domingo, 30 de junio de 2019

Déu de vius 30/06/19


“Deixa que els morts enterri els seus morts”. Ens sembla una expressió dura i paradoxal. En la mentalitat semita els conceptes de mort i de vida no són iguals que els nostres. Per important que fos el seguiment de Jesús, com és que sembla que sigui un obstacle el d’exercir l’obra de misericòrdia d’enterrar el propi pare?
Com concebia Jesús de Natzaret la mort i la vida? Qui són per a ell els morts i qui són els vius? Jesús ens diu que la filla de Jaire “no és morta sinó que dorm” (Mt 9, 24), també diu semblant expressió del seu amic Llàtzer: “el nostre amic s’ha adormit, però vaig a despertar-lo” (Jn, 11,11). Igualment  el fill pròdig “era mort, però ha tornat a la vida” (Lc 15, 32).  I davant de les preguntes inquisitives dels saduceus, Jesús anuncia un “Déu de vius i no de morts” (Lc 20, 39).
En la manera d’entendre el món semita, més enllà de les aparences hi ha gent que creiem que està morta i és viva. A l’Alcorà dels que moren per una causa noble figura diu “no digueu que són morts sinó que viuen” (Alcorà 3, 169).
També aquesta és la nostra experiència: hi ha morts que són vius, hi ha vius que són morts. Hi ha persones finades que perviuen amb força en el nostre record, que les sentim quotidianament properes fins i tot que, en certa manera, es continuen comunicant amb nosaltres. Perduda l’aparença física, roman el seu testimoni lluminós. Són morts vivents. Sobre tot els sants, que ens ajuden amb la seva intercessió, són el millor testimoni de la vitalitat de l’Església.
Hi ha en canvi,  persones infecundes, aïllades, pessimistes, amargades, que són talment morts en vida. Fins i tot en català quan una cosa és molt feixuga i difícil de moure diem “quin mort!”.
Per tant, deixar que els morts enterrin els seus morts i anunciar el Regne, és deixar tot allò que porta a l’esterilitat, a la incomunicació, a la mort en vida i anunciar en canvi un Déu que ens és vida, un regne de veritat i de vida, de justícia, d’amor i de pau.
Però per fer-ho cal allunyar la temptació del fonamentalista: “Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i que els consumeixi?”. No és aquest el foc que Jesús ha vingut portar, sinó el que ve de l’Esperit Sant.
Davant del nostre món hi ha comportaments apocalíptics, hi ha profetes de desgràcies, fins i tot hi ha persones que s’autoimmolen per uns determinats ideals. Terrible.  El camí de la paciència, de la comprensió, del respecte al ritme de cada persona, sobretot d’aquella que camina amb el pas més lent, és un camí llarg i abnegat però, a la llarga, més efectiu.
Hem llegit aquests dies que l’Església s’obre a la possibilitat d’ordenar homes casats. El document de treball del Sínode per l’Amazonia, que se celebrarà el proper octubre, tot afirmant que el celibat és un regal per a l’Església, demana que, per a les zones més remotes de la regió, es tingui en consideració la possibilitat d’ordenació sacerdotal per a les persones grans, preferentment indígenes, respectades i acceptades per la seva comunitat, encara que ja tinguin un família constituïda i estable, per tal d'assegurar els sagraments que acompanyen i sostenen la vida cristiana” (n. 129.2). És un signe d’esperança per una església de vius, encara que clamin els apocalíptics.

