domingo, 30 de septiembre de 2018

El sermó del petit servent


Homilia diumenge XXVI de durant l’any

El fragment de l’evangeli que avui hem llegit ve de seguida del que vam proclamar diumenge passat i que ha estat anomenat “el sermó del petit servent” (Cf. Rius Camps). Jesús i els seus estan reunits a la caseta de Cafarnaüm, el centre de la missió. El Mestre, posant aquell noi, aquell petit servent en el centre, continua donant lliçons d’actitud apostòlica, d’esperit comprensiu, d’atenció als dèbils, d’horror a l’escàndol (Gomà)
“N’hem vist un que es valia del vostre nom  per treure dimonis”.  Treure dimonis per Marc l’evangelista és una manera de significar l’eficiència de la missió cristiana: és allunyar el mal i tot allò que impedeix la comunió.  Joan reconeix que aquell exorcista actuava en nom de Jesús, però afegia:  “no és dels nostres”.  Encara li faltava  l’esperit de comprensió: confon els qui estan substancialment a favor o en contra de la causa de Crist, amb el zel de marginar els qui actuen dins de la gran comunió eclesial però no pertanyen al nostre grup. “No és dels nostres”, una frase que avui continuem escoltant i que ens fa mal a les orelles. Per raons doctrinals i històriques els cristians ens hem dividit en diverses esglésies i comunitats. Malgrat les pregàries, els fòrum de diàleg i alguns acords doctrinals , costa molt de recuperar la unitat perduda. Però en la pràctica del bé podem actuar plenament units. És l’ecumenisme de la solidaritat. Jesús beneeix el qui ofereix un vas d’aigua a tot aquell que treballi per ell i la seva causa.
Una altra lliçó d’aquest evangeli és sobre l’escàndol. Escandalitzar vol dir ser causa culpable que un altre perdi la fe.  En l’ànima dels petitons, dels senzills, dels nens, la Fe és un tresor diví que demana respecte, mirada atenta i cura sol·lícita. No els podem encomanar la corrupció.
Jesús no proposa l’auto mutilació de membres, que sempre l’Església ha prohibit. Com hem d’entendre doncs aquest tallar-se un membre o treure’s un ull? És un hebraisme per indicar que si tu mateix hi ha algú o alguna cosa que posa en perill la teva fidelitat a Déu, aparta’l de tu encara que et sigui tan proper com les teves mans, els teus peus o els teus ulls. Ressona amb força la imatge de formar part d’un mateix cos.
El desig de Moisès en la primera lectura: “Tant de bo tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots el seu esperit”, s’acompleix en la vida cristiana. Quan som ungits pels crisma ens incorporem al seu poble per ser “sempre membres de Crist sacerdot, profeta i rei, per a la vida eterna”
El P. Arturo Sosa, general de la Companyia de Jesús, ha visitat Barcelona. Ha parlat amb esperit profètic del món, de l’Església i de la Companyia de Jesús avui. Va recomanar prendre’s seriosament totes les dimensions ignasianes, partint d’un examen que s’ha de fer des de l’acció de gràcies; va dir que perquè hi hagi fraternitat, cal la justícia i la reconciliació. La  Companyia de Jesús avui cada vegada es refia més dels laics que al costat dels jesuïtes formen un cos apostòlic: avui hi ha 10.000 persones laiques que col·laboren estretament amb la Companyia.  També va dir que ja ha passat la cristiandat, que no era gaire cristiana; ara el món secular ens allibera de ser cristians automàticament. Avui ser cristià només pot ser fruit d’una elecció lliure. Som col·laboradors d’una missió que no és nostra i tots estem cridats a fer-la allí on som. El Pare Sosa es va referir també a la pobresa, que és fruit de la injustícia i  a la pobresa escollida dels religiosos, en canvi, és fruit de la llibertat.
Avui és Sant Jeroni, pare de l’Església. Jeroni Emilià home culte, estudiós i traductor de la Bíblia no va escriure cap regla, perquè ell mateix era la regla vivent. Renuncià a una vida d’honors i dòcil a l’Esperit es retirà en la pobresa de la gruta de Betlem on nasqué Jesús, per aprofundir en la lliçó de la Bíblia el llibre dels llibres. Que ell beneeix el badaloní Monestir de la Murtra –avui lloc de silenci i de pau- i en faci cada vegada més un far d’espiritualitat per la nostra ciutat.

