sábado, 28 de marzo de 2020

Ens piquen l'ullet



Homilia Diumenge cinquè de Quaresma 29 de març de 2020

Alguns dels qui us uniu a aquesta eucaristia retransmesa per les xarxes acabeu de perdre una persona estimada, alguns la mare o el pare, o tots dos, víctimes del coronavirus o d’una altra cruel malaltia. I alguns encara privats de poder-los acompanyar en els darrers moments i fins i tot de poder-los acomiadar dignament. Dol sobre dol. Voldríem que aquesta eucaristia fos per vosaltres un motiu de consol i d’esperança.

Ens sorprèn que en aquest relat de l’Evangeli sembli que Jesús no doni importància a la malaltia del seu amic Llàtzer i que s’alegri de no haver estat present en el moment de la mort. Per què? Ell mateix ho diu, per posar a prova la fe dels deixebles. Tot el que estem vivint tan estrany, posa a prova la nostra fe, la purifica, la fa més pregona i més madura.

Santa Mònica la mare de Sant Agustí, era d’ètnia berber o amazic (avui que l’amazic és la tercera llengua materna més parlada a Catalunya), doncs bé. Mònica, dona sàvia, al port d’Òstia Tiberina a punt d’embarcar cap a seva al nord de l’Àfrica, se sentí morir i el seu fill petit Navili, va expressar que estava trist perquè la mare moriria lluny de casa i que ell voldria que morís  a la seva pàtria. I ella, dona de fe va dir-li a Agustí: “Mira que diu”. I adreçant-se als seus dos germans els digué: “enterreu el meu cos en un lloc qualsevol, i no us preocupeu gens de tenir cura d’ell; l’única cosa que us prego és que us recordeu de mi davant de l’altar del Senyor, sigui on sigui que us trobeu”.

Tornem a l’evangeli, Jesús que plorarà davant les despulles de Llàtzer, el ressuscitarà personalment, cridant-lo pel seu nom. Ja no serà una resurrecció vague, com a poble o com a ètnia, com la que creia la fe jueva d’aquell temps, sinó una resurrecció personalitzada.

Crec que a tots ens va impressionar, divendres a la tarda, veure el Papa Francesc caminant tot sol sota la pluja, travessant la Plaça de Sant Pere deserta, escoltar les seves paraules comentant l’Evangeli, veure’l pregar davant de les imatges de Maria, salut del poble romà i del Crist de Sant Marcel que va salvar Roma de la pesta : “En el nostre món, que Tu estimes més que nosaltres, hem avançat ràpidament, sentint-nos forts i capaços de tot. Cobdiciosos de guanys, ens hem deixat absorbir per allò material i trastornar per la pressa. No ens hem aturat davant les teves crides, no ens hem despertat davant guerres i injustícies del món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta greument malalt. Hem continuat impertorbables pensant en mantenir-nos sempre sans en un món malalt...”

I continuà: “ens crides a prendre aquest temps de prova com un moment d'elecció. No és el moment del teu judici, sinó del nostre judici: el temps per triar entre el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a tu, Senyor, i cap als altres. I podem mirar a tants companys de viatge que són exemplars, perquè davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida”.

Amigues i amics que ploreu un ésser estimat, us vull dir que si els heu perdut en aquest món, els heu guanyat d’una altra manera, els sentireu molt a prop, a cau d’orella, en molts moments. Els reconeixereu en les coses quotidianes de la vida, especialment en les coses que semblen més petites i insignificants, serà com si us piquessin l’ullet.

I un dia més o menys proper us retrobareu amb ells en el Paradís que el Senyor ens té reservat. Aquesta eucaristia en el món present, és un tast del gran banquet del Regne. Recordem-los, doncs amb agraïment prop de l’altar i abans professem la nostra fe en la resurrecció de la carn.

domingo, 22 de marzo de 2020

Cecs que hi veuen


22/03/2020

Introducció 

Estimats germans i germanes, tots els qui us uniu a aquesta celebració a Sant Jeroni de la Murtra  per mitjà de les xarxes socials:

Avui preguem per l’etern repòs de mossèn Joan Cuadrench, durant molts anys vinculat a Badalona. Personalment li he d’agrair que ens ajudés a posar en marxa la construcció del nou temple de Sant Francesc, al barri de Bufalà.

