sábado, 29 de febrero de 2020

Vencedors del mal


Diumenge primer de Quaresma
1 de març de 2020


La Litúrgia de la Paraula en aquest primer diumenge de Quaresma repassa les fites fonamentals de la història de la salvació, de la història de la cura i la guarició. L’ésser humà creat per Déu. Vençut pel mal a Adam –que vol dir home- i vencedor del Mal en Crist. I com un pont entre ambdues lectures la carta als Romans contempla les dues respectives situacions de l’ésser humà: sota el domini del pecat i la mort per la seva solidaritat amb Adam i en el regne de la gràcia per la seva incorporació a Crist.

En temps de Jesús molts buscaven la trobada amb Déu en el desert mitjançant una ascètica d’austeritat, d’oració i de reflexió sobre les Sagrades Escriptures. El seu ambient preferit era en la vessant oriental de les muntanyes de Judà. Jesús va voler practicar també una temporada a nivell heroic, l’espiritualitat del desert.  Els qui hem tingut la sort de viatjar, per exemple, a Egipte ens ha impressionat veure la diversitat de deserts, sorrencs, pedregosos, àrids...  Els anomenats Pares del desert, va ser la primera forma de vida consagrada reconeguda per la comunitat cristiana, juntament amb les verges consagrades. Els antics anaven als deserts per trobar més la mística solitud que obre el pensament al passat, al present i al futur. És la millor manera de carregar piles i de preparar el que després es dirà o s’executarà. Un empresari català, Pere Duran Farell, li plaïa anar cada any a les vacances a un desert del món. Trobarem en aquesta Quaresma ocasió de fer desert i de deixar enrere tant de brogit?

Al desert, però, experimentem la nostra precarietat. Quan meditem és quan de debò som temptats. I com ens  han arribat les temptacions de Jesús? Si ningú no en va ser testimoni. Doncs segurament perquè ell en parlaria en la intimitat amb els deixebles. Parlaria de la seva lluita contra el mal. També nosaltres, en el decurs de la vida som temptats. I a mesura que passen els anys, les temptacions es tornen més subtils...

“Si ets Fill de Déu digues que aquestes pedres es tornin pans”. “Si ets Fill de Déu...” Aquestes paraules les tornarem a sentir en els escarnis de la creu: “Si ets fill de Déu, baixa de la creu...” Aquesta petició de proves es repeteix durant tota la vida pública de Jesús, els adversaris sempre li retreuen que no es legitima prou, que hauria de fer un miracle tan gran que suprimís tota ambigüitat i que posés ben clar qui és i qui no és (Benet XVI). La temptació dels pans, d’altra banda ens fa pensar en dos episodis de la vida de Jesús, la multiplicació dels pans i l’eucaristia.

Des de l’escena dalt de pinacle del temple, la mirada es gira també cap a la creu. El Crist no es va tirar daltabaix del pinacle del temple. No va fer cap salt a les profunditats. No va temptar Déu. Va davallar en canvi a la pregonesa de la mort, en la nit de l’abandó, en la desemparança dels indefensos. Es va arriscar a fer aquest salt com a acte d’amor a Déu i als germans. I és per això que sabia que amb aquest salt, només podia caure en les mans amoroses del Pare. Això és la mort, un salt a les mans d’un Pare que ens espera.

La tercera i darrera temptació és el punt culminant de tota la història. El diable condueix en visió al Senyor dalt d’una muntanya alta i li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li ofereix el domini sobre el món. I ens podríem preguntar:¿que no és precisament aquesta la missió del Messies? ¿Que no ha de ser rei de tot el món que uneixi tota la terra en la pau i el benestar? Sí però aquesta reialesa pressuposa la mort. Pressuposa una altra muntanya alta, la del Gòlgota on, escarnit pels homes i abandonats pels seus, penja de la creu i mor. La glòria dels regnes de la terra és aparença que es dissol. La veritable glòria creix en la humilitat de la predicació en aquells qui es volen fer deixebles seus, que són batejats en nom de la Trinitat i que guarden els manaments.

