sábado, 28 de noviembre de 2020

Atenció i vetlla

Diumenge Primer d’Advent

Estimats germans i germanes.

Jesús a l’evangeli ens demana dues coses, que estiguem atents i que vetllem. Avui hem d’estar atents a moltes pantalles, a la del mòbil, a la de la tauleta, a la de l’ordinador, al de la televisió... Però de tan atents que hem d’estar, estem dispersos. Vivim una dispersió molt gran, fruit de la pantallització de la cultura (Esquirol) i de l’excés d’informació sovint poc o mal digerida. Tan és així que diuen els entesos que avui en els infants, adolescents i joves, ha crescut la capacitat de percepció, però no de recepció. I tots ens trobem  persones distretes o disperses, persones que els hem de demanar les coses una i altra vegada perquè no ens entenen.

Hem d’educar la nostra mirada i la mirada s’educa quan deixem de mirar la pantalla i mirem el firmament, mirem la natura, mirem els altres... Ens cal estar atents i mirar serenament  les persones  i les situacions de present que ens toca viure. Hem d’educar la nostra oïda per escoltar el batec dels altres i del món, la veu del Senyor.  I què ens diu el Senyor en aquest temps estrany de pandèmia? Si ens arriben tants missatges creuats hi ha el perill que ens passin desapercebuts els moments quotidians que Ell ve a trobar-nos en cada ésser humà i en cada esdeveniment. Evitem que, atordits, no l’escoltem prou, o l’escoltem fragmentàriament. Evitem d’assemblar-nos a aquests corren o caminen per les nostres muntanyes amb els auriculars posats. Pobres! Es perden els milers de sons del bosc, la xiuladissa del vent, el cant dels ocells, el crepitar de les passes sobre les branques o l’herbei...

L’altra cosa que avui ens recomana Jesús és que vetllem, vetllar no és només l’estat físic del no dormir -quantes vegades els pares joves us passeu la nit en vetlla, o els qui tenen algun malalt a casa!. Vetllar és encara més, és projectar la mirada cap el futur, és estar en estat d’alerta esperant el que vindrà. Això ens costa encara més perquè ens trobem que no podem projectar a llarg i de vegades ni a curt termini. Però no per això hem de deixar de preveure ni de ser previsors, no hem de deixar de ser enginyosos i creatius.

Ja sabeu que la setmana passada hi hagué la trobada internacional en línia “L’economia de Francesc- els joves, un pacte, el futur”, amb la participació de joves empresaris i emprenedors de 115 països.  En el vídeo missatge que Francesc els va adreçar diu també esperançadament que la història ens ensenya que no hi ha sistemes ni crisis que hagin pogut anular per complet la capacitat, l’enginy i la creativitat que Déu segueix desvetllant en els cors.

I en l’extrem oposat Francesc evocava una experiència personal. Era l’any 1970 i ell, com a provincial dels jesuïtes,  havia d’anar a visitar algun dels noviciats de la Companyia i en passar per una ciutat li van dir: “No, per aquí no pot passar, perquè és un barri tancat...( els barris tancats són àrees residencials tancades per murs i barreres, amb vigilància tot el dia. Els dispositius de seguretat impedeixen el lliure accés pels qui no són residents). I Francesc ho explica senzillament:” un barri tancat, és a dir un barri que viu en la indiferència”. I Francesc pregunta als joves empresaris i emprenedors: “El teu cor, també és com un barri tancat?”. I jo us pregunto i em pregunto: el nostre cor és un barri tancat?

El profeta Isaïes amb una imatge molt expressiva diu que nosaltres som com l’argila i que Déu és el terrisser. Deixem-nos emmotllar per Ell. I que aquest temps d’Advent, amb més estones de solitud i silenci personal, ens treballem interiorment. Que en les estones comunitàries, encara que sigui en grups bombolla, ens deixem treballar pels altres. Que aquesta eucaristia ens afini la mirada i l’oïda per poder veure i escoltar el rerefons de les coses.

domingo, 22 de noviembre de 2020

Ovelles i cabres

Solemnitat de Jesucrist, Rei de l'Univers 2020 

Estimats germans i germanes.

