sábado, 30 de junio de 2018

Pèrdues


Homilia diumenge XIII de durant l'any 1/07/18
A la nostra vida experimentem moltes vegades pèrdues. De  persones estimades, de salut, de feina. De vegades experimentem també la pèrdua de confiança... Cada pèrdua comporta un dol i cada dol s’ha de saber passar, elaborar, treballar... Viure com si el dol no existís, mirar cap a un altre costat, és enganyós i tard o d’hora porta les seves conseqüències...
L’evangeli d’avui ens presenta dos tipus de pèrdues. Aquella dona feia molts anys que tenia pèrdues de sang, era un dolor continuat. Jaire i la seva muller estaven a punt de perdre la seva filla era una pèrdua puntual, però molt dolorosa. Hi ha una cosa que no s’acaba d’entendre: com pot ser que quan li demanen a Jesús que vagi amb urgència a curar la noia del cap de la sinagoga, el Senyor s’entretingui pel camí amb aquella dona humil que tenia pèrdues de sang? La filla de Jaire, una nena de dotze anys estava a punt de morir, no corria més pressa el seu cas que el d’aquella dona que al capdavall, després de dotze anys de pèrdues hagués pogut esperar mitja hora? Humanament no s’entén, divinament sí. Fixeu-vos que també quan li diuen a Jesús que Llàtzer el seu amic està malalt, a l’altra banda del Jordà, s’espera dos dies a anar-hi. Quan hi arriba, després d’un viatge llarg, Llàtzer ja porta quatre dies mort. Per què ho ha fet? Per què no hi ha anat immediatament? És com per posar a prova la fe dels deixebles. I malgrat la certesa que el ressuscitarà, Jesús no deixa de plorar... Decididament el temps per Jesús té un altre valor. Davant dels qui volien arrancar el jull entre el blat immediatament, el Senyor en la paràbola recomana paciència, que creixin junts... ja vindrà al final la sega dels àngels.
El denominador comú de ambdós miracles el de l’hemorroïssa i el de la filla de Jaire és la fe. Jesús li diu a l’hemorroïssa: la teva fe t’ha salvat. No li diu la teva superstició t’ha salvat. No li diu la teva religiositat popular que s’ha de purificar t’ha salvat. No: li diu “la teva fe”.  Alguns es mofen quan veuen una velleta besant els peus d’un santcrist o una relíquia... Qui som per jutjar la fe de ningú? En els qui avui toquen la vora del mantell, el Cardenal Carlo Maria Martini, en una carta pastoral, hi veia aquells que en la societat necessiten “superar els bloqueigs de la comunicació”... Hi hem de veure també els qui potser després d’anys, s’atansen tímidament a l’Església potser per demanar un sagrament, o una missa, per posar un ciri o senzillament algú que els rebi bé, que els escolti i els orienti.
Pensem en els emigrants que arriben a les nostres costes. Porten la motxilla de la pèrdua. Han perdut –ni que sigui temporalment, de vegades una temporalitat molt llarga- parents, amics, tradicions.... La immigració és una pèrdua. I toquen les nostres costes pensant que la vida els canviarà, que trobaran una feina estable... i tot això demana molt de temps: arrelament, permisos... hem d’acollir-los bé i això vol dir escoltar-los, fer-los costat, acompanyar-los en el seu dol i ajudar-los a trobar una sortida. Només que cadascú ens n’ocupéssim d’un, el panorama fora un altre.
La nostra fe no estalvia el dol, però hi dóna una resposta... Una senyora gran amb una discapacitat física des de menuda deia a una amiga que després de tants anys encara es rebel·lava contra aquella mancança... L’amiga li responia que intentés llegir-la en positiu: gràcies a aquella mancança ella havia cultivat molt més el seu interior, havia pregat, havia llegit, s’havia format, anava a exercicis... Si no hagués tingut aquella mancança probablement no hauria fet res de tot això...
Al final, gràcies a la fe aquella bona dona de l’evangeli recupera la salut i la filla de Jaire, la vida... Nosaltres no podem guarir ningú instantàniament ni molt menys ressuscitar-lo, però sí que podem estar al costat del qui pateix, escoltant-lo, acollint-lo...demanant la seva salvació, la seva salut en el cos i en l’esperit... com diu Sant Pau: “allò que us sobra a vosaltres, compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells que supleixi el que us farà falta a vosaltres”. Som molts els qui estem implicats en aquesta pastoral de l’hospitalitat; que el Senyor ens doni la virtut de la perseverança, amb la confiança que un dia les pèrdues esdevindran guanys.

