sábado, 30 de mayo de 2020

Com viure ressuscitats


Estimats germans i germanes avui és Pentecosta

Curiosament Maria i els apòstols també estaven confinats, com ho hem estat i en cert sentit encara ho estem una mica, amb les portes tancades, quan els va visitar l’Esperit Sant.  No eren al temple si no a casa, tots es trobaven en un mateix lloc quan els sorprengué una ventada impetuosa i es dipositaren damunt d’ells unes llengües com de foc. I ells mateixos esdevingueren temple.  Crec que és una bona ocasió perquè els qui aquests dies estigueu reunits a les vostres llars o en grup invoqueu l’Esperit Sant perquè us visiti.  Com ho farem aquesta eucaristia, els qui som aquí a l’església i els qui us hi uniu per mitjà de la ràdio.Com diu el cant: “Esperit de Pentecosta, Flama d’amor: mira aquell poble que tu has aplegat./Esperit de Pentecosta, Vent poderós/renova’ns amb el teu alè”
Com deia Dolores Arriola, teòloga filipina, de vegades estem tan tancats que l’Esperit Sant ha d’entrar per escletxes. I posava com exemple un arbre de copa espessa. Els raigs de llum havien d’entrar pels intersticis.
El Papa Francesc  a l’homilia de Pentecosta de l’any passat deia:
L’Esperit "no és una cosa abstracta", és una Persona que ens canvia la vida: com els va passar als apòstols, encara temorosos i tancats al cenacle, tot i haver vist Jesús ressuscitat, i després de Pentecosta "impacients per arribar a límits desconeguts "per anunciar l'Evangeli, sense por a donar la vida. "La seva història ens diu que fins i tot veure al Ressuscitat no és suficient si no l’ acollim en els nostres cors. No serveix saber que el Ressuscitat és viu si no es viu com un ressuscitat. I és l'Esperit que fa que Jesús viva i revisqui en nosaltres, que ens ressuscita "(Homilia de Pentecosta, 9 de juny de al 2019). Viure com a ressuscitats. Vet aquí un estil de vida que cal descobrir. En dona pistes la seqüència de Pentecosta que hem llegit en la versió de la seqüència escrita pel sacerdot i poeta mallorquí Llorenc Riber: “Tot el que no és net renteu/tot el que ja és sec, regueu/cureu tota malaltia./Tot l’indòmit endolciu/tot el fred encalentiu/regiu el que s’esgarria.” És una bona síntesi, cinc funcions del capteniment cristià: netejar, regar, guarir, pacificar, crear caliu, corregir amb suavitat. És tot un programa de vida.
Però l’Esperit Sant no actua només en l’individu, és una festa eminentment comunitària. Laudato si, l’encíclica del Papa Francesc sobre la casa comuna, fou signada precisament el dia de Pentecosta de fa cinc anys. Ha estat una encíclica molt aplaudida, però encara poc aplicada. Un pensador colombià, Jorge Enrique Uribe, lamenta que la commemoració del cinquè aniversari de Laudato Si, hagi passat tan d’esquitllentes en els mitjans de comunicació, totalment absorts en la pandèmia que, tot i que és important, no constitueix la totalitat de la vida. Les xarxes socials, tan dinàmiques i més en aquests dies, no han estat utilitzades per a promoure la reflexió sobre la sostenibilitat de la vida, en ocasió d’aquest aniversari; més aviat experimentem un corrent nostàlgic per reprendre la vida normal, com si el que hem viscut fins ara fos prou exemplar com per repetir-ho.
El P. Teilhard de Chardin, jesuïta, científic es trobava en una expedició al desert d’Ordos a la Xina. No podia celebrar missa i va escriure una pregària bellíssima, “La missa sobre el món”; en ella diu: “el meu calze i la meva patena són les profunditats d’una ànima pròdigament oberta a totes les forces que d’aquí a un instant s’elevaran de tots els punts del Globus per vessar-se cap a l’Esperit”.
Diuen els experts en comunicació que abans només érem receptors de notícies. I que ara, mitjançant el twitt, el youtube, el watssapp... tots podem ser i de fet som, creadors de notícies, agents de notícies... ens envien un pensament, una cançó o un vídeo interessant, que ens toca el cor i, de seguida, el reenviem a d’altres persones, gairebé sense haver-hi aprofundit ni pensar que l’altra persona està enfarfegada de tants missatgets i vol descansar. I pensem: “si no vol que no l’obri”.  Hem de trobar la justa mesura, també en això.
És clàssic afirmar que tots som temples de l’Esperit Sant. Que l’Esperit Sant habita en nosaltres, encara que potser no en siguem del tot conscients Doncs bé, de la mateixa manera que som agents de notícies, cadascú de nosaltres podem esdevenir flames vives d’Esperit Sant.
Sí, quan envieu el vostre Esperit, Senyor, reneix la creació, la casa comuna i renoveu la vida sobre la nostra terra ferida que aixeca un clam.
Que tingueu una bona Pentecosta!

