Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XXI de durant l'any  A la vida cada dia hem de prendre decisions, però decidir no és fàcil. Per poder decidir bé, cal serenor i una certa distància dels esdeveniments. Una decisió encertada omple de goig. Una decisió errònia ens pot desgraciar la vida. En l’àmbit de la fe, tots hem hagut de decidir, o si més no ens ho pensem: creure o no creure, practicar o no practicar... Creure de la manera que hem cregut tota la vida o deixar de creure com abans.   Potser creure amb més maduresa... A la Bíblia ha estat així, ho hem escoltat, Josué demana al poble que triï i el poble pren una decisió valenta: opten pel Senyor que els ha acompanyat sempre. No es volen arriscar a adorar d’altres déus. També, al Nou Testament, els apòstols romanen fidels al costat de Jesús, malgrat que no entenguin moltes coses... “Senyor, a qui aniríem?” Malgrat tot una cosa és la decisió i l’altre viure coherents amb allò que hem decidit. Recordo que un alcalde de Badalona li deia al bisbe Joan C...

Santíssima Trinitat 2016 Avui és la festa del Misteri de Déu. Sí: en Déu hi ha Misteri, un Misteri d’Amor que es vol comunicar. Diríem que és un Misteri que il·lumina tots els altres misteris de la nostra existència. Ens pensem que ens coneixem molt a nosaltres mateixos i sempre ens acabem sorprenent... Igualment en la nostra relació amb els altres... El respecte i la delicadesa neixen de la convicció que en el fons de l’altre hi ha també  misteri, que la seva realitat no s’esgota en allò que veiem o sentim. El misteri és perquè ens hi atansem, és perquè ens hi endinsem, és perquè ens hi abandonem amb simplicitat de cor, com quan ens submergim en l’aigua o ens deixem banyar per la llum de l’aurora. Els cristians de l’Orient, en la celebració de la seva fe, en la divina litúrgia, en les sagrades icones,  tenen molt més present aquesta dimensió de Misteri. Es deixen portar. Els Pares grecs, per exemple, mai no van elucubrar sobre la vida íntima de la Trinitat (Rius Cam...

Homilia Diumenge III de Pasqua 19/04/15 Els deixebles d’Emaús expliquen a la comunitat reunida el que els ha passat pel camí i com han reconegut Jesús quan partia el pa. Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer, quan coneixem descobrim per primera vegada, però quan reconeixem ens passen pel cor aquelles experiències viscudes al costat d’aquella persona o d’aquell indret o d’aquell fet. I això ens emociona, ens estimula i ens fa créixer. És evident que això no és immediat, que hi ha tot un procés: abans del reconeixement els deixebles s’esglaien i dubten. Com nosaltres avui ens esglaiem i dubtem tan sovint... Però després tot és pau i alegria. Jesús Ressuscitat continua essent un Mestre que els ensenya i que comparteix la taula amb ells, com ho havia fet durat tres anys, però ara tot ha canviat: la seva presència és ben real i alhora, misteriosament transcendida. Cal un acte de fe per reconèixer-lo i aquell acte de fe porta a la missió.   La fe no és autèntica si no port...