Jaume Aymar i Ragolta

 Diumenge II de Quaresma 2022 Estimats, Jesús era un gran pedagog. I els escenaris que tria per ensenyar els seus deixebles tenen intenció: són passejades contemplatives, molt pensades,   com ara es tornen a fer. Tots recordeu aquella pàgina: un dia se’ls va emportar lluny, a Cesarea de Felip, per mostrar-los una gran roca i explicar-los, a partir d’ella, que l’església –la comunitat creient- es fonamenta en una pedra alhora tan sòlida i porosa com Ell mateix. I que Pere serà només realment la primera pedra d’aquesta nova edificació si està unit, en comunió, a Ell mateix, a Jesús. Una lliçó que el primer de la colla no entén gens, perquè de seguida vol dissuadir el Senyor de la seva missió i es posa a contradir-lo fins al punt que Jesús, cridant, el fa adonar que darrera seu hi ha el diable de la divisió i arriba a anomenar Pere, Satanàs. Com és que avui al món hi ha governants que es confessen cristians o jueus -fills d’Abraham- i que ens estan portant al límit per una vi...

Diumenge II després de Nadal Diumenge 2 de gener Estimats germans i germanes: Aquest evangeli que hem proclama i que ja vam proclamar el dia de Nadal, antigament es proclamava a totes les misses. El trobem escrit en antigues credences que es trobaven en els altars com a recordatoris per als celebrants…Sempre que el proclamem ens sembla que parlem d’alta teologia. I ho és. No debades Sant Joan Evangelista té com a símbol l’àliga, un ocell d’alta volada que apareix al Cant dels Ocells entre tantes d’altres espècies, algunes desaparegudes: “i l’áliga imperial se’n vola cel en dalt, dient amb alegria, el bon Jesús és nat, per treure’ns de pecat i dar-nos alegria.” No podem racionalitzar el misteri: el misteri és per ser contemplat. En aquest evangeli hi batega el misteri de la paternitat i del seu rebuig: “era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit” i també de la seva acceptació: “però a tots el...

Quin és el context de l’escena de la transfiguració, que hem contemplat? És un context fosc, molt fosc. Jesús ja havia estat rebutjat de manera oficial per les autoritats del judaisme i havia   viatjat amb els seus deixebles cap a l’extrem nord de país, a la zona de Cesarea de Filip. Allà, en contrast amb la ceguesa d’Israel pel que fa a la seva persona, rep el consol de la confessió de Pere que Ell   és Crist, el Fill de Déu vivent. Ja d’abans de la transfiguració, Jesús ja havia fet una promesa, ja havia anunciat als seus deixebles que alguns d’ells veurien “el Fill de l’Home venint en el seu regne” (Mt. 16:28). Una promesa que no triga a acomplir-se. Fou en el context d’aquesta crisi en el ministeri de el Senyor, quan afrontava la última etapa de la seva humiliació (cfr. Fil. 2: 8), que s’esdevé aquesta manifestació visible de la glòria del Senyor davant dels més estimats i que s’ha de manifestar públicament en el futur (Fil. 2: 9). Pere, anys després, afirma que van veure ...

  Diumenge del Baptisme del Senyor 2021 Estimats germans i germanes, Any de neu, any de Déu, es deia antigament, amb saviesa. La nevada d’aquests dies és, amb ulls de fe, un bon auguri d’un any que voldríem que fos per a tots un “any de Déu”, que se superés la pandèmia, que ens poguéssim tornar a abraçar i que emprenguéssim tots plegats un canvi d’estil de vida més atent a la natura, més sinodal en el treball, més viscut en la festa. Un any que tothom trobés el seu lloc i que l’economia malmesa es comencés a refer. Dimecres passat celebràvem l’Epifania, la manifestació als mags als pobles no jueus, avui celebrem la manifestació de la divinitat de Jesús en el seu baptisme principalment a nosaltres els creients que voldríem ser també creïbles. Dues festes plenes de llum. Notem com el baptisme de Jesús marca un punt d’inflexió en el seu itinerari: suposa el pas de la seva vida amagada a la seva vida pública i manifesta la identitat i la missió de l’Infant de Betlem. Com en la no...

Les paràboles de Jesús tenen una lliçó bàsica. La d’aquest diumenge és ben clara, l’evangelista la diu des del principi: hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança. És impressionant la imatge de Moisès i els seus dos ajudants Aharon i Hur ajudant-li a mantenir-les. A missa el mossèn també alça les mans. I alguns les alceu quan reseu el parenostre. També la imatge de Maria Assumpta que ens presideix té els palmells de la mà mirant el cel. La gran diferència dels cristians és que no hem de resar per guanyar cap batalla. Recordo que la pel·lícula   Waterloo, comença amb una escena en la qual el general vencedor Wellington, es veu cavalcant per un camp de batalla ple de morts i alguns ferits. La seva frase és: “Allò que més s’assembla a una batalla perduda, allò més trist, és una batalla guanyada”. Perquè en realitat el més trist és que hi hagi batalla, que hi hagi guerres o renyines. Nosaltres no hem de pregar perquè ningú guanyi o perdi si no perquè tots ens entenguem,...