domingo, 23 de junio de 2019

Mirada neta al cos ferit


L’evangeli d’avui parla de cinc mil homes i a la intempèrie en un lloc despoblat. És una situació complicada i angoixant: una multitud nombrosa, no fàcil de gestionar. Els apòstols es veuen sobrepassats pel problema, no els poden alimentar i li demanen a Jesús una solució dràstica: que els acomiadi...
Quantes vegades la realitat ens depassa, la feina se’ns acumula, hem de donar resposta a moltes coses cada dia, hem de gestionar el nostre temps i,  veiem que el temps se’ns escapa de les mans i que els nostres recursos que solen ser migrats. Que hi ha una desproporció entre el que tenim i el que se’ns demana. Ens passa també a les Càritas parroquials. Els casos creixen; gairebé de manera diària hem de donar resposta a una o altra situació complexa. La solució fàcil pot ser tancar la carpeta: aquesta persona no es deixa ajudar, és inútil, és un cas que ens supera, el millor és acomiadar-la...  
Potser Jesús demana als deixebles que els donin de menjar ells mateixos. Humanament, impossible. Però el mateix Senyor els dóna el principi de solució: demana els deixebles que els facin seure en grups de cinquanta, grups de cent persones, colles a mesura més humana. Recordo que una missionera al Senegal, en una carta ens escrivia: “tinc molta feina, però quan me la miro per parts veig que potser no és tanta.” Quan un problema ens supera, cal mirar-se’l per parts. El problema no desapareix però la solució sembla més factible.
I després, a partir d’allò poc que tenen, el Senyor multiplica els recursos i sadolla la multitud. És el miracle de posar cada dia allò poc que tenim en mans de Déu i de deixar que ell faci la resta. Quantes vegades hem estat testimonis del miracle que representa el fet de compartir!
L’eucaristia, el sagrament de l’amistat, ens ha de fer lúcids i forts per acarar la vida que ens surt a l’encontre. I no parlem d’una resposta només material, l’evangeli ha començat dient que Jesús parlave
Enguany el lema de la Comissió Pastoral dels bisbes per aquesta festa és una frase del salm 103: “I renoves la faç de la terra”. Entre d’altres coses els nostres pastors diuen: “avui se’ns fa un gran do, un gran regal del cel a la terra que ens omple d’alegria i que no trobarem enlloc més. Avui hem de demanar amb insistència a la Trinitat que purifiqui la nostra mirada. ‘Feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu’ (Mt 5,8). Només així podem veure amb els ulls del cor, admirar-nos i custodiar la dignitat de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu. Els ulls de la fe són els que veuen el bell de cada persona i es meravellen davant la bellesa de la creació i l’amor sens límit del Creador (...)
Avui donem gràcies a Déu per les mans generoses al servei de la caritat que dediquen el seu temps i lliuren la seva persona al servei dels necessitats a Càritas i a d’altres institucions de l’Església. Aquesta mateixa setmana parlava amb una voluntària, i li preguntava amb estranyesa com era que no havia participat del funeral d’una persona molt estimada i ella em responia, “és que vam tenir tanta feina a Càritas vam quedar tan cansats que no ens vam veure en cor de res més.” Sé que no era una excusa i que aquesta havia estat una altra manera d’acomiadar l’amiga difunta que ho hauria entès perfectament.
Demanem a l’Esperit Sant que faci de la nostra vida una entrega creïble en tot moment als “ferits per la vida”: pobres, assedegats de Déu, transeünts, emigrants amb les seves adversitats: refugiats, famílies desestructurades; marginats; persones enxampades i esclavitzades per les drogues, l’alcohol o d’altres dependències; la tracta de dones en l’esclavatge de la prostitució; les estretors per les que passen els aturats; ancians sols; malalts mentals; necessitats de compassió.” Avui mirem amb amor el cos de Crist ferit i encara que les situacions sembla que ens depassin, no tanquem mai la porta a ningú.
En vosaltres, ministres extraordinaris de la comunió, quan repartiu el Cos i la Sang del mateix Crist, hi veiem la imatge de la generositat compartida que vol fer arribar a tots l’amor de Déu.