Preguem pels malalts, especialment pel pare del Javier Bustamante, pel Jaume Suñol del Centre Excursionista de Badalona, la Rosa Piqueras mare de la Montse Pibernat i pels malalts coneguts i inconeguts a causa de la pandèmia. I per tot el personal sanitari que els atén, que la generositat de tots ens ajudi a arribar a més persones.

Preguem pels damnificats del terratrèmol que ha afectat Bòsnia i Herzegovina, Croàcia, Hongria, Eslovènia i Àustria.

Homilia

Cal situar aquest evangeli que hem proclamat en el context de les comunitats cristianes a Àsia Menor cap a finals del segle primer, per a les quals va ser escrit l’Evangeli de Joan i que s’identificaven amb el cec i amb la seva curació. Elles mateixes, aquestes primeres comunitats, a causa d’una visió legalista i mesquina de la llei de Déu, possiblement eren “cegues”, no veien tota la novetat de la vida i l’ensenyament de Jesús. Però, com  va succeir per al cec, també elles van aconseguir veure la presència de Déu en la persona de Jesús de Natzaret i es van anar convertint.
Els deixebles pregunten al Mestre: “rabí qui va pecar, ell o els seus pares, perquè hagi nascut cec? “ En aquella època –i en d’altres èpoques, també en la nostra passa encara en algunes cultures- un defecte físic o una malaltia era considerada un càstig de Déu. Associar els defectes físics al pecat era una manera amb el qual els sacerdots de l’Antiga Aliança mantenien el seu poder sobre la consciència de poble. Jesús ajuda a corregir les seves idees i dóna una visió nova del mal: "Ni ell va pecar ni els seus pares, és perquè es manifestin en ell les obres de Déu ".  Aquí tenim una clau per llegir el tema del mal des de l’òptica cristiana: la tenebra, la foscor, la incertesa, el desconcert ... és el teló de fons que fa que ressalti encara més la novetat i la claror de la intervenció de Déu.  El cec no simbolitza el pecador, ni la ceguesa el pecat. Més aviat la ceguesa és la situació prèvia a haver acollit Jesús i la seva Paraula. I la visió que Jesús dóna simbolitza la fe.

I tantes vegades creient que veiem, no hi veiem. Com diu un dossier per ajudar la Lectio Divina de l’Acció Catòlica Obrera que ens ha passat mossèn Salvador Roura, rector de la Salut: “som cecs quan tenim una mirada superficial de la realitat i ens neguem a anar a fons. Som cecs quan jutgem i es deixem portar per les aparences sense passar endins, al cor, on es cou la veritat més profunda de les nostres accions. Quan no ens fiem de res ni de ningú que no estigui d'acord amb el que havíem pensat per endavant. Quan ens creiem superiors als altres i no acceptem que tothom pot tenir llavors de veritat. Quan no ens interessa veure, ni en profunditat ni en extensió, perquè exigeix ​​un esforç, perquè desconcerta... Som cecs quan veiem la realitat i la deformem interessadament. Quan tenim actituds inamovibles També són cecs els que no poden veure perquè altres els ho impedeixen. Cecs són els que giren la cara per no veure les situacions d’injustícia, pobresa i indefensió que viuen altres persones.
Totes aquestes cegueses ens impedeixen ser persones lliures, persones alliberades. Intenta identificar les teves cegueses. Em veig reflectit en algunes d'elles? Per què? Com sortir-ne? Quins aspectes de la meva vida necessiten llum?

Estimats germans i germanes, aquests dies d’obligat confinament per a molts, són una ocasió propícia per al silenci, la interiorització, la pregària, el replantejament dels hàbits de viure. També per al diàleg en el si de la família. Perquè els pares i mares pugueu exercir el vostre paper amb enginy i amb creativitat. Per ajudar ni que sigui a la distància per mitjà del telèfon o el watsapp a les persones que es troben més soles. Però també aquestes setmanes fan que ens sentim solidaris amb aquells que viuen privats de llibertat, amb els qui tenen les fronteres barrades, amb els malalts... Potser des de la distància i la privació hi veurem més clar?