sábado, 22 de septiembre de 2018

Els set secrets de la saviesa


De petits llegíem les enginyoses obres d’Enyd Bliton que parlaven d’un grup de petits detectius que s’anomenaven Set secrets. Sant Jaume descriu la saviesa que ve de dalt i li dóna precisament set qualificatius. Podríem dir que són els sets secrets per adquirir-la i per demanar-la. Diu que els qui cultiven aquesta saviesa que ve de dalt i que és un do del cel seran: pacífics, moderats, dòcils, compassius, plens de bons fruits, imparcials i sincers.  A tots ens plauria ser així. Però no ho som, o no ho som prou i necessitem estímuls que il·luminin el nostre camí.
Dijous passat al Monestir de la Divina Providència en una eucaristia entranyable presidida pel Cardenal Omella, vam celebrar la declaració de venerable de Sor Francesca de les Llagues de Jesús -la badalonina Coloma Antònia Martí i Valls- monja del Monestir de la Divina Providència de la nostra ciutat. L’abadessa ha pregat i ha treballat molt perquè arribés aquest dia. La Coloma fou batejada aquí a Santa Maria. Nascuda al carrer de Sant Pere, els seus pares i la seva àvia eren congregants de la congregació de la Mare de Déu dels Dolors i, abans d’ingressar al Monestir, ella venia cada dia a missa aquí mateix a Santa Maria que, aleshores com ara, se celebrava a la capella dels Dolors. Impressiona pensar que en aquesta mateixa nau i entrant per la mateixa porta que avui heu entrat, va celebrar la seva fe una dona tan enamorada de Jesucrist. En ella s’acomplien totes aquestes virtuts de què parla Sant Jaume i llegint la seva biografia veiem que fou pacífica, moderada, dòcil, compassiva, plena de bons fruits, imparcial i sincera. Però que ho fou en un context no fàcil: de sofrença i de dolor provocat primer pel seu pare i després per les seves pròpies germanes de comunitat.
La humilitat d’aquesta monja la fa una icona vivent d’aquell noi que Jesús posà enmig del ròdol d’uns apòstols que es barallaven per quotes de poder.
Donem gràcies a Déu per la presència de les clarisses al cor de la ciutat. Ens encomanem i ens unim a les pregàries, aquells que avui formem part de la comunitat nadiua de Sor Francesca de les Llagues de Jesús.
El camí de la ultimitat és també el que han seguit durant vuit segles els mercedaris i mercedàries que exposaren i que exposen les seves vides per redimir als captius. Avui mateix ho celebren amb una eucaristia a la Catedral de Barcelona.
L’orde de la Mercè fou fundat a la nostra Catedral el 1218. Sis-cents anys més tard, el 21 d'octubre de 1888 –l’any de l’Exposició Universal- també a la Catedral es va celebrar la solemne festa de la coronació canònica de la imatge. La corona fou oferta pel batlle Francesc de P. Rius i Taulet, en nom de la ciutat i li fou imposada a la imatge gòtica pel bisbe Jaume Català i Albosa, amb aquestes emotives paraules: “Així com per aquestes mans sou coronada a la terra, puguem merèixer que per les vostres siguem coronats al Cel.” Cent anys després, el 1988, l’arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Narcís Jubany, escriví una pastoral titulada “Una nova corona per a la Mare de Déu de la Mercè” on opinava que la corona que calia oferir-li aleshores a la Verge era la de la solidaritat. Passejar avui, trenta anys després, pels carrers adjacents de la Basílica (en especial la Plaça Orwell) és tota una lliçó de vida. La Mercè o barri de Mar, té ben poc a veure amb aquell indret aristocràtic del segle XIX amb palaus i residències senyorials. També el panorama ha canviat força des de 1988, quan tot just començava la immigració magrebina. Mossèn Jordi Garcia-Die que fou rector de la Basílica, arribà a afirmar que el problema allí no era parlar català o castellà, sinó parlar o no l’àrab.  I mossèn Joan Galtés, en el seu llibre de meditacions marianes “Per vostra Mercè” (2010) tot citant el decret sobre l’Apostolat dels laics, diu que “Maria visqué en aquest món, una vida com la de tothom, plena d’atencions familiars i de treball. I comenta: “vol dir que no vivia ‘a la lluna’ (...) Més aviat ella habità en el món alhora bonic i tràgic de la vida de cada dia” (p. 71).
Quins seran els fruits de l’Any de la Mercè que estem celebrant? Quina nova corona oferirem a la Mare de Déu?  És prou reconeguda la tasca dels mercedaris en el món de les presons. I mai com ara la presó “preventiva” havia estat tan present en l’opinió pública catalana. Més enllà de consideracions polítiques, visitar els presos és una obra de misericòrdia corporal de la qual els mercedaris són particularment experts. I també prendre consciència de les pròpies captivitats és un exercici sa per a la maduresa humana i cristiana. Que la Mare de Déu de la Mercè, redemptora de captius, icona del seny català i patrona de Barcelona i la seva província eclesiàstica, sigui un estímul perenne per tocar de peus a terra. 

