Jaume Aymar i Ragolta

Estimats germans. L’evangeli d’avui diumenge diu els noms dels dotze apòstols amb una petita indicació de cada un d’ells. Quan Antoni Gaudí va transformar, gràcies a aquell donatiu generós d’una dama parcialment anònima, Isabel,   el temple que hi havia projectat, per l’actual, va passar d’una torre a 18 torres. La Torre de Jesucrist (del Salvador): és la més alta del temple amb 172.5 metres, coronada per la gran creu lluminosa dels quatre braços que dimecres passat va beneir el papa Lleó. Els mitjans de comunicació han subratllat que seria la torre més alta de la cristiandat, però s’han descuidat de dir la veritable intenció de Gaudí.   Aquesta alçada no és casualitat. Antoni Gaudí la va dissenyar deliberadament per ser lleument inferior a la cima de Montjuïc (177,7 metres), perquè deia que l’obra de l’home no ha de ser superior a l’obra de Déu. Quan anys després va dissenyar l’Hotel Atraction de NY el va dissenyar amb 300 metres d’alçada, perquè a la zona cero no tindria pr...

  Diumenge III d’Advent Què volem dir quan parlem del goig? Vet aquí una paraula en desús. Abans quan una persona anava ben arreglada, es deia “fa goig!”. Quan l’Antoni Gaudí va completar la torre de Sant Bernabé de la Sagrada Família, li va voler preguntar al mestre de cases com la trobava, i l’home, li va dir senzillament: “¡Fa goig!” una resposta que va complaure molt a l’arquitecte perquè la façana era, precisament, la façana del goig, dels misteris de goig. El goig no és exactament el mateix que el gust. Hi ha persones que quan les presentes a algú diuen “molt de gust”, però rarament diuen “molt de goig”. El goig és assaborir una alegria íntima. Ahir vaig tenir l’ocasió de visitar la nau del Gorg a Badalona, on diuen que hi ha 400 persones que aviat seran desallotjades per ordre judicial. En vaig sortir amb ganes de plorar. Era tot el contrari al goig. Em va desplaure molt i em vaig sentir impotent. Com poden tornar aquests amics, aquests germans, a viure el goig d’exi...

  Reflexions sobre la Sagrada Família Del meu record, tots els bisbes de Barcelona han deixat el seu segell a la Sagrada Família. En temps del Cardenal Jubany la rebuda de Sant Joan Pau II. En temps del Cardenal Carles, els Jocs Olímpics de Barcelona, que van contribuir a difondre mundialment la imatge del temple. En temps del Cardenal Martínez Sistach, la visita de Benet XVI amb motiu de la consagració/benedicció de l’altar i del temple. Les visites començaren a créixer de manera exponencial. I en temps del Cardenal Omella, que ha definir l’església com “preciosa”, el coronament de la torre de Maria. A més s’ha progressat molt en la construcció del cimbori central fins al punt que hom ja parla de coronament de la torre del Salvador el 2026 coincidint amb els cent anys de l’atropellament i mort de Gaudí. Arran del 2010 i potser pel fet que la meva tesi doctoral versés sobre el mestre de Gaudí, Joan Martorell Montells, vaig rebre moltes peticions de particulars i grups d’acompan...

Sant Jeroni de la Murtra, 7 de maig de 2025. Amigues, amics, avui, en aquest 29 aniversari de la pasqua d’Alfred Rubio de Castarlenas, (Barcelona, 12 de juliol de 1919-7 de maig de 1996) ens plau presentar-vos l’orla de la seva promoció de la Facultat de Medicina de Barcelona, restaurada. La promoció de metges de l’any 1943 en la postguerra espanyola i en plena guerra mundial, amb un estol de catedràtics realment extraordinari, amb projecció internacional, ens ajuda a entendre més i millor la figura de l’Alfred. Ell mateix explica: “ La medicina me pareció el vehículo mejor para mi actuación en la vida. Estudié con todo esfuerzo. Y con especial pasión algunas materias (…) Pero no me decidí por ninguna especialidad. Me gustaba ser médico de la humilde y maltratada ‘medicina general’. Pedir la colaboración de especialistas, sí, siempre que fuera oportuno, más procurando tener en todo momento una visión de síntesis ”. Ell deia que el repòs religiós i cultural ajudava les persones per...

