Jaume Aymar i Ragolta

Homilia abans de la benedicció La festa d’avui és   molt popular. Els nens i nenes porteu palmes i palmons a beneir, els més grans, branques de llorer. Commemorem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Triomfal no vol dir triomfalista, perquè Jesús va muntat dalt d’un humil pollí i entra a la Ciutat Santa amb to de pau i festa. Avui, a les places dels nostres pobles i ciutats, molts brandem oliveres, llorer i palmes; les branques d’olivera, de llorer i de palma, són el signe per excel·lència de la renovació de fe en Déu. L’olivera és símbol de pau, perquè Jesús és el Príncep de la Pau; el primer d’una pau diferent a la que el món dóna, perquè és una pau que inclou el perdó i exclou la revenja. Per tant aquesta d’avui, és una manifestació pacífica. El llorer, des de l’antiguitat, s’associa a l’alegria i a l’eternitat, les seves branques són sempre verdes, les corones de llorer cenyeixen el cap dels poetes i els vencedors. Quant a la palma, la branca de la palmera, és un...

Homilia diumenge V de Quaresma 22/03/2015 Aquells grecs que volien veure Jesús i que anaren a trobar a Felip, representen totes les persones que avui també el busquen. Fixem-nos que el Senyor no els dóna una resposta intel·lectual, no els respon amb arguments teòrics, sinó que els parla sobre la seva mort imminent, és a dir, sobre la seva donació total: “quan seré enlairat sobre la terra atrauré tothom cap a mi.” Aquestes paraules profètiques a l'evangeli tenen un doble acompliment: d'una banda Dimes, el lladre penedit, se sent atret per Jesús, li demana que es recordi d'ell quan arribi al seu Regne i el Senyor li promet el Paradís. De l'altra el centurió, cal suposar que era un pagà, que se sent commogut davant la mort d'aquell Just, que arriba a reconèixer que és Fill de Déu. El bon lladre simbolitza tots els conversos, el centurió tots els qui sense ser cristians admiren la grandesa de la creu. Avui doncs molts busquen també, potser sense saber-ho a Jes...

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món 25/11/2012 El secret de la solemnitat d’avui el trobem en aquell diàleg entranyable i tràgic entre el bon lladre i Jesús tots dos crucificats al Gólgota: “Senyor, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” i la resposta esperançadora de Jesús: “Avui seràs amb mi al paradís”. És a dir que en el darrer moment, clavat en creu, Jesús, ens dóna la clau i identifica el seu Regne amb el paradís.   El Regne que havia estat el centre de la seva predicació i de la seva pregària: “convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop”, “vingui a nosaltres el vostre Regne”, “no ets lluny del Regne de Déu”, és en realitat el nou paradís, el jardí de la felicitat plena. I els seus contemporanis ho havien entès malament: els apòstols que es disputaven llocs de poder en el Regne, els fariseus que estaven a l’aguait i temien que Jesús els desacredités, Pilat que s’espanta d’aquesta reialesa misteriosa i arriba a posar en un rètol escrit en vàries...

Diumenge XXVI de durant l’any Sant Pau demana un favor als cristians de Filips: “us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes, ben avinguts. No feu res per rivalitat ni vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos sinó que miri pels altres”. No és aquest també el desig de molts pares de família? Molts pares que han fet i fan tot el possible perquè no hi hagi rivalitat entre els seus fills? Si tots, en lloc de guiar-nos només pels propis interessos miréssim pels altres, penséssim en el bé comú segurament no hi hauria hagut aquesta crisi amb totes les tràgiques conseqüències que comporta. La paràbola de l’Evangeli és tan real! Uns diuen que no però acaben fent, altres diuen sí, però no fan. El que es tracta és de dir i de fer. Allò tan català del “dit i fet” que, per cert dóna nom a una llar d’acol...