El P. Joan Baptista Bertran, jesuïta i poeta de Sant Joan de les Abadesses, comentant el poema La Vaca cega de Joan Maragall (Poesies, 1895), deia que en ell hi ha simbolitzat  el drama de la condició humana. La vaca cega, és la única que hi veu de debò perquè el sofriment li fa reconeix la seva limitació i per això mou la nostra compassió. Les companyes (les persones alienades) pasturen tranquil·les i fresques lherba a latzar i creuen erròniament que hi veuen quan en realitat no veuen res: 

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. Es cega.
D'un cop de roc llençat amb massa traça,
el vailet va desfer-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca es cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses germanes, pels singles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan sonar l'esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada; però torna,
I abaixa'l cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, la embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
sobre les mortes nines, y se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Germanes i germans, que el Senyor aclareixi la mirada interior del nostre cor perquè enmig de la foscor coneguem a quina esperança hem estat cridats.


domingo, 15 de marzo de 2020

El per què del coronavirus


Diumenge III de Quaresma

Ahir mateix sentia una conversa des de la finestra d’uns que passaven prop de casa i es referien a la crisi sanitària que estem travessant: “Tu que ets tan creient, pregunta-li a Déu per què...” Ja no vaig sentir res més. Estava preparant l’homilia i vaig trobar que era la reformulació de la mateixa pregunta del llibre de l’Èxode, quasi mil-cinc cents anys abans de Crist: “El Senyor és amb nosaltres o no hi és?”

Anem a l’Evangeli. Després d’aquella pujada fatigosa des de la vall del Jordà, sota la calda implacable del sol de migdia i en l’època de més xardor a Palestina, Jesús té set i s’atura al pou de Jacob i allí es troba amb aquella samaritana. Com va saber aquella dona que Jesús era jueu? Potser pels flocs i les franges del vestit (el tal·lit o mantell de pregària dels samaritans solia ser blaus i els dels jueus blancs) potser per laccent... Sigui com sigui els jueus es creien superior als samaritans. Qualsevol demanda feta de part d’un jueu a un samarità ni que fos un vas d’aigua, implicava un descens de categoria, una renúncia a la dignitat nacional. A més, entretenir-se un home a parlar públicament amb una dona, era absolutament contrari als ensenyaments dels rabins, segons els quals un home no havia de saludar ni la seva pròpia muller si la trobava pel camí. Però Jesús mai no fa diferències: tracta amb tothom en peu d’igualtat i reconeix en aquella dona estrangera una veritable interlocutora. És bo de recordar-ho avui en un món on tantes dones continuen essent excloses i menystingudes quan no víctimes de maltractes i d’agressions físiques o verbals...

El diàleg que hem escoltat tantes vegades és bonic i és progressiu. Aquella samaritana va reconeixent progressivament en Jesús un profeta i, finalment, el Fill de Déu.  Jesús és un veritable pedagog. I Jesús dedica temps a aquella dona, sense haver begut encara ni una gota d’aigua.

Deia mossèn Pere Surribas, un sant rector del meu poble, que Déu ha confiat a senzilles dones del poble els tres més grans secrets: l’Encarnació a Maria, la Messianitat de Jesús a la Samaritana i el fet de la Resurrecció a unes dones galilees. I afegia qui varen ser els qui varen trair, negar o desertar de Jesús en la Passió?: Homes dels més pròxims a Jesús però mai això no es diu de cap dona.

Perquè aquest relat ens fa pensar en el de la Passió. Al calvari també era el migdia. També els apòstols eren absents. També Jesús diu “tinc set”. Prop del pou de Jacob, Jesús dialoga amb una dona que es converteix i esdevé missionera. Al calvari Jesús dialoga amb la Mare per encomanar-li una missió més alta: la humanitat sencera. També al calvari raja una font d’aigua viva del costat traspassat del Senyor.

I avui ha estat una dona, una psicòloga italiana, Francesca Morelli qui ha escrit encertadament arran del coronavirus: “Crec que l'univers té la seva manera de tornar l'equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, quan aquestes es veuen alterades. Els temps que estem vivint, plens de paradoxes, fan pensar...En una era en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants pels desastres naturals que s'estan succeint, a la Xina en primer lloc i al mateix nombre de països a continuació, se'ls obliga al bloqueig; l'economia es col·lapsa, però la contaminació baixa de manera considerable. La qualitat de l'aire que respirem millora, fem servir mascaretes, però tot i això seguim respirant ...En un moment històric en què certes polítiques i ideologies discriminatòries, amb fortes reclams a un passat vergonyós, estan ressorgint a tot el món, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un tancar d'ulls, podem convertir-nos en els discriminats, aquells als quals no se'ls permet creuar la frontera, aquells que transmeten malalties. Encara no tenint cap culpa, tot i ser de raça blanca, occidentals i amb tota mena de luxes econòmics al nostre abast.

