sábado, 19 de agosto de 2017

Després de l'atemptat

Homilia diumenge XX de durant l'any 20/08/2017

Estem commocionats pel terrible atemptat de Barcelona i la rèplica de Cambrils d’aquesta setmana. Ha estat uns atemptats  contra la població civil, amb tretze morts i més d’un centenar de ferits, en uns escenaris que per molts de nosaltres són familiars i fins i tot habituals.  Podríem fàcilment haver estat entre les víctimes. El terror aquesta vegada ens ha tocat molt de prop. És esfereïdor pensar que les proporcions haurien pogut ser molt més grans...
No obstant, la commoció ha de deixa pas a la serenor. I a la reflexió. Perquè l’èxit del terrorisme és sembrar la por i la por paralitza. Per això a tots va impressionar el crit “no tinc por” que va seguir el minut de silenci de divendres al migdia a la Plaça de Catalunya.
Els bisbes de Catalunya en la seva nota, després d’expressar el seu condol, manifesten que la ciutat de Barcelona “sempre ha estat compromesa per la causa de la pau i de la justícia”. Podríem dir el mateix de Badalona. I de Catalunya. Aquest compromís no pot cessar, però la pau s’ha d’anar teixint cada dia amb paciència i amb dedicació, amb esforç, amb enginy, amb molt d’esforç... I sovint cal fer una feina de prevenció. Vivim en una societat multiètnica i la formació religiosa i ètica és fonamental. Més del que pensem.  És important de prevenir, de legislar adequadament. No es pot deixar la formació religiosa de qualsevol tradició, en mans de radicals... És molt fàcil que un adolescent o un jove, per qui la frontera entre realitat i ficció està molt difuminada, que vulgui reproduir en primera persona una escena d’atropellament massiu que ha vist més d’una vegada en la pantalla de la tauleta o del televisor. I encara és més fàcil si se sent empès o instrumentalitzat per una cèl·lula fonamentalista radical que ha vist frustrades les seves expectatives d’una acció criminal maldestre i destinada a ser molt més sanguinària encara.
L’evangeli d’aquest diumenge il·lumina les nostres reflexions. Jesús fa un viatge a  Tir i a Sidó a terres de Fenícia, l’actual Líban. Ens diuen els biblistes que no era un viatge d’evangelització sinó de recés, gairebé de refugi. La seva presència a Galilea era incomoda i fins i tot perillosa... L’evangeli presenta el diàleg de Jesús amb una dona, per a ells estrangera i que vivia una situació familiar difícil: la filla malalta, endimoniadament malalta, incurable. Els endimoniats vivien sotmesos a un poder desconegut i irracional que els turmentava, sense que es poguessin defensar... Tres causes de rebuig en el context: dona, estrangera i propera a una endimoniada, per tant impura. I amb una filla perillosa... I amb tot, Jesús parla amb aquella dona que demostra ser intel·ligent i audaç, i no sols hi parla sinó que deixa que aquest diàleg marqui un punt d’inflexió i eixampli l’horitzó de la seva missió: de dir “només he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”, Jesús passarà a dir al final del mateix evangeli segons Sant Mateu. “Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant  i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.” És a dir la missió és universal “a tots els pobles”, amb l’horitzó de fer nous deixebles i d’ensenyar-los un nou estil de vida, basat en el perdó i la reconciliació, en l’amor sense mesura. I la garantia que ell sempre serà al costat nostre.
També en la vida de molts de nosaltres hi ha hagut una evolució. Recordo que un pelegrinatge a Terra Santa, una bona dona ja gran em deia si podia entrar en una església ortodoxa... Havia estat formada així en el recel vers la diferència... I el mateix podríem dir de l’evolució en el tracte amb els germans separats, evangèlics... o d’altres ètnies i cultures.
El diàleg de Jesús amb la dona sirofenícia és emblemàtic per entendre allò que anomenem l’Esperit d’Assís, de diàleg interreligiós. Avui el diàleg franc i constructiu amb persones d’altres creences no és sols una cortesia, sinó una necessitat.
Per això em pregunto i us pregunto: a quants estrangers conec? Amb quants tracto? Què en sé de la seva vida? Si són d’una altra tradició religiosa, què en sé d’aquesta tradició?  I dels seus costums? Conec en mans de qui està la formació dels seus fills? Aposto perquè els governants legislin rectament i gestionin amb encert la diversitat? Sóc capaç de donar testimoni entusiasta de la meva fe?  Sóc capaç de donar testimoni –fins i tot al volant- de rebutjar tot allò que signifiqui odi, revenja...?
Una situació tràgica com la que hem viscut aquesta setmana ens deixa tristos, perplexes, commoguts. Sentim solidaritat envers les víctimes i alhora impotència i ràbia envers els seus agressors. Però passats aquests primers sentiments cal que fem una aturada per veure quina mena de món estem construint entre tots. Quan de temps dediquem a treballar per la justícia i la bona entesa. I ho reitero, a la prevenció.

