domingo, 22 de septiembre de 2019

Sonet en el relleu pastoral


Sonet a mossèn Esteve Espín i a mossèn Richard Twagirimana en el relleu pastoral

Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, 21 de setembre de 2019

 

 

Com s’alegra la Verge Bruna,

és festa gran en aquesta vesprada

un rector novell rebrà l’abraçada;

per Déu cada hora és oportuna.

 

Oh gent del Sant Crist, teniu la fortuna

de llançar una mirada esperançada

sobre el teixit d’aquesta barriada

veureu entre núvols somriure la lluna.

 

A reveure, benvolgut mossèn Esteve

del martiri tens nom del pioner

i vas a seguir el confessor primer.

 

Ara Richard amic, l’hora és teva

hauràs de vessar la sang africana

per aquesta comunitat germana.

Tripijocs


Diumenge XXV de durant l’any

Estimats germans i germanes,

L’evangeli d’avui serveix de preludi al que escoltarem diumenge vinent la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer. En tot aquest capítol es fa transparent una idea fonamental: els béns de què disposem en aquest món són de Déu. Ell ens els confia perquè els administrem no sols en profit nostre, si no dels més necessitats.

I en canvi el diner arriba a encegar-nos. Ahir mateix m’explicava un pare salesià el cas d’un enterrament, en el qual mentre estaven posant  encara els maons al nínxol, ja els fills del difunt s’estaven barallant per l’herència a cops de puny. Així són de primaris els sentiments humans davant dels diners.

El Mestre no elogia el frau d’aquell administrador injust, però reconeix que fou hàbil de salvar-se de la misèria quan va veure que s’anava a quedar sense feina i sense llar. I pren aquesta habilitat característica de tants fills de les tenebres per donar un consell a aquells que volem ser fills de la llum, és a dir a nosaltres, els seus deixebles. De vegades quedem sorpresos dels mitjans que s’empren per fer el mal: certa premsa, portals informàtics, editorials, televisió, certs partits polítics...

A la publicitat fer un sol anunci són necessàries tècniques de persuasió, personal, recursos, hores i hores... Potser només per vendre un cotxe o una colònia.  Si totes aquestes energies les uséssim per fer el bé! Si els que només s’afanyen pels béns d’aquest món solen ser tan sagaços, per què en treballar pels interessos de Déu som tantes vegades inhàbils, desganats i maldestres?

El que és de fiar en els béns que valen poc, també ho serà amb els de més valor.

Per això el Senyor ens dóna avui tres consignes:

Generositat. La correcta administració dels béns consisteix a guanyar-se amics, fent bones obres al servei dels més necessitats. No ens emportarem res a l’altra vida, a la mortalla no hi ha butxaques. De vegades ens aprofitem de les necessitats més febles per treure’n partit, pel nostre prestigi o pel nostre benefici personal. Ho hem escoltat a la primera lectura: “per tenir un esclau comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”.

Fidelitat: la fidelitat a allò que és gran es prova abans en la fidelitat al que sembla petit, perquè a ulls de Déu res no és petit. Als Estats Units consideren que el president que no ha estat fidel a la seva dona, no ho podrà ser a la nació.

Llibertat: Déu és l’únic centre de la Vida. Quan servim Déu de debò, no som esclaus de res ni de ningú. Però quan entre Déu  i nosaltres s’interposa la idolatria del diner, perdem la nostra llibertat interior i caiem en la pitjor misèria, la de no tenir més coses que les materials, sense esperit.

El nostre ésser ha de créixer en profunditat i en sentit. Hem d’anar en profunditat d’allò que som, per tal que siguem prudents, és a dir que posem tots els nostres recursos per fer el bé. 

 

domingo, 15 de septiembre de 2019

De pèrdues i troballes


Evangeli XXIV de durant l’any

Estimats germans i germanes:

Tots recordem aquella magnífica imatge del Moisès de Miquel Àngel que es troba a l’església de Sant Pere ad vincula a Roma. La seva mirada té una força extraordinària. És un moment de gran indignació del patriarca, de previ a llançar les taules de la llei sobre el vedell de fosa que els israelites s’havien fabricat després de concloure l’Aliança del Sinaí. Podríem dir que era una santa indignació, justificada; però la primera lectura d’avui ens mostra un Moisès dialogant amb Déu en pla d’igualtat com un amic dialoga amb el seu amic i demanant-li que es calmi i que es recordi dels patriarques i de les promeses que els va fer. I aconsegueix persuadir el Senyor.

