Entradas

Mostrando las entradas etiquetadas como Atacama

La veu d'amable silenci

  Hem proclamat un dels textos més bells de la sagrada escriptura. La manifestació del Senyor al profeta Elies davant de la cova, en un ventijol, talment una veu d’amable silenci. És un moment molt dur per al profeta, el poble ha donat l’esquena a Déu i ell mateix és perseguit, el volen matar. Però és en aquest moment precís que Déu li confia una nova missió. En la nostra vida de creients voldríem estar atents al que el Senyor ens demana encara que estem passant un moment de desolació... Però els missatges de part de Déu només els podem escoltar fent silenci en el nostre cor, encara que exteriorment no tinguem silenci. La Mare Teresa de Calcuta va escoltar la segona crida de Déu en un tren en marxa a Calcuta, ple de gent gairebé estibada. Allí, en aquell lloc tan poc poètic, ella va comprendre que el Senyor la cridava a lliurar la seva vida al servei dels més pobres entre els pobres. Però la Mare Teresa, que era una dona amb locucions místiques, ja gran va deixar de sentir-les sobt...

Déu exulta de goig

Homilia diumenge III d’Advent 15/12/13 Tercer diumenge d’Advent. Diumenge del goig perquè s’acosta Nadal, la gran festa del Déu amb nosaltres. El desert és font de meditació. Un home d’empresa català, cada any se n’anava passar uns dies a algun desert del món. Tornava renovat. Hi ha deserts de diferents tipus: pedregosos, sorrencs... A Atacama hi ha el desert més alt, més àrid i més fred del planeta. Un desert que de vegades, entre els mesos de setembre i novembre dels anys que plou poc, floreix. És un fenomen únic al món i s’esdevé quan les pluges fan que gran quantitat de llavors i bulbs que es trobaven en estat de latència germinin en arribar la primavera d’aquell hemisferi. A més hi proliferen les aus, els insectes i les espècies de petits llangardaixos.   El desert   florit   il·lustra molt bé aquesta profecia d’Isaïes que hem escoltat : “la terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix. La seva florida s’esbadella com l’iris, s’engala...