En una societat que es basa en la productivitat i el consum, en la qual tots correm 14 hores a el dia perseguint no se sap molt bé què, sense descans, sense pausa, de cop i volta se'ns imposa una aturada forçat. Quiets, a casa, dia rere dia. A comptar les hores d'un temps a què li hem perdut el valor, si de cas aquest no es mesura en retribució d'algun tipus o en diners.

En una època en què la criança dels fills, per raons majors, es delega sovint a altres figures i institucions, el Coronavirus obliga a tancar escoles i ens força a buscar solucions alternatives, a tornar a posar a pare i la mare al costat de els propis fills. Ens obliga a tornar a ser família.

En una dimensió en la qual les relacions interpersonals, la comunicació, la socialització, es realitza en el (no) espai virtual, de les xarxes socials, donant-nos la falsa il·lusió de proximitat, aquest virus ens treu –temporalment- la veritable proximitat, la real: que ningú es toqui, es besi, s’abraci; tot s’ha de fer a distància, a la fredor de l’absència de contacte. Quan tan sovint hem donat per descomptat aquests gestos i el seu significat. Això ens ajuda a valorar-los més.

En una fase social en què pensar en un mateix s’ha tornat la norma, aquest virus ens envia un missatge clar: l'única manera de sortir d'aquesta és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d'ajuda al proïsme, de pertinença a un col·lectiu, de ser part d'alguna cosa més gran sobre el que ser responsables i que això al seu torn es responsabilitzi envers nosaltres. La coresponsabilitat: sentir que de les teves accions depèn la sort dels que t'envolten, i que tu depens d'ells.

Deixem de buscar culpables o de preguntar-nos perquè ha passat això, i comencem a pensar en què podem aprendre de tot això. Tots tenim molt sobre el que reflexionar i esforçar-nos. Amb l'univers i les seves lleis sembla que la humanitat ja estigui força en deute i que ens ho estigui venint a explicar aquesta epidèmia, a car preu.”

Germanes i germans, en aquests dies estranys, aprofitem el temps per dialogar amb Jesús prop del nostre pou interior. Així coneixerem millor allò que Déu ens dona, que és sobreabundant I cerquem maneres de compartir-ho amb els nostres veïns.