També a nosaltres avui ens indigna el comportament de molts. Ens irrita quan veiem tantes persones que se’n van darrera d’allò que idolatren  que porten una vida superficial o que creiem que no compleixen la seva missió com a ciutadans, com a professionals, com a polítics... Probablement tenim raó, però asserenem-nos. També nosaltres ens fabriquem ídols. No deixem en la pregària d’agrair-li al Senyor la seva misericòrdia, la seva fidelitat, el fet que aculli els més petits. I demanem-li com el salmista que creï en nosaltres un cor pur, que faci renéixer un esperit ferm.  

La nostra vida està feta de pèrdues i de troballes. Cada pèrdua comporta un dol, cada retrobament un goig.  Avui l’evangeli ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda extraviada i el fill pròdig. Però fixem-nos si us plau en quin context les explica: davant de les murmuracions dels fariseus que no podien suportar que Jesús acollís els que considerava pecadors perquè s’irrogaven el monopoli de la justícia. S’assembla a l’actitud d’aquells que s’irriten perquè a l’Església acollim persones descartades, sospitoses, que ningú vol. Creuen que Déu és el seu pare, però s’obliden que és el pare de tots. En canvi aquell convit amb els publicans anunciava la festa que celebra el cor de Déu cada vegada que un fill perdut torna als braços i a la taula del Pare. L’Evangeli d’avui és un elogi de l’amor misericordiós de Déu capaç de posar els ulls i el cor en la misèria humana. D’un Déu que surt a l’encontre, apassionadament, de cada ésser humà, de cada un de nosaltres i que busca amb zel aquell que s’ha perdut perquè se l’estima. La paràbola del pastor que ha retrobat l’ovella perduda, la de la mestressa de casa pobra que ha trobat la dracma extraviada, la del pare que sempre perdona, il·luminen molt bé aquesta manera de fer de Déu. Ja no és l’home que busca Déu: és Déu que surt a l’encontre de l’home de cada un de nosaltres. L’alegria del pastor, de la mestressa i del pare és l’alegria de Déu i dels seus àngels quan retroben allò que havien perdut.

Aquesta setmana hem perdut dues persones d’Església: la germana Núria Giró, badalonina, de la Sagrada Família de Natzaret i mossèn Joan Evangelista Jarque, teòleg, comunicador i cofundador i primer director de Catalunya Cristiana. Tots dos, cadascú en el seu àmbit, el de la vida religiosa i el de la comunicació els considero uns referents lluminosos.  Els hem perdut en aquest món, els retrobarem un dia a la glòria. Mentrestant, fem memòria agraïda del seu llegat. En el cas de sor Núria, una dona excepcional: humil, silenciosa, sempre amb el somriure a flor de llavis, fidel al seu carisma, abnegada. En el cas de monsenyor Jarque, un capellà de cor inquiet –com el va definir el bisbe Sergi en l’homilia exequial- culte, exquisit, un teòleg i un apòstol de la comunicació. Donem gràcies a Déu perquè posa en el camí de la nostra vida aquests testimonis lluminosos.

I recordem-los avui prop de l’altar pressentint que un dia viurem el goig de retrobar-los.

sábado, 7 de septiembre de 2019

Rastres del cel


Homilia en l’eucaristia del diumenge XXIII de durant l’any.

Estimat mossèn Miquel, membres de la coral L’Oreneta, estimats germans i germanes,

Enguany la festa del Naixement de la Mare de Déu, tan venerada en aquesta ermita d’Esperança, cau en diumenge. Una feliç coincidència que il·lumina amb resplendors marianes tot aquest any.