domingo, 16 de septiembre de 2018

Aprendre tot caminant


Setmana XXIV de durant l’any (16/09/18)
Jesús parla amb els seus deixebles tot fent camí. Com les passejades dels filòsofs i els seus deixebles. La gran diferència entre el mestre i el deixeble i el professor i l’alumne, és que mestres i deixebles convivien. No s’anaven a buscar títols o màsters, no es buscava acumular coneixements per ostentar un càrrec: s’aprenia conjuntament, vitalment, en el llibre obert de la Naturalesa, s’aprenia la saviesa del cor, de manera itinerant...
I als poblets de Cesarea Jesús fa una pregunta als seus deixebles:Qui diu la gent que sóc jo?”  Podríem preguntar-nos, és que el Senyor no ho sabia, no escoltava el que deia la gent com ho escoltaven els deixebles? Era una pregunta merament retòrica per veure com es posicionaven els seus amics?
Les respostes que donava la gent eren parcialment veritables: Jesús no era Joan Baptista, però hi tenia molt en comú, Jesús no era Elies ni Jeremies, però era profeta i hauria de tenir el final tràgic dels profetes... Avui molta gent admira Jesús, nosaltres mateixos... però en fem aproximacions parcials., teòrics, el nostre coneixement ha d’anar més enllà, ha de ser un coneixement vital, com el del mestre i el deixeble.
I vosaltres qui dieu que sóc? La confessió de fe de Pere, contundent impetuosa, generosa ens impressiona: “Vos sou el Messies”. Potser era la primera vegada que ho formulava clarament. Però Pere només acceptava també un messies parcial, gloriós, no el que havia d’assumir la creu. I així com en Sant Mateu hi ha tot un elogi de Jesús a l’acte de fe de Pere, en Sant Marc hi ha allò que els biblistes coneixen com a “secret messiànic”. Els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Per què Jesús imposa silenci als seus deixebles, els diu que no parlin de la seva condició divina? Era una professió de fe que s’havia de fer en el moment oportú. I que no es feia solament en paraules sinó amb la donació de la vida... La filiació divina es mostraria en la creu, en l’acte suprem de donar la vida. I la fe s’ha de traduir en obres. Tota sola és morta, diu Sant Jaume.
Per això Jesús renya Pere fortament. Li diu “Satanàs” paraula que no usa ni pels escribes ni pels fariseus... Per què? Perquè Pere, pensant fer-li un favor, vol dissuadir-lo de la seva missió. L’adversari s’amaga subtilment darrera de tot allò que ens fa tenir una mirada superficial centrada només en el més ençà. Quan no mirem les coses des de Déu sinó que es miren des de terra.
Perquè la conseqüència de la professió de fe és donar la vida: que és l’abnegació. Mossèn Rius Camps un biblista que ha estudiat molt la figura de Sant Pere ens recorda que quan Jesús i Simó dialoguen prop del llac, amb aquelles tres preguntes.... m’estimes? al final Jesús li diu “segueix-me!” Això vol dir que encara no el seguia. I havien passat tres anys convivint! Però encara no el seguia...
I nosaltres que el seguim? El salm hem cantat és també una humil professió  humil: “continuarem caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor.” La fe és un camí, és un itinerari, és un procés. Acollint la pròpia creu, les pròpies ferides, les circumstàncies que ens toquen viure, els goigs i els encerts de cada dia. Com aquells primers deixebles l’eucaristia ens fa sentir que Jesús camina al costat nostre.
Sí Senyor, continuarem caminant amb vos.

lunes, 10 de septiembre de 2018

Presentació del Concert de Sant Ramon 2018



Bona tarda, buenas tardes, good evening.

