miércoles, 31 de octubre de 2018

Tots Sants 2018


Tots Sants 2018

Què és la santedat? La santedat és la plenitud de l’amor. Ho direm al prefaci de la missa del dia d’avui. La santedat, doncs, és l’horitzó de tot cristià: Ja estimem, però som conscients que no estimem bé, o que no estimem prou. Sigui com sigui la crida a viure l’alegria de l’amor ple és perenne.

El camí de la santedat és el camí de vegades amagat i de vegades públic de les benaurances. Diem camí amagat perquè les benaurances es viuen sovint de manera interior: la pobresa en l’esperit, la mansuetud, les llàgrimes, la netedat de cor... i diem camí públic perquè d’altres es poden viure de manera més notòria: la misericòrdia, la fam i set de justícia i de pau, la persecució... No tots excel·lim en totes. Podríem pensar en quina i en quina excel·leixen les persones que tenim més a prop. I alhora les benaurances ens ensenyen el rostre d’un Déu que dona el Regne, la terra, que consola, que es deixa veure, que és misericordiós, summament just i pacífic i que en la persona de Jesucrist ha esta perseguit fins a la mort en creu.

Però voldria fixar-me avui especialment en una benaurança, la dels nets de cor. La carta de l’apòstol Sant Joan que hem proclamat, diu que encara no s’ha manifestat com serem, quan es manifesti serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. És una frase una mica enigmàtica però que m’agrada molt, el dia que morim veure Déu cara a cara i això ens farà semblants a Ell, que és l’únic Sant amb majúscules, com cantem cada vegada que celebrem l’eucaristia. Però d’alguna manera ja l’entrelluquem des d’ara quan mirem el món i els altres amb una mirada neta...

El Papa Francesc, a la Gaudiu i exulteu diu: “M’agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient: els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa seva, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen somrient (...) Aquesta és la santedat de la porta del costat” (GE, 7).Tots ho hem dit alguna vegada: “és un sant!” “és una santa!”. De vegades ho hem anat descobrint amb el temps. Havíem conviscut amb un sant i no ho sabíem.

Si estudiem la història trobem renyines, guerres, divisions, corrupció... un veritable femer; els sants constitueixen en canvi aquell filet d’aigua bona que hem de saber descobrir. Els sants han estat la sal de la història. El moviment Vida Creixent per a gent gran, dedica el curs d’aquest any a estudiar testimonis del segle XX.

La santedat és el rostre més bell de l’Església. Ja Joan Pau II ens recordava que el “testimoni ofert a Crist fins el vessament de la sang, s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants”. Per tant hi ha també una dimensió ecumènica en la santedat.

Benet XVI deia que en els sants i en la litúrgia ben celebrada hi ha la millor defensa de l’Església.
Recordo que el meu avi Jaume, deia que tal dia com avui ens hem de felicitar tots, perquè avui és Tots Sants. En certa manera tenia raó. Crec que és important que ens continuem felicitant pel dia del sant, com ho fem per l’aniversari. En d’altres cultures i latituds només es felicita per l’aniversari. Nosaltres en els sants tenim un tresor de saviesa.

Tots caminem cap a aquesta plenitud de l’amor. I cada dia aprenem a estimar, a deixar-nos estimar, a fer-nos estimar. Ens envolta un núvol tan gran de testimonis!