sábado, 15 de junio de 2019

El Joc de la Trinitat



Hem escoltat a la lectura del llibre dels Proverbis unes paraules molt belles i profundes: “jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies cada dia, jugava contínuament a la seva presència”. El joc, jugar és tota aquella activitat per la que emprem imaginació o eines per crear una situació, també emprem regles amb el fi de proporcionar entreteniment o diversió. Un savi, Schiller, escrivia que “la persona sols juga on és persona en ple significat de la paraula, i sols on juga és persona en plenitud.” El joc és una experiència de llibertat que s’associa amb la bellesa i constitueix un gran valor pedagògic. És el concepte del homo ludens, de la persona humana que juga amb llibertat. Fixeu-vos que nosaltres diem “tocar el piano”, però en anglès és  play the  piano i en francès  jouer du piano. Tocar és jugar creativament.
Escrivia Romano Guardini, sacerdot, pensador i escriptor, que la litúrgia és molt semblant a l’art i al joc. La litúrgia no és una activitat que intenta aconseguir alguna cosa, no és funcional. Més aviat, la litúrgia és una activitat que expressa significats i intencions... Està plena de propòsits, com l’art i els jocs. Com la pintura i el joc, la litúrgia és una cosa feta per si mateix i porta a terme una obertura de la realitat que, d’altra manera, trobaríem a faltar. El creient, en la celebració, és com l’artista "que no vol més que alliberar, traient-los a fora el seu ésser i el seu somni, no vol altra cosa que reflectir en l'exterior, en la forma, la veritat interior" .
Així també els creients es valen de la litúrgia per manifestar la veritat més profunda del cor de la creació: el misteri de Déu Tri i U. Les relacions de gratuïtat són a la Trinitat de manera eminent.
Els creients en la celebració són també com els nens que juguen. "No treballo, jugo. La íntima essència de la litúrgia és portar el seu joc davant Déu. No crear, sinó ser ella mateixa una obra d'art...” I Jesús també dirà, “si no us feu com a nens no entrareu al Regne del Cel.”
Un joc es pot desvirtuar quan es torna en excés competitiu o perillosament addictiu, però aquestes desviacions i ludopaties no ens han de fer oblidar la bellesa i la profunditat del joc en ell mateix. Deia Benet XVI que tot error conté un nucli de veritat i que quan més gran és l’error és el nucli de la veritat que conté. Chesterton escrivia que el món està ple de virtuts humanes que s’han tornat boges. La nostra tasca és descobrir allò que hi ha de veritable, de bo i de just, d’honest, darrera de cada error, la virtut que batega darrera cada vici.
Jesús diu: encara tinc moltes coses per dir-vos però ara serien per a vosaltres una càrrega massa pesada... Hi ha una pedagogia de Déu que va avançant en el decurs de la història que ens va mostrant poc a poc el sentit amagat de les nostres accions i de les circumstàncies que ens volten.
Diuen que tota persona per ser completa hauria de practicar també un esport. Quan un juga net aprèn a respectar els altres, quan un sap passar la pilota en el moment precís, aprèn a treballar en equip, quan el jugador de frontó encerta la pilota que li retorna el mur, sap encaixar les adversitats de la vida que de vegades li venen del lloc més impensat, quan el corredor fa l’espring final aprèn que hi ha moments que cal posar totes les energies per una causa noble...
L’eucaristia, joc diví, ens enforteix en el combat quotidià. Jesucrist ha parlat per confiar-nos una Esperança clara, més enllà de les expectatives humanes: l’esperança en Déu mateix. I per això necessitem que el Consol personal del Pare, l’Esperit Sant, habiti en nosaltres, visqui en el nostre interior. Crist mateix ens ho atorga.


