domingo, 27 de enero de 2019

Pasturar amb amor


Diumenge II de durant l’any
Estimats germans i germanes,
Ahir a la tarda a la parròquia de Sant Esteve de Granollers vam acomiadar el bisbe Jaume Traserra Cunillera, que fou bisbe de Solsona i anteriorment havia estat auxiliar de Barcelona. Professor nostre, era un gran jurista, clarivident i savi, molt culte, afeccionat a la història i a l’art, amb un humor anglès fi i oportú. Ens explicava que quan estudiava a Roma, el papa Joan XXIII, avui sant, el va rebre amb d’altres estudiants en audiència i li va preguntar què estudiava. Quan ell, Jaume Traserra, li va respondre que dret canònic, el papa bo li digué sàviament: ” Ah! El bon canonista és aquell que coneix les muntanyes (les dificultats) i després sap trobar el túnel per passar-hi per sota.” Crec que és un bon consell no solament per als canonistes si no per a tots. Ens cal saber detectar les dificultats de la vida i després ésser enginyosos per sortir-nos-en. Perquè com diu Sant Pau, “quan les contrarietats ens envolten pertot arreu, no quedem del tot encerclats; quan no sabem com escapar-nos, a la fi trobem la sortida; quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans, no quedem del tot abandonats.” (2C 4) Jaume Traserra també va saber ser un bon pastor.  El seu lema episcopal era extret d’una cita de Sant Agustí, i ve a dir alimentar amb amor aquells que tens confiats. Alguns alumnes li dèiem que ens sorprenia que un home com ell, racional i canonista, taxatiu i pragmàtic, de bisbe adoptés un to tan pastoral d’humilitat, de calidesa i de proximitat, d’estimació en definitiva. I ell ens responia: és que he pregat molt i m’he preparat molt en recés per fer bé de bisbe. I així fou.
“L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit...” Paraules del profeta Isaïes que Jesús fa seves a la sinagoga i que podem fer nostres tots els batejats. Recordo que un amic em deia que fa anys es va emocionar molt en llegir aquest text de l’Evangeli d’avui. Per què? Perquè la paraula de Déu és eterna, però el moment en què cada u la rep és personal i intransferible. Ell després de llegir-les va decidir ésser sacerdot i va cursar tota la teologia. Però anys després en un viatge a un país oriental va conèixer la que seria la seva esposa que, per cert, arran de conèixer-lo es va convertir al cristianisme i es va batejar ja gran. Avui el meu amic i la seva esposa són pare de dos fills, tots creients i practicants malgrat viure en un ambient poc propici per a viure la fe. Però la mantenen, amb alegria.
La unció de Jesús es transforma en accions concretes: portar la bona notícia als pobres, alliberar els oprimits, curar les cegueses... Diuen que la paraula clau és salvació. En arameu no existeix la paraula salvació, ni salvar, ni salvador. Sinó Mahyana, ‘el que dona la vida’. Maria, la mare de Jesús dirà al Magnificat: “el meu esperit celebra Déu, que em dóna la vida’” (A. Ama). Anit mateix dos voluntaris recollien un home que havien conegut feia uns dies perquè feia havia trucat la seva porta i ells l’havien desviat als professionals de l’ajuda. Anit els va avisar amb una trucada angoixada. Estava malalt i sol, abandonat, tossint, desconcertat... finalment el portaven a l’operació fred de Badalona que sortosament s’ha posat en marxa aquesta mateixa setmana vencent –diguem-ho amb la boca petita- la inoperància dels professionals de l’ajuda. El van salvar? Si més no el van ajudar una mica a retornar a l’escalf de la vida.
Que amb el testimoni del bisbe Jaume, els pastors sapiguem donar la vida a aquells que ens han estat confiats, alimentant-los amb l’amor.