domingo, 28 de octubre de 2018

El cec marginat


Homilia 28 d’octubre de 2018
Els cristians de tota la vida ens hauríem de preguntar si no fem de tap. Vull dir si amb el nostre comportament facilitem els altres l’accés a Déu o més aviat els el privem. Quan diem “que això sempre s’ha fet així” i no admetem cap canvi, quan renyem la gent, quan ens impacientem, quan repetim contínuament als altres allò que haurien de fer... No estem fent de tap? Abans de dir-li a un altre allò que ha de fer, hem de procurar que l’altre, per mitjà nostre i de la comunitat, experimenti l’amor de Déu, que se senti estimat...
Aquell cec cridava planyívolament i tothom el renyava per fer-lo callar. Cal l’imperatiu de Jesús perquè ells canviïn d’actitud i finalment li diguin: “Anima’t i vine, que et crida”. No hagués estat millor que li haguessin facilitat d’entrada l’encontre amb el Senyor?
Facilitar l’encontre amb Déu, aquesta és també i primordialment la missió de nosaltres els sacerdots, que hem de ser misericordiosos amb els altres perquè nosaltres també som fràgils i ens trenquem. Fixem-nos el que ha dit la carta als hebreus sobre els sacerdots de l’antiga aliança: “no els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses”. Els preveres de la nova aliança, els ministres de la gràcia sagramental, conscients dels nostres pecats, ens unim íntimament a Crist Salvador per la fructuosa recepció dels sagraments... (Cf.Decret Presbyterorum ordinis sobre el ministeri i la vida dels preveres, 18)
Diuen que una dona li deia al rector que Déu se li apareixia i que li parlava. El rector-una mica escèptic- li va encarregar que quan tornés la visió li preguntés a Déu quins pecats tenia ell (el mossèn). La dona va acceptar i quan es van tornar a veure el rector li va demanar: “li ha preguntat”. I ella li respongué: “sí”. “I què li ha dit?” “Que no se’n recorda”. És que Déu perdona i oblida.
D’altra banda ens preguntem: Qui era més cec, el que volia veure-hi o els que veient-hi no hi veien? Quan Joan Maragall va escriure el seu famós poema “La vaca cega” va voler expressar la condició humana. La vaca cega “orfe de llum sota el sol que crema” simbolitza els desperts entre adormits, els lúcids entre els ofuscats. En canvi les altres companyes, les que hi veuen i pasturen pels cingles i les comes, pel silenci del prat i en la ribera, viuen absents i tot i veient-hi, en realitat no  hi veuen.
Aquell cec que demana caritat a la vora del camí personifica també el marginat. Com diu la germana Viqui Molins, activa en el quart món, la gran diferència entre el pobre i el marginat és que aquest, el marginat, molesta, fa nosa, ens fa nosa, amb el seu posat, amb el seu alè, amb la seva impertinència, perquè ens reclama fora d’hora de despatx, perquè no sap demanar, perquè cau i recau... Hauríem de veure que darrera la seva aparent inoportunitat hi ha Jesús mateix que truca a la nostra porta... Diuen que Antoni Gaudí li ensenyava a una senyora la façana de la casa Calvet. I ella li fa: “m’agrada, però què és aquella nosa que hi ha allí dalt?” I ell li va respondre: “Senyora, allò és una creu, però és que per a molts la creu, és una nosa”.
Estimats, no n’hi ha prou d’ajudar els exclosos perquè sobrevisquin en la seva exclusió, sinó que cal transformar el cor de les persones i les estructures socials perquè puguin rehabilitar-se i inserir-se en la comunitat... (Antònica Cirer). I per això el procés de rehabilitació ha de ser obra d’equip. Darrera les necessitats materials d’una persona n’hi ha d’altres més pregones: sentir-se reconegut, valorat, estimat, trobar la plenitud de sentit. Les persones marginades també tenen dret a la bellesa.  
Ho hem escoltat a la profecia de Jeremies: “Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs...” Quin goig quan una persona marginada s’insereix novament a la societat!
Celebrem amb goig l’eucaristia perquè és magnífic el que el Senyor fa cada dia, a favor nostre i que els qui queden a la cuneta de la vida puguin tenir un dia lloc a taula.