miércoles, 12 de junio de 2019

En el comiat de mossèn Andreu Pascual



En el comiat de mossèn Andreu Pasqual i Josa (*Barcelona, 26 de juliol de 1930- Tarragona, 9 de juny de 2019).
Benvolguts nebots, renebots i besnebots de mossèn Andreu,
feligresos de Santa Maria i d’altres parròquies,
membres del patronat de la Fundació Roca i Pi, religioses i treballadors,
senyor bisbe, vicaris episcopals, arxiprest , preveres i diaques que estem al vostre servei.
Germanes i germans:
Ens ha semblat que l’evangeli del rentament de peus –aquest quasi sagrament en l’Església primerenca- era el més apropiat per il·luminar la vida i l’obra d’un prevere com mossèn Andreu Pascual i Josa, rector d’aquesta parròquia durant vint-i-cinc anys, des del 1984 fins al 2009. I no sols perquè ell va tenir molts dijous sants per repetir-lo aquí en aquest mateix presbiteri, si no perquè aquesta actitud de servei silenciós i perenne el va acompanyar tots els anys del seu ministeri. A l’Andreu li agradava la reflexió que d’aquest text feia mossèn Jaume Serrano: “Jesús al Sant Sopar va fer tres coses: va rentar els peus als deixebles, va instituir l’Eucaristia i va proclamar el manament nou: estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat. Avui uns renten els peus però no van mai a missa, d’altres van molt a missa, però no renten mai els peus. L’amor per ser ple, ha de contemplar ambdues dimensions.”
Encara recordo quan mossèn Andreu va fer la seva entrada aquí mateix a Santa Maria, essent vicari episcopal mossèn Joaquim Brustenga, el 27 d’octubre de l’any 1984. Digué, seguint una síntesi de mossèn Rovira Belloso, que en tota comunitat hi ha dues dimensions: el culte a Déu i el testimoni. Aquí, deia, el culte el teniu molt bé, veig que teniu un orgue molt gran... ara això del testimoni, ja ho veurem, ja ho veurem. En el decurs dels 25 anys que fou rector d’aquesta parròquia, segurament  va tenir l’ocasió de palpar molts testimonis dels qui fóreu els seus feligresos i amics. Quan dissabte m’acomiadava d’ell al sociosanitari Santa Tecla-Llevant, de Tarragona, i li preguntava què volia que us digués als feligresos de Santa Maria, ell em responia, senzillament: “que els enyoro”.
Ell sí que va donar-nos testimoni de servei, de generositat i d’abnegació. Els infants disminuïts de l’Esplai i Catequesi Repic i els seus formadors que ja havia tractat a Terrassa, eren la seva joia. També els ancians de la Residència Llegat Roca i Pi, que va presidir. Però no descurava la seva atenció a tots els altres grups parroquials, ni als cristians d’altres confessions. Era profundament acollidor. Tot i que deia amb el seu gran i savi sentit de l’humor que ell quan tenia tres reunions a l’hora, se n’anava al cine. No li agradava celebrar dues vegades els dies de cada dia: “es com dinar dues vegades”, deia. “Diumenge és diferent, ja no et mous de l’altar...”
En aquest rentament de Jesús, previ al Sant Sopar, a la institució de l’Eucaristia i a la proclamació del Manament Nou, hi ha també una dimensió de purificació i de reconciliació expressada en el diàleg de Jesús i Pere: “si no et rento, no tindràs part en mi.”  I mossèn Andreu fou expert en el sagrament de la penitència i la seva necessària renovació. Llicenciat en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i doctorat per la Facultat de Teologia de Catalunya, els seus coneixement es traslluïen en les seves homilies breus però encertades, en el grup Estel i, especialment, en la formació que durant uns anys feu dels diaques. El diaconat fou un fruit del Concili. El Cardenal Narcís Jubany va contribuir molt a recuperar-lo per l’Església Universal i mossèn Andreu tingué uns anys al costat mossèn Lluís Nadal, el primer diaca permanent de l’Estat ordenat aquí mateix l’any 1980. Ell creia en el diaconat i solia dir que els diaques eren els qui més a prop estaven de Jesucrist perquè encarnàveu el servei.