sábado, 7 de marzo de 2020

Un enigma desvelat


Diumenge segon de quaresma


Quin contrast entre l’evangeli de diumenge passat, el de les temptacions de Jesús, i el que acabem de proclamar sobre la transfiguració! Aquell s’esdevingué en el desert, aquest és una muntanya alta; al desert Jesús estava sol, a la muntanya tenia tres testimonis, els seus grans amics, Pere, Jaume i Joan. Al desert Jesús lluitava amb el temptador, per no deixar-se emportar ni per l’èxit, ni per l’espectacularitat, ni pel poder, tres temptacions que el van acompanyar tota la vida pública. A la muntanya alta el diàleg és una conversa amable i il·luminadora, de cel, amb dos homes importants de l’antic testament, Moisès i Elies. Al desert Jesús ha passat fam, a la muntanya alta, està sadollat. Contrasta la foscor de la temptació, amb la llum de la temptació vençuda. No hi ha contrastos semblants a les nostres vides?
A l’evangeli segons sant Lluc (9,27), a la fi d'un discurs als dotze apòstols, Jesús afegeix, misteriosament: "En veritat us dic que hi ha alguns, entre els aquí presents, que no moriran sense haver vist el Regne de Déu". Aquesta expressió misteriosa sovint s’ha pres com una profecia que la fi del món s’esdevindria abans que la primera generació de cristians morís. No obstant això, la frase "Regne de Déu" també pot referir-se a "l'expressió visible del regne invisible de Déu".
El regne està encarnat en Crist mateix i, per tant, es podria "veure" si Crist ho manifestés d'una manera inusual, fins i tot en la seva pròpia vida terrenal, així com va ser l'esdeveniment de la Transfiguració. El Papa emèrit Benet XVI afirma que Jesús "va argumentar convincentment que la col·locació d'aquesta frase immediatament abans de la Transfiguració relaciona clarament amb aquest esdeveniment". "A alguns, és a dir, als tres deixebles que acompanyen Jesús a la muntanya, se'ls promet que presenciaran personalment la vinguda del Regne de Déu", afegeix el Papa emèrit.
Al Tabor Jesús ressuscitat donarà sentit a la llei (personificada en Moisès) i a la profecia (representada per Elies). Segons l’Antic Testament, Moisès va morir molt vell, als cent vint anys sense poder trepitjar la Terra Promesa per haver dubtat de la divinitat. Això és el que creien els jueus. Ara se’ls revela als apòstols el fet que –malgrat els dubtes- el gran alliberador ha arribat per fi a la Terra de promissió, aquella en que l’home podrà conversar llargament amb Déu cara a cara, com ja havia pogut fer d’alguna manera Moisès al Sinaí. Elies, ésser com nosaltres, subjecte a les nostres passions, fou profeta, eremita, pelegrí, guaridor, capaç de ressuscitar el fill d’una vídua, home valent que s’enfrontà als falsos profetes i que fou arrabassat cap al cel, al costat del seu amic i deixeble Eliseu per un carro de foc. És una gran paradoxa que el profeta que volia morir i que estigué a punt de ser assassinat, no experimentés la mort. En la trobada amb el Transfigurat hi veiem l’acompliment dels seus gestos profètics.
El contrast de l’evangeli d’avui és el mateix contrast de la vida de Jesús. Jesús viu trenta anys de vida quotidiana, familiar, de treball i de lleure. I uns anys de vida pública turbulents on ha de lluitar contra la temptació dels qui el volen fer rei, contra les estratagemes dels fariseus i els saduceus, contra la incomprensió dels apòstols. I després de la mort, els relats pasquals són plens de llum, de serenor, de pau, d’alegria, de sana complicitat amb els seus deixebles, homes i dones.
Tot i que els apòstols no acabaren d’entendre aquella visió del Tabor, els va enfortir la seva fe i temps després, per Pentecosta van entendre que la passió és necessària per arribar a la glòria.
I nosaltres, avui? També patim temptacions que ens volen allunyar del camí: volem que els problemes se’ns resolguin instantàniament, som temptats de viure de cara a la galeria, som temptats molt sovint pel poder. Però hi ha instants de la nostra vida plens de llum, talment com flashos que ens diuen que al final del camí hi haurà una llum esplendent. Per això en aquesta eucaristia, com diem en el cant, el recordem transfigurat en el moment del comiat i això ens ha d’omplir de pau i de llum.
Però permeteu-me que avui, dia internacional de les dones, esmenti aquelles que no apareixen a l’evangeli d’avui, però que tingueren relació  amb els homes que en són protagonistes. Prop de Jesús hi ha Maria, mare nostra, que va experimentar la llum en l’anunci de l’àngel i tantes dones que l’acompanyaren en el camí i el sustentaren en la seva missió. Prop de Moisès hi ha la seva mare, Joquèbed, que passà tanta tribulació i després tan goig en el seu naixement, la seva germana Miriam, considerada profetessa i la seva dona, una cussita desconeguda. Prop d’Elies hi ha la pobra vídua de Sarepta, de qui ressuscità el fill. I la reina Jezabel, la seva adversària.  Recordem també que l’apòstol Pere estigué casat i que Jesús s’hostatjà a casa seva a Cafarnaüm i va guarir la seva sogra. I prop de Jaume i de Joan, hi hagué la seva mare Salomé, que fou interlocutora de Jesús demanant-li, segurament de bona fe, un lloc d’honor pels seus fills.
Quantes dones silenciades i una mica oblidades, no és hora d’aprofundir en les seves figures i en el seu missatge?

sábado, 29 de febrero de 2020

Vencedors del mal


Diumenge primer de Quaresma
1 de març de 2020


La Litúrgia de la Paraula en aquest primer diumenge de Quaresma repassa les fites fonamentals de la història de la salvació, de la història de la cura i la guarició. L’ésser humà creat per Déu. Vençut pel mal a Adam –que vol dir home- i vencedor del Mal en Crist. I com un pont entre ambdues lectures la carta als Romans contempla les dues respectives situacions de l’ésser humà: sota el domini del pecat i la mort per la seva solidaritat amb Adam i en el regne de la gràcia per la seva incorporació a Crist.