Evangeli XXIV de durant l’any Estimats germans i germanes: Tots recordem aquella magnífica imatge del Moisès de Miquel Àngel que es troba a l’església de Sant Pere ad vincula a Roma. La seva mirada té una força extraordinària. És un moment de gran indignació del patriarca, de previ a llançar les taules de la llei sobre el vedell de fosa que els israelites s’havien fabricat després de concloure l’Aliança del Sinaí. Podríem dir que era una santa indignació, justificada; però la primera lectura d’avui ens mostra un Moisès dialogant amb Déu en pla d’igualtat com un amic dialoga amb el seu amic i demanant-li que es calmi i que es recordi dels patriarques i de les promeses que els va fer. I aconsegueix persuadir el Senyor. També a nosaltres avui ens indigna el comportament de molts. Ens irrita quan veiem tantes persones que se’n van darrera d’allò que idolatren   que porten una vida superficial o que creiem que no compleixen la seva missió com a ciutadans, com a professio...

Homilia diumenge XXVI de durant l’any (7/10/18) Recordo una vegada quan feia poc que m’havien ordenat de prevere estava preparant el casament d’uns familiars. Quan els vaig preguntar per què es volien casar per l’Església –una pregunta que ara no faig de manera tan directa- ell em va respondre de seguida i molt convençut: “perquè vull continuar estimant-la, més enllà de la mort”. Anys després Joan Rigol feu una tesi que porta precisament aquest títol: “Amor més enllà de la mort”. I és que hi ha contraents que no es plantegen “fins que la mort ens separi” sinó que saben que l’amor roman “fins l’eternitat”. La indissolubilitat del matrimoni es troba avalada per aquest text de Jesús. Però per què diem que el matrimoni és indissoluble? Per què hi ha una relació prèvia que és l’amistat, i l’amistat quan és autèntica, no es pot dissoldre. Hi ha amics amb els quals potser fa anys que no ens veiem, però quan ens retrobem és com si ens haguéssim vist ahir mateix: és una amistat autènti...

Aquests dies és fàcil que tinguem estones per contemplar, és a dir per gaudir silenciosament de la naturalesa i de les muntanyes, els torrents, les tarteres, la vegetació... Sant Ignasi deia “ contemplación para alcanzar amor ”. És a dir, la contemplació de les coses de Déu, no és per a un estèril solipsisme, és per estimar millor. Aquests dies la Cartoixa de Montalegre ha estat notícia pel nomenament del P. Josep Maria Canals com a prior. El P. Canals diu que els monjos han de ser “solitaris i solidaris”, dues paraules que resumeixen la contemplació i l’acció. Ignasi admirava la cartoixa, tant que si un jesuïta hi vol ingressar no necessita cap dispensa. De fet els jesuïtes són “contemplatius en l’acció”. La gran imatge del Moisès de Miquel Àngel que havia de formar part del sepulcre del Papa Juli II al Vaticà i que avui és a l’església romana de Sant Pere de les Cadenes ( San Pietro in vincoli ), il·lustra el passatge del llibre de l’Èxode que hem proclamat. Expressa molt b...

Amics seguidors d'aquest blog. Disculpeu. Aquesta és l'homilia que toca avui. L'anterior que havia enviat, no del tot. Gràcies. Diumenge XXIX de durant l’any El text que hem escoltat del llibre de l’Èxode és pregonament simbòlic.  Els amalequites eren una tribu nòmada de beduïns que solien fer ràtzies, atacs sorpresa. La notícia d’un poble nombrós recentment emigrat d’Egipte va ser una bona ocasió perquè fessin la seva ràtzia anual, atacant-los ni que fos per la rereguarda. Moisès li demana al seu successor Josuè que els faci front. Però per a Moisès, imaginem que ja ancià,  la seva contribució a la lluita era pregar: quan Moisès tenia les mans ben altes guanyava Israel, quan les abaixava per reposar guanyaven els amalequites.  Quan ja li pesaven massa els braços el seu germà Aaron i Hur els hi aguantaven fins que els israelites van aconseguir la victòria. Què ens diu avui aquest text? Apliquem-ho a la lluita contra l’adversitat, contra la injustícia, contra la ...