Germans, la temptació és el desig de realitzar una acció immediatament agradable, però que a llarg termini farà mal. I una avui vegada més som temptats per la immediatesa que pretén anul·lar tot procés de canvi i de creixement. Som temptats per l’espectacularitat buida que cerca l’aplaudiment humà. Som temptats pel poder encara que sigui en les nostres parcel·les més properes. Avui quan resem el parenostre fixem-nos que en ell hi ha la resposta a les tres temptacions: a la del pa fàcil perquè demanem senzillament el nostre pa de cada dia, perquè li diem “no permetis que caiguem en temptació”, i abans  li hem demanat que vingui el seu regne que no és com els regnes caducs d’aquest món.


En el funeral del meu pare


Parròquia de Santa Maria de Badalona, 29 de febrer de 2020

El meu pare formava part d’aquesta comunitat. Aquí va venir per primera vegada amb motiu de la meva confirmació, juntament amb una vintena de nois i noies de la parròquia. Era en temps de mossèn Ramon Boldú . Després va venir quan la meva primera missa l’any 1986, ja en temps de mossèn Andreu Pascual. I ha tornat en algunes celebracions assenyalades com la dels seus 90 anys, l’abril passat. Però dic que formava part d’aquesta comunitat perquè cada diumenge des de fa sis anys, ell i la mare s’unien a la missa dominical, des de casa. I tal com vaig dir l’endemà de la seva mort, penso que ell continua formant part d’aquesta assemblea i que m’escolta. Gràcies a totes i a tots per ser aquí fent-nos costat. Gràcies per l’estima que molts de vosaltres heu mostrat envers els pares. Gràcies als companys preveres. Gracias monseñor Tomás Jesús Zárraga, en su persona está la presencia de la comunidad de la Cartuja y también la de la Iglesia Universal.

Les lectures que hem proclamat il·luminen allò que estem celebrant, però també la vida del meu pare il·lumina el sentit d’aquesta Paraula d’avui.

El profeta Isaïes en la primera lectura que hem escoltat diu “Reconstruiràs les cases antigues, edificaràs sobre els fonaments de les generacions passades i (...) et diran reparador de cases derruïdes. El pare donava molta importància al passat, a la història, a la genealogia, a la història de la família... Havíem tingut llargues converses. S’estimava molt a les seves àvies (l’avi patern no el va conèixer i el matern va morir quan ell era un infant) els seus pares, els seus oncles i tietes. En recordava anècdotes i detalls. Li agradava explicar-nos-ho. De vegades aquella mateixa història l’havíem escoltat moltes vegades però ara m’adono que ens l’explicava per manifestar-nos la seva estimació. I als vuitanta anys va posar per escrit la seva biografia. “Reparador de cases derruïdes” diu l’autor sagrat. I una altra afició del meu pare fou la de l’arquitectura. Li agradava molt dibuixar i ho feia molt bé i amb els anys va haver de reparar i condicionar alguns habitatges. I aquí hi trobo una primera lliçó de vida: el passat és important, tots tenim les nostres arrels i és bo de conèixer-les, i és bo de conèixer la història perquè gràcies a que la història ha estat com ha estat nosaltres som qui som i com som. Jo crec que l’afecció a la història em ve del meu pare. La història que pot ser descrita, però que mai pot ser re-escrita.

El salmista es presenta com un pobre desvalgut que demana a Déu que guardi la seva vida. I el pare, home molt treballador gastat per la vida, en l’ancianitat ha après el que era sentir-se limitat i desvalgut. I s’ha deixat cuidar. Ha passat la prova d’humilitat –afortunadament curta- de no poder fer el que volia fer i d’haver de dependre d’altres persones. Aquest és el nostre futur més o menys proper. Potser també algun dia haurem de dependre d’altres persones. Al pare l’ha ajudat molt la seva fe. Aquella fe que en la seva jovenesa va acompanyar mossèn Francesc Miquel, el seu director espiritual. Recordo que ell, després de combregar es tapava la cara amb la mà i feia una estona llarga de pregària.

L’evangeli ens ha presentat la vocació de Leví. A la vida hi ha moltes crides. El pare un dia va sentir la crida al sacerdoci, però afortunadament per nosaltres, va seguir una altra vocació que és la del matrimoni. I al costat de la mare ha viscut 63 anys de matrimoni, amb un prefaci de set de nuviatge. Els pares han estat per nosaltres un gran exemple de sintonia i de complicitat malgrat les diferències dels seus caràcters. Ell i la mare han respectat sempre la vocació dels seus quatre fills, encara que no fos la seva. I ens han acompanyat en les nostres decisions i han participat d’una o altra manera de les nostres empreses. Gràcies, moltes gràcies.