Diumenge VI de durant l’any Intencions: avui fem memòria agraïda del meu pare en el cinquè aniversari de la seva mort. Preguem també per la salut del Papa Francesc. Pel proper jubileu dels diaques a Roma. Estimades germanes, estimats germans, tant a la primera lectura com al salm d’avui, Déu ens ha parlat dels arbres per explicar com és i com hauria de ser el nostre comportament. Els qui posen la confiança en els altres i no en Déu els compara a la pomera de Sodoma, en el desert de l’Arabà, que no tasta ni un moment de bonança, que viu en els indrets xardorosos de l’estepa, en una terra salada que no es pot habitar... En canvi els qui es fonamenten en el Senyor els presenta com un arbre plantat ran de l’aigua, que estén les arrels vora el corrent, que no té por a l’estiu i el seu fullatge es manté fresc: en anys de secada no es neguiteja ni deixa de donar fruit. Què ens diuen aquestes paraules del Senyor? Que és que no podem posar la nostra confiança en els altres? És evident que...

Estimades germanes i estimats germans. Quan preguntem a algú com està, li solem preguntar també de seguida per la seva família, per la seva casa... Ahir parlava amb un grup de xicots africans d’un pis d’acollida de Badalona, al barri de la Salut Alta. La majoria tenia famílies, però n’hi havia un que em va dir que no tenia ningú... Preguem perquè pugui fundar o trobar una família. Déu n’hi do dels avatars de la família de Jesús! L’evangeli ens parla d’un pelegrinatge, d’una pèrdua, d’un retrobament. També l’evangeli ens narra el que anomenem la fugida a Egipte (que per a l’església copta és l’arribada a Egipte). Es veu que el llibreter Josep Maria Bocabella en veure un quadre de la fugida a Egipte molt gran que hi ha a Montserrat es va inspirar i va decidir-se s promoure el temple de la Sagrada Família de Barcelona. Quan Gaudí va dissenyar la porta de l’Esperança de la façana del Naixement i va posar dues escenes contraposades: la fugida a Egipte a l’esquerra i la matança dels inno...

Sembla que aquests dies de Nadal tots ens tornem més solidaris, si més no així ho expressen les nostres nadales. Per cert, com gaudim quan rebem encara alguna Nadala escrita a mà entre el magma de missatgets de watsapps i vídeos curts.   Escoltem de llavis de Joan Baptista un missatge senzill i directe de solidaritat El qui té dues túniques, que en doni al qui no en té; i el qui té aliments, que faci de manera semblant». Miro el meu armari i el nostre frigorífic i em quedo sense paraules. Clar que també nosaltres aquí a   la Murtra també som beneficiaris de Càritas, però us asseguro que aquestes festes no ens mancarà res. I vingueren també uns publicans per a ser batejats, i li digueren: «Mestre, què farem?». I ell els digué: «No feu més que el que ha estat establert que feu». I avui tothom vol fer més i més i més. I tothom vol mostrar que fa molt i molt i molt. Limitem-nos a fer bé allò que hem de fer. Quan mossèn Enric d’Ossó li deia a l’Antoni Gaudí com volia que fos el c...

Homilia diumenge X de durant l’any (9/06/24) (Intenció Botó Seckan, avi de l'Ousman, que ahir a Gàmbia, va passar de mort a vida i Derek Dogo que passarà de la vida a la mort i a la resurrecció, pel baptisme) Estimat germans i germanes, l’evangeli d’avui és molt important, perquè resumeix l’actitud que, en els seus tres anys de vida pública, té Jesús davant de la seva família de sang o d’aquells que en l’església primitiva es feien dir “parents de Jesús,” davant dels dirigents dels jueus i davant dels pagans. I per a nosaltres, cristians, cridats a viure com Jesús vivia, cridats a viure el nou estil de Jesús, per reinventar-nos tenim avui aquí tres lliçons de vida. Jesús no tenia casa pròpia. A Cafarnaüm vivia a casa de Simó i Andreu i, allí, els seus parents biològics o aquells que argumentaven que eren parents de Jesús, el vingueren a buscar perquè deien que havia perdut el seny, que havia embogit. És la manera de desactivar una persona: dir-li que està boja. Recordem que h...

Diumenge de la Sagrada Família Estimats germans i germanes. demà comença un nou any civil. Any nou vida nova, solem dir. Però la nostra vida no canvia tant, d’un any a l’altre. Pot ser, i cal esperar, que en el 2024 se’ns obrin noves oportunitats de creixement personal i comunitari... tindrem noves pèrdues, se’ns plantejaran nous problemes i trobarem noves solucions. El que passa és que en cristià «nou» no vol dir necessàriament diferent. Nou vol dir portat a plenitud. Per això parlem d’antic testament i de nou testament, el nou porta l’antic a plenitud... Per tant el que sí que hem de deixar enrere és l’home o la dona vells que fórem i hem de néixer de nou, com Jesús li va aconsellar a Nicodem.   I això vol dir que cada dia, d’alguna manera, en llevar-nos, hem de néixer i que cada dia, en allitar-nos hem de morir. Demanem-li al Senyor de la història en aquesta eucaristia que ens ensenyi què vol dir per cada un de nosaltres ser una dona o un home nous. Avui, capvuitada de Nad...