domingo, 21 de octubre de 2018

A la dreta i a l'esquerra


Homilia diumenge XXIX de durant l'any
“Concediu-nos que el dia que sereu glorificat puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. L’Evangeli només tornarà a usar aquesta expressió unes pàgines més endavant quan parlarà dels dos crucificats al costat de Jesús, en el Calvari, l’un a la dreta i l’altra a l’esquerra i Jesús al centre, coronat d’espines i clavat a la creu, sota el rètol paradoxal: El rei dels jueus... Però sota aquesta petició agosarada de Jaume i Joan d’un llocs destacats a la glòria, batega un desig incondicional: estar sempre amb Ell. (Gomà)
Estimats germans i germanes, nosaltres també volem estar amb Jesús i per això volem ser fidels a la nostra vocació de batejats i per això hem pujat a l’església aquest diumenge.  Quan es va posar per escrit l’evangeli, les imatges de la copa i del calze i la imatge del bany o del baptisme, reflectien ja el sentit d’iniciació i d’educació martirial que tenen els sagraments del baptisme i de l’eucaristia. Ho repetim en acabar la consagració: “Anunciem la vostra mort/ confessem la vostra resurrecció/esperem el vostre retorn/Veniu Senyor Jesús”. Cada missa és l’anunci de la passió de Jesús en el calvari. És la confessió de la seva vida plena i és l’espera amatent de la seva vinguda final.
Però d’aquestes conviccions en donem testimoni sobre tot amb els fets: amb el servei abnegat i silenciós. De petits molts volien ser missioners i molts col·laboràvem en el Domund amb aquelles guardioles, pels carrers, de dos en dos... I tots pregàvem pels missioners i missioneres. De més gran n’hem conegut alguns i ens ha fascinat la seva vida de lliurament incondicional.
Avui el perfil del missioner ha variat molt. Catalunya Cristiana informa que hi ha més de 600 laics missioners enviats per les diòcesis espanyoles i d’aquests aproximadament la meitat són matrimonis, la majoria amb fills. Aquestes famílies missioneres poden pertànyer a diversos moviments i participar d’espiritualitats diverses, però sempre constitueixen un testimoni eloqüent, que interpel·la. Com podeu suposar, aquests laics missioners que porten l’evangeli a d’altres cultures sovint han de fer front a moltes dificultats com ara deixar la feina amb el risc de perdre-la. En ocasions, el fet que un matrimoni surti en missió vol dir també que s’ha de separar temporalment dels fills o confiar a d’altres la cura dels pares ancians, però sobre tot que ha de deixar l’entorn i començar a viure en un de nou. El Papa Francesc a la Gaudiu i Exulteu afirma que l’Església “no necessita tants buròcrates i funcionaris sinó missioners apassionats, devorats per l’entusiasme de comunicar la veritable vida” (n. 138). Els missioners volen que tothom pugui estar prop de Jesús.
Per això tota l’església es troba en estat de missió. Tots som enviats a les perifèries existencials. I alguns per raó d’edat o pel fet d’estar impedits s’uneixen a la missió amb la pregària i el pensament. Els qui ens escolteu ara per la ràdio perquè sou grans o perquè sou a l’hospital recordeu que un pot ser missioner sense necessitat de desplaçar-se a d’altres països, sense moure’s de casa. Santa Teresa de Lisieux,  no es va moure mai del convent i fou proclamada patrona de les missions, perquè sempre pregava pels missioners i sempre fou el seu desig ardent ser-ne fins als últims confins de la terra. El papa Francesc ha dit que “la vida del missioner sempre és desordenada”. Aquesta frase pot sobtar una mica, però si ens hi fixem bé, veurem que és ben bé així. Un missioner està sempre a la que salta, pendent de les necessitats que sorgeixen, amb molts fronts als quals ha de donar resposta, sovint amb pocs mitjans. Els missioners, sovint, han de recórrer llargues distàncies, no poden tenir horaris massa rígids, arriben tard, especialment els missioners laics han de conciliar la vida familiar amb els seus apostolats i, sobre tot, amb el conreu de la interioritat i la pregària. Perquè, afegeix el bisbe de Roma: el missioner “solament té una seguretat d’ordre: l’oració i amb l’oració va endavant.”
I em venia a la ment aquella escena de la pel·lícula “De Dioses y Hombres”, quan aquella bona dona s’oposa a que els trapencs hagin de marxar del seu país per la persecució religiosa i el monjo li diu: “nosaltres som com els ocells, que anem d’ací, d’allà” i ella li respon, sàviament: “no els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sosté.”
Com escrivia el filòsof Xavier Zubiri i cita també el Papa Francesc: “no és que la vida tingui una missió, és que tota ella és missió.”