sábado, 19 de enero de 2019

La festa del miracle


Estimats germans i germanes,
“Canteu al Senyor un càntic nou”,  així diu el salm responsorial d’avui, i així està inscrit en la part més alta de l’orgue de la nostra església. Un càntic nou no vol dir simplement un càntic diferent, vol dir un càntic de plenitud. Cantem poc. Abans se sentia cantar pel celoberts, ara no. De vegades només cantem una mica a l’Església i encara. Ens costa cantar a casa, amb els amics...I cantar és pregar dues vegades!
És significatiu que el primer signe públic de Jesús sigui en una festa de noces. Jesús era un home festiu que cantava i que ballava. Escriu el teòleg José Laguna que fins a tal punt li agradaven les festes que fins i tot els evangelistes van deixar constància escrita de la fama de  “golut i bevedor” (Mt 11, 19). Fins i tot el més espiritual de tots quatre, l’evangelista Joan, obre l’actuació pública de Jesús amb la participació en una festa: les bodes de Canà. Jesús, Maria i els apòstols participen de la joia dels convidats i volen que la festa no decaigui.  Recordo que en una pel·lícula sobre la Mare de Déu es mostrava el Senyor  i la seva Mare participant de la joia d’aquella festa de noces, cantant i ballant aquelles danses hebrees tan belles. I és que la festa és la manifestació de la joia de viure i de creure. I els éssers humans per definició som festius. Cada dia hi ha ocasions de celebrar. Els calendaris ens mostren dies negres i dies vermells. Esperem els dies en vermell i no ens n’adonem i ja han passat. Cada dia del calendari hauria de tenir una petita cua en vermell perquè la festa és la manifestació de la joia de viure i de creure. Preguntem-nos, quina és la darrera festa a la qual hem assistit? Com n’hem sortit? Per fer festa no calen gaire elements, ni menjars costosos, ni beure en excés, ni sorolls a alts decibels... de vegades sembla que si les persones no ens fem una mica de mal, no paguem el tribut d’haver gaudit de la festa.  Com viuen els joves la festa? Saben fer festa? Troben en nosaltres, adults, persones festives? O som cristians amb cara de vetlla fúnebre, com diu el Papa Francesc.
Una vegada una dona senzilla em va demanar de celebrar les noces d’or. Com que era en diumenge, vam haver de fixar-la a les 10 del matí... I jo li vaig dir, ben segur que quan es van casar encara era més aviat oi? I tant, em va dir ella, ens vam casar a les 8 del matí, el meu marit amb el mono de treball i una americana a sobre que li va deixar un amic i jo amb la meva bata de ratlles. I després del casament a treballar. Així és que com que fa cinquanta anys no ho vam poder celebrar, ara sí.
Els mossens de vegades tenim l’ocasió de participar de les festes de noces. I agraïm als nuvis, sobre tot quan són familiars o amics, que ens disposin un lloc a taula
Potser un dels moments més emocionants dels pelegrinatges a Terra Santa són la renovació dels compromisos matrimonials a Canà de Galilea. He tingut l’ocasió de presidir-los algunes vegades i he vist llàgrimes amb molts ulls.
Avui és Sant Sebastià el nostre copatró. Altra vegada ens presentarem davant seu per renovar el solemne vot popular que, en ocasió de l’epidèmia de còlera que va assolar l’aleshores vila l’any 1854, van fer els nostres avantpassats, per mitjà de la intercessió del vostre Màrtir, Sant Sebastià. La paraula “vot” té un origen cristià. És la prometença que es fa a Déu, a la Verge, a un sant, de tal cosa o tal altra si un obté el que demana. Així, a molts altres indrets de Catalunya també es fa encara “un vot de poble” per agrair un benefici antic, habitualment el fet que, per haver invocat un sant, s’hagués acabat una epidèmia. També a l’Església s’anomenen “vots” els que un home o una dona fa per ingressar en una comunitat religiosa. En sentit més modern, el “vot” és la manifestació de la voluntat de cadascú d’aprovar o de rebutjar una proposició, una mesura o d’elegir una persona per un càrrec.
Cada any s’escau de preguntar-nos de quina epidèmia desitgem que ens alliberi el nostre copatró, Sant Sebastià. Jo crec que ens ha d’alliberar de l’apatia, de la indiferència, de la tristesa. Que ens alliberi de la temptació del poder. I també de l’enveja, que és la tristesa pel bé aliè. Demanem-li doncs, entusiasme, implicació, esperit de servei, alegria i caritat.
I fem festa, com Jesús, Maria i els apòstols allà a Canà de Galilea.