Ara fa dos dissabtes Déu va cridar el meu pare al seu costat. La crida definitiva. El cridava a estar al seu costat per sempre. I ho va fer de la manera més plàcida possible, tal com ell volia: A casa, al seu llit, al costat de la mare, dolçament. Encara no feia dos dies que li havia administrat a ell i a la mare la unció dels malalts. En dono gràcies a Déu.

Recordo que en una ocasió entrevistant l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, li vaig preguntar directament per la seva fe. I em va respondre: “És una fe treballada. Perquè quan va morir el meu pare vaig pensar: ara tot el que dius a les exèquies t’ho has d’aplicar a tu mateix”. Sí és hora de refermar la fe en la Resurrecció. És el que aquests dies intento fer. En els meus trenta-quatre anys de ministeri he acompanyat moltes persones que heu perdut un ésser estimat. Ara us entenc més que mai: el buit és molt gran, però us he de dir que l’omplen també molts signes de resurrecció, quotidians, que em donen la certesa que el pare ja viu a prop del Pare del cel.  Ens cal només una mirada de fe. Això és el que avui li demanem al Senyor: més fe.

I acabo amb aquest sonet, fet pocs minuts després de la mort del pare. 

“Bona nit i bona hora”, ens vas dir anit

i així ha estat: per a tu la nit millor
la d’anar a trobar-te amb el Senyor,
amb el cor, ben disposat, ardit.

M’has ensenyat tant, des de ben petit:
home humil, abnegat i treballador
tenaç, impacient i lluitador,
que sempre has estimat i amb fe has patit.

Mare, fills i néts et diem “a reveure”
tot i que encara ens costa de creure
et sentirem ben a prop cada jorn.

Com una moto -amb llantes Akront-
has emprès el darrer pelegrinatge
amb la llum de Crist, radiant, al teu front.

I les mimoses del teu Calonge estimat
omplen de llum el teu últim comiat.



domingo, 23 de febrero de 2020

Itinerari per estimar els enemics



Diumenge VII de durant l'any  (23 de febrer de 2020)

Estimats germans i germanes

Estimar els enemics sembla humanament impossible. Si de vegades ja ens costa estimar els més propers, com podem estimar els enemics? Com puc estimar una persona que sé que em vol mal, que m’odia, que farà tot el possible per difamar-me? Com puc estimar una persona que ja m’ha fet mal a mi o als meus, que ha malparlat de mi, que m’ha perjudicat?

Estimar els enemics suposa tot un itinerari. En primer lloc cal identificar-los, els enemics posar-los nom, si és possible. Perquè de vegades els enemics no tenen rostre, són anònims. I lluitar contra un enemic anònim és una batalla inútil. Però fins i tot, és un germà meu en l’existència (A. Rubio). En segon lloc -si sé de qui parlo- he d’intentar entendre el seu context personal, comprendre els seus motius, saber que potser parla o actua des de les seves ferides obertes. En tercer lloc cal trobar l’ocasió del perdó. Són processos que duren anys. De vegades hi ha persones que em diuen: “jo no puc oblidar, no puc perdonar.” I els pregunto: “però tu vols, realment perdonar i oblidar? Per què si vols, el Senyor un dia farà la resta”.  

Quart, Jesús mateix en la seva vida oferí concrecions d’aquest mandat: Estimar vol dir tornar bé per mal. Això de parar la galta costa molt, però el mateix Senyor a la Passió, quan va ser bufetejat pel criat del Summe Sacerdot, no va respondre passivament si no que va fer una pregunta valenta i assenyada: “Si he parlat malament digues en què i si no, per què em pegues? Estimar els enemics, diu Jesús, vol dir pregar per ells, vol dir perdonar-los, vol dir no guardar-los rancúnia. Sant Joan de la Creu deia: “Dónde no hay amor, poned amor y encontraréis amor.”

Cinquè estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. La persona que viu sense enemics viu molt alliberada.