Que Jesús present en l’eucaristia, que va viure i va morir perdonant, ens ensenyi a bastir un món nou, al seu estil.

domingo, 13 de agosto de 2017

Els veiem passar

Homilia diumenge XIX de durant l'any (13/08/17)
Passen els anys. I la nostra recerca del Senyor, la meva i la teva, continua magníficament expressada en aquest primer llibre dels Reis.  Sortim de la cova de nosaltres mateixos, mirem el món i veiem passar aquells que són com una ventada impetuosa, els líders victoriosos que governen els pobles amb mà fèrria i esmicolen els petits o els arraconen a les perifèries. Poseu-hi els grans dictadors, els oligarques poderosos:  en ells no hi ha Déu.
I passen aquells que com un terratrèmol somouen les seguretats, encenen les masses, fan un gran espectacle, exalten les emocions... poseu-hi els demagogs de tota mena, els histriònics, els telepredicadors...en ells no hi ha Déu.
I passa el foc, aquella flamarada de paper encès que dura un instant, la promesa de plaers efímers i escadussers, les modes, les marques, la sofisticació... en ells tampoc no hi ha Déu.
Finalment passen els del so d’un aire suau, els de l’oreig de l’amable silenci. Són els humils, els senzills de cor, els qui mai no es queixen, els qui sembla que tinguin tot el temps del món, els qui passen de puntetes, lliscant sobre les aigües del mar i del mal... I nosaltres, per fi, potser ja en l’horabaixa de la nostra vida, ens cobrim la cara com el profeta, potser mig avergonyits, perquè descobrim que en ells sí que hi ha la presència de Déu. O potser tristos com Sant Pau, d’haver-nos deixat enlluernar per tot allò que al capdavall no fa feliç.
El Senyor ha regalat al seu poble un sisè sentit, un sensus fidelium: sí el poble fidel té un sisè sentit per detectar els pastors veritables...
Una sageta d’Antonio Machado que va popularitzar Joan Manuel Serrat diu així: “¡Oh, no eres tú mi cantar! /¡No puedo cantar, ni quiero/a ese Jesús del madero,/sino al que anduvo en el mar!”
És aquest Jesús valent que camina sobre les fosques aigües del mar de Galilea davant dels deixebles esverats que temen naufragar... Que hi passa, lliscant suau, sense enfonsar-s’hi, que ens allarga la mà perquè com Pere ens hi agafem fort, però la por, sentiment bàsic, l’instint de supervivència fa que ens enfonsem en els nostres embolics, en els prejudicis, en la imatge que hem esculpit de nosaltres mateixos, en la tenebra de la nit... Aquesta pàgina és un tractat on s’inspira el que els mestres d’espiritualitat anomenen: “Noche oscura del alma” (Gomà)
Quantes imatges de crist crucificat, que poques imatges del crist triomfant del pecat i de la mort. Gairebé nul·les les qui ens els presenten caminant sobre l’aigua... Poques i segurament poc reeixides!
“Quan la gent hagué menjat” Per la multitud de galileus pelegrins a la Pasqua el menjar de miraculosa abundància era un signe que havia arribat l’hora del Messies. I estigueren a punt de promoure un d’aquells moviments “messiànics” que es veu que eren característics de la Palestina del segle primer. Jesús refusava el poder polític i obrava amb energia: per això es va acomiadar del poble; va exigir que els deixebles se n’anessin immediatament i ell es va retirar a pregar. Nova temptació de Crist vençuda: defugir del poder, del prestigi, de la fama... En defugim nosaltres? Si vols conèixer un home dóna-li poder, si vols conèixer-lo millor, treu-li. La petita o gran vanitat treu el nas i fa que ens encimbellem fregant el ridícul.