domingo, 13 de enero de 2019

Quotidianitat


Baptisme del Senyor 2019

El baptisme de Jesús al Jordà que avui celebrem, culminant el temps de Nadal, no és una cosa improvisada. Jesús s’hi va està preparant en tots aquells anys que anomenem de vida oculta, de vida quotidiana, és a dir de silenci, de filiació, de fraternitat, d’amistat, de treball, de festa. Els evangelistes no en parlen d’aquells anys. Però són molt importants, uns trenta anys de vida privada i només tres de vida pública. Notem  les paraules tan boniques del Pare des del cel :”Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. “M’he complagut”, en passat. Déu Pare s’ha fixat en aquell temps de treball santificador, de festa sana, de silenci creatiu...
La nostra vida de batejats tampoc no s’ha improvisat. Molts de nosaltres venim de famílies de tradició cristiana. Un dia els pares, els padrins, ens van portar a batejar. Als més grans ens hi van portar de molt petits, quan teníem dies i en molts casos ni la mare no podia venir al baptisme perquè encara no li havien dat l’alta i estava enllitada. Aquí mateix, a Santa Maria, el rector que va batejar la Coloma Martí, després sor Francesca, es va molestar perquè quan la van portar a batejar semblava que ja tenia un mes i és que era una nena molt ufanosa que semblava més gran, però només tenia tres dies.
D’altres entre nosaltres han estat batejats d’adults. Encara ha estat més preparat, hi ha hagut una decisió madura, un catecumenat... Tot té el seu sentit. En qualsevol cas l’important és reviure i actualitzar el nostre baptisme. És bo d’anar a retrobar la nostra pila baptismal, si sabem allà on és. Però sobretot és bo que cada diumenge renovem la nostra condició de batejats, en proclamar el credo, en unir-nos a l’eucaristia. És en la quotidianitat, en el dia a dia, que anem fent experiència d’aquest sentir-nos estimats per Déu, molt sovint a través de l’estimació dels qui tenim a prop-
En aquells anys de vida pública, Jesús de Natzaret, històricament parlant, havia de viure molt condicionat. Fill d’un poble petit, menystingut, dominat i oprimit –de Natzaret en pot sortir res de bo?- deia Natanael.  Havent de donar resposta als fariseus, als escribes, als mestres de la llei. Patint sovint la incomprensió dels deixebles que no acabaven d’entendre el seu  messianisme i de les multituds que el volien fer rei, segons el món. Però malgrat tots aquests condicionaments, el Senyor se sentia lliure interiorment, amb la llibertat del qui és plenament conscient de la seva filiació divina: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Jesús és l’estimat de Déu i això el fa sentir lliure per estimar fins a donar la vida. És la font de la seva llibertat interior.
 Nosaltres avui també vivim molt condicionats, en primer lloc, per les nostres pròpies contradiccions interiors, perquè sovint fem el mal que no voldríem fer i no fem el bé que desitjaríem. Vivim condicionats pel context, per la situació del país, per les tensions familiars, potser per la feina, per les dificultats econòmiques, potser pel que diran. Però si vivim en plenitud la nostra condició de batejats, ens hem de sentir interiorment lliures, amb la llibertat dels qui senten i saben que són fills de Déu i no tenen por. Lliures per estimar i per donar la vida amb aquest amor abnegat. Lliures per emprendre un projecte comunitari.
Avui molts avis patiu perquè els vostres fills no han volgut batejar els vostres néts. No us inquieteu. Potser vindrà el dia que els néts es deixaran trobar per Jesús. Vosaltres doneu-los exemple de viure amb alegria la vostra condició de batejats. Un pare jove em deia plorant que havia batejat el seu fill, però que no era prou coherent com per acompanyar-lo en aquest compromís. Em va emocionar la seva lucidesa, ben segur que és el que l’ajuda a ser més coherent.
Que n’és d’important la vida de cada dia. La teva, la meva, la nostra. Deixem que la nostra quotidianitat s’il·lumini. Que puguem sentir-nos dir com el profeta Isaïes, aplicat a Jesús i a cada un de nosaltres: “Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”