Tots els qui hem estat vicaris de mossèn Andreu, coincidim en el delicat respecte que ell va tenir amb cada un de nosaltres, de diferents sensibilitats i procedències. Ho deia ahir mateix, al tanatori, mossèn Rafael Méndez. Perquè ha respectat a tots, es mereix el respecte de tots. Personalment li he d’agrair que m’acompanyés en ser ordenat diaca i després prevere i en les primeres passes com a vicari i després com a rector, sempre disposat a col·laborar, sempre de bon humor i amb les paraules justes. Les noves generacions de preveres haurien de conèixer i imitar exemples de rectors com mossèn Andreu: molt més preocupats pel bé dels altres que pel propi lluïment, més inquiets pel diàleg amb la cultura i amb la resta de la societat, que pels rubricismes i les normes. Amics dels més pobres i vulnerables. Capaços d’avançar sinodalment, conjuntament amb religiosos i laics i de no aferrar-se a cap parcel·la de poder.
Mn. Andreu Pasqual podria subscriure allò que hem escoltat de l’Apòstol: “Sé viure enmig de privacions i sé viure en l’abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l’abundor i a passar necessitat. Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort.” L’Andreu ha viscut moltes pàgines de la història recent de l’Església a Catalunya. Sabia què fou el Concili, la caputxinada, la manifestació de capellans, les vagues, la presó, les porres de la policia... Va viure la bonica empresa de bastir una església en un barri obrer, la de sant Valentí de Terrassa, en l’altar de la qual es llegeix el que podria ser el seu lema: “Creiem, esperem, estimem.” I per un article del poeta i traductor Agustí Bartra, mossèn Andreu va decidir alçar-hi el campanar.
L’Andreu va conviure uns anys amb la seva germana Conxita, artista, que conreava la pintura i l’esmalt, tots dos van sintonitzar molt. Ella el va cuidar fins que la salut li ho va permetre. Després va ser ell el qui la va atendre, amb l’ajuda dels nebots. Aquests darrers anys els nebots i renebots de mossèn Andreu, l’heu cuidat admirablement i amb la màxima naturalitat. Heu trobat en ell un avi i un amic. Heu rigut i plorat amb ell. Heu pregat amb ell. L’heu acompanyat tan bé, tantes vegades! Fins i tot un besnebot de quatre anys es queixava que un dia haguessin deixat el tiet Andreu a la intempèrie. Que Déu us pagui la caritat. Tots dos van estar molt units a la Pilar, la vostra mare, àvia i besàvia, i a la Montserrat sortosament vivent, amb 92 anys, que avui a Mallorca s’uneix espiritualment a aquest comiat.
La Conxita va morir el dia de la Immaculada, el dia del seu sant, de 2009, fa deu anys, i l’Andreu el diumenge de Pentecosta. Tots dos amb vuitanta-vuit anys. Tot uns signes. Havíem fet broma que ell es cognominés Pascual i el diaca, Nadal. Només calia un que es cognominés Pentecostal i ja tindríem les tres solemnitats cristianes més preeminents. En morir l’Andreu precisament el diumenge de la Pentecosta, després d’haver seguit atentament encara la vigília per televisió l’ordenació del bisbe Joan Planella, ens estava dient com Jesús als seus apòstols “us convé que jo me’n vagi” i “quan vingui ell, l’Esperit de la Veritat us guiarà cap a la Veritat completa.” Andreu: gràcies pel teu testimoni, nosaltres també t’enyorem.