Quan pugen a la barca cessa el vent. La barca és el símbol de la Comunitat  dels deixebles. A la comunitat hi ha quietud... Aquests “els de la barca”, reben Jesús amb un gest litúrgic i amb la professió de fe: “Realment sou fill de Déu”. És el que farem nosaltres tot seguit en professar el credo, després participarem d’un mateix pa...I tornarem a sortir a fora, als carrers i les places de cada dia, al treball o al lleure estival. Que el reconeixement d’un sol Déu i el pa compartit foragitin els fantasmes del nostre cervell (Gironella). Que el gest de donar-nos la mà ben fort, expressi el signe d’atansar-la a Jesús present en els més pobres, vencedor del pecat i de la mort.

domingo, 6 de agosto de 2017

De tríades

Transfiguració 2017

Sempre la tríada és present en el cristianisme. Jesús pren tres apòstols en el moment de la Transfiguració i té a cada costat Moisès i Elies formant una altra tríada celestial.

Recordem que a la muntanya del Gólgota hi hagué, segons l’evangeli, una tríada femenina: Maria, la Mare de Jesús, la seva germana Maria de Cleofàs i Maria Magdalena. L’expressió humorística “les tres maries” aplicades a certes assignatures del batxillerat, no ens  hauria de fer perdre la grandesa del símbol d’aquestes tres dones fidels fins a la creu.

En moltes congregacions, perquè hi hagi comunitat han de ser tres com a mínim. Els bisbes i altres càrrecs en l’Església són elegits a partir de ternes. Els tribunals han de tenir un mínim de tres membres.

Segurament aquest esquema ternari és útil a tota organització humana.

Un pensa per què Jesús va escollir precisament aquells 3 apòstols i no uns altres. Recordem que Pere era un home impetuós i recordem que Jaume i Joan, els fills de Zebedeu eren anomenats “fills del tro” per idèntic motiu. Doncs precisament a aquells tres impetuosos Jesús els revela tres coses que evoquem en el prefaci:

-         Fa resplendir gloriosament el seu cos igual al nostre... Els mostra la seva plenitud.

-         Així allunya dels seus deixebles l’escàndol de la Creu, és a dir, la crucifixió ja no serà més una pedra d’ensopec.

-         I anuncia que en tot el Cos de l’Església es realitzarà la Transfiguració acomplerta en el seu Cap. És a dir: vindrà un dia que tots els membres del cos serem transfigurats.

Deia amb gràcia una minyona andalusa a la seva senyora: “Señora, hay que ver lo feos que nos pone Dios para que nos vayamos a encontrar con él”.

Més enllà de l’acudit enginyós, penso dues coses: les persones ancianes no són lletges. L’arruga és bella i signe de la maduresa d’haver viscut. Cada edat té la seva formosor encara que no entri en els canons convencionals que, d’altra banda són força injustos.

Però la segona reflexió és que Déu ens veu sempre en la nostra plenitud, a ulls de Déu som sempre joves...

La Transfiguració ens ajuda a besllumar aquesta plenitud gloriosa a la qual tots som cridats. No ens vulguem tancar en tres cabanes, seguim Jesús pels camins alegres de l’Evangeli.

 

 

jueves, 3 de agosto de 2017

En la festivitat de Sant Ignasi 2017

Aquests dies és fàcil que tinguem estones per contemplar, és a dir per gaudir silenciosament de la naturalesa i de les muntanyes, els torrents, les tarteres, la vegetació... Sant Ignasi deia “contemplación para alcanzar amor”. És a dir, la contemplació de les coses de Déu, no és per a un estèril solipsisme, és per estimar millor.

Aquests dies la Cartoixa de Montalegre ha estat notícia pel nomenament del P. Josep Maria Canals com a prior. El P. Canals diu que els monjos han de ser “solitaris i solidaris”, dues paraules que resumeixen la contemplació i l’acció. Ignasi admirava la cartoixa, tant que si un jesuïta hi vol ingressar no necessita cap dispensa. De fet els jesuïtes són “contemplatius en l’acció”.