Recordo que, de petit, vaig assistir a una professió religiosa de la filla d’uns amics dels meus avis i dels meus pares. La celebració ja de per si llarga, em va semblar llarguíssima en el meu sentir d’infant. En sortir, em va sorprendre veure com la mare d’aquella professa solemne plorava amargament. Vaig preguntar als grans, per què plora? I ells em van respondre: “Per què no la veurà més”. Allò em va semblar molt dur per uns pares, no veure mai més una filla que s’havia fet monja! Mai més. Després he entès que era una manera concreta d’entendre, al peu de la lletra l’evangeli que hem proclamat. Estimar Déu més que els pares significava amb la mentalitat d’altre temps deixar del tot els pares per dedicar-se a Déu. Amb els anys l’Església ha entès que aquest “més” –estimar “més”- no pressuposava un menys. El quart manament de la llei de Déu, honrar pare i mare, és plenament vigent. Tot fa pensar que el mateix Jesús quan va començar la seva vida pública va cridar la seva Mare, ja vídua, com a deixebla. No va trencar la relació amb ella, sinó que fins i tot s’hi va relacionar d’una altra manera...És de sentit comú.

Crec per tant que aquest evangeli, com tot l’evangeli, l’hem de llegir en clau positiva: hem d’estimar molt els pares, l’espòs, l’esposa, els germans... però per sobre de tot hem d’estimar Déu. I per això la mateixa vida religiosa, el sentit de la clausura ha evolucionat evangèlicament, com vam sentir en paraules plenes d’unció dels llavis de la Mare Maria del Mar Albajar i de la Germana Teresa Forcades, fa pocs dies a El Collet de Calonge i Sant Antoni.

Aquesta estimació porta fins i tot a noves formes de paternitat, com la que hem escoltat de Sant Pau envers Onèsim  a qui diu que ha engendrat en la fe estant a la presó. És impressionant pensar que fins i tot quan un es veu privat de llibertat exterior, la llibertat interior continua essent fecunda. Tots en tenim exemples a la ment. I Filemó pot recobrar Onèsim no com esclau sinó com a germà estimat. Per cert que Ònesim significa “el que ajuda”.

Una segona lliçó de l’evangeli d’avui és sobre la previsió. Preveure vol dir veure per endavant i aquesta és una actitud que tots procurem tenir, pensar en el dia de demà, projectar, preparar el futur. Això, a escala planetària és el que Francesc diu: tenir cura de la casa comuna

Hem de preveure però hem de tenir en compte el que hem escoltat al llibre de la Saviesa: els raonaments dels mortals com insegurs, són incertes les nostres previsions. Ara, no podem deixar de preveure el futur de la nostra família, comunitat, parròquia... ni el futur del nostre país.

Preveure diu Jesús vol dir buscar recursos, per acabar la torre i per combatre l’enemic. És dir per culminar un projecte, i per lluitar...

L’evangeli acaba amb una frase un punt enigmàtica: “Així també ningú de vosaltres no potser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.” Aleshores podríem dir mai no podem ser deixebles perquè no renunciarem mai al què creiem tenir perquè ens aferrem a allò que tenim? Mirem de fer-ne també una lectura positiva: oi que quan ens desprenem d’alguna cosa, encara que ens dolgui un temps, després ens fa feliços? Hi ha molta gent que es desprèn generosament de coses ja en vida potser seguint el consell de Sant Pau rebut del mateix Jesús: “Fa més feliç donar que rebre”.

Renunciar vol dir abandonar voluntàriament una cosa que es posseeix o alguna cosa a la qual es té dret. I renunciar vol dir negociar. Quan parlem de la Doctrina Social de l’Església no hem d’oblidar que la DSE a més del diàleg parla de la negociació i negociar vol dir també renunciar, sobre tot quant seguint l’exemple de Jesús a l’evangeli hi ha una desproporció i una asimetria entre els dos bàndols.

Així doncs serem de debò deixebles si estem disposats a abandonar voluntàriament dit d’altra manera “a morir a nosaltres mateixos”, al nostre ego, però obrir-nos al do de l’altre.

La primera lectura del llibre de la Saviesa planteja una conseqüència lògica: “si amb prou feina ens afigurem de les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans qui haurà ha estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel”.
Per tant, amics, si ens mirem amb una mirada de fe les coses que tenim  entre mans, serem capaços de trobar un rastre de les coses del cel. Quan més aprofundim en la realitat i el moment històric que estem vivint, més descobrirem la mà Provident del Senyor.