En temps de Jesús molts buscaven la trobada amb Déu en el desert mitjançant una ascètica d’austeritat, d’oració i de reflexió sobre les Sagrades Escriptures. El seu ambient preferit era en la vessant oriental de les muntanyes de Judà. Jesús va voler practicar també una temporada a nivell heroic, l’espiritualitat del desert.  Els qui hem tingut la sort de viatjar, per exemple, a Egipte ens ha impressionat veure la diversitat de deserts, sorrencs, pedregosos, àrids...  Els anomenats Pares del desert, va ser la primera forma de vida consagrada reconeguda per la comunitat cristiana, juntament amb les verges consagrades. Els antics anaven als deserts per trobar més la mística solitud que obre el pensament al passat, al present i al futur. És la millor manera de carregar piles i de preparar el que després es dirà o s’executarà. Un empresari català, Pere Duran Farell, li plaïa anar cada any a les vacances a un desert del món. Trobarem en aquesta Quaresma ocasió de fer desert i de deixar enrere tant de brogit?

Al desert, però, experimentem la nostra precarietat. Quan meditem és quan de debò som temptats. I com ens  han arribat les temptacions de Jesús? Si ningú no en va ser testimoni. Doncs segurament perquè ell en parlaria en la intimitat amb els deixebles. Parlaria de la seva lluita contra el mal. També nosaltres, en el decurs de la vida som temptats. I a mesura que passen els anys, les temptacions es tornen més subtils...

“Si ets Fill de Déu digues que aquestes pedres es tornin pans”. “Si ets Fill de Déu...” Aquestes paraules les tornarem a sentir en els escarnis de la creu: “Si ets fill de Déu, baixa de la creu...” Aquesta petició de proves es repeteix durant tota la vida pública de Jesús, els adversaris sempre li retreuen que no es legitima prou, que hauria de fer un miracle tan gran que suprimís tota ambigüitat i que posés ben clar qui és i qui no és (Benet XVI). La temptació dels pans, d’altra banda ens fa pensar en dos episodis de la vida de Jesús, la multiplicació dels pans i l’eucaristia.

Des de l’escena dalt de pinacle del temple, la mirada es gira també cap a la creu. El Crist no es va tirar daltabaix del pinacle del temple. No va fer cap salt a les profunditats. No va temptar Déu. Va davallar en canvi a la pregonesa de la mort, en la nit de l’abandó, en la desemparança dels indefensos. Es va arriscar a fer aquest salt com a acte d’amor a Déu i als germans. I és per això que sabia que amb aquest salt, només podia caure en les mans amoroses del Pare. Això és la mort, un salt a les mans d’un Pare que ens espera.

La tercera i darrera temptació és el punt culminant de tota la història. El diable condueix en visió al Senyor dalt d’una muntanya alta i li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li ofereix el domini sobre el món. I ens podríem preguntar:¿que no és precisament aquesta la missió del Messies? ¿Que no ha de ser rei de tot el món que uneixi tota la terra en la pau i el benestar? Sí però aquesta reialesa pressuposa la mort. Pressuposa una altra muntanya alta, la del Gòlgota on, escarnit pels homes i abandonats pels seus, penja de la creu i mor. La glòria dels regnes de la terra és aparença que es dissol. La veritable glòria creix en la humilitat de la predicació en aquells qui es volen fer deixebles seus, que són batejats en nom de la Trinitat i que guarden els manaments.

Germans, la temptació és el desig de realitzar una acció immediatament agradable, però que a llarg termini farà mal. I una avui vegada més som temptats per la immediatesa que pretén anul·lar tot procés de canvi i de creixement. Som temptats per l’espectacularitat buida que cerca l’aplaudiment humà. Som temptats pel poder encara que sigui en les nostres parcel·les més properes. Avui quan resem el parenostre fixem-nos que en ell hi ha la resposta a les tres temptacions: a la del pa fàcil perquè demanem senzillament el nostre pa de cada dia, perquè li diem “no permetis que caiguem en temptació”, i abans  li hem demanat que vingui el seu regne que no és com els regnes caducs d’aquest món.


En el funeral del meu pare


Parròquia de Santa Maria de Badalona, 29 de febrer de 2020

El meu pare formava part d’aquesta comunitat. Aquí va venir per primera vegada amb motiu de la meva confirmació, juntament amb una vintena de nois i noies de la parròquia. Era en temps de mossèn Ramon Boldú . Després va venir quan la meva primera missa l’any 1986, ja en temps de mossèn Andreu Pascual. I ha tornat en algunes celebracions assenyalades com la dels seus 90 anys, l’abril passat. Però dic que formava part d’aquesta comunitat perquè cada diumenge des de fa sis anys, ell i la mare s’unien a la missa dominical, des de casa. I tal com vaig dir l’endemà de la seva mort, penso que ell continua formant part d’aquesta assemblea i que m’escolta. Gràcies a totes i a tots per ser aquí fent-nos costat. Gràcies per l’estima que molts de vosaltres heu mostrat envers els pares. Gràcies als companys preveres. Gracias monseñor Tomás Jesús Zárraga, en su persona está la presencia de la comunidad de la Cartuja y también la de la Iglesia Universal.