Quan sentim aquest evangeli molts recordem la gran pintura mural de Miquel Àngel a la capella Sixtina. Diuen els entesos que representa el moment en què Crist, gloriós, fa un gest de reprovació i diu “maleïts, aneu-vos-en el foc etern preparat per al diable i els seus àngels.” Una pintura doncs de fama mundial basada precisament en aquest evangeli que hem proclamat. Però anem a pams: quan Miquel Àngel pintava, pintava en una Roma corrupta i aquell judici tenia uns protagonistes que encara eren vivents. Era, per dir-ho així, una pintura de denúncia.

Abans de la pandèmia acudien cada dia a la capella Sixtina 25.000 visitants. Això vol dir  nou mil.lions per any. Potser que en l’imaginari de molts quedi aquest gran mural com el que serà el Judici Final. Però no oblidem que la imatge que Jesús proposa es la imatge d’un pastor que separa les ovelles de les cabres. Aquesta imatge usada per Jesús és presa de la vida quotidiana de Palestina d’aquella època, com moltes altres metàfores presents en l’evangeli. Les ovelles durant el dia convivien amb les cabres, però a la nit havien de ser separades perquè les cabres no tenien la protecció del fred que posseïen les ovelles. Per això les cabres devien ser col·locades en un lloc resguardat, protegides del fred, mentre que les ovelles podien suportar la intempèrie. Per tant es reforça la imatge de Jesús bon pastor que com hem escoltat a la primera lectura té cura sol·lícita del seu ramat: busca lovella perduda, fa tornar la que s’havia allunyat, embena la que s’ha fet mal i fa posar bona la malalta... separa les ovelles de les cabres i les col·loca al seu lloc.

No crec doncs que sigui forçar el text el fet d’adonar-nos com Jesús lloa els qui són a la intempèrie i renya els qui s’han quedat arrecerats. Els qui se la juguen cada dia i els qui s’estimen més no jugar-se-la. Els qui van a les perifèries i els qui es queden còmodament al centre, que -com diu Francesc-és on hi ha el poder.

Jesús lloa el comportament dels qui han fet seva la sort dels afamats, dels qui passen set, dels forasters, dels malalts i dels presos. És a dir els qui han tractat bé els seus deixebles, per petit que fos. I renya els qui se n’han desentès.

Dins de cada un de nosaltres hi ha una ovella que se la juga i una cabra que es reclou. I els nostres pecats més grans són els d’omissió: “Tot allò que deixàveu de fer.” Tot allò que deixem de fer.

Per quinze vegades l’Evangeli d’avui repeteix la paraula “quan”. Cada dia hi ha molts “quans”, moltes ocasions per a fer el bé. I moltes vegades desaprofitem l’ocasió. Quan sortim de nosaltres estem construint el Regne, quan ens repleguem en les nostres seguretats i deixem de fer podem arribar a viure un infern. Hi ha, per tant un nucli de raó en la sentència: “més val fer i equivocar-se, que no fer i equivocar-se.” Perquè si fe podem encertar o fracassar, però si no fem per prudència o per cautela i encara ens equivoquem... O la frase popular que el mateix Papa addueix: “més val demanar perdó que demanar permís.”