Maria, la nostra Mare rumiava allò que anava vivint i així va saber descobrir el pas de Déu en la seva vida. Com deia Helder Càmara, era una petita dona en un poble petit però va canviar el curs de la història. A Ella li encomanem avui les nostres renúncies, projectes i negociacions.

sábado, 31 de agosto de 2019

Sense camisa


Diumenge XXII de durant l'any (1/09/2019)

Aquest ha estat –i encara és- un estiu especialment calorós, la calor ens ha afectat a tots, especialment a les persones grans que amb aquesta xardor  no tenen esma per a res. Per això, hem agraït la pluja d’aquests darrers dies, encara insuficient i dispersa. Però aquesta xafogor física ens ha de fer pensar, també en aquesta mena de decandiment que sovint vivim a nivell personal, familiar, de comunitat i de país.
Per això són consoladors els versos del salmista que recorda amb agraïment: “Senyor, vau fer caure una pluja abundant, per refer els vostres camps esgotats; vau allotjar-hi la vostra família. Instal·làreu els pobres, Déu nostre, al país fèrtil del vostre patrimoni.” Jo crec que la Paraula de Déu ens està donant la clau. La manera de sortir del nostre decandiment, de començar amb energies renovades el nou curs,  és instal·lar els pobres al país fèrtil, és a dir a tota la terra que és patrimoni del nostre Senyor. Sant Benet diu a la Regla que cal escoltar el més jove i els monjos i les monges avui ens expliquen que no vol dir necessàriament el més jove en edat, sinó aquell que considerem el més petit, el menys rellevant. Ell també té quelcom important per dir-nos.   

I això avui com es concreta? Intentant que els més petits tinguin lloc en les  nostres famílies i comunitats i en el nostre país. Un exemple concret: he tingut l’ocasió de visitar una cooperativa gironina. Va néixer d’uns esposos, metges, que fa anys van veure la situació dels malalts mentals a aquelles comarques, quan aquelles dones i aquells homes que patien un trastorn eren abandonats, descartats, aparcats, en un centre amb poques condicions. Van dir prou. En aquest moment la cooperativa funciona amb un 50% de persones discapacitades, fins al punt que l’atur de persones discapacitades en aquella contrada és zero. Fins els treballadors jubilats de l’empresa troben acolliment en aquell recinte i no en volen marxar.

Com més gran, més humil has de ser. De vegades ens admirem d’haver conegut una persona important, sàvia, i ens ha sorprès la seva humilitat, la seva senzillesa. No li han pujat els fums! Diem. Però és que això que ens sorprèn hauria de ser el més habitual perquè el més savi és ser humil.

Em deia un veí marroquí, que quan viatja al seu país organitza un convit i tot i que ell té una gran família, els primers a qui convida són els veïns i després els seus familiars. Tal és la importància que concedeix als seus veïns, i entre d’ells hi ha d’haver de tot... Jo li comentava que aquí també diem que “més val un veí a la porta que un parent a Mallorca.” Que n’és d’important un veí, encara que sigui d’una altra cultura, amb d’altres costums, amb menys poder adquisitiu... Tos som germans en l’existència.

La lliçó de l’evangeli d’avui travessa tota la història i arriba fins als nostres dies. Quants casos coneixem de persones que perquè no han ocupat en un acte el lloc que creien que mereixien, han arribat fins i tot a renunciar al seu càrrec! Quantes vegades renyines de protocol han provocat conflictes diplomàtics! Hi ha persones que s’aferren al seu lloc a l’església i si una persona l’ocupa abans aquell, molest, l’arriba a fer fora per dir que aquell és el seu lloc de tota la vida. Segurament no té major importància, però és un signe de com ens aferrem a aquella nostra petita parcel·la, als hàbits, als costums...Que poc flexibles que som!

Hi ha una màxima de Jesús a l’evangeli d’avui que té ressonàncies de Maria, la seva Mare: “tothom que s’enalteix serà humiliat, tothom qui s’humilia serà enaltit”. Quan començarem a fer-nos humils de debò? I com més humils, més lliures. 

Tolstoi va escriure un dels contes més famosos de la història de la literatura "El conte de l'home sense camisa", on tracta d’explicar el significat de la felicitat. Un Rei que es trobava molt malalt va declarar públicament davant el seu poble: "Donaré la meitat del meu regne a qui pugui curar-me". Tots els metges, mags i savis del regne ja ho havien intentat però van fracassar en el seu intent, però un humil trobador va ser el que va descobrir el secret de la seva curació: "Majestat, cal trobar un home feliç sobre la terra i llevar-li la seva camisa perquè us la poseu vós. Llavors quedarà curat”.

