Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge II de durant l’any Estimats germans i germanes, Ahir a la tarda a la parròquia de Sant Esteve de Granollers vam acomiadar el bisbe Jaume Traserra Cunillera, que fou bisbe de Solsona i anteriorment havia estat auxiliar de Barcelona. Professor nostre, era un gran jurista, clarivident i savi, molt culte, afeccionat a la història i a l’art, amb un humor anglès fi i oportú. Ens explicava que quan estudiava a Roma, el papa Joan XXIII, avui sant, el va rebre amb d’altres estudiants en audiència i li va preguntar què estudiava. Quan ell, Jaume Traserra, li va respondre que dret canònic, el papa bo li digué sàviament: ” Ah! El bon canonista és aquell que coneix les muntanyes (les dificultats) i després sap trobar el túnel per passar-hi per sota.” Crec que és un bon consell no solament per als canonistes si no per a tots. Ens cal saber detectar les dificultats de la vida i després ésser enginyosos per sortir-nos-en. Perquè com diu Sant Pau, “quan les contrarietats ens envolten p...

Amic de la vida Tots recordem la pàgina de l’evangeli anterior al relat de Zaqueu: sí, és aquella que Jesús diu que és més difícil que un ric entri en el Regne del Cel que no pas un camell passi pel forat d’una agulla. Però afegeix que “a Déu res no li és impossible.”  I avui veiem que no li és impossible: Lluc il·lumina aquesta afirmació de Jesús amb la conversió de Zaqueu (“el pur”).  En aquella ciutat de Jericó  aleshores opulenta, Zaqueu, alt funcionari, per tant home ric, es va deixar portar amb la senzillesa d’un nen per aquella atracció que sobre el poble exercia i exerceix Jesús. I el va voler veure. Ahir mateix jo era testimoni de la senzillesa d’uns  infants de catequesi de la parròquia de Sant Josep, amb els seus catequistes, a qui vaig ensenyar aquesta església, els seus retaules i els seus sants: quins ulls d’admiració, quines preguntes encertades, quines respostes tan profundes!  Quina catequesi que ens fan els nens i nenes! Zaqueu, sense por...

El viaje apostólico de Benedicto XVI en Barcelona tiene dos escenarios privilegiados: la Sagrada Familia de Antoni Gaudí y el Hospital del Nen Déu de reciente construcción. Y un interludio: el Palacio Episcopal de Barcelona con las grisallas de Francesc Pla, el Vicense. La carga simbólica de la Sagrada Familia es realmente impresionante: Antoni Gaudí, respetuoso con la naturaleza, su mejor maestro, sabía que allí dónde ponía una piedra no volvería a crecer la hierba ni podrían vivir los animales, y por eso quiso glorificar la flora y la fauna de aquel solar en los pináculos y gárgolas del ábside. Pensando en la gente que no frecuentaba la iglesia, sacó los retablos al exterior (las fachadas) para que todos descubriesen en ellas algún elemento en el que se sintiesen reconocidos. Y, todavía más, puso en los remates de los campanarios la inscripción Sanctus, Sanctus, Sanctus, para que incluso el no creyente levantase la vista al cielo y musitase una plegaria. Comprender aquello que Gaudí ...