Avui és Santa Cecília, patrona dels músics. Potser un dia arribem a entendre que la música no és un simple adornament, si no una manera de concebre el món. Demanem que per intercessió de la Santa -el nom de la qual s’invoca en el cànon romà- es compleixi aquella bella pregària dels seus goigs-lletra de Marià Manent i música de Joan Úbeda- és a dir que ella faci que siguem “una nota clara en la música de Déu.” I cadascú interpretant la seva nota formem un concert harmoniós.

sábado, 14 de noviembre de 2020

Magnànims o gasius

 Homilia diumenge XXXIII de durant l’any

Hi ha diverses pàgines a l’evangeli on es parla de la relació directa o indirecta dels ensenyaments de Jesús amb l’economia. Aquesta pàgina d’avui sembla tenir una lectura immediata, més enllà de lliçons morals: el diner està fet per invertir-lo, no per deixar-lo immobilitzat o amagat sota una rajola.  Una cosa queda clara, Déu és generós i magnificent i tots estem cridats a viure la generositat i la magnificència. El temps que estem vivint, amb possibilitats de conversar més en família i en petit grup, hauria de ser una oportunitat per aprofundir criteris tan cabdals com el de l’economia. I no tant per plànyer-nos de les greus conseqüències econòmiques de la pandèmia, quant de ser enginyosos i creatius en el destí de les nostres finances a la llum de la Doctrina Social de l’Església.

Habitualment quan posem els diners al banc no preguntem què en fan, perquè molts ja sabem que les entitats financers solen aplicar els nostres diners als mercats de finances seguint la pura especulació buscant un rendiment ràpid i fàcil, sovint, també, en armament. El Cardenal Turkson, africà, prefecte del dicasteri per a la Promoció i el Desenvolupament Humà declara: “Quan invertim, hem de saber com serà emprat el nostre diner, com serà invertit i per a què servirà. Hem de ser coherents amb la nostra fe i amb els principis socials de l’Església.” Recordem que el Cardenal Omella va qualificar de “pecat” el fet que els bancs no tornin a la societat els beneficis que aconseguiren després del seu rescat amb diner públic.

També ha enrarit aquesta relació amb els bancs el tracte cada vegada més despersonalitzat de les entitats bancàries. Per tot això la temptació d’enterrar el nostre “milió” i fer que no circula és fàcil d’entendre. En els darrers deu anys s’ha progressat en la banca ètica i alternativa. Algunes institucions d’Església ja han decidit operar amb banca ètica  però són encara una minoria. Estudiem-ho i evitem fer-nos solidaris d’un pecat estructural.

Sempre l’economia és el signe d’una realitat més pregona. La bona esposa dels Proverbis és “més preuada que les perles”. I també a l’hora de fer rendir els nostres talents tenim la temptació de ser gasius. Hi ha una dita perniciosa: “En comunitat, no demostris la teva habilitat”, exemple que, dissortadament, molts segueixen. Per això és de bons pares i de bons educadors saber detectar les aptituds dels fills o d’aquells que tenim confiats. Una responsabilitat que s’estén als preveres i als responsables de les comunitats cristianes.  

Amb tot, la paràbola és optimista: dos terços dels servents dupliquen els guanys i només un terç ha actuat amb por i covardia, com a mínim, ve a dir-li hauria d’haver actuat en la banca mundial, i Déu n’hauria recuperat els interessos per minsos que fossin (Rius).

Sant Carles Borromeu, en temps de plagues, molt més mortíferes que l’actual, va haver de tancar temporalment les esglésies, però alhora va disposar que s’havia de celebrar misses en molts llocs públics i espais oberts. Va urgir als sacerdots a visitar malats i moribunds i a administrar els sagraments de la penitència i la unció dels malalts... Anem doncs a compartir el tresor de l’eucaristia, que aquest Jesús que se’ns dona de manera magnificent, ens faci comprendre que hem de multiplicar aquells talents que Déu ens ha donat.

sábado, 7 de noviembre de 2020

El cinquanta per cent

Algú, escoltant aquesta paràbola, podria pensar: “Mira que n’eren d’insolidàries aquestes noies, que no van ser capaces ni de donar una mica d’oli a les seves companyes i els van dir que l’anessin a comprar...!” No obstant, cal entendre el text en el seu context i no treure conclusions precipitades. El sentit sembla que és tot un altre.