La gran imatge del Moisès de Miquel Àngel que havia de formar part del sepulcre del Papa Juli II al Vaticà i que avui és a l’església romana de Sant Pere de les Cadenes (San Pietro in vincoli), il·lustra el passatge del llibre de l’Èxode que hem proclamat. Expressa molt bé aquest moment de ràbia continguda del profeta abans de trencar les taules de la llei i de destruir l’ídol que havien fabricat els israelites... La ràbia, al costat de la por, l’alegria i la tristesa és una de les emocions bàsiques.

També Ignasi tingué un moment de ràbia un dia que, anant de camí amb un burret, un infidel li malparlà de Maria. De moment no va reaccionar, però després en pensar-hi, hagués volgut matar-lo, però finalment va decidir que deixaria anar al burret i segons el camí que seguís, el mataria o no. Sortosament el burret va agafar un camí distint... i Ignasi va desistir del seu propòsit.
La ràbia cal saber-la gestionar i si es pot canalitzar en energia positiva.

Que Sant Ignasi ens ensenyi a fer-ho tot a major glòria de Déu.

miércoles, 2 de agosto de 2017

El goig de la troballa

Homilia. Diumenge XVIII de durant l’any
Ja des de petits ens agradaven els contes que parlaven de tresors amagats. La historia també ens parla de troballes que han estat veritables tresors com la Dama d’Elx o la tomba de Tutankamon. Les mateixes pintures de Taüll, tot i que s’endevinaven, foren una gran troballa, un tresor.
El salmista ha dit amb saviesa: “m’estimo més la llei que surt dels vostres llavis que mil monedes d’or o de plata... Jo aprecio els vostres manaments més que l’or i més que tot”. Subscriuríem aquestes paraules? Confesso que em costaria una mica: les coses materials ens enlluernen. Però amb els anys hom aprèn també a relativitzar i al capdavall potser el que fa més goig és el fet de trobar,,,
M’agrada la traducció catalana del que demana Salomó: discerniment. Una paraula bíblica i una paraula ignasiana. Quan els bisbes del Consell Ordinari del Sínode van proposar al Papa Francesc que el tema del proper Sínode fos “Els joves i la fe”, Francesc hi va afegir: “i discerniment vocacional”. És cert que pròpiament Sant Ignasi no va inventar el discerniment d’esperits (hi ha una llarga tradició de discernir la voluntat de Déu que comença en l’Escriptura i es desenvolupa en diverses escoles d’espiritualitat com la benedictina o la franciscana, però el fundador de la Companyia de Jesús va establir unes línies de fons molt interessants per ajudar a discernir bé.
Ignasi distingia set actituds o qualitats per a un autèntic procés de discerniment: obertura, generositat, coratge, llibertat interior, reflexionar en l’oració sobre la pròpia experiència, ordenar les prioritat, no confondre fi amb mitjans.
Una darrera consideració. M’agrada molt la darrera imatge de Jesús a l’evangeli d’avui: “Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel, són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues”. És l’equilibri humà i cristià: crear –joies modernes- i conservar –joies antigues. Si només conservem ens tornem nostàlgics, si només pensem en fer coses de futur, esdevenim ambiciosos, insaciables.

I aquesta dinàmica de crear i conservar la podem aplicar a la família, a les institucions, a la mateixa política i a l’Església. El P. Antonio Spadaro, director de la Civilta Cattolica, i Marcelo Figueroa  en un article recent en aquesta prestigiosa publicació parlen de “Fonamentalisme evangèlic i integrisme catòlic”.

http://blogs.herdereditorial.com/la-civilta-cattolica-iberoamericana/fundamentalismo-evangelico-e-integralismo-catolico/


Com escriu glossant-lo la periodista Letícia Soberon:”Lluny de les dicotomies entre progressistes i conservadors, el Papa Francesc continua amb una tasca de discerniment dels prejudicis dels que han volgut sotmetre la persona a ideologies polítiques i lluites de poder.”