El rei va enviar a buscar a un home feliç per tots els racons del planeta. Els enviats del Rei van recórrer gairebé tots els països coneguts, sense resultat, no van trobar el que buscaven. No existia ni un sol home que estigués content i fos feliç amb la seva sort ... El que era feliç estava malalt; el que estava sa era pobre; el ric i sa es queixava de la seva dona; la dona es queixava dels seus fills. Tots desitjaven una mica més i no eren feliços.

Un dia un dels fills del monarca, en passar per una humil barraca, va escoltar que algú deia en el seu interior: "Gràcies a Déu he treballat dur i he menjat bé. I tinc l'afecte dels meus amics i familiars. Sóc feliç, què més puc demanar ?" El fill del Rei es va sentir ple d'alegria i immediatament va enviar a buscar la camisa d'aquell home a canvi del que demanés i la meitat del regne.

Els enviats del Rei es van presentar a la barraca de l'home feliç per aconseguir la desitjada peça; però l'home era tan pobre que ni tan sols feia servir camisa.

sábado, 24 de agosto de 2019

Ràbia i curació


Diuen els experts que la paraula "salvació" no existeix en arameu. El que traduïm per salvació estaria més a prop de curació, de guariment. Hi aquí hi ha un implícit: estem malalts. No sols físicament, que també, sinó en el nostre esperit. La supèrbia, l’afany de poder, d’acumular, l’egoisme, el parlar per parlar,el no respectar, l'invadir la intimitat... són tantes formes de malaltia de l’ésser.

Per la porta estreta hi entren els prims, els lleugers. Com hem d’entendre aquesta condició? Els prims són els que no porten càrregues voluminoses, però també els que “miren prim” és a dir, els capaços d’afinar. Per tant, una primera teràpia a aquestes malalties de l’ésser és la senzillesa i la simplicitat de vida, el despreniment de tantes coses inútils, la mirada amorosa... I els primers que han de viure aquesta coherència són els apòstols i els seus seguidors. Ells en efecte eren aquells que menjaven i bevien a la taula amb Jesús i que predicaven pels carrers. Som, en cert sentit, tots nosaltres que compartim l’eucaristia i que després diem que volem evangelitzar. Si no som coherents, si obrem el mal, si portem un estil de vida impropi, ens desfigurem...Déu no ens pot reconèixer. Per tant una segona teràpia a les malalties de l’ésser és un estil de vida coherent, que ens faci assemblar cada vegada més a Jesús.

Els plors i el cruixir de dents són expressió d’una de les emocions bàsiques de la persona de la qual no en parlem gaire: la ràbia. Sentim ràbia quan se’ns escapa el tren per un minut, o quan se’ns crema el menjar, quan se’ns trenca quelcom per un petit descuit, o quan el proïsme actua de manera irritant i ens fa un comentari impertinent o no deixa de trucar-nos o d’enviar-nos correus o watsapps, sense mesura, inoportunament. Sentim ràbia quan altres que ens semblen menys capaços ens passen al davant. La ràbia en si no és dolenta, però no podem actuar des de la ràbia, perquè mal gestionada ens pot portar molt lluny.

Antoni Gaudí va profetitzar que vindria gent de tot el món a veure la Sagrada Família i això s’ha acomplert, perquè avui, quan la visitem veiem gent d’arreu. Però no és un simple turisme, perquè els qui l’heu visitada sabeu que el secret de la Sagrada Família és que hi entres com a turista i en surts com a pelegrí.

Germans, avui estem assistint d’alguna  manera a allò que anuncia Jesús en l’evangeli: vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu.  Les nostres societats són cada vegada més plurals.  Hi ha moltes comunitats cristianes que tenen sort dels nouvinguts, especialment dels llatinoamericans: ells preguen, participen de les eucaristies, del catecumenat, dels sagraments, dels apostolats, ells rejoveneixen l’Església. La convivència no sempre és fàcil, però pensem que estem assistint a l’acompliment de la profecia d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura. I si la primera part de la profecia és l’aplec, la segona és la missió: “enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions (...) i a les illes llunyanes que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria.” Si sabem acollir, sabrem enviar.

