domingo, 15 de julio de 2018

Francesc Giol ha entrat en el Gran Silenci


En les exèquies del Francesc Giol i Castelltort
Parròquia de Santa Maria, 15 de juliol de 2018
Introducció

El Francesc en els darrers anys ha fet tot un procés d’interiorització i de silenci, podem dir que ara ja ha entrat en el gran silenci. I és allí on el trobarem, en el silenci, allí on ens continuarem comunicant amb ell. El so del gong que escoltarem ens ho recorda i ens convida a fer un moment de recolliment.

Homilia
Moltes gràcies en nom de la Rosa als mossens que avui ens acompanyen, mossèn Andreu Oller, vicari episcopal i rector de Sant Josep, l’Agustí Viñas que és la persona que més anys ha acompanyat en Francesc des de la Conreria fins ara, el P. Jesús Renau, jesuïta, que no sols ha estat un autor que ell havia llegit, sinó un amic que ha tingut a prop. Els dos diaques mossèn Lluís Cortada i mossèn Quim Sabater, l’acòlit, Josep Giralt i en Joan Fornaguera que amb el ministeri del cant ens ha acompanyat en tants moments importants. I a tots vosaltres germans i germanes que ompliu a vessar aquesta església.
 L’evangeli d’aquest diumenge, dia de la Resurrecció, ens ha dit que Jesús va enviar els apòstols de dos en dos, per mostrar-nos com dos poden ser u, com han de ser u. I en Francesc i la Rosa ens heu donat un gran testimoni d’unitat. El dia del vostre casament, el 15 d’abril de 1978, ja fa quaranta anys, l’Agustí us deia: “en aquesta festa voleu comunicar la presència de Déu que teniu, heu fet de la vostra un treballar per estendre el Regne de Déu aquí a la terra, d’una manera pobra, d’una manera senzilla, d’una manera joiosa, d’una manera compromesa... sentint-vos comunitat.” Així ha estat.

I vosaltres reblàveu els vostres compromisos matrimonials cantant només vosaltres dos, “Fent camí per la vida” dels Esquirols Sí aquests anys us ha tocat de fer camí, us ha tocat menjar la pols, però no heu dubtat del compromís ni mai no heu tingut un no... i sempre heu dit: “Endavant...”

Quantes lliçons de vida i d’unitat ens has donat aquests dies, Rosa! Estant el costat del Francesc tothora, dialogant-hi, pregant, plorant serenament... Quin testimoni d'unitat i de pau! I quin goig dins del dolor de morir a casa on les parets ens parlen de tantes vivències. I els fills en Bernat, la Clara i en Joan, l’Adrià... fent pinya al costat vostre. I la petita Jana, que va ser una de les darreres paraules que va poder articular el Francesc.

En Genís de Tera ens deia en un watsapp: “la seva mare Maria Àngels demanava plorant que es curés i que se l’emportés a ella. Però afegia que Jesús el volia ja”. Maria Àngels, Maria Carme, gràcies pel vostre testimoni, estem al vostre costat.

El Francesc i la Rosa heu estat i sou uns amics fidels. Recordo que alguns que som aquí quan us vaig conèixer en aquell pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la el 1975.  I recordem els llargs anys de presidència del Francesc a l’Associació que porta el nom  d’Amics de Sant Jeroni. Quantes amigues, quants amics que teniu. Quants han passat aquests dies per casa seva, quants omplen de gom a gom aquesta església de Santa Maria que és casa vostra! Molts de vosaltres ens podríeu dir alguna vivència de la relació amb el Francesc, però el vostre silenci és eloqüent.

En Francesc va néixer en un poble, en un bany de llibertat. I ha estat un home d’església. El Seminari Menor de la Conreria, el Grup dels 30, Sant Jeroni de la Murtra, les comunitats de base de Badalona i Sant Adrià de Besós, la xarxa de laics de Badalona, laicat XXI, la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre... I durant un temps també la comunitat mundial per a la meditació cristiana(WCCM). Sor Pilar, Clarissa de la Divina Providència, m’ha fet arribar un missatge de condolença on recorda la serenor amb que el Francesc, la Rosa, la mare i tots heu portat aquest temps. Amb la seva pèrdua i la del Llorenç Casanovas, la xarxa s’ha esquinçat una mica i ens tocarà de sorgir-la com feien els pescadors a la platja.

Sempre amb aquesta visió: aprofundir i donar a conèixer la vocació i la missió dels laics i també de les persones que han quedat al marge de la vida –els descartats del Papa Francesc- i que no troben el seu lloc.  Per la seva condició de psicòleg ha pogut conèixer l’ànima humana...

Sant Francesc d’Assís era un referent lluminós i darrerament Sant Ignasi de Loiola. En Francesc va fer els exercicis espirituals en la vida ordinària i es va formar per acompanyar laics que els volguessin fer. També Santa Teresa d’Àvila.