Un autor diu que la gran missió del cristià és precisament estimar els enemics. És com córrer amb aquest objectiu per una autopista impel·lits per aquesta missió: estimar els enemics. Una autopista en la qual trobem àrees de servei i zones de descans que són l’amor és la família, els amics, que és el que ens dóna força per continuar cercant com estimar els enemics

I què passa quan l’enemistat és entre ètnies o entre pobles? Seria molt llarg parlar-ne. Segurament recordeu el llibre Soldats de Salamina, quan Sánchez Mazas, ideòleg de Falange, pres a Barcelona, escapa d'un afusellament col·lectiu. Quan surten a cercar-lo, un soldat republicà que acaba d'emocionar tots els presos ballant, el troba, l'encanona però, finalment, mirant-lo fixament als ulls li perdona la vida i el deixa fugir. Fa pensar en aquella cançó d’Iva Zanicchi,  La riva bianca, la riva nera quan un soldat es troba amb un capità enemic –a qui potser ell mateix ha ferit- i fan les paus. S’han reconegut com a germans en l’existència, veuen l’absurd de la guerra i caminaran junts.

Eduard Sala a la Catalunya Cristiana en una entrevista d’aquesta setmana ens parla de l’art d’escoltar. Escoltem-nos de debò, no pressuposem el que l’altra ens vol dir abans que canvi la frase. Mirem-lo als ulls, deixem-lo explicar-se i estarem en condicions de comprendre’l.
Que aquesta eucaristia ens enforteixi per viure aquest mandat del Senyor.

lunes, 17 de febrero de 2020

Homilia en la mort del meu pare


Estimats germans i germanes,

El meu pare era ben conscient que se n’anava. Abans d’ahir li va dir a la seva néta Andrea: “em queda un filet de vida”. I així estat. Aquest darrer filet s’ha tallat plàcidament, a casa, al seu llit, amb la mare al seu costat, el fidel gosset Silver al seu costat i els qui estàvem a prop. Una mort que molts voldríem. No triem la nostra hora de la mort però el pare ha mort el dia 15 de febrer el mateix dia que va néixer el seu fill Josep, el meu germà, com dient-nos que morir és néixer a la vida eterna. L’abril hauria fet noranta un anys.

Vull donar gràcies públicament el pare – en nom propi i dels meus germans- pel do de la vida que un dia ens va fer i per la seva dedicació i la seva estima en el decurs de tants anys. Costa parlar-ne en passat. La primera lectura d’avui és de la carta de Sant Jaume, de qui ell fou tan devot. I és oportuna perquè estem passant una prova, una prova que ens referma.

El meu pare nasqué a Barcelona l’any 1929, l’any de l’exposició universal, però en el moment del seu naixement a casa hi havia molts pocs recursos. Els seus pares, els avis Jaume i Pepita foren dues persones tenaces que van haver de lluitar per obrir-se pas a la vida.  

El meu pare ha tingut un altre referent en la seva vida en les seves dues àvies. Especialment la iaia Quimeta –la famosa Donya Quimeta- del Poble Nou que fou mestre de quatre generacions, es a dir tingué alumnes que eren besnétes de les seves primeres alumnes. Encara hi ha persones grans que la recorden. El pare, que l’admirava, l’ajudava durant anys fer rebuts de l’Acadèmia del Puríssim Cor de Maria. I aquí tenim una primera lliçó de vida: el mestratge que és un reflex de Jesús Mestre.
Pocs ho saben però el meu pare hagués volgut ser capellà. I també monjo. M’ho va dir un dia que a la televisió es veien imatges d’un claustre: jo  hagués volgut ser com ells. I jo, adolescent, li vaig dir: com l’abat, per poder manar molt? I em va dir, sincerament; no, com el més humil dels monjos. Afortunadament per a nosaltres no va seguir aquesta crida. La lliçó del discerniment.

El meu pare s’ho ha guanyat tot en la vida. Ha estat un treballador infatigable. Durant tots els anys de la seva vida activa com a gerent de Manufactures Akront, ha estat el primer d’anar a obrir la porta de la fàbrica. I aquí tenim una segona lliçó de vida. El treball i fins i tot el treball manual.  Quan va morir l’avi, l’església es va omplir de treballadors, no solament dels que estaven en actiu sinó també dels qui havien hagut de ser acomiadats. I això diu molt.