Benvinguts a la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra que regeix aquest espai del monestir dedicat a presentar les relacions entre Catalunya i el Nou Món des de 1493 fins als nostres dies.  És a dir, a partir de la rebuda que els Reis Catòlics tributaren a Colom i la marxa de Fra Ramon Pané a Amèrica, en el seu segon viatge. Pané fou el primer etnòleg i missioner de les Índies.
Quan l’any 1989 buscàvem una persona que pogués liderar aquest projecte no vam tenir cap dubte que María Teresa Rosés Magnoni era l’adequada: era filla de pare català i de mare xilena d’ascendència italiana; havia viscut a Xile, als Estats Units i els darrers anys a Badalona. La vaig conèixer en una festa d’acció de gràcies que tant li plaïa celebrar: era una dona molt culta a la que tot interessava: la geografia, la història, l’art, la cultura, la política... Res d’humà no li era aliè. Amb tants anys com la vaig conèixer, mai no va repetir un sol tema. Maria Teresa fou la primera presidenta de la Fundació. La vam acomiadar el diumenge 8 de juliol, fa tots justs dos mesos. Que en pau reposi.
Aquestes sales que després podreu visitar estaven en molt pitjors condicions. I a ella no li va importar posar-se el xandall per desbrossar, netejar i fer les millores que calgués.
Maria Teresa també feu bona amistat amb Emília Xargay, que fou l’autora del monument a fra Ramon Pané. I aquí mateix va poder saludar els Reis el novembre de 1993, amb motiu del cinquè centenari del retorn de Colom.
L’encisava una paraula catalana: “germanor”. Germanor entre les persones i els pobles.
I ella fou la iniciadora d’aquests concerts de Sant Ramon que ja han arribat a la vint-i-setena edició. Va insistir molt que fossin concerts de guitarra. Avui en tenim un d’arpa: també és un instrument de corda...!
Avui aquí hi ha dos records materials de Maria Teresa: un vitrall emplomat fet per al Monestir i una rajola escrita per ella amb unes paraules d’Alfred Rubio (aquí hi ha també les seves nebodes) que ben segur que l’havien confortat. Encara en els darrers moments, quan s’acomiadava, va fer esment de l’Alfred a qui havia admirat i estimat.
Diuen així:
“Señor, porque te amo, no te temo/y por saberte a Tí mi defensor/tampoco temo al mundo/ni al dolor/ ni al que me venga a atacar, blasfemo.”
Avui és també Sant Pere Claver. És una gran figura Catalunya-Amèrica. Natural de Verdú, ell i els seus companys jesuïtes, a Cartagena de Indias, atengueren amb gran sol·licitud a 300.000 esclaus negres.
El concert de Sant Ramon d’enguany porta per títol: Harmonies llatinoamericanes i és a càrrec de  Rubén Darío González (arpa de Paraguai), li donem la benvinguda.
Rubén Darío nasqué a Asunción el 1979. El seu pare ja era guitarrista, i el seu germà gran concertista de guitarra clàssica. Va començar a estudiar amb 7 anys amb un oncle seu, Ignacio Zárate, arpista i es va anar formant amb diversos mestres. Va completar la seva formació a Asunción. Estudià composició i teoria musical a San Francisco. Ha actuat a festivals musicals d’Argentina i Brasil i en el seu Paraguai nadiu. El proper gener farà set anys que arribà a Barcelona. És casat amb Sorkunde i pare d’una nena de tres anys. Ell mateix anirà explicant les peces que interpretarà.
L’escoltem de bon grat.
[en acabar el concert:]
Soneto con estrambote trascendente a Rubén Darío González y a su arpa
Gracias, Rubén Darío por tu arpa
la pulsas con dulzura y con unción
¡que honda y palpitante emoción
oírla bajo esta azulada carpa!

Hoy desde acá nuestra nave zarpa
hasta avistar tu nativa Asunción
llevando allí una anunciación
esculpida a martillo y a escarpa:

Somos una sola y misma gente
acá y acullá del gran Oceáno
volvamos aquí hoy a darnos la mano.

Un pensamiento surgió de repente
al escuchar guaranía y bolero:
la música abraza al mundo entero.