domingo, 24 de junio de 2018

S'ha de dir Joan


Estimats germans i germanes,

Potser un dels moments més entranyables de la preparació del baptisme és aquell de triar el nom que el nadó ha de portar. Avui com ahir aquest tema és motiu de diàleg i fins i tot de discussió a les famílies. L’altre dia parlant amb un grup de dones adultes em deien que totes elles porten el nom de pila de les seves àvies. La repetició de noms és molt freqüent en totes les nissagues. Avui això ja és poc sovintejat. Normalment es trien noms curts, fàcils de dir i els noms més tradicionals van quedant relegats. Es veu que en temps de Joan el Baptista el nom ja era important i els veïns i parents insistien que s’havia de dir com el pare; portar el nom del pare era seguir la tradició i també l’ofici sacerdotal que aleshores s’heretava. Però tant Elisabet com Zacaries sabien que aquell nen s’havia de dir Joan, el cel els ho havia dit... El nom és un missatge, Joan vol dir "Déu és bondadós"
I aquesta ruptura amb la tradició, amb el “sempre s’ha fet així”, revela una realitat més pregona: Joan no heretarà el ministeri sacerdotal del seu pare, no exercitarà el seu ministeri al temple, si no al desert, sota la volta immensa del cel; no l’il·luminaran les làmpades, sinó el sol, la lluna i els estels. Joan tampoc no anirà vestit com el seu pare - aleshores els sacerdots portaven uns pantalons de lli fins els genolls, una túnica feta de lli pur que els cobria des del coll fins els peus, un cinturó, un turbant també de lli - Joan vestirà una pell de camell.  Joan no prendrà menjars escollits sinó que s’alimentarà de llagostes silvestres i de mel boscana... Joan el Baptista no oferirà encens al Sant dels Sants, sinó que ell mateix farà de la seva vida una ofrena d’encens plaent. I predicarà amb força un baptisme de conversió. Joan no restarà mut, sinó que serà la veu...
L’església ortodoxa oriental commemora a sant Joan el Precursor en sis dies de festes diferents. A l’església catòlica són dues: la d’avui, el seu natalici, sis mesos abans del Nadal i la de la seva degollació el 29 d’agost; i l’evoquem cada dia en el Càntic del seu pare Zacaries a Laudes: “I a tu infant et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins, faràs saber el poble que li ve la Salvació, el perdó dels seus pecats.” Fins i tot a l’Alcorà tant Zacaries com Joan són reconeguts com a profetes.
Joan i Jesús, a més de cosins, foren grans amics- us heu fixat que els cosins també solem ser bons amics?- Jesús admet ser batejat per Joan, li dedica paraules d’elogi i viurà un dol quan s’assabenta que Joan és decapitat per ordre d’Herodes, un fet que marca l’inici de la seva predicació.
Molts porteu el nom de Joan o de Joana, o de Jan o Jana. Avui celebrava el seu onomàstic el bisbe Joan Carrera. Li plaïa celebrar-lo amb una eucaristia i amb un dinar de germanor amb persones que havia tractat en el decurs dels seus anys de ministeri. Explicava que ell va decidir fer-se sacerdot quan d’infant per la guerra, amb les esglésies fumejant, va sentir dir pel carrer que ja no hi tornarien a haver capellans... I el proper 11 de juliol a Montserrat, en el pelegrinatge dels Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, el recordarem especialment en l’aniversari de la seva ordenació
Estimats germans i germanes. Quan vegeu batejar els vostres fills o néts, penseu si us plau que la mà del Senyor és amb aquell infant i que vosaltres haureu de facilitar el somni que Déu té per a ell, que potser serà una ruptura fecunda amb allò “que sempre s’ha fet.”
Recordo el cas d’un badaloní: en Joaquim Torrents Lladó. De petit no era gaire bon estudiant. El mestre, home savi, el senyor Miquel Nolis, que molts recordem, deia els seus pares: “no l’obligueu a estudiar a aquest noi, que faci d’altres coses... no ho sé, que pinti”. Els pares li van fer cas. I en Joaquim Torrents va esdevenir el nostre millor retratista. Altres exemples: mossèn Cinto Verdaguer era un estudiant mediocre i va arribar a ser el millor poeta de la Renaixença, el més recitat i cantat. Antoni Gaudí també era un estudiant desigual i ha esdevingut un arquitecte de renom mundial...
Germans, a l’església oriental i també al romànic i al gòtic hi ha una representació iconogràfica a portalades, mosaics i pintures... que porta el nom de deèsi que, en grec. vol dir “pregària” o “súplica” representa Crist en Majestat o Crist Pantocràtor entronitzat flanquejat per la Verge Maria i Sant Joan Baptista que tenen els seus rostres mirant a Crist amb les seves mans en posició de súplica en nom de la humanitat. És la pregària que nosaltres avui continuem i actualitzem.