sábado, 23 de mayo de 2020

Recomençar


Ascensió 2020

Jesús Ressuscitat havia indicat a les dones que diguessin als deixebles que anessin a Galilea, que allí el veurien. Aquest és també el destí que assenyalen els àngels “Galilea”... I podríem preguntar-nos  per què aquesta insistència en Galilea? Si Jesús va ressuscitar a Jerusalem! Per què a Galilea és on va començar tot, era la pàtria de Jesús, el lloc de la seva predicació, el lloc de la crida dels deixebles, el lloc on ho havien deixat tot per seguir-lo, el lloc on  havien posat els fonaments de la seva  amistat... Sí tot va començar a Galilea, com diu Pere a casa de Corneli (Fets 10, 37) Els qui hem tingut la fortuna de pelegrinar a Terra Santa, hem sentit la diferència que hi ha entre la Ciutat Santa de Jerusalem, tan solemne i bigarrada, tan carregada d’història i de ritual... i la senzillesa de Natzaret o la quietud del llac... Quantes vegades, ens convé anar a les primícies del nostre amor, als orígens de la nostra vocació, potser a aquell dia que vam refermar la nostra voluntat de ser cristians o que vam començar una relació que ens va canviar la vida. Fixeu-vos, portàvem més de dos mesos sense poder venir físicament a l’església i, d’alguna manera, ho enyoràvem. És cert que ens hem pogut unir a les celebracions des de casa... però ens faltava poder-nos veure encara que sigui una mica a distància i amagats darrera d’una mascareta.
Finalment, dubtant alguns d’ells que realment hagués ressuscitat, accedeixen a anar-se’n a Galilea «a la muntanya que Jesús els havia ordenat». Els biblistes comenten el fet és la quarta vegada que Mateu menciona aquesta «muntanya» misteriosa, deliberadament innominada. La primera vegada que s’esmenta, és en el que anomenem el sermó de la muntanya, quan Jesús hi inaugurà l’ensenyança sobre el Regne de Déu, no basada en el Decàleg del Sinaí, sinó en les benaurances. Les dues mencions de l’entremig són les dues multiplicacions dels pans que serviren per assaciar 5.000 i 4.000 homes adults (sense contar dones ni infants) respectivament, i que mogueren Jesús la primera a retirar-se a «la muntanya» tot sol, per evitar que el fessin rei (Jn 6,21), la segona per guarir tota mena de xacres i tolits, la segona. La darrera menció  és la que hem escoltat suara i és la que clourà la seva presència terrenal entre els seus deixebles i servirà per mostrar als Onze el canvi radical de plans que ha concebut, de resultes del seu “fracàs” com a Messies d’Israel: “a partir d’ara s’hauran de dirigir a totes les nacions paganes i n’hauran de fer deixebles en «el nom» del Pare, el seu i de l’Esperit Sant, d’un Pare proper i familiar que ha vessat el seu Esperit sobre la creació perquè aquesta li procuri fills i filles, i no d’un Déu omnipotent que inspira temor i dicta lleis. Els Onze han de continuar les ensenyances que ell havia iniciat a «la muntanya» de les benaurances, «ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit», i els assegura la seva presència constant enmig d’ells.