Y desde el cielo nuestra María Teresa
de corazón te agradece y te besa.

sábado, 8 de septiembre de 2018

Comunicació i tacte



L’evangeli d’avui planteja una primera qüestió de fons que tots ens hem formulat alguna vegada: com és que  hi ha sords,  muts, paralítics, discapacitats psíquics o físics...? És que Déu no ha fet bé les coses? És que Jesús ha vingut a esmenar-li la plana i a arreglar amb els miracles allò que Déu Pare havia fet malament?  Aquest error ha portat al llarg de la història de l’Església molts desencerts guiats sens dubte per la bona fe, però fruit d’una visió deformada de la divinitat i de la seva relació amb la persona humana. Com s’entén doncs l’expressió “tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”? És una posició molt simple culpar d’allò que jutgem un mal a Déu Creador que ha impulsat el món i les seves lleis, que són autònomes. La limitació, la malaltia, la mort són pròpies de la condició humana i tenim un mirall extraordinari que és la naturalesa –on tot neix creix, emmalalteix i mor- per comprendre-ho. Jesús no ha vingut a esmenar la plana de Déu Pare, si no a portar a acompliment totes les coses creades. I nosaltres, cridats a col·laborar en l’obra de la creació, amb el progrés de les ciències, ens adonem que una limitació que en temps de Jesús era fins i tot causa de marginació, avui pot ser superada, amb la raó, l’esforç i la recerca. Ens admira que avui hi hagi opcions mèdiques i ortopèdiques per superar la sordesa, la ceguesa o la paràlisi...
Així doncs en la figura del sordmut de l’evangeli hi hem de veure més aviat representat el drama de la incomunicació que travessa la història humana i que arriba avui a nivells preocupants. Molts es pregunten com pot ser avui que en un món on hi ha tants mitjans de comunicació, hi hagi en canvi tanta gent incomunicada. Dol que dues persones estiguin conversant i l’atenció al telèfon mòbil sembli passar per sobre de l’altre, d’aquell que tens allí, presencialment. Les xarxes socials que són molt útils i que permeten que les persones ens puguem comunicar allí on ens trobem de manera immediata i massiva, alhora ens enreden i tendeixen a intoxicar-nos. Dol també que la comunicació sigui ràpida i per tant, fragmentada i que sigui tan fàcil crear mals entesos que poden ser fatals... Però alhora és massa fàcil culpar els instruments, seria d’alguna manera, allò que els clàssics diuen “matar el missatger”. Quin és, doncs, al meu entendre el problema de fons de la incomunicació? Que ens refugiem en els mitjans perquè és més còmode, menys compromès que mirar l’altre als ulls i que parlar-lo cara a cara.  La incomunicació ha estat i és font de conflictes: quan una família, un grup, una comunitat es tanquen en ells mateixos no poden ser solidari, ni tan sols de la sang de Crist (A. Rubio). I sorgeixen les incomprensions, les divisions, les renyines, fins i tot les guerres.
La solució de la incomunicació no és simplement una major comunicació. La incomunicació se supera amb la comunió. Que és el que Jesús ha vingut a proposar-nos. És com un cercle virtuós, com més autèntica comunicació hi hagi més comunió hi haurà. Com més comunió vivim més ens comunicarem. Però el primer pas és un salt de fe: tota persona és digne de ser estimada pel sol fet d’existir.
Fixeu-vos que abans de fer el miracle, Jesús mira al cel i sospira. És el que hem de fer cada un de nosaltres en començar el dia i abans d’emprendre la lluita contra tota mena de mal. Mirar el cel, és a dir mirar Déu, mirar la comunitat que vol viure el Regne del Cel aquí a la terra, estimar l’altre reconèixer la nostra petitesa, i pregar que si vol, Ell actuï a través nostre.
Una última consideració: Jesús toca el sordmut. El tacte és un sentit important, oblidat. “No toquis”, “no em toquis”, “prohibit tocar” la majoria hem crescut amb aquesta mala educació.  Certament que s’ha de tocar amb delicadesa i amb respecte, però deixar de tocar és deixar perdre. Tocar una font molt important d’informació, un vincle de tendresa, de comunicació i, per tant de comunió.
“Allò que hem tocat...” diu Sant Joan, parlant del Verb de Vida. És una de les moltes conseqüències de l’Encarnació. Hi ha un llibre de J. Tolentino Mendoça (Fragmenta, 2016) que proposa una espiritualitat dels sentits. A més el tacte físic representa la manera delicada de tractar l’altre persona o una qüestió espinosa. No diem o hem sentit dir: ho ha resolt amb molt de tacte? El tacte afavoreix la comunicació i per tant la comunió que ara anem a viure, altra vegada.


