Jaume Aymar i Ragolta

Homilia. Diumenge XXV de durant l’any Recordo un professor de batxillerat als jesuïtes de Casp, l’Alfons Banda, que opinava que tothom havia de percebre el mateix sou. Nosaltres, aleshores adolescents, ens hi enfadàvem i li dèiem que on quedava l’estímul de poder guanyar més... Però per a ell el sou era fins a cert punt secundari, l’important era la satisfacció de la feina feta. Amb els anys l’opinió d’aquest bon professor, ja traspassat, m’ha fet pensar en aquesta paràbola d’avui, per a molts paradoxal. El meu avi Jaume era un empresari català de tota la vida. El dia del seu enterrament l’església es va omplir de treballadors, no solament dels qui estaven en actiu, sinó també d’aquells que havien estat acomiadats: tot un signe d’estima i de respecte. L’avi Jaume era creient i practicant, però gairebé mai li havia sentit comentar cap evangeli, excepte aquest d’avui, el de la paràbola dels treballadors de la vinya amb la qual manifestava que estava plenament d’acord. Aquesta paràb...

Pasqua de Resurrecció 2019 El cristianisme és encarnació i, per tant, és corporalitat. Fixeu-vos que Jesús a l’instant suprem, en instituir l’Eucaristia digué, “això és el meu cos, aquesta és la meva sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, diem “el cos de Crist”. Sant Pau agafà com a metàfora de l’Església el cos humà i la imprescindible interrelació dels seus membres. Si Jesús hagués ressuscitat en un context grec, n’hi hauria hagut prou en afirmar que havia ressuscitat la seva ànima. En canvi, com que ressuscita en un context jueu, la desaparició del cos és un indici molt important. Acabem d’escoltar com la troballa del sepulcre buit és el que permet que Pere i el deixeble estimat, per fi, creguin. El discurs de Pere en els fets dels Apòstols està amarat d’aquesta fe. Certament que no es tracta d’un reviure biològic, la resurrecció va molt més enllà... Nosaltres afirmem que creiem en la resurrecció de la carn. I és una afirmació que s...

Tots Sants 2018 Què és la santedat? La santedat és la plenitud de l’amor. Ho direm al prefaci de la missa del dia d’avui. La santedat, doncs, és l’horitzó de tot cristià: Ja estimem, però som conscients que no estimem bé, o que no estimem prou. Sigui com sigui la crida a viure l’alegria de l’amor ple és perenne. El camí de la santedat és el camí de vegades amagat i de vegades públic de les benaurances. Diem camí amagat perquè les benaurances es viuen sovint de manera interior: la pobresa en l’esperit, la mansuetud, les llàgrimes, la netedat de cor... i diem camí públic perquè d’altres es poden viure de manera més notòria: la misericòrdia, la fam i set de justícia i de pau, la persecució... No tots excel·lim en totes. Podríem pensar en quina i en quina excel·leixen les persones que tenim més a prop. I alhora les benaurances ens ensenyen el rostre d’un Déu que dona el Regne, la terra, que consola, que es deixa veure, que és misericordiós, summament just i pacífic i que en la p...

Diumenge de la Sagrada Família. Cada família és un món. Cada família té els seus secrets i la seva intimitat. En les famílies solem conviure persones de diverses generacions. És d’una gran riquesa pedagògica que els néts puguin veure els avis, ancians, potser malalts... És cert que avui la vida s’allarga i que les persones poden arribar a grans amb bona qualitat de vida, però conviure amb els avis ensenya que a la vida no som sempre joves, ni sempre estem en plenitud de forces. Hi ha famílies unides i famílies trencades. Preguem avui per la nostra família i també per les famílies que coneixem, especialment per les que més pateixen. El consell del llibre de Jesús fill de Sira, continua vigent: “acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui, si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Quin misteri el de la manca de salut mental, com fan patir als qui tenen a prop alguna persona dement, que hi és però que sembla qu...