Els meus pares fa 70 anys que es coneixen i s’estimen, 63 de matrimoni i 7 de nuvis. Han format i formen una unitat profunda. És gairebé impossible pensar en l’un sense l’altre. Aquesta unitat de cors i d’esperits no la pot trencar ni la mort. I hem vingut quatre fills i després nou néts. Que avui dins de gran tristor estem especialment contents i agraïts per tanta vida com ens han dat.
Estava al cas de tot, de la religió, de la  història, de la política, del futbol... res d’humà no li era aliè. I mirant la seva vida a poc a poc podem veure com es va anar adaptant a les noves circumstàncies. És cert que el feia patir tot: els fills, les noves tecnologies que el superaven, la política, la situació de Catalunya...

Avui, al voltant del cos sense vida del nostre estimat pare, sembla que Jesús ens digui: voleu més signe que aquest? Morir en pau en la pròpia llar, voltats d’estimació. És la mort que tots voldríem.

 Sonet amb estrambot floral en la mort del pare

“Bona nit i bona hora”, ens vas dir anit
i així ha estat: per a tu la nit millor
la d’anar a trobar-te amb el Senyor,
amb el cor, ben disposat, ardit.

M’has ensenyat tant, des de ben petit:
home humil, abnegat i treballador
tenaç, impacient i lluitador,
que sempre has estimat i, amb fe, has patit.

Mare, fills i néts et diem “a reveure”
tot i que encara ens costa de creure
et sentirem ben a prop cada jorn.

Com una moto -amb llantes Akront-
has emprès el darrer pelegrinatge
amb la llum de Crist, radiant, al teu front.

I les mimoses del teu Calonge estimat
omplen de llum el teu últim comiat.


Jaume Aymar i Ragolta


sábado, 15 de febrero de 2020

Portar a plenitud


Diumenge sisè de durant l’any 16/02/2020

El llibre de la Saviesa ens dóna diverses lliçons: “Tens al davant el foc i l’aigua, tria el que tu vulguis.” Déu afirma i respecta la llibertat de cadascú. Ens mira i ens coneix a fons. És més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos, dirà Sant Agustí.. Ens ensenya també que tenim al davant la vida i la mort. En la manera d’entendre el món semita, més enllà de les aparences, hi ha gent que creiem que és viva i és morta i gent que creiem que és morta i és viva. És una paradoxa, però  dels que moren lliurant la seva vida per una causa noble es diu en un llibre sagrat: “no digueu que estan morts, perquè viuen”.  

Jesús no ha vingut a destruir sinó a donar plenitud. El seu evangeli no suprimeix el valor de cap poble, ni de cap cultura, ben al contrari. Però tampoc no ha vingut a deixar les coses tal com estaven si no que ha vingut a donar-los plenitud és a dir a que siguin allò que estan cridades ser. A conduir les nostres idees, els nostres projectes, fins i tot les nostres institucions cap a la plenitud. Quina comesa tan bella! Per això tenim moltes esperances posades en aquest congrés de laics que s’està celebrant aquests dies a Madrid, perquè volem que tants carismes, tants moviments, tants apostolats associats, donin fruits d’Esperit Sant. Que es posi en relleu el sacerdoci baptismal dels batejats, que s’impulsi el seu enginy, la seva creativitat i la seva fidelitat per fer arribar la Paraula de Déu allà on només els laics poden arribar.

Quan es va posar per escrit aquesta pàgina de l’evangeli, alguns a la comunitat cristiana defensaven l’egoisme de limitar la vigència de la Voluntat de Déu als deures de primera magnitud. No s’adonaven que Déu és pedagog i artista (Gomà) i que per a ell no hi ha res petit.  La Fidelitat, amb majúscules, es teixeix de moltes petites fidelitats quotidianes. Com el microcosmos reprodueix el macrocosmos.
El meu pare era un dels trenta mil oients habituals d’aquesta missa. Però per a mi era un oient molt especial: Sovint al costat de la mare em feia comentaris de la retransmissió. I em donava força saber el bé que fa la missa per la ràdio a les persones ancianes i impedides. Avui sento que el meu pare és viu i que m’escolta.

Perquè la mort ens porta l’abraçada de plenitud del Pare del Cel. A partir d’ara quan m’hi adreci, tindré present en Ell el qui ha estat el meu pare aquí a la terra i que m’ha parlat amb el seu viure de la magnanimitat i l’abnegació.