Homilia diumenge III de Quaresma Encara avui al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, hi ha una gran bardissa rebrot segons tradició, d'aquella on Moisés va saber escoltar la veu de Déu. La bardissa és punxeguda, inhòspita i encara és una bardissa incandescent. Déu se'ns manifesta en l'asperesa de les circumstàncies de la vida. Ens crida també en aquells fets complexes que no som capaços d'entendre i ens envia en missió. Moisès es fia de la veu de Déu i es disposa a alliberar el seu poble. Però fa una pregunta quin és el nom del qui m'envia. I la resposta simple, lacònica "jo sóc el qui sóc": sembla una evasiva però no ho és pas. Cadascú de nosaltres som però podríem no ser. Només Déu és. I la prova màxima que som però podríem no ser és que un dia o una nit deixarem de ser.Davant de dos tipus de mort (una violenta, a mans de Ponç Pilat) i una altra fortuïta (el desplomament de la torre de Siloé) Jesús ensenya dues coses: desvincula la mort del càstig,...

Homilia diumenge II de Quaresma Quina meravella la de contemplar el cel estelat! Quina font de reflexió! Que petits que ens sentim davant la immensitat! Moltes vegades enyorem la contemplació d’aquest cel nítid i estelat. Saber llegir el cel i els seus signes. Saviesa antiquíssima de la humanitat. “Si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”. Abraham, pare dels creients, ja era just davant de Déu i posseïa la seva gràcia.   Però en la primera lectura que hem escoltat Déu li demana que faci un acte de fe contra tota esperança natural de tenir fills, i Abraham, l’amic de Déu, rendeix les seves evidències personals i creu en la seva promesa i aquesta fe li portarà una nova gràcia. Recordem el pròleg de Sant Joan, “de l’abundància de la seva plenitud tots n’hem rebut gràcia sobre gràcia”. Em pregunto nosaltres, també cridats a ser amics de Déu, som capaços de creure més enllà de les evidències? Quan Abraham li pregunta a Déu, el seu a...

Immaculada 2012 El temps d’Advent és per excel·lència un temps marià. Enmig de l’Advent, brilla com un estel la figura de Maria Immaculada. Hi ha una pregunta clau, plantejada des d’antic i que avui continua viva: com és que els éssers humans pequem? Com és que els homes ens fem mal a nosaltres mateixos, als altres, a la naturalesa? És que, fruit de la nostra llibertat, o d’un mal ús de la llibertat, l’ésser humà és capaç de pecar. Si peca ara, és que ja n’era capaç al principi de tot i aquest és el relat del llibre del Gènesi que hem escoltat. Que fàcil és espolsar-se les culpes! Adam culpa Eva i ella culpa a la serp. I aquesta aliança del mal els fa perdre el paradís, la felicitat promesa. L’home va frustrar el somni de Déu. No era el que Déu volia. No som els que Déu volia que fóssim. El pecat ha entenebrit l’obra de Déu. Pecat, personal i pecat estructural, suma de culpes i, alhora, misteri. Però la porta que Eva ens ha tancat Maria l’ha obert per sempre. Maria va...

Diumenge XVIII de durant l’any Com ens costa d’aixecar el vol! Moltes vegades restem presoners del dia a dia.   Vivim per satisfer les necessitats materials. Vivim tant la immediatesa del moment que ens costa mirar més enllà, planejar les coses a mig i a llarg termini.   El nostre vol s’assembla més al d’una gallina que al d’una àliga. Les nostres converses sovint són banals. Ho són les que escoltem tantes vegades pels carrers... Tenim tothora la temptació de quedar-nos reduïts a un món esquifit, a mirar al nostre voltant amb una mirada de pardal. Moisès va fer una gesta realment prodigiosa, treure el poble d’Israel de l’esclavatge del Faraó i portar-lo a la terra promesa.   Però el poble murmura: allà a l’Egipte no eren lliures, però si més no allà tenien olles de carn. Enyoren el menjar, encara que fos a costa de la manca de llibertat. Ara estaven al la intempèrie, però com diem en el cant “eren temptats de tornar al vell esclavatge”. Déu els vol lliures! Déu en...

Diumenge II de Quaresma Avui, amb les imatges enregistrades podem anar endavant i endarrera. Podem congelar la imatge, accelerar-la o retenir-la. Això no ho podem fer en la vida real: la història és per ser descrita, però no podem tornar-la a escriure. Tampoc el futur no ens pertany. És cert que tenim la memòria que ens permet evocar el passat i que som capaços de somniar i dissenyar el futur, però tot des de la humilitat del nostre present, l’únic que tenim. La transfiguració de Jesús fou un d’aquells instants que els apòstols volgueren fer eterns en el seu cor: Que n’estem de bé aquí a dalt! I Jesús transfigurat il•lumina i dóna sentit ple a la llei (Moisès) i als profetes (Elies). Després comprendran que la passió és necessària per entrar a la glòria, però ells han tastat ja l’eternitat. Han viscut un temps fora del temps com el de l’eucaristia. Tots lloem la fe d’Abraham, pare dels creients. “Quina escena tan dura, com li podia demanar Déu el sacrifici del seu fill?” Diuen molts, p...