Estimats germans i germanes avui és també la 54 Jornada Mundial de les Comunicacions Socials Quan el 24 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, el Papa va signar el missatge anual per aquesta Jornada, encara no s’havia desfermat la pandèmia i, no obstant això, l’actualitat del seu contingut és ben palesa. El tema, força original en un missatge pontifici, és el protagonisme del gènere de la narració, del relat, de les històries de vida. Francesc, en la seva predicació apel·la sovint a experiències viscudes, ho sol fer també el nostre Arquebisbe, el Cardenal Joan Josep Omella. Doncs dedica el seu missatge a la importància d’explicar històries des dels altaveus de la comunicació:  «Històries que construeixin i no destrueixin, històries que ajudin a retrobar les arrels i la força per avançar plegats. Enmig de la confusió de les veus i dels missatges que ens envolten, necessitem una narració humana, que ens parli de nosaltres i de la bellesa que posseïm. Una narració que sàpiga mirar el món i els esdeveniments amb tendresa; que expliqui que som part d’un teixit viu, que reveli l’entreteixit dels fils amb els quals estem units els uns i els altres.»
En un temps en el qual milions de persones s’han mostrat àvides d’informació, els mitjans de comunicació han disparat les seves audiències. L’ús de les principals plataformes socials ha experimentat un augment del 55%. No obstant això, l’excés d’informació ens enfarfega, ens desorienta, ens narcotitza i ens afligeix. I cada dia hem hagut de fer una tria de la gran quantitat de dades que ens arriben, hem hagut d’escollir aquelles que més poden afavorir i fins i tot esperançar els altres.
Hem esdevingut, molts de nosaltres, agents d’explicació d’històries. I de la mateixa manera que quan arribava una pila de cartes postals escrites  «per a la tropa»  —com definia gràficament un cardenal—, hom privilegia aquella lletra que és manuscrita, que sap que és pensada precisament per a mi.
Voldríem consumir solament aquell missatge que ens han fet arribar amb amor. «Per obra de l’Esperit Sant cada història, fins i tot la que sembla escrita amb ratlles més torçades, pot tornar-se inspirada, pot renéixer com una obra mestra, convertint-se en un apèndix de l’Evangeli», diu Francesc. Donem suport als mitjans de comunicació de proximitat.  Catalunya Cristiana  i Ràdio Estel  —avui també presents a les xarxes—  són, des dels seus orígens, plataformes per difondre testimonis, històries de vida, relats que arriben al cor cercant la conversió...
Com deia Benet XVI i recull Francesc, l’Evangeli no és sols una comunicació de coses que es poden saber sinó de fets que canvien la vida. Com els va canviar la vida als deixebles allà a Galilea, on tot va començar.