En temps de Jesús, pràcticament com ara, un casament encara que fos en un poble petit, era una festa important, amb una dimensió pública: nuvi i núvia caminaven, cadascú des de la casa paterna pels carrers, acompanyats del que avui diríem les dames d’honor fins a trobar-se i entrar junts a la festa. Les versions antigues d’aquesta paràbola parlen que “sortiren a l’encontre de l’espòs i de l’esposa el dia de les seves noces”. La majoria de manuscrits ometen “l’esposa” pel masclisme dominant en la societat durant segles.  Calia que en el moment en què els dos seguicis es veien, enmig d’aquells carrers estrets i tortuosos, encendre al màxim els llums que portaven les acompanyants perquè anava a començar la festa.

Cinc d’aquelles noies eren previsores i portaven oli de sobres. Però les altres cinc no. I a l’instant decisiu els va faltar oli. Aquí, segons els biblistes, acabaria la paràbola original amb una pregunta del Mestre adreçada als deixebles: “I vosaltres què faríeu?” Què faríeu davant d’aquella imprevisió? Recordem que tampoc a les noces de Canà els organitzadors de la festa havien estat previsors i al moment més important se’ls va acabar el vi i va caldre la insistència de Maria perquè Jesús actués. Ésser prudent no vol dir simplement ésser cautelós, si no posar tots els mitjans necessaris per una bona fi. Encara que les circumstàncies actuals siguin tan adverses hem de saber preveure, és a dir, veure per endavant, senzillament perquè no som déus i hem de ser previsors i ens hem de proveir, no tant de recursos materials, que segurament també, amb seny, sinó de recursos humans i de fortaleses. Diu encara un comentarista que la diferència entre les assenyades i les estúpides rau en l’oli. Les assenyades el porten sempre amb elles de sobres: és la generositat, la gratuïtat i la saviesa. És el que hem escoltat en el llibre de la Saviesa: “la saviesa és resplendent i no s’apaga mai.” Les estúpides l’han d’anar a comprar, han de comptar amb el diner injust, el déu Mamon, la societat de consum, aquell que critica Jesús quan diu “no podeu ser servidors de Déu i del diner”.

Cinc prudents i les altres cinc desassenyades. Cinc eixerides i les altres cinc fades, insípides, estúpides. 50% i 50%! Potser al món d’avui no canvia gaire el percentatge: 50% de persones conscients del moment que vivim que prenen les mesures necessàries i 50% de persones insensates que s’exposen al risc i exposen els altres. Com quan veiem eleccions amb un resultat renyit, amb candidats que guanyen per pèls. És que estem cadascú en la seva bombolla mediàtica i no veiem ni som empàtics amb els altres? Potser el que cal és situar-se en una altra perspectiva i mirar de resoldre els conflictes amb alçada i profunditat. Diuen que a les llibreries religioses l’encíclica Fratelli tutti s’està venent més que mai... per alguna cosa deu ser.

Avui diumenge 8 de novembre fa quaranta anys que aquí, a Santa Maria, en aquest mateix altar, enmig d’una notable expectació, fou ordenat el primer diaca d’Espanya, mossèn Lluís Nadal i Padró, aparellador, pare de família i feligrès compromès a la nostra parròquia, que sempre tingué el suport de la seva esposa, Montserrat Padrós i dels seus quatre fills. El va ordenar el Cardenal Narcís Jubany a qui, en gran part, es deu la recuperació del diaconat en l’Església en el nostre temps arran del Concili Vaticà II.  A partir d’aquesta ordenació en vingueren moltes d’altres. L’assistia el benvolgut mossèn Ramon Boldú, rector d’aquesta parròquia, a qui molts recordem amb afecte. També mossèn Andreu Pascual, el seu successor en el càrrec, fou professor dels diaques i entusiasta del diaconat.