sábado, 13 de octubre de 2018

Herència o do


Diumenge XXVII de durant l’Any

Fixem-nos en la pregunta que aquell home que corre fa a Jesús: “Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?”. En la versió en castellà “què he de fer per heretar la vida eterna?” És molt comprensible que una persona rica que potser ja havia heretat i que ben segur que posseïa, es plantegés la vida eterna com una mena de tresor que un posseeix o hereta.  Molts de nosaltres ja hem fet o estem a punt de fer testament. És útil i en la majoria de casos és necessari. Però la vida eterna ni la podem heretar ni la podem deixar en herència, per posseir-la després, perquè la vida eterna és un do. Per més obres bones que fem, doncs, no ens estem guanyant la vida eterna, no la comprem la vida eterna, senzillament la rebem gratuïtament.
Jesús, amb tot, com a bon Mestre no corregeix directament aquell home,  com sí que va corregir la mare de Jaume i Joan que li demanava prerrogatives de poder per al seus fills. A aquell home ric li fa repassar breument els manaments, avui diríem l’ètica de mínims, i quan l’altra li diu que ja els compleix li fa una proposta “de màxims”: “Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor guardat en el cel”. És la gran paradoxa del cristià: quan més donem, més rebem, que és el que li dirà després a Pere.
Hi ha un detall que no ens passa desapercebut, Jesús a aquell home se’l mirà amb afecte (en castellà “lo amó”). Abans de recordar a una persona què és el que ha de fer cal estimar-la. És ben cert, només des de l’estimació es poden demanar coses. És un bon exercici de pedagogia.
El P. Jaume Sidera, claretià, en el comentari del Full Dominical respon així la pregunta dels deixebles: “Llavors qui es pot salvar?” diu: “Ningú sense la gràcia de Déu. No és possible ser servidor de Déu i esclau de les coses. Què pot fer-hi Déu? Alliberar-te de la idolatria d’allò que consideres teu i ajudar-te a comprendre que ets administrador, no amo”. Un vell amic em deia “fixa’t que som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escriu: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”.
Avui a l’Església vivim el goig de la canonització de Pau VIè i d’Òscar Romero. Dos bisbes que es conegueren personalment i que es respectaren i s’estimaren. Visqueren en un mateix context històric i els uniren moltes preocupacions comunes. Pau VIè al final del Concili Vaticà II escriví un missatge als pobres, als malalts i als qui sofreixen... i Romero és conegut com l’arquebisbe dels pobres.
I aquesta pobresa no és solament personal, és també comunitària. Som un petit ramat. Una minoria creativa, com deia Benet XVI. Afortunadament no vivim ja en un règim de cristiandat on per ser ciutadà calia ser batejat, com recordava fa ben poc el P. Sosa, el general dels jesuïtes Avui els cristians som conscients que vivim en una societat plural i que la nostra veu és una de moltes.
I no obstant la nostra pobresa, el Pare ens ha donat el Regne, el tresor més gran. El Regne, el projecte de nova societat, d’un nou model de relacions humanes. Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. El que Jesús va confiar als seus deixebles. La civilització de l’amor.
A la Mare de Déu, en la seva advocació del Remei, la festa que avui també celebrem, se la representa amb una planta medicinal a les mans, que ella ens ajudi a enfortir la nostra salut en el cos i en l’esperit i ens faci viure ja des d’ara l’amor abnegat que porta sentors d’eternitat.

