arbeca per odi a la fe.  La seva voluntat fou sempre servir el poble i treballar en favor de la convivència pacífica. Fou alcalde d’Arbeca i activista cultural. Com a metge, va arribar a curar un dels seus botxins d’una ferida que es va causar a si mateix en disparar-se-li l’arma homicida que portava i encara va fer una recepta per al fill malalt d’un dels que l’assetjaven. Pujat ja al camió que el conduiria al lloc triat per a l’assassinat, va recordar els seus pacients. Va demanar llapis i paper i va escriure-hi els noms dels que esperaven la seva visita professional. Després va pregar a algú del seu entorn que fes arribar aquella llista a un altre metge del poble, perquè ell mantingués sota la seva cura als qui ell ja mai no podria atendre. Quin sentit de la responsabilitat, fins al darrer moment!
Estimats germans i germanes, siguem responsables, bona Pasqua de Resurrecció.