domingo, 17 de junio de 2018

Créixer en silenci


Diumenge XI de durant l’any (17/06/2018)

Aquesta setmana han mort dos grans teòlegs catalans: mossèn Josep Maria Rovira Belloso i mossèn Manuel Claret. Tots dos professors de la Facultat de Teologia de Catalunya, tots dos pastors propers, tots dos amb una actitud d’escolta i de diàleg fecund amb la cultura contemporània.
Mossèn Rovira Belloso, en un llibre titulat Qui és Jesús de Natzaret. Una teologia per unir coneixement i vida (Barcelona, 2005) parla de les dues paràboles de l’evangeli d’avui i escriu sobre la llavor que creix tota sola: “Com n’és de silenciós l’apropament i el creixement del Regne de Déu en nosaltres. I sobre la paràbola del gra de mostassa: Vivim una gran esperança, com n’és de petita la llavor! Com n’és de frondós l’arbre que acull els ocells!”
Voldria aplicar aquestes dues paràboles a les famílies que tant va acompanyar mossèn Claret. I fer-ho en l’esguard de la trobada mundial que hi haurà a Dublín el proper mes d’agost.
Efectivament a la família és on vivim més de prop el creixement personal: el físic i l’interior. A la família aprenem l’art de conviure. A la família els diàlegs, les converses, les reunions, són importants... Però també ho son molt els silencis. Quantes persones grans ens diuen: “a casa amb una mirada del pare o de la mare ja en teníem prou.” Deia un amic que a casa les coses realment importants no s’han d’estar parlant sempre, perquè ja se saben. I de la mateixa manera que una planta no creix perquè se li estirin les tiges o les branques, també les persones creixem per dinamisme interior. I aprenem a ser pacients, com el pagès. Certament que hi ha vegades que hauríem d’explicitar més que ens estimem, però hi ha moltes coses que no cal dir-les, ja se saben. Esguardem els silencis de la Sagrada Família de Natzaret.
Ahir comentàvem amb els escoltes de l’Agrupament Jaume Ortíz com n’és d’important que els pares dels infants i els caps de l’agrupament es reuneixin sovint, com ho és que pares i mestres o pares i catequistes dialoguin sobre els infants. De petit em donava pau saber que els meus pares es reunien amb els professors del col·legi per parlar de la meva educació i la dels meus germans. Ens feia sentir importants. Sentíem que teníem un sostre ben travat.
A la família vivim els petits gestos d’amor quotidians que van construint el Regne de Déu. Els pares contemplen i s’alegren de la lenta maduració dels fills. Els fills veiem com els pares es van fent grans, advertim les seves complicitats, les seves topades i reconciliacions. És bonic que els avis parleu sovint dels vostres néts i sovint ells veuen com vosaltres “encara donen fruit a la vellesa, continuen plens d’ufana i de vigor”, com hem cantat en el salm. A la família aprenem a estimar, de vegades a cops de ferides i d’ensopegades. A la família aprenem a caminar al pas d’aquell que camina més lentament.
Que el Senyor de la vida doni el premi del seu treball a mossèn Rovira Belloso i a mossèn Claret i que nosaltres sapiguem aprofundir en el seu llegat.

