Jaume Aymar i Ragolta

Homilia diumenge XXIX de durant l’any. Domund Estimats, Ben difícil la situació de Jesús: si es declarava a favor del César, perdia el favor del poble.  I el favor del poble era l’únic que el protegia perquè els seus adversaris ja tenien decidit eliminar-lo. Si en canvi, deia que era il·lícit pagar el tribut equivalia a constituir-se en el cap moral d’una insurrecció - d’una sedició?- perquè el tribut era signe eficaç de vassallatge a l’Imperi. Però Jesús solia respondre amb una alçada de mires que no tenien aquells que l’interrogaven. La seva resposta és plena de saviesa: “retorneu al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu.” Li preguntaven sobre coses del César, però ell havia vingut a parlar de les coses de Déu.  I amb la seva resposta està dient que el César, el kàiser, l’emperador, no és Déu.  Els caps d’Estat no són déus. I els Imperis també s’extingeixen. Les teocràcies –si més no a l’occident s’han acabat. Però el projecte cristià és edificar ...

Diumenge XXII de durant l'any  Que humana que és la situació de Jeremies: parlar de Déu li és motiu d'escarnis i de burles. No parlar-ne li crema els ossos.  Això el cansava. No obstant la grandesa d'aquest profeta va  perdurar en el temps, de manera que la gent el comparava a Jesús. Avui quasi no parlem de Déu, o només amb uns pocs. En certa mesura vivim un cristianisme vergonyant. Santa Teresa de Jesús deia: " hermanos, una de dos: o no hablar, o hablar de Dios ".  Es pot parlar de Déu de moltes maneres: amb les paraules i amb els silencis, amb les obres i amb el testimoni. Amb una alegria pregona. Amb el tracte respectuós i delicat. En una societat on tenim set de sentit i d'esperança, és molt important parlar de les coses que ens porten a Déu. Una manera de parlar-ne  ens l'ha indicada Sant Pau: "transformar-nos renovellant la nostra manera de veure les coses". Cadascú pot intuir com. I si no pot demanar ajuda. El diàleg ens ajuda ...

Homilia diumenge XXX de durant l’any Aquesta paràbola de Jesús és molt real i us pregaria que no penséssiu: “això és per als altres”. No: també és per a tu. També és per a mi. Si ens aturem un moment haurem de reconèixer que tots nosaltres també   hem pensat de vegades: “no sóc com els altres...”.   Molt sovint som temptats per la vanitat, de vegades ben subtilment. Ens agrada que ens alabin i fins i tot que ens adulin... Però   també és cert que de vegades ens sentim ben poca cosa com el cobrador d’impostos que “ni gosava aixecar els ulls al cel”. Santa Teresa deia que “humildad es andar en verdad”. Entre poc i massa. I el Senyor és pedagog perquè quan ens vantem massa, ens ve, no sabem com, una cura d’humilitat. Quan jo era capellà jove, no podia sofrir que la gent a missa s’assegués als darrers bancs. Pensava, i penso encara, que una assemblea dispersa no és assemblea ni és missa. Però amb tot, cada vegada més respecto aquells que seuen als darrers bancs… El...