lunes, 11 de mayo de 2020

En la festivitat de Sant Anastasi 2020


Benvolguts germans concelebrants
Administradors de la Confraria de Sant Anastasi
Germans i germanes,

celebrem la festa de Sant Anastasi el soldat lleidatà que és el nostre gloriós copatró.
Anit a les 10 no  hi hagué la tradicional crema del dimoni a la Platja, però sí que molta gent, amb un punt d’emoció vam encendre lots, mòbils, espelmes, als balcons i finestres, convençuts que la fosca no pot apagar la llum.

Avui no hi ha missa solemne pública, però sí que la celebrem a porta tancada amb els administradors de la Confraria i molts us hi esteu unint per mitjà de les xarxes. Us demanem disculpes per les petites errades tècniques que hi pugueu trobar.
Aquesta tarda no hi haurà la tradicional Passada que és potser l’acte més participatiu i festiu de tot l’any a Badalona, però sí que a casa podem fer una estona de festa i, jugar petits i grans i potser mirar fotos i vídeos de la Passada d’altres anys. Sí que hem fet córrer per les xarxes una visita guiada a Santa Maria d’on surt i on torna la Passada. I és que hem de saber adaptar-nos a cada situació, encara que les circumstàncies sembla que ens superin.

Sant Anastasi era un laic, un seglar, un batejat. Com seglars sou tots els administradors de la Confraria que el té per patró. Com seglars sou la  majoria dels qui us esteu unint a aquesta missa. Fa poc hi ha hagut un congrés de laics i laiques a Madrid amb 2000 participants. Badalona hi estigué també representada.  En Toni Antoja, secretari del nostre consell arxiprestal digué en una entrevista a Poble de Déu: “[El Congrés] marca un punt d’inflexió en quant a la missió que hauríem de tenir els laics dins l’Església. En general, no tenim clar el concepte de coresponsabilitat a l’Església i és una feina que hem de treballar entre tots i els que vam ser-hi, saber-ho transmetre.” (El Papa Francesc descriu l’Església com una piràmide invertida, una gran base formada per laics i al vèrtex uns pocs ministres al seu servei....)

I afegia: “A la ponència final va sortir el concepte d’una nova Pentecosta. Hi va haver un moment del Congrés que el bisbe Toni Vadell va fer un silenci: «No noteu que hi ha alguna cosa més aquí?», va dir. Efectivament, se sentia quelcom més: l’Esperit. Penso que el treball que hem fet allà anava guiat per l’Esperit. Les pregàries que es van fer allà, les que es va demanar que es fessin a les parròquies i arxiprestats, no han estat en va, comentava el Toni Antoja”. I afegeixo: “A l’Esperit Sant no se’l veu, quan hi ha unitat i amor, se’l sent. Quantes vegades l’hem sentit molts de nosaltres. L’hem sentit tots alhora. Hem dit “això és un cenacle”. I quan més se’l sent, més se’l vol sentir.

Enguany tampoc no podrem fer la tradicional Romeria de Pentecosta de la nostra parròquia a Montserrat. Quan li hem comunicat al P. Joan Maria Mayol, rector del Santuari, ens ha respost amablement: “enguany serà la Mare de Déu qui us visiti en el vostre “pelegrinatge del confinament”. Aquest pelegrinatge insòlit us dóna una oportunitat diferent, però no menys propícia de renovació espiritual fent vostra aquella actitud bàsica de Maria que glosa el lema pastoral d’enguany: “Sou feliç Verge Maria, vós que heu acollit la Paraula que és llum per el món”, una llum que també enmig de la pandèmia és consol, vida i esperança. No deixeu aquell cap de setmana final de maig de fer una pregaria concreta de nou començament que podria fer-se durant només 5 minuts cada dia fins el pròxim romiatge: Què hi ha de foscor en la meva vida cristiana que, il·luminada per la Paraula del Senyor, podria convertir-se a la claror de la mirada neta de Déu? O bé:  Què ha il·luminat  en la meva vida, avui, la llum de l’evangeli? Com he comunicat al món aquesta nova llum? La pregària no és la pregunta sinó la resposta sincera que surti del nostre cor!” Gràcies P. Joan Maria!
Les lectures que hem proclamat ens han parlat de testimoni comunitari, ens han parlat de valentia davant l’adversitat i ens han parlat d’acompliment. El Dr. Joan Mingüella, feligrès de la nostra parròquia, que comenta l’evangeli mensualment a Ràdio Estel, diu sobre aquest passatge de l’Apocalipsi: “en els versets 7, 13-15,  un ancià explica qui són els que van vestits de blanc, amb el que es dóna entendre que no cal pas esperar un final absolut i col·lectiu per assolir el triomf que representa la salvació, sinó que n’hi ha que ja l’han obtingut plenament ara”.

Anastasi i els seus companys, els seus 73 companys, segons la tradició, un d’ells, Sergi, es van prendre seriosament, molt seriosament, les paraules de Jesús a l’Evangeli: “No tingueu por dels qui maten només el cos però no poden matar l’ànima.” I per això van anar refiats al suplici i és que la santedat no és sols personal, és també comunitària.
Enguany no podem passar per alt la situació de crisi política que viu el nostre Ajuntament. Crisi sobre crisi: el nou consistori haurà de fer front a una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents. La nostra parròquia us continua estenent la mà per col·laborar en prioritzar els col·lectius més vulnerables: els infants, els ancians, les famílies monoparentals, els sense sostre... I de la mateixa manera que a la claror de la Laudato Si del Papa Francesc s’està creant una xarxa solidària d’ecoparròquies, crec que hem de ser capaços de fer de Badalona una ecociutat que segueixi els principis de les ciutats ecològiques: l’ús eficient de l’energia, el reciclatge, l’agricultura comunitària i la peatonalització.