sábado, 1 de septiembre de 2018

Puresa i impuresa


Homilia diumenge XXII de durant l'any 2/09/18

Estimats germans i germanes

Em sap greu que la Trobada Mundial de les Famílies hagi quedat parcialment (o partidistament) emmascarada davant l’opinió pública pels grans mitjans de comunicació de masses gairebé exclusivament pel tema dels abusos i el seu possible encobriment.  Sembla inútil que el Sant Pare n’hagi demanat sincerament perdó –en nom de tota l’Església- diverses vegades.  Certament que tota mena d’abús és menyspreable i que els delictes han de ser jutjats, però no podem permetre que una desviació -o tot un corrent de desviacions- acapari tota l’atenció mundial d’una trobada d’aquestes característiques. Ni que algun eclesiàstic s’irrogui en jutge del propi Papa.  En el fons penso si no estem caient en la mateixa hipocresia d’aquells mestres de la llei que es rentaven les mans per fora, però per dins estaven plens de tota mena d’immundícia. També Pilat es va rentar les mans quan va entregar Jesús a la mort. I l’expressió “rentar-se les mans” ha estat sinònim de desentendre’s.
Precisament les trobades de famílies a tots nivells haurien d’estar dedicades a treballar  aquelles actituds de fons que ajuden a prevenir els abusos de tota mena. (No oblidem que és precisament  en el si de les famílies allà on es produeixen més abusos, no solament sexuals sinó també de consciència i de poder). Viure la tendresa en família, la naturalitat, afavorir el diàleg transparent entre pares i fills, la comprensió, la cooperació, ajuda a formar persones equilibrades afectivament i contribueix també en els anys decisius de la vida a la detecció de possibles patologies, a treballar les intencions de fons... I tot això contribueix a prevenir els abusos. Perquè allò que vivim de petits ens sol marcar per tota la vida. Certament que la família no és la única instància de formació. Hi ha també l’escola, hi ha també l’ambient, els amics, els mateixos mitjans de comunicació. Fixeu-vos els grans mitjans de masses, responent a interessos econòmics, afavoreixen una societat hipersexualitzada. I ells mateixos es dediquen a jutjar allò que han contribuït  a deformar? Sovint els mitjans ens infoxiquen –un neologisme- és a dir, a l’hora que ens informen ens intoxiquen.  Però culpar els mitjans és matar el missatger, el problema és qui hi ha darrera dels mitjans i per quins mòbils obscurs es mou.
Recordo que d’adolescent, algun confessor –era l’època- em preguntava, quasi per rutina, per la puresa... es referia inequívocament a la castedat, o més aviat a tot allò que feia referència a la sexualitat. Era una visió restrictiva de la puresa. No em parlava de la puresa entesa com a la rectitud d’intenció, com a netedat d’acció, com la voluntat de no deixar-se corrompre.
La traducció catalana de l’evangeli d’aquest diumenge diu que “de dins de l’home, és a dir del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a dur totes aquestes accions.” És una visió interessant, d’alguna manera pensem amb també el cor, el cor –que té raons que la raó no entén- ens porta a pensar de manera encertada o errònia. Els pensaments positius ens porten a les bones accions  i els pensaments erronis a les que no ho són.
Són dotze les accions perverses que l’evangelista Marc detalla en aquesta llista. Però sembla que vagi molt bé fixar-se només en una i oblidar-se de totes les altres corrupcions. No podem jugar a aquest joc.
La carta de Sant Jaume fa diana: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les vídues en les seves necessitats i us guardeu nets de la malícia del món.” És a dir, la millor prevenció és estar al cas dels qui més ho necessiten i estar previnguts d’allò que ens intoxica.
El Papa Francesc, en l’homilia de cloenda de la Trobada Mundial de les Famílies a Dublin deia: “La tasca de donar testimoni d’aquesta Bona Nova no és fàcil. No obstant, els desafiaments que els cristians d’avui tenen davant no són  més difícils que els que hagueren d’afrontar els primers missioners irlandesos. Penso en sant Columbà, que amb el seu petit grup de companys va portar la llum de l’evangeli a les terres europees en una època de foscor i de decadència cultural. El seu extraordinari èxit missioner no estava basat en els seus mètodes tàctics o plans estratègics, sinó en una humil i alliberadora docilitat a les inspiracions de l’Esperit Sant”.
Que ens assemblem a aquest petit grup de companys, a aquesta minoria creativa de la qual parlava també el papa emèrit Benet XVI.