Les lectures que hem proclamat il·luminen allò que estem celebrant, però també la vida del meu pare il·lumina el sentit d’aquesta Paraula d’avui.

El profeta Isaïes en la primera lectura que hem escoltat diu “Reconstruiràs les cases antigues, edificaràs sobre els fonaments de les generacions passades i (...) et diran reparador de cases derruïdes. El pare donava molta importància al passat, a la història, a la genealogia, a la història de la família... Havíem tingut llargues converses. S’estimava molt a les seves àvies (l’avi patern no el va conèixer i el matern va morir quan ell era un infant) els seus pares, els seus oncles i tietes. En recordava anècdotes i detalls. Li agradava explicar-nos-ho. De vegades aquella mateixa història l’havíem escoltat moltes vegades però ara m’adono que ens l’explicava per manifestar-nos la seva estimació. I als vuitanta anys va posar per escrit la seva biografia. “Reparador de cases derruïdes” diu l’autor sagrat. I una altra afició del meu pare fou la de l’arquitectura. Li agradava molt dibuixar i ho feia molt bé i amb els anys va haver de reparar i condicionar alguns habitatges. I aquí hi trobo una primera lliçó de vida: el passat és important, tots tenim les nostres arrels i és bo de conèixer-les, i és bo de conèixer la història perquè gràcies a que la història ha estat com ha estat nosaltres som qui som i com som. Jo crec que l’afecció a la història em ve del meu pare. La història que pot ser descrita, però que mai pot ser re-escrita.

El salmista es presenta com un pobre desvalgut que demana a Déu que guardi la seva vida. I el pare, home molt treballador gastat per la vida, en l’ancianitat ha après el que era sentir-se limitat i desvalgut. I s’ha deixat cuidar. Ha passat la prova d’humilitat –afortunadament curta- de no poder fer el que volia fer i d’haver de dependre d’altres persones. Aquest és el nostre futur més o menys proper. Potser també algun dia haurem de dependre d’altres persones. Al pare l’ha ajudat molt la seva fe. Aquella fe que en la seva jovenesa va acompanyar mossèn Francesc Miquel, el seu director espiritual. Recordo que ell, després de combregar es tapava la cara amb la mà i feia una estona llarga de pregària.

L’evangeli ens ha presentat la vocació de Leví. A la vida hi ha moltes crides. El pare un dia va sentir la crida al sacerdoci, però afortunadament per nosaltres, va seguir una altra vocació que és la del matrimoni. I al costat de la mare ha viscut 63 anys de matrimoni, amb un prefaci de set de nuviatge. Els pares han estat per nosaltres un gran exemple de sintonia i de complicitat malgrat les diferències dels seus caràcters. Ell i la mare han respectat sempre la vocació dels seus quatre fills, encara que no fos la seva. I ens han acompanyat en les nostres decisions i han participat d’una o altra manera de les nostres empreses. Gràcies, moltes gràcies.

Ara fa dos dissabtes Déu va cridar el meu pare al seu costat. La crida definitiva. El cridava a estar al seu costat per sempre. I ho va fer de la manera més plàcida possible, tal com ell volia: A casa, al seu llit, al costat de la mare, dolçament. Encara no feia dos dies que li havia administrat a ell i a la mare la unció dels malalts. En dono gràcies a Déu.

Recordo que en una ocasió entrevistant l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, li vaig preguntar directament per la seva fe. I em va respondre: “És una fe treballada. Perquè quan va morir el meu pare vaig pensar: ara tot el que dius a les exèquies t’ho has d’aplicar a tu mateix”. Sí és hora de refermar la fe en la Resurrecció. És el que aquests dies intento fer. En els meus trenta-quatre anys de ministeri he acompanyat moltes persones que heu perdut un ésser estimat. Ara us entenc més que mai: el buit és molt gran, però us he de dir que l’omplen també molts signes de resurrecció, quotidians, que em donen la certesa que el pare ja viu a prop del Pare del cel.  Ens cal només una mirada de fe. Això és el que avui li demanem al Senyor: més fe.