En concret, a partir de demà mateix, Càritas Parroquial de Santa Maria posa en marxa el “Projecte infància”. La nostre proposta es fer un punt especialitzat en infància des de 0 a 10 anys per poder-los fornir de productes bàsics tant d’higiene, com alimentaris i escolars

Als confrares i confraresses de Sant Anastasi, la nostra felicitació més cordial per aquests 30 anys de recuperació de la Confraria. Que us estimuli el coratge militant del vostre patró:

“Màrtir de Crist enarbores la bandera,
la creu vermella, sobre fons blanc,
hi ha un ametller que en brotar la primavera
fa les flors blanques i els fruits de sang”

Germanes i germans, amb la intercessió de Sant Anastasi, en sortirem!


domingo, 10 de mayo de 2020

Les qüestions dels apòstols


Homilia Diumenge V de Pasqua

Les qüestions que Tomàs i Felip plategen al Senyor, també són, en certa manera, les nostres qüestions aquests dies. Tomàs constata: “si ni tan sols sabem on aneu. ¿Com podrem saber quin camí hi porta? Nosaltres diem si no sabem com s’acabarà tot això que estem vivint, com sabem quines són les mesures que hem de prendre? Com prendre decisions en sentit correcte?

La resposta es troba ahir com avui en Jesús, camí, veritat i vida. Diu mossèn Gaspar Mora, professor d’ètica ja emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya, que la proposta de Jesús i de l’evangeli no és solament per als cristians, o per a uns escollits. La proposta del Regne és per a tothom, per a tot home, per a tota dona, per a tothom que prengui consciència que quan ens donem del tot, tot ho retrobem d’una altra manera.

Recordem la qüestió de Felip o més aviat el seu imperatiu: “Senyor, mostreu-nos el Pare i ja no ens cal res més.” És a dir li demana una evidència convincent. Si tinguéssim una evidència de Déu, una visió en directe o un gest eloqüent de la seva omnipotència ja no necessitaríem res més. És a dir, davant de miracles palesos, davant d’evidències manifestes, per exemple la descoberta d’una vacuna al cent per cent efectiva, o una guarició massiva, ja no ens caldria res més.

Però el Senyor el reprèn suaument: “Felip fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu al Pare. És a dir, amb ulls de fe, podem descobrir el Pare en cada germà o en cada germana, especialment en el més pobre, en el més feble i vulnerable. Podem descobrir-lo aquests dies en els sanitaris que es desviuen posant en risc les seves vides, en els voluntaris de Càritas que amb l’enginy de la caritat busquen noves fórmules per ajudar els altres, en concret a la nostra parròquia l’equip de voluntaris ha preparat un nou projecte consisteix en una atenció especialitzada per aquelles famílies amb infants amb edats compreses entre els 0 a 10 anys i que tinguin greus dificultats per poder accedir a productes específics d’higiene, alimentació de nadons, complements a l’escolaritat, beques menjador, recolzament en el lleure infantil etc.

Pensem també en els artistes que cerquen alleugerir el tedi del confinament, en els que fan l’obra de misericòrdia d’enterrar els morts, amb dignitat. En tots ells hi podem descobrir el reflex del Senyor Ressuscitat.

El P. Jesús Renau, jesuïta, de la Comunitat de la Salut alta, en el seu llibre Cada dia escriu: “obre una mica els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta... Oh! Felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que són avorrits, que estan endarrerits. Res, tot això no és objectiu. Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”

Estimats germans i germanes, la lectura dels Fets dels Apòstols que hem proclamat és la que serveix de base o referent per al diaconat. Us proposo que preguem perquè sorgeixin més vocacions al diaconat dins l’Església. Homes plens de fe i d’Esperit Sant. I també noves formes d’exercir la diaconia, el servei, entre les dones que, cada vegada en més casos estan fins i tot al capdavant de comunitats cristianes. Doneu-nos Senyor més diaques!



sábado, 2 de mayo de 2020

Sonet a Merche Errando


Sonet amb estrambot de goig a Merche Errando Grau en el seu traspàs
Cementiri de Montjuïc, 2 de maig de 2020

Adéu-siau Merche Errando Grau
de Sant Josep Cottolengo era el dia
que te n’has anat de la ma de Maria
amb el cor serè i amb molta pau.