Avui el diaconat és present en la majoria de les diòcesis de Catalunya. Els diaques presten un gran servei a les comunitats cristianes, sobre tot a aquelles mancades de preveres, i també en molts apostolats en diàleg amb el món civil; i la bona notícia és que hi ha una trentena de candidats. Aquest vespre a les vuit el bisbe Toni Vadell presidirà l’eucaristia en acció de gràcies per aquesta realitat eclesial consolidada. Preguem pels diaques i per la trentena de candidats que es preparen pel diaconat. Tots prestem algun servei, es tracta de servir amb alegria, no pas com un deure forçat, sinó impulsats per l’amor. Servim amb amor i per amor. Lluís Nadal escrivia: “Cada vegada que estimem és Pasqua, perquè passem de la mort a la vida. Hem d’anar aplicant aquest esperit pasqual d’alliberament i de joia a cada situació concreta.”

 

jueves, 5 de noviembre de 2020

En la Commemoració dels fidels difunts

Parròquia de Santa Maria de Badalona 2 de novembre de 2020

Estimats germans i germanes,

“Que els vostres cors s’asserenin”, és el missatge que l’Evangeli d’avui ens fa arribar. I no és fàcil mantenir la serenor quan mor una persona estimada sense poder acomiadar-la dignament . No és fàcil mantenir la serenor quan veiem tanta mortaldat i tan inesperada al voltant nostre. Per això vull agrair a Anna Gassió i als serveis funeraris de Badalona totes les facilitats que han volgut donar perquè les persones que han mort víctima de la Covid-19 hagin tingut un comiat al màxim digne possible enviant si calia les cendres a casa i organitzant aquestes eucaristies de difunts d’avui a diferents parròquies de la nostra ciutat

El missatge del Senyor a l’Evangeli és clar: “A casa del meu Pare hi ha lloc per tots”. Prop de Déu tothom hi té cabuda.  De vegades jutgem amb duresa. I quan judiquem i sovint condemnem, gairebé sempre ens equivoquem perquè mai tenim totes les dades d’aquella persona.

Jesús promet que va a preparar-nos estada. Ell ens ha passat al davant perquè tinguem un lloc digne.

Escriu Francesc Torralba que el silenci dels morts és el silenci per definició. És el silenci en estat de puresa, sense cap interrupció, és completament nítid i no està enterbolit per cap altre factor, ni per la paraula, ni pel plor, ni per la respiració o pel balbuceig del nen. No obstant quantes reflexions davant del cadàver d’una persona estimada. Abans hi havia temps per als morts. Els morts es vetllaven, s’anava al cementiri, tot això ha decaigut per les presses.

A molts enterraments se sol llegir el poema de Martí Pol dedicat a la seva esposa que va patir una llarga malaltia:

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties,

de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra

que no caldrà ni que parlem de tu

per recordar-te, a poc a poc seràs

un gest, un mot, un gust, una mirada

que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Quin poema tan bonic, oi? Però fem-li cas! Parlem de les persones estimades que ja han mort, recordem-les, fem-ne memòria agraïda, preguem per elles i que elles preguin per nosaltres.

Avui és un dia per refermar la nostra fe en la resurrecció de la carn. La mort és una evidència, la resurrecció no és cap evidència, la resurrecció és objecte de fe. Nosaltres creiem la paraula de Jesús, jo soc la resurrecció i la vida, qui cregui en mi, encara que mori viurà. I aleshores, quan fem aquest acte de fe, i el fem de debò, Ell té moltes maneres de fer-nos saber que els nostres germans morts per aquest món, viuen per a Ell al seu costat. I experimentem la seva proximitat d’una manera misteriosa però real.

Cada eucaristia és una trobada amb Crist Ressuscitat. Fem en ella aquest acte de fe.

I fem nostra la pregària del poeta: “I quan vingui aquella hora de temença, en que se m’acluquin aquests ulls humans, obriu-me’n Senyor uns altres de més grans, per contemplar la vostra faç immensa, sigui’m la mort una major naixença”.




 

 

 

 

viernes, 30 de octubre de 2020

Sintonías (versión cast.)