De totes les mostres de condol que he rebut aquestes darreres hores n'hi ha hagut una que m'ha plagut especialment. És d'una família d'ètnia maputxe, que m'envien una forta abraçada "en el moment de naixement del cel del teu pare". 


domingo, 9 de febrero de 2020

Ja som sal i llum


Setmana 5 de durant l’any.  9 de febrer de 2020, col·lecta contra la fam

Jesús no diu: “vosaltres heu de ser sal” o “vosaltres heu de ser llum”. Ho diu de manera afirmativa: “sou sal i sou llum”. Ho diu als deixebles després de proclamar-los les benaurances de les quals el Mestre era transparència. La sal en aquell temps es considerava absolutament necessària i era un símbol de la saviesa. Pavel Florensky, un dels grans matemàtics i filòsofs del segle XX, té un llibre preciós que es titula  “La sal de la terra” (Sígueme, Salamanca, 2005) i en ell fa la semblança afectuosa del seu mestre espiritual, el monjo o eremita Isidor, que fou realment un benaurat, un personatge excepcionalment humil, que vivia en gran sobrietat enmig de la natura, que n’aprenia les lliçons, que atreia deixebles i que era capaç d’estimar, de perdonar i fins i tot de demanar perdó als seus propis enemics. La sal de la terra.
Recordem que Jesús es va presentar com a llum del món. “Jo sóc la llum del món”(Jn 8, 12) i quan obrem el bé, nosaltres som transparència d’aquesta llum. Les bones obres són la realització autèntica de les Benaurances.

Per la nostra condició de deixebles ja som sal i llum. En el ritual antic del baptisme, juntament amb el ciri encès a molts ens van posar una mica de sal a la llengua per recordar-ho. I com a comunitat “som un poble dalt d’una muntanya”, som comunitats visibles i referents per a molts sense saber-ho. Per tant, siguem conscients del que som, perquè esmercem temps pensant en el que no som i ens oblidem del que som. I això es trasllueix en l’educació, diem a les nenes i als nens: si fossis així o aixà, si t’assemblessis al teu cosí, si fessis com aquell nen de la teva classe... I no ens adonem que aquesta és una pedagogia deficient: només valorant el que una persona és de debò estarem en condicions de dir-li en què ens sembla que hauria de millorar. Sempre la nostra convivència ens sembla defectuosa, sempre ens fixem en allò que hauríem de fer d’una altra manera i mai no agraïm prou el que ja fem i tenim, els actes de generositat de què som capaços. 

Aquesta setmana hem acomiadat la Nuri Bosch Domènech, una laica badalonina activa que va fer de la seva vida un acte de pura generositat: primer en el seu lloc de treball i, després a la catequesi a la nostra comunitat germana de Sant Francesc d’Assís al barri de Bufalà, una catequesi específica amb els infants amb dificultats d’aprenentatge. La Nuri també va pelegrinar moltes vegades a Lourdes com a infermera de l’Hospitalitat i fou voluntària a Can Banús amb els malalts de llarga durada, també va col·laborar aquí a la parròquia de Santa Maria, en la borsa de treball amb els qui cercaven feina, era membre dels Grups d’Oració i Amistat i de l’Apostolat de l’Oració. No tenia pràcticament família i l’església de Sant Francesc dimarts passat es va omplir. La Nuri fou sal i llum. 

Són molts els qui s’han pres seriosament aquesta lectura del profeta Isaïes que hem proclamat: “comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba vesteix-lo; no els defugis que són germans teus”.  I Mans Unides ens proposa avui als Arxiprestats de Badalona, Gramenet, La Cisa i Mataró un objectiu ben concret per a Solwezi, a Zàmbia, a l’Àfrica Austral, el d’ampliar una escola per a infants orfes i nens de carrer per poder contribuir a la millora de la qualitat educativa de la zona i, a la llarga, facilitar l’accés dels joves al mercat laboral.

