Jaume Aymar i Ragolta

  Diumenge 26 de durant l’any Estimats germans, tots tenim el perill d’engorronir-nos en la nostra zona de confort i de caure en una letargia que ens impedeix veure i sentir el dolor més proper. Si ens anem fent captius de les xarxes socials, si estem pendents tot el dia del mòbil, del tick-tock i de les frivolitats i tafaneries, anirem esdevenint cecs al nostre context més immediat i ens perdrem els missatges que Déu ens envia cada dia per mitjà del pobre pidolaire, de la persona que potser sense voler ens martiritza amb la seva insistència i del més petit de casa nostra. La paràbola del pobra Llàtzer i del ric anònim que hem batejat com Epuló, tot i que Jesús el manté en l’anonimat -les grans fortunes solen ser anònimes- és i hauria de ser sempre un despertador, una sacsejada de les nostres seguretats i una ocasió per obrir els ulls i el cor al nostre context i al patiment de la ciutat i del món. En la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat, en un moment en que al cor ...

Estimats germans i germanes, Diumenge passat l’evangeli acabava amb aquestes paraules de Jesús: “Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”. Son unes frases que les llegim per sobre perquè sembla que ens molestin i, com que el diner és tan necessari per viure, pensem de seguida que va adreçada a uns altres perquè al nostre país cap persona ni institució sol dir que tingui diners, no fos que li prenguessin. Crec que en el decurs de la meva vida de rector, una sola vegada un feligresa anciana em va dir, contenta: “tinc diners, perquè un nebot m’ha fet un vitalici sobre la casa”. El diner és útil i necessari, ens n’hem de servir, però no l’hem de servir ni idolatrar. Una idolatria que es tradueix en malbaratament o en acumulació, quant del diner n’hem de fer un ús social. És certament un tòpic que el poble català és gasiu, avariciós.   Sovint s’atribueix que Dante a la...

Homilia diumenge XXVI de durant l’any Aquesta que hem escoltat és la única paràbola de Jesús on hi ha un personatge que porta nom: Llàtzer, un nom que vol dir: “Déu és la meva ajuda”. I el ric?   Com fa notar Sant Jeroni, el ric no té nom encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló, que vol dir senzillament “el que menja molt”. La lliçó és que aquells que pels criteri de poder i de prestigi social es creuen els més importants són anònims davant de Déu i, en canvi aquells que són considerats insignificants i sense nom, són els que tenen valor pel Regne de Déu. Aquesta paràbola és també l’acompliment del Magnificat, quan Maria exulta perquè constata que Déu omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. També de les benaurances de Jesús: feliços els pobres, ai de vosaltres els rics, se situa en la mateixa línia. Deia mossèn Joan Ventosa, que fou delegat de Càritas, que ell fins a cert punt s’alegrava que avui es difonguessin les corrupcions dels famosos, per...