Ahir conversava amb un amic que està tan desesperat per una dolència física que diu que vol plegar de viure. Vam parlar molt a fons. Tots dos ens vam rebel · lar, jo em vaig emocionar, ell va plorar ... Dono gràcies a Déu per aquest moment tan difícil: els capellans tenim la responsabilitat i el privilegi d’acompanyar persones en els moments crucials de la vida, des del baptisme fins al comiat, passant per tantes nits fosques, mirant sovint de cuidar els cuidadors, mirant d'obrir un porticó d'esperança. I sempre experimentant la nostra petitesa, cercant les paraules més apropiades i obrint-nos al do de l’Esperit Sant. Fent pa de Déu -com escrivia mossèn Lluís Serrallach- i administrant el perdó. Som limitats i pecadors, però això mateix ens fa més propers ens sentim més instruments de la Providència de Déu.  Quan el Cardenal Narcís Jubany ens va ordenar el 6 d’abril de 1986, es parlava de l’Esperit d’Assís, pregària per la pau, després va venir l’atri dels gentils, d’obertura...

Homilia diumenge V de Pasqua A diferència de Joan Baptista, Jesús bevia vi. I fins i tot el titllaven superficialment de “bevedor”.   El vi nou simbolitza la Festa -amb majúscula- la novetat que el Senyor ha vingut a portar-nos i que és incompatible amb allò que és vell: “ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous.” Potser aquest problema dels bots que es rebenten, el jove Jesús l’havia constatat al costa del seu pare Josep, l’artesà o fuster que devia tenir nocions de boter i d’ell n’extreia una gran lliçó. No és la festa vella que degrada o embruteix la persona... és la festa nova de la plenitud. És el vi de la festa. Jesús a l’evangeli empra uns termes que són familiars a tota la conca Mediterrània: la vinya i totes les paraules que s’hi relacionen: el cep, les sarments, el vinyater, l’esporgada, la poda, els bots... El fet és que el vi i la vinya són tan importants a l’evangeli que han arribat a ser símbols...

Homilia diumenge 21 de durant l’any Jesús, en el decurs de la seva vida pública fou molt viatger.   El seu magisteri va ser itinerant. Avui hem escoltat que es va endur els seus deixebles amb la barca a l’altra riba del mar de Galilea i a peu els va fer pujar uns 50 quilòmetres fins a Pànies, anomenada Cesarea de Filip, al nord, a dalt de tot, als confins del paganisme. Una llarga caminada, d’uns quants dies. Anà i tornar. A Pànies hi havia el santuari del déu Pan, el déu dels pastors i dels ramats, el déu de la fertilitat i de la sexualitat masculina. També és el déu salvatge, el déu dels boscos i dels llocs naturals on els humans no hi han actuat. A la gran mola rocosa hi havia encara molts nínxols excavats i dedicats a diverses divinitats. Ell i els seus deixebles van poder veure la porta de l’Hades, la porta misteriosa del món inferior. Només sortir al claustre podeu veure, en la clau de l’Anàstasi, la imatge simbòlica de Jesús, rescatant a les portes de l’Hades els ...

Hem cantat després de la primera lectura del llibre del Gènesi: “quan envieu el vostre alè reneix la creació/i renoveu la vida sobre la terra.” Com ressonen en nosaltres aquestes paraules! Com esperem un renaixement de la creació! Aquests dies de confinament els qui tenim el privilegi de viure voltats de natura hem observat com n’ha estat de diferent el comportament dels animalons... Com els peixos de la bassa de Sant Miquel, han tornat a pujar a la superfície, com els conills i els porcs senglars corren pels camins de dia, com s’atansen les orenetes i els pardals... talment com si sentissin que recuperen els seus espais propis, massa sovint envaïts per la presència humana. Diu el Papa Francesc, fent-se ressò d’un gran pensador el P. Teilhard de Chardin a la Laudato Si :   “El fi de la marxa de l’univers radica en la plenitud de Déu, que ja ha estat assolida per Crist ressuscitat, eix de la maduració universal. El fi últim de les altres criatures no som nosaltres. Però tot...