I acabo amb aquest sonet, fet pocs minuts després de la mort del pare. 

“Bona nit i bona hora”, ens vas dir anit

i així ha estat: per a tu la nit millor
la d’anar a trobar-te amb el Senyor,
amb el cor, ben disposat, ardit.

M’has ensenyat tant, des de ben petit:
home humil, abnegat i treballador
tenaç, impacient i lluitador,
que sempre has estimat i amb fe has patit.

Mare, fills i néts et diem “a reveure”
tot i que encara ens costa de creure
et sentirem ben a prop cada jorn.

Com una moto -amb llantes Akront-
has emprès el darrer pelegrinatge
amb la llum de Crist, radiant, al teu front.

I les mimoses del teu Calonge estimat
omplen de llum el teu últim comiat.



domingo, 23 de febrero de 2020

Itinerari per estimar els enemics



Diumenge VII de durant l'any  (23 de febrer de 2020)

Estimats germans i germanes

Estimar els enemics sembla humanament impossible. Si de vegades ja ens costa estimar els més propers, com podem estimar els enemics? Com puc estimar una persona que sé que em vol mal, que m’odia, que farà tot el possible per difamar-me? Com puc estimar una persona que ja m’ha fet mal a mi o als meus, que ha malparlat de mi, que m’ha perjudicat?

Estimar els enemics suposa tot un itinerari. En primer lloc cal identificar-los, els enemics posar-los nom, si és possible. Perquè de vegades els enemics no tenen rostre, són anònims. I lluitar contra un enemic anònim és una batalla inútil. Però fins i tot, és un germà meu en l’existència (A. Rubio). En segon lloc -si sé de qui parlo- he d’intentar entendre el seu context personal, comprendre els seus motius, saber que potser parla o actua des de les seves ferides obertes. En tercer lloc cal trobar l’ocasió del perdó. Són processos que duren anys. De vegades hi ha persones que em diuen: “jo no puc oblidar, no puc perdonar.” I els pregunto: “però tu vols, realment perdonar i oblidar? Per què si vols, el Senyor un dia farà la resta”.  

Quart, Jesús mateix en la seva vida oferí concrecions d’aquest mandat: Estimar vol dir tornar bé per mal. Això de parar la galta costa molt, però el mateix Senyor a la Passió, quan va ser bufetejat pel criat del Summe Sacerdot, no va respondre passivament si no que va fer una pregunta valenta i assenyada: “Si he parlat malament digues en què i si no, per què em pegues? Estimar els enemics, diu Jesús, vol dir pregar per ells, vol dir perdonar-los, vol dir no guardar-los rancúnia. Sant Joan de la Creu deia: “Dónde no hay amor, poned amor y encontraréis amor.”

Cinquè estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. La persona que viu sense enemics viu molt alliberada.

Un autor diu que la gran missió del cristià és precisament estimar els enemics. És com córrer amb aquest objectiu per una autopista impel·lits per aquesta missió: estimar els enemics. Una autopista en la qual trobem àrees de servei i zones de descans que són l’amor és la família, els amics, que és el que ens dóna força per continuar cercant com estimar els enemics

I què passa quan l’enemistat és entre ètnies o entre pobles? Seria molt llarg parlar-ne. Segurament recordeu el llibre Soldats de Salamina, quan Sánchez Mazas, ideòleg de Falange, pres a Barcelona, escapa d'un afusellament col·lectiu. Quan surten a cercar-lo, un soldat republicà que acaba d'emocionar tots els presos ballant, el troba, l'encanona però, finalment, mirant-lo fixament als ulls li perdona la vida i el deixa fugir. Fa pensar en aquella cançó d’Iva Zanicchi,  La riva bianca, la riva nera quan un soldat es troba amb un capità enemic –a qui potser ell mateix ha ferit- i fan les paus. S’han reconegut com a germans en l’existència, veuen l’absurd de la guerra i caminaran junts.

Eduard Sala a la Catalunya Cristiana en una entrevista d’aquesta setmana ens parla de l’art d’escoltar. Escoltem-nos de debò, no pressuposem el que l’altra ens vol dir abans que canvi la frase. Mirem-lo als ulls, deixem-lo explicar-se i estarem en condicions de comprendre’l.
Que aquesta eucaristia ens enforteixi per viure aquest mandat del Senyor.