Avui aquí omplint aquesta església sou una icona vivent d’aquella visió d’Església que té el papa Francesc: una piràmide invertida, amb una immensa majoria de laics i una petita minoria de ministres al vostre servei.

Ahir al tanatori hi havia alguns companys de feina. Vosaltres sabeu que davant dels conflictes en Francesc ha sabut donar-li mitja volta més. Aquest pas més interpel·lava i quan el veieu entrar dèieu: “Hi ha en Francesc, avui us entendreu”.

Quan va saber la gravetat de la malaltia en Francesc va dir: “em disposo a afrontar-la passa a passa i a posar-me en mans dels metges i de Déu.” I així ha estat.
Avui tots tenim els ulls posats en la Rosa, la Rosa els té posats en el Francesc i el Francesc els té posat en Déu.

Abans de l’aspersió

En Francesc va ser batejat de petitó i ha viscut aquesta condició de batejat i ha ajudat a viure-la a molts d’altres, fins ara als 62 anys. Ens pot semblar massa aviat, però voleu dir que amb tot el que hem escoltat, no ha estat una vida molt i molt plena?

Lleugers d'equipatge


Diumenge XV de durant l'any 

Estimats germans i germanes:

Hi ha persones que quan viatgen tendeixen a anar molt carregades amb maletes grosses i pesades. Segurament pensen en un si de cas o potser volen canviar-se cada dia de roba. Les persones que tenen més experiència tendeixen a alleugerir l’equipatge i si van amb avió no l’han ni de facturar. Sempre recordo un bon amic d’Estats Units que travessava l’Atlàntic amb una maleta petita amb el més imprescindible. Deia que anava a cases d’amics i que no li mancaria res i si li mancava quelcom s’ho compraria.
Jesús aconsella els seus apòstols que viatgin lleugers d’equipatge. Si confien en la Providència no els ha de mancar res. Jo em pregunto si hi creiem prou en la Providència. És important calcular i preveure però permetent sempre que Déu intervingui. És important recordar, és a dir, tornar a passar pel cor, aquells moments de la vida personal o de la història de l’Església que la Providència de Déu ha intervingut.
Els pelegrins que han fet el Camí de Sant Jaume saben prou que les motxilles han de ser lleugeres i sovint es van desprenent de coses pel camí. La nostra vida és un pelegrinatge en el decurs del qual hem anat acumulant. Quan s’ha de desfer un pis ens adonem de la quantitat de coses i coses sobreres que hem anat acumulant en el decurs dels anys. I ens costa de desprendre’ns. Així com sol ser sa aprimar-se també ho és de tant en tant fer neteja pensant en un mateix i en els altres. La pobresa de l’indispensable ens fa lleugers. I ens fa més sensibles a les necessitats alienes i a donar-hi resposta.

Les persones que arriben a les nostres costes, els refugiats que demanen asil, han de viatjar amb ben poc, l’elemental. Però la seva pobresa ens interpel.la. Com deia aquesta mateixa setmana l’alcaldessa de Barcelona, en un acte al costat del Cardenal Omella, nosaltres podem salvar els pròfugs de les aigües, però ells ens salven de la misèria moral.

Divendres va morir en Francesc Giol, probablement un dels laics més actius i compromesos de l’església que fa camí a Badalona. Ha estat impressionant de veure com ha estat acompanyat en tota la seva malaltia i especialment en aquestes darreres setmanes. Home de diàleg i d’entesa ha fet de Sant Francesc d’Assís, el pobrissó, un dels referents de la seva vida. Que ell vetlli pels qui encara som aquí i perquè com ell, quan hàgim de marxar, ho fem també lleugers d’equipatge.

jueves, 12 de julio de 2018

Salutació en el pelegrinatge a Montserrat



Moltes gràcies P. Bernat Juliol, responsable de comunicació de l'Abadia, per acollir-nos.

Avui festivitat de Sant Benet , pare d’Europa, els amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel pelegrinem a Montserrat, en un pelegrinatge organitzat pel Club+Amics i el memorial bisbe Joan Carrera. Hi ha un motiu entranyable per fer-ho enguany en aquesta data: avui fa 64 anys que en aquesta basílica de Santa Maria de Montserrat va ser ordenat  Joan Carrera i Planas, després bisbe,  tan vinculat als nostres mitjans de comunicació,  del qual commemorem el desè aniversari del seu traspàs. Era l’11 de juliol de 1954. S’ordenaven 22 nous preveres del Seminari de Barcelona entre ells Josep Maria Canals Lamiel, actual prior de la Cartoixa de Montalegre, Manuel Tort Martí, acreditat poeta, Joan Benito, jutge i també delegat d’economia a l’Arquebisbat de Barcelona, Frederic Bassó, expert en catequesi i d’altres. Joan Carrera que aleshores tenia vint-i-quatre anys havia de ser bisbe auxiliar de Barcelona.  S’ordenaren també 6 benedictins, quatre conventuals, un escolapi i un religiós de Sant Pere ad Víncula, en total 34. Va presidir l’acte i va conferí el presbiterat el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra Ramon Iglesias Navarri, per delegació del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que es trobava a Lisieux, el bressol de Santa Teresa de l’Infant Jesús.