Dóna records a la Maite si us plau
en retrobar-vos quina alegria!
Al cel s’acomplirà la poesia:
perdem la casa, trobem un palau

Els teus ulls clars per fi contemplen Déu
sempre elegant per fora i per dins
l’ànima forta, i els posats fins.

Fills i néts t’ho diuen a una veu:
la gent es pensa que ara ets morta
però el Pepe t’haurà obert la porta.

S’han acomplert les teves esperances
començareu de nou les nuviances!


lunes, 27 de abril de 2020

Fuig de tu!


Homilia en la solemnitat de la Mare de Déu  de Montserrat

Celebrem amb molt de goig la solemnitat de la mare de Déu de Montserrat.  Una vegada em va explica una amiga que un monjo de Montserrat que l’acompanyava espiritualment, li va dir que en moments de soledat o de tristor, recordés aquesta màxima: “fuig de tu!” I ara que té més de noranta anys, la continua recordant.

És un bon consell. I breu. Fugir de nosaltres vol dir deixar de pensar en nosaltres mateixos i  pensar en els altres. Maria, no es va quedar rumiant en allò t’han gran que l’àngel li havia anunciat, sinó que va sortir decidida a fer un viatge llarg de més de cent quilòmetres per anar a veure la seva cosina que la necessitava. Naturalment no els devia fer d’una tacada. I segurament el va fer acompanyada de Josep... però el va fer. Jesús també va fer molts viatges llargs durant la seva vida, de vegades per anar a veure una persona o una família.

I quina joia la d’aquell trobament entre Maria i Elisabet! Quina sintonia entre aquelles dues futures mares! Hi ha una obra de teatre de Chouraqui que explica de manera molt dinàmica la vida de Maria. En el moment que canta el Magnificat, s’aixeca un teòleg catòlic d’entre el públic (naturalment és un actor) i diu: això és impossible, aquest text és molt elaborat teològicament i és impossible que Maria l’hagués cantat. I aleshores s’aixeca una dona velleta (una actriu) li replica: “els teòlegs catòlics no saben res, perquè jo sóc, dona, jueva, he tingut cinc fills i cada fill que he tingut he cantat el Magnificat!”

Aquest any els romiatges al Montserrat han quedat post posats. Certament que s’hi pot pelegrinar d’altres maneres a Montserrat: la visita espiritual, unint-nos a les celebracions, fent una pregària a la Moreneta, a moltes cases hi ha la seva imatge... però és ben diferent.
Avui sentim que més aviat és la Mare que ens visita, la que ens ve a veure.

Encara en algunes poblacions i també a Badalona es conserva la visita domiciliària de les capelletes, especialment de la Sagrada Família. Si la gent no es desplaça al lloc de culte per pregar, serà la capella que els anirà a buscar.  Aquesta és una pràctica estesa arreu del país i de més de cent anys d’història. Són les capelletes de visita domiciliària. La capelleta circula cada dia de la setmana per una casa, fins a passar per una trentena de cases, de manera que cada família la té un cop al mes. El calendari de l’itinerari queda recollit amb el llistat amb el nom dels veïns i l’ordre del circuit, al dors o la part frontal de la capella. Al final de la llista hi ha la persona zeladora, que cuida de la capelleta. És una pràctica estesa arreu del país i que té més de cent anys d’història. És una xarxa veïnal de pietat popular. Les famílies, durant un dia, feien llum i pregaven al voltant de la capella.

Avui la devoció a la Mare de Déu de Montserrat ens arriba a través de la televisió. Molts us uniu a la missa del Santuari, tan preparada com plena d’unció. I molts també ens hi unim per mitjà de les pregàries de laudes i de vespres que es retransmeten per Ràdio Estel.

Però la Mare de Déu també ens visita d’altres maneres. Recordo una professora d’Universitat que en els darrers anys de la seva vida la cuidava una noia afroamericana, fins a la mort. I li deia amb molt d’afecte, la meva “moreneta”. I és que les millors imatges de la Moreneta, són les de carn i d'ossos.