Solemnidad de Todos los Santos

En una ocasión presenté una amiga que vivía habitualmente en China, a un amigo que acababa de regresar a Badalona después de unos años de vivir en un país del Este de Europa. Enseguida sintonizaron y se pusieron a conversar; después me explicaron el motivo de su sintonía: “Cuando vives lejos de tu tierra, te fijas en cosas que antes quizás no te fijabas, como el cambio de estaciones, la llegada del otoño, las hojas secas…” das valor a cosas pequeñas que antes, en tu país de origen (ambos eran catalanes) te pasaban desapercibidas ... Fue una sencilla lección de vida.

Dicen que cuando subimos a un vagón de metro donde viaja poca gente y, disimuladamente, damos un vistazo los demás viajeros, enseguida hay un cincuenta por ciento que nos cae bien y un cincuenta por ciento que no. No sabemos el por qué, es una reacción espontánea: aquellas personas no las conocemos, es la primera vez que las vemos y, en cambio, ya las clasificamos, tal vez ya las etiquetamos por la manera de ir vestidas o de comportarse, ya hacemos un juicio que deberíamos calificar de temerario ... Si habláramos con ellas nos daríamos cuenta de que casi nunca hay que fiarse de una primera impresión. Pero si además conociéramos sus vidas, tal vez sintonizaríamos con los que nos cayeron mal, con una sintonía mucho más profunda.

Escribe mosén Rius Camps en su comentario al evangelio de hoy en Catalunya Cristiana: “la sintonía del Espíritu de las bienaventuranzas, traba todas las personas libres, sin ningún tipo de vínculo ni de intermediarios”. Sí, se crea una sintonía especial entre los que eligen ser pobres, entre los que estamos de luto, entre los humildes, entre los que tienen hambre y sed de ser justos, los compasivos, los limpios de corazón, los pacificadores y los perseguidos.”

El próximo sábado, día 7 de noviembre, nuestro arzobispo, Juan José Omella, pedirá al Papa Francisco que Joan Roig Diggle, un muchacho de diecinueve años de El Masnou, sea inscrito en el Libro de los Beatos mártires. Xavi Prado, sacerdote mejicano activo en Santa Coloma de Gramenet, la ciudad donde murió Joan Roig, escribe a raíz de esta buena noticia, unas bienaventuranzas dirigidas a este muchacho, hijo de madre inglesa, a quien mataron al comienzo de la guerra civil, por el hecho de ser cristiano:

Dear John, bendito sea el tiro de gracia que te concedió el martirio por fidelidad a Jesucristo y por tu compromiso de ayudar a otros más jóvenes que tú, en tiempos tan confusos. Dichoso tú, joven Joan, si el testimonio de tu perdón incondicional durante la guerra civil es capaz de influir hoy en tu iglesia local de Barcelona, en los vecinos de El Masnou donde viviste, en los sucesores de aquellos partidos políticos en pugna y en los gobiernos actuales.

Dichoso tú, Joan Roig, por el amor a tu madre, a tu padre y a tus dos hermanas. Por tu esfuerzo en el trabajo y en los estudios (…) Por ser monitor de adolescentes. Por tu fidelidad al Evangelio, por tu afecto a la Eucaristía. Por tu sed de justicia social. Por tu vida entera y tu bendita muerte.

Beato tú, joven Joan Roig Diggle, mártir en Santa Coloma de Gramenet el 12 de septiembre de 1936: loss despojos mortales (reliquias) de tu cuerpo, brutalmente asesinado, conservaran vivo el testimonio de tu perdón, tan humano, que solo puede ser divino.

Hoy es Todos los Santos, es decir, la fiesta de todas aquellas mujeres y de todos aquellos hombres bienaventurados que han amado en plenitud, cuyos nombres están guardados en el corazón de Dios, aunque no tengan un lugar en el calendario.

Que el Señor nos permita formar parte un día de esta gran asamblea de bienaventurados que, espontáneamente, sintonizan entre sí porque han hecho una opción fundamental.