sábado, 8 de junio de 2019

L'abraçada



Avui és Pentecosta, la pasqua Granada, la pasqua de l’Esperit Sant. Ho acabem d’escoltar: Jesús va enviar el seu Esperit als apòstols després de reiterar-los, dues vegades, el seu desig de pau. Un desig que anava molt més enllà dels desitjos habituals, és un desig que es realitza, que es fa. Els deixebles queden plens d’aquesta Pau que no és pas com la pau mundana. I al seu torn, passen de la por a l’alegria immens. Per tant, és evident que aquí hi ha resumit tot un itinerari vital – o molts itineraris vitals- de la por a la pau, del recel a l’alegria immensa.

Molts avui busquen –busquem- la pau i l’alegria interiors i no la trobem en qualsevol lloc perquè la pau i la joia que Jesús ha vingut a portar-nos a diferència d’altres paus i d’altres joies que el món dóna, inclou el perdó i la reconciliació.  De la mateixa manera que quan Jesús explicà el parenostre es fixà només en el perdó, ara en alenar damunt d’ells els diu: “Rebeu l’Esperit Sant: a qui perdoneu els pecats els seran perdonats.” Els apòstols, que sentien el remordiment d’haver abandonat a Jesús en l’hora decisiva, ara experimenten la joia del perdó.

Els bisbes són els successors dels apòstols i ahir a la Catedral de Tarragona es va celebrar solemnement l’ordenació episcopal de Mons. Joan Planelles Barnusell, fins ara degà de la Facultat de Teologia de Catalunya com a Arquebisbe de Tarragona i primat. En les seves paraules finals, el nou bisbe va glossar el seu lema episcopal: “L’Esperit fa jove l’Església” i  va explicar que el Papa Francesc en la seva recent exhortació als joves afirma: “Ésser jove, més que una edat és un estat del cor. D’aquí que una institució tan antiga com l’Església pugui renovar-se i tornar a ser jove.” També va dir  que la mitra que li havien posat en el moment de l’ordenació era la del gran arquebisbe Josep Pont i Gol que estava convençut “que el Concili Vaticà II, tornant a l’Evangeli, havia de portar una nova primavera a l’Església.”

Em venien a la ment les paraules d’un altre predecessor seu a Tarragona, l’arquebisbe Ramon Torrella, que en un Aplec de l’Esperit va dir amb emoció: “Joves, aquesta és la millor Pentecosta de la meva vida!”

Germans, deixem que l’Esperit Sant actuï en nosaltres, l’Esperit que en néixer 
l’Església va donar a tots els pobles el coneixement de Déu i va unir totes les llengües en la confessió d’una sola fe...

Avui hi ha moltes persones que viuen amb les portes tancades, senzillament perquè 
tenen por. La por no és només patrimoni dels infants, també hi ha persones grans, persones ancianes, que tenen por. Vet aquí el petit relat recent d’una treballadora social membre de l’ACO, l’Acció Catòlica Obrera: “Que té por. Això és el que deia el comunicat que m’ha arribat de Teleassistència. Això és el que la senyora M els ha dit quan ha premut el botó que duu penjat al coll. Que té por. Tan simple i abismal alhora. Els que han atès la seva trucada, li han preguntat si havia caigut o si li feia mal alguna cosa. «No. Però tinc por.» Han dubtat si enviar un equip mèdic o què fer, i finalment han decidit comunicar-ho a la seva treballadora social referent, a mi. Decideixo anar-la a veure. Obro la porta i no cal que em digui res. Abraço els seus 89 anys, i sento la nena que s’espanta, la nena que de cop té por que tot acabi i no tenir la mare al seu costat. I mentre l’abraço, sóc la seva mare, la seva filla, la seva tendresa, la seva força, el seu present i el seu passat”. Estimats, he vist personificada en aquesta bona dona anciana les nostres pors i en aquesta abraçada de la treballadora social el do de l’Esperit. Que cada abraçada que ens donem sigui un signe de l’Esperit Sant, de l’Esperit que fa defugir totes les pors!

sábado, 1 de junio de 2019

Homilia Ascensió 2019


Ens cal temps

La festa de l’Ascensió ens parla de la paciència i la pedagogia de Déu amb nosaltres. Jesús no va cridar uns savis ni uns intel·lectuals del seu temps. Va cridar uns pescadors ignorants i en el decurs de tres anys els va anar formant. En una època en que mestres i deixebles convivien: és en la convivència que s’aprenen les coses realment importants. Però no n’hi hagué prou. 