El fet de celebrar l’ordenació a Montserrat, era que 1954 havia estat convocat pel Papa Pius XII com any marià amb motiu del centenari de la proclamació del Dogma de la Immaculada Concepció.

Entre els cantaires de l’Escolania hi havia un escolanet de 10 anys, Ramon Dalmau i Ribalta, fill d’Igualada. Es veu que aquella celebració tan solemne i nombrosa en la qual aquells  joves  donaven un pas endavant en l’entrega de les seves vides, li va desvetllar la vocació. Amb els anys Ramon seria monjo i canviaria el seu nom pel de Bernabé  El P. Bernabé Dalmau serà el qui avui ens parlarà de la trajectòria vital del bisbe Joan Carrera, un bisbe del poble, com el qualificaren els seus biògrafs Joaquim Ferrer i Francesc Teruel, ambdós també traspassats.

Voldria recordar també especialment mossèn Francesc Malgosa, cofundador de Catalunya Cristiana que acaba de morir. A la missa conventual pregarem especialment per ell. Que continuï vetllant pel setmanari que tant va estimar.

domingo, 8 de julio de 2018

Sorpresa davant la falta de fe


Diumenge 8 de juliol del 2018
Estimats germans i germanes,
de vegades dediquem molta atenció als personatges famosos: esportistes, artistes, líders d’audiència, polítics, pensadors eminents... I deixem una mica de banda els propers: l’espòs o la esposa, els pares, els familiars, els amics de tota la vida, els companys de feina, els membres de la comunitat, aquells que sempre són a prop nostre. Ja en coneixem prou la trajectòria. Ens sembla que ja els sabem el punt flac, que ja no ens poden dir res de nou. I ens equivoquem. Molt sovint  els tresors més grans de saviesa són els qui tenim al nostre abast. El P. Jesús Renau, jesuïta, en el seu llibre Cada dia escriu: “obre una mica els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta... Oh! Felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que són avorrits, que estan endarrerits. Res, tot això no és objectiu. Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”.
Jesús va patir que els seus mateixos familiars el prenguessin per boig, que els deixebles no l’acabessin de comprendre i que els seus veïns malfiessin.  Com diu el profeta Ezequiel: “tenien la cara endurida i el cor empedreït”. I això humanament porta a una experiència de la solitud –que és més pregona que la soledat. Però malgrat aquesta aparent solitud, la d’ésser una veu que clama en el desert, a Ell res no el deturava. Estava tan arrelat en Déu Pare, se sentia tant a les seves mans, que relativitzava el capteniment sovint injust dels seus coetanis. No obstant l’evangelista diu que “el sorprenia que no volguessin creure”. Ací hi ha una pinzellada molt profunda. Als qui creiem, la no creença dels altres, la indiferència, el viure com si Déu no existís, ens pot costar d’entendre... però en contra del parer generalitzat és més humà creure que no creure. Notem-ho: el creient diu: “jo crec que hi ha alguna cosa.” El no creient diu “jo no crec que hi hagi res”. Però tots dos es mouen en el nivell de la creença, no encara del saber. El mateix dicasteri per als no creients del Vaticà fa anys que va desaparèixer com a tal i va ser assumit pel Consell Pontifici per la cultura. Això no vol dir que no hi hagi ateus i fins i tot ateus militants: tot el respecte i l’obertura al diàleg amb ells, però fins i tot els més allunyats de la fe, conscients de la seva contingència, han tingut moments de dubte, o fins i tot afirmen que tenen la seva pròpia espiritualitat. És que no dubtem també els creients? Per això és més fàcil d’entendre’s amb un agnòstic humil, que amb un ateu superbiós.
No sabem quin era l’agulló de Sant Pau, en la carta als cristians de Corint, no sabem quina era aquella espina que semblava que li clavessin a la carn, però sí que sabem que tots en podem tenir un o més d’un d’agulló o d’espina: Una malaltia crònica? Un vici difícil d’eradicar? Una idea fixa, errònia... Una relació tòxica? Quantes vegades hi hem de conviure! Però no caiguem en la desesperança: el mateix Sant Pau diu també que viu content enmig de les debilitats i de les dificultats de tota mena. És un bon pla de vida. Diuen que la persona madura és aquella que viu segura enmig de la inseguretat. Diuen també que de les societats febles en surten persones fortes.
Expliquen que uns nàufrags es trobaven a l’embocadura d’un riu cabalós, estaven desesperats per la set i en canvi estaven voltats d’aigua dolça! Quina contradicció!
Us proposo que no ens embadalim pels qui fan més soroll i que tornem a mirar amb una mirada de fe el nostre entorn de cada dia. La llum de la fe farà que la grisor avorrida de la rutina quotidiana, esdevingui un tapís acolorit i sorprenent.