Jaume Aymar i Ragolta

Dijous Sant 2025 Avui Dijous Sant, al voltant d’aquesta taula eucarística, on ens trobem vivents i difunts (oh misteri de la comunió dels sants!) fem memòria agraïda especialment de dues persones estimades, de dos batejats, traspassats recentment: la Montse del Pozo Ferrer, mare de família, historiadora, promotora de la restauració de Besalú i mossèn Salvador Torres Romeu, natural de Vilafranca del Penedès rector barceloní i missioner al Camerun. La Montse que va viure 108 anys, solia dir: “tot és misteri”. I l’expressió “misteri de la fe”, va unida sempre a consagració. Abans estava inserida dins de les paraules de consagració del calze ( mysterium fidei, Sant Pau VIè hi va dedicar un llibre), ara la diem després de la consagració com a sagrament/misteri. La Montse s’havia arraulit en aquest misteri. Un badaloní que es diu agnòstic li va preguntar a un altre amic comú creient: “I el Jaume Aymar encara fa cada diumenge allò d’aixecar el calze...?” Si no ens atansem al misteri am...

Estimats, Les benaurances revelen una manera de pensar en positiu. Són lloances. Jesús lloava Déu i lloava els germans, especialment els més petits o els més llunyans. I avui de lloances n’hem proclamat 9, però n’hi ha més de cinquanta als evangelis: “Feliç tu que has cregut...”, “Feliços els qui creuran sense haver vist...” “Feliços els vostres ulls que han vist, les vostres orelles que han sentit...” I encara mirem com Jesús lloa la fe del centurió, de la dona siro-fenícia, o lloa a Natanael... Quan tantes vegades ens fixem en les coses que no van bé, l’estil cristià, l’estil de Jesús, el nou estil de convivència humana, és lloar totes aquelles que sí que van bé. Hem de ser capaços de lloar els altres, de veure allò de positiu que tenen i hem de ser capaços, també, de rebre una lloança. De la mateixa manera que nosaltres lloem el Senyor de bon matí en la pregària de laudes, que vol dir això, lloes, lloances, de la mateixa manera que el magnifiquem units a Maria en la pregària de v...

Les paràboles de Jesús tenen una lliçó bàsica. La d’aquest diumenge és ben clara, l’evangelista la diu des del principi: hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança. És impressionant la imatge de Moisès i els seus dos ajudants Aharon i Hur ajudant-li a mantenir-les. A missa el mossèn també alça les mans. I alguns les alceu quan reseu el parenostre. També la imatge de Maria Assumpta que ens presideix té els palmells de la mà mirant el cel. La gran diferència dels cristians és que no hem de resar per guanyar cap batalla. Recordo que la pel·lícula   Waterloo, comença amb una escena en la qual el general vencedor Wellington, es veu cavalcant per un camp de batalla ple de morts i alguns ferits. La seva frase és: “Allò que més s’assembla a una batalla perduda, allò més trist, és una batalla guanyada”. Perquè en realitat el més trist és que hi hagi batalla, que hi hagi guerres o renyines. Nosaltres no hem de pregar perquè ningú guanyi o perdi si no perquè tots ens entenguem,...

Evangeli XXIV de durant l’any Estimats germans i germanes: Tots recordem aquella magnífica imatge del Moisès de Miquel Àngel que es troba a l’església de Sant Pere ad vincula a Roma. La seva mirada té una força extraordinària. És un moment de gran indignació del patriarca, de previ a llançar les taules de la llei sobre el vedell de fosa que els israelites s’havien fabricat després de concloure l’Aliança del Sinaí. Podríem dir que era una santa indignació, justificada; però la primera lectura d’avui ens mostra un Moisès dialogant amb Déu en pla d’igualtat com un amic dialoga amb el seu amic i demanant-li que es calmi i que es recordi dels patriarques i de les promeses que els va fer. I aconsegueix persuadir el Senyor. També a nosaltres avui ens indigna el comportament de molts. Ens irrita quan veiem tantes persones que se’n van darrera d’allò que idolatren   que porten una vida superficial o que creiem que no compleixen la seva missió com a ciutadans, com a professio...

Diumenge XXIII de durant l'any 10/11/2017     Conten que a una abadessa una periodista li va preguntar encuriosida: “i vostès fan vot de pobresa?” “Sí”- li va respondre aquesta, però sap quina és la pobresa més gran? La vida comunitària.  Sovint, quan en una comunitat hi ha problemes penso la resposta sàvia d’aquesta monja. Perquè conviure, de vegades anys, amb unes persones que un no ha escollit, amb les seves limitacions, és una pobresa. En tota comunitat tard o d’hora sorgeixen problemes. Els problemes s’han de saber afrontar, perquè poden esdevenir també oportunitats... Jean Vanier, filòsof i fundador de les Comunitats de l’Arca, té un llibre que porta per títol La comunidad, lugar de perdón y de fiesta , on presenta la vida comunitària com una aventura quotidiana, on errors i fracassos s’alternen amb moments de profunda unitat. L’experiència, la vida mateixa, fa de la comunitat un lloc de perdó i de festa, aquell àmbit on es confronta tot ideal, tota il·lusió a...

Homilia 25/06/17 El secret sovint va associat al poder. És sabut, per exemple, el poder que avui tenen al món els serveis secrets. O l’espionatge. O els anomenats secrets d’Estat. Sempre es poden trobar justificacions per guardar secrets. Els terroristes ordeixen els seus plans secretament. I sempre hi ha, dins de l’Església els qui “d’amagat difamen els companys” que es refugien sota la capa vergonyant de l’anonimat perquè la seva identitat romangui secreta... pobres, que trista és la sort del qui no dóna la cara. L’anònim es va enfonsant en la seva amargor...no li hem de fer el joc. Jesús esbotza el secret, perquè esbotza el poder: “no hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat.” Jesús ha dit també “a vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he rebut del meu Pare.” I en l’amistat, no hi ha secrets... És clar que hi ha temes que requereixen sigil i discreció, també dins de l’Església... però alerta amb les motivacions... mai com a poder, sempre c...