Recordo que en una ocasió un grup de llatinoamericans que vivien a Barcelona es van trobar amb un bisbe també llatinoamericà, però d’un altre país i un jove li va dir: senyor bisbe, “és molt difícil ser cristià avui a llatinoamèrica”. I el bisbe li respongué: “mira, Jesús va tenir només dotze grans amics, dels dotze un el va trair, un altre el va negar, altres nou fugiren quan el prengueren, només Joan i unes poques dones van romandre fidels... vol dir que no ho va tenir difícil?”  Aquell noi no va saber què dir...
Després els deixebles passaren l’experiència de la resurrecció. No els fou fàcil al principi acceptar que Jesús era viu. No es creien el testimoni de les dones... Necessitaren el seu temps. Ara fins i tot aquella presència misteriosa desapareix. Jesús els promet l’Esperit, però per un temps han d’aprendre a estar sols, a tenir la responsabilitat de la seva fe en les seves mans, fins que arribi l’Esperit Sant que els doni la força per ser testimonis del Regne.

Procurem-ho aplicar-ho a nosaltres. Tots en la nostra fe passem dies i nits. És a dir, temporades de claror, de sentir la presència de Déu propera en els esdeveniment de cada dia i temporades de foscor.  De vegades més de foscor que de llum. Però l’Esperit de Déu omple l’Univers, encara que no el sapiguem percebre. Recordo, molts recordem, a Cristina Kaufmann, una dona suïssa molt bonica, educada en una família cristiana. Enllestits els estudis universitaris, coneixedora de cinc idiomes i apassionada per la cultura que mai deixà de cultivar, va ingressar a la comunitat del Carmel de la Immaculada Concepció de Mataró. Els darrers anys feu una vida eremítica sense deixar l’espiritualitat del Carmel. Va morir de càncer als 66 anys. Aquest any n’hagués fet 80, però -com diu el Dr. Gil- els morts no envelleixen. Molts creiem que mare Cristina era una mística. Molts recordem l’entrevista que li feu Mercedes Milà per televisió que fou repetida set vegades a petició dels espectadors. Allí va tenir la senzillesa de pregar davant de les càmeres.  Però recordo en una altra entrevista, de les moltes que li van fer, que deia que la fe sovint és no sentir. El bisbe Joan Carrera, havia acompanyada espiritualment la Mare Cristina i a Montserrat, va plorar la seva mort. Aquell dia una noia que l’escoltava, Montserrat Unterlöhner, es va plantejar la vida monàstica i després va ingressar al Monestir de Sant Benet... i persevera!

L’Ascensió és una absència temporal. Les categories de dalt i de baix eren molt importants en el pensament antic. Ara en tenim d’altres però tots sabem què volem dir quan parlem d’un projecte d’altes mires o d’una conversa d’alçada. Tots sabem què vol dir apujar nivells.
Avui és també la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials; el papa Francesc al seu missatge diu que “la metàfora de la xarxa, traslladada a la dimensió antropològica ens recorda la comunitat: Com més cohesionada i solidària és una comunitat, com més està animada per sentiments de confiança i persegueix objectius comuns, més gran és la seva força” “La imatge del cos i dels membres ens recorda que l'ús de les xarxes socials és complementari a la trobada en carn i ossos, que es dóna a través del cos, el cor, els ulls, la mirada, la respiració de l'altre. Si es fa servir la xarxa com a prolongació o com espera d'aquesta trobada, llavors no es traeix a si mateixa i segueix sent un recurs per a la comunió. Si una família fa servir la xarxa per estar més connectada i després es troba a la taula i es mira als ulls, llavors és un recurs. Si una comunitat eclesial coordina les seves activitats a través de la xarxa, per després celebrar l'Eucaristia junts, llavors és un recurs. Si la xarxa em proporciona l'ocasió per acostar-me a històries i experiències de bellesa o de sofriment físicament llunyanes de mi, per pregar junts i buscar junts el bé en el redescobriment del que ens uneix, llavors és un recurs.”
Estimats germans i germanes, preparem-nos aquesta setmana per la vinguda de l’Esperit Sant, ell enfortirà tota feblesa, ens farà el do de la fraternitat, ens ajudarà a reforçar els nostres lligams comunitaris.