La mare de Déu ens visita de moltes maneres. I hem de demanar-li sobre tot que ens visiti en l’hora de la nostra mort. Com escrivia mossèn Cinto Verdaguer al seu “Adéu de Montserrat”:

Sortint de vostra ermita,
un do us demanaré,
torneu-me la visita
l'instant que em moriré.





domingo, 26 de abril de 2020

Desertar o tornar-hi


Diumenge III de Pasqua

És relativament fàcil desertar, escapolir-se, tornar enrere... com aquells d’Emmaús. Quants cristians han emprès aquest camí de retorn, lentament han anat deixant la pràctica religiosa, després les conviccions, finalment el capteniment... Se’n van desencisats a viure una vida sense Déu. I potser fins i tot se senten desemparats i fugen endavant. I tu escoltes aquells pares grans que et diuen amb dolor: “sap mossèn, cap dels meus fills no practica, no han volgut casar-se per l’Església, ni batejar els seus fills...” I de vegades t’ho diuen amb llàgrimes als ulls i et pregunten: “què hem fet malament?”  implícitament: “per què han desertat?”

El problema ens depassa. Culpem l’ambient, l’ensenyament superior laïcista, una societat descreguda, els mitjans de comunicació... Possiblement la responsabilitat està repartida, segurament en aquesta deserció tots plegats, clergues i laics hi hem contribuït amb la nostra manca de testimoniatge, amb viure un cristianisme de compliment ritual, potser incoherent, fent cara de Quaresma i haver-nos oblidat sovint de la Pasqua...

Però Jesús no perd temps a analitzar les causes de la deserció, sinó que –amagat darrera el pelegrí que camina al costat nostre- urgit pel seu amor no permet que aquells dos deixebles desertin i els va a buscar en la seva desesperança:  Perquè, fixem-nos-hi ells ho diuen clarament: “Nosaltres esperàvem...”. Malament quan un diu que “esperava” en passat, vol dir que ja no espera. El pelegrí també ho tenia difícil, però parlant el seu llenguatge, aprofundint en la saviesa de les escriptures amb la conversa els torna a encendre el cor, els torna a regalar l’esperança. I els reprèn suaument precisament de no haver cregut en el testimoni de les dones.

Alguns s’han preguntat si aquells dos deixebles no havien estat al Sant Sopar, com és que van reconèixer Jesús en partir el pa? Ho podem entendre fàcilment, és que a la missa la litúrgia de la Paraula i la de l’eucaristia, estan íntimament unides. Aquells dos el reconeixen en el pa perquè ja l’Esperit Sant havia inflamat els seus cors amb l’itinerari previ i la catequesi del Ressuscitat.  Reconeixem Jesús en partir el pa.

Potser aquests dies, enmig de la pandèmia i del confinament, també en alguns moments hem tingut la temptació de tirar la tovallola, de tornar enrere, de perdre l’esperança, o la fe. I cal que Jesús ens parli novament per mitjà de tants testimonis de resiliència fecunda, perquè entenguem que Ell és viu i que continua caminant al costat nostre. I que hem de ser deixebles que caminen junts, sinodalment, en un diàleg fecund...

El P. Anselm Grün, mojo benedictí alemany, que és reconegut mundialment pels seus escrits sobre espiritualitat -n'ha escrit més de 300- ha publicat un llibre que es pot descarregar en les xarxes. Es titula: Cuarentena. Como lograr la armonía en casa. El llibre convida a reflexionar sobre la nostra vida perquè [probablement] tornarem a trobar-nos amb situacions com la crisi del coronavirus, el sofriment de l’angostura, l’amenaça de la malaltia i de la mort, el sofriment pel nostre desemparament davant de situacions que nosaltres mateixos no hem provocat”

En el moment que ens sentim temptats a desertar és hora de repetir amb Pere: “Sempre tinc present el Senyor, amb ell a la dreta mai no cauré. El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo”

Aquest temps estrany ens dóna ens posa en la cruïlla de desertar o de tornar-hi. Som-hi? Que ens hi ajudi la trobada amb el Ressuscitat, viu sota les espècies del Pa i del Vi.