sábado, 6 de octubre de 2018

Amor més enllà de la mort


Homilia diumenge XXVI de durant l’any (7/10/18)

Recordo una vegada quan feia poc que m’havien ordenat de prevere estava preparant el casament d’uns familiars. Quan els vaig preguntar per què es volien casar per l’Església –una pregunta que ara no faig de manera tan directa- ell em va respondre de seguida i molt convençut: “perquè vull continuar estimant-la, més enllà de la mort”. Anys després Joan Rigol feu una tesi que porta precisament aquest títol: “Amor més enllà de la mort”. I és que hi ha contraents que no es plantegen “fins que la mort ens separi” sinó que saben que l’amor roman “fins l’eternitat”.
La indissolubilitat del matrimoni es troba avalada per aquest text de Jesús. Però per què diem que el matrimoni és indissoluble? Per què hi ha una relació prèvia que és l’amistat, i l’amistat quan és autèntica, no es pot dissoldre. Hi ha amics amb els quals potser fa anys que no ens veiem, però quan ens retrobem és com si ens haguéssim vist ahir mateix: és una amistat autèntica. És el “decíamos ayer” de fra Luís de León quan va reprendre les lliçons després de quatre anys de presó.
D’altra banda, en aquell context de discriminació de la dona, Jesús actua com a valedor i defensor seu. Una dona divorciada, com una vídua o una dona sola era encara més vulnerable. A aquells fariseus, tots homes per cert, només els interessava saber si el marit es podia divorciar de la dona.  O potser el que en realitat volien era posar a prova Jesús i veia si ratificava o no el que havia dit Moisès. Però el Senyor després de recordar la seva duresa de cor, tot seguit els recorda que Déu va crear l’home i la dona. En recordar-ho els posa a tots dos en el mateix nivell (cosa inaudita per l’època) els recorda la seva voluntat d’unitat i quan explica el divorci ho fa tant de l’home de la muller, com de la dona del marit.
Hi ha accions en la nostra vida que tenen voluntat d’eternitat. És un goig quan veus un matrimoni que es prepara amb maduresa per rebre el sagrament. Aquesta setmana mateix he preparat uns contraents ja grans, i em deien que ells creuen que hi ha tants fracassos matrimonials per la frivolitat, és a dir per no prendre’s prou seriosament l’altre. De vegades els pregunto quines experiències els han unit més com a parella i molt sovint parlen d’una malaltia o de la pèrdua d’un ésser estimat.
El papa Francesc a l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia recorda que a les persones divorciades que viuen una nova unió, és important fer-los sentir que són part de l'Església, que «no estan excomunicades» I no són tractades com a tals, perquè sempre integren la comunió eclesial. I ens recorda seguint el Sínode que aquestes situacions «exigeixen un atent discerniment i un acompanyament amb gran respecte, evitant tot llenguatge i actitud que les faci sentir discriminades, i promovent la seva participació en la vida de la comunitat. Per a la comunitat cristiana, fer-se càrrec d'ells no implica un debilitament de la seva fe i del seu testimoni sobre la indissolubilitat matrimonial, és més, en aquesta cura s’expressa precisament la seva caritat ».
Saber que hi ha moltes relacions que es trenquen no ens ha de fer oblidar que moltes romanen fidels. Hi ha molts matrimonis que han romàs units malgrat les dificultats o fins i tot gràcies a les dificultats. Aquesta setmana he tingut el goig de celebrar amb els meus pares el 62è aniversari del seu casament. Si hi sumem 6 anys de nuviatge són gairebé setanta anys de coneixença: i quanta saviesa en parlar de la seva relació! A ells i a tots els qui romanen units, malgrat les dificultats, s’escauen molt les paraules del salmista: “Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins (...)”. Germans que ens puguem continuar estimant més enllà de la mort.