 

Sintonies

Solemnitat de Tots Sants, 2020

Una vegada vaig presentar una amiga que vivia habitualment a la Xina, a un amic que acabava de tornar a Badalona després d’uns anys de viure a un país de l’Est d’Europa. De seguida van sintonitzar i es van posar a conversar; després em van explicar el motiu de la seva sintonia: “quan vius lluny de la teva terra, et fixes en coses que abans potser no et fixaves, com ara el canvi d’estacions, l’arribada de la tardor, les fulles seques...”dones valor a coses petites que abans, en el teu país d’origen (ambdós eren catalans) et passaven desapercebudes... Fou una senzilla lliçó de vida.

Diuen que quan pugem a un vagó del metro on hi viatja poca gent i, dissimuladament, donem un cop d’ull als altres viatgers, de seguida hi ha un cinquanta per cent que ens cau bé i un cinquanta per cent que no. No sabem el per què, és una reacció espontània: aquelles persones no les coneixem, és la primera vegada que les veiem i en canvi ja les classifiquem, potser ja les etiquetem per la manera d’anar vestides o de comportar-se, ja fem un judici que hauríem de qualificar de temerari... Si hi parléssim ens adonaríem que gairebé mai no ens hem de refiar d’una primera impressió. Però si a més coneguéssim les seves vides potser sintonitzaríem amb els qui ens havien caigut malament amb una sintonia molt més pregona.

Escriu mossèn Rius Camps en el seu comentari a l’evangeli d’avui a Catalunya Cristiana: la sintonia de l’Esperit de les benaurances trava totes les persones lliures, sense cap mena de lligam i d’intermediaris.” Sí, es crea una sintonia especial entre els qui estimen ser pobres, entre els qui estem de dol, entre els humils, entre els qui tenen fam i set de justícia, els compassius, els nets de cor, els pacificadors i els perseguits.

Dissabte vinent, dia 7 de novembre, el nostre arquebisbe  Joan Josep, demanarà al Papa Francesc que Joan Roig Diggle, un noi de dinou anys de El Masnou sigui inscrit en el Llibre dels Beats màrtirs. Xavi Prado, sacerdot mexicà actiu a Santa Coloma de Gramenet, la ciutat on morí Joan Roig, escriu arran d’aquesta bona notícia unes benaurances adreçades a aquest noi, fill de mare anglesa, a qui occiren al començament de la guerra civil pel fet de ser creient:

Dear John, beneït sigui el tret de gràcia que et va concedir el martiri per fidelitat a Jesucrist i pel teu compromís d'acompanyar a altres més joves que tu, en temps tan confusos. Feliç tu, jove Joan, si el testimoni del teu perdó incondicional durant la guerra civil és capaç d’influir avui en la teva església local de Barcelona, en els veïns del Masnou on vas viure, en els successors d'aquells partits polítics en pugna i en els governs actuals.

Feliç tu, Joan Roig, per l’amor a la teva mare, al teu pare i a les teves dues germanes. Pel teu esforç en el treball i en els estudis. (...) Per ser monitor d’adolescents. Per la teva fidelitat a l’evangeli. Per teu afecte a l’Eucaristia. Per la teva set de justícia social. Per la teva vida sencera i la teva beneïda mort.

Beat tu, jove Joan Roig i Diggle, màrtir a Santa Coloma de Gramenet el 12 de setembre de 1936: les despulles mortals (relíquies) del teu cos brutalment assassinat conservaran viu el testimoni del teu perdó tan humà, que només pot ser diví

Avui és Tots Sants és a dir és la festa de totes aquelles dones i tots aquells homes benaurats que han estimat en plenitud, els noms dels quals estan guardats en el cor de Déu, encara que no tinguin un lloc propi al calendari. Que el Senyor ens permeti de formar part un dia d’aquesta gran assemblea de benaurats que, espontàniament, sintonitzen entre si perquè han fet una opció fonamental.