miércoles, 26 de julio de 2017

Tres experiències de Sant Jaume

Homilia en la Solemnitat de Sant Jaume 2017
Solem dir que Sant Jaume va ser testimoni d’episodis molt importants de la vida de Jesús, però hauríem de fer un esforç d’imaginació i comprendre com li degueren ressonar en el seu cor.
Tres experiències en la vida de Sant Jaume:
Estar a prop quan uns pares perden un fill (resurrecció de la filla de Jaire). Un dels moments més tràgics per a una persona, perquè la mort d’un fill abans que els pares no sembla prevista per la naturalesa. I en canvi Jesús hi està a prop d’aquest pare, el consola i pacifica. I Jaume ho veu amb els seus ulls. També tu has hagut d’acompanyar alguna persona en moment de màxim dolor, quant les paraules sobren...
Entendre que aquest món no és només el que veiem en els nostres ulls (la transfiguració). Els apòstols Jaume, Pere i Joan, per un moment veuen el Jesús de la fe, font d’amor, de llum i de pau. I veuen com il·lumina les expectatives de Moisès i d’Elies. I quan es desvetllen retroben el Jesús de cada dia, però a partir d’aleshores tot serà diferent. També hi ha un dia que una Paraula que hem sentit mil vegades és com si se’ns il·luminés des de dins.
Ésser testimoni de la pèrdua d’un Amic (Getsemaní). En l’agonia ell, Pere i Joan estaven absents, però quan es desvetllen són testimonis de la traïció –la traïció és el més contrari a l’amistat, i de la dispersió de colla.
Avui l’Evangeli ens mostra Jaume com a deixeble, en la gran lliçó del servei que Jesús li dóna a ell, a Joan i a la seva mare. I el veiem coratjós, disposat a beure el calze del Senyor, és dir a donar la vida, però li faltava encara baixar un graó més d’humilitat.
Ramon Llull, fou pelegrí a Sant Jaume de Compostel·la i va pregar així: “O Sant Jaume i vosaltres tots els sants de Déu, a vos ve pregant aquest que va vestit de pelegrí!”. Avui els pelegrins vénen d’arreu del món. Ahir en la reunió de catequesi familiar, l’Anna ens parlava que es van trobar amb uns pelegrins de Nova Zelanda i podríem citar noms de tanta gent que per diverses rutes s’atansa al sepulcre de l’Apòstol. Però hi ha també un pelegrinatge interior que és el que anem fent en el decurs de la nostra vida...
El nom de Jaume és molt antic en la meva família. Sembla la casa pairal dels Aymar era a Vilafranca del Conflent, el patró de la qual és Sant Jaume... Durant segles els hereus s’anaven dient Jaume i Francesc, alternadament, el meu besavi, l’avi, el pare, el meu nebot... Fins que a principis del segle XVIII van baixar a Barcelona. El meu besavi Jaume Aymar i Carbonell, als 17 anys, quan el seu pare ja havia mort, l’avi va decidir fer les Amèriques: se’n va anar a Buenos Aires amb el seu amic Dionís Trullàs. Quan va morir el seu pare Dionís va decidir tornar a Espanya definitivament. Va posar un negoci de colonials i bacallà a Barcelona. Es va casar amb Pepita Calvet  i vivien molt bé, però com que no tenien fills, es va afillar una seva neboda, filla de la seva germana, que ja tenia cinc fills. La nena es deia Carme Civil i Trullàs i havia nascut el 29 de maig de 1863. Una criatura delicada que va començar a anar a estudi al Col·legi de l’Ensenyança al carrer Aragó de Barcelona. Entre tant, el meu avi Jaume i un soci van posar un negoci de vins a  l’Argentina, al Carrer Piedad 264, de Buenos Aires. En un dels seus viatges a Barcelona, Jaume va conèixer la Carme, la nena que havia afillat el seu amic Dionís i que ja tenia 8 o 10 anys. Jugava amb ella als genolls i va dir als seus pares adoptius de broma: “guardeu-me-la, perquè quan sigui gran m’hi casaré.” Dionís i Pepita ho van considerar una broma. Però, com veurem, no ho era.
El 1888, el meu avi Jaume va venir a Barcelona, amb motiu de l’Exposició Universal. Aquella nena ja era una noia gran tenia 25 anys i alguns pretendents. Els oncles li donaven tots els gustos. El meu avi va voler complir la seva paraula i la va demanar en matrimoni. Però ella no s’hi volia casar, es portaven 22 anys i, a més, tenia promès. Finalment Jaume se’n va sortir es van casar i van tenir deu fills un d’ells el meu avi, també Jaume. Era fàcil que amb tant de mar entremig la promesa s’hagués refredat, però no va ser així.. Pensem en les giragonses de la  història que foren prèvies al nostre naixement i donem gràcies a Déu pel gran do de l’existència.