Prenguem-nos doncs les lectures d’aquest diumenge com una correcció que ens ve de part del Senyor, com una suau estirada d’orelles. Ho diu la carta als hebreus “és per la nostra correcció que sofrim”.  Quantes vegades en la nostra vida els pares, els educadors, els nostres superiors, fins i tot els amics, ens han volgut corregir, fins i tot potser  ho han fet d’una manera impròpia... amb els anys anem aprenent com corregir. “La correcció de moment, sembla que no porti alegria sinó tristesa, però més tard, el qui han passat per aquest entrenament, en cullen, en pau el fruit d’una vida honrada.” Quantes vegades la vida és un exercici de correcció fraterna, difícil però necessària. Si mengem o bevem en excés, ens hem de corregir, si no dormim les hores necessàries, ens hem de corregir, si tenim el risc de caure en una addicció, ens hem de corregir, si no som coherents entre el que diem i el que fem, ens hem de corregir. Però per corregir els altres i encara per corregir-nos a nosaltres mateixos, cal la pregària. És a dir cal posar una certa distància silenciosa i intentar mirar-nos les persones amb humilitat des de Déu i des de l’Evangeli. I cal primer corregir-nos o esmenar-nos a nosaltres mateixos. No sigui que ens diguin aquella expressió que ja circulava en temps de Jesús: “Metge, cura’t a tu mateix”.

Anem a seure a taula amb Jesús. Diguem-li que sí des del fons dels nostres cors. Com repetim cada vegada que el sacerdot ens mostra l’eucaristia: “Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima”, és a dir, serà sanat el meu dedins.

domingo, 18 de agosto de 2019

Situacions límit


Situacions límit
Diumenge XX de durant l’any

Estimats germans i germanes:
Que dura que és la situació del profeta Jeremies, llançat per intrigues en aquesta cisterna de Melquies, enfonsat en el fang! Quantes persones arriben aquesta situació de tocar a fons, de tocar el més baix i degradat...Tots en coneixem, i nosaltres mateixos potser hem viscut també alguna situació semblant. El salmista en canvi reconeix amb agraïment que el Senyor l’ha tret fora del fang, del llot on es moria. Que el rescat és possible.

M’ha arribat la memòria anual de 2018 de la fundació Acollida i Esperança de Can Banús. És bonic i impressionant de llegir testimonis concrets de persones que havien caigut en el fang i que n’han sortit. El rescat és possible! En Miquel, un noi cristià generós al principi de la Fundació, va acompanyar el P. Josep Costa a veure una amiga comuna, la Rosa, i li va dir que volia dedicar deu anys de la seva vida a aquesta obra d’ajudar a sortir persones del llot del SIDA. La Rosa li digué: “Si és la teva vocació hi dedicaràs molt més de deu anys”. I, efectivament, en Miquel en porta més de 25 ajudant amb tot un equip a persones concretes a sortir d’aquest fang.
No tinguem por, com diu la carta als hebreus: “ens envolta un núvol molt gran de testimonis” que ens ensenyen com hem de viure la fe. A ells tot el nostre reconeixement. Valdria la pena que dediquéssim ni que fos una estona a recordar els testimonis que ens han ajudat a créixer en el decurs de la vida. Aquells que hem admirat per la seva autenticitat, familiars o amics....Jo ho he fet i en pocs minuts me n’han sortit una quarantena, de “sants de la porta del costat” com diu el Papa, sense comptar els canonitzats.

Jesús parla amb realisme d’una altra situació límit: diu que ha vingut a portar a la divisió amb aquells que més estimem. Es evident que Ell no vol la divisió sinó tot el contrari, vol la unitat. Però en nom de Jesús, moltes famílies es dividien perquè avantposaven els seus interessos a la crida del Mestre que comportava un despreniment i una abnegació totals. En nom de Jesús hi continua havent incomprensions.

Ara penso que és precisament la manca de testimonis, de referents, la que ens pot portar a aquesta doble situació límit de l’enfonsament en el fang o de la ruptura amb els qui estimem. O totes dues coses a l’hora.

La prova del Baptisme és per a nosaltres la purificació de l’Esperit Sant.

Helena, la festa de la qual avui celebrem, fou proclamada santa per les esglésies catòlica, luterana i ortodoxa, és un testimoni ecumènic, d’unitat. Que ella, abraçada a la creu, ens ajudi a superar totes les situacions límit i que visquem tots els dons de l’Esperit Sant.