domingo, 10 de junio de 2018

L'estratègia del mal


Estimats germans i germanes,

El que anomenem Mal amb majúscula és un misteri que ens embolcalla i ens interpel·la.  Cada dia en tenim experiència. I ens interroguem per les seves causes i les seves conseqüències. Ja s’ho preguntava fa anys l’autor del llibre del Gènesi i hi trobava respost amb imatges vives, altament simbòliques. El relat d’Adam i Eva i la serp que hem escoltat ens evoca una realitat molt humana, quotidiana: el mal se’ns presenta amb aparença de bé, ens tempta, hi caiem i sempre pensem que el culpable és un altre. El mal enterboleix la comprensió que tenim de nosaltres mateixos i dels altres: Adam s’avergonyeix de la seva nuesa i, arran del pecat, distorsiona la seva visió de la innocència.  Però a més hi ha en el text una intuïció pregona: el Mal no és la simple suma de les males accions que són conseqüència de la llibertat humana, sinó que és una realitat que ens depassa i ens supera. Per això es concreta en algú estrany a l’ésser humà: a l’Antic Testament representat en una serp, al Nou el mateix diable (diábolos), el calumniador, el qui llença mentides,  el qui esquinça i divideix, el temptador...
Jesús mateix va ser desacreditat. Deien que tenia un esperit maligne. Fins i tot seva mare i els seus germans el van a buscar perquè creien que havia perdut el seny. Això el fa reaccionar amb fermesa: el qui injuria l’Esperit Sant, és a dir el qui titlla d’esperit maligne al mateix Déu –i podríem dir al mateix ésser humà, temple de l’Esperit Sant- és un rebel i un mentider que fa confondre el bé amb el mal. Es tanca al perdó de Déu.
El Papa Francesc, a la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa (GE) diu que quan Jesús a l’Evangeli ens va deixar el parenostre ens va dir que demanéssim al Pare que ens deslliurés del mal. L’expressió utilitzada –diu- no es refereix al mal en abstracte, la seva traducció més precisa és “el Mal”, un ésser personal que ens assetja (GE, 160) i afegeix: “Com saber si alguna cosa ve de l’Esperit Sant o si en el seu origen hi ha l’esperit del món o l’esperit del diable? La única forma és el discerniment, que no suposa solament una bona capacitat de raonar o un seny: és també un do que cal demanar. Si ho demanem confiadament a l’Esperit Sant i alhora ens esforcem per desenvolupar-ho amb l’oració, la reflexió, la lectura i el bon consell, segurament podrem créixer en aquesta capacitat espiritual” (GE·, 166).
Avui fa anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer. Mossèn Cinto, un dels nostres grans poetes, el més cantat encara popularment, que va lluitar contra el maligne amb totes les seves forces. Els seus exorcisme que anotava curosament, eren l’expressió més crua de la seva lluita contra el mal. Segurament mancat de prudència o d’un apropiat discerniment (no podem jutjar) aquesta lluita fins al final el va portar a la incomprensió, al confinament fins a la seva suspensió “a divinis”, durant dos anys passats en solitud i amargor on no va deixar d’escriure. Però per fi rehabilitat i després d’uns anys de beneficiat a la parròquia de Betlem, a la Rambla, el seu enterrament fou una de les manifestacions de dol més multitudinàries de la història de Catalunya i fins i tot durant la guerra es va respectar el seu monument perquè el poble el sentia com a propi.
Alguns autors sostenen que el drama de mossèn Cinto, va afectar fortament el seu gran amic l’arquitecte Antoni Gaudí i el va portar a un dejuni rigorosíssim la Quaresma de 1894, del qual només el va fer sortir la paraula sàvia del doctor Torras i Bages. Curiosament avui mateix també fa anys de la mort del servent de Déu  Antoni Gaudí. A ells –que ja deuen gaudir de la felicitat perpètua- demanem que el Senyor ens faci el do del discerniment.

sábado, 2 de junio de 2018

Corpus 2018


Estimats germans i germanes:

La festa d’avui és una conseqüència lluminosa de l’Encarnació. Jesús menjava i bevia, 
caminava i reposava, deixava que el mullés la pluja i s’exposava al sol del seu país, les multituds l’empenyien per tot arreu... Jesús fou colpit en el seu cos amb crueltat i gloriós i tot es mostrà amb les seves nafres... Cada vegada que consagrem el pa i el vi, repetim el gest suprem del Senyor, diem “això és el meu Cos”, “aquesta és la meva Sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, sinó “el cos de Crist.”  El nostre sistema de creences es basa en la corporalitat.  No som àngels. Necessitem del cos quan caminem, quan pensem... Hem d’estimar el nostre cos de manera  benvolent. Hem de tenir-ne cura. En conseqüència també hem de respectar i tractar apropiadament el cos dels altres.
Per això tot abús- sexual, de poder o de consciència- és menyspreable. I l’Església està vivint en aquest sentit una gran purificació. El cas de Xile, pot repetir-se en d’altres indrets. Però per evitar d’arrel els abusos cal fer una gran feina de prevenció i la millor prevenció és en el si de la pròpia família. És allí on s’ha d’educar en la sana corporalitat, en la tendresa delicada, en el respecte amorós envers l’altre.
Les obres de misericòrdia de les quals parla Jesús a evangeli són obres corporals: donar de menjar al qui té fam, vestir el despullat, acollir el pelegrí, visitar el malalt i el pres... És un signe del temps la consciència cada vegada més clara que no es pot vulnerar la intimitat de l’altra, la seva integritat.
I cada vegada que alcem el calze és com si brindéssim per la salut, la salvació del món. Per això hem cantat al salm: “com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet? Invocant el seu nom alçaré el calze per celebrar la salvació
El Papa Francesc ens recorda que quan rebem Jesús en la comunió renovem la nostra aliança amb ell i li permetem que realitzi més i més la seva obra transformadora. Rebem doncs l’eucaristia amb unció i amb dignitat. Però rebre-la significa que ens hem d’anar transformant també en persones eucarístiques, és a dir persones que fan de la seva vida una constant acció de gràcies. Quan rebem Jesús en el nostre interior fem una estona de silenci sagrat i li donem gràcies. Potser aquest és el moment més intens de la celebració de la missa.
Jesús és present a l’altar i al sagrari, en la custòdia, però també en el llit del dolor, també en els qui dormen a la intempèrie... Per això avui és també el dia de la Caritat, perquè l’amor de Crist envers nosaltres l’hem de testimoniar en l’amor envers els germans, especialment els més necessitats i Càritas ens recorda, amb el lema de la campanya d’enguany, que hi ha moltes persones que viuen en la precarietat.
El nostre Corpus té una dimensió de bellesa i de festa. És bonic de veure avui l’animació de grans i petits que aquí Dalt la Vila, des de primera hora s’afanyen a fer les catifes de flors. Fa vint-i-cinc anys que els mateixos veïns va reprendre aquesta antiga tradició. És art efímer, però d’una gran bellesa. Cada any, prop de la Creu de Montigalà, apareix una catifa bellíssima que algú fa anònimament i que té el valor i el sabor d’una promesa.
Hi ha també una dimensió cívica en la solemnitat d’avui. Corporalitat i corporació són paraules germanes. Volem ser un poble que com explica el llibre de l’Èxode  “respongui a una sola veu.” El nostre país ha viscut en pocs dies un canvi polític vertiginós. Voldríem que el canvi fos també de llenguatge. Que el llenguatge barroer de la desqualificació, del ressentiment, de la prepotència, donés pas a un nou estil de fer política. La mateixa paraula “partit” ja evoca divisió... Potser no hi hauria d’haver tants “partits” i més plataformes cíviques unitàries... Voldríem una nova manera de fer i de viure la política, regenerada. El poble té un sisè sentit per ensumar els polítics que tenen de debò voluntat de servei i els que només són trepes. Com ens uniren les grans causes! Ho canta Marina Rossell a la pàtria: “Fes memòria del temps en que fórem un sol poble amb un sol estendard; i conforta'ns amb sàvies paraules en l'espera del nostre demà.”