domingo, 23 de julio de 2017

Tres notes d'Església

Homilia diumenge XVI de durant l'any

Jesús parlava en paràboles i paràbola semàntica de símbol, signe. El símbol és el signe de reconeixement que es produeix quan es reuneixen dues parts: una visible i l’altra invisible. Per això diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer.
I avui el Senyor ens explica tres paràboles altament simbòliques,  que en el seu temps els més sensibles degueren entendre d’una manera immediata i que nosaltres hem se saber descobrir.
Jesús parla de la comunitat, de l’Església en tres paràboles:
Paràbola del blat i el jull. Com és que en el Regne del Cel conviuen el blat i el jull sembrat per l’enemic? Com és que hi ha una barreja? És que en el Regne del Cel no és tothom bo?  El Regne del Cel, no és encara el Cel, és l’Església. L’Església és alhora santa i pecadora, perquè sants i pecadors som nosaltres cada un dels cristians. També dins cada un de nosaltres hi ha jull. I som impacients, voldríem eradicar el mal d’una tacada i el mal continua La resposta de Déu és paciència: caminem cap a una plenitud, cap a un cel nou i una terra nova. Certament que hem de lluitar contra el mal, però quan no podem ens cal paciència per conviure-hi. És la paciència dels pares davant de fills de comportaments difícils... “Els justos han de ser humans amb tothom...”. Per això em fa mal quan alguns professionals parlant de les persones vulnerables o marginades diu expressions com “els hem de tenir a ratlla”
Paràbola del gra de mostassa. La mostassa és un arbust amb una llavor petitíssima, que pot arribar a ser una planta alta, però és una planta entre moltes d’altres plantes. No és un arbre, i en qualsevol cas no és el “rei dels arbres”, d’algunes llegendes antigues. El règim de cristiandat s’ha acabat, encara que alguns grups dins de l’Església l’enyorin. L’Església no s’identifica ja amb els Imperis. És aquella “minoria creativa” de la qual parla Benet XVI. Ens atrau el model d’una Església formada per petites comunitats vives i creatives, en diversos estils però no replegades sobre elles mateixes.
Paràbola del llevat dins al pasta. Segurament Jesús havia vist la seva mare més d’una vegada amagant el llevat dins la pasta, a casa per fer pa...També el llevat dins la pasta ha estat una imatge molt utilitzada per un cristianisme de mediació dels laics. Hem de transformar la societat és cert, però usant de les mediacions culturals i socials que tenim al nostre abast. Hi ha també una desproporció entre el llevat i la pasta del mig sac de farina, però el llevat és efectiu.
Així, amb aquestes tres paràboles queda esbossat el retrat robot d’una Església pobra que hauria de demanar perdó de les seves infidelitats per haver-se deixat contaminar de poder, de carrerisme (com diu el papa Francesc) i de tantes actituds que no són evangèliques.
D’una Església que conviu en una societat plural i que ha de saber reconèixer i potenciar els valors del món. Que ha de ser acollidora i hospitalària perquè els ocells vinguin a ajocar-se a les seves branques, encara que només sigui per un temps. I em venia a la ment aquella escena de la pel·lícula “De Dioses y Hombres”, quan aquella bona dona s’oposa a que els trapencs marxin del seu país per la persecució religiosa i el monjo li diu: “nosaltres som com els ocells, que anem d’ací, d’allà” i ella li respon, sàviament: “no els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sostenen”
D’una Església formada per uns laics amb pastors al vostre servei, que esteu presents en diversos camps laborals i professionals i que maldeu cada dia per donar testimoni de la vostra fe allí on us trobeu. Els preveres us hem d’escoltar molt i ens hem de deixar interpel·lar per les dificultats que trobeu cada dia. Em deia aquesta mateixa setmana una mare de família que viu en un poble mitjà fora de Badalona: “és que no puc parlar amb ningú de les coses de Déu”.

Que Maria, la noia del poble de vinya i blat,  el badiu i l’eixida, sigui el nostre referent constant.