Jesús diu “en veure el bé que heu obrat, glorificaran el meu Pare del Cel”. És a dir, quan obres el bé, ho sàpigues o no, estàs enaltint la bellesa del Creador, la seva resplendor. És l’eloqüència de les bones obres.

domingo, 2 de febrero de 2020

En la Presentació del Senyor 2020


Estimats germans i germanes. Avui és la festa de la Presentació del Senyor, la popular Candelera per les candeles que hem encès el començament de la missa i que ens recorden la nostra vocació a esdevenir llum i ens permet comprovar que moltes petites llums trenquen la fosca.
El profeta Malaquies escriu anys després de l’exili. Una de les seves preocupacions és respondre als que s’escandalitzaven davant el fet que els injustos, els rics i opressors, els infidels, vivien millor que els fidels. Un escàndol avui vigent. Per això, anuncia vigorosament el “Dia de Jahvé”, quan Déu destruirà el mal per sempre i assegurarà als fidels una vida saludable. Aquest anunci el vincula molt especialment al Temple de Jerusalem, i veu el compliment de les seves esperances quan Jahvé estarà gloriosament present en el Temple, i tothom pujaran a oferir en ell un sacrifici acceptable. Però aquest temple de l’Antic Testament només és un preludi de l’anunci de Jesús que dirà a la samaritana que s’acosta l’hora que els veritables adoradors adoraran el Pare arreu en esperit i en veritat.
És el que hem escoltat a l’evangeli que hem proclamat, en aquesta trobada providencial d’adoració que ens permet contemplar tot l’arc de la vida humana des del naixement, Jesús era petit, fins a l’ancianitat representada per Simeó i Anna, dos vellets sants, que viuen la plenitud de l’amor, com fa palesa la triple referència a l’Esperit Sant. I enmig d’uns i d’altres, dos adults: Josep i Maria, uns pares capaços de meravellar-se del seu fillet. Estem parlant doncs d’una veritable trobada intergeneracional on cadascú esdevé veritable adorador en esperit i en veritat.
I en aquest context, Simeó reconeix en aquell infant el Messies esperat.  I això el fa especialment lúcid per esperar amb serenor la mort. “Ara Senyor deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès...” I fa una profecia, com un testament vital: Jesús no serà neutral, prendrà partit, serà una senyera combatuda, i el dolor conseqüent que traspassarà l’ànima de Maria tindrà sentit: es revelaran els sentiments amagats als cors de molts i tothom s’haurà de posicionar. I Maria guardarà en el seu cor aquella trobada providencial i, ja d’anciana, la compartirà amb els deixebles.
Quina saviesa la gent gran! Quants records dels nostres avis! Quantes coses podem aprendre dels nostres ancians! Quin exemple ens doneu les persones que més enllà de les vostres xacres us manteniu lúcides i actives. Quants testimonis de fe! I quant col·laboren els avis en la transmissió de la fe. Donem gràcies a Déu pel moviment Vida Creixent que ha ajudat i ajuda tantes persones a donar vida als anys. Que ha format persones en la fe. Que ha facilitat el diàleg, l’ajut recíproc i l’amistat...
Que és el que feu amb peculiar intensitat les persones consagrades. Enguany la Jornada de la Vida Consagrada té com a lema: “La Vida consagrada amb Maria, esperança d’un món que sofreix.”  Pensem-hi: Maria va acudir ràpidament a ajudar a la seva cosina Elisabet en els últims mesos del seu embaràs. Amb Ella, milers de persones consagrades arreu del món ateneu mares amb dificultats, lluiteu per la vida del qui encara no ha nascut, teniu cura a persones grans abandonades, de malalts i persones vulnerables.
- Maria va cuidar i educar Jesús. Amb Ella, els consagrats us dediqueu sovint al servei de l'educació de nens i joves.
- Maria va estar al costat del seu Fill en la seva Passió i mort a la creu. Amb Ella, sou molts els consagrats que esteu a prop dels empresonats, dels que pateixen violència, persecució o explotació.
- Després de la mort de Jesús, Maria va acompanyar i consolar als Apòstols, encoratjant l'esperança en la Resurrecció i en la vinguda de l'Esperit Sant. Amb Ella, les persones consagrades porteu alè i consol als que pateixen tristesa, incomprensió, rebuig, angoixes, desesperació. (Missatge de la CEE).
Donem gràcies a Déu també per les persones que en la nostra vida han estat i són llum. Que amb la seva pau interior, amb el seu somriure franc, amb el seu servei abnegat il·luminen les nostres nits... El dia del nostre baptisme sens va lliurar un ciri encès i sens va dir que aquesta flama la fe- la mantinguéssim sempre encesa. Avui festa de la Presentació renovem aquelles promeses que uns altres feren per nosaltres.
I que el Senyor ens faci la gràcia de descobrir el missatge salvífic del patiment i d’il·luminar els nostres germans.
Germans i germanes, donem gràcies de ser cristians.