domingo, 6 de enero de 2019

Epifania 2019



L’evangeli diu que Herodes convocà tots els grans sacerdots  amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Què vol dir aquesta paraula? És la transcripció del terme hebreu maschiyah, la rel del qual vol dir “ungit”. El Messies és l’ungit. En la tradició bíblica el rei és l’ungit. Es converteix efectivament en rei quan el profeta l’ungeix amb oli sobre el cap. El primer rei ungit fou Saül. El van seguir David i Salomó. La Reina d’Anglaterra, seguint aquesta antiquíssima tradició també fou ungida. L’era messiànica tindrà lloc pel poble jueu, quan hagi recuperat la seva terra, la seva autonomia política i un cap polític anomenat rei Messies.  Això explica el recel del rei Herodes que veia perillar el seu tron...  Però  Maimònides, a l’Edat Mitjana va escriure: “El Messies no és un home. És un període en què la humanitat viurà segons el ritme de la paraula de Déu, de la paraula profètica. I cita el passatge del profeta Isaïes capítol 11, 6: “El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit;  menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’óssa pasturaran juntes,  jauran plegades les seves cries.  El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp.  Ningú no serà dolent ni farà mal.” Ens sembla idíl·lic aquest espai messiànic, però no ho és i en aquesta festa que tots ens fem una mica més infants, sembla que aquest mon nou sigui més possible. El jesuïta italià Bartolomeo Sorge en un llibre recent (V.GÓMEZ-J.M.BENÍTEZ, Confesiones de jesuitas, Libelista, 2018, p. 141) diu: “tinc una utopia per al tercer mil·lenni, imagino el món del demà com una veritable casa comuna, habitada per fi per una humanitat convertida en una única família, on el pluralisme i la diversitat, siguin motiu d’enriquiment mutu i no de divisió, on la convivència civil no es fonamenti en la raça, la llengua o el grau de desenvolupament assolit, sinó en valors morals i religiosos universals.”
Des d’ara per l’evangeli tots els pobles en Jesucrist tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.
Tots nosaltres també hem estat ungits pel crisma en el baptisme, mentre el sacerdot deia:Déu totpoderós, Pare del nostre Senyor Jesucrist, que us ha deslliurat del pecat i us ha engendrat de nou per l’aigua i per l’Esperit Sant, us consagra amb el crisma de la salvació, a fi que, incorporats al seu poble, sigueu sempre membres de Crist sacerdot, profeta i rei, per a la vida eterna.”
El simbolisme dels presents dels mags és encisador: or, encens i mirra.
Hi ha persones que teniu un cor d’or. Que brilleu amb llum pròpia. Que amb el vostre treball ens esperoneu.  Persones que teniu un projecte de vida, que us lliureu als altres, que sou generoses...
Hi ha persones que sou com l’encens, ens ajuden a elevar l’esperit, tot ho deixeu perfumat de transcendència. Són els qui acompanyeu els altres en el creixement personal, o simplement feu la vostra casa més habitable... Sou els qui ens feu viure el joc de la festa.
Hi ha persones que sou com la mirra, teniu cura del nostre cos i de l’esperit. Tants metges de capçalera, o especialistes que viviu amb rigor i professionalitat la vostra missió.
Tots n’hem conegut i en coneixem. O potser ho som.
Ha corregut per les xarxes aquest poema pregària de Miguel de Unamuno.
“Agranda la puerta, Padre, porque no puedo pasar. La hiciste para los niños, yo he crecido a mi pesar. Si no me agrandas la puerta, achícame por piedad, vuélveme a la edad bendita en que vivir es soñar”.
Germans, que recobrem un cor d’infant.


martes, 1 de enero de 2019

Maria revelació de la feminitat


Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu
Deia La Vanguardia d’ahir que les paraules més votades de l’any 2018 han estat en castellà feminismo i en català “dones”. Recordem també que el neologisme més popular ha estat sororitat (fraternitat femenina)
Ja que avui contemplem Maria en el misteri de la seva maternitat divina, preguntem-nos com il·lumina la Verge aquest feminisme que està en boca  de molts.
El Pare Leonardo Boff, en un llibret sobre l’Avemaria, diu que la condició femenina no és exclusiva de la dona sinó que és un factor determinant de tot l’ésser humà, masculí i femení.  Naturalment, les dones personifiqueu més explícitament la dimensió femenina, per això sou dones i no barons, tot i que en vosaltres també hi és present i activa la dimensió masculina. Els barons en canvi explicitem la dimensió masculina: per això som barons i no dones, tot i que en nosaltres també hi és present i activa la dimensió femenina.
En la condició femenina dd hi trobem una constel·lació de qualitats: finor, tendresa, vitalitat, intimitat, sentiment, donació, receptivitat, cura, calidesa, que en la història de la salvació veiem aparèixer com a manifestacions de Déu mateix. En la Bíblia Déu se’ns presenta com una mare que reconforta (Isaïes 66, 1-3), com una mare que té sempre present el fill de les seves entranyes (Isaïes, 49, 15; Salm 25, 6; 116, 5), que l’amanyaga (Os 11, 4); que eixuga les seves llàgrimes (Ap 21, 4). Déu doncs, no és solament un Pare bo, és també una Mare tendríssima. La salvació és l’obra afectuosa de Déu-Mare. I Maria fou l’instrument privilegiat d’aquest dimensió femenina. En ella la feminitat essencial i universal s’ha encarnat (Cf. L.BOFF, L’Avemaria,  Barcelona, Claret, 1981, p. 30-31).
Avui és també la Jornada Mundial de la Pau. El missatge del Papa Francesc, aquest any porta per títol  La bona política està al servei de la pau, cita  les benaurances del polític proposades pel cardenal vietnamita François-Xavier Nguyễn Vãn Thuận  que es va passar 13 anys a la presó i que va morir el 2002.
Em permeto de transcriure-les en plural i d’estendre-les a homes i dones:
Benaurats el polítics i les polítiques que ténen una alta consideració i una profunda consciència del seu paper.
Benaurats els polítics i les polítiques que reflecteixen credibilitat.
Benaurats els polítics i les polítiques que treballen pel bé comú i no pel seu propi interès.
Benaurats el  polític i la política que romanen fidelment coherents.
Benaurats els polítics i les polítiques que realitzen la unitat.
Benaurats els polítics i les polítiques que estan compromesos a portar a terme un canvi radical.
Benaurats els polítics i les polítiques que saben escoltar.
Benaurats el polítics i les polítiques que no té por.
Lligant-ho amb el que dèiem al principi, avui dels 193 països del món només 16 són regits per dones. És poc. És veritat que hi ha un corrent important perquè les dones ocupeu llocs de més responsabilitat i ho feu al vostre estil, però també és veritat que moltes ja governeu les cases amb aquest estil propi. Francesc comença el seu missatge glossant les paraules de Jesús “Pau a aquesta casa”. I explica que la casa esmentada per Jesús és cada família, cada comunitat, cada país, cada continent, amb les seves característiques pròpies i amb la seva història: és sobre tot cada persona sense distinció ni discriminació. També és la nostra “casa comuna”: el planeta en el qual Déu ens ha col·locat per viure i al que estem cridats a tenir cura amb interès.
Si les dones heu estat i sou encara ben sovint les qui governeu la casa, com canviarien les coses si aportéssiu el vostre geni femení en el govern de la casa comuna!
Que Maria, la Noia del poble de vinya i blat, la que va treballar amb les seves mans, la que es mantingué fidel